Pàgines

dimecres, 30 de setembre del 2020

Vigília de primer d'octubre.

Vigília.

Aquesta nit es vetlla. A l'escola, al poliesportiu, al casal...

Vetlla. Una vetlla amb il·lusió. Amb incertesa, amb esperança, amb un punt de por. Però es vetlla.

Es fan activitats. Uns participen, altres són capaços de dormir.

Es vetlla. Per protegir els llocs on es votarà. Encara ningú les ha vist, però s'esperen les urnes. Sabem com són, les han presentat per la tele.

Vetlla.

Demà serà un gran dia. Serà una gran victòria. Èpica. Lluitada amb coratge.

Demà serà primer d'octubre. El moment fundacional de la República. El moment que marca el punt de no retorn cap a la Independència.

Però encara és de nit, i encara no ho sabem. Ara, només vetllem. Una vetlla amb il·lusió. Amb incertesa, amb esperança, amb un punt de por. Però es vetlla.

Demà serà un gran dia.

*  *  *

Gràcies a tots els que vau vetllar, als compatriotes de Catalunya Nord, als que vau protegir les urnes, als que vau defensar els llocs de votació, als que vau votar. 

Gràcies pel coratge, per la confiança. Gràcies per ser els artífexs d'aquella gran victòria. Els autèntics vencedors.

Alcem-nos de nou i acabem allò que vam començar.

Visca Catalunya Lliure.


diumenge, 20 de setembre del 2020

Alzheimer

Una experiència que estic vivint aquests darrers anys és els curs de la malaltia d'Alzheimer que està patint un familiar. No en sóc el cuidador principal i això, potser, em dona certa perspectiva i em permet pensar des de fora.

El primer que em ve al cap és la necessitat de prestar tot el suport al malalt i, sobre tot, als familiars que fan de cuidadors principals. Aquesta és imprescindible. Ha de ser continuat. Ha de ser intel·ligent perquè atrapats en la tasca esgotadora, inacabable, desagraïda i, que de forma progressiva i inevitable  ho esdevé cada dia una mica més, sovint aquests cuidadors no veuen tot allò que els pot fer la tasca més senzilla, o quina ajuda els pot ser més escaient, o quina ajuda demanar o, senzillament, en quin moment ja no poden continuar assumint aquesta tasca. Això és particularment cert a parelles d'avis en que un dels membres pateix Alzheimer i és l'altre qui n'assumeix la tasca de cures principal.

El primer punt, és aquest. Tot el suport. Familiar i institucional a aquestes famílies amb membres amb Alzheimer. 

Però precisament aquests darrers mesos, la pandèmia ha devastat el sector de l'atenció a la gent gran, amb centres de dia que han hagut de tancar, i l'administració pública ha quedat col·lapsada i pateix grans retards  en la tramitació de la dependència i dels ajuts associats. Ajuts que són imprescindibles per a poder atendre amb ajuda especialitzada als malalts i als familiars que en  tenen cura.

Val a dir que la situació de l'administració catalana és, si cap, encara més preocupant : Després de tres anys de 155 encobert, amb un ofec econòmic explícit, de més d'una dècada de progressiva retallada de les inversions de l'estat (l'estatut del 2005, en efecte, no era més que el primer intent de revertir una tendència que ha esdevingut la norma i que, amb  la pandèmia, mostra encara amb més brutalitat els seus efectes) i un manteniment escadusser i limitat a posar pedaços per la manca de pressupost, avui els sistemes informàtics de la Generalitat són obsolets, mal documentats, de manteniment molt complex  i, el que es pitjor, no hi ha ni diners, ni temps, per a posar-los al dia i fer front a l'emergència.

En aquesta situació, no hi ha una altre que posar mans. La família, si pot, ha de posar les mans que en un món sense pandèmia aportaria el personal especialitzat pagat amb els ajuts per a la dependència. 

Cal posar les mans, però també cal posar el cor. Cal escoltar, cal parlar, amb el malalt i amb qui el cuida. Cal posar-hi el cor. L'amor i l'afecte. L'abraçada, el bes i la carícia. És tan important això com controlar les pastilles que ha de prendre, com canviar-li els bolquers, o banyar-lo. És tan important com no deixar-se endur per l'agressivitat i l'excitació que exhibeixen els malats en fases avançades. Tot és necessari. L'amor, les mans, escoltar i parlar.

Si es pot, és clar, que la pandèmia ens posa les coses més difícils a tots. Però justament per això, siguem conscients que els més dèbils pateixen més. 

Cuidem-nos. Cuidem-los.

Molts ànims, i el meu afecte des d'aquest blog a tots els malalts d'Alzheimer i als seus cuidadors, ja siguin familiars o professionals.

I una crida a les administracions per a que restaurin amb urgència la tramitació dels ajuts a les persones amb dependència.

dissabte, 12 de setembre del 2020

Una societat tova?

    Ahir va ser la Diada Nacional. La mobilització ciutadana va veure's afectada per les mesures contra la propagació del Covid19 però, malgrat aquesta circumstància, els diferents actes van ser un èxit de participació.  De fet, els actes de l'11 de setembre són els actes públics de major participació a Europa en el que portem de pandèmia.

    Per mi, és una bona notícia. L'independentisme segueix mobilitzat, tot i la lamentable baralla partidista. El següent pas hauria de ser, de nou, que les entitats civils es posessin al front i obliguessin als partits a abandonar la seva mesquinesa partidista. Amb el ben entès que les entitats civils primer hauran d'espolsar-se la influència  i el control  que els partits exerceixen sobre elles. Però el camí per mi és clar: han de ser ANC, Òmnium i CDR els que marquin el pas, i obligar a ERC, JxCat i CUP a seguir-los. 

    La gent és la que ha d'empènyer. Som la nostra generació, els que avui estem entre els trenta i els seixanta, dècada amunt o avall els que hem d'assumir i fer aquest esforç.

    Aquesta generació, La Generació X, amb els boomers més joves, i els millennials més grans, és la que hem pres la responsabilitat de materialitzar la independència de Catalunya, per a nosaltres mateixos i per als que ens segueixen els passos i, poc a poc, ens van reemplaçant.

    L'assumpció d'aquest repte per la nostra generació ens ha dut a viure diferents etapes : presa de consciència d'ideals, mobilització llirista... La caiguda de la vena dels ulls correspondria als últims  anys en que hem vist com el món és un lloc lleig, violent, i que «Europa»  o «democràcia» són paraules brutalment prostituïdes. La història no acaba aquí i la nostra generació hauria de prendre consciència de la realitat i assumir que caldran sacrificis, com a societat i com individus, per tenir alguna possibilitat de reeixir en els objectius que ens marquem. Em demano si som capaços d'assumir aquests sacrificis. Tinc la sensació, a vegades, que la nostra és una societat tova. 

    Tenim uns relats, nacionals, socials, de clans, de grups, en general, i ens organitzem, mobilitzem i col·laborem entre nosaltres tot agafant-nos a aquests relats. És així com les societats progressen, com ens explica Yuval Noah Harari en els seus llibres i conferències

    Tenim els relats, fins i tot ens mobilitzem. Però ens els creiem prou ? És possible creure-se'ls un cop entenem que només són relats ? ¿ De quina forma els altres relats que són necessaris per a viure matisen i modulen el relat independentista (o de qualsevol altre objectiu col·lectiu) ? ¿ quin relat tenim per assumir l'esforç i el sacrifici, no ja per a la causa independentista, si no per a qualsevol aspecte de la vida? ¿ Com d'importants són els relats sobre els valors sobre l'esforç, el sacrifici, la resiliència, la perseverança, la paciència, el valor, l'ètica... ?

    Per mi aquesta és la clau. La diferència entre una societat forta i ferma, i una societat tova i pusil·lànime. El relat sobre els valors, sobre l'esforç, sobre la perseverança. El relat sobre el caràcter. El relat, diguem-ne, estoic. Un relat que dona forces a l'individuu, que el fa ser social, que el fa ser constant, persistent, tossut, perseverant. Un relat del «durs a la feina». Un relat que no tinc tan clar que sigui el relat dominant. Un relat que en alguns moments s'ha pervertit des del poder per silenciar la dissidència tot subordinant-lo a altres relats de dubtosa ètica i moralitat (la blasmada « moralina »).

    És aquest el meu dubte. L'èxit, el succés, de la causa independentista i, en general, de qualsevol causa que la societat es proposi depèn dels relats i de la nostra actitud, la de cadascú, l'actitud individual, enfront a aquest relats. Depèn de cadascun de nosaltres. 

    Una societat forta i ferma ho és en tant que la majoria dels seus integrants ho són, Ho és en tant que la seva generació dominant és forta i ferma. 

    L'èxit no depèn només d'aquesta força. Per descomptat que els obstacles poden ser objectivament insalvables. Pot passar també que tot i la força i la fermesa d'aquesta societat, encara manqui preparació i capacitat. Tot això és possible. No és condició suficient que la societat tingui uns relats, una força i una fermesa però, sens dubte, és condició necessària. Els forts poden perdre una lluita. Els tous ni tan sols la intenten.

    Jo vull confiar en el meu país i en la meva gent. En la generació dels que actualment estem en aquest moment històric i que, per tant, l'hem de decantar.

    Aquesta tasca, la de guanyar la independència, però també tots els projectes i reptes que ens marquem com a societat reclamen fortalesa, fermesa, perseverança, capacitat de treball... i, acceptem-ho, potser no reeixim.  També haurem de ser forts si es fracassés. 

    Però avui, per cert, estem lluitant i la victòria és possible. És més, crec, i aquest és el meu relat, que la victòria és inevitable, que és qüestió de temps. Crec que poc. Que la tenim a tocar. Que la vam llepar el primer d'octubre de 2017 i que, en tot cas, aquella victòria va marcar el punt de no retorn. 

    Ens resta culminar. El relat de la victòria del primer d'octubre em dona forces. tanmateix, si el relat i els fets del primer d'octubre haguessin estat uns altres, l'objectiu de la Independència de Catalunya seguiria i segueix sent extraordinàriament motivador. 

    Un relat independentista que admet un munt de lectures, des de la més estrictament nacionalista i sentimental,  fins a la lectura filosòfica, ètica i democràtica, passant per la prosaica, però ben potent, dels beneficis materials, econòmics i socials d'una República Catalana dins el marc Europeu.

    Repeteixo, però, i aquesta és la idea d'aquest post : el relat de l'objectiu Independència necessita un relat previ. Reclama el relat per a una societat forta i ferma. 

    És el relat sobre els valors, sobre la perseverança, sobre l'esforç sostingut i la paciència. Aquest relat és fonamental. És estructural. No es pot construir res si prèviament no el tenim. Aquest relat és la diferència entre una societat forta i ferma, i una societat pusil·lànime i tova. 

    Tenim aquest relat ? Ens el creiem? És el que transmetem a la generació que ens segueix ? A vegades em sembla que defensar aquestes idees provoca rebuig, com si aquest discurs de l'esforç fos ranci i desagradable. Que té un tuf de « moralina » i de cosa vella i passada de moda.  

    La meva experiència vital, en canvi, em diu que aquest discurs és necessari, que el correcte és transmetre aquests valors. Que, de fet, és el més pràctic, si se'm permet la paraula.

    Som una societat tova ? Estem (estic) disposats al que calgui (què cal?) per assolir els nostres objectius ? Quins sacrificis, col·lectius i individuals, som (sóc) capaços d'assumir 

dissabte, 5 de setembre del 2020

Diada nacional contra la doctrina del xoc

Naomi Klein és, sempre, una lectura recomanable. Cal escoltar i llegir Naomi Klein. « No Logo », « La doctrina del xoc », « Això ho canvia tot » i «No n'hi ha prou amb dir no » són imprescindibles.

A « La doctrina del Xoc » Naomi Klein ens advertia de com el capitalisme global utilitza situacions extremes : cops d'estat, desastres naturals, crisis econòmiques i polítiques... per, aprofitant l'estat de xoc de la població afectada, privatitzar recursos públics, acabar amb drets socials i laborals i incrementar el control i la propaganda sobre la població.

Avui segurament Naomi Klein podria afegir una addenda a « La doctrina del xoc » dedicada a com el capitalisme global està aprofitant la pandèmia del coronavirus per emmordassar, acabar amb drets socials, laborals, polítics i de tota mena. La por i la confusió de la gent, les informacions contradictòries, la propaganda, la delació entre veïns, la transformació de l'altre en perill de contagi... Tot plegat encaixa de forma precisa en el quadre de xoc descrit per la canadenca al seu llibre.

Que hi ha un virus aquí fora és segur, i l'hem patit. Alguns directament. Que cal prendre mesures per a combatre'l és segur. Que les millors mesures són la distància, la higiene, i les màscares quan és impossible mantenir la distància amb desconeguts també és segur. Però, també és segur que la responsabilitat de la pròpia salut, i la responsabilitat envers els altres són personals, individuals, i no es poden delegar en cap poder. Jo sóc responsable de la meva salut, no l'estat. Jo cuido del meu entorn i l'estat pot ajudar, però sóc jo el responsable últim del meu entorn, de la seva neteja, de la qualitat del seu aire i de la seva aigua, de la seva vida, del seus recursos naturals. Sóc jo el responsable del meu entorn. I aquesta responsabilitat és també la meva llibertat. 

Quan deleguem o cedim la nostra responsabilitat al poder econòmic, o als poders estatals o paraestatals, el que fem és cedir, també, la nostra llibertat. Igual que si el poder usurpa o ens pren la nostra responsabilitat, també ens pren la nostra llibertat. La història ens mostra una lluita constant per conquerir drets, sempre a un preu alt. I una lluita constant per a mantenir-los i defensar-los. La història ens diu que els drets conquerits amb patiment i una lluita llarga es poden perdre de la nit al dia. Reconquerir-los és una nova i llarga lluita. Però fa molt l'efecte que en el món feliç d'avui la responsabilitat i llibertat individuals es bescanvien per comoditat i per plàcida obediència, per sensació de seguretat, per zona de confort, per llenguatge políticament correcte, per aïllament telemàtic i imatge artificial i filtrada a Instagram, per una app que et diu quan t'has de quedar a casa.

El divendres que ve és la Diada Nacional de Catalunya. Altres anys, a aquestes alçades, estàvem discutint si comprar o no la samarreta de colors, o si faríem una cadena humana, i una gigafoto, o a quin tram ens apuntàvem. Avui, en canvi, hi ha desconcert, sortiu als balcons,  ens diuen, apunteu-vos a accions al carrer, però caldrà ser molt estrictes en el control de l'assistència per garantir distàncies de seguretat... Enguany el COVID, el 155 encobert, la molt lamentable lluita  partidista entre els suposats partits independentistes dibuixen una Diada Nacional enmig d'un estat de xoc, de desconcert, de por i de desil·lusió.

Però la por, el desconcert i la desil·lusió només són una tria. Són la tria fàcil. El xoc busca trencar els ideals i les esperances. El xoc pretén fer que triem cedir.

També podem triar resistir al xoc. Podem triar la determinació, el valor, els ideals. Podem triar la lluita. Podem triar alçar-nos. Podem triar la confiança en un mateix i en els altres. Podem triar la revolta.    

Jo només sé una cosa : Les revoltes es guanyen al carrer.

El proper divendres jo seré al carrer. Per poc que pugui hi seré tot el dia. Aniré a aquelles concentracions que es convoquin. Si de cas, portaré la samarreta de la Diada de setembre de 2017. La que vam fer un parell de setmanes abans de les victòries del primer i tercer d'octubre, abans que aquelles victòries es malbaratessin per una gestió pèssima de la força que s'havia acumulat.

Jo sé que les revoltes es guanyen al carrer. Al carrer hem de tornar, doncs. A fer  desobediència civil. Activisme. Mobilització permanent. Estratègia no violenta perquè és el que ara ens convé, no per falses superioritats morals. Tornem al carrer, amb mascareta... i amb caputxa! Sabem el que volem. Tenim ideals, i esperances. Sabem què cal fer per guanyar perquè ja hem tingut la victòria a tocar un cop, i hem de tornar-hi fins aconseguir-ho.

Aturem el xoc.  Tossudament alçats. Passem a l'ofensiva.

L'11 de setembre tornem al carrer. 

Independència i República Catalana. 

Un altre món és possible.

Fins aconseguir-ho.