NO als Jocs d'Hivern 2030 (III). MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

Més informació per a oposar-se als jocs d'hivern de 2030.

Reprodueixo a continuació el "MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS" que podeu trobar a la web: https://www.manifestjocshivern.cat/

MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

"Davant la proposta de celebració d’uns Jocs Olímpics (JJOO) d’hivern als Pirineus l’any 2030, impulsada pel Govern de la Generalitat de Catalunya, des de la comunitat científica volem expressar al conjunt de la ciutadania la nostra preocupació per l’impacte negatiu i les pèrdues que aquests grans esdeveniments esportius poden tenir sobre les economies locals, els paisatges rurals i els ecosistemes dels Pirineus.

En termes generals la proposta s’emmarca en la defensa d’un model de desenvolupament socioeconòmic per a les àrees de muntanya basat en el turisme de masses. Les dades científiques demostren que aquest model és incompatible amb la crisi climàtica i els reptes socials i ambientals que afronta el territori.

Al llarg de les darreres dècades, en diferents localitats del món, els JJOO d’hivern han comportat pèrdues de milions d’euros públics, així com el malbaratament de recursos escassos com l’aigua i l’energia. Així mateix, aquest tipus d’esdeveniments esportius generen l’emissió de milions de tones de CO2eq i impacten greument sobre la biodiversitat de les àrees de muntanya. Les dades de les edicions anteriors dels JJOO d’hivern des del 1980 i les informacions sobre l’actual escenari als Pirineus pronostiquen que aquests jocs d’hivern podrien ser un altre cas de fracàs.

 

 Beneficis i pèrdues de vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars

Resum de despeses i ingressos dels últims vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars (https://citeseerx.ist.psu.edu/viewdoc/download?doi=10.1.1.1001.6466&rep=rep1&type=pdf)

 

No existeixen opcions “verdes” de desenvolupar els JJOO d’hivern

DENUNCIEM que, d’acord amb els estudis científics recopilats, qualsevol proposta de JJOO d’hivern que es presenti com a “sostenible” serà un intent de mercats i governs d’apropiar-se d’etiquetes verdes. Ens trobarem davant d’una informació enganyosa que oculta les dades reals sobre la viabilitat tècnica, ambiental i econòmica del turisme de massa en el context actual d’emergència climàtica.

Per aquesta raó, EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern als Pirineus. Els estudis de referència i altres informacions complementàries es poden trobar als annexos inclosos al final d’aquest document.

 

LLEGEIX ELS 10 ARGUMENTS PRINCIPALS

EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern al Pirineu

1. La proposta de candidatura de JJOO d’hivern és poc transparent i no té un pla d’implementació concret, acompanyat pel document pertinent d’avaluació ambiental, com exigeixen: la Llei 6/2009 (28 abril), Llei 16/2015 (21 de juliol), Text refós de la Llei d’urbanisme (article 86 bis i redactat de la disposició transitòria divuitena) aprovat per la Llei 3/2012 (22 febrer) i Decret legislatiu 1/2005 (26 juliol) i amb el seu reglament (Decret 305/2006, de 18 de juliol – articles 70, 100, 106 i 115). També alertem que els grans esdeveniments d’aquest tipus poden ser incompatibles amb els diversos compromisos legals i polítics adquirits per les institucions catalanes a diferent escala (per exemple objectius de desenvolupament sostenible; normativa de protecció d’espais de la Xarxa Natura 2000; objectius de planificació dels espais naturals protegits que es poden veure afectats, objectius dels plans comarcals d’acció sectorial turística que advoquen per una desestacionalització, etc.)

2. Les darreres publicacions indiquen que la majoria de les estacions d’esquí als Pirineus seran inviables a finals de segle. La temperatura als Pirineus ha augmentat 1,3 °C al llarg dels darrers cinquanta anys i l’increment de temperatures màximes pot oscil·lar entre 1 i 2,7 °C al 2030 i 1,4 i 4 °C el 2050 en funció de si estabilitzem o seguim incrementant les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segons els models, per cada grau que augmenta la temperatura el mantell redueix la seva durada en vint-i-cinc dies a cota de 2000 m. s.n.m

Cal tenir present que actualment un 30% d’estacions d’esquí dels Pirineus ja no són viables sense una aportació de neu artificial. L’augment de temperatura contribueix a una fusió prematura de la neu i n’escurça la durada. Es calcula que en un escenari d’estabilització de les emissions, un 70% de les estacions no seran viables sense neu artificial, mentre que un 7% no podrà funcionar ni tan sols amb l’ús de canons. Si les emissions continuen al ritme actual de creixement, el nombre d’estacions completament inviables està previst que augmenti fins al 20%.

viabilitat de les estacions d’esquí A LA REGIÓ DEL PIRINEU 2030-2050

Escenari d’estabilització d’emissions

Escenari d’augment d’emissions a ritme actual

Llegenda

blau verd - Viable sense neu articificial

taronja - Viable amb neu articificial

vermell - Inviable

Font: Spandre, P., et al. (2019). The Cryosphere, 13(4), 1325-1347.

3. Els JJOO d’Hivern només es podran realitzar amb un augment del consum d’energia, d’aigua i de la contaminació. L’increment de la mobilitat entre les zones més poblades i els Pirineus, i les inversions que farien falta per modernitzar les estructures, aniria associat a diversos impactes nocius per a la societat i el medi ambient, com per exemple l’abocament d’aigües residuals i l’augment d’emissions de CO2.

4. L’actual consum d’aigua de les estacions d’esquí per a la producció de neu artificial redueix la disponibilitat d’aigua per altres usos, degut a l’evaporació d’una part d’aigua utilitzada i l’ús d’additius que comporten una alteració de la seva qualitat. Atesa la reducció de les nevades, a conseqüència del canvi climàtic i l’augment de la massa forestal associat a l’abandonament de les pastures als Pirineus, que és produeixi una reducció de la recàrrega dels aqüífers en les properes dècades, fent plausible una necessitat d’optimització d’aigua per usos prioritaris.

5. El turisme és un dels cinc factors principals que causen una pressió directa sobre biodiversitat: pèrdua d’hàbitat i fragmentació ecològica, sobreexplotació de recursos, contaminació, introducció d’espècies exòtiques i canvi climàtic. La biodiversitat es veu negativament afectada per l’augment de la freqüentació humana, la contaminació directa, les infraestructures derivades dels JJOO (ampliacions de pistes, de carreteres i pàrquings, etc.) i les afectacions als cabals hídrics per generar neu artificial. Als Pirineus catalans la majoria dels hàbitats d’interès comunitari es troben en mal estat de conservació, i hi ha més de 50 espècies animals i 80 de vegetals que es troben amenaçades en diferents graus i se’n veurien afectades. Per exemple, espècies en situació crítica com el gall fer estan greument afectades per l’activitat humana a les muntanyes durant l’hivern, i d’altres com la llúdriga ho són per l’estat de les conques hídriques. Un gran esdeveniment turístic, com els JJOO, incrementaria aquests impactes.

La donzella de la bistorta es troba amenaçada, en estat En Perill a Catalunya així com l’hàbitat del qual depèn, les molleres de bistorta. Als Pirineus la majoria de molleres es troben amenaçades pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics

6. Les estacions d’esquí dels Pirineus no són rendibles econòmicament. La Generalitat de Catalunya ha rescatat set estacions d’esquí dels Pirineus català degut a problemes de rendibilitat econòmica. Fins al 2017, aquestes van acumular un dèficit de 74 milions d’euros. Totes són deficitàries i La Molina, una de les possibles estacions per acollir proves olímpiques, és la que presenta unes pèrdues més elevades, de 2,6 milions d’euros anuals.

7. Els JJOO no aportaran riquesa als Pirineus. Els estudis realitzats sobre Jocs olímpics anteriors demostren que aquests esdeveniments no han tingut efectes positius significatius en el PIB de les regions on s’han celebrat. En canvi, sí que s’ha observat un efecte negatiu, amb caigudes del PIB d’entre el 2,3% i el 2,7% (en comparació amb el PIB nacional) durant l’any dels jocs i posteriorment. Diversos factors expliquen aquest fet, com per exemple que la capacitat d’acollir visitants és limitada, i que disminueix l’activitat turística habitual i l’activitat econòmica que se’n deriva. En el cas de la proposta de JJOO d’hivern als Pirineus, les grans inversions monetàries necessàries per a solucionar l’absència de neu i per adequar les infraestructures obsoletes podrien tenir costos molt alts. Els suposats JJOO d’hivern “verds” de Pequín, que es celebren aquest any, han tingut costos altíssims per produir neu artificial.

La repercussió econòmica del jocs sobre les poblacions locals és escassa, ja que només proporcionen feina precària, principalment a persones de fora del territori, i les inversions són captades bàsicament per grans empreses de construcció i hostaleria, sense repercussió positiva per la població local, com ara els petits comerços.

font d’ingressos als pirineus i catalunya

VAB turisme

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Segones residències

% segona residència /total

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Renda anual

Renda anual (€/any)

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Llits turístics

Llits turístics/1000 habitants

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme, Segones residències, Renda i llits turístics entre Catalunya i els Pirineus. Font: Idescat

8. La proposta de JJOO d’hivern agreujarà el desequilibri i la dependència que pateixen les comarques pirinenques. Actualment, les comarques amb més inversions turístiques no experimenten una gran disminució de l’atur, i la seva renda per habitant es situa entre els nivells més baixos de Catalunya.

Les zones dels Pirineus que acullen el turisme de neu pateixen un boom immobiliari de segones residències, que provoca un increment dels preus i una progressiva elitització i gentrificació dels seus pobles i ciutats. Els estudis fets en altres països evidencien que els esdeveniments olímpics han incrementat l’especulació i l’expulsió de veïns i veïnes per a treure més rendibilitat als habitatges amb la seva reconversió a allotjament turístic.

Les inversions vinculades a la celebració dels JJOO d’hivern estan enfocades a connectar l’àrea metropolitana de Barcelona amb les estacions d’esquí,reforçant, encara més, els models de gestió centralista que ha desatès les necessitats dels territoris Pirinencs. En canvi, no milloraran la xarxa ferroviària ni la resta de carreteres que penetren cap a les valls secundàries, dificultant la integració i connexió entre els pobles i veïnats, alguns dels quals pateixen mancances importants.

9. Els Pirineus han perdut el seu model de vida tradicional i uns JJOO d’hivern encara l’enfocarien més al sector turístic massiu. Les àrees de muntanya han estat territoris principalment productius al llarg de la història. No obstant, en les últimes dècades el model basat en el turisme i les segones residències ha passat per davant de les pràctiques tradicionals com són l’agricultura, la ramaderia i la petita indústria de transformació. Això incentiva canvis en l’ús del sòl i l’abandonament de terres productives, provocant el declivi de la biodiversitat i la pèrdua d’ecosistemes ecològicament claus com són les pastures d’alta muntanya, que són un embornal de carboni i una important reserva d’aigua. La priorització de l’activitat turística limita la possibilitat de diversificar l’economia local cap a d’altres sectors, com els serveis o la indústria.

10. Acollir uns Jocs Olímpics d’hivern implicaria canvis i ampliacions a les infraestructures d’unes determinades pistes d’esquí, cosa que suposaria posar en risc la preservació de nombrosos jaciments arqueològics de la zona. Aquests jaciments arqueològics són el testimoni material que s’ha conservat de les societats i cultures ancestrals que van habitar els Pirineus. Algunes pistes d’esquí i la seva àrea d’influència es troben en zones d’important riquesa arqueològica, que poden veure’s irreversiblement afectades per la seva ampliació. Una inversió cap a un turisme més sostenible significaria invertir en recuperar i posar a disposició de la ciutadania aquest patrimoni, com a transmissor d’un coneixement que visibilitzi la importància que han tingut les activitats agropecuàries ancestrals i actuals al Pirineu.

Probabilitat de presència de jaciments arqueològics d’alta muntanya

Pirineus I AMPLIACIÓ A LES PISTES DE BAQUEIRA BERET

La modelització evidencia com l’ampliació de les pistes d’esqui de Baqueria (en contorn negre) impactarien i afectarien a zones d’altra concentració de jaciments arqueològics de gran importància científica i patrimonial.

Models fets a partir de 1052 jaciments dels Pirineus catalans i andorrans pels quals s’han derivat les següents variables: altitud, gradient del vessant, orientació del vessant, distància euclidiana al riu o estany més proper, insolació solstici d’estiu, insolació solstici d’hivern, landcover, índex de prominència topogràfica a 100 m i índex de prominència topogràfica a 250 m., índex de rugositat del terreny calculat sobre 100×100 m., landform i índex de posició en el vessant (SCI).

Font: GAAM (Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya, UAB-CSIC)

 

Descarrega't el manifest i annexos:  http://www.manifestjocshivern.cat/wp-content/uploads/2022/02/manifestjjoohivern_annexos.pdf 

Visiteu el lloc web:  http://www.manifestjocshivern.cat/

CONTACTE

• info@manifestjocshivern.cat
• manifestjocshivern@gmail.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No a la guerra

El conflicte entre Rússia i Ucraïna no és nou. Probablement les arrels cal anar a trobar-les en el desmembrament de la URSS. En tot cas, la tensió actual segurament es pot enllaçar amb la guerra al Donbass, al 2014. 

Essencialment, les regions del Donbass i Crimea són russòfones i, nacionalment, de majoria russa. Rússia hi té interessos estratègics i militars, com la base naval de Sebastòpol, a Crimea, que és la principal base naval de la flota russa al mar Negre.

Els estats tenen interessos. Rússia té interessos al Donbass i són ben lícits. No volen tenir bases de l'OTAN a la porta de casa seva. Per la seva banda, Europa necessita el gas rus i Rússia és un proveïdor fiable. No es tracta de ser amics, es tracta de que Europa i Rússia puguin satisfer els propis interessos de la millor forma. Allò que se'n diu un win-win. A qui li interessa un guerra?

Als Estats Units. Per què? deuen tenir interessos, sens dubte. Econòmics. Segur. Per cert, sabeu quina és la primera indústria dels Estats Units, oi? correcte, l'armamentística. El cas és que l'avi Joe Biden està aconseguint  allò que semblava impossible: fer bo a Trump. Trump va replegar els Estats Units al  "seu territori" i va estalviar-se les accions militars. Resultat? Trump era odiat pel complex militar-industrial nord-americà.

Ha resultat que "els demòcrates" nord-americans són com "els socialistes" europeus. Exactament els millors representants de les elits. Aquells que sempre manen i volen seguir fent-ho. Els rics que guanyen per golejada la lluita de classes. Biden ens vol ficar una guerra perquè les guerres i el capitalisme de guerra, i el capitalisme del desastre, són una forma ràpida de fer molts diners. 

El nostre món marxa de pet al desastre. Estem en mans de psicòpates, aprofitats, narcisistes, mentiders, mafiosos, ignorants, hedonistes... Però, ai las, la humanitat també és així. Un món ple d'hedonistes, covards, ignorants. Un món ple d'irresponsables i d'indiferents. Un món sotmès que obstinadament tria la píndola blava. Aquest món va a la guerra, com un xai a l'escorxador. Un món que obeeix. Com no voleu que obeeixi, si va acceptar que li posessin morrió sense revoltar-se. Com una bèstia capada.

Jo dic No a la guerra. No als poders. No al poder. No a aquests governs al servei dels poders, No a l'OTAN. No als exercits quan són ofensius. No a les policies quan són policia política.No a la repressió de les dissidències. No a l'obscurantisme, a les supersticions, i a la ignorància. No als falsos déus. Ni deu, ni rei, ni amo! No a aquest món covard, irresponsable i indiferent. No als feixismes. No al capitalisme salvatge. NO. Diguem NO, com a la cançó.

Rússia no és la meva enemiga. Al contrari. Ja ho he dit algun cop. Jo tinc un deute personal amb Rússia i només puc estar agraït a la Rodina, la mare Rússia.  No a la guerra. A totes les guerres. Encara més contra aquesta guerra.

Ja n'hi ha prou de manifestar-se com xais, amb lliris, sense llençar un paper a terra, amb samarretes de colors i amb cants i eslògans puerils. Més ens val que comencem a fer-nos càrrec del món. Que ens desfem de les màfies que ens governen i se n'aprofiten de nosaltres. Amb aquests, cap pietat i cap misericòrdia. Ni oblit, ni perdó. Contra aquests, contra els malvats, contra el poder, llencem tota la ràbia de tants anys. Ells ens criden a la guerra, a la seva, a la que els convé a ells... Però  aquest cop els xais seran llops, i la guerra serà contra ells, contra els autèntics malvats. 

Serà la guerra justa. Aquesta guerra sí que cal fer-la.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (II).

No serà queixant-nos i plorant per les oportunitats perdudes, o per la poca traça del nostres "estimats líders", o per l'acarnissament repressiu de l'enemic, o pel que més ràbia, o més por us faci que aconseguirem la Independència.

Per aconseguir la Independència ens hem de mobilitzar de forma permanent. Guanyar tantes batalles com sigui possible, o perdre-les fent tant mal com puguem a l'enemic. Guanyarem la independència se deixem enrere els "estimats líders" i nosaltres mateixos aprenem a liderar, o a reconèixer a autèntics líders que ens permetin guanyar cada petita o gran batalla en la que ens involucrem.

No ens mancaran batalles que lluitar: l'enemic està determinat a destruir la nació catalana. La determinació dels independentistes per alliberar Catalunya ha de ser més gran que la de l'enemic.

I, al final, haurem vençut, o no, però el que no podem fer és deixar de lluitar. Ni que sigui per simple orgull personal. Però és molt millor la victòria.

Una batalla que se'ns planteja als independentistes és la la protecció del Pirineu, aturant la candidatura dels jocs olímpics d'hivern de 2030.

Aquesta batalla l'hem de guanyar. Guanyar-la, a més d'aturar la candidatura vol dir, també, desemmascarar les elits del pont aeri que han ensumat sang i negoci especulatiu. La independència vol dir alliberar-se de l'estat ocupant, però també dels falsos "patriotes" que en públic parlen de nació i independència i, per darrere, es venen el país i només procuren pels propis interessos o dels lobbies que representen. La fauna del pont aeri, essencialment.

Informem-nos, parlem per convèncer als indecisos i mobilitzem-nos quan toqui. Sempre és igual. El primer pas és rebatre i destruir el discurs i la propaganda dels mitjans del pont aeri. Podem fer-ho.

Material: Afegeixo l'entrevista i debat que va protagonitzar Araceli Segarra el passat dissabte al FAQS. Semblava un parany. Semblava un tots contra una. Jo crec que es pensaven que se la menjarien. Però no. Araceli Segarra anava preparada, molt ben documentada i va defensar les seves posicions amb entusiasme i energia. Va aclaparar als tertulians habituals del FAQS que no estaven preparats, ni per casualitat, per a la tempesta que els va caure a sobre. 

Agrair a Araceli Segarra la seva determinació en la defensa del Pirineu. Va aportar dades i bones idees. És un vídeo que cal veure, compartir i comentar. Material de guerrilla, del bo.

Vet aquí el vídeo:

   

Més material: La plataforma Octuvre.cat d'Albano Dante i Marta Sibina està investigant sobre la candidatura del jocs olímpics d'hivern de 2030. Han promès que publicaran un vídeo explicant el que trobin i, de moment  han publicat el fil de Twitter que reprodueixo a continuació. 

Per una banda, destaca l'opacitat del projecte dels jocs, i per altra sembla que ja s'estan repartint diners a amics, coneguts i saludats, per a preparar una campanya de propaganda dels jocs. És curiós, oi? Si això dels jocs és tan bo com diuen, no hauria de caldre gaire propaganda, no?

Vet aquí el fil:

🛑🛑🛑ATENCIÓ
▶️SOBRE ELS JJOO:
Una de les queixes del territori és l'opacitat que envolta el projecte.
A OCTUVRE estem treballant en un vídeo especial sobre aquesta opacitat.
De moment us avancem una informació important.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

Hem tingut accés a documentació etiquetada com a CONFIDENCIAL on podem veure diverses qüestions que mereixen una explicació URGENT.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

El document al qual fem referència és un informe que, entre altres coses, tracta sobre com convèncer la població sobre la necessitat d'organitzar uns JJOO.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

EL PRIMER que crida l'atenció és que, segons es pot llegir, el
document ha estat impulsat pel
> Govern de la Generalitat
> Ferrocarrils de la Generalitat
> L'Ajuntament de Barcelona i
> "ajuntaments dels Pirineus".

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

AIXÒ PLANTEJA 3 PREGUNTES MOLT IMPORTANTS:
1) Ada Colau s'ha manifestat públicament en contra dels JJOO del Pirineu.
Llavors: per què el seu ajuntament impulsa un informe a favor dels JJOO?

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

2) Desenes d'alcaldes dels Pirineus han denunciat que no tenen informació. Que se n'assabenten pels mitjans de comunicació. Per què existeix un document de més de 160 pàgines i està amagat?

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

3) Qui ha pagat aquest informe? Estem treballant per contestar aquestes preguntes. Però de moment sabem el següent:

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

A) Malgrat l'opacitat, sabem que ja s'han encarregat 12 ESTUDIS sobre els JJOO a empreses privades. Aquí podem veure els 12 informes:

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

A) Malgrat l'opacitat, sabem que ja s'han encarregat 12 ESTUDIS sobre els JJOO a empreses privades. Aquí podem veure els 12 informes:

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

ALGUNES PREGUNTES:
1) Qui ha pagat aquests informes?
2) S'ha fet concurs públic?
3) Per què s'han amagat aquests informes als responsables municipals dels
Pirineus?

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

Estem treballant per obtenir respostes. Però, mentrestant, cal posar
sobre la taula aquestes preguntes. Aquesta opacitat no és tolerable.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

PD: Estem sentint el programa de CatRàdio sobre els JJOO. Les mentides i manipulacions que estem sentint són possibles gràcies a una opacitat que dinamitarem.
Bon dia.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

OCTUVRE no accepta publicitat ni rep subvencions. OCTUVRE es finança gràcies als seus socis i donants. Si vols saber més sobre aquest projecte, visita: (https://t.co/Ne4n1CEBZs)

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

Un àudio per acabar, publicat a Catalunya Ràdio:

Científics en contra dels Jocs: "És un bogeria a nivell climàtic"

Extret de l'enllaç: "Més de 50 científics de tots els àmbits, des de les ciències socials fins a les ciències ambientals i naturals, preparen un informe contrari als Jocs d'hivern 2030. Segons ha avançat a "El matí" l'ambientòloga Anna Pérez Català, un projecte d'aquestes característiques és inviable: pronostiquen que al 2030 almenys una de cada quatre estacions d'esquí catalanes no es podran mantenir ni amb neu artificial."

 

 

Ho podeu llegir també al Vilaweb:

NO als Jocs d'Hivern 2030 (I).

L'europarlamentària Clara Ponsatí ha expressat en aquest article publicat al Vilaweb la seva oposició a la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern de 2030. 

No puc estar més d'acord amb l'ex-consellera.

La candidatura de Barcelona, la mera proposta, és una aberració.

el Principat de Catalunya és un país centralista i macrocefàlic.El resultat de molts anys de concentració de poder, indústria i serveis a Barcelona. El resultat també d'un profund provincianisme que pren Madrid com a referència de forma constant. Un provincianisme que pren forma en la imitació del poder i les formes d'exercir-lo o ostentar-lo de la capital castellana; però també en el rebuig explícit d'alguna d'aquestes formes. Madrid com a referència, en definitiva. No dels seus ciutadans, però sí de les elits. El pont aeri. 

Una imitació de formes i comportament centralistes que inevitablement, perquè les dimensions del país són les que són, provoquen la reconversió de bona part del Principat no metropolità en una mena de parc temàtic per a pixapins. I sovint també el despoblament, el  buidat, de les comarques amb pitjor comunicació amb l'àrea metropolitana

El Principat no metropolità: Comarques de Lleida, Terres de l'Ebre, Pirineus, comarques de Girona, i comarques no metropolitanes de Barcelona: Bages, Osona i Berguedà. Una Catalunya que Es tracta de comarques de forta personalitat, en algun cas amb una estructura social i humana prou potent com per resistir l'aspiradora barcelonina. Però no sempre. És un fet que una bona part de Catalunya ha esdevingut una mena de parc temàtic.

Una de les primeres víctimes d'aquesta reconversió a parc temàtic va ser el Pirineu. Enguany farà un segle que el tren va arribar a Puigcerdà (1922) Uns anys abans (1916) ho havia fet a Ribes de Freser. 

Des del primer dia, la burgesia barcelonina va fer seves les valls de l Ripollès i de la Baixa Cerdanya i només cal voltar una mica per les dues poblacions esmentades per adonar-se de la importància que te la connexió amb Barcelona i del turisme de la capital.

També és cert que els pobles amb estació de tren de la línia de Puigcerdà són un cas ben especial, tot i la precarietat de la línia. A molts pobles del Pirineu només s'hi pot arribar en vehicle privat o en taxi. No tots els pobles disposen de servei d'autobús ni, en cas de disposar-ne, tenen gaires horaris. Alguns cops el servei es redueix  a l'horari escolar en períodes lectius.

No sempre als pobles hi han prou nens per a mantenir una escola. Recordeu allò de "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena"? L'ordre hauria de ser el contrari: La Catalunya plena -de gent, de nens- serà rica i, aleshores, serà triomfant.

Com diu Ponsatí, no calen uns jocs per a fer que la gent visqui i treballi al Pirineu. Per a que la gent que hi viu no tinguin cap necessitat de marxar. Per a que la gent que hi viu puguin posar negocis de tota mena i no només hostaleria, restauració i esports d'hivern o d'aventura. Està molt bé que aquests negocis existeixin, però també estarien molt bé laboratoris de recerca, o empreses de desenvolupament de programari, o de serveis d'Internet, o de telecomunicacions. O centres d'atenció a usuaris. Per dir algunes que no demanen més infraestructura logística que unes bones comunicacions digitals. Digueu-ne fibra òptica.

Per a que passi que el Pirineu tingui una població estable que estimi el territori, les  tradicions i la parla, i se'n faci responsable, que en conegui la seva importància com a eix vertebrador entre la Catalunya Nord i el Principat, per a que aquesta gent existeixi cal que al Pirineu ofereixi possibilitats per a poder crear projectes vitals que et lliguin i et facin estimar al territori.

És dir, que calen infraestructures i serveis. Però, primer de tot, un pla estratègic amb l'objectiu principal de fer que qui viu el Pirineu no se'n vulgui, ni li calgui, marxar. Que el Pirineu sigui atractiu per anar-hi a viure i treballar.

I això s'aconseguirà amb Jocs d'hivern? És clar que no. Els jocs d'hivern només són l'enèsim projecte especulatiu i a curt termini per a major glòria dels comptes de resultats de  les elits del pont aeri. Aprofitant-se de la necessària reconversió que cal fer ja al Pirineu per mitigar els efectes adversos del canvi climàtic que afectarà al sector dels esports de neu. La reconversió no pot ser  obrir més hotels i més canons de neu. El que cal és canviar el model. 

Cal protegir els espais naturals, millorar la gestió de l'aigua i els recursos i posar infraestructures i serveis que permetin, com he dit abans, que una població estable i que estimi les comarques de muntanya, se'n faci responsable i les ompli de vida. Ben diferent que omplir-les de turistes i pixapins que no distingeixen una vaca d'un cavall, que es pensen que el pernil creix als arbres, o que la "natura" és redueix a pistes verdes, vermelles o negres.

HI han bons motius - ecològics, socials, econòmics, nacionals- per a dir No als Jocs d'hivern i Sí a la vida al Pirineu. Que no us enganyin. Els jocs no són una oportunitat de res. El que cal és que l'elit que depreda el país deixi de fer-ho. Que els fem fora. Que fem fora als pirates del pont aeri i que Catalunya torni a estar en mans de la gent que hi viu. Que Catalunya torni a ser plena, amb gent que viu i estima el país a tots els territoris del país. Una població estable que vol viure al país i pot fer-ho, que no li cal marxar a Barcelona per tenir oportunitats. Una Catalunya plena. I si està plena, serà rica. I serà triomfant, lliure i independent.

Un petit exit personal

 

2022 també ha començat amb una satisfacció personal. He presentat el meu treball final de màster d'Enginyeria Informàtica a la UOC. A l'espera de la nota final (entenc que no han d'haver sorpreses) afegeixo el títol d'Enginyer Informàtic al d'Enginyer Tècnic de Telecomunicació, per la UPC, que vaig obtenir al 92, aviat farà 30 anys.

A aquestes alçades de la vida, però, aquest nou títol té molt més a veure amb la satisfacció personal i l'interès que tinc per la tecnologia que amb objectius professionals. Fa molts anys que faig d'informàtic. Per una banda, aquest títol aporta la certificació oficial a la meva experiència professional. Per altra, he pogut adquirir coneixements en àrees que, professionalment, no havia tocat mai. En particular, la simulació de processos, i la intel·ligència artificial m'han cridat l'atenció. El meu treball de final de màster ha anat precisament de classificació d'imatges fent servir tècniques de deep learning.

M'he quedat amb  ganes de més. Tinc ben viu el cuquet d'aprendre. No se si aquest mateix semestre que comença ja em matricularé d'un nou curs (un nou màster? idiomes?) o m'esperaré al setembre. El que és segur és que si tinc forces i les condicions acompanyen, aquests no seran els darrers estudis que faci amb la UOC. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a la institució i al seu professorat. Aprofito per manifestar la meva valoració molt positiva del seu sistema d'ensenyament, pràctic i competitiu.

Un petit èxit personal. Estic satisfet. És clar que sí.  

 

Represa

 Represa. Ha encetat l'any amb la superació o si més no començant a superar, d'una difícil situació personal de salut de la meva parella. Tot el 2021 va ser un descens als inferns en el que el Covid només va ser una anècdota. Però 2022 ha començat amb aires de represa: una intervenció a temps i l'estada a l'hospital sembla que ens posen en el camí de recuperar la salut perduda. Així sigui.

Els desitjos i els propòsits són aquests: que tinguem salut i que sapiguem cuidar-nos. Si estem sans, si estem forts, podrem lluitar pels nostres somnis.

Us diré que el més important per mi -avui ho sento així- és que vull viure. Tinc il·lusions. Em sento fort. El temps ha passat i ja no sóc el jove que era fa 30 anys. El món és ben diferent. He viscut ja algunes vides: la vida del nen, del jove, de l'adult. Com adult, també he viscut, i visc, vides diferents. Marcades per esdeveniments crucials, com pot ser un canvi professional, una malaltia i la seva superació, o potser fites de l'aventura col·lectiva d'aquest país. Avui tinc més paciència, mètode, perseverança i experiència. M'han de servir per les vides que em resten per viure. Tant de bo que siguin moltes encara. No me n'he cansat de viure, i avui crec que no me'n cansaré mai.

Un món per viure. Un món que cal deixar net i endreçat per als que ens seguiran. Pel meu fill. Pels teus. Per a tu mateix  i tu mateixa, que tens vides per viure. Amic, amiga. Per a tu, que com jo, estimes la vida, i aquest món.

Vull tornar a caminar per les muntanyes. A nedar a la platja. Vull omplir d'aire els pulmons. Vull sorprendre una guineu al prat, un voltor al cel, un isard a les roques, un picot a l'arbre, un dofí al mar, un capgròs a l'estany, els falciots a la primavera. Vull omplir-me amb el perfum de jardins florits, de terra mullada per la pluja, de brases a un poble en festa major.

Tot això vull. Maldaré per aconseguir-ho. El meu bon desig per a vosaltres és que vosaltres també pugueu gaudir tot això que jo vull per mi. Que tingueu salut i força per aconseguir-ho, que les circumstàncies us siguin propícies. Que tingueu somnis i desigs, i que pugueu fer-los realitat. Que pugueu viure moltes vides.

I quan arribi el moment de tancar els ulls per sempre més, que ho feu satisfets.

Un any difícil

Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent. 

Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris". 

Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera. 

Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.

Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens  surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no  em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil. 

No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa,  però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.

Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.

M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.

Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues. 

La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.

La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i  això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba  a la UCI i amb pronòstic reservat.

Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.

I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.

Viure, lluitar, desertar.

 Les meves ocupacions personals fan que cada com em sigui més difícil disposar del temps necessari per a escriure al blog. Avui trobo un moment. 

En algun moment des de que tinc aquest blog, dedicava temps a escriure sobre l'actualitat, i en feia un seguiment, En els moments de més activitat arribava a escriure, gairebé, un post diari. Avui estic molt llunys d'aquelles ràtios i l'actualitat em sembla menys urgent, menys atractiva que fa uns anys Em cal més temps per metabolitzar les notícies i moltes d'elles se'm passen sense ni tan sols haver-me'n adonat que es produïen.

He passat l'octubre sense escriure. Tot i que hi ha una data tan assenyalada com el primer d'octubre. Aniversari i commemoració del referèndum d'autodeterminació que ens va portar a una proclamació de la República catalana, tot i que immediatament suspesa en un gir del que, a dia d'avui, encara se'n paguen les conseqüències. No defensar la República va ser una decisió que mai sabrem si va ser encerada o no, Només sabem que no vam fer-ho. El nostre present és conseqüència directa d'aquella decisió.

Però fa un mes just del primer d'octubre. Avui es parla de la COP26. La nova cimera contra els efectes del canvi climàtic. L'experiència de cimeres anteriors només pot portar al més profund dels pessimismes. Vivim en un món que menteix, i es menteix.Un món de postureig. D'imatges. Un món impostat. Un món on es fa una cimera per recordar-nos a tots que només tenim aquests planeta per a sustentar la vida humana. Una cimera que parla de solidaritat, de responsabilitat, d'unitat planetària... Però el fet és que avui, els pressupostos de defensa de, essencialment, tots els països del món, són la partida més alta de cada pressupost. Els diners que avui es destinen a comprar armes, a preparar la guerra, contra la resta de la humanitat són infinitament més quantitat que els que es destinen a lluitar contra el canvi climàtic, o a la vacunació als països que encara no han pogut posar ni la primera dosi de la vacuna contra el Covid19.

És un món en el que la imatge i la correcció política són el més important, si més no per al comú de la gent, que per les elits el més important segueix sent el que sempre ha estat: el propi benefici, el propi interès. Sospito que la imposició de la correcció política, de la supeditació a la imatge, a l'opinió pública (que no deixa de ser l'actualització a escala industrial del "què diran" de temps passats) és l'estratègia preferida per les elits per continuar mantenint el control, per a seguir fent que la gent compri allò que interessa a les elits, per a tenir als pobles callats i que no protestin ni es queixin, per a tenir-los fiscalitzats, autocensurats, espantats.

Un món en que els pobles, o molta gent si més no, ja els està bé aquest marc de correcció política que  els permet justificar-se i no haver de fer l'esforç de fer-se responsables. Obeir sempre és més fàcil que fer-se'n càrrec. Fer el políticament correcte és suficient per a no haver de fer res més. Ser políticament  correcte i seguir consumint igual o més, però ara productes amb bio, verd o green a l'etiqueta. Ser políticament correctes i comprar un cotxe híbrid, primer, i elèctric, després. Protestar pel dèficit d'infraestructures de transport públic, però no posar mai un peu a rodalies, ni per error, i demanar l'ampliació del Prat i els jocs olímpics al Pirineu. Tot és correcte políticament. Tot és bio. Tot és eco. Però, inexplicablement, o potser  no tant, la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera continua creixent.

No ens en sortirem. Avui ho veig així. No mentre siguem sent esclaus de la correcció política que ens permet ser irresponsables. Còmodament irresponsables. Hedonísticament irresponsables.Vet aquí el problema. Confondre felicitat amb plaer. Menystenir la responsabilitat envers el altres, els deures envers els altres, l'esforç per l'acompliment dels deures i l'assoliment dels objectius. Primar, en canvi, els drets però, més que res, confondre els drets, que al final sempre es resumeixen en el dret a la felicitat, pel dret al plaer;  i a l'evitació de l'esforç entès com a patiment. Una confusió promoguda i reforçada per les elits.

Uns ens enganyen, i els altres es deixen enganyar. Perquè és més fàcil. Perquè gairebé ningú vol, en el fons, que les coses canviïn gaire. I encara algun s'estranyen de la deserció dels que s'abaixen del sistema, dels que se n'aparten. Ens diuen que aquesta dècada és l'última oportunitat per evitar el desastre  climàtic, i ens diuen, en veu més baixa que, en realitat, si avui mateix deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la mateixa inèrcia atmosfèrica ja faria inevitable als propers anys un escalfament prou perniciós per a les societats humanes. En realitat, el partit està en temps de descompte. Estem perdent. Ni tan sols podem empatar. A l'únic que podem aspirar és a maquillar el resultat. Però ni això podrem fer.

L'estratègia dels estats? inventar un relat. Ministeris de transició. Productes bio, eco i green de tota mena, més cars. Talls, des-abastiment del qual n'és culpable un enemic exterior i insolidari. Pèrdua de drets de la majoria en nom d'una seguretat que no només considera enemics a altres països, si no que troba enemics a la mateixa societat, i al mateix planeta, a la mateixa natura, que esdevé enemiga, ja sigui en forma de pandèmia, de volcà, de terratrèmol, de tsunami, o de sequeres persistents o tempestes violentes. La culpa és del "canvi climàtic", un monstre que ha aparegut del no res.

Desertar tampoc és una opció, tot i que certament puc entendre-la (i potser compartir-la!). Però no és una opció perquè el desastre és global. Com aquesta aquesta gran apagada que ens vaticinen i que, en realitat, no és més que la constatació de la immensa debilitat d'un sistema podrit que, malgrat tot, aprofita fins i tot l'amenaça del propi col·lapse per a espantar una mica més, per a sotmetre una mica  més, als seus súbdits.

No hi ha gran cosa a fer. Cadascú al seu petit camp de batalla hauria de fer un trinxera i resistir, consumir molt menys, coordinar-se amb d'altres resistents en cooperatives de tota mena. fer-se responsable, informar-se, compartir, denunciar, lluitar.

Un altre món és possible. Ja no serà el món bonic que podia haver estat però, si més no, encara ha de poder ser un món habitable, agradable i divers per a nosaltres mateixos i per als que ens seguiran. Però hem d'actuar, i no podem fer delegació d'aquesta responsabilitat. No podem desertar.

Si vols la felicitat, has de ser responsable i mesurat. Epicuri. Si més no, has de poder sentir-te satisfet per haver fet la teva part. Estoic.  El que és segur que si la teva vida  només és una cerca del plaer -hedonisme- no ho aconseguiràs. Et saturaràs. Et desesperaràs. El més trist: hauràs estat un inútil, i en seràs conscient al pitjor moment, quan t'arribi l'hora.

...Es demanaven: "Per què la gent no es vacuna?"

És una pregunta que se sent sovint, darrerament. Es veu que un cop s'ha arribat al famós 70% de vaccinats, el 30% dels no vaccinats es resisteix a punxar-se.

Per ràdios, teles, diaris... opinadors, periodistes, polítics, metges. cientícis es demanen que com pot ser que hi hagi prop d'un 30% de la població que encara no s'hagi vaccinat, tot i les campanyes d'informació, i també les amenaces, i els insults.

Ras i curt. Perquè no volen, i has de respectar-ho.

L'altre dia, en la seva editorial al Matí de Catalunya Ràdio, Laura Rosel afirmava sense el més mínim dubte que la vaccinació no era una decisió personal si no que afectava a la salut de tots i, per tant, no es podia considerar personal. Què volia dir? que la vaccinació ha de ser obligatòria?

En realitat, només era la seva opinió. La meva és que la vaccinació contra el Covid19 ha de ser, com ara, voluntària. Penso, crec, i defensaré allà on calgui que és una decisió estrictament personal.

De fet, en el punt en el que estem, la vaccinació és una decisió personal que no té a veure només amb la salut si no també amb la política. Té a veure amb com creus que ha de ser el món.

Només un detall: a cada elecció, a cada procés electoral, a cada referèndum.... en el que, sobre el paper, es prenen decisions transcendents sobre les polítiques que se seguiran, sempre hi ha abstenció. A les participacions més altes, hi ha prop d'un 20% d'abstencionistes. A les participacions més baixes, com la del referèndum de la constitució europea, l'abstenció pot depassar el 70%. Votar o no votar afecta directament a la salut pública. i si no, pregunteu per les retallades en salut pública que és una constant des de fa anys. 

El sistema mateix afecta a la salut pública. Cada dia, de mitjana, se suïciden dues persones a Catalunya. Cada any moren unes 600 persones a Barcelona com a conseqüència de la contaminació atmosfèrica.

I la pujada del preu de la llum? Aquesta pujada provoca un increment de la pobresa energètic. La pobresa es un factor de risc per a la salut.  

L'alcohol, el tabac, l'obesitat... són problemes de salut pública. L'estat, però, no sembla estar gaire preocupat pel tema i, de fet, fa un bon negoci amb els imposts sobre l'alcohol i el tabac.

O el canvi climàtic. Les advertències de l'ONU són cada com més clares. hem de deixar d'emetre gasos d'efecte hivernacle (GEH) de forma immediata. El canvi climàtic avui ja es cobra un preu en extinció d'espècies i en vides humanes. Això anirà a més. Si no s'atura l'emissió de GEH la probabilitat que els nostres fills, o nets, acabin sent, ells mateixos, part d'aquest preu a pagar anirà creixent.

No veig per enlloc que tots aquests problemes de salut pública s'estiguin encarant. De fet la sensació és que el sistema sembla més interessat en mantenir els business as usual. Només cal veure com les elits han obert els ulls com plats quan s'ha parlat de l'ampliació del Prat, o amb els jocs olímpics d'hivern de Barcelona-Pirineus. Han ensumat sang. Negocis especulatius. Els diners per davant de tot. Més desigualtat i, per tant, més problemes de salut pública que afectaran, sobretot, als més pobres.

Reprenc. Un 30% de persones s'abstenen, sistemàticament, de votar. Cadascuna d'elles tindrà els seus motius. Jo no demano per què no voten. Respecto el seu no-vot, tant més quan, resulta que paguen els seus imposts, igual que jo i compleixen amb els seus deures igual que jo. En canvi, no exerceixen el "dret" a vot. És curiós com aquesta decisió de no votar, de renunciar al "dret" a votar es respecta, tot i que, certament, a ningú se li escapa que el no-vot afecta, per una banda , a la legitimitat del sistema; i per altre, als propis no-votants, perquè el seu no-vot se'ls pot girar fàcilment en contra, amb polítiques de retallades, per exemple, en salut.

Vist així, els abstencionistes i els que encara no s'han vaccinat s'assemblen. però mentre que l'abstenció està assimilada com a part del sistema, els no-vaccinats, en canvi, en són la prova fefaent d'un fracàs del sistema.

El sistema ha fracassat en informar correctament a la gent enlloc d'espantar-la, amenaçar-la, insultar-la, o idiotitzar-la amb sensacionalisme, informació espectacle i propaganda. El sistema ha fracassat en el seu objectiu d'educar als joves com a ciutadans crítics, amb esperit científic, amb valors cívics. En canvi produeix ciutadans acrítics, treballadors dòcils ignorants dels seus drets laborals i consumidors compulsius. El sistema fracassa en la protecció dels ciutadans quan, en nom de la seguretat de l'estat, de la salut, l'ordre públic, o "de la constitución que nos hemos dado entre todos", envia els anti-avalots a rebentar ulls i testicles, o tanca rapers a la presó, o els envia a l'exili per dir que la monarquia està corrupta, o els sanciona amb multes impossibles. L'estat reprimeix la dissidència.

Mirin. No es volen vacunar? que no es vacunin. No són els meus enemics. Tinc molt clar quins són els meus enemics. El que se segur és que un no vaccinat no és el meu enemic pel fet de no estar vaccinat. Ho serà si és que és un fatxa, o un psicòpata, o un violador, però no per no estar vaccinat. Queda entès? Estan en el seu dret de no vaccinar-se. 

No només. L'estat NO té dret a fer la vida impossible als no-vaccinats. Punt. L'estat no té dret a fer-li la vida impossible a ningú que en l'exercici dels drets que li són reconeguts prengui decisions que no li agraden a l'estat. Mala sort, estat. Mira de convèncer-los amb informació clara i intel·ligible. Per descomptat sense agendes ocultes.

En fi. per què la gent no es vacuna? per què l'a vaccinació s'ha estancat al 70%? Senzillament perquè els que encara no ho han fet, no volen. Potser canvien en el futur, o potser no. En tot cas, perquè la decisió és seva i tenen dret a decidir.

11 de setembre de 2021

11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Diada de reivindicació i, quan convé, i ara convé, de lluita.

En tant que diada nacional de Catalunya estem directament cridats a participar-hi tots aquells que ens sentim nacionalment catalans. Tots aquells en que la nostra identitat personal té com un dels ingredients la identitat nacional catalana. 

El que ens impulsa és el desig de la pervivència i  el creixement de la  identitat nacional catalana, de la llengua catalana, de la cultura, popular i tradicional, però també de la contemporània, de Catalunya, del paisatge, de les diferents formes de vida, i més que cap altre cosa, de la llibertat i els drets de la gent que vivim a Catalunya. Del seu progrés, i el progrés és impossible sense llibertat.  Ens impulsa la voluntat de defensa d'aquesta identitat, llengua, cultura, gent i país.

En la meva opinió, que crec que és compartida per la majoria dels i les compatriotes, per a fer realitat aquests desitjos ens cal un estat català independent, en forma de república.

Això, i no pas altra cosa, és el que fa que estiguem cridats a sortir al carrer per la Diada. Però no només per la Diada. La independència reclama mobilització permanent, desobediència civil, confrontació amb l'estat. Ens cal la determinació que ens va dur a la gran victòria del primer d'octubre de 2017, i a la gran mobilització amb vaga general i aturada de país del 3 d'octubre del mateix any. Ens cal l'esperit de lluita de les protestes a la Plaça Urquinaona contra la "sentència" del "procés".

No som fulls d'un arbre que s'emporta el vent. Si de cas som el vent. El que som, del cert, són homes i dones que se saben lliures i que volen decidir lliurement com volen que sigui el país on viuen. Si això representa conflicte i lluita amb un estat autoritari, repressor i protofeixista, benvinguda sigui la lluita. Amb el feixisme no es discuteix ni es debat en taules de diàleg. No és negocia amb el feixisme. Al feixisme se l'ataca i se'l destrueix allà on aparegui.

La nostra victòria serà la independència. La que vam votar, amb una aclaparadora majoria de vots favorables aquell gloriós primer d'octubre de 2017. Aquella victòria va ser de la nació catalana. Que després uns polítics mediocres no fossin capaços d'aprofitar aquella victòria, de guiar aquella força en un conflicte que era, és i serà inevitable, només ens diu que ens calen millors lideratges.

Tornem al carrer, a retrobar-nos, a mirar-nos de nou als ulls, a adonar-nos que som a casa nostra, que som molts, que som forts, que la nostra determinació i el nostre desig segueixen intactes, que al 2017 vam guanyar el  referèndum d'autodeterminació i que cal fer-lo realitat. 

Independència, i no pas altre cosa, és el que defensaré al carrer per la Diada.

Que tingueu una bona i reivindicativa diada nacional.

Visca Catalunya lliure.