Eclipsats

El passat dimart, el president Illa va "inaugurar" l'Eclipse. Pel que sembla, la cosa va anar de fer uns discursos i prémer un botó que disparava un llençament de confetti. Atenent al que he vist per xarxes socials, l'acte hauria pogut passar, perfectament, per una festa escolar d'aniversari.

Però, ep! Es veu que portaven un any preparant-ho. Per això va haver-hi un repartiment massiu d'ulleres homologades, de les que, lamentablement, en van haver de retirar moltes del mercat perquè, tot i l'homologació, resultava que no protegien prou. Algú va fer calés posant en perill la salut ocular de la gent. Em recorda el cas de les mascaretes que, per cert, es veu que té alguna vinculació, mai aclarida, amb el president Illa.

Ho desconec si es va fer, però a mi no em consta. Crec que "preparar l'eclipsi" es podria haver fet, per una banda: convocant amb prou temps a les universitats i centres de recerca del país per demanar-los quina mena d'experiments i observacions es podrien fer aprofitat l'eclipsi. Seleccionant els projectes més interessants (sota diversos criteris), i finançant-los. Per una altre banda, es podria preveure el moviment de persones cap a les zones de millor visibilitat i, per tant, amb el temps suficient, haver fet simulacions de com afectaria aquest moviment de gent al sistema de transport públic i privat. Aquest també hauria pogut ser un encàrrec a les universitats. Atenent a aquestes simulacions es podrien planificar serveis de reforç, o alternatives, i es podrien haver evitat, o mitigat, els problemes que van produir-se ahir a les carreteres i a l'estació de tren de Tarragona, quan la gent va voler tornar a casa seva, després de l'eclipsi.

Es clar que, en tot cas, d''on no hi ha no en raja i si el servei ferroviari era una merda abans de l'eclipsi, necessàriament ho havia des ser durant i després del fenomen astronòmic. EL problema és que el dèficit en infraestructures no ens agafa per sorpresa. Ja era el motiu de les primeres grans manifestacions independentistes, com la del 1 de desembre de 2007, que tenia el lema:  "Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures" i que es va convocar per l'afartament de la gent pel desastre al servei de rodalies que van provocar les obres de l'AVE.

Dinou anys més tard, rodalies, regionals i el mateix AVE són un desastre, amb diferents graus, a Catalunya. Les infraestructures col·lapsen i alguns demanen que les autovies tornin a ser de peatge, però aquesta demanda només la sentireu a Catalunya, i enlloc més de l'estat espanyol. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, també diuen que no mirem fixament la titola del que pixa sense les ulleres homologades, que encara podríem patir lesions oculars.

És cada cop més necessari, urgent, de pura supervivència, fer fora la munió d'inútils, corruptes i fanàtics espanyolistes que ocupen les institucions del país. És cada cop més urgent la independència. És necessari no cometre l'error letal de confiar el lideratge de la represa del procés d'independència a una colla que "van de catxa", que no dic que hi anessin tots, però hi anaven els que comptaven. Tot això és el que ens cal.

No calia inaugurar cap eclipsi. No ens calen botons llençadors de confetti. El que caldria seria inaugurar noves línies ferroviàries i nous trens, i nous centres de recerca, i moltes altres coses útils i necessàries.

El que caldria inaugurar seria una República Independent de Catalunya. Això és el que caldria.  

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Prou! Única via: Independència. Manifestació 7F.

L'ANC ha presentat el cartell de la mani del 7F. Amb bon criteri han fet que el lema sigui explícit: «Prou! Única via: Independència»

Per xarxes socials es criticava que el plantejament inicial del lema: un breu i solitari «Prou!» estava mancat de la paraula «Independència». 

Amb el lema  «Prou! Única via: Independència» en canvi, es posa de manifest que la situació actual és fruit de dècades de manca d'inversió i manteniment. Una manca d'inversió que és estructural, perquè l'estat és centralista i radial per disseny i, per tant, Catalunya sempre estarà subordinada en aquest model, i la riquesa que aquí es genera serà sempre recaptada i invertida al nucli de l'estat. Mai a Catalunya.

Aquest és el pòster de la manifestació (així, sí!):

 

 

Al lloc web de L'ANC hi ha material gràfic per a la promoció de la mani. Feu un cop d'ull a aquest enllaç.

El mateix dia 7F, associacions d'usuaris de RENFE han convocat una mani a les 17h.

Es veu que volen que aquesta mani de la tarda sigui una mani "no polititzada", una mani "neutral" i "transversal".

Bé, jo crec que les manis les fan els manifestants. Crec també que, per definició una mani és un acte polític. I que una mani transversal ho és perquè és plural, no perquè sigui "neutral". 

Això de la neutralitat ja ens ho coneixem i ja ho hem viscut. Resulta que els neutrals, les samarretes blanques de "Parlem - Hablemos"  sempre apareixen quan els catalans emprenyats es decideixen a tirar pel dret. Aleshores cal reclamar calma i diàleg. Curiosament els catalans són els que han de calmar-se i propiciar el diàleg. Precisament les víctimes de l'espoli i la incompetència. En canvi, mai es reclamen inversions i bona gestió a l'ens mafiós que és l'estat espanyol. 

Potser per això ha arribat el moment de dir a aquests "neutrals" que no ens creiem la neutralitat. Que les manis són actes polítics. I que la transversalitat és plural, no neutral.

Com que això és així, a la mani de la tarda també hi anirem, amb les nostres estelades i els nostres crits d'independència. I ho farem perquè la mani, en tant que transversal, serà plural i suposo que no se li impedirà a ningú que participi només perquè porta una estelada. Tots anirem a protestar pel servei de la RENFE/ADIF i la gestió dels governs, oi? Els indepes, a més, aportem una solució: creiem que això s'arregla amb la independència, i dedicar els recursos que calen a les infraestructures, entre d'altres les  ferroviàries.

De fet, crec que seria molt bo que aquesta mani de la tarda també estigués plena d'estelades: els possibles participants amb banderes feixistes s'ho rumiaran una mica si han de participar. 

De fet, crec que la transversalitat té un límit, i és la participació dels feixistes. Així que potser si a la mani de la tarda hi ha una gran cohort independentista encara els farem el favor de foragitar als fatxes.

En fi. Manis el 7F. És una gran oportunitat per estar TOT el dia al carrer. Els carrers seran sempre nostres, recordeu? Ha de ser així. Mani indepe, a les 12:00. A les 17:00, mani indepe també. Si als organitzadors no els agrada, que no vinguin. Ja hi anem nosaltres,

 

Natalisme i immigració

Aquest matí estava escoltant la ràdio. Parlaven dels moviments natalistes als EUA. És a dir, dels grups que defensen que la gent ha de tenir molts fills. 

Voler tenir molts fills sempre ha estat  vinculat a extremismes religiosos. Quan ens topen amb una família nombrosa, la pregunta que més aviat que tard sorgeix és: "són de l'Opus?" 

En la meva opinió ha de ser la racionalitat, i no la religió, la que porti a una parella el decidir si vol tenir fills i quants vol tenir. I dic parella per simplificar, però aquest raonament també val per els models de família no tradicionals, monoparentals,  homosexuals,  comunes i col·lectius...

Jo crec que la decisió de tenir fills ha de venir del compromís dels pares en l'educació dels fills, i de les possibilitats materials de criar-los i educar-los.

Penso que ser pare és una experiència vital fonamental. Ets pare, o no ho ets. I quan ho ets, és per a tota la vida. Ser pare no et fa millor persona, evidentment, però crec que determina inevitablement quina mena de persona seràs. No si seràs una bona o mala persona, però t'obligarà a fer tries que determinaran  trets personals.

Per als fills, és evident que l'ambient familiar que trobin, les possibilitats d'educació i criança que se'ls pugui oferir també determinaran bona part de les persones que seran.

L'estat hauria de proporcionar mitjans i ajudar a les famílies, en el sentit ample, que vulguin tenir fills. Perquè un dels objectius dels estats hauria de ser prestar serveis i ajudes a la gent per a que aquesta es pugui desenvolupar, per a que puguin tenir vides plenes i satisfactòries.

Vet aquí, el primer problema. Aquest mai ha estat l'objectiu dels estats . Els estats, tot i que a les seves constitucions puguin posar coses tan boniques com el dret de la gent a ser feliços, no tenen aquesta prioritat.

No. Els estats són essencialment estructures de control. En el millor dels casos. En el pitjor, directament estructures mafioses o d'explotació.

Els estats són estructures al servei del poder, i són ells mateixos un poder. Els poders ho són perquè tenen súbdits, i els súbdits no són més que recursos. Els drets dels súbdits són, essencialment, una molèstia per a l'exercici i abús del poder i, per tant, cal acabar amb els drets de la gent. El millor símil dels estats és la granja, com ja va mostrar Orwell. Per als estats la població és indistingible del bestiar. Un recurs en el que el que compta no són els individus, sinó la massa total. A les granges industrials, no es demana quants caps de bestiar hi han, sinó quin pes total de bestiar hi ha. Perquè el pes en determina els Kg d'aliment i d'antibiòtic que cal proporcionar per a mantenir la producció de carn, és a dir, de consumidors i de productors.

És per això que els natalistes són una molèstia. En general qualsevol ideologia que vulgui portar a la gent el dret a decidir, en aquest cas decidir si vol, o no, tenir fills, és una amenaça per al poder. Perquè li dificulta controlar aquesta variable de forma directa.

Aquest dies ho estem veient: es parla de la Catalunya dels 10 milions. Avui en som 8, amb les infraestructures de quan érem 6. Una previsió de creixement demogràfic que, atès l'índex de natalitat de Catalunya només podrà ser assolit amb l'entrada d'immigració.

Ja ho he dit algun cop, a risc de que se'm titlli d'extrema dreta, la immigració massiva és el somni humit de les elits. Perquè és una massa de productors / consumidors que tenen molts pocs drets, que estan, essencialment desarrelats, i que, per tant, són fàcilment controlables pel poder. Sempre es poden fer deportacions massives d'immigrants quan ja no interessen. Sempre se'n poden fer entrar de nous quan cal mà d'obra barata. Quan el nombre d'aquesta força de treball precària  es prou gran, els treballadors autòctons, arrelats al país, amb consciència dels propis drets, passen a ser una minoria que veu com inevitablement els drets es perden i els sous baixen.

Tothom té dret a emigrar, perquè tothom té dret a viure i a tractar de prosperar. Tothom. Catalunya ha estat un país de pas, un país d'emigrants, i un país d'immigrants. Un país que ha rebut exiliats, i del que n'han fugit compatriotes vers l'exili. Tothom té dret a viure i a anar allà on pugui viure. I també crec que la majoria de la gent que s'exilia o emigra a un altre país és conscient que haurà d'adaptar-se al que trobi. Estic convençut que són ben pocs els immigrants i exiliats que arriben amb esperit de colonitzador o de conqueridor. Sí, és clar, venen amb els seus costums i les seves creences, i cal esperar que només amb molt d'esforç i paciència  les canviaran, si les canvien. L'acollida als immigrants ha de fer-se des del respecte, de llurs costums, i de les pròpies del país, oferint al nouvingut la possibilitat de conèixer-les i de que les faci seves. I també cal informar-lo i fer-lo partícip dels drets i deures que té en viure al país d'acollida. Tot això cal fer-ho i fer-ho bé.

Una altre cosa és que el poder vulgui fer-ho bé. En definitiva, algú que no sap que té uns drets, no els defensarà, ni els exercirà. Això passa amb els immigrants, però també amb els nacionals. La ignorància és la millor arma del poder. Perquè de la ignorància en ve la por, i de la por, l'obediència.

El poder vol immigració.  El poder vol mà d'obra barata aquí, i consumidors allà, i la millor forma és fer-ho amb poblacions flotants. En definitiva, amb poblacions que no representen una despesa fixa. Per això, d'aquesta Catalunya dels 10 milions el poder vol que quatre en siguin immigrants. Perquè així tindran el bestiar ben controlat. Perquè en els seus càlculs, aquesta Catalunya que monocultivarà el turisme necessita aquesta quantitat de bestiar per a mantenir els negocis del poder en marxa.

I per això, aquest matí estaven abominant del natalisme a la ràdio, dient que era una ideologia que, sense ser d'extrema dreta, s'associa a l'extrema dreta i a governs d'extrema dreta, dient que els natalistes són una elit que defensa els seus privilegis elitistes. Que el natalisme és xenòfob i racista. Dient que el natalisme està assocat a nacionalismes ultres. Coi, a Catalunya, el primer verset del nostre himne nacional és "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena". Pel que es veu, el poder opina que la forma correcta d'omplir-la és amb immigració, i que voler que sigui plena amb els nostres fills és racista i xenòfob. És molt sorprenent.

O potser no tant, perquè fa temps que els mitjans, públics i privats, no són més que eines de propaganda, d'adoctrinament i d'infantilització, allà on haurien d'informar, educar i entretenir.

Per a quan un debat seriós sobre la natalitat del país? per a quan un debat seriós sobre immigració? per a quan un debat seriós sobre com volem que sigui Catalunya? Perquè s'escatima sempre el debat sense mentides sobre els avantatges i desavantatges d'una Catalunya independent? 

Mentrestant, Barcelona ja és la ciutat del món amb més massificació turística. El turisme no deixa de ser una forma d'immigració temporal, i la via d'accés més important de la immigració il·legal.

Perquè, el cas, és que la immigració il·legal existeix, i hi ha gent que no té el permís de residència, i que han arribat aquí buscant feina, i no l'han trobat, i aquest és un problema molt gros que cal encarar de forma urgent. O potser no ho és tant d'urgent, per al poder, al que li convé tenir aquesta reserva d'aturats,  de ma d'obra sense drets, per mantenir els sous baixos, i a la classe treballadora dividida entre legals i il·legals. En definitiva, res de nou, perquè aquesta anàlisi sobre l'atur és ben coneguda i ja l'havia fet Marx.

Voler tenir fills, molts fills, a priori no és racisme, ni xenofòbia. Hauria de ser, simplement, una tria possible i racional dels pares. El que caldria és proporcionar mitjans per a que els pares poguessin fer aquesta tria de forma lliure, i per això caldria una educació laica, sense fonamentalismes religiosos, una formació que permetés als joves fer plans vitals raonables, un sistema econòmic que oferís feines de qualitat. Uns governs, en definitiva, al servei del ciutadans, i no com ara, que està al servei d'elits mediocres i cobdicioses, que tracten al poble com bestiar, i al país com un femer.

Apagada i mediocritat per disseny

 Aquests dies tothom parla de l'apagada del passat dilluns. Enmig de la munió de tertulians "experts", de tant se sent alguna veu que parla amb autoritat i autèntic coneixement de causa. Per descomptat, aquests també han de ser escoltats amb sentit crític. De totes les explicacions que se senten, em criden molt l'atenció les reflexions que ha fet Antonio Turiel. Vet aquí una de les intervencions que ha fet sobre l'apagada, i que es pot trobar a Internet:

Hi ha molta gent que parla de conspiracions, ciberatacs... Bé, Turiel diu que l'explicació és una avarícia, o més ben dit, cobdícia, estúpida.

Jo no sóc un expert, però hi ha un principi que funciona força bé, en general: el principi de Hanlon, que esmento sovint en aquest bloc. Aquest principi diu que "no atribueixis a la malícia allò que es pot explicar satisfactòriament per l'estupidesa", i qui diu estupidesa, pot dir incompetència, o ignorància, o deixadesa. 

L'explicació de Turiel es pot resumir en que s'ha instal·lat energia solar fotovoltaica de forma massiva, i això és bo, però s'ha instal·lat  "a mitges", es dir, sense els corresponents compensadors, que són cars i que són necessaris, imprescindibles, quan la proporció de potència fotovoltaica assoleix nivells majoritaris a la xarxa elèctrica. El que ha passat és que durant molt de temps, no calien aquests compensadors perquè la fotovoltaica no representava el component dominant. Però, com més va,  més necessaris i imprescindibles són.  Els compensadors, en realitat, poden ser centrals elèctriques que es puguin connectar de forma ràpida per proporcionar la compensació dels fluxos de producció associats a la fotovoltaica. Poden ser centrals hidroelèctriques (una altre forma d'energia solar, en realitat), o de gas, o de cicle combinat. Però, ai las, aquestes centrals generen menys beneficis que les fotovoltaiques, i les companyies elèctriques les apaguen si no hi ha demanda...oblidant (per incompetència? per avarícia , o estupidesa, que porta a assumir riscos?) que sense compensació, la fotovoltaica pot enviar la xarxa sencera a la desconnexió. 

La fotovoltaica és una gran solució, però, com tot, cal utilitzar-la correctament. 

El problema és que el sistema és mediocre per disseny.

Tot el model econòmic actual es basa en maximitzar beneficis. Els beneficis venen de proporcionar allò que està contractat amb la mínima despesa possible per a proporcionar-lo. Eventualment, si no es pot honorar el contracte pot haver una sanció econòmica. Ara bé, el càlcul de beneficis pot trobar que el màxim benefici s'obté minimitzant las despeses de forma que potser de tant en tant no es pot honorar el contracte, però les sancions seran menors que la despesa de fer-ho. Per tant, per disseny, el sistema falla de tant en tant i, tanmateix, els beneficis són més alts que  si el disseny fos més segur. 

Sembla, doncs, que el que ha passat és això. Aquesta apagada, en realitat, no perjudica a les energètiques.  En realitat, aquesta apagada vol dir que el seu sistema de maximitzar beneficis funciona. Ara entraran en joc els seus departaments jurídics, amb la missió d'impedir possibles sancions. Si tenen èxit, ja us puc ben garantir que n'hi hauran més d'apagades. 

Si us heu fixat, us adonareu que la mediocritat per disseny és aplicable a tot tipus d'empresa. Bé, doncs, no cal dir que la mediocritat per disseny és com funciona el món. No és que ho digui jo. És que només cal fixar-se en com funciona el món del treball i veureu que és així. Tothom va just. No s'arriba. Si la feina la pot fer un becari, que no la faci un sènior. Si el becari l'espifia no passa res, perquè la possible sanció queda compensada, de sobres, amb l'estalvi salarial. A més, sovint, les espifiades no comporten sancions. 

Que després els usuaris i clients hagin de patir cues, productes de poca qualitat o mal instal·lats, acabats defectuosos... tant se val, perquè es queixen, però no reclamen, i quan volen reclamar es troben que és una carrera d'obstacles, i no compensa l'esforç. Mediocritat per disseny. 

Tenim un problema molt gros, i és que no es pot escapar d'aquest món, que és mediocre per disseny. Per disseny, aquest món fa més rics als rics, i més pobres als pobres. Però el món, a més cada cop és més mediocre per a tothom, més brut, més contaminat i més miserable. Avui, el nivell de vida és pitjor que fa una dècada, i ho és perquè portem una dècada més de mediocritat acumulada. Mediocritat és el que provoca les bombolles, com la crisis de les subprime al 2008, o de les punt com, abans. Mediocritat és, probablement, el que va provocar la crisi del Covid. Mediocritat és el que hi ha darrere les guerres, ja siguin convencionals o comercials. Mediocritat a tots els nivells.

I el problema és molt gros perquè, reconeguem-ho, ja ens està bé i participem, en som part, la justifiquem, la volem, la desitgem, ens identifiquem amb tota aquesta mediocritat. Som mediocres en un món mediocre. El disseny ja hi compta amb que som mediocres, i només funciona perquè ho som. De fet el sistema ens educa i ens condiciona per a ser mediocres.  El sistema no està pensat per a persones brillants. El diagnòstic és aquest. Què fem per a superar-ho?

El desastre de rodalies, 2025. L'espurna, com al 2007.

Si teniu memòria dels darrers 20 anys d'aquest país recordareu que al 2005 es va escriure i aprovar al Parlament de Catalunya una proposta d'estatut que tenia un caràcter confederalitzant,  que va ser enviat a Madrid, on va ser ribotat i retallat, i va tornar com un estatut d'autonomia "constitucional" més i que aquest estatut va ser aprovat en referèndum el 2006. El text aprovat en referèndum va ser enviat al constitucional, que va iniciar un llarg procés pare a validar-ne la constitucionalitat

En l'entremig d'aquest procés, el caos permanent a rodalies va portar a una emprenyamenta general que va culminar amb la manifestació convocada per la plataforma pel Dret de Decidir, el dia 1 de desembre de 2007,  que denunciava el mal funcionament de les infraestructures en general i, en particular de les rodalies, afectades per les obres de l'AVE.  Alguns consideren aquesta manifestació com una prèvia del procés independentista i, el cert, és que els que estàvem allà ho teniem molt clar que la millora de les infraestructures només amb la independència es podia, i només es pot, obtenir.

A juny de 2010 es va fer pública la sentència del constitucional. El tribunal constitucional espanyol va tornar a ribotar i retallar més, de forma que els catalans som els únics ciutadans espanyols que no tenen un text autonòmic aprovat pel seu Parlament. El text autonòmic català està esmenat, i mai han estat aprovades aquestes esmenes pel Parlament. 

Aquesta sentència va rebre la resposta de la manifestació de 10 de juliol de 2010: "Som una nació, nosaltres decidim", que es considera la primera gran manifestació del procés d'independència, que va arribar al seu punt àlgid a l'octubre de 2017.     

Bé. És història recent. Avui ornem a ser al punt de desembre de 2007. De fet, estem pitjor. Perquè en aquell moment les rodalies estaven afectades per les obres d'un tren d'alta velocitat, es vivia en la pujada de la bombolla immobiliària i, aparentment, hi havia una puixança general. Avui, en canvi, el desastre ferroviari no té cap altre excusa que la deixadesa estructural i la manca d'inversió. I el context és molt pitjor per es successives crisis que han sacsejat el món: l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va seguir, el COVID, la guerra d'Ucraïna... com a recents i particularment desastroses. A això cal sumar el 155 a Catalunya, el trencament de la confiança del poble amb la classe política catalana, la crisis hidrològica per la sequera i l'increment descontrolat de la població per l'arribada massiva d'immigrants que ha portat a la Catalunya dels vuit milions... amb infraestructures només per a sis. Un empobriment general de la població, una crisi d'habitatge i lloguer... 

Sí, ho afirmo. Estem pitjor que fa vint anys perquè, essencialment, no s'han solucionat els problemes que hi havien i se n'han afegit de nous. El més greu, potser, és que el moviment independentista, que és l'únic amb capacitat real per galvanitzar una massa crítica de la societat i posar-la en marxa per superar aquest desastre, ha estat traït pels seus líders. 

Però els fets són els que són: només des de l'independentisme es pot fer que els recursos de Catalunya es destinin a Catalunya. Perquè només amb un estat propi i independent, probablement en forma de república, es pot fer que els imposts dels catalans serveixen per a fer infraestructures i serveis públics eficaços a Catalunya, enlloc de fer-ho a Madrid. No n'hi ha una altre. Això ja ho sabíem al 2007, i al 2005. El problema de fons és com aleshores. Res ha millorat, ans al contrari. Ara és pitjor i més urgent.

No hi ha una altre, doncs, que tornar a fressar el camí que es va encetar amb la manifestació del 2007. Però aquest cop no hem de perdre el temps. Hem de recordar què es va fer bé i què no, i ara podem anar més ràpid, perquè aquest és un territori explorat. Aquest cop, quan arribem, que arribarem i aviat, al punt àlgid, que a ningú li tremolin les cames. Perquè no serà ni de llei a llei, ni sense papers a terra, ni les samarretes seran de colors. Aquest cop, nosaltres anem a per ells.