Intel·ligència artificial. Un moment singular, no de singularitat.

Aquest passat mes de setembre Dario Amodei, un dels fundadors d'Anthropic, va publicar aquest post al seu blog: «We Must Pace the Frontier». L'article va tenir ressò immediatament. Al Vilaweb en van publicar la traducció i una anàlisi crítica: «[DOCUMENT] L’article del director d’Anthropic, en què demana que es controli i es vigili l’avanç de la intel·ligència artificial».

Molta gent va voler veure en el post de Dario Amodei una advertència sobre el perill de una intel·ligència artificial fora de control que podria destruir la humanitat. Però l'article no va en la línia de que Skynet estigui a punt de massacrar-nos. Convé llegir l'anàlisi de Vilaweb. És millor pensar en termes de diners, i a la llum d'aquest criteri, el post té molt més a veure amb estratègies corporatives que amb una profecia apocalíptica. Hi han riscos reals, però estan més relacionats amb una manca de seguretat en l'us de la tecnologia que no en la mateixa tecnologia: tothom entén que cal extremar les mesures de seguretat a un reactor nuclear. De la mateixa manera, cal extremar les mesures de seguretat quan es faci servir intel·ligència artificial en determinats llocs.  

No és gens obvi que la intel·ligència artificial estigui a punt de prendre consciència d'ella mateixa.  La primera pregunta que caldria fer és: què és la consciència? N'hi ha que diuen que, essencialment, és una adaptació al medi. La consciència, o l'autoconsciència, ajuden a preservar l'espècie. Però igual com la solució evolutiva ha estat la consciència, també podria haver estat alguna altre. Un ésser intel·ligent podria no necessitar tenir consciència individual. Potser podria tenir una consciència de col·lectiu, per exemple. 

És obvi que un plantejament com l'anterior xoca directament amb tota una filosofia i concepció de l'ésser humà: uns diuen que la persona és cos, ment i ànima; altres que cos i ment; altres que el cos i la ment són indestriables. Molt barroerament es podria dir que depenent de a quin grup de pensament estiguem, direm que la consciència pot tenir un origen metafísic, o un de físic i localitzable al cervell, o un de físic i distribuit pel cos. 

Es sorprenent com un problema essencialment matemàtic, perquè darrera del pompós nom de  intel·ligència artificial el que s'amaga, a dia d'avui, són grans models estadístics, esdevé un problema filosòfic i religiós. Si realment som capaços de crear una consciència artificial vol dir que haurem creat també una ànima artificial? O, pel contrari, haurem reforçat una concepció atea del món? una concepció materialista i que rebutja l'espiritualitat mística religiosa i la canvia per una mística matemàtica?

El cas és que hi ha qui diu que ja estem en aquest punt. Que estem enmig de «la singularitat». El moment en que una IA prendrà consciència d'ella mateixa i començarà un cicle d'aprenentatge exponencial que la convertirà en una super-intel·ligència que, potser, decidirà que els humans som uns microbis que tant poden ser estudiats, com eliminats si són una molèstia. A veure, aturem-nos un moment.

Per als que no el coneguin, el canal de YouTube "El Robot de Platón" es dedica a la divulgació científica i tecnològica. És un canal molt amè i rigorós en les seves presentacions.

Fa pocs mesos, van publicar aquest vídeo: No estem tan lluny de simular un cervell humà. Una simulació que recolliria característica importants del cervell. Que d'aquesta simulació en sorgeixi una consciència és una altre qüestió.

Però fa un parell de mesos Sam Altman, el CEO d'OpenAI,  va dir: "Ja hi som a la Singularitat". Potser que ans aturem un moment. Aquest nou vídeo del canal "El robot de Platón" en parlava justament d'aquestes declaracions de Sam Altman:

Sembla ser, doncs, que no. Encara no estem a la singularitat. 

El cervell i el seu funcionament encara presenta moltes incògnites. Hi ha gent que suggereix que dins les connexions sinàptiques es produeixen fenòmens quàntics i que aquests podrien estar en l'origen de la consciència (sigui el que sigui). Els que rebutgen aquesta idea diuen que les sinapsis son un lloc massa "sorollós" per a que es produeixin aquesta mena de fenòmens, però és cert que els ocells són capaços de retenir mapes geomagnètics al seu cervell que els permeten orientar-se en les migracions i que sembla que respondrien a efectes quàntics. No se sap, en realitat com funcionen aquestes connexions.

El model simple, i ja antic, de neurona artificial (el perceptró) és, certament, un model d'èxit que ha permès progressar fins a la IA generativa, però també com s'ha dit, amb xarxes que presenten una despesa brutal d'energia mentre estan aprenent, tant més si es compara amb el funcionament eficient i barat del cervell humà. Els elements actuals, com els LSTM  que constitueixen les xarxes neuronals modernes i els blocs com els Transformers son, tanmateix, models simplissims comparats amb l'arquitectura biològica d'una neurona viva i activa, o les seves connexions sinàptiques. El perceptró, o l'LSTM tenen la virtut de modelar aspectes realment importants sobre el funcionament del pensament. Són molt bons models i per això avui tenim el que tenim. Però és obvi que hi han característiques de les neurones i dels cervells reals que no capturen. Veure ¿En qué se parecen una neurona humana y una neurona artificial?  o How similar are Neural Networks to our Brains?

D'altra banda, tampoc cal que la IA prengui com a model el cervell humà. Potser es pot construir una IA fent servir una arquitectura i components diferents a la del cervell. La humanitat és bona trobant solucions alternatives: no hi han animals amb rodes; i els ocells volen batent les ales, no ho fan amb hèlixs o amb propulsió a reacció.

Però tornem a girar-ho. Com es diu al primer vídeo, un fenomen que s'ha observat és que a mida que els models es fan més i més grans apareixen propietats no previstes. Atès el desconeixement que tenim, es pot fer la pregunta lícita de si la consciència és una propietat que apareix quan la xarxa neuronal es fa més i més gran. Podria ser. L'autoconsciència, reconèixer-se davant d'un mirall, el "jo", sembla demanar un cervell d'una certa mida, com elefants, grans simis i cetacis. Només ho sembla, perquè hi han algunes excepcions molt notables: les garses (còrvids), per exemple, que es consideren ocells dels més intel·ligents, es poden reconèixer a un mirall i, segons estudis i de forma sorprenent, el petit peix tropical làbrid netejador també també sembla tenir una certa capacitat d'auto-consciència. 

Retornem al fil. Els grans magnats han dit la seva. Adverteixen dels riscos de la IA i de la necessitat de posar controls. Però plana la sospita que tot plegat són moviments per garantir inversions, o per aixecar barreres d'entrada a un mercat que es reparteixen uns pocs gegants. No hi ha singularitat, o no per ara. Encara no s'ha construït una IA general,  per molt que les IA generatives puguin semblar-ho. Tranquils, doncs, O potser no? Vet aquí alquest altre vídeo, publicat fa un mes en que l'Aldo (a hores d'ara ja sabem l'Aldo és el youtuber de "El Robot de Platón") ens parla de les declaracions d'uns ex-enginyers d'Anthropic en que opinaven que hem begut oli: 

Vet-ho aquí. El problema potser no és tant que la IA prengui consciència, cosa que no sembla que sigui possible amb la tecnologia "publicada" a dia d'avui, com pel fet que els models facin coses sense control.

Al vídeo es parla de la probabilitat d'una extinció provocada per models gegants que s'automilloren constantment -que no vol dir que siguin conscients, però sí que són poderosos- i fora de control i amb capacitat d'intervenir al món real.  Se'ns parla però, i crec que aquesta és una reflexió molt bona, que el perill vindria més aviat donat per persones descuidades, o malvades, o cobdicioses, que podrien provocar un us perillós de la intel·ligència artificial.

De fet, crec que això és el que està passant, però no a l'escala del vídeo.

Ahir vaig coincidir amb un antic company de feina que feia gairebé deu anys que li havia perdut el rastre. Després de posar-nos al dia va sortir el tema de la IA. Tots dos som informàtics. tots dos hem vist com, en pocs mesos, ha canviat brutalment la forma de treballar. Ho comentàvem. El pas de no tenir Internet, a tenir-lo va ser una revolució, però el canvi de no disposar d'IA a disposar-ne ha estat brutal. La IA fa la feina de programar, que era el gruix de la feina. Avui es fan agents IA, que en certa forma també és "programar", però sense codificar. 

Avui cal tenir una visió molt completa i ample de les tecnologies de desplegaments; coneixements de llenguatges diferents, per a poder revisar codi generat de tota mena; experiència en qualitat tècnica i de principis de desenvolupament, per orientar la IA per a que generi codi net, llegible i comprensible per als humans.  Calen perfils molt experts, i a la vegada, molt nous, perquè essencialment la figura del programador ha desaparegut, però creix la figura dels Programadors Nadius d'Agents IA. És a dir, gent (sovint jove) que sap Python però que, sobretot, sap preparar les restriccions,e ls objectius,  els skills, els guardrails, els loops , el harness, per descomptat, els prompts, que calen per a construir agents. Avui. Veurem que cal d'aquí uns mesos. Aquest company em deia: "Som els últims". De fet, ens hem reconvertit a Desenvolupadors d'Agents IA, i a analistes funcionals. Mai més serem programadors. En menys d'un any, i està per veure què vindrà.

El que vindrà presenta incerteses:  No veig que sigui l'apocalipsi, però sí que em sembla que el sistema haurà de fer un esforç per assimilar la IA. No tothom es veurà afectat igual. N'hi hauran que no tindran cap afectació directa, però d'altres, en canvi, es veuran impactats per una màquina de tren a tota velocitat.  Hi haurà gent que es podrà reconvertir, i d'altres que no. Em preocupa la comprensió del que se'ns ve a sobre. A diferència de l'energia nuclear que es genera en reactors segurs, la IA en canvi la tenim a les mans, als dispositius, envoltant-nos, al treball i a casa. Modificant els marcs de relació. Subvertint ordres establerts. Convertint experts imprescindibles en perfils inútils. No ho dubteu, la cobdícia i el poder buscaran la forma d'aprofitar la IA per a acaparar més bens i més poder, més ràpidament i en més quantitat, sense mirar més enllà (sempre, sempre, el curt-placisme). Això fa por.

Abans deia que l'energia nuclear es genera en reactors segurs, però que la IA la tenim a les mans. Imagineu que enlloc de IA el que tinguéssim a les mans fossin petits reactors nuclears. Seria molt assenyat que aquests petits reactors nuclears tinguessin les màximes garanties de seguretat, restriccions i controls d'us. Bé, doncs ara mateix, amb la IA s'estan posant petits reactors nuclears a les mans de qui vulgui, i les restriccions, controls i garanties són mínimes. El que ens salva és que, de moment, l'adopció de la IA no és massiva i que, de totes formes, encara cal formació i recursos per a fer-les servir. 

Però crec que és obvi que l'adopció de la IA serà ràpida. A diferència de l'adopció d'Internet que va ser un esforç per part de les persones i les empreses, la IA, en canvi, ens "adopta" a nosaltres. De forma inevitable. Aquest és un altre gran risc. No hi ha temps d'adaptació. Com passa sempre, per a poder adaptar-se, els més vulnerables patiran més. La pregunta és: qui és més vulnerable amb l'adopció de la IA? Per què tinc la certesa que la IA, de forma immediata, no ens farà més lliures, ni pròspers? És a dir: la IA ens proporcionarà l'accés a serveis i avantatges nous. Però tindran un preu. Un de directe, perquè la IA no serà gratuita; i un d'indirecte, que pot tenir a veure amb més control, menys llibertat, llocs de treball més precaris, menys drets, més competència i més diferències socials.  

No està escrit que hagi de ser així, és clar, però l'experiència històrica ens diu que el més probable és que els propers temps, els temps de l'adopció massiva de la IA, seran convulsos. Només demano que no siguin tràgics.

Per acabar un últim vídeo del robot platònic que ens mostra un altre dels riscos de la IA: en realitat no en sabem gaire de per què funciona! «El problema de la caixa negra».

Com va dir algú fa temps: "els humans cometem errors terribles, però per a provocar un gran desastre calen ordinadors".

Avui podríem afegir, "i per a provocar l'apocalipsi, és necessiten IA!"



Un mes frenètic

Potser és perquè m'estic fent gran i la meva percepció del pas del temps va accelerada. Potser és perquè en veritat estan passant moltes coses i amb prou feines hi ha temps per a rumiar. De l'endemà de la Diada fins avui ha passat exactament un mes. 

En aquest temps s'ha viscut un episodi de pluges intenses, amb alertes telefòniques i amb un «medicane». Un«mediterranean hurricane», segons els entesos; o en català: «medicà», «minihuracà mediterrani».  Altres entesos diuen que no, que ha estat un cicló tropical. El clima es revolta. O fem que es revolti, que no és el mateix. El món ha passat anys ignorant els avisos i les alarmes que han donat institucions. Jo tinc uns quants anys i en fa molts que vinc sentint aquests avisos. No es pot dir que no estiguessim avisats. Que ara els governs del món es mostrin «sorpresos» és cinisme- Que tot i les evidències, només es quedin en la fase de «sorpresa» però segueixin sense actuar de forma decidida i coordinada és cinisme criminal, o estupidesa i ignorància perillosa.  

Sense temps per a recuperar-se de les turbulències atmosfèriques. O potser va ser abans? Se'm fa un garbuix tot plegat! es va fer públic l'article al blog d'un dels capitostos d'OpenAI afirmant que la Intel·ligència artificial representa un gran risc i que cal asseure's i rumiar cap a on es vol anar, i com. L'article va aixecar polseguera i molts van veure la confirmació de que la IA és la Bèstia de l'Apocalipsi, i d'altres van dir que no, que potser només era un moviment corporatiu per a refredar expectatives i seguir captant inversions. Els calers. Sempre els calers. 

Per si això no hagués estat prou, aprofitant les eleccions legislatives russes, Ucraïna (o els falcons de la UE a l'OTAN, a través d'Ucraïna, en el format de guerra proxy) va atacar Moscou amb drons. Aquest atac, contra el que cabia esperar, no va provocar una reacció (aquesta sí, apocalítica) russa, més enllà de les operacions de bombardeig que ja estaven previstes pel Kremlin. Avui sabem que Rússia i Estats Units han signat un acord per a la venda de combustible rus als Estats Units. En canvi, la UE, que abans de la guerra, comprava gas barat a Rússia, ara en té vetat el mercat. Tot i que acaba comprant combustible rus a través de tercers països, entre els que destaca, notablement, Estats Units. 

La traca final d'aquest mes agitat ha estat «el desnonament de Mari Carmen», així, entre cometes. El govern del PSOE i de Sumar és, fent servir el seu llenguatge, el responsable directe de desenes de milers de desnonaments a tot l'estat espanyol. Però en un gir de guió, aquest desnonament en concret, ha provocat la presentació d'un parell de decrets llei que han estat rebutjats al Parlament i una convocatòria d'eleccions. La mort de la senyora Mari Carmen ha polaritzat encara més la baralla entre el govern i els seus aliats i l'oposició, amb acusacions d'assassinat des de les posicions pro-governamentals envers els partits opositors. Fins al punt que es convocarà una vaga general poc abans de l'inici de la campanya electoral. 

Quatre notícies que donarien, cadascuna per separat, per a parlar molt i profundament però que essencialment només han provocat soroll i posicions enfrontades amb crits i insults. 

Les notícies com espectacle. Un espectacle barroer, val a dir. Les notícies com a combustible de la propaganda, és a dir, dirigides dels dels diversos poders, per a aconseguir portar l'opinió pública allà on els interessa. Interessos particulars i agendes pròpies. Interessos particulars que amb poc esforç es poden posar de relleu, però que la rapidesa dels fets -consum ràpid, reel d'Instagram, sobredosi de dopamina- fa que caduquin d'un dia per l'altre.

Més ens val posar el fre. Mirar les coses amb una certa calma, tractar d'esbrinar tota la informació més enllà de la propaganda, meditar-ho i parlar amb gent. Que l'opinió que ens formem estigui fonamentada i d'acord amb el que hem vist i llegit i, sens dubte, els nostres propis biaixos. No coneixerem tota la veritat, del cert, i hem d'acceptar que la nostra pròpia ignorància és una limitació. Però partir del «només sé que no sé res» és, de  fet, un bon punt de partida, i preguntar i no deixar-se entabanar per la propaganda, i els crits, i les amenaces, vinguin d'on vinguin, fins i tot dels propis biaixos morals o ètics, ens posa en el camí de la saviesa.

I ara pensem una mica en tot el que ha passat, i fem-ho lliurement, aprofitant que ja ha transcorregut un cert temps i els pastors del ramat de l'opinió pública estan distrets, preparant-nos el proper espectacle que ha de captar la nostra atenció per a fer-nos pensar com ells volen. 

Bentornat, Artemis II !

La passada matinada de divendres a dissabte, la càpsula Orió va amerar i, amb el seu retorn a la Terra i amb la tripulació sana i estàlvia, va completar amb èxit la missió Artemis II de circumval·lació de la lluna.

Per mi és una gran notícia. No només per l'èxit tècnic i científic que suposa, que crec que representa un benefici per a tota la humanitat, si no també per que molta gent arreu del món hem sentit que aquesta missió reforça el sentiment de que la humanitat és una de sola, que la Terra és casa nostra i el millor lloc de l'Univers per a la humanitat, que la Terra és, tanmateix, fràgil i petita. 

Dins de les possibilitats de la humanitat, hem de fer-nos responsables de cuidar el petit paradís que habitem i, qui sap, potser amb el temps, esforç, estudi i coratge arribarem a descobrir altres paradisos on la humanitat pugui prosperar.

Moltes gràcies a la valenta tripulació de l'Artemis II, i a totes les tripulacions, tècnics, científics i equips d'arreu del món, que en tots aquests anys han investigat, innovat, s'han sacrificat per posar naus en òrbita, estacions espacials, missions lunars, o sondes espacials com la Voyager més enllà dels límits del sistema solar. Cada nou pas que es dona es fa sobre el treball tots els tècnics i científics que han precedit. No hi ha res més humà, que reculli el bo i millor del que pot oferir la humanitat, que la tecnologia, la ciència i l'enginyeria. Quan el progrés de la tecnologia és guiat per l'ètica és quan els humans ens fem dignes i admirables. 

Sí, és cert, darrera Artemis II hi han uns interessos econòmics per ser els primers en obtenir uns determinats recursos i unes posicions estratègiques. El poder hi té molt a veure, doncs, sempre ha tingut molt a veure, amb l'exploració espacial. Però això no invalida que la tecnologia i la ciència són progrés del que tothom se'n podrà beneficiar. És just al contrari. Malgrat la contaminació pels interessos del poder, la recerca, la ciència i la tècnica segueixen sent la millor opció per al progrés social i polític, i per al benestar de la humanitat. És la humanitat la que ha de decidir com aplica aquest progrés, és la humanitat la que ha de fer evolucionar els models socials per tal de que els beneficis de la recerca arribin a tothom, és la humanitat la que ha decidir com governar-se i, en particular, impedir que només unes poques mans amb molt de poder siguin els principals beneficiaris de la feina de recerca de tants i tants investigadors d'arreu del món al llarg de la història.

Gràcies de nou, Reid, Victor, Christina i Jeremy.  Sou inspiradors, de coratge i d'esforç i, per si fos poc, sempre amb aquest somriure de bonhomia.  Gràcies per fer-nos sentir que som Humanitat.

Bon viatge, Artemis II.

Fa un parell de dies que la missió Artemis II és de viatge a la Lluna. 

A mi em sorprèn el contrast entre tot el que pot suposar aquesta missió i les misèries del món que, constantment, se senten als telenotícies.

A dia d'avui hi han uns quants humans a l'espai, repartits entre els "residents" a l'ISS,  l'Estació Espacial Internacional, i els de l'Estació Espacial Xinesa: Tiangong (n'havíeu sentit a parlar?), a més, és clar dels quatre tripulants d'Artemis II. Aprofito que parlo d'estacions espacials per a mencionar a  la legendària Estació Espacial Mir, inicialment de titularitat soviètica i després russa i que va ser la primera estació d'us i col·laboració autènticament internacionals, i també la més antiga estació Skylab, dels EUA.

Tornar a l'espai podria ser el gran projecte de la humanitat, com proposava Carl Sagan. El món, però encara és lluny de la grandesa ètica que suposaria això, i el que estem veient és la competició entre la Xina (i Rússia) i els EUA per ser els primers en tenir una estació permanent a la Lluna. De nou una cursa espacial. Concretament al pol sud de la lluna, on sembla que hi ha aigua i gel  i, per tant, se'n pot obtenir hidrogen i oxigen, i que compta, a més, amb ubicacions permanentment il·luminades pel Sol on, per tant, és possible col·locar plaques per a un subministrament continuat energia. 

Una base lunar amb ocupació permanent obre expectatives importants per a l'explotació econòmica de l'espai. No és una qüestió romàntica. Del que s'està parlant és d'una gran inversió de la que que s'espera, a mig termini, un retorn que la converteixi en un gran negoci. És important tenir clar això. El missatge per a la humanitat és que "tornem" a l'Espai i és el moment de les grans declaracions, dels herois i les heroïnes. I ho són. Per molt que existeixi una agenda no tan oculta d'interessos econòmics. Aprofito ara per esmentar els tripulants de l'Artemis II: Reid Wiseman, comandant de la missió; Victor Glover, pilot; Christina Koch, especialista de missió, i cal dir també que primera dona que viatja a la lluna; i Jeremy Hansen, especialista de missió. Tots quatre, sens dubte, a hores d'ara ja dignes de ser nomenats herois.

A aquesta aventura, i al que representa, sense ingenuïtats i sense creure'n la propaganda m'hi vull agafar. Els EUA en saben més que ningú del showbusiness, i aquest cop també ho han demostrat, amb  desplegament de mitjans, amb entrevistes a la tripulació abans del vol,  amb entrevistes en directe des del mòdul Orió, i segur que quan tornin també podrem veure més entrevistes amb els astronautes. Aquests herois ho són, tant com ho són els residents a les estacions espacials però, certament els rostres d'aquests últims són desconeguts per al gran públic. Com han estat desconeguts els rostres i els noms de tants astronautes que han passat temporades a l'espai, a l'ISS o a la Tiangong. I tants i tants cosmonautes, des de Laika, Iuri Gagarin o Valentina Tereixkova, fins a la tripulació de l'Artemis II

A tots aquests valents només se'ls pot estar agraïts i reconèixer amb admiració els fets que els honoren.

L'exploració espacial, inicialment competitiva en forma de cursa espacial, va començar a la segona meitat de la dècada dels 50. Crida molt l'atenció que, essencialment, se segueix depenent de (monstruosament grans) coets químics per tal de col·locar naus a l'espai. El cinema ens ha acostumat a veure naus immenses envolant-se de forma elegant i assolint velocitats impossibles sense el menor esforç. L'enlairament d'una nau espacial de veritat és, en canvi, una despesa brutal d'energia per tal d'escapar de la força de gravetat. Va tenir un regust vintage veure l'enlairament de l'Artemis II. La sensació era, en certa forma, de retorn a un passat que per a Hollywood semblava superat. Vet-ho aquí. No estem tan avançats. Segueix sent difícil. Una mica en la línia del que deia al post anterior.  

El cas és  que La navegació fins un objecte tan "proper" com la Lluna resulta ser un càlcul complex que té en compte el pes variable de la nau (a mida que es consumeix combustible el pes varia) i les forces gravitatòries combinades de la Terra i de la Lluna. Adonem-nos: amb  l'Apolo 8, la primera missió tripulada que va orbitar la lluna i, per tant, equivalent a l'Artemis II, la trajectòria del viatge a la lluna va ser força més "senzilla":

Aquí és on es nota que la tecnologia ha millorat. Si es compara el coet Saturn V que va impulsar a l'Apollo 8,  amb el coet SLS (Space Launch System) que està impulsant a l'Artemis II ens trobem que aquest últim és una mica més petit però més eficient. I no només això. La informàtica actual permet càlculs molt més sofosticats, correctes i precisos que els que es podien fer als 60, 70 o 80,  per això la trajectòria de l'Artemis II és tan complicada quan es compara amb la que va seguir l'Apollo 8.  Enginyeria de la bona. Ens cal molta enginyeria i una gran projecte, amb compromís de molta gent  i institucions per portar gent a l'espai.

Potser trobem a faltar encara més sofisticació. Potser hi ha una certa decepció veient que seguim amb coets químics, que abandonar la terra suposa una despesa extraordinària d'energia i de recursos. Crec que ens decep comprovar que, malgrat ser aquest el temps de les IA, encara ens cal un tren amb rodes allà on pensàvem que tot seria levitació magnètica. Mirem-ho així: l'Artemis II vindria a ser un Diesel, allà on L'Apollo 8 era una gran  màquina de vapor. I No. A hores d'ara no tenim cap tecnologia útil per a fer que l'enviament d'una nau a la lluna no representi una despesa immensa d'energia i recursos. Justament per això es vol muntar una base lunar, per abaratir aquesta despesa i poder fer arquitectura i enginyeria espacials a preus assequibles (i bons negocis, és clar).

Somiem i alguns mirem al cel nocturn amb esperança. L'espai és l'última frontera. Altres el miren i pensen en els beneficis. Si entre uns i altres aconseguim posar-nos d'acord i fer que algun dia es pugui viatjar per l'espai, es pugui escampar la vida pels astres, es pugui conèixer la vida que sens dubte plena l'univers i la podem conèixer de primera ma, si això és possible, tots els passos que donem avui i l'esforç, i el sacrifici, estaran justificats en la meva opinió. Si el camí a l'espai és un camí per on la humanitat es posa d'acord per a marxar de forma solidària, haurem obtingut el més gran i preciós benefici de l'exploració dels estels.

Bon viatge, Artemis II.

La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura

Segur que haureu sentit a dir algun cop que "Intel·ligència artificial", la IA, és un nom que no descriu gens bé la tecnologia que hi ha al darrere d'eines com ChatGPT. Si feu una mica de recerca, trobareu que ChatGPT és una aplicació de "IA generativa", que al seu torn, és un subconjunt del que es coneix com "Deep Learning", o DL; en català, "Aprenentatge profund".  

Aquest "Aprenentatge profund" està incardinant en el que es coneix com la "IA connexionista" o "connexionisme", que es basa en la construcció de models fets amb moltes capes  de "neurones artificials" amb les diferents capes connectades i sovint, retroalimentant-se entre elles. 

La Intel·ligència Artificial, però, va estar dominada durant molts anys per la "IA simbòlica". La IA simbòlica treballa amb algorismes deterministes i entre els anys 60 i 70 va obtenir èxits importants, De fet, es parlava d'una edat d'or de la IA, que va venir seguida d'una llarga etapa de foscor, quan algunes de les promeses que es van fer no es van poder acomplir. Per entendre'ns: Avui encara no tenim res  com l'ordinador HAL de la pel·lícula 2001. Aquella pel·lícula és de 1968. En aquella època, les esperances eren que en 33 anys es disposaria del que es coneix com "Intel·ligències artificials generals", és a dir, una consciència artificial capaç de raonar, aprendre i comprendre i de plantejar-se qüestions ètiques, o de somiar. Un ésser intel·ligent artificial. 

No. No estem en aquest punt. No, que se sàpiga.

Les IAs actuals darrera de ChatGPT, Grok, Copilot o Gemini no són IAs generals. S'hi assemblen, això sí. però no ho són. De fet, darrera de la indústria de la IA el que hi ha és un màrqueting excel·lent, que comença en els noms dels productes: Es parla de IA, de Deep Learning, però el nom més precís seria "Model estadístic predictiu amb un nombre de variables extremadament gran". Dit així ja podríem sospitar que aquestes IA no són més que uns programes que donades unes entrades, proporcionen la sortida més probable. Punt. Pura probabilitat. No hi ha raonament. No hi ha consciència, o ètica. Només un sistema que després de revisar milions i milions de texts ha determinat que la paraula o la frase més probable després d'una determinada seqüència de paraules o frases és una en concret. 

Vist així no sembla la millor de les opcions, oi? no sembla molt raonable confiar en una màquina a la que proporciones un text en el que descrius problemes personals, o econòmics, o polítics, o històries de vida o mort, en les que tens esperances i anhels posats, i que en resposta et torna una seqüència de paraules que son les que més probablement han de ser, tenint en compte el que "ha après" després d'un llarg "aprenentatge profund", en realitat "aprenentatge extens", i en realitat, ajustament de paràmetres de les neurones artificials, seguint un algorisme de "propagació cap enrere i de descens de gradients", o variacions més o menys sofisticades.

El cas, però és que aquests sistemes funcionen força bé. Cada vegada millor.

Deixem la informàtica. Jo crec que arribats a aquest punt, ja ningú dubta que, certament, la IA substituirà molts llocs de treball. Llocs de tasques "creatives", o que demanen "treball intel·lectual". La IA es carregarà llocs de "treball del coneixement".

Sospito que el problema és que aquests llocs de "treball del coneixement", o "creatius", en realitat, no ho són tant. Sospito que el problema és que en realitat no cal tanta intel·ligència per a molts d'aquests treballs. Per això, un sistema que, en realitat només repeteix de forma acrítica el que ha llegit centenars, o milers, o milions de cops es suficient per a donar una resposta satisfactòria. Això val tant per a un agent d'IA que genera informes sobre herències a un bufet d'advocats, per dir una cosa; com per un agent que fa perfils psicològics, o informes mèdics, o previsions financeres, o programa aplicacions web. En la majoria de les ocasions, n'hi ha prou. 

No és tant que la IA sigui "molt intel·ligent". És, més aviat, que no cal molta intel·ligència per a fer aquestes tasques que, en la seva majoria, es resolen de forma sistemàtica, aplicant tècniques, o receptes, o arbres de decisió. En realitat, hi ha molt poca creativitat. 

El que és irritant de la IA és que posa de manifest que, en realitat, no som tan espavilats. Ni tan sols  perfils professionals  de molt prestigi. En realitat, treballem de forma molt poc creativa.

És lògic que sigui així, perquè l'objectiu de les empreses és fer diners, i la forma segura de fer diners és amb una planificació fèrria. Les planificacions són poc amigues de les innovacions, la creativitat i les incerteses. En canvi, els beneficis augmenten quan s'eliminen despeses fixes, i la major despesa fixa de moltes empreses és la despesa laboral: els salaris dels treballadors. Vet-ho aquí: la IA proporciona la "intel·ligència" justa al preu que les empreses estan disposades a pagar: el més baix possible.

Tot això no deixa de ser el que ja ens han dit: que la IA substituirà a molts treballadors, i que aquests treballadors hauran de reconvertir-se, o anar a l'atur.

El cas és que el món funciona sense que li calgui massa intel·ligència. El resultat d'aplicar la IA és que tots plegats ens tornarem més rucs, simplement perquè a la major part dels sistemes burocràtics no caldrà gent. N'hi haurà prou amb IAs que tampoc caldrà que siguin de darrera generació. La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura.

A mi tot això em dona una sensació de col·lapse imminent.  És la teoria del Gran Filtre:  Encara no hem tingut contactes amb civilitzacions extraterrestres perquè, quan una civilització és prou avançada com per desenvolupar IAs generatives, aquestes acaben ocupant els espais que havien d'ocupar els individus. Però quan això passa, s'aturen la creativitat i la innovació, però també la capacitat d'estudiar, d'imaginar, de recordar, d'esforçar-se, d'investigar, d'experimentar, de construir amb les pròpies mans (o tentacles, o les extremitats que sigui que tingui la raça extraterrestre en qüestió). En perdre aquestes competències bàsiques, la societat, de forma més o menys ràpida, col·lapsa.

Potser és perquè visc a Catalunya i les coses aquí van com van, però tinc la sensació que molts sistemes automàtics comencen a fallar i cada cop hi ha menys gent que sigui capaç de reparar-los. Parlo de trens, parlo de serveis telefònics d'assistència que no resolen res, parlo de benzineres sense personal i màquines d'auto-vending buïdes. 

El resultat del col·lapse pot ser catastròfic, tenint en compte el grau de mediació i dependència tecnològica. Per exemple, si ningú ja sap gestionar centrals nuclears, i tot està en mans d'agents IA, quan aquests agents fallin, no se'ls podrà reparar i les centrals fallaran quan els agents ja no hi siguin. No tenim contactes extraterrestres perquè les civilitzacions col·lapsen quan la IA s'imposa. De fet, ni tan sols és IA, només amb aquest succedani de IA que tenim actualment. El Gran Filtre és la IA. Digues-me luddita. 

Sí, és clar, avui mateix, al nostre planeta, ja vivim immersos en una gegantina matriu tecnològica. Avui, ara mateix, hi han milers d'avions volant arreu del món, amb sistemes de vol que en molts casos incorporen elements d'IA, i  més que n'incorporaran. Avui ja posem les nostres vides en mans de les IAs, i més que ho farem en el futur. El sistema sembla robust. És robust. No falla. Confiem en l'enginyeria.

Però i si un dia deixa de fer-ho?  Serem prou intel·ligents per a superar-ho?

Ciència ficció

Al post anterior parlava de sl'Starship d'Elon Musk

Em preguntava, o em donava una explicació de per què havia fracassat l'enlairament.   

Jo crec, tant de bo m'equivoqui, que és un fracas per raons que van molt més enllà de les causes purament tècniques. Per què va petar l'Starship? Perquè ja no hi han projectes nacionals, o de la humanitat. Perquè ja no somiem. Perquè ja no volem anar orgullosament a on mai abans no hi havia arribat ningú.

A mi sempre m'ha agradat la ciència ficció. Aquests darrers anys han donat algunes joies: «Gravity», «Interstellar», o «The arrival». Personalment, trobo aquestes tres sensacionals. Però n'hi han un munt més. Des de «Forbidden planet», passant per «2001, A space odissey», o la imprescindible «Contact» de Carl Sagan. O series de TV tan brillants com totes les Star trek, o Galactica (en l'extraordinari remake de 2004). I me'n deixo un munt.

L'exploració espacial és una constant en aquestes obres. Utòpiques o distòpiques,  ens presenten una humanitat que en algun moment es va llençar a l'espai a explorar. 

El futur brillant  d'Star Trek, on la Terra és un planeta blau i verd, que ha regenerat la seva biosfera. Una humanitat que ha endreçat casa seva i que es dedica a la ciència, al coneixement i a l'exploració de l'espai... Contraposat al tenebrós món de "Matrix" en que les persones són esclaves de la realitat virtual, i on "l'alliberament" és que es pot triar voluntàriament aquest esclavatge.

I em temo que, avui, la humanitat és més a prop de "Matrix" que de "Interstellar"

L'avarícia i l'hedonisme contraposats als ideals, a l'esforç i al sacrifici personal.

Pastilla vermella o pastilla blava? Pugem a  l'Enterprise o ens lliurem a l'agent Smith?

Viatge a la lluna

Fa 50 anys Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,

Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.

Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els  smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB)  i els 16 GB.

És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.

No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.

Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat,  el pressupost immens,  la  voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.

I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes  : Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin.

Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els víkings, o Cristofor Colom, o Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.

Tanmateix, es va fer. Es va arribar  a la lluna. Va ser la gran fita, la que  marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans,  tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'Sputnik, el primer  satèl·lit artificial;  Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai  en un tràgic viatge de només anada; i Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.

Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.

Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.

Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.

50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.

A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària Arthur Clarke a 2001?

Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau xinesa, o índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'Estació Espacial Internacional  (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.

Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de  lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.

Esperant el taxi... autònom?

Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.

Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.

Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi  estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".

Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.

Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.

Per començar:  Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i  el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament. 

Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen  flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.

No cal dir que les administracions han de vetllar per  impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.

En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.

Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.

Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.

Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.

La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen  sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles  per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases:  potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.

Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant  vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.

El servei  de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb  bicis, o  scooters elèctrics, i  trens, metros, tramvies, taxis...  autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.

Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.

Maker Faire BCN 2017

Aquest cap de setmana s'ha celebrat al pavelló d'Itàlia de la Fira de Montjuïc la Barcelona Maker Faire.

Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB.  L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire  es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la  Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).

Podeu seguir la història consultant el TimeLine de la pàgina FaceBook de Maker Faire Barcelona.

Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un  acoblament versàtil i sense eines ;  projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.

També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.

El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:

1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.

2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :

"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional, més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia col·laborativa, obtenint un important resó.

L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya, mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és “l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot, co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge, cures i exclusió."

El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns,  com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista

3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital  a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.

Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).

Primer de maig. Reivindicació i Anàlisi.

L'u de maig és una jornada reivindicativa. És una data per recordar el sacrifici i la lluita de tants i tants treballadors al llarg dels anys per dignificar el treball i combatre l'esclavatge d'un sistema que reduïa, i redueix, els homes a objectes, a recursos, a despeses.

Ara i aquí, les reivindicacions de l'u de maig van en la direcció de la defensa dels drets socials conquerits al llarg dels anys. Els drets socials estan en reculada globalment.

Ara i aquí, a més, la crisi ha posat de manifest els molts anys de governs i  gestions ineficients i malgastadors, quan no directament corruptes, per part d'una casta amb noms i cognoms de polítics, empresaris, alts funcionaris, banquers... Aquests molts anys d'ineficiència, i depredació avui estan provocant  que aquests noms i cognoms, en un intent de mantenir els seus privilegis, accelerin i impulsin la  reculada de drets socials. Es tracta que uns que són rics i gaudeixin de posicions de poder, se n'aprofiten per blindar-se i seguir sent rics, o encara més rics.

L'explicació anterior pot semblar excessivament senzilla. Fin i tot infantil. Però és que trobo que, en realitat, és bastant senzill. Faria servir una paraula només: cobdícia. En el cas particular de l'estat espanyol crec que els darrers anys abans de la crisi es va viure una orgia de cobdícia.

La crisi es va desfermar. Ja portem anys de crisi patits. Aquesta ja està cronificada i es fa evident que el futur que ens  espera durant molts anys serà essencialment igual o pitjor que que estem vivint avui i aquí. Que els molts anys de depressió siguin només molts anys o, pel contrari, siguin molts i molts anys depèn que s'emprenguin canvis decidits  i amb la visió posada en el llarg plaç.

En el cas de l'estat espanyol -i Catalunya de moment, i espero que no per gaire temps, va inclosa al pack- segurament la crisi provocada per la cobdícia de la casta és el factor més determinant del malestar actual, però no és l'únic. La crisi global ha estat el desencadenant i, realment, acabarà sent l'autèntic factor determinant.

Per mi, aquest és, dels problemes centrals -N'hi han d'altres, com el financer, l'energètic o el climàtic- el més greu. En resum, cada cop fan falta menys recursos humans per produir més objectes de consum, o més serveis (Ja en parlava d'aquesta crisi en Jeremy Rifkin a "The end of work" al 1995). Cada cop calen menys assalariats. Cada cop calen menys hores de treball. Aquesta seria una gran notícia si no fos que el sistema remunera -amb factors correctors com el valor de la feina feta- de forma proporcional a les hores treballades. Per tant, qui treballa menys hores, o qui no treballa, no rep diners. Cada cop seran més els que es veuran abocats a aquesta expulsió del circuit econòmic treball-consum.

Per descomptat que el castell de naips de prestacions socials  que està muntat sobre la base del treball-consum cau quan la base es debilita.

És u de maig. Diada reivindicativa. Contra l'esclavatge a tants llocs del món on els treballadors no tenen drets. Contra les retallades avui i aquí. Sens dubte ha de tenir aquest to. Ens manifestarem per això. Però que la reivindicació, necessària, no ens faci passar per alt quelcom de molt més necessari: adonar-se de com s'està empetitint  el circuit treball-consum i que això impacta de forma dramàtica sobre el sistema. Quines implicacions té? Cal repensar seriosament el sistema i adonar-se que cal canviar-lo amb  urgència.

Finalment,  penso que voler donar respostes de manual, dels vells manuals, a aquest repte seria un greu error. Les formes de treball canvien i el circuit treball-consum tendeix fer-se més petit. Entre d'altres canvis no menys impactants. El nostre món canvia.

Existeixen esquerres i dretes o, si més no, principis ètics d'esquerres i dretes. La resposta que donem als canvis haurien d'estar inspirades en principis ètics, sens dubte, però, sobretot, hauran de tenir en compte les condicions de contorn. I la racionalitat. Cal ser rigorosos, humils i tenir una ment prou oberta per acceptar canvis. El que ve és desconegut. Els vells manuals no serveixen.

El món esta canviant.

Llibre llegit: "32 tendencias de cambio (2010-2020)"

Tot just he acabat de llegir un petit llibret escrit al 2010: "32 Tendencias de cambio (2010-2020)" de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí (http://www.laboratoriodetendencias.com).

Presentaven el que fa tres anys es pensava que podrien ser motors de canvi i els eixos mateixos del canvi: tecnologia, smart-cities, xarxes socials, Internet 2.0, cloud computing, realitat augmentada, crowdsourcing i noves formes d'organització empresarial, noves formes de participació a la política ...

És molt interessant veure com algunes de les tendències apuntades efectivament estan essent motors de canvi i com d'altres, en canvi, encara es veuen molt llunyanes. Per exemple, resulta curiós rellegir aquest llibre del 2010 avui, al 2013, i adonar-nos com es dedica un capítol complet ales Smart Cities, però sense fer servir aquesta etiqueta que avui sona amb força, i que fa tres anys potser encara ni s'havia encunyat el terme. Ens dona una idea de la velocitat dels canvis al nostre món.

Encara és més interessant confrontar aquestes tendències de canvi amb altres realitats antagòniques, que també són forces de canvi, com les que apuntava Santiago Niño Becerra el passat dimecres al Singulars.

I és que més que el triomf d'unes sobre les altres, el motor del canvis vindrà de la hibridació i la mescla d'aquestes forces antagòniques.

Segurament la societat dels tres terços que plantejava Santiago Niño Becerra no és tan allunyada de la que avui mateix es la societat de l'estat espanyol, amb un 25% de població activa a l'atur, amb més de la meitat dels treballadors en actiu amb salaris mileuristes o submileuristes; i amb una legislació laboral que s'ha reformat en la direcció que apuntava Santiago Niño de facilitar a les grans companyies transnacionals el reduir les seves plantilles i augmentar les hores de treball dels perfils més productius i eficients.

Tot això en un marc on, efectivament, les grans estructures d'estat perden pes per cedir-lo a les grans corporacions per una banda i a les ciutats, ciutats estat, amb hinterlands ben definits, com podria ser el cas de Barcelona i Catalunya i més enllà, cap al nord i cap al sud. coordinat en un clúster de ciutats especialitzades en sectors que pot anar de Tolosa de Llenguadoc a València. Ciutats que hauran de ser més democràtiques i intel·ligents, Smart Cities.

I tot això dins de nous models de participació democràtica i política, molt més propera i, comparteixo, allunyada de les formes tradicionals de partits.

Tot plegat un moment de canvi. En molts terrenys. El procés d'Independència de Catalunya, com el d'Escòcia,o Flandes, cal situar-lo en aquest moment de reorganització, també de reorganització social, política, de consum i de producció, en un marc d'escassedat energètica i de recursos, i d'ineludibles reptes mediambientals. En resum, un llibret per al debat. El podeu descarregar en PDF o en EPUB de la web de Gutierrez Rubí. Es llegeix ràpid. Fa pensar. Recomanable, també i encara avui, al 2013, quan algunes aquestes tendències que s'apuntaven el 2010 ja es poden veure i palpar. Quines tendències afegiríem a una nova edició? quines trauríem o retocaríem?

ebooks en català (i castellà, anglès...)

En aquesta època d'"intel·lectuals" orgànics que signen els manifestos que facin falta reclamant federalismes de pa sucat amb oli o atacant, sense cap altre excusa, a aquells que defensem idees secessionistes, és un bon moment per recordar que la cultura ho és quan és lliure. El millor per matar la cultura és convertir-la en orgànica.

Jo no dic que la cultura no pugui ser negoci. Ara bé, la cultura té sentit quan és popular. Quan el poble, que som nosaltres, podem accedir a la cultura.

I el poble, entre d'altres coses, és lliure per agafar la cultura i transformar-la, fer-la creixer i, per descomptat, compartir-la. Qui diu que no ho som? I com pensa evitar-ho? amb un manifest?

Doncs bé, estic molt segur que als intel·lectuals orgànics signadors de manifestos això de la cultura lliure els deu fer ben poca gràcia. En definitiva, que la cultura es democratitzi, que estigui en mans de tots, que el concepte "intel·lectual" retorni a un valor diferent, humil, més net, més lliure, no orgànic, subversiu, de fet, com era fa molts anys, segur que els emprenya molt i molt.

I és que això d'ajuntar-se un grupet d'intel·lectuals del règim a signar manifestos a favor del regim i en contra de la llibertat de la gent, diu poc en favor dels "intel·lectuals" orgànics. Però bé, d'aquesata mena d'"intel·lectuals" no ens hauríem de preocupar gaire. Sobretot perquè els règims i les seves lleis no poden aturar la voluntat de llibertat de la gent.

Perquè la lluita per la Llibertat és una lluita que es desenvolupa en fronts molt diversos. Per exemple, en el de la cultura lliure.

Cultura lliure és exactament el que ens proporcionen algunes webs que permeten compartir llibres electrònics.

Ja he parlat altres cops de com la música i la literatura estan segrestades per les editorials. De com un "Tirant lo Blanc" en una edició revisada i actualitzada a la gramàtica fabriana moderna (o a les normes de Castelló) deixa de ser una obra del poble per a pertànyer en exclusiva a l'editorial que en pot impedir la còpia lliure en el plaça llarg de temps en que en "posseeix" els "drets". És, senzillament, aberrant.

I el poble es defensa. Primer amb webs d'enllaços de descàrrega directa que han estat tancades sistemàticament. Ara amb webs de compartició d'enllaços a xarxes P2P, com bittorrent, o emule. El P2P, la compartició entre iguals, no és (de moment) un "delicte" contra la "propietat intel·lectual". De fet, hi han hagut sentències internacionals avalant, justament, el dret a compartir. Curiós aquest món on cal que un jutge certifiqui que compartir és un dret que cal respectar. En realitat, en aquest món, compartir és una necessitat i cada cop ho serà més. Sobretot perquè n'hi han uns pocs que en comptes de compartir prefereixen acaparar, i s'han fet lleis per premiar al qui acapara i castigar al que comparteix. Els intel·lectuals orgànics mai signaran manifestos en defensa del dret a compartir. Potser sí en defensa del "dret" a la "Propietat intel·lectual", i ja sabem, doncs, quin és el seu bàndol.

En fi. Compartir llibres és el que es pot fer en aquest parell d'enllaços que poso a continuació. Un d'ells és de compartició de llibre en català, cosa que gairebé em fa saltar les llàgrimes. És una grandissima notícia, ara que alguna editorial, nominalment catalana i de llibres en castellà i català, ha dit que es planteja tocar el dos del país si aquest tria dotar-se d'una estructura d'estat independent. És una varietat del "intel·lectual" orgànic: el de la '"indústria" cultural orgànica. Mare de Déu, quanta vergonya aliena.

Vet aquí els enllaços: En català: http://epubscatala.blogspot.com.es/

En castellà: http://epubgratis.me/

I sempre podem fer una cerca directa de torrents a la web de, per exemple, Pirate Bay: http://thepiratebay.se .

En particular, de llibres epub a http://thepiratebay.se/tag/epub.

Giny Twitter de seguiment de la Diada al bloc

Queden poques hores per a la Diada, però ja han començat diversos actes que hi estan relacionats. A Sants, per exemple, a les 22:00 estava convocada una marxa de torxes. No serà pas l'única que es faci aquesta nit.

En tot cas, seran molts els actes d'aquest dia. Les notícies es generaran arreu. Es tracta d'un esdeveniment ideal per a seguir-lo ambb Twitter. Dit i fet, he obert una segona pàgina La Diada al Twitter amb un parell de ginys de Twitter que segueixen els hashtags #independència #11s2012 i #diada. Un dels ginys permet fer tuits, si disposeu de compte al Twitter, és clar.

També he aprofitat per canviar la plantilla de pàgina del bloc i posar-lo mes modernet, de cara a aquest nou curs que promet ser apassionant.

Que tingueu un reivindicatiu 11 de setembre, Diada Nacional. Ens veiem a la mani. Del cert que la de demà serà una jornada històrica, de la que amb orgull podrem dir, d'aquí uns anys quan recordem aquest dies: Jo hi vaig ser,

Març Negre

Per una banda el tancament dels servidors de descàrrega directa representa un atac al dret de compartir; i obre la porta a la censura a Internet.

És una atac a la llibertat directe i brutal. Si més no, jo ho veig així.

És un atac que, a més, qüestiona el model de negoci de les empreses, amb Google com empresa de bandera, que han fet del núvol (cloud computing), dels serveis a Internet, el seu ambient.

Per l'altra banda, aquest atac que censura i tanca els servidors centralitzats ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la vulnerabilitat d'aquest plantejament i de la força, en canvi, de les xarxes peer to peer, d'igual a igual. És dir, dels emules, torrents (thepiratebay.org), ares, kazaa i demés fauna per l'estil.

 La lliçó és clara: un servidor pot se clausurat, una xarxa, no. En l'extrem, caldrà combinar l'intercanvi P2P sobre xarxes lliures tipus Guifi.net.

Finalment, el programari d'encriptació (pgp, gnupg) constitueix la darrera línia de desfensa contra estats i governs que vulguin ficar el nas on no els demanen i censurar les dissidències.

La tecnologia, lliure, existeix. Només cal fer-la servir.

Però, a més, no es poden deixar els cops sense resposta.

Anonymous (blog) demana la col·laboració de tots per donar-li a la indústria "cultural i de l'entreteniment", i de pagament, un març negre.

Es tracta de, durant el proper mes de març, NO COMPRAR, ni a botigues ni a la xarxa, música, cine, programari, llibres... Un mes a zero. Un forat que notin als seus comptes de resultats.

Per cert, una acció ben legal. Ningú t'obliga a comprar, o a no fer-ho.

Fer-lis mal on de debò els fa.

Aprofita per descobrir que hi ha cultura lliure, música lliure, llibres lliures (no confondre amb això, que també està molt bé), programari lliure (com Linux Ubuntu) on ningú et censurarà ni et posarà canons. Compartir es bo i aprima, dona gustet.

Un mes sense comprar la seva "cultura". Un mes per apropar-se a la cultura lliure. Un mes per la República Lliure d'Internet.

El passat 12O va morir Dennis Ritchie. Pare del C i del Unix.

Si la mort d'Steve Jobs mereixia una entrada al bloc, aquest altre obituari també al mereix, i encara amb més raó.

El passat 12 d'octubre va morir Dennis Ritchie. Dennis Ritchie, juntament amb Brian Kerninghan va ser l'inventor del llenguatge "C".

C és un llenguatge informàtic de nivell mig, que permet alts nivells d'abstracció però mantenint-se proper a la natura física de la màquina. Per aquest motiu C és el llenguatge preferit per a la construcció de sistemes operatius i aplicacions de tota mena. La major part del codi dels sistemes operatius de l'actualitat està programat amb C.

C és al cor dels Unix, una immensa raça de Sistemes Operatius que abasten des dels darrers SO d'Apple, passant pels Android, o els diferents Linux. També és al cor de la gran raça dels Windows de Microsoft. No només això, també tota la munió de sistemes encastats de tota mena...

Tants i tants Sistemes Operatius, i tots ells programats amb les sencilles regles d'aquest llenguatge senzill i extraordinàriament versàtil.

C és el llenguatge amb el que s'ha expressat la informàtica de les darreres quatre dècades. Passat tot aquest temps, C continua sent avui un dels principals llenguatges de propòsit general, i dels primers en la construcció de sistemes.  

Abans he parlat de Unix. Dennis Ritchie, juntament amb Ken Thompson són els noms que cal posar en l'origen d'aquesta raça de sistemes operatius. Unix i C són indestriables. C i Unix són dues aportacions monumentals de Ritchie. Els pilars d'un món.
  
Ritchie és, de ple dret, un dels pares de la informàtica. De Steve Jobs es va dir que la seva tasca abastaria vàries generacions. De Ritchie podem dir que la seva tasca avui ja abasta vàries generacions i, sens dubte, perdurarà per moltes més.

Descansi en pau.

Caminem a l'ombra de gegants. Moltes gràcies.

Manuel Castells: Comunicació i Poder a #acampadabcn

El professor Manuel Castells va participar a un debat sobre comunicació i poder a l'acampada de Plaça Catalunya.

Per a il·lustrar el debat, el mateix Manuel castells va pronunciar aquesta conferència a la que va seguir el debat pròpiament dit.

Vilaweb TV va recollir la intervenció completa de Manuel Castells i aquesta està disponible per a descàrrega a l'iTunes,

En tot cas, es pot descarregar directament a http://www.vilaweb.tv/files/201105/27_castellsllarg/castellsllarg.mp4

I també el podeu veure aquí! (mercès al reproductor MCMediaPlayer http://www.mcmediaplayer.com i l'eina de setup online)

Tinc un altre bloc!

Porto uns quants dies ocupat en posar en refondre en un únic espai el que era el meu bloc tecnològic i la pàgina del projecte d'empresa de serveis.

El fruit d'aquest esforç és la nova web d'Apunts de Tecnologia - El Bloc de Serveis TIC i Programari Lliure - STICiPL. Aquesta web és un bloc al que aniré afegint continguts regularment, tot i que tinc l'esperança que algun dia hauran socis o col·laboradors que també n'aportaran. Per a conseguir-ho, el nou bloc està connectat a diverses xarxes socials: Twitter, Facebook i Google Buzz, per ara.

El que és clar és que el dia només té 24 hores i que ara mateix tinc dos blocs, aquest i el del STICiPL, que es repartiran el temps que dedico a escriure. Dit d'una altre forma: és molt probable que la freqüència de publicació de posts en aquest bloc disminueixi, o que els enfoqui d'una forma diferent que no em porti tanta feina, o que faci els posts més curts.

Ben mirat, i vist com m'he arribat a enrotllar en alguns escrits, potser ja anirà bé ser més breu per sistema.

Dit això, res més que fer una crida a qui pugui estar interessat en serveis en tecnologia de la informació i comunicacions (TIC) i de la implementació dels mateixos fent us preferiblement de programari lliure, a que es doni una volta per la nova web (en realitat, una versió 2.0) de STICiPL.

Corriols de Llum

A la web de Vall de Ribes he trobat unes fotos molt boniques del Pirineu Oriental, sobretot la zona de l'Olla de Núria, fetes pel fotògraf de muntanya Pep Hubach, (la seva web és Corriols de Llum).

Doncs amb aquestes fotos he fet aquest pas de diapositives amb Flash.





Per a qui estigui interessat en com ho he fet, i com convertir el pas de diapositives en un senzill estalvi de pantalla al meu bloc de tecnologia explico com.

Giny de directe.cat per fer el seguiment al minut de les consultes

He afegit un gadget interessant al bloc: la caixa de dalt permet veure el canal de twitter que ha obert directe.cat per a fer el seguiment de les consultes. Podeu enviar missatges al canal des del vostre propi Twitter amb l'encapçalament #13-D.

En aquest enllaç ens ho expliquen millor.