El desastre de rodalies, 2025. L'espurna, com al 2007.

Si teniu memòria dels darrers 20 anys d'aquest país recordareu que al 2005 es va escriure i aprovar al Parlament de Catalunya una proposta d'estatut que tenia un caràcter confederalitzant,  que va ser enviat a Madrid, on va ser ribotat i retallat, i va tornar com un estatut d'autonomia "constitucional" més i que aquest estatut va ser aprovat en referèndum el 2006. El text aprovat en referèndum va ser enviat al constitucional, que va iniciar un llarg procés pare a validar-ne la constitucionalitat

En l'entremig d'aquest procés, el caos permanent a rodalies va portar a una emprenyamenta general que va culminar amb la manifestació convocada per la plataforma pel Dret de Decidir, el dia 1 de desembre de 2007,  que denunciava el mal funcionament de les infraestructures en general i, en particular de les rodalies, afectades per les obres de l'AVE.  Alguns consideren aquesta manifestació com una prèvia del procés independentista i, el cert, és que els que estàvem allà ho teniem molt clar que la millora de les infraestructures només amb la independència es podia, i només es pot, obtenir.

A juny de 2010 es va fer pública la sentència del constitucional. El tribunal constitucional espanyol va tornar a ribotar i retallar més, de forma que els catalans som els únics ciutadans espanyols que no tenen un text autonòmic aprovat pel seu Parlament. El text autonòmic català està esmenat, i mai han estat aprovades aquestes esmenes pel Parlament. 

Aquesta sentència va rebre la resposta de la manifestació de 10 de juliol de 2010: "Som una nació, nosaltres decidim", que es considera la primera gran manifestació del procés d'independència, que va arribar al seu punt àlgid a l'octubre de 2017.     

Bé. És història recent. Avui ornem a ser al punt de desembre de 2007. De fet, estem pitjor. Perquè en aquell moment les rodalies estaven afectades per les obres d'un tren d'alta velocitat, es vivia en la pujada de la bombolla immobiliària i, aparentment, hi havia una puixança general. Avui, en canvi, el desastre ferroviari no té cap altre excusa que la deixadesa estructural i la manca d'inversió. I el context és molt pitjor per es successives crisis que han sacsejat el món: l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va seguir, el COVID, la guerra d'Ucraïna... com a recents i particularment desastroses. A això cal sumar el 155 a Catalunya, el trencament de la confiança del poble amb la classe política catalana, la crisis hidrològica per la sequera i l'increment descontrolat de la població per l'arribada massiva d'immigrants que ha portat a la Catalunya dels vuit milions... amb infraestructures només per a sis. Un empobriment general de la població, una crisi d'habitatge i lloguer... 

Sí, ho afirmo. Estem pitjor que fa vint anys perquè, essencialment, no s'han solucionat els problemes que hi havien i se n'han afegit de nous. El més greu, potser, és que el moviment independentista, que és l'únic amb capacitat real per galvanitzar una massa crítica de la societat i posar-la en marxa per superar aquest desastre, ha estat traït pels seus líders. 

Però els fets són els que són: només des de l'independentisme es pot fer que els recursos de Catalunya es destinin a Catalunya. Perquè només amb un estat propi i independent, probablement en forma de república, es pot fer que els imposts dels catalans serveixen per a fer infraestructures i serveis públics eficaços a Catalunya, enlloc de fer-ho a Madrid. No n'hi ha una altre. Això ja ho sabíem al 2007, i al 2005. El problema de fons és com aleshores. Res ha millorat, ans al contrari. Ara és pitjor i més urgent.

No hi ha una altre, doncs, que tornar a fressar el camí que es va encetar amb la manifestació del 2007. Però aquest cop no hem de perdre el temps. Hem de recordar què es va fer bé i què no, i ara podem anar més ràpid, perquè aquest és un territori explorat. Aquest cop, quan arribem, que arribarem i aviat, al punt àlgid, que a ningú li tremolin les cames. Perquè no serà ni de llei a llei, ni sense papers a terra, ni les samarretes seran de colors. Aquest cop, nosaltres anem a per ells. 

8M - Feminisme és revolució

 8 de març. Dia de la dones. En els meus temps afegíem "treballadores", i amb aquesta inclusió no discriminàvem, ans al contrari, a les dones que fan feines de cures domèstiques. Més aviat reivindicàvem que aquestes feines havien d'estar remunerades d'alguna forma, però, tant se val: Sense el "treballadores" és més inclusiu, i aquesta és una inclusió que és raonable.

Avui és un dia de reivindicació de moltes lluites: per la igualtat de salaris entre homes i dones, no pot ser que per la mateixa feina feta amb qualitat similar, les dones cobrin menys que els homes; per la no discriminació per raó de sexe, no pot ser que al'hora de triar personal directiu, per exemple, es prefereixin homes a dones, basant-se en prejudicis del tipus "és que les dones tenen la regla i tenen moltes baixes", o "és que les dones tenen un caràcter tou"; la fi de la l'abús de poder, de la coacció i de  violència de tot tipus, sexual en particular, contra les dones, "un piquito, Jeny", o "a les presoneres primer les violeu, i després les mateu", o a la noia que surt de festa, "vesteix com una puta, i per això me l'he tirat", o "fot-li aquesta pastilla al cubata i te la follaràs sense que se n'adoni". 

Aquestes reivindicacions són tan bàsiques que fa vergonya haver de recordar-les. Vol dir que com a societat anem molt per darrera del que diem que som. Som una societat masclista, per molt que ens auto anomenem "progressistes" o, fins i tot, de forma autocomplaent, "feministes". Ni per casualitat. Que a d'altres societats la cosa sigui molt pitjor i totes aquestes violències i discriminacions estiguin institucionalitzades en el polític o religiós no ens fa millors. Potser ens fa més cínics, perquè sabvem què és el que cal fer, però preferim no fer-ho perquè hi ha molts privilegis, interessos particulars i econòmics, de tota mena, que fan "recomanable" dir una cosa i fer-ne la contrària.

El sistema no ajuda, i tornar feminista la societat vol dir canviar radicalment el mateix sistema. No us enganyeu, una revolució no es cosa d'un dia, ni d'una manifestació, ni d'una vaga que només fan les dones. Fer un canvi revolucionari demana una lluita sostinguda, demana resistència civil, demana assenyalar l'enemic amb noms i cognoms i fer-lo fora, demana trencar equilibris de poder, demana vagues massives i sostingudes en el temps. No és festiu. Comporta patiment. Sovint desesperança. Sovint repressió. Pot comportar multes, presó i exili. Si no comporta res d'això, podeu estar força segurs que no és una revolució. Si ho lideren polítics que, de forma gens sorprenent, quan toquen poder, obliden les promeses fetes, no és una revolució. És una presa de pel.

Si no es un moviment autogestionat des de la base, si no és la gent la que té el poder, si no hi han lideratges compromesos amb el projecte, no és més que un altre mecanisme per a mantenir la societat controlada. Si no es qüestiona el poder, si no es busca canviar el poder establert per un poder popular, no és una revolució. Ni tan sols és un reformisme.

Si no es revolucionari, no és feminisme. Cap poder establert és revolucionari, i cap poder establert, per tant, és feminista.

Que tingueu una reivindicativa  i combativa diada del 8 de març, dia de les dones.

Per acabar, com d'altres anys, dono veu al sindicat CGT en aquesta jornada del 8 de març, En aquest cas, la convocatòria de vaga general feminista per avui:

CGT Catalunya convoca Vaga General Feminista el 8M de 2025

Convoquem Vaga General Feminista el pròxim 8 de març de 2025. Seguint els acords del darrer congrés, ens sumem a la Vaga Feminista d’enguany convocant una vaga laboral. Ens sumem a la vaga de cures, de consum i estudiantil que de manera conjunta ha convocat el moviment feminista i organitzacions estudiantils i sindicals de Catalunya.

Tal com fa anys que reivindiquem, s’ha de valorar, visibilitzar i reconèixer el treball de cures no remunerat i posar-lo al centre de les polítiques públiques i de l’economia atès que suposen el sosteniment de la vida. El treball de cures no remunerat a part de sostenir, també contribueix a la riquesa i al benestar de les famílies i de la societat. Això no obstant, no té salari, manca de prestacions i no dona dret a la pensió.

Des de CGT reivindiquem la creació de prestacions contributives per les dones que desenvolupen treball domèstic i de cures, prestacions independents d’altres prestacions relacionades amb vincles matrimonials o afectius amb la parella (pensió de viudetat, compensatòria, etc.). Aquest tipus de prestacions no només tenen per objecte reconèixer i retribuir el treball domèstic de les dones sinó que a més permeten gaudir d’una autonomia econòmica a dones que pateixen violència masclista a les seves llars i que per tots els motius exposats no accedeixen al mercat laboral i no poden trencar relacions de maltractament amb les seves parelles. La renda bàsica com una eina vàlida per la transformació social i el repartiment efectiu de la riquesa és fonamental per aquests objectius. Reivindiquem el dret a una renda suficient de subsistència per totes les persones sense contrapartides, en especial per les dones treballadores i migrants, per garantir la seva autonomia bàsica a la societat.

I també el manifest:

Manifest 8M: ‘S’ha acabat! ni invisibles, ni precàries, ni explotades per cuidar’

Les dones, que sostenim la vida, diem prou i prenem els carrers per reclamar autonomia, justícia social i l'abolició d'un sistema que ens oprimeix.

Posem en el centre de la nostra vida i de la nostra lluita les cures, perquè sense elles no hi ha vida, no hi ha economia i no hi ha futur. El sistema cis-heteropatriarcal i capitalista ens ha explotat fent-nos assumir les cures, invisibilitzant-les i relegant-les a les dones i identitats feminitzades. Aquest sistema es manté a causa d'una divisió injusta: mentre unes produeixen béns i serveis, altres tantes es veuen forçades a sostenir la vida mitjançant el treball reproductiu i de cures, sense remuneració, sense drets, explotades, precàries i sense reconeixement social. Amb l'excusa de l'amor i l'obligació sociocultural, el capitalisme s'apropia del nostre treball per a garantir la mà d'obra futura sense assumir els costos.

Ens neguem a continuar sostenint soles, explotades, precàries i invisibilitzades tot el treball de CURES.

Exigim:

• Cures com a dret fonamental: un sistema de cures públic, comunitari, universal i gratuït que garanteixi tots els drets per les qui sostenim la vida.
• Condicions laborals dignes també en el sector de les cures: salaris justos, convenis col·lectius, estabilitat laboral i accés a la vaga per a totes les treballadores del sector, incloent-hi l'eliminació de la bretxa de gènere a les pensions i el reconeixement econòmic i social de les qui han dedicat la seva vida a cuidar.
• Accés a un habitatge digne: polítiques justes d'habitatge assequible i accés als subministraments bàsics, davant la crisi residencial.
• Protecció davant qualsevol crisi: mesures de protecció en moments crítics, ja que les guerres, les crisis econòmiques o els desastres naturals, com la DANA a València, afecten de manera desproporcionada sobretot a dones i persones en situació de vulnerabilitat.

Des de la CGT, també exigim la fi de la precarietat estructural que ens condemna a l'explotació i la desigualtat:

La fi de la divisió sexual del treball i de la bretxa salarial i de les pensions.

Eliminació de qualsevol classe de violències cap a les dones, persones dissidents, LGTBIQA+...

Erradicació de biaixos de gènere a la salut laboral i eliminació del masclisme en totes les seves formes i manifestacions.

Derogació de la reforma laboral i de les pensions que ens condemna a treballar més enllà de les nostres capacitats.

Derogació de la llei mordassa.

Establiment d'una renda bàsica de les iguals i reducció de la jornada laboral a 30 hores.

Visibilitat i representació equitativa de dones i persones no binàries en tots els àmbits.

Una societat no capacitista i inclusiva amb la diversitat funcional i els cossos no normatius.

Polítiques reals de coeducació, formació i sensibilització en igualtat.

Regularització de totes les persones migrants i abolició de la llei d'estrangeria. Tancament dels CIEs i fi de les deportacions.

Mesures urgents enfront de l'emergència climàtica.

Aixequem la nostra veu contra les guerres i genocidis que esquincen comunitats, pobles i territoris. Exigim un cessament immediat de qualsevol acció bèl·lica, amenaces que s'acarnissen especialment amb les dones, nenes i persones no binàries. Condemnem totes les formes de violència que atemptin contra la diversitat i reafirmem el nostre compromís amb un feminisme inclusiu i transformador que canviï consciències i construeixi un món lliure, just i igualitari.

Posem en el centre la vida de totes les persones, derrocant barreres i construint ponts de solidaritat.

Perquè ens sobren motius per a continuar lluitant i construint un món millor per a totes les persones!

JUNTES SOM MÉS FORTES

LA LLUITA AL CARRER ENS FARÀ MÉS LLIURES

ENS HI VA LA VIDA, ENS HI VAN LES LLIBERTATS

Trump com a signe dels temps

Que Trump és un bèstia és cosa sabuda. Però això no estalvia la sorpresa quan fa bestieses i barbaritats.

Ho confesso, quan vaig veure el vídeo sobre Gaza que Trump va penjar a les xarxes socials vaig pensar immediatament que allò no ho podia ser cosa dels community managers de Trump. Que la notícia era falsa. És un vídeo que sembla creat per a una pel·lícula d'Austin Powers. El detall de l'estàtua d'or de Trump és massa de comèdia. Algú que és president dels Estats Units i penja un vídeo  on es veu a ell mateix així, o té un sentit de l'humor profundament pertorbador, o realment és un súper malvat tret d'una peli d'Austin Powers.

La cirereta ha estat la trampa que li han parat a Zelensky. Essencialment, l'han fet anar al capitoli a fotre-li una pallissa. Encara sort que no li han fet unes sabates de ciment i l'han tirat al fons del port. El comportament de Trump ha estat de capo mafiós. De fet, això tampoc és nou. Essencialment tots els caps i líders mundials són caps mafiosos. El que marca la diferència, el que fa que Trump sorprengui és que, a diferència de la resta de mafiosos, Trump ni té ni sent la necessita de tractar de quedar bé davant dels guardians de la correcció política. És més, sospito que en la llarga llista de noms amb qui passar comptes que té Trump, els guardians de la correcció política ocupen llocs destacats. Jo, d'ells, sincerament, fotria el camp cagant llets.

Trump fa exactament el que li rota, i ho fa perquè l'han triat per manar. Trump no representa a ningú més que a ell mateix. Això ho sabia la gent que el votava. El van votar perquè manés, no perquè els representés. I Trump mana. Això és el certificat de defunció de la democràcia. De nou, ja ho sabíem, de fa temps, que als "sistemes de democràcia representativa" no es tria als representants del poble, si no a qui mana. Des de fa molts anys, a tot arreu on hi ha "democràcia" en realitat el poble només paga i calla durant quatre anys, i se'ns deixa votar un dia per mantenir les formes. Però l'experiència és la que es. Estem farts de votacions i referèndums en que es diu una cosa i es jura amb sang i foc sobre llibres sagrats que es farà honor a les promeses fetes, però tot just tocar poder, aquestes promeses es trenquen.

Se'ns pixen a la cara. La gent vota Tump perquè quan ell se't pixa a la cara et diu que ets imbècil per deixar-te pixar a sobre. La gent deixa de votar a candidats i partits no Trump perquè aquests se't pixen a la cara igual, però et diuen que plou. No només això, esperen que donis les gràcies per la pluja fresca. I si et queixes és perquè ets una mala persona i la culpa, del que sigui, és teva. Per això la gent no vota, o vota a malparits com Trump. Perquè és un cabronàs  i se'l veu venir, i perquè no pretén fer-te sentir culpable. Els altres són tan cabronassos com ell, però el seu discurs és que ells són infalibles i superiors moralment, i que els responsables de que les coses no vagin bé és de la gent, que és retrògrada, insolidària i poc compromesa, i et fan sentir culpable.

Jo crec que cada vegada hi ha més gent que assumeix els discurs que acabo de fer, potser amb menys paraulotes, però, essencialment, aquesta és la idea. Aquesta gent no creuen, no creiem, en el sistema. Sabem que "democràcia" no és el mateix que "sistema democràtic" i que els auto-anomenats actuals "sistemes democràtics" no ho són de democràtics, i ni de lluny són "la democràcia".  La gent, tanmateix, eventualment ha de votar. Aleshores es troba amb candidats com Trump enfrontats als candidats del business as usual. Jo entenc que la temptació de votar monstres tipus Trump és molt alta.

Trump és un malvat que, en primera aproximació, podria semblar tret d'una peli d'Austin Powers. És  molt perillós això. Els malvats d'Austin Powers semblen ridículs, però són autèntics malvats i el dolor que poden provocar és immens. Que les pelis d'Austin Powers siguin comèdies i redueixin el mal a gags còmics no treu que parlem de súper malvats que a un pel·lícula d'aventures seriosa se'ns  farien odiosos. 

Vet aquí un signe dels temps: Trump és un súper malvat de peli d'Austin Powers. La gent el vota per a que mani. Sovint els malvats són els autèntics protagonistes de les pel·lícules i els que tenen millors papers. Ser el malvat, mola.

Molar. Ser guai. Imatge. La penya flipa amb tu. El problema és la imatge. Hi ha una altre saga de films, en la meva opinió, que aporta escenes útils que representen signes dels temps. Em refereixo a la sèrie de "Els jocs de la fam".  A aquests films, el "districte" de Panem,  poderós, vencedor d'una guerra apocalíptica,  on viuen gent rica i privilegiada sotmet per la força a la resta de districtes del món i els obliga a treballar com esclaus.  Per recordar als districtes sotmesos que més els val fer bondat i que la culpa del que els passa és, única i exclusivament, seva, cada any se celebren els "Jocs de la fam", en que una parella de joves de cada districte són enviats a un espectacle televisiu que no és més que una battle royale, és dir: una baralla a mort de tots contra tots on només en pot quedar un de viu.  

Un assassinat massiu en directe, vet-ho aquí, però amb pauses publicitàries i patrocinadors. L'opi del poble. Un show televisu en que la vida de les persones no té cap més valor que unes audiències. Una propaganda poderosa: la vostra vida no val res, és només una matèria primera abundant i barata. Però el que és interessant és la societat de Panem: gent superficial, amb obsessió per la imatge, tecnòcrates, cínics, mancats de la més mínima empatia, conscients de la seva posició de privilegi i sense cap mena de vacil·lació a l'hora de fer servir el poder, fins on calgui, per a mantenir-lo. Què volen dir  democràcia i llibertat quan s'és refotudament ric i privilegiat? Qui les necessita? la culpa de tots els mals la tenen els pobres i els vençuts. Són on es mereixen, precisament per haver perdut. Si van perdre és perquè s'ho mereixien i alguna cosa haurien fet. Si segueixen sent pobres és per culpa seva, que no s'esforcen prou. I més val lligar-los en curt, que amb "llibertat" i "democràcia", els pobres encara ens muntaran un merder. No us sona de res? No és aquesta forma de pensar tot un signe dels temps, també?

Ho tenim tot per al desastre, i no sembla  que les expectatives hagin de millorar. Súper malvats, per molt que siguin de comèdia, que són votats per la gent que els veu com l'única opció enfront una distopia en la que la supervivència és un espectacle i el fracàs en la supervivència, per si fos poc, et fa culpable de la pròpia desgràcia. I sempre l'elit mirant-s'ho de lluny, excessivament repentinada i maquillada, cínicament, enfotent-se de la forma grotesca que ha adoptat un cos després d'haver estat mort i trinxat. Fent juquesques a qui serà la propera víctima, i de quina forma, i comparant amb les estadístiques d'altres anys. Sensacional.

Potser això pensava Zelensky mentre l'esbroncava Trump. Zelensky deu estar preocupat. Realment, la seva vida està en joc. Putin, probablement, vol el seu cap, i sense l'ajuda nord americana, la derrota és molt probable, perquè se'm fa impossible pensar que la UE enviarà soldats a lluitar i morir a Ucraïna. Jo des d'aquí ja dic i afirmo que el meu fill no anirà a cap guerra, per molt que diguin el Macron i la Von der Layen. La única guerra que hi haurà aquí serà contra ells i els seus acòlits.

Putin tampoc deu estar gaire content. Putin és, malgrat tota la propaganda, un polític relativament de tall clàssic. Un personatge que si el món hagués estat més civilitzat potser avui tindria la presidència de torn de la UE. En canvi està en guerra amb Ucraïna, quan Ucraïna i Rússia tenen una història compartida important. No són el mateix, sens dubte, però no són aliens. Es tracta de països germans que -si el món hagués estat més civilitzat- haurien de ser els socis principals l'un de l'altre. 

Putin veu a Trump i deu pensar que, probablement, no hi ha hagut mai ningú tan perillós al Capitoli. Mai es bona cosa tenir un adversari imprevisible, i menys quan és tan poderós. Potser l'esbroncada a Zelensky avui ha jugat a favor, però potser demà Trump voldrà  compensar amb alguna nova sanció contra Rússia. Trump és un tipus imprevisible amb massa poder, i Putin sap que això no és bo per a ningú. Farà bé de no confiar-se  que podrà dominar a Trump amb astúcia. Simplement, no podrà: és massa imprevisible. Voldria pensar que té plans alternatius.

A la UE i els seus buròcrates tot això els ve molt gran. En una mostra de que sempre es pot ser més llepa i més cuc, el secretari General de l'OTAN li ha dit a Zelensky que... demani perdó a Trump per la discussió de l'altre dia! No va veure que allò era una ensarronada? O és que es tracta de quedar bé amb Trump, ara que ha dit que això de l'OTAN ja no li interessa. 

Quina vergonya de gent, tots plegats. Gent de Panem. Imatge i superficialitat, interessos particulars i cinisme. Compromesos només en la defensar dels propis privilegis, i que si per a fer-ho han de jugar el paper més ridícul de la peli d'Austin Powers, aquí els tens. Amb il·lusió, com deia aquell.

"Catalunya i Europa" oposat a "Comunidad Autónoma de Cataluña y Unión Europea".

 Europa és un somni. Europa és la utopia. Els europeistes estimem Europa, i per Europa, entenem l'Europa completa, des de la costa atlàntica de la península ibèrica,  als Urals, que només els ignorants poden separar Rússia d'Europa. Que Europa mai ha estat ben avinguda i que les crueltats més grans es fan amb la família, però la família va més enllà que les generacions eventualment barallades.

Europa és la utopia.Tot el que es bo, ha de ser Europa. Els independentistes catalans diem i creiem que tot el que és bo és com ha de ser Catalunya. Catalunya és la utopia, com Europa. Quan et preguntem, què ets? que no és més que "en quina utopia creus?", alguns responem amb emoció "independentista". Afegim: "per mi, ser independentista és la forma de ser ciutadà del món, i de ser europeista. Es la forma com vull fer un món millor". Vet ho aquí.

Després d'aquesta abrandada introducció, ara ve la gerra d'aigua freda: Una cosa és Catalunya, i una altra la "Comunitat Autònoma de Catalunya", o més ben dit "Comunidad Autónoma de Cataluña", així, amb "ñ". Una cosa és el Poble de Catalunya, i una altre el "Parlament de Catalunya". Una cosa és Europa i una altre, de ben diferent, "La Unió Europea", o més ben dit "La Unión Europea".

Avui no toca blasmar les institucions espanyoles que s'identifiquen amb "Catalunya", és un tema recurrent d'aquest blog, i avui no insistiré. No, avui blasmaré de la institució "Unió Europa" que s'identifica amb "Europa".

Perquè la UE no és Europa. La UE és un club d'estats en el que la principal ocupació és posar les condicions per a que els lobbistes de tota mena puguin fer bons negocis. On els estats es donen suport entre ells per tal de que tot sigui una bassa d'oli, condició imprescindible per a que el business as usual prosperi.  La UE es preocupa molt de que la seva imatge sigui la de modernitat i progressisme ben entès. La UE pot regular coses com lligar els taps a les ampolles, o problemes ètics de la IA. La UE legisla molt, i no sempre és obvi per a què o en favor de qui. No sempre és obvi que els ciutadans d'Europa tinguem veu al Parlament Europeu i, més aviat, sembla que la veu que s'escolta al Parlament Europeu és la dels grups de pressió. Veu que no sona, ni cal que ho faci, als plenaris del Parlament, però que sí que sona als despatxos i oficines dels lobbistes i grups de pressió que infesten les capitals comunitàries. Els rics voten en urna pròpia, i el seu vot té molta més ponderació que la del votant ras.

Tot això ve de que, potser com era d'esperar, el Tribunal Europeu de Drets humans ha sentenciat que el Parlament de Catalunya, en tant que institució espanyola i sotmesa a la legalitat i constitució espanyola, NO té dreta  debatre sobre l'Autodeterminació i la Monarquia. Punt.

Catalans, catalanes, independentistes tots: Europa és la nostra estimada i la volem rica i plena. La UE en canvi és un monstre podrit, cabronàs i malparit. Una reputissima merda. La UE, en tant que club d'estats, mai ajudarà a Catalunya en la seva autodeterminació. La UE posarà tots els entrebancs que calguin per impedir la independència de Catalunya. Res de nou. Sempre ha estat així. Tot i això, cal dir que el primer d'octubre de 2017 ja ho teníem i si no va reeixir no va ser per la UE, que es va espantar de la barbàrie de la policia espanyola i que va ordenar que s'aturés la repressió, si no per la incompetència manifesta de la classe política catalana. Sospito que a la UE ja hi comptaven que tractaven amb una colla d'inútils, o potser és que els mateixos polítics catalans van avisar que allò no anava de debó i que se'ls havia anat de les mans.

L'argument de la UE és que si votem partits constitucionals espanyols, aleshores és que estem d'acord amb el sistema constitucional espanyol. Per tant, ens hi hem de sotmetre i acceptar els seus mecanismes de secessió, si és que n'hi han, i si no n'hi han, mala sort. Un altre segle serà. 

Lliçó: Cap partit espanyol pot liderar el procés d'indepèndència. No s'ha d'acceptar -ni hi és ni se l'espera, però en l'hipotètic cas que passés- cap reforma constitucional que no inclogui de forma explícita un mecanisme creïble de secessió de de les comunitats autònomes o, en el seu defecte, almenys, de la CA de Catalunya. No es pot acceptar una constitució que no permeti que el primer pas, un cop aprovada, sigui la separació ràpida i efectiva de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

La independència haurà de fer-se com es fan totes les independències. Saltant-se la llei, l'espanyola i l'Europea. Punt. Acceptem-ho d'una refotuda vegada. Per això cap partit independentista pot liderar. Perquè, en essència, són partits que depenen del sistema espanyol de partits per sobreviure i prosperar. L'independentisme ha de ser un moviment, liderat des de fora de les institucions i amb partits subordinats al moviment, mai al contrari. Quan des del moviment s'ordeni sabotejar completament la governabilitat de l'estat espanyol això voldrà dir que, si es pot, l'estat ha d'entrar en una crisi permanent que li faci mal a la butxaca i al prestigi internacional. Cap partit independentista ha d'anar a Madrid a col·laborar en res. A Madrid només es va a fer mal i a passar per caixa si és que estan tan sonats per a pagar. Punt. No és tan difícil d'entendre.

Catalunya independent és la utopia. Europa és la utopia. Jo crec que podem fer un país millor, un continent millor i un món millor. No en tinc cap dubte. Com tampoc tinc cap dubte que caldrà embrutar-se les mans i lluitar per aconseguir-ho. No anem a fer amics. Anem a provocar als enemics, a posar-los trampes, a fer-los patir per fotre'ls fora de Catalunya. Evidentment, es defensaran. No són idiotes, tenen un munt de recursos i, en tant que estat, ja tenen el costum de jugar brut i tot un munt de mitjans de coerció. És un enemic formidable. Però és que a nosaltres ens va la supervivència com a nació, i això també ens hauria d'estimular a tornar-nos formidables.

Pap buidat. Per si algú no ho recorda, aquest és un blog independentista. Ho és des de l'inici. Aquí volem  la independència de Catalunya. Aquí creiem que és possible. Que és possible, aviat. Aquí defensem que la independència de Catalunya farà que es puguin destinar més recursos al benestar de la gent, a millorar  els serveis públics, notablement la sanitat i l'educació. Però també les infraestructures. I tot això amb un país ordenat i net, preparat pel repte climàtic. Un país lliure de gent lliure, sense discriminacions per raó de identitat, sexe, raça, religió, edat o la condició que sigui. Un país amb justícia social i d'oportunitats. Un país on els joves es plantegin arrelar-se i tenir fills. Aquesta és la meva utopia. Si s'assembla a la teva, podem ser amics.   

Supositoris

 El salari mínim s'ha apujat 50€. Benvinguts siguin. Sens dubte, atès que molta gent cobra el salari mínim, millor que aquests diners estiguin a la butxaca de qui els necessita, que no a la de l'estat. 

Ara bé, 50€ al mes no treuen a ningú de la precarietat: el salari mínim segueix estan per sota del preu mitjà d'un lloguer a Barcelona. Ens ho venen com un gran èxit però és un pedaç insuficient.

De pas, per compensar, s'ha retardat l'edat de jubilació als 72 anys.

Sí, per molt que diguin que no, que això és voluntari, el fet és que la diferència entre retirar-se amb 67 anys, a fer-ho cinc anys més tard té un impacte econòmic: es cobra un complement. El joc de paraules que fa el govern més progressista de l'univers és que si et retires amb 67 cobres el 100% de la pensió, en canvi, si ho fas amb 72, cobraràs un  x%, on x és més gran que 100. Diuen que cobraràs un incentiu. És més bonic dir-ho així que dir que si et retires amb 72 anys cobraràs el 100% de la pensió, però si ho fas amb 67 cobraràs un y% de la pensió, amb y menor que 100, és dir, que et penalitzaran. O sigui, com funciona ara. 

Clar, aquí és on es veu la importància que el sistema educatiu eviti que la gent aprengui com va això dels percentatges. Algú podria adonar-se que el prenen per ruc i emprenyar-se. Per sort, el sistema educatiu funciona i ens protegeix de coneixements que ens podrien trasbalsar. Ara s'entén millor això de l'educació emocional.

Que el sistema funciona i que som uns xaiets és veu en que els carrers no cremen, ni hi han barricades, ni s'ha assaltat cap Parlament, ni cap seu de govern, ni les seus dels partits que han aprovat aquesta llei, ni les dels sindicats verticals i majoritaris que no han badat boca. Res. Zero.

És el que hi ha. És el país que ens està quedant. Ho han aconseguit. Ens han tornat idiotes. A la propera pandèmia, enlloc de punxar-nos, ens posaran supositoris de la mida d'una Coca Cola de dos litres. Encara hi haurà qui farà cua per deixar-se donar pel cul. Ja veureu. Temps.              

Un món que put

Ara que Nadal, Cap d'Any i Reis ja han passat, es pot dir que comença l'any "ordinari". 

I déu n'hi do com ha començat el temps ordinari, que dirien els catòlics. Quan encara no és president en actiu, Trump ja ha dit que es vol annexionar Canadà, Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. Em sorprèn que no hagi dit d'envair Mèxic. 

Que amb aquest personatge els ciutadans dels EUA es fotien un tret als peus ja ho vaig dir fa un parell de posts, i que de pas ens el fotien a la resta del món, també. També en el seu moment vaig comentar que, malgrat tot, alguna cosa tindria de bo que Trump fos president i, per exemple, avui és més clar que mai que la OTAN és una punyetera presa de pel, quan els EUA amenacen Dinamarca per la sobirania de Groenlàndia. 

Dinamarca és dels socis més antics de l'OTAN. Qui els havia de dir als danesos que l'amenaça més explícita a la seva integritat territorial no vindria de l'est, si no de "l'amic" americà.

El món en que vivim put. Els galls del barri han decidit que és hora de recordar a tothom qui mana. EUA, Rússia i Israel venen a dir-nos un cop més que la força és l'argument dels forts, i que quan ets el més fort, la diplomàcia només serveix per organitzar convits amb càterings cars. 

A qualsevol lloc del món, en particular a Ucraïna i a Palestina, els forts saben que la seva posició es reforça quan el món té l'oportunitat de veure'ls apallissant a un adversari que no ha mesurat correctament les pròpies forces, o més sovint, que no ha pogut evitar ser la víctima del pinxo de torn.

Però, si més no, ara ja sabem que la OTAN no serveix per res, que els països no tenen amics, si no interessos i que, de fet, els interessos dels països no són més que els interessos de les respectives elits. El món, com deia abans, put.  

Em temo que la guerra mundial que ve no enfrontarà països poderosos entre ells. Crec que serà, més aviat, de les elits de poderosos contra la majories dels dèbils i, com és lògic, els poderosos tenen les de guanyar. Perquè, precisament, ells són poderosos i nosaltres els dèbils. En la lluita entre classes, els  poderosos guanyen per golejada perquè, per començar, ells en són ben conscients que estan en guerra, i estan preparats i tenen una estratègia. 

És literal. Totes les grans corporacions tenen plans i objectius estratègics a llarg plaç. Sovint es tracta de plans per a períodes de temps més llargs que els temps dels mandats dels governs. Contra aquests poders, no hi ha una oposició organitzada i permanent dels estats. És més, sovint els estats es posen al servei d'aquests poders.

Només hi ha una cosa bona en tot això: és tan evident que el món put, que és inevitable adonar-se'n. La qüestió és si la majoria prefereix actuar o, tria, en canvi, no donar-se per al·ludida. Caldrà veure quants fan el pas, i si hi ha prou massa crítica, o si més no prou massa activista per provocar algun canvi.   

En fi, siguem optimistes. No es perd res per ser-ho. Si voleu que us digui, que Trump es fixi en Canadà i en Groenlàndia, en el fons i si ho penseu bé, no és pas tan mala notícia. No per als canadencs o els groenlandesos, és clar, però sí per a la resta del món: que els EUA es dediquin a fer bullyng als seus propis súbdits, enlloc de buscar les pessigolles a Xina i Rússia ens dona un respir i un alleujament als súbdits que encara no hem patit el bullyng ianqui. Penseu-ho. 

La cosa és organitzar-ser per a no ser les futures víctimes de l'increïble home panotxa i els seus marines. Certament, aquestes són figues d'un altre paner i les elits locals han demostrat ser tan cíniques, estúpides i inútils que confiar que seran capaces de formular alguna proposta és ridícul. 

Haurem de pensar pel nostre compte, doncs. Això també seria una cosa molt bona: que molta gent, una massa activista crítica, pensés pel seu compte i, arribat el oment, actues. O sigiu, allò que, essencialment, venen sent les revolucions. 

Tot suma

 Abans que se'm passi. Espero que si està llegint aquestes línies, hagi pogut gaudir d'un bon Nadal i d'un bon Sant Esteve. Que les tradicions que assenyalen i guarneixen aquests dies us hagin estat propícies.

Jo crec que és bo, que ens fa  millors, encara que pugui semblar forçat, que aquests dies gent desconeguda mostri bons desitjos vers els altres. Que la gent, potser a contracor, s'obligui a somriure i ser amable.

Sí, és cert, hi ha gent que està passant-ho molt malament i, per molt que sigui Nadal, pateixen, estan trists, malalts, sols, tenen por, han estat traïts, ves a saber. No demano impossibles. Si estàs deprimit, tot és una merda. Aquesta gent necessiten ajuda. No. Em refereixo, més aviat, al comú dels mortals que, essencialment, tenim els nostres maldecaps més o menys controlats i, tot i que potser no ens ve de gust, podem ser amables i fer bona cara quan socialitzem. Jo crec que això ajuda. A nosaltres mateixos ens ajuda. És allò de que si somrius, encara que no et vingui de gust, ajuda a millorar l'humor, i tot suma.

És un somriure de circumstàncies, poc convençut, si vols. Però necessari. Sí, segurament, si ens posèssim a pensar, potser apretaríem a còrrer i fotríem el camp pitant. Que sí. Que no dic que no.

Però, de veritat, justament per això, espero que hàgiu passat un bon Nadal, i un bon Sant Esteve, i que les celebracions que estan per venir, també les passeu bé, amb la família, i els amics. De cor us ho dic, i encara que no sigui gran cosa, com he dit abans, tot suma.

"Ladies and gentlemen, the President of the United States of America, Mr. Donald Trump."

Trump va ser triat democràticament -tot el "democràticament" que permet el sistema representatiu dels Estats Units- com a nou President Of The United States, o POTUS, per als amics.

Va ser triat per una majoria de vots directes, a diferència de la vegada anterior. I amb majoria llarga de representants.

És important dir-ho. Els ciutadans dels EUA han votat el que els ha semblat més adequat. És exactament el que se'ls demanava. A les presidencials dels EUA només voten ciutadans dels EUA. Seria fantàstic que en una elecció tan important hi pogués votar tot el món. Literalment, tenint en compte que aquesta tria afecta a tothom, a Catalunya també, seria bo, finr i tot just, que des de Catalunya es pogués votar per quin és el President que ens sembla més bé, atenent, sens dubte als interessos dels catalans. Però no és aquest el cas. No hi han valoracions morals que valguin. A les presidencials dels EUA, només hi poden votar ciutadans dels EUA.

És per això que no entenc la campanya a favor de Kamala Harris que s'ha dut a terme a Catalunya. des de les TV i ràdio públiques. Per què? Aquí no es podia votar, aleshores, a qui anava adreçada? Qui ho ha ordenat i per quin motiu? 

De la mateixa manera que no entenc per què Rússia és l'enemic, com no entenc que s'ajudi Israel en la massacre que està perpetrant a Gaza, i com no entenc que de tants i tants conflictes "de baixa intensitat", però ben letals,  que ara mateix s'estan desenvolupant, siguin sistemàticament silenciats i ignorats. Un exemple ben proper: per què no s'ajuda als Kurds  a obtenir la seva independència de Turquia, Iran, Iraq i Síria?  

Algú ara dirà que sóc pro-Trump. En cap cas. Opino que els ciutadans dels EUA s'han fotut un tret al peu, i de pas, ens l'han fotut una mica a tots: els abaixaran imposts però els retallaran els ja migrats serveis públics i ajudes estatals; s'acabarà la guerra a Ucraïna, bo per ells, i caldrà que la UE es replantegi la seva estratègia de defensa, qui sap, potser també bo per nosaltres, depenent de com bufi el vent; de nou als EUA, els immigrants il·legals estaran en una posició més precària i amb un risc més alt d'expulsió; els drets civils als EUA, en general se'n sentiran; apujaran els aranzels, bo per ells, si més no a curt termini, i dolent per a la resta del món; molt interessant, Trump diu que els EUA "pagaran" el seu deute extern, caldrà veure si pot i de quina forma. Això pot ser molt bo o molt dolent i, en tot cas, les conseqüències són imprevisibles. Per als EUA seria una gran cosa. Per als tenidors del seu deute, més aviat una mala notícia. Més coses: el petroli. Trump destrossarà Alaska amb el fracking. Això és una notícia catastròfica per al planeta. Trump és negacionanista climàtic. Això encara serà més catastròfic.

Tanmateix, els ciutadans dels EUA han triat Trump majoritàriament.

Està clar que aquesta tria vol dir que els darrers quatre anys, que havien de ser anys de represa després de la pandèmia, en realitat han estat decebedors per als ciutadans dels EUA. 

Biden ha estat un president titella dels poders fàctics dels EUA, essencialment indústria del petroli i de l'armament, i d'altres lobbies poderosos. Poders fàctics, per cert, d'una sorprenent manca de visió, que van haver d'intervenir a mitja campanya de la reelecció per a substituir Biden per la candidata Harris. Una candidata encara més titella que Biden. En tot cas, Una demostració més que per als poders fàctics, la democràcia és, amb prou feines un guarniment, quan no una molèstia, i és que a Biden el van triar els electors republicans en uns caucus que no deixen de ser unes primàries i, en canvi, a Harris la van triar a dit. Aquesta mena d'abusos de poder potser no són definitius, però també es tenen en compte, a l'hora de triar.

Els demòcrates representen la dreta hipòcrita dels Estats Units, així com els republicans, la dreta reaccionària.  És impossible des de la decència preferir uns o altres. Per això encara és més insultant la campanya pro-Harris que s'ha fet als mitjans públics catalans. Sembla que alguns han decidit, des d'una suposada superioritat moral, quina és l'opinió que han de tenir els catalans en política exterior. I, de fet, també en la política interior. Mirin, és que no.  

En fi. Calcem-nos. Trump no és cap ganga, però pot plantejar oportunitats. La llàstima és que els polítics catalans, tant els que toquen poder com els que no, són els més mediocres dels darrers cent anys, i no reconeixerien una oportunitat ni que els caigués a sobre. Vet aquí el drama d'aquest país, i vet aquí la nostra lluita més important: fer fora la crosta, que és un llast que no ens deixa progressar i que malbarata oportunitats i força popular. Més ens val auto centrar-nos i no patir tant per Trump. Ja s'encarregaran el nord americans de fotre'l fora si és tan nefast com alguns diuen.   

  

La germandat

Ahir es van fer manifestacions al País Valencià reclamant la dimissió de Carlos Mazón.

Sembla que, com de costum, per molta gent que es manifesti o estigui indignada, funcionarà un cop més la "democràcia" espanyola, que consisteix en que "un dia votes el que et deixem votar, i després obeiràs quatre anys". Dubto molt que Mazón dimiteixi, i cada cop és més clar que des del PP no l'obligaran a fer-ho. Cap novetat.

Com de previsible era que, ahir, un tuit del PP valencià afirmava que la manifestació a Valencià era una manifestació catalanista, promoguda pels defensors dels Països Catalans que havien anat a València, només a fer merder.

El recurs de tota la vida: Culpar Catalunya i els catalans de tots els mals. Al País Valencià aquest recurs és particularment ofensiu. Atia la catalanofòbia i ataca al tret més important de la identitat del País Valencià, que és la seva llengua; atacant, de pas, el tret més distintiu de la identitat de Catalunya, que és també la llengua. La mateixa llengua a tots dos països. A Catalunya li en diem català, al País Valencià li en diuen valencià. Dos noms per a la mateixa cosa. La mateixa. La gent que es manifestava ahir parlaven valencià, molts. Parlaven català. Jo entenia perfectament les seves consignes sense que em calgués cap traducció. És una obvietat, però prefereixo dir-ho i escriure-ho.

La manifestació d'ahir no era catalanista. Era una manifestació de gent molt emprenyada. Una manifestació valenciana i amb eslògans en valencià molt explícits. Eslògans i crits reclamant la dimissió de Mazón, per la forma com va gestionar la catàstrofe, i per la forma desastrosa en que ha gestionat, i es tem que gestionarà, les conseqüències. Punt.

Que gent i organitzacions de Catalunya anessin a València a manifestar-se és ben natural, des del moment en que molta d'aquesta gent eren voluntaris que hi són allà des del primers dies per ajudar, i han vist sobre el terreny com el desgavell institucional, les mentides, la incompetència i certa forma de corrupció  "legal" han provocat víctimes.

A més, a Catalunya som molts els que sentim el País Valencià com a país germà. Igual com sentim germanes a les Illes Balears; igual com sentim la Catalunya Nord com una part mateixa del Principat. Un Principat que fou esquinçat i repartit entre Espanya i França pel tractat dels Pirineus. Igual com ens sentim germans d'Andorra i de la franja d'Aragó. Igual com ens sentim germans de la ciutat sarda de l'Alguer. Som germans, i ens agermana més que cap altra cosa, la mateixa llengua. És de bon germà que quan el teu germà pateix, tu vagis a ajudar-lo. Perquè sí. Perquè cal. Sense haver de donar més explicacions. No cal ni que ho demani. Com és natural, l'ajudes en la mateixa llengua que heu parlat sempre.

Vet-ho aquí. Aquesta germandat, es tradueix en voluntaris i en recursos econòmics, i en lluites compartides, aquestes sí, contra els que per incompetència, desconeixement o cobdícia fan mal, o fan patir al meu germà. Per això la manifestació d'ahir, i els voluntaris, i els eslògans. Perquè Mazón ha de dimitir, per mentider, inútil i incompetent, i perquè amb les seves mentides, inutilitat i incompetència està fotent a la família.

I amics, a la família no se la toca.  

Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià

Al post anterior comentava que al dinar no havíem parlat de política, però el cas és que una mica sí que vam parlar. Va sortir la poca confiança que donen els partits, i també el referèndum del 1er d'octubre. No és gens casual que aquests dos fets apareguin junts.

El desastre al País Valencià no fa més que confirmar que no es pot confiar en els polítics. Els polítics, en conjunt, són inútils i incompetents. Alguns afegiran que, en conjunt, també són corruptes. Jo no diria tant tot recordant el principi de Hanlon: no és que siguin malvats, és que són estúpids. Però és cert que la seva incompetència permet que la corrupció campi. Fins i tot, la seva incompetència voreja la corrupció. El cinisme, la cobdícia, la incompetència. L'acumulació de poder i diners en mans d'un grup que no estan preparats per a gestionar aquests recursos poden provocar situacions d'atzucac. 

Sembla que és el que ha passat al País Valencià. La incompetència, la manca de preparació, la cobdícia d'uns i altres, durant anys, han portat a que una situació d'emergència climàtica hagi provocat un desastre. Un desastre amb centenars de morts, la destrucció massiva d'infraestructures i, molt més greu, que a dia d'avui encara hi hagi gent atrapada.  És molt bèstia. Això vol dir que probablement, a hores d'ara ja hi ha gent que van sobreviure al desastre però que avui, per manca d'aigua potable, per manca d'atenció mèdica, perquè encara no han estat rescatats, han mort, o moriran.

Ahir a la nit vaig veure el vídeo d'última hora que va penjar Marc Vidal al YouTube. Marc Vidal és un liberal que modula el seu discurs i a vegades sembla un social liberal i altres pot sonar a ultra liberal . Ahir estava particularment encès i denunciava el que per a ell era la demostració que l'estat espanyol és un estat degradat i en descomposició. En el seu discurs diu que hauria passat de ser un estat "molt fràgil", a  un de "fallit" o "col·lapsat". 

Al costat del vídeo de Marc Vidal cal posar el vídeo dels voluntaris, centenars, potser milers, marxant amb pales, escombres, aigua, menjar a les zones afectades. Van a ajudar als seus veïns. Sols el poble salva al poble, com diuen alguns. Per cert, van a títol individual la majoria. Val a dir també que diferents organismes oficials i organitzacions particulars han muntat equips per anar a col·laborar en les tasques de rescat i emergència. Però la imatge que colpeix, positivament, és la de les cues de voluntaris.

L'estat ha fallat. La gent ha respost. L'estat, i "estat" inclou totes les administracions: central,  autonòmiques, provincials, locals, ha fallat. L'estat no controla el territori. L'estat, de fet, ha estat en una part no menor, un dels agreujants del caos. Precisament perquè sobre el paper controla el territori, però en la pràctica no ho fa. En realitat, el control del territori té més a veure en posar el territori a disposició d'uns determinants interessos, ja sigui trigant a donar l'avís d'emergència per evitar un possible perjudici econòmic (no donant l'avís el perjudici ha estat molt més greu); o no revisant durant anys els protocols de seguretat i les construccions fetes, atenent als avisos que la pròpia natura va donant regularment, i que ara ja es donen des d'organismes internacionals referents als efectes del canvi climàtic i la construcció desordenada; o trigant a demanar ajuda, o dificultant la seva arribada degut a una avaluació incorrecta dels danys produïts, de la pròpia capacitat de resposta i de la voluntat d'utilitzar el desastre per a fer propaganda, o per evitar que es faci propaganda contrària.

La gent afectada, mentrestant, sobreviu com pot, o gràcies a l'ajuda dels voluntaris i dels serveis de rescat, allà on l'ajuda i els voluntaris arriben. 

La notícia, important per confirmada, és que Espanya és una estat fallit,  o col·lapsat, que a efectes pràctics és el mateix. Espanya no controla el territori. Les estructures d'estat inexistents, que van ser  l'excusa que alguns van posar el 1er d'octubre per a no fer efectiva la independència, en realitat, tampoc existeixen per la banda de l'estat espanyol En realitat les estructures de l'estat són, en el millor dels casos ineficients, i en el pitjor, parasitàries, i si el país va funcionant és, més que cap altre cosa, perquè hi ha una majoria que treballa cada dia, malgrat el pes i la fortor, cada cop més insuportable, del cadàver de l'estat.

A Catalunya tenim un projecte de país, d'estat independent, que no té per  què ser una mala còpia de l'estat espanyol. Tenim la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé, i és més possible del que ens diuen perquè les estructures d'estat que ens calen, ja les tenim i només cal ocupar-les. L'estat no controla el territori. El poble, sí. Segur que les estructures han de ser modernitzades i posades al dia. Precisament cal aprofitar l'absència i la deixadesa del titular. Per a ocupar-les on es puguin aprofitar, per a refer-les allà on calgui; i posar-les, ara sí, al servei de la col·lectivitat, i no com ara, que estan al servei d'interessos privats. El que és públic ha d'estar el servei del públic.

Espero que el País Valencià es recuperi aviat d'aquest cop. El condol per les víctimes. Que tots aprenguem alguna cosa i que, si pot ser, aprofitem aquest desastre per recuperar el control sobre les nostres vides. Un control que per la cobdícia sostinguda en el temps d'alguns, ens ha estat arrabassat. Que no tinguem por. Que no els necessitem. Que el poble salva el poble. Que només ens necessitem a nosaltres mateixos. 

I que l'aigua, que tant de mal ha fet, però que ens és imprescindible, també s'endugui la crosta inútil, incompetent i corrupta que ens tenalla.

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!

El cas Errejón

La denuncia de les agressions masclistes de Iñigo Errejón crida l'atenció.

No per la novetat. Les agressions masclistes són quotidianes. Cada dia hi han agressions sexuals a algun lloc. És una forma de violència que gairebé està normalitzada. És una violència greu. A principis de setembre enguany,  el nombre de feminicidis comesos a Catalunya era de 12 dones. 

La dada només parla de la violència més extrema, però aquesta violència extrema només és el cim d'un cúmul d'agressions en diversos graus, que sovint no són denunciats. 

Més encara, en la forma de micromasclismes, o de sostres de vidre, o del to i forma de converses... estan essencialment normalitzats. La societat "és així".

És cert. La societat és així. El masclisme és un supremacisme, com ho són els feixismes, o els racismes. L'organització de la societat estableix una jerarquia de poder. El poder sempre s'exerceix sobre algú altre. El poder existeix quan algú és sotmès a una jerarquia de poder, de grat o per força. 

La qüestió es aquesta: Un home en una posició de poder sotmet a una dona. Aquest poder pot ser des de la mera força física a la coerció social. El resultat és una dona agredida, violada, forçada, humiliada sotmesa contra la seva voluntat i, sovint, sense l'opció viable de reclamar algun tipus de reparació. Pitjor encara, aquesta via de reparació, en realitat, significa el sotmetiment a una altre jerarquia de poder que, enlloc de reparar, torna a ser humiliant.

Per mi és gairebé insoluble, precisament perquè la qüestió profunda és que la societat en que vivim és basa en questes relacions de poder. Es basa en una jerarquia i tothom està incardinat dins d'aquesta jerarquia. La majoria, òbviament, estem a les capes inferiors d'aquesta jerarquia. Però, en tot cas, dins un mateix estrat encara hi ha una jerarquia entre homes i dones: és molt més probable que una dona rica sigui violada que no que ho sigui un home ric. Exactament el que ha passat amb Errejon. Un tipus amb poder agredeix una dona aparentment no vulnerable i aquesta agressió, essencialment, queda impune. Sembla que aquest cop, però, no serà així.

En el meu punt de vista, el masclisme és essencialment estructural. L'educació no ho corregeix perquè no és aquest l'objectiu del sistema educatiu. Els objectius nominals del sistema educatiu topen amb els objectius reals: pau social, formació de consumidors compulsius i acrítics, i de treballadors dòcils. La reproducció, en definitiva, de l'ordre social. Les elits tenen les seves pròpies escoles on s'ensenya també a reproduir l'ordre social, només que "des del punt de vista" de les elits. No vindrà cap canvi de l'educació.

Ni vindrà cap canvi, en general, des de les institucions ni des de les organitzacions que les defensen o en depenen. No vindrà cap canvi des de les administracions o la judicatura, ni des dels partits o sindicats, ni des dels serveis públics, ni des dels sectors econòmics privats. Tots aquests actors estan compromesos en la defensa, o depenen, del sistema tal com és, i el sistema és masclista.

És per això que el feminisme ha de ser revolucionari. És per això que  els processos de canvi profund d'estructures, com els moviments llibertaris, o el comunisme, però també l'ecologisme o l'independentisme, han de ser necessàriament revolucionaris. 

Vet aquí el drama: les dretes són, per definició, les defensores del sistema tal com és i, per tant, són les defensores d'un model masclista. Les dretes són invotables. per la seva banda, l'esquerranisme i els partits «d'esquerres» són una trampa, perquè el seu discurs és de reforma i canvi, però la seva praxi és la defensa del sistema essencialment tal com és. Si de cas, amb alguns canvis purament cosmètics que, amb la propaganda adequada (la propaganda és una altre forma d'exercir el poder) són venuts com canvis estructurals profunds. Les «esquerres» són tan invotables com les dretes. A més, els partits, ja siguin d'esquerres o dretes, depenen directament dels finançament públic. No tenen cap motivació a canviar res que els posi en perill.

Errejon es declarava feminista de dia, i de nit era el tipus masclista i amb poder que agredia dones sexualment. El masclisme és a tot arreu. També entre les dones. Les dones dels partits de dretes saben quin és el seu rol de dona masclista i no és casualitat que sovint es pugui distingir si algú és de dretes o d'esquerres pel seu vestuari. No és casualitat tampoc, que quan toquen poder, les esquerres vesteixin com les dretes. Començant per l'americana de vellut de Gonzàlez. 

Semblaria que parlar de roba, quan es venia parlant d'agressions sexuals és superficial. No ho crec. Res es casualitat,  i la jerarquia es mostra també en el vestuari. Es diu que "si has de moure't entre els que manen, ha de vestir com els que manen". No és casualitat, doncs, i són els mateixos sotmesos els que defensen la jerarquia i en volen ser part. Per una banda hi ha el desig d'escalar posicions jeràrquiques, i per l'altra l'aversió a la pèrdua és immensa. Ningú vol canvis estructurals que posin en perill "tot el que hem aconseguit", per miserable que sigui, i si això significa que la societat ha de ser masclista, racista i sotmesa, s'accepta sense resistència.

És desesperant. Casos com el d'Errejón són descoratjadors perquè, en el fons, proclamen que tot és inútil. És un cas, però tots sabem que no és aïllat. Tots sabem que, en realitat, el món és així. Aquests casos ens diuen que no hi ha forma de canviar el món. És per això que fan tant de mal.

Perquè malgrat tot, jo crec que el món sí que pot canviar. Però cal actuar. Amb votar no n'hi ha prou. Votar només té sentit si la democràcia funciona. Quan la democràcia funciona, votar és més la formalització que no el mecanisme per trobar acords. La democràcia funciona?

No. No funciona. Cal actuar, perquè un altre món és possible i necessari.

Aquesta és la qüestió: què fem? 

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona"

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona". La notícia confirma allò que ja sabíem: que a Catalunya, la llengua catalana és perseguida i menystinguda en els àmbits de l'administració i els serveis públics. Ja ho sabíem: no pots esperar anar a una comissaria de policia espanyola i ser atès en català (en general, tampoc pots esperar ser atès de forma educada i amb prestesa. No pots anar a l'administració de justícia i ser atès en català. Molt més greu, no pots anar al metge i esperar ser atès en català. I pots posar en dubtes més que raonables que a l'educació primària la immersió lingüística es posi en pràctica.

A Barcelona, la gent catalanoparlant ho sap i, sovint, enlloc de protestar i demanar ser atès en català, assumeix el fet com inevitable i renuncia a fer us del català. Té sentit: quan vas al metge, vols ser curat, no entrar en una batalla lingüística amb el metge o l'infermer que t'atén. Quan vas a la policia a posar una denuncia, esperes fer els tràmits tan ràpid com es puguis, i no sortir de la comissària amb una denúncia per desacatament o, pitjor, per odi.

Com diu Jordi Graupera en aquesta piulada :

Aquests titulars fan sentir feble i sol. I és a l'inrevés:

Per fi, després de dècades de fer veure que no hi havia cap problema, ens estem alçant i denunciant. No estem sols, tenim drets i estem disposats al conflicte a cada petit menyspreu. Canviarem les cosess. https://t.co/jICwuyWut7— Jordi Graupera (@JordiGraupera) September 22, 2024

Hi ha alguna lectura positiva a fer, i és que més gent està denunciant aquestes discriminacions.

El "podi" de les discriminacions de la llista el fan el racisme, les discriminacions per motius de salut i la LGTBI-fòbia. En aquesta llista hi trobo a faltar la discriminació a les dones, però entenc que no apareix perquè aquest capítol és tan greu, amb feminicidis inclosos, que demana un tractament propi. En tot cas, aquesta llista no es casualitat. Són tots els papus de la dreta més reaccionària. El supremacisme en totes les seves formes: el racisme i el masclisme i, com no pot ser d'una altre forma, el nacionalisme espanyol i el seu supremacisme lingüístic.

És bo que cada cop més gent denunciï la discriminació lingüística del català, perquè és cert que prendre consciència és el primer pas necessari i imprescindible per a poder parlar català amb normalitat a Barcelona.

Vet-ho aquí: La llengua catalana ha de ser la llengua principal d'us en les relacions socials, comercials i administratives. És un objectiu estratègic irrenunciable. És un objectiu estratègic sinèrgic amb l'objectiu de la independència política: Com més presents estiguin arreu el català i la sensibilitat cap a la llengua, més probable serà la independència. D'altra banda, només la independència garanteix la supervivència de la llengua catalana a Catalunya. Per això la política lingüística d'Andorra.

El govern d'Espanya -i la Generalitat és el govern d'Espanya a Catalunya i si no us ho creieu recordeu qui és el president de la Generalitat- ho sap i, per tant, busca la substitució del català pel castellà a Catalunya. Matar la llengua catalana és la millor forma de matar l'independentisme a Catalunya.

Què ens diu això? Res de nou. Les coses no són fàcils. Molts anys d'unes determinades polítiques econòmiques i socials han fet de Barcelona una ciutat molt cosmopolita i barrejada en la que els, diguem-ne, monolingües catalans som, a dia d'avui, minoria. A molts barris la majoria són els monolingües en castellà. A tota la ciutat el coneixement del castellà és majoritari i per davant del coneixement del català. El fet és aquest. Estem perdent la ciutat. 

Si no volem perdre Barcelona cal que els catalanoparlants utilitzem  tant com sigui possible la llengua catalana. Cada matí ens hem de posar el barret de militant lingüístic i fer del "mantinc el català" l'acció tàctica habitual de la nostra acció política quotidiana i domèstica. Tot és política. A tot arreu, doncs, cal mantenir el català. No es demanen heroïcitats, no es demana conquerir Iwojima. Com va dir algú, hem pres la humil decisió de no retrocedir.

El català se salva quan se'l parla i se l'escriu correctament. I quan parleu, parleu amb sentit. Parleu de que cal combatre les discriminacions: per raça, per sexe, per llengua, per religió. Assenyaleu, parlant en català, l'enemic: els supremacistes. 

Feu notar que els supremacistes són, gairebé sempre, supremacistes nacionalistes espanyols. Feu notar com, gairebé sempre, la discriminació es fa en espanyol. Feu notar com, gairebé sempre, l'insult es fa en castellà.

Feu notar que parlar català és de les coses que fan enrabiar més al poder repressor, als racistes, als xenòfobs, als masclistes, als feixistes. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que lluiten contra la intolerància, contra l'odi, contra el supremacisme. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que estimen aquest país, aquests paisatges, aquests llocs i la gent que hi viu, aquests arbres i aquests animals, aquests platges, rius, valls i muntanyes. Parlar català et posa de part dels que se senten responsables d'aquest país, dels que se senten fills, hereus i protectors d'aquest país. Parlar català et posa de part dels que volen que aquest país sigui net, lliure i ordenat per als seus fills. Parlar en català et posa de part d'un projecte engrescador.

Parlar català és necessari per salvar Barcelona. No podem perdre Barcelona. Una altre Barcelona és possible. Una altre Catalunya és possible. Una Catalunya independent és possible, i necessària.

Diada Nacional

Avui ha estat un bon dia.

Avui he tornat a manifestar-me. Per la independència de Catalunya.

Avui he vist molta gent jove. També he vist molts adults i gent gran. He vist famílies. He vist les samarretes verdes de la diada d'enguany, i moltes samarretes d'anys passats. La de la Diada és una manifestació multicolor i a cada any que passa ho és més.

Diuen que no hi havia tanta gent com a altres anys. Serà veritat. Què voleu que us digui: si després de tots els errors, lluites absurdes i estúpides, i de les moltes i visibles carències que han demostrat les organitzacions independentistes, en general, però molt especialment els partits polítics, si després de tot això no es pot esperar que es manifesti dos milions de persones.

Jo el que he vist és a molta gent. Menys emprenyada i més engrescada. He vist gent amb ganes de fer coses i de mobilitzar-se. És la meva impressió subjectiva. A mi ja em serveix.

He sentit a Lluís Llach, ara en el rol de President de l'ANC. Ja és gran aquest home. Per mi sempre serà un referent. Han estat molts anys i moltes actuacions seves. Sempre reivindicatiu. Avui ja no té veu per cantar, però sí que la té per parlar. És un gran president per a l'ANC. 

Avui ha estat un bon dia. Aquesta és la sensació que m'ha deixat. He caminat molt i he vist molta gent. He escoltat i he parlat. He cantat l'himne nacional, envoltat de gent desconeguda que també ho feia. He anat sol a la mani, però no estava sol. No me n'he sentit pas de sol, en cap moment.

Som molts. Estem determinats. Els carrers avui han estat nostres i tornaran a ser-ho. 

La independència és possible. No és que ho digui jo. És que tots sabem que és així perquè tenim el record del primer d'octubre de 2017.  

I com és possible, ho farem. Farem la independència. Perquè és bona per a tots. Perquè és necessària per a poder seguir sent catalans.

Espero que la vostra diada nacional hagi estat tan bona com la meva.

Demà, aquesta nit hem de rumiar com, hi tornem. I l'altre, i l'altre, Fins aconseguir-ho.

Què ens ha mostrat el President Puigdemont?

Finalment Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat. Però el seu dia de triomf no va ser un èxit absolut. El Molt Honorable President Carles Puigdemont va ser l'autèntic protagonista del dia.

Ho podeu llegir a articles anteriors: jo estava convençut que si Puigdemont tornava a Catalunya seria detingut i tancat a la presó per anys. Per la seva seguretat, a mi em semblava un error tornar. 

Abans de seguir, he de dir que no sóc ni Juntaire, ni Puigdemontista. Vaig ser militant d'ERC durant anys, però al 2020 vaig deixar el partit, quan se'm van fer incomprensibles i insuportables les decisions que prenia la direcció. Des d'aleshores o bé m'he abstingut, perquè m'he sentit orfe de representació, o he votat opcions independentistes minoritàries o extraparlamentàries. Dit això: amb la seva acció d'entrar i sortir del país per a fer un míting el President Puigdemont va demostrar algunes coses.

Personalment, només puc manifestar respecte i admiració cap a la seva persona. Cal molt de valor per exposar-se com va fer el President. Vostè és un home valent, President Puigdemont. Algú va dir que Puigdemont més que un polític és un activista. Sens dubte el President té aquesta faceta d'home d'acció.

També va demostrar que hi ha infraestructura. L'operació d'entrada i sortida és una operació, estic convençut, que ha estat calculada al mil·límetre. Ha estat una operació que ha tingut una despesa, perquè és obvi que dins del cos dels mossos d'esquadra hi ha gent fidel a la causa independentista, i potser han quedat exposats, o el seu dia a dia ara serà més complicat. 

No només als Mossos hi han fidels. També cal una estructura civil operativa. És molt probable que també es disposi de pisos francs. Tota aquesta organització pot haver quedat exposada o, com a mínim, ara és evident que existeix i, per tant, serà un objectiu dels serveis d'intel·ligència espanyols.

L'acció d'entrar i sortir ha estat una acció de resistència civil no violenta i, en cap cas, ni de lluny, es pot considerar terrorisme. Per aquesta raó, l'operació gàbia va ser absolutament desproporcionada i, de fet, només es pot entendre com un represàlia sobre tota la població civil, sense distinció entre independentistes i no independentistes.

Amb l'acció del President Puigdemont, es va posar de manifest que els cossos i forces de seguretat de l'estat NO controlen el territori català. No van poder controlar-lo el 1 d'octubre de 2017 malgrat els reforços rebuts ni han pogut fer-ho ara. Això vol dir que amb l'organització adequada, que potser existeix o està en construcció, i una massa crítica d'activistes que probablement ja hi són, la resistència civil ha de poder desbordar les forces de seguretat de l'estat. No és nou. És el mateix que va passar al referèndum del 1 d'octubre de 2017: les urnes, les paperetes, el material per a la votació... van entrar i van romandre amagats i segurs en territori català, escàpols a les urpes de la policia espanyola. Els col·legis electorals van ser defensats, els recomptes fets... Tota l'estructura va funcionar gràcies a milers de persones que voluntàriament van actuar, en grups auto-gestionats i coordinats localment i si bé, sembla obvi que hi havia d'haver  una estructura organitzativa global, també sembla evident que una part important de l'èxit van ser les fortes cadenes de confiança entre activistes, combinada amb la ignorància mútua entre les cadenes. Que la ma dreta no sàpiga què fa l'esquerra.

Realment, l'operació 1 d'octubre podria fer pensar en que, o bé hi ha una intel·ligència catalana  molt més potent del que ens pensem, o que aquesta intel·ligència està "subcontractada" a algun servei d'intel·ligència, públic o privat, estranger. Suposo que alguna conclusió similar  és el que ha dut als jutges espanyols a pensar que la "trama russa" té alguna versemblança. De totes formes, una cosa és muntar una operació d'entrada i sortida clandestina a un país estranger, i una altre "la invasió de Catalunya amb 10.000 soldats russos", cosa que és absolutament delirant.

L'acció del President Puigdemont ha servit també per fer palès a tot el món que la llei d'amnistia és una enganyifa. Que el conflicte a Catalunya no està resolt, i  que l'independentisme català està reorganitzant-se.

Alguns ja han dit que amb la investidura de Salvador Illa el procés és mort. No ho crec. Amb Illa a la Generalitat, els atacs a la identitat nacional i la llengua, estan garantits. La figura mateixa d'Illa, i la dels consellers del seu governs, i les forces que li donen suport fan pensar que els casos i escàndols de corrupció, de mala gestió i d'especulació seran constants. Cal estar preparats per denunciar-los al moment i convertir-los en casus belli. Els partits espanyols, han de ser mostrats com el que són: agències de col·locació corruptes i anti-catalanes. Han de ser mostrats com l'enemic, i la lluita contra aquest enemic ha de ser la resistència civil als carrers.

Finalment, els partits independentistes catalans han de ser regenerats.  No pot ser que els partits independentistes catalans siguin agències de col·locació corruptes i, en la pràctica, tan anti-catalans com els partits espanyols. Atès que els partits independentistes catalans han estat expulsats del "sistema democràtic" espanyol, ja no hi ha cap més excusa i només els resta boicotejar, sistemàticament, la governabilitat de l'estat i les seves institucions, per una banda; i preparar-se per a que, quan arribi el dia, que arribarà, més aviat que tard, en que es torni a ocupar la Generalitat, ha de ser amb l'únic punt al programa d'aixecar, més aviat caldria dir reparar, la suspensió, il·legal i ignominiosa, de la Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017. 

Ara toca escurçar tant com sigui possible el temps fins que això passi. La propera Diada Nacional pot ser un bon dia per tornar a trobar-nos, mirar-nos als ulls, comptar-nos de nou i veure que som molts i que estem determinats. 

Els carrers seran sempre nostres.

Illa president? (i 2)

Els militants d'ERC hauran de votar per decidir si s'accepta el pacte amb el PSOE i es vota a favor d'investir com a President de la Generalitat  a Salvador Illa.

Jo no sóc militant d'ERC. Ho he estat durant divuit anys, però en fa quatre que vaig deixar el partit. Per tant, no podré votar en la consulta interna. Però, en tot cas, sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, tinc tot el dret del món a opinar, voti o no, sobre qui crec que ha de ser, o no ha de ser President.

Jo crec que Illa no ha de ser President de la Generalitat. Illa és el 155 en tota la seva potència. Illa és la versió sinistra del que en el seu moment va ser Inés Arrimadas. Amb Inés Arrimadas l'espanyolisme va intentar la derrota per KO de l'independentisme i el nacionalisme català. Van buscar el seu esclafament. Esborrar-nos del mapa. L'aposta va ser molt forta i els resultats que va aconseguir Ciudadanos van ser molt bons. Però insuficients. 

L'atac havia estat tan dur, tan directe i amb unes intencions tan clares que la reacció de l'independentisme va ser automàtica. Pur acte reflex. La mobilització contra el que es va percebre com una ofensiva i un setge per terra, mar i aire, amb repressió policial, amb multes, amb presos polítics i exiliats va ser total. L'independentisme va actuar com un sol home i Arrimadas va fracassar. Va ser el darrer cop que l'independentisme va actuar unitàriament.

L'espanyolisme va aprendre la lliçó. No es pot derrotar l'independentisme en un atac directe, però i si és l'independentisme el que s'autodestrueix? I si enlloc d'un atac directe es fa un atac des de les clavegueres? un atac buscant les incoherències, les debilitats, els pecats i morts a l'armari? els draps bruts? Per a què creieu que ha servit Pegasus? I si es manté un 155 selectiu de facto, sense que calgui un 155 ple de iure? I si la combinació de poder judicial i executiu permet sabotejar qualsevol iniciativa catalana sense que calgui enviar-hi piolins? i si, senzillament, es reforça el dumping fiscal de Madrid, amb dedicatòria especial cap a Catalunya? i si s'incrementa la "solidaritat" que resulta que és un espoli de diners i recursos des de Catalunya, País Valencià  i Illes Balears (la "Espanya incorporada o assimilada") cap als territoris de la "Espanya uniforme o purament constitucional", com diu el famós mapa que es pot veure a la "Cartografía Hispano científica : ó sea los Mapas Españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases" que es pot consultar a  la Biblioteca Nacional de Madrid i  en format digital a http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000000581 (pàg. 163 del PDF)

 

Illa és exactament això. L'arma de l'espanyolisme per a fer destruir l'independentisme des de dintre. Aprofitant tots els seus errors, misèries, vicis, draps bruts, morts i incoherències. O algú es pensa que això dels cartells de l'Alzheimer de Maragall va sortir quan va sortir per pura casualitat? No. va sortir quan li convenia al PSOE. I com és que ningú treu els molts draps bruts i morts, ara sí, literals, que tenen PSOE i PP? No els treuen perquè el control mediàtic i mafiós d'aquestes organitzacions sobre els mitjans de comunicació és absolut, i si decreten la mort civil d'algú, aquest algú ja ha begut oli, i que només sigui la mort civil.

Que la classe política a Espanya, en general, i a Catalunya, en particular, és corrupta hauríem de descomptar-ho i, per tant, votar, o no fer-ho, en conseqüència. Hi han altres països amb democràcies consolidades, i amb cultures democràtiques fortes on la política -sent com és un joc de poder i, per tant, en cap cas innocent- té unes regles i els polítics les respecten i, fins i tot, els polítics es prenen seriosament aconseguir el bé comú.

Hi han països on fer carrera política és la cirereta a una trajectòria personal, sovint empresarial, brillant, en la que es valora el prestigi que dona el càrrec i es busca fer obres que deixin una empremta entre els electors. Hi han polítics, en fi, que esperen ser recordats com personatges honestos i benefactors. Tot el contrari del que són els polítics de plàstic que patim aquí, i encara quan no busquen directament obtenir un benefici personal i material dels càrrecs públics.

La política espanyola i catalana és un joc podrit i pervers. Quan es diu que el PSOE sempre menteix, és veritat i no és que ho digui jo, és que ho diu l'hemeroteca. Malgrat el brutal control mediàtic, si un dia dius una cosa, i a l'altre en fas o dius la contrària, aquest rastre queda. El control mediàtic és que, els mitjans, que haurien de ser els primers en tirar d'hemeroteca per a fiscalitzar l'acompliment de les promeses dels polítics, resulta que s'encarreguen d'opinar i manipular la memòria de la societat tirant d'hemeroteca només quan convé al poder.   

Quan es fa un pacte que consisteix en que, essencialment, el PSOE ha d'assumir el programa d'ERC i ens diuen que el PSOE ha promès molt fort, però molt, molt fort que sí, que assumeix el programa d'ERC és que, una de dues, o bé a la direcció d'ERC són definitivament estúpids, o han de fer-se els estúpids, per ves a saber quins morts a l'armari, o bé prenen per estúpids als seus militants i els seus votants.

Mireu, el PSOE només complirà el seu programa i maldarà pels seus propis interessos, i de ningú més. Si per aconseguir els vots d'ERC en tenen prou amb un engany, l'engany està servit. ERC no té la força per coaccionar al PSOE. No la té. Perquè si la tingués ja l'hauria fet servir, i no ho va fer. Va donar gratis els seus vots per investir a Pedro Sánchez. Ara els donaran a Salvador Illa si la militància no ho impedeix. Per cert, no és que Junts ho fes gaire millor amb la investidura de Sánchez. També va donar els vots gratis, en la pràctica, perquè ja estem veient que la llei d'amnistia és, essencialment, el paper que utilitzen els jutges per eixugar-se el cul quan van a cagar.

El PSOE, i el PSC és PSOE, és una màquina d'aconseguir poder i de utilitzar-lo en benefici de determinades persones i grups. Punt. Els partits, tots els partits, funcionen així. La diferència entre els partits "de govern" i els altres és que aquests partits toquen quantitats de poder immenses. El poder corromp, i el poder immens corromp de forma immensa. El poder immens busca mantenir-se i si per a mantenir-se ha de jugar brut,  de forma criminal, o de forma mafiosa, ho fa. Mentir no és més que un recurs habitual.

A mi em fa l'efecte, doncs -és la meva opinió, tot aquest post no és més que la meva opinió- que el PSOE menteix a ERC, en el millor dels casos, o en el pitjor, els està fent xantatge, o potser, encara pitjor, la direcció d'ERC ha decidit que aquesta és la millor forma de protegir els seus interessos personals-

El PSOE menteix. En el cas hipotètic que no mentís, el que es segur és que si el PSC ha de defensar el programa d'ERC enfront del PSOE, la defensa d'aquest programa ja es pot donar per perduda. En el encara més hipotètic cas que el PSOE assumís el programa del PSC (ERC) i l'implementés en una nova transició de caire federalitzant, com sembla que avui deia Pedro Sánchez, el Tribunal Constitucional ho tombaria. Si no ho tombés, en tot cas, quan el PP mani, que manarà, i amb el suport de VOX, totes aquestes molt hipotètiques millores, serien, finalment, revertides. Ha estat així des de l'inici de "la democràcia" i ara no serà diferent.

És que, recordem-ho la cosa no va de reformar Espanya. Espanya és irreformable. Espanya està encantada de conèixer-se i s'agrada com és. A Espanya, a la purament constitucional, el que no li agrada és Catalunya, que per això és un territori assimilat (i no es que ho digui jo, ho diuen ells, i fins i tot fan un dibuix per a que ho entenguem). Com que a Espanya no li agrada Catalunya i en justa correspondència, a molts catalans no ens agrada Espanya, hi ha la "conllevancia", que deia Ortega i Gasset, el gran ideòleg del nacionalisme espanyol. La conllevancia no és més que reconèixer que Catalans i Espanyols ens portem malament però que per a les elits espanyoles i catalanes, en general, la unitat d'Espanya és un bon negoci. Les elits, atenció. Els pobles no hi pinten res en tot això. En particular, el poble català nomes té la missió de fer de ruc de càrrega dels negocis de les elits.

Al poble català només ens serveix la independència, en la meva opinió. Si seguim a Espanya el resultat final serà l'assimilació. Per fi, després de tres-cents anys, el gir del món va a favor de l'assimilació de Catalunya. Per molt que amb prou feines fa set anys vam ser independents des del 6 i 7 de setembre fins a l'infame 27 d'octubre, dia en que es va "suspendre" la independència. Però la globalització, la desnacionalització galopant i la decadència d'occident, en definitiva, fan que el futur sigui fosc. No tinc gens clar que siguem a temps de revertir el desastre, però el que és segur, del que estic convençut, és que fer President a Illa, no ajuda.

Tant de bo que la militància d'ERC esmeni a la direcció del partit. Jo no puc votar però si pogués, votaria que no. No m'abstindria, aquest cop. Potser si al final la militància redreça el partit tindrem la possibilitat de fer foc nou, de fer fora als polítics de plàstic que han envaït el partit i que, de fet, van provocar que l'abandonés fa quatre anys. M'agradaria una nova direcció, amb gent en la que jo sentís que hi puc confiar. M'agradaria poder tornar a votar a ERC.

Però primer cal aturar als nacionalistes espanyols. L'última línia de defensa és un grapat de militants d'ERC. No us puc ajudar. Si pogués, ho faria. En algun moment jo vaig ser dels vostres. Resistiu. No deixeu que passin.

President Illa?

Sembla força segur que ERC votarà a favor de fer que Salvador Illa sigi President de la Generalitat. 

ERC té tot el dret del món a votar, o deixar de votar, a qui vulgui. No calen més explicacions. Exactament igual com jo m'he abstingut a les darreres eleccions. En el meu cas -jo només puc parlar del meu cas, que és l'únic que de debò conec- vaig abstenir-me en considerar que cap partit em representava. 

Jo sóc independentista. Vull la independència de Catalunya. Jo, com molts d'altres compatriotes, el 1er d'octubre de 2017 vaig estar a un col·legi electoral per defensar-lo si calia. Vaig votar. Vaig patir en sentir les notícies i veure les imatges de les forces d'ocupació espanyoles atacant gent pacífica. Vaig esperar amb il·lusió mentre es feia el recompte. Quan es van donar els resultats vaig sentir que havíem guanyat. 

La DUI de facto que havien estat les lleis de desconnexió del 6 i el 7 es veien refrendades pel poble. Per a això serveixen els referèndums. 

Catalunya era independent i només en restava la proclamació formal. Catalunya era independent, de forma imperfecta des del 6 i el 7 de setembre, però amb el referèndum es perfeccionava la independència i, en aquest sentit, la proclamació només era un tràmit. 

Un tràmit important, sens dubte, perquè era el que obria la porta als reconeixements oficials, que en tot cas, podien arribar, o no, i això ja depenia de terceres parts. 

Si no hi hagués hagut cap reconeixement, hauríem pogut dir que el món donava l'esquena a Catalunya. Però només que algun reconeixement hagués arribat, la transició hauria estat completa. Avui se sap que hi havien possibilitats reals de reconeixements. 

Però no es va arribar a aquest escenari perquè en un moviment al que no tenien dret, en cap cas, els "líders" del moviments independentista van decidir "suspendre" la proclamació. 

No tenien dret a fer-ho. Catalunya en tant que independent, només podia decidir renunciar a la independència amb una nova llei i un nou referèndum. Res d'això es va fer. Posats a renunciar a la independència, fent política ficció, ens hauríem pogut plantejar unificar-nos amb algú amb més cara i ulls. 

Potser hauríem pogut demanar una associació amb els Estats Units, per exemple, o amb Suïssa, o amb Rússia, o amb el Vaticà... Suposant, es clar, que aquests països s'avinguessin  a incorporar uns territoris i personatges tat complicats i conflictius com els catalans. Sembla poc probable.  El cas és que igual que cal un procés per a fer la independència, cal un procés per a renunciar-ne. Aquest procés va ser negat al poble pels seus "líders".

Avui ERC vol fer president a Salvador Illa, i Junts va fer president a Pedro Sánchez. La CUP està desapareixent per la seva pròpia inconsistència i Aliança Catalana, simplement, no es una opció. 

Val a dir que Junts va votar a favor de Sánchez...  i que ERC, també. Es van justificar els vots favorables per la llei d'amnistia (ERC)  i per  la "millora" de la llei d'amnistia (Junts). Tots dos van votar a favor, però Junts va tenir a les seves mans, i la va fer servir com a eina de "negociació", la possibilitat de forçar noves eleccions. Per això atribueixo a Junts el "mèrit" de la investidura de Sánchez, tot i que, en realitat, l'aritmètica fa igual de responsables a Junts i ERC . En tot cas,  tot i les "millores" obtingudes a la "negociació", sembla que, essencialment, l'aplicació de la llei d'amnistia depèn exclusivament del grau de morenor dels collons dels jutges que l'han d'aplicar. 

Sent suau diré que AC no és una opció perquè el diagnòstic que fa és erroni, i les "solucions" que proposa estan equivocades. Jo entenc que, a Ripoll, els atemptat del 17J de 2017 van deixar una ferida que trigarà generacions a tancar-se. És en aquesta ferida que neix AC. El discurs d'Orriols neix de l'amargor d'un fracàs profund en en l'assimilació constructiva de la immigració. És un fracàs del que no és culpable ningú en concret i ho som tots, en general. 

Perquè el sistema que defensem és aquest, i el sistema necessita immigració. Però el sistema no l'assimila, sinó que la confina a ghettos i banlieus. A Catalunya resulta que aquests ghettos s'escampen per tot el país i hi han ghettos a Ripoll, o a Salt, i  a molts altres pobles i ciutats. 

Catalunya, que és un país que ha crescut en onades migratòries que han estat assimilades i que han enriquit el conjunt del país, avui es veu incapaç d'assimilar aquesta nova onada. En part per la magnitud de l'onada, en part per la debilitat i la decadència de la matriu que hauria d'assimilar l'onada.

Com és que una Catalunya derrotada a la guerra civil va ser capaç d'assimilar la immigració espanyola? perquè, tot i la derrota, el país, la llengua i la cultura eren vius i estaven disposats per a la resistència. Als 80, Catalunya estava refent-se i assimilant aquelles onades. Al 92, amb el jocs olímpics e Barcelona, Catalunya va mostrar una imatge al món que, certament, era espanyola, però era d'aquella espanyolitat federal de Maragall que permetia somiar en una Espanya plurinacional i plurilingüística. Maragall tenia un pla per a Espanya i per a Catalunya.

Quan 12 anys mes tard Maragall va ser President de la Generalitat va propiciar la redacció d'un estatut federal, gairebé confederal, per a Catalunya. Maragall va intentar dur el seu pla de reforma d'Espanya, via reforma de l'estatut de Catalunya, i allà Maragall va descobrir que el federalisme espanyol començava i acabava amb ell. Maragall va ser defenestrat, l'estatut va ser ribotat i el PSC va ser purgat de catalanistes. 

Amb la sentència contra l'estatut del 2010 es dona el tret d'inici del procés d'independència que culminaria amb el referèndum del 1er d'octubre de 2017. Però en aquell procés només el poble s'ho creia. Els partits ja havien entrat en la dinàmica de ser agències de col·locació de càrrecs, d'oficines lobbìstiques, i de venedors d'ideologies precuinades a mida dels consumidors. La gent va deixar de ser subjecte per passar a ser objecte. 

Tot el món ha girat en aquest sentit. No és per casualitat que els discursos ideològics siguin directament, o amb pocs canvis, trasplantables entre partits de països diferents. No és casualitat que aquest sigui el temps de les ultra-dretes i les esquerres woke, i que no sembla que hi hagi vida fora d'aquests pensaments tòxics.

Aquest és el món que tenim ara. Si bé, com mai abans, l'independentisme és socialment important, també és cert que la tendència del món és la de marxar cap al nihilisme; cap al cinisme; cap a la decadència; cap a l'hedonisme; cap a la no-responsabilitat; cap al no-esforç; cap a la prevalença de la imatge, per sobre del fons raonat i el coneixement en profunditat; cap a la prevalença de la la mediació, sovint monetitzada, per sobre del cara a cara i el tracte directe i personal.

Per revertir aquestes tendències cal un món nou. Cal canviar la forma de pensar i de relacionar-se de la gent i això no passarà si la gent no té un bon motiu per a fer-ho.

Jo el que dic és que, fa set anys, la gent, a Catalunya, ens creiem que un altre món era possible. Fa set anys, aquell estiu i començament de tardor de 2017, bona part d'aquest país era la millor versió d'ella mateixa. Positiva, esperançada i mobilitzada. Bona part de la gent d'aquest país érem la millor versió de nosaltres mateixos. És el que penso. És una opinió personal. No teniu per què estar d'acord. Però jo crec que sí. Jo crec que, en el fons, els que hi vam ser, avui encara ho pensem i ho creiem. 

També crec que volem tornar a ser com érem aquells dies. Perquè van ser dies molt lluminosos. Dies que brillen amb força, encara més quan els comparem amb el que ha vingut després: l'horror i la manca d'informació, directament en diré manipulació i engany,  a la que es va sotmetre a la població a causa de la pandèmia de Covid19; la repressió contra els independentistes, amb presó i exili; les lluites pel poder, brutes i caïnites, dels partits polítics...

Avui estem tan avall, perquè no fa tant érem molt amunt. Però enlloc de maldar per mantenir-nos-hi, es va triar l'opció que semblava que feia menys trencadissa, que significava el mínim esforç, que mantenia l'statu quo. Greu error.

La qüestió és que, a dia d'avui, i si no passa un miracle, ERC votarà a favor de fer President de Catalunya a Salvador Illa. Però Illa no és Maragall. Ni Montilla. Comparats amb Illa, Montilla i Maragall són CDRs.

Carles Puigdemont diu que, si hi ha debat d'investidura, ell serà present. No. No serà present perquè quan posi el peu a aquesta banda de la frontera entre els estats espanyol i francès, serà detingut. N'estic força convençut. Com també crec que aquesta detenció farà que s'estigui anys a presó. 

President Puigdemont, per la seva pròpia seguretat, no torni fins que no estiguin  retirades, en ferm, les ordres de detenció contra la seva persona. Si torna, serà detingut, i la seva detenció serà venuda com la derrota explícita de l'esperit del 1er d'octubre. La seva detenció serà venuda com la victòria més gran del nacionalisme espanyol sobre Catalunya des del 36. explícitament

Jo ho veig així. Desconec l'estratègia que hi al darrera d'aquest retorn. Se m'escapa. No aconsegueixo imaginar-me el motiu ni una bona explicació.

Em temo, que tot plegat no sigui més que estratègia de partit. Un càlcul que, sospito, està equivocat, i quedarà com un exemple més de "jugadamestrisme", i que no acabi presentant candidatura a premi Darwin al suïcidi polític.

Avui, em temo, només queda l'ANC com a organització independentista hegemònica, o de bandera. Amb Lluís Llach de president. Em sembla increïble que, amb 55 anys que tinc, Lluís Llach segueixi sent un referent personal. En fi. l'ANC ha començat a picar pedra, de nou. Som-hi, a preparar la diada d'enguany. Un altre cop tornem amb les maleïdes samarretes de colors llampants i eslògans motivadors. Entenc que cal finançar l'organització i aquesta deu ser  la millor forma de fer-ho o, si més no, la que la direcció coneix millor o la que hi tenen més traça. Quin remei. Espero que hàgim après alguna cosa de tots aquests anys de mobilitzacions.

Tornem-hi, doncs. Si cal, amb Illa de President. Si mes no ara sabem que no es pot comptar amb el lideratge dels que fan presidents a candidats del PSOE, ja siguin Pedro Sánchez o Salvador Illa. Tocarà picar pedra. Explicar, de nou, els avantatges de ser independents i incrementar progressivament la intensitat de les mobilitzacions fins fer que aquest país sigui insuportable per a l'estat espanyol. No us escandalitzeu: l'estat espanyol ja fa temps que ha decidit que aquest país ha de ser insuportable per als catalans. De fet, aquest país és cada dia menys un país, i cada cop més un decorat. 

És senzill. És perquè volem ser, i no semblar, que ens cal la independència.

El conte dels 10.000 soldats russos

L'operació d'infiltració havia estat executada a la perfecció. 

10.000 homes i dones, d'organitzacions diverses de l'administració russa havien entrat a Catalunya sota l'aparença de turistes.  Certament, res indicava que eren agents. A tots els efectes, el seu aspecte era el de turistes. S'allotjaven a hotels, a la costa, des del cap de munt de la costa Vermella fins a més avall de Vinarós. Però també a hotels del Pirineu. La seva missió, i explícitament era aquesta la missió, era la de confraternitzar amb els indígenes i, a ser possible, emparellar-se amb ells, procrear i ocupar llocs estratègics de l'administració catalana.  

Se'ls havia ensinistrat per a reconèixer als indígenes. Era fàcil: parlaven català. La millor forma de contactar amb els homes i dones catalans era per la via de l'idioma. De fet, va resultar que no era tan fàcil perquè, de forma inesperada, els indígenes tendien a canviar d'idioma en presència d'estrangers. 

Bregat, literalment, en mil batalles, el comandant Artiom desenvolupava la missió sense discussió i amb la professionalitat i disciplina que s'esperava d'un cap militar rus. Tanmateix, aquella missió el tenia ben sorprès. No pensava discutir-ho, però no entenia com, amb una guerra a Ucraïna, que era un combat directe amb la maleïda OTAN, el President Putin havia ordenat una operació especial -i a fe de Déu que ho era, d'especial-  a Espanya. Espanya no era una amenaça, en cap cas, i estava massa lluny del front Ucraïnès. 10.000 agents, potencials soldats, escampats en territori espanyol en una mena d'exili daurat  ben lluny de la mare pàtria. 

Per acabar-ho d'adobar, resulta que els havien enviat específicament a Catalunya. A Catalunya hi havia un moviment independentista. Potser la missió tenia alguna cosa a a veure amb aquest moviment? El moviment independentista català s'havia caracteritzat per manifestacions immenses que aconseguien no deixar ni un sol paper a terra. Les seves crides al pacifisme eren hilarants i ridícules per a algú que s'havia enfrontat a moviment secessionistes armats i brutals per mig món. A què jugaven els catalans? 

D'altra banda, quin interès podia tenir Moscou en aquell territori? Sí, el clima era bo, i es menjava molt bé. Massa i tot. Però no tenia res que la Mare Rússia no pogués oferir amb una abundància aclaparadora. El servei  d'intel·ligència havia proporcionat resums i informes als comandaments per a que es fessin una idea del lloc on anaven. El va sorprendre  l'evolució social i econòmica d'aquell país. Aparentment estava en una fase de declivi econòmic, demogràfic, cultural i social que amb prou feines alentia la forta immigració (també russa, va observar).

Es deia a ell mateix que els catalans estaven molt pagats de si mateixos i que acostumaven a presentar Catalunya com una comunitat rica i avançada, tot i que la majoria d'ells, essencialment, eren classe treballadora, amb ingressos inferiors a la mitjana europea, amb uns imposts alts i uns serveis deficients. 

Trobava paral·lelismes entre Catalunya i la Rússia que va seguir a l'ensorrament de la Unió Soviètica. Recordava a aquella Rússia que es va trobar el President Putin quan va arribar al poder. Potser els catalans estan avui una mica millor de com estava Rússia en aquells mals temps. Però aleshores Rússia encetava un camí de recuperació. Se sabien ferits, enganyats i rebutjats pels occidentals. Però estaven units. Se sabien forts. Sabien patir, com només un rus sap patir. En canvi, els catalans, aparentment, no creien en res. No semblaven disposats a patir. En el fons, pensava, es creuen que aquest és el millor dels mons. Tot amb tot, alguna cosa encara bategava en aquell país envellit i decadent, alguna cosa que s'estava encenent dins seu i que potser també tenia a veure amb la dona amb la que havia estat flirtejant i que es reia amb els seus acudits.       

Rumiava tot això estirat a la tovallola, al costat de la piscina de l'hotel on s'allotjava, tot observant aquella noia que nedava, amb aquell banyador negre tan ben ajustat i que perfilava aquell cos menut,  potent i sensual.

Els 10.000 agents  disfressats de turistes essencialment es divertien com mai abans ho havien fet. Al comandant Artiom tot allò el preocupava. Pensava que «acabarem tots beguts i grossos com bacons de tant menjar. No podem restar massa més temps aquí o ens estovarem. Hem de sortir i fer d'aquest el nostre país. Hem de lluitar per la vida com faríem a Rússia! Aquí les noies són massa boniques i descarades..."

 * * *

A Moscou, al Kremlin, el President Putin rumiava sobre l'operació especial a Catalunya.

Quan Putin va arribar al poder, Rússia estava desfeta, ferida i maltractada. El país no podia cuidar dels seus propis fills. Els orfenats eren plens d'infants. En aquell moment, parelles del món occidental van acudir a Rússia a fer-se càrrec dels nens d'aquells orfenats. Rússia va fer un acte d'amor suprem cap els seus fills: Com que no podia cuidar-los, va preferir entregar-los a aquelles famílies. Va fer prevaler el benestar d'aquells nens. 

Però per a Putin, cada nen i cada nena que marxava era una ferida. Algun dia, aquells nens i nenes russos podrien tornar si així ho volien i podrien sentir-se orgullosos del seu origen rus. 

Sobre el mapa d'Europa, a l'extrem occidental, tot un grapat de punts vermells s'acumulaven a Barcelona i els seus voltants. A Catalunya. Cada punt vermell representava un nen o nena d'origen rus que havia marxat en adopció. Els punts vermells estaven escampats per tot Europa. No és que Catalunya fos especial. Però havia conegut la història d'una parella de Barcelona que havia anat a Rússia a buscar la seva filla i, sovint, des d'aquells temps difícils fins avui, es preguntava quin hauria estat el destí d'aquella petita compatriota i dels seus pares.

I ara tenia un pla. Retornaria l'orgull patriòtic a aquells infants que van marxar de Rússia per a ser els fills i filles de  famílies catalanes. El pla era senzill. Portaria Rússia a Catalunya. Homes i dones russos anirien a Catalunya a barrejar gens, a portar formació, força, empenta i resiliència russa a aquella societat decadent. Catalunya ja no era prou forta per cuidar d'ella mateixa. Estava perdent la llengua i, poc a poc,  capital i indústria. Era el moment d'actuar, doncs. Calia aprofitar la debilitat d'aquell vell país. Catalunya havia de ser convertida en un país amic de Rússia. Els nens i nenes que van marxar de Rússia, enguany majors d'edat, sentirien l'orgull del seu origen.  

El pla era tan senzill com això. Una emigració d'homes i dones russos, joves, sans i amb formació amb la missió d'esdevenir catalans pro-russos, ocupar llocs estratègics i convertir Catalunya en el millor aliat de Rússia a Occident, just a la rereguarda de l'OTAN. Un pla a llarg plaç, una estratègia de país, per al vell i petit país del  nord-est de la península ibèrica. El país en que hi viu aquella nena i aquella família de la que Putin en va conèixer la història, per casualitat, i dels que tants cops se n'ha preguntat quin ha estat el destí.

10.000 agents, o soldats. Un contingent important que, sens dubte es podria utilitzar també a Rússia, que aquests dies no va sobrada d'efectius. Però l'oportunitat és llaminera. No sempre hi ha un país occidental a la venda. Els conflictes inter-territorials dins Espanya condemnen Catalunya a la decadència, i simultàniament, a la mateixa decadència d'Espanya, que s'està reconcentrant a la seva capital i que, sense una Catalunya pròspera és insostenible. El més convenient és la independència de Catalunya. Dos ocells d'un tret. Un aliat a la Mediterrània, i una Espanya en fallida que provoqui una crisi econòmica a la Unió Europea. La derivada final és que la crisi espanyola abocarà la Unió Europea a la dependència econòmica envers l'aliança entre Rússia i Xina.

L'execució del pla trigarà un temps, i és incert el seu resultat. Però no es perd res per intentar-ho, pensa Putin. Ni que només s'aconsegueixi un èxit parcial. 

***

A Madrid el jutge es riu quan llegeix a l'ABC les darreres informacions sobre "la trama russa del procés". Sap perfectament que tot allò només és un muntatge. Ho sap perquè ell, personalment, s'ha encarregat de coordinar-ho. El més increïble és com tot un conjunt d'opinadors han descrit un pla que inclou l'arribada per terra de 10.000 soldats russos, travessant Ucraïna, Polònia, Alemanya i França que, aparentment, deixarien passar aquests soldats pels seus territoris sense fer gaires preguntes.

El jutge sap perfectament que la propaganda del règim pot esbombar gripaus, mentides i bestieses de tots els calibres sense que ningú s'immuti. Però segueix fent-li gràcia.

Es prepara per sortir perquè avui hi ha partit de Champions League. Tothom que és algú a Espanya, serà aquesta nit al Bernabéu. Vol preguntar a Florentino per unes adjudicacions d'obra pública que s'estan licitant. A veure què li cal, per a  transmetre-ho a qui convingui.

***

Mare de Déu, Senyor. Quina poca-soltada.

Per si no s'havia notat (s'ha notat, oi?) tot això és un conte. Qualsevol semblança amb la realitat no és més que coincidència. Lamentablement en alguns casos, Afortunadament en d'altres. No li busqueu més sentits. A mi m'ha servit per escriure una estona i deixar anar algunes idees que estava rumiant, i res més. Ni conec a Putin, ni a cap comandant Artiom. Què més voldria.

Prou. 

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat!