Aquest passat mes de juny vaig presentar el treball final del Màster Universitari d'Enginyeria Computacional i Matemàtica, que és un interuniversitari entre la Universitat Rovira i Virgili, la pública de Tarragona, que és la universitat que lidera la part acadèmica, i la Universitat Oberta de Catalunya, que posa la infraestructura de campus virtual.
És un màster relativament "curt" (però que he fet a un ritme lent i m'ha ocupat ben bé tres anys ) i que permet aprofundir en qüestions que m'interessen personalment, en el sentit de que m'interessen de forma no professional. És una màster que he fet per gust, sense esperar que em proporcioni cap millora laboral. L'he fet perquè m'agrada aprendre, perquè les mates sempre m'han agradat, tot i que en el passat semblava que l'univers es congriava per a fer-me-les odiar, i perquè d'altres tòpics tractats, com la intel·ligència artificial, són de plena actualitat, i a mi m'agrada aprendre "fent", que encaixa força bé amb el model UOC
Ho he passat molt bé fent el màster. Estic molt content d'haver-ho aconseguit i no puc deixar de pensar que té una part d'èxit personal. Per la dificultat, també, atès que per circumstàncies familiars el TFM ha estat molt més difícil d'acabar del que esperava. A mi m'ha representat un fort desgast. No tant per a tasca en si, com per les circumstàncies que l'han envoltat.
Amb aquest títol resulta que a dia d'avui soc Enginyer Tècnic de Telecomunicació en l'especialitat d'equips electrònics, des de 1992, per la UPC; també soc Màster en Enginyeria Informàtica, per la UOC, des de 2022; i ara, afegeixo el Màster en Enginyeria Computacional i Matemàtica, per la URV-UOC, a 2025. Tres enginyeries. Alguna més en caurà si les meves circumstàncies vitals m'ho permeten.
Jo podria ser un cas de "titulitis". Però no ho soc. La "titulitis" és aquest vici social que imposa que per accedir a qualsevol càrrec o lloc de treball, cal un títol. Això no hauria de ser dolent. De fet seria molt bo que es pogués confiar plenament en que els títols que s'obtenen al sistema educatiu proporcionen una base de coneixements teòrics i pràctics suficients per accedir a les professions que fan referència. Seria molt bo que quan s'oferta un lloc de treball, es pogués confiar que el títol que es demana sigui realment el que es necessita, i que un recent titulat pot, si més no, afirmar que té els coneixements teòrics i pràctics suficients per exercir aquella tasca i ser productiu en un temps raonable. Això seria l'òptim, però sovint les ofertes de treball demanen títols que no són escaients. Com que això és així des de fa molt de temps, la gent sovint infla els seus curricula amb títols, distincions, càrrecs...
Fa molts anys la formació universitària només estava a l'abast de famílies riques. Ser llicenciat, metge o enginyer era un senyal de ser "de bona família" i de classe benestant. El títol universitari era enlluernador i provocava el respecte de les classes treballadores. EL progrés va trencar aquesta barrera de classe i tots els que avui voltem la cinquantena vam viure una època en la que els estudis universitaris es van posar a l'abast d'una bona part de les butxaques familiars. Encara suposava un gran esforç, però les famílies treballadores van poder veure com els seus fills accedien a la universitat i obtenien aquells títols tan preuats.
Un efecte secundari va ser el menyspreu dels títols de formació professional no universitària. Perquè el títol universitari et portava a "manar" i els títol de formació professional" a ser "manat", a la cadena de muntatge, a ser classe subalterna. Aquest era el pensament de la gent. "Estudieu, fills, i podreu manar".
És clar, no tothom pot manar. Quan tothom pot estudiar, quan pots tenir molta gent amb el títol necessari per accedir als llocs directius, el fet d'accedir-hi, o no, depèn d'altres factors.
En tot cas, els títols van passar de ser una condició suficient, a una condició necessària (encara que no suficient) per accedir a llocs de feina ben pagats, o de caràcter directiu. Es descompta que el poder té títols. Els funcionaris de nivell alt són, sens dubte, titulats universitaris. El sector privat també valora les titulacions. Les grans corporacions de les finances, banca, tecnologia, consultoria demanen, gairebé de forma sistemàtica, titulats universitaris.
Calen aquests títols? Sovint no. Sovint les tasques que es fan demanen coneixements que no són els que s'imparteixen a les universitats. O potser sí que s'imparteixen però, per excés o per defecte, el nivell no es correspon amb el que es demana.
Per una banda hi ha una societat que sobrevalora els títols; per una altre empreses que utilitzen els títols com a filtres per a les demandes d'ocupació; a més, títols oficials que no sempre responen a les necessitats reals de coneixements teòrics i pràctics de les empreses i, per tant, empreses de formació que aprofiten aquesta necessitat de formació per oferir cursos i titulacions de caràcter privat. Al final, oficials, o no oficials, hi han títols per a tot.
Potser hi ha un excés de títols. No sabria dir. Potser sí que cal una formació fortament especialitzada per omplir determinats buits de personal en àrees concretes de coneixement. Però també és cert que, sovint, per a moltes tasques, la formació universitària demanada és un cas flagrant de sobre-formació.
Sigui com sigui hi han un parell de constants: una, la majoria de la societat, encara avui, dona molta importància a les titulacions; dues, obtenir una titulació demana, sovint, un esforç gran i sostingut per part de l'estudiant.
És a dir, potser els títols que es demanen no són adequats al lloc ofertat, potser estan sobrevalorats, potser la formació associada al títol no és l'escaient a les tasques que es demanaran. Caldria anar amb molta cura a l'hora de demanar un títol per a un determinat lloc de treball. Caldria saber molt bé quins coneixements teòrics i pràctics són els que estan associats al títol i, valorar amb cura, si aquest conjunt de coneixements són escaients al lloc demanat. És per això que els títols professionals haurien d'estar reconeguts i recolzats per les associacions professionals respectives, i aquestes associacions haurien de tenir veu i vot en la confecció dels programes formatius que condueixen a la consecució dels títols. Per la seva part, la Universitat hauria de vetllar de mantenir i aportar el caràcter innovador i de recerca a les diferents àrees coneixements.
Tot es podria fer millor. Sens dubte. En tot cas, estudiar per obtenir un títol és una tasca individual. És un esforç intens i que s'allarga en el temps. O així hauria de ser. Obtenir un títol, universitari, en particular, vol dir que aquella persona té, o hauria de tenir, una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici. A més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli. Obtenir un títol costa. Demana un esforç. Obtenir el títol és, en part, un reconeixement a aquest esforç i a aquesta capacitat. El títol vol dir que la societat sap que ets capaç d'esforçar-te per aconseguir uns objectius, i que has acreditat uns coneixements teòrics i pràctics sobre una qüestió determinada. És un reconeixement i aquest és el seu valor. Per això és un èxit personal.
Per això des d'aquí, una felicitació sincera a tots els nois i noies, homes i dones, que aquest passat mes de juny han aconseguit les titulacions de ESO, cicles formatius, batxillerat, graus i màsters universitaris, doctorats, postgraus, cursos de tota mena. Perquè ha estat un esforç llarg i sostingut, que mereix un reconeixement. I animar als que no ho han aconseguit a que tornin a intentar-ho. Que mirin de trobar en què han fallat, que mirin de corregir-ho, que no es desanimin i que tornin a intentar-ho. Si al final no pot ser, que no pensin pas que és un fracàs. Mai és sobrer el coneixement. Potser més endavant, o potser una altre via. El meu consell és, no deixis mai d'aprendre. El títol està bé, però no és el més important.
Justament aquests dies s'han conegut notícies de polítics, de tots els partits, a esquerra i a dreta, que han mentit en el seu curriculum. Polítics que han dit que tenien uns títols que no tenien.
Han mentit. Han ocupat llocs públics enganyant a la gent. Han volgut passar pel que no eren. Han volgut fer creure a la gent que tenien una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici, a més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli que no tenien.
En canvi han demostrat que són uns mentiders, uns cínics, uns corruptes de la pitjor espècie. Han volgut passar per "llestos", i han tractat a la resta del món de ruc. Han demostrat ser uns classistes. Volen lluir unes titulacions que no tenen. Volen el reconeixement que impliquen aquestes titulacions sense l'esforç necessari per aconseguir-les. Volen fer creure que tenen uns coneixements que no tenen. Volen ocupar uns llocs, i acaparar uns sous, que no mereixen en cap cas, per manca de coneixement, i per manca d'ètica.
Qui menteix en una titulació hauria de quedar inhabilitat permanentment per a l'exercici d'aquella titulació. Se li hauria d'impedir, fins i tot, l'accés als estudis. Si més no fins que demostri que és una persona digna de confiança davant un tribunal format per titulats de la titulació ofesa per la mentida. Perquè qui menteix dient que té un títol que no té, ofèn. Ofèn, i molt, als que s'han esforçat, de forma intensa i sostinguda en el temps, per fer-se dignes del títol. Per honorar aquest reconeixement obtingut amb esforç. Vet-ho aquí.
