Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

Qui és l'enemic?

A la Unió Europea ja havien decidit que aquest cop el rei de la festa seria la indústria de l'armament. Ho tenien tot preparat: Rússia és l'enemic! Putin vol envair Europa! El mal! Uuuuh! Hem de rearmar-nos! 5% del PIB destinat a defensa! Amagueu-vos! Necessiteu un kit mèdic d'emergències! Nosaltres us protegirem! Aaah! 5% del PIB! Recuperarem la mili obligatòria! No permetrem la propaganda pro-russa! Controlarem i censurarem les xarxes socials! 5% del PIB! OOOOH! 

Quina banda.

Rússia i Putin eren el diable, però va Trump i encasta una guerra, comercial, sí, però de veritat, a la UNió Europea en tota la cara. Fot-li uns aranzels del 10% al carbó i l'acer, i que no se li giri més el cap a l'increïble home panotxa.  I els mafiosos de la UE, de cop, ja no parlen de kits d'emergència, ni del 5% del PIB, perquè, clar, aquesta és una guerra de veritat que els fot a ells. És dir, ens fot a tots, però a ells també els fot, i per aquí no estan disposats a passar. O potser sí. Perquè al final les "contra-mesures" ja les han aturat. I que estan oberts a negociar.

Collons. Em recorden als polítics processistes catalans. Moltes amenaces, molt "si no ens feu cas i ens doneu càrrecs a la Renfe, i a Aena i a on sigui que hi hagin sous públics d'escàndol, declararem la independència! Uuuh!" Però quan van poder declarar-la, aleshores es van cagar a sobre. Ara no tenen ni càrrecs, ni independència., i s'han hagut d'empassar multes, presó i exili, però com que la gent no aprèn, tornen a insistir amb les mentides de sempre.  És que, a més, són rucs. Espanya, molts anys abans del "procés" ja havia vist que l'amenaça independentista  dels partits "nacionalistes" era mentida. Per això , quan es van trobar amb que el procés anava de debò, tots, espanyols i partits "independentistes", en van quedar sorpresos. Els partits "independentistes" van provar d'aprofitar-se'n i van sortir escaldats. I Espanya es va acollonir com mai ho ha estat, i per això la seva venjança està sent implacable.

Sí, aquests polítics europeus recordem molt als processistes. Tota una garantia. Molta contra-mesura, per`, de moment, un increment del 10% dels aranzels. Sense contra-mesures. Cagats. Forts amb els dèbils, és dir, els mateixos ciutadans europeus; servils i arrossegant-se humiliats amb els poderosos, és dir les elits de tot el món, en particular les dels EUA. 

Xina en canvi, diu que planta cara. Xina sap que només negocien els que poden fer-ser mal mútuament però preferirien una solució sense dolor. És necessari, sempre, que el contrari sàpiga que el tens agafat pels pebrots i recordar-li que només has començat a esclafar-li els ous. En aquesta situació, de percepció compartida del possible esclafament recíproc de les gònades és quan els litigants estan motivats a negociar. Xina obtindrà un bon tracte o, simplement, apareixerà un nou teló d'acer. Un nou teló d'acer és de les pitjors solucions per a tothom. Rússia, que no és més que la núvia rica que Trump vol prendre-li a Xina, en sortirà més beneficiada que ningú, i podrà triar de quina banda del nou teló d'acer es vol posar. Sospito, tinc la certesa, que arribat el cas i vist com es reparteix el món, triarà el cantó Xinès.

De la Unió Europea i dels EUA, millor no parlar-ne. La degeneració de tot tipus és tan gran que només cap esperar més i més degradació.

En fi. Quanta misèria, i en particular per als catalans, que hem de veure com damunt nostre se superposen capes i més capes de governs, des dels ajuntaments fins a la UE, curulls de burocràcies inútils, i polítics ignorants i maldestres, o mafiosos i corruptes.

Independència, Cat-èxit i, si voleu que us digui, agafar la propera nau amb destí a Andròmeda.