The Take

Avui va una pel·lícula documental de 2004: "the Take" del director Avi Lewis i la periodista i escriptora Naomi Klein.

Explica la història d'un grup de treballadors en atur del sector de l'automoció que tornen a la fàbrica on treballaven abans per a tornar a posar-la en marxa.

Es, doncs, en certa manera, la història d'una "okupació".

Allà va:



Unes reflexions: per què va tancar aquesta fàbrica? perquè no donava prou beneficis. Per què els treballadors que l'ocupen són un perill? perquè no busquen beneficis, només una forma de guanyar-se la vida. Què té de "dolent" això? la denúncia que fa del sistema: Qui ha dit que cal tenir un mínim de beneficis i que això passa al davant del dret al treball i a guanyar-se la vida de forma digna?

Aquells treballadors van superar el dret a la vaga fent valer el dret al treball. És un exemple extraordinari. I ataca la base mateixa del sistema: podem treballar tots, només que cal arribar a un model on el model productiu i el repartiment del treball tinguin en compte el dret de tots a viure amb dignitat. El dret de tots a tenir un treball i guanyar-se la vida dignament contra el "dret" d'uns pocs d'obtenir beneficis extraordinaris.

Aquestes són alternatives: la reorganització dels aturats. La creació de cooperatives. La recuperació (i humanització?) dels mitjans de producció.

Tot això pot admetre moltes objeccions:

La situació actual és que la maquinària de les fàbriques és extraordinàriament cara. i cada cop tenen un grau més elevat d'automatització que n'elimina el factor humà que esdevé més escàs com més moderna sigui la factoria. Dit d'una altre forma: és molt difícil que els treballadors puguin comprar la maquinària amb la que treballen. perquè el preu de les màquines és molt més alt que salari dels treballadors.

És allò que anunciava Jeremy Riffkin amb "La fi del treball": L'automatització com a arma de destrucció massiva de llocs de treball. La progressiva reducció de la importància i del pes del factor humà en la cadena productiva.

La utopia d'un món on les màquines treballarien enlloc dels humans xoca amb el fet que el sistema capitalista funciona sobre l'acaparament de les plusvàlues del treball. Està clar que a un món on no treballés ningú no hi haurien, en conseqüència, plusvàlues del treball. La paradoxa és que per a augmentar les plusvàlues del treball s'ha automatitzat la producció de forma que calen pocs treballadors súper-tecnificats i súper-productius amb sous molt baixos. Sobren llocs de treball. Tanmateix, els treballadors també són consumidors.Si no hi han consumidors, aleshores l'oferta de productes hauria d'adequar-se a la baixa demanda. Sobre el paper això podria anar així, però també és cert que la major part del món viu en condicions de pobresa i està fora d'aquest circuit. Ben bé podria passar que el primer món es reduís i n'expulsés del seu si a milions d'excedents de treballadors.

Suposo que comença a ser el moment de parlar seriosament de decreixement. El problema és que el decreixement xoca amb la forma de pensar en que ens hem educat, en que estem educant als nostres fills. El decreixement xoca amb la cerca del benefici, amb el respecte religiós envers les marques, xoca amb la inhibició democràtica i amb la cessió de la sobirania individual a llistes tancades de partits polítics professionals d'una partitocràcia majoritàriament corrupta, xoca amb l'acceptació i submissió acrítica a l"autoritat". Xoca amb el conformisme de saber-se d'un "primer" món (per quan de temps?) i oblidar que hi ha tot un món allà fora que està exclòs dels drets humans.

I ho veurem. Veurem com a les properes eleccions europees els partits majoritaris obtindran milions i milions de vots a tot l'estat. La majoria no discuteix el sistema. No se'l qüestiona. Ja li va bé, o és incapaç d'imaginar quelcom de diferent. També, potser, la crisi capitalista encara no ha colpejat amb la brutalitat que ho va fer a Argentina.

No vull ser pessimista. Tenim alternatives.

Un altre món és possible!