dijous, 23 de setembre de 2010

Per què cal fer vaga.

Queda menys d'una setmana per a la vaga general.

Jo soc dels que pensen que cal fer aquesta vaga. No només cal fer aquesta vaga, crec que cal continuar la mobilització més enllà de la vaga.

Tanmateix, aquest dies que precedeixen l'esdeveniment són d'incertesa. Quina participació tindrà la vaga?

Jo crec que l'èxit de la vaga no es podrà mesurar per la quantitat de treballadors que decideixin seguir-la. Més aviat, crec que l'èxit de la vaga dependrà de quants treballadors estaran disposats a seguir mobilitzats per a defensar els seus drets. Dit d'una altra forma, quants treballadors estarien disposats a tornar a fer vaga aviat.

Està clar que una baixa participació serà considerada un fracàs dels sindicats en general.

En canvi, una alta participació en la jornada de vaga no vol dir, d'entrada, que aquesta sigui un èxit. Perquè em sembla molt que, a diferència de les vagues generals que es van fer contra la reforma laboral del govern de Felipe González i contra la del govern d'Aznar, que van aconseguir fer marxa enrere les dites reformes, aquest cop crec que no ho aconseguirà.

Per vàries raons: la situació econòmica de llavors no era la mateixa que la d'ara. Llavors s'estava en moments de puixança i actualment, de declivi; i perquè hom té la sospita ferma que la iniciativa de la reforma laboral ve forçada des d'Europa; i als interessos europeus no els afecta electoralment una vaga general a l'estat espanyol. De fet, hom també té la sospita que malgrat que el PP ha estat votant contra la reforma, quan arribi el moment el PP no la retirarà. O dit d'una altra forma, en realitat hi ha un acord de fons entre els interessos que defensa el PP i els que defensa el PSOE per a fer que aquesta reforma prosperi.

I contra això només es podrà oposar una actitud ferma, decidida i unitària dels treballadors i treballadores. A França, fa un parell de dies, els treballadors i treballadores van fer la segona vaga general d'aquest mes de setembre. Sarkozy, però, sembla que tampoc pensa afluixar. Hi haurà una tercera? En tot cas, al que em refereixo és justament a això: els governs europeus estan defensant uns interessos que no són els dels treballadors. I contra això caldrà oposar-s'hi. I no serà una lluita fàcil. Hi haurà patiment: angoixa, por, ràbia, potser, Déu no ho vulgui, violència i qui sap si morts i ferits.

O no. També es pot passar de lluitar contra això. I aquesta és una situació que em temo molt que es pot donar.

En definitiva: aquesta reforma laboral abarateix i simplifica l'acomiadament. És, de fet, la seva gran "aportació". Es curiós que la forma que el govern espanyol hagi trobat per "crear ocupació" segons ells diuen, consisteixi en que fer fora la gent sigui més fàcil i més barat.

Les derivades d'aquesta reforma es poden imaginar: increment de l'atur, baixada dels salaris i més precarització dels llocs de treball. Perquè? el discurs és que en abaratir els costs laborals, es podran destinar diners a altres inversions o, com a a mínim, a tapar forats. Això segurament és cert però també és cert que molt probablement es substituiran recursos humans per eficiència tecnològica (o tindria sentit que es fes així). La meva opinió és que els treballs que es perdran a conseqüència d'aquesta reforma difícilment es recuperaran, si és que mai es recuperen. En tot cas, els llocs de treball que s'haurien de crear no s'assemblarien gens als que es destruiran. I les empreses que els crearien, segurament també haurien de tenir enfocaments estratègics diferents dels que tenien quan els van destruir. Però això és una altre història.

El que a mi em preocupa és que, objectivament, aquesta reforma serveix per construir un món on el treball és precari, els salaris baixos i la protecció social no existeix. Aquesta reforma se'ns està venent com gairebé una necessitat. Com quelcom d'inevitable. Però només és inevitable si volem seguir amb un determinat plantejament econòmic. Diguem-ho clar: és inevitable dins l'esquema d'acumulació capitalista. Cal desfer-se de la protecció social i cal aprimar l'estat fins a reduir-lo poc més que a les funcions d'ordre i seguretat. I, segons com, fins i tot això també serà, o ja està, privatitzat.

El problema és aquest: no es pot fer vaga només per tirar enrere la reforma laboral. Suposem, que com he dit abans ja és molt suposar, que el govern espanyol es caga a les calces i fa marxa enrere la reforma. En quin punt ens trobaríem? ens trobaríem en un escenari on més del 60% dels treballadors són mileuristes o sub-mileuristes; ens trobaríem més d'un 50% d'atur juvenil; on d'aquest atur juvenil la meitat són ni-nis, ni estudien ni treballen; ens trobaríem amb pensions de misèria i en reculada; ens trobaríem amb 4 milions d'aturats reconeguts i augmentant; ens trobaríem amb la temporalitat dels contractes... en definitiva, hi ha una majoria dels treballadors i treballadores de l'estat que les estan passant molt putes des de fa molt temps. Des d'abans de la reforma en particular.


I aquests treballadors han de fer vaga per tornar a la situació precedent a la reforma? Aquests treballadors han de fer vaga i perdre un dia de salari? Per cert, Quant us costarà fer vaga? feu el càlcul: suposant 12 pagues, cal agafar salari net i dividir per 30; i suposant 14 pagues i horaris variables, cal agafar el salari net, dividir-lo per les hores anuals segons el conveni que tingueu, i multiplicar el resultat per les hores del dia de vaga. El darrer càlcul és bastant pitjor per als treballadors que el primer... però probablement és el que teniu.

No em costa gaire comprendre que molts treballadors optaran per no fer vaga. En definitiva, que se'ls està demanant? que facin vaga per perdre un dia de feina i seguir putejats? en realitat no, seguiran putejats, això sí, però suposant que s'atura la reforma, almenys serà més difícil que els facin fora; i si els fan fora, les indemnitzacions seran més grans si és que estaven indefinits. És pírric el "guany". En realitat fer vaga per a "no-perdre" més.

Fer vaga, doncs, té un cost pel treballador. La por a anar a una llista negra si has fet vaga, el desconeixement dels propis drets i la manca generalitzada de consciència de classe fan la resta.

Contra això que es pot oposar? fer vaga per consciència de classe? per militància al sindicat? per que crec de debò que la reforma empitjorarà les meves condicions de treball? Certament que hi hauran molts treballadors que veuran la terrible agressió que suposa la reforma. Però quins? els menys de la meitat que estan indefinits i amb 10 anys o més al lloc de treball, o els temporals, més de la meitat, que amb prou feines fan els mil euros nets al mes? Com s'ha arribat a aquesta situació?

Quan es va perdre la unió entre els treballadors? Com els treballadors hem perdut la consciència de classe? com em permès deixar de ser una classe solidària per a arribar a aquestes divisions perverses entre sectors, entre indefinits i temporals... Com és possible que haguem acceptat les regles d'un joc que ens van en contra i que no podem guanyar? com es possible que s'abandonés la lluita de classe a la fàbrica, al taller, a l'oficina, al carrer... per primar la negociació col·lectiva als despatxos?

I aquest és un greu problema. Fa molt de temps que les organitzacions sindicals principals són uns actors més del sistema. Són part del sistema. S'hi han acomodat. No pretenen transformar-lo de forma profunda. Al contrari. La seva oferta és la mateixa que la del sistema.

Perquè reaccionen ara les grans centrals? segurament és ara i no abans perquè a les cúpules no els convé fer mal al "govern amic" i el 29S, coincidint amb una jornada de mobilització europea no es visualitza tant que la vaga és contra el govern. Però també perquè aquesta reforma li treu molt de sentit a la "negociació col·lectiva" que era, de fet, la raó de ser dels sindicats majoritaris. Amb aquesta reforma, les empreses es poden saltar els convenis col·lectius en determinades circumstàncies. Si els convenis col·lectius, que es resolien en negociacions a porta tancada entre la patronal i els sindicats són, de fet, paper mullat, què els queda a les grans centrals sindicals, doncs? molt poca cosa. En definitiva, em sembla que els grans sindicats estan emprenyats amb el govern perquè aquest els està desmuntant una part del negoci.

Els queda poca cosa als sindicats majoritaris si volen seguir com fins ara. Però als treballadors i treballadores ens queda tot. Perquè ens queden les armes que es van abandonar i es van canviar per elegants i cares americanes i corbates als bufets dels advocats de la patronal i de l'administració: ens queda la mobilització al carrer, ens queda la consciència de classe; ens queda la dignitat i la lluita; sobretot, ens queda el convenciment de que un altre món és possible. Un altre món és possible i aquest ha de ser el motor dels canvis. Potser els sindicats majoritaris descobriran aquests dies que aquest és el camí. Tant de bo que així sigui i se sumin a la lluita. Aquest sempre ha estat l'únic camí. El món ha de ser diferent i cal transformar-lo. Aquesta camí i aquesta lluita és el que han seguit els sindicats minoritaris: la CNT, la CGT, Solidaridad Obrera, Intersindical-CSC, IAC, Co-BAS i tantes d'altres.

La vaga del 29S serà un èxit si molts treballadores decideixen que un altre món és possible i estan disposats a lluitar per ell. El 29S no ha de ser l'objectiu. Ha de ser el començament. A més, no tenim alternativa: Si lluitem podem perdre, si no lluitem, ja hem perdut.

Més informació sobre la vaga a la web 29-S.net.
Publica un comentari a l'entrada