diumenge, 23 d’abril de 2017

Primera volta de les presidencials a França

La primera volta de les eleccions franceses no pot deixar un gust més amarg :

A hores d'ara, encara és aviat, Marine Le Pen i el Front National encapçalen el recompte. A la segona posició va el "centrista" i ex-"socialista" Emmanuel Macron.

Sigui com sigui, doncs, la dreta guanya. En realitat a França, fa temps que la dreta és absolutament majoritària, Dels candidats que s'han presentat només n'hi havien cinc que comptaven : la candidata de l'extrema dreta, Marine Le Pen; El candidat de la dreta "tradicional", François Fillon; el candidat de la "nova" dreta, Emmanuel Macron; el candidat de la dreta que es fa passar per esquerra, Benoit Hamon; i el candidat de l'esquerra, Jean Luc-Mélenchon.

Mélenchon contra tots i, com era de témer, França que segueix en mans de la dreta.  Ara els francesos hauran de triar entre Macron i Le Pen. Fillon ja ha demanat el suport per Macron i aposto que Hamon farà el mateix. per la seva banda, Mélenchon acaba de demanar el "vot de consciència" i que cadascú voti el que cregui que ha de votar. Jo m'abstindria.

Tanmateix, si no hi ha un daltabaix -que no és descartable- Macron té força números de ser el proper Président de la Republique Française.

Però que s'aturi (esperem) el cop que suposaria la victòria de Le Pen no és, en cap cas, definitiu. El que ha portat a la dreta a la majoria dels francesos és la combinació d'una crisi que no acaba, que destrueix drets i es manifesta en retallades de serveis socials, amb l'important arribada de refugiats i immigrants. I el sistema no dona per tant. El model francès de "identitat ciutadana republicana",  de una nació cívica per sobre de les diferències d'origen,  raça o religió s'esfondra al posar-se de manifest que també ha engendrat una banlieue que es contemplava com una anomalia, com una curiositat. En tot cas, quelcom d'aliè al model francès, i que ara fa por perquè la seva persistència, el seu creixement, la radicalització de joves crescuts al seu si posen en qüestió tot el model. I la por és el gran argument de la dreta.

Por a l'Islam, a la banlieue, por al que és diferent. Amb una esquerra reduïda a resistència solitària de Mélenchon no hi ha res a fer. No és casualitat que el discurs de Mélenchon hagi incorporat els reconeixements  a la plurinacionalitat de l'estat francès. Aquesta part del diagnòstic és correcte. La "identitat ciutadana republicana" no es pot construir menyspreant, o esborrant les identitats particulars, les ha d'integrar amb respecte. Per descomptat, la resta del diagnòstic, també ho és : revertir les retallades, recuperar la protecció social.  Si l'estat no serveix pel major benestar dels ciutadans, aleshores no serveix. Si l'estat no és ètic, aleshores tampoc.

Des de Catalunya, amb la imminència de la constitució de la República, ens cal prestar atenció al model francès, a les coses que fa bé, que en té moltes, però sobretot a les que no. I que el poden fer caure en mans de l'extrema dreta. Abans que ningú digui res, Espanya està en mans de l'extrema dreta -ho ha estat en diferents graus, i darrerament en grau creixent- des del 39.

Ja veurem que fa Macron. Em temo que només retardar per pocs anys l'arribada del Front National al poder francés. Bé. Suposant que al final sigui Macron l'escollit.

El drama, per a tota Europa, o més ben dit, la tragèdia, podria arribar ja amb la segona volta.

La UE s'enfronta al suïcidi. la UE no existeix, no té sentit, sense França. Una UE sense França (Ni UK!) seria una mena de gran protectorat alemany. En tot cas, no seria Europa.

En fi. Qui sap. Potser que Marine Le Pen sigui la presidenta de França no sigui tan dolent. Aquesta UE dels estats és molt lluny, i s'allunya, del model de l'Europa de les nacions, però també de l'Europa dels ciutadans que la democràcia, i l'ètica, assenyalen com a desitjables.

Potser arriba el moment, doncs, de també fer foc nou a Europa.
Publica un comentari a l'entrada