Reflexions al voltant de les manis d'ahir. Ahir vaig manifestar-me. Vaig anara la mani del matí. la independentista. La que, sense cap mena de dubte assenyalava l'estat espanyol com a causa principal del col·lapse de rodalies, i no només de rodalies: també de la sanitat i educació públiques, encara que en aquests dos darrers casos, amb la complicitat necessària del govern de Catalunya, i des de fa força anys.
En la meva opinió, ahir es van fer evidents molts errors de càlcul.
Error de càlcul: des de l'independentisme, pensar que la manifestació d'ahir era equivalent a la que va convocar la Plataforma Pel dret a Decidir el 10 de novembre de 2007. No ho era. L'ambient polític del 10N2007 no tenia gaire a veure amb el d'avui. Encara restaven alguns anys per a la sentència contra l'estatut del constitucional. Com avui, un president del PSC estava al front de la Generalitat, però aleshores ERC estava al govern. A Madrid estava Rajoy i el PP. Enguany, en canvi, hi és Pedro Sánchez i el PSOE. El 2007, a la mani del PDD s'hi va apuntar el PSC, amb l'esperança d'assenyalar al PP de Madrid com enemic. Van sortir escaldats, però d'alguna manera en participar a la manifestació venien a confirmar allò de que la culpa del desastre de Rodalies era de Madrid.
Es pot considerar amb raó que aquella manifestació podia ser ben bé la primera gran manifestació independentista. Una situació de greuge i errors de càlcul del PSC que van impulsar el creixement del moviment independentista. Just al contrari d'ahir, on els partits polítics independentistes encara estan purgant l'enorme manca de coratge que va ser renunciar a defensar la independència. Molta gent independentista no se sent representada pels partits del procés, no els votaran i, per descomptat, no els seguiran quan els convoquin. El poder de convocatòria de l'independentisme ha rebut un cop. Per a molts de nosaltres, els partits ja no són confiables o, directament, estan sota sospita. Que ERC convoqués a la mani de la tarda enlloc de a la del matí posa a ERC al bàndol autonomista, sense cap mena de dubte, per moltes estelades amb que es manifestessin.
Però l'error de càlcul més garrafal el va cometre, precisament, el bàndol autonomista. En la seva lectura, la mani d'ahir al matí era com la mani del PDD al 10N2007. Van sentir el terror de trobar-se amb una represa de l'independentisme i van actuar amb pànic, convocant una mani alternativa (la de la tarda) en la que totes les associacions, grupuscles i guinguetes a sou de Comuns i PSC van signar a corre cuita per tractar de mostrar que la mani "transversal" i de "representativa del país" era la seva. mani on es reclamarien un trens "dignes" però sense dir que aquesta dignitat s'ha perdut per anys de desinversió, de la que el PSOE és tant o més culpable que el PP. Una mani que feia una reclamació als déus dels ferrocarrils per a que amb alguna mena d'intervenció divina fessin que els trens funcionessin, això sí, sense assenyalar la responsabilitat directa dels successius governs espanyols en aquest afer.
El resultat va ser que hi havien dues manifestacions: una pel matí, inequívocament independentista assenyalant als governs espanyol i l'estat espanyol com a culpables, és dir apel·lant directament a la mobilització independentista, i una altre mani, l'autonomista, que essencialment reclamava una acció divina. Es podria dir que ERC va anar demanant el "traspàs de RENFE, ara sí, però de veritat, eh? i no com els cinquanta cops anteriors que ens ho han promès i no han complert". La gent, és clar, amb l'experiència dels cinquanta cops anteriors, segurament és escèptica. En tot cas, la reclamació d'ERC els situa, sense ambigüitats, en l'autonomisme.
Resultat? l'esperat. Fins i tot avui, l'independentisme té més capacitat de mobilització que ningú. A més, va rebre l'impuls extra de competir amb la mani autonomista. El resultat va ser que la mani del matí multiplicava en participació a la de la tarda.
Vet-ho aquí. La mani del matí no era comparable a la del 10N2007, i aquesta hauria estat la comparació "natural", tot i que mentidera perquè les circumstàncies i context polític no era el mateixos. Si es compara la mani del matí del 7F amb la mani del PDD de 10N2007, la mani del 7F és de joguina. Però en estar convocada la mani autonomista de la tarda, la comparació natural passava a ser amb aquesta. Quan es comparen les dues manis del 7F, la independentista del matí és clarament la que guanya. Molt clarament. El que demostra que la miopia dels polítics autonomistes és encara més gran que les dels independentistes, que ja és dir.
Aquí ho tenim, doncs. Se'ns ha regalat una victòria allà on un rival intel·ligent hauria deixat que l'independentisme s'estampés per la seva pròpia miopia. Sun Tzu: «si el teu rival comet un error, deixa'l fer».
En la meva opinió, Va ser un error convocar una manifestació a Barcelona, on la majoria de gent té solucions alternatives als trens de la RENFE/ADIF.
Les manifestacions només tenen una gran participació quan hi participà massivament la gent que resideix al lloc on es fa la manifestació (o bé una flota immensa d'autobusos aporta els participants, que no ha estat el cas). Si els barcelonins no es manifesten, la participació a Barcelona és baixa.
Per a molts residents de la ciutat Barcelona la RENFE té alternatives, no sempre còmodes i no sempre ràpides, però a Barcelona ciutat la RENFE no és tan important. La cosa canvia quan es parla d'àrea metropolitana, o de comarques més allunyades. La situació en aquests punts pot ser greu i que no hagin alternatives de transport públic. El transport de mercaderies i, per tant, els processos productius que en depenen, també es veuen afectats quan hi han talls.
El que vull dir és que l'afectació és general i no només a Barcelona: afecta a molta gent i empreses disperses per l'àrea metropolitana, o per les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, a Tarragona, Girona o Lleida. Hauria estat més astut, en la meva opinió, fer mobilitzacions per tot el recorregut de les vies, remarcant que l'afectació és per a tot el país, i no només a Barcelona i fent fàcil la participació de la gent de les comarques afectades i les empreses afectades.
En fi. Aquest cop ens n'hem sortit força bé perquè el rival l'ha cagat més que nosaltres. El correcte seria rumiar què s'ha fet bé i què no s'ha fet bé i extreure'n conclusions. Per aconseguir la independència cal mobilització independentista. L'independentisme, pel que es veu, encara hi és, encara salva partits, encara remunta resultats en contra. Però per guanyar cal passar a l'atac. Cal marcar gols i no esperar només els errors del contrari, cal aprofitar-los quan es produeixen, això sí! i cal fer-ho amb més intel·ligència que la mostrada fins ara.
Ens han regalat una victòria. Valorem-la i aprofitem-la, i adonem-nos que hauríem pogut prendre mal. No passa res. Però cal una estratègia de mobilització i cal, sobretot saber llegir la situació en cada moment, saber prendre el pols de la societat i emprendre accions i mobilitzacions ben pensades. Un model més proper al país, molt més auto-gestionat i molt més independent de les cúpules i les direccions de les organitzacions.
Podem guanyar si ens mobilitzem. Amb el cor i, sobretot, amb el cap.
