Descansa en pau, Arcadi.

 

Qui és un un referent personal? És algú que admires. És algú al que voldries assemblar-te. És algú al que escoltes quan parla. És algú del qui en reconeixes l'alçada moral i la vàlua ètica. És algú que consideres un model, un mestre, una guia. I penses i creus tot això perquè els seus actes parlen per ell tant o més que les seves paraules. I és pels seus actes que et vols assemblar a ell i seguir el seu exemple. 

Perquè saps que fer-ho et torna millor. Et fa més bona persona. 

Quan se'ns mor un referent, ens adonem del buit que ens deixa. Entristim. Ens sentim orfes. Potser atabalats quan ens adonem de la tasca que feia i que ara haurem d'assumir els que encara som aquí. 

Arcadi Oliveres ha mort avui, i em sento trist i orfe. I penso en tota la  tasca variada que ha fet, les diferents facetes de la seva feina. Penso en Justícia i Pau. Penso en Procés Constituent. Penso en el seu anticapitalisme. Penso en el seu compromís amb un altre món que és possible, i necessari.

Arcadi era aquell senyor gran, que parlava del món, dels mals que l'afecten i de com combatre'ls. Ho feia amb autoritat, amb posat sever, però a la vegada traspuant humanitat i tendresa.

Hem de seguir la seva tasca. Hem de plorar la seva pèrdua. Hem de fer realitat el seu somni, el seu anhel, la seva esperança, que són nostres també, d'un altre món. Un món millor. Un món just. Un món en pau. Un món net. Un món que ell sabia possible. 

Gràcies, Arcadi, per ser referent, pels teus llibres, les teves paraules i els teus actes. El condol a la seva família, als que l'estimaven, als que el teníem de referent. Plorem la pèrdua. 

Descansa en pau. 

Tot seguit, ens alçarem. En continuarem la feina. Tenim una esperança. Persistirem fins aconseguir-ho.

Un altre món és possible.