Pàgines

dijous, 29 de gener del 2009

8è Fòrum Social Mundial

A Davos, els rics i poderosos del planeta estan reunits per decidir com refundar el capitalisme i quin ha de ser el futur de tots plegats. Els senyors de la crisi s'han reunit a la seva muntanya.

Digues-li "democràcia".

A Belém (Brasil), s'han reunit ONG, activistes, grups socials, cívis i polítics d'arreu del món en el vuitè Fòrum Social Mundial. El que ens volen dir és que "Un altre món és possible" si som prou valents per lluitar per aconseguir-lo.

Digues-li esperança.

Un altre món és possible.

dimecres, 28 de gener del 2009

29-1. Vaga General a França.

Demà, dijous 29, els sindicats CGT, CFDT, CFTC, Force ouvrière, FSU, Solidaires, Unsa i CFE-CGC han convocat una vaga general a l'estat francès. En particular, doncs, els treballadors de Catalunya Nord també estan convocats a la vaga. Per tant, aquesta notícia ens afecta perquè afecta a una part important del país: als nostres compatriotes al nord del Pirineu.

Demà, hi ha concentració a la Plaça de Catalunya de Perpinyà, a les 10:30 amb el seüent lema:



Els sindicats francesos es mobilitzen per diferents motius que inclouen:
- la defensa dels llocs de treball públics i privats.
- la lluita contra la precarietat i les desregulacions econòmiques i socials
- ecigir polítiques salarials que garanteixin el manteniment del poder adquisitiu
- la defensa de la protecció social
- serveis públics de qualitat que garanteixin la resposta a les necessitats socials i de solidaritat.

Contra la crisi, a Catalunya Nord, els treballadors ja han iniciat la lluita.

A França, curiosament, no hi han 3.200.000 aturats ( més de 4.000.000 reals).
A Espanya, l'anestèsia està funcionant de primera, oi ZP? (amb l'inestimable ajuda de CCOO i UGT)

Per cert, que pels mitjans pro-sistema espanyols no s'ha escoltat ni mitja paraula sobre la vaga general a França. Veurem demà si hi ha algun tipus de seguiment.

Anestèsia avui, convulsions demà.


Vet aquí la convocatòria unitària de vaga:

Face à la crise : le 29 janvier

Appel des organisations syndicales CFDT, CFE-CGC, CFTC, CGT, FO, FSU, SOLIDAIRES, UNSA

lundi 15 décembre 2008
La crise économique amplifiée par la crise financière internationale touche durement une grande partie des salariés dans leurs emplois et leurs revenus. Alors qu’ils n’en sont en rien responsables les salariés, demandeurs d’emploi et retraités, en sont les premières victimes. Elle menace l’avenir des jeunes, met à mal la cohésion sociale et les solidarités ; elle accroît les inégalités et les risques de précarité. Surmonter cette crise implique des mesures urgentes d’une autre nature que celles prises par l’Etat et les entreprises, pour être au service de l’emploi et des rémunérations.

C’est pourquoi, les organisations syndicales (CFDT, CFE-CGC, CFTC, CGT, FO, FSU, SOLIDAIRES, UNSA) appellent les salariés du privé et du public, les chômeurs et les retraités, à une journée nationale de mobilisation interprofessionnelle le 29 janvier 2009 : elle donnera lieu dans tout le pays à des grèves et des manifestations. Elles appellent à agir massivement et interpeller les responsables gouvernementaux, les responsables patronaux et les employeurs pour :

- défendre l’emploi privé et public ;

- lutter contre la précarité et les déréglementations économiques et sociales ;

- exiger des politiques de rémunérations qui assurent le maintien du pouvoir d’achat des salariés, des chômeurs et des retraités et réduisent les inégalités ;

- défendre le cadre collectif et solidaire de la protection sociale ;

- des services publics de qualité qui assurent en particulier tout leur rôle de réponse aux besoins sociaux et de solidarité.

Les organisations syndicales rendront publique le 5 janvier 2009, une déclaration commune développant leurs propositions et revendications.

Paris, le 15 décembre 2009




I vet aquí la el manifest unitari:



Déclaration commune

Propositions et revendications des organisations syndicales CFDT, CFTC, CFE-CGC, CGT, FO, FSU, Solidaires, UNSA

lundi 5 janvier 2009

La crise économique amplifiée par la crise financière internationale touche durement une grande partie des salariés dans leurs emplois et leurs revenus. Alors qu’ils n’en sont en rien responsables, les salariés, demandeurs d’emploi et retraités, sont les premières victimes de cette crise. Elle menace l’avenir des jeunes, met à mal la cohésion sociale et les solidarités ; elle accroît les inégalités et les risques de précarité.

Les seules lois du marché ne peuvent régler tous les problèmes.

Face à cette situation et considérant qu’il est de leur responsabilité d’agir en commun, en particulier lors de la journée du 29 janvier, pour obtenir des mesures favorables aux salariés, les organisations syndicales CFDT, CFTC, CFE-CGC, CGT, FO, FSU, Solidaires, UNSA ont décidé d’interpeller les entreprises, le patronat et l’Etat.

Surmonter la crise implique des mesures urgentes en faveur de l’emploi, des rémunérations et des politiques publiques intégrées dans une politique de relance économique.

1 – Donner la priorité au maintien des emplois dans un contexte de crise économique

De nombreuses entreprises mettent la pression sur les sous-traitants et fournisseurs faisant supporter à leurs salariés blocages de rémunérations et pertes d’emplois. Par ailleurs, des salariés sont contraints à des durées du travail élevées, tandis que les salariés temporaires, en intérim ou en CDD, sont les premiers à faire les frais des baisses d’activité. Des entreprises utilisent la crise pour opérer des restructurations tout en maintenant la rémunération de leurs actionnaires.

C’est intolérable et inadmissible.

Les entreprises confrontées aux baisses d’activité utilisent des mesures de sauvegarde d’emplois comme le chômage partiel, les jours de RTT ou de congés… Toutes ces mesures doivent être négociées dans l’objectif de préserver l’emploi et les salaires. Les aides publiques doivent aussi y être conditionnées. Les entreprises doivent améliorer l’indemnisation du chômage partiel et tous les salariés doivent pouvoir en bénéficier. Ces périodes de baisse d’activité doivent être utilisées pour développer la formation professionnelle et renforcer les compétences des salariés.

Dans toutes les entreprises, quelle que soit leur situation, c’est notamment en investissant dans la formation et le travail qualifiant et en réduisant la précarité que la performance sera assurée.

Dans la fonction et les entreprises publiques, il est indispensable de répondre aux besoins de notre société et de la population et de leur attribuer les moyens nécessaires. Dès 2009, le gouvernement doit renoncer aux 30.000 suppressions de postes. Il faut abandonner une politique aveugle de suppression d’emplois et penser autrement l’évolution des services publics dont la qualité et l’emploi constituent une question centrale.

La situation des salariés précaires du public appelle des mesures de justice sociale.

2 – Politiques salariales : améliorer le pouvoir d’achat, réduire les inégalités

Les exigences des actionnaires ont conduit, dans beaucoup d’entreprises, à l’accroissement des inégalités. Elles se sont aussi traduites par une redistribution des richesses privilégiant le versement de dividendes au détriment des salaires et de l’investissement.

Dans les branches, les entreprises, les fonctions publiques, les négociations salariales doivent assurer au moins un maintien du pouvoir d’achat et une réduction des inégalités.

Les allégements de cotisations sociales doivent être conditionnés à la conclusion d’accords salariaux

3- Orienter la relance économique vers l’emploi et le pouvoir d’achat.

Il est de la responsabilité de l’Etat et de l’Union Européenne de décider de politiques d’interventions publiques coordonnée favorisant une relance économique. Celles-ci doivent viser à la fois :

§ Une relance par la consommation en améliorant le pouvoir d’achat, en priorité des revenus les plus modestes parmi lesquels de nombreux salariés, demandeurs d’emploi, retraités et bénéficiaires de minima sociaux.

§ Une politique de développement de logement social à la hauteur de l’urgence, un encadrement des loyers et un accès au crédit dans des conditions excluant les taux usuraires.

§ Une protection sociale (santé, retraite…) dans un cadre collectif et solidaire

§ Des investissements ciblés, en particulier en matière d’infrastructures, d’équipements publics et de services publics, en favorisant la recherche, le développement, l’éducation et la formation.

Les investissements publics et privés doivent notamment être orientés en faveur d’une économie du développement durable mettant en œuvre les principes adoptés au Grenelle de l’Environnement.

§ Toute aide accordée à une entreprise doit être ciblée et faire l’objet de contreparties. Elle doit être conditionnée à des exigences sociales, en particulier en matière d’emploi. Elle doit faire l’objet d’une information et d’un avis préalable des élus représentant les salariés. Dans le cas spécifique du secteur bancaire, l’utilisation des aides publiques doit donner lieu à un contrôle direct par l’Etat.

4 – Préserver et améliorer les garanties collectives

Les conditions de vie et de travail pour les salariés des secteurs privé et public, passent par l’amélioration du cadre collectif. C’est pourquoi il faut :

- abroger les dispositifs légaux qui ont conduit à remettre en cause la réduction du temps de travail
- retirer la proposition de loi sur le travail du dimanche.
- respecter le dialogue social sur tous les projets et propositions de loi qui touchent à la réglementation du travail.
- face à la révision générale des politiques publiques (RGPP), mettre en oeuvre des réformes porteuses de progrès social

5 – Réglementer la sphère financière internationale

Cette réglementation doit mettre un terme à la spéculation, aux paradis fiscaux, à l’opacité du système financier international et encadrer les mouvements de capitaux. L’Union européenne doit être au premier plan pour l’exiger.

Il faut aussi imposer le respect des droits fondamentaux et sociaux et des normes internationales de l’OIT dans tous les échanges internationaux. L’aide publique au développement doit être maintenue et améliorée. C’est ce que demande le mouvement syndical international

Le 5 janvier 2009

dilluns, 26 de gener del 2009

Els raïms de la ira

la grip m'està deixant fet una sopa. Una de les conseqüències d'això és que, fins que no em recuperi un mínim no faré ús del Bicing i, per tant, faré els meus desplaçaments urbans en metro.

Una segona conseqüència d'això és que puc destinar més temps a llegir. Gràcies a això, he pogut acabar avui "Els raïms de la ira" de John Steinbeck. No he vist la pel·lícula homònima de John Ford però, pel que llegeixo, es tracta d'una obra que cal veure.

Abans de seguir: desvetllaré el final del llibre. Que ningú digui que no he avisat.

La història és durissima. Ambientada en l'època de la gran depressió americana ens explica la caiguda a l'infern de la família Joad d'Oklahoma, que es veuen desposseïts de les terres que sempre han treballat i no troben cap altre sortida que emigrar. Marxen a Califòrnia, amb la promesa de treball en abundància i un nou lloc on refer la seva vida.

Però el camí que els porta a l'oest els va desvetllant que, potser, el paradís no ho és i que les promeses fetes tal vegada han estat enganys.

Coneixen altres emigrants com ells, alguns que tornen derrotats, desesperats i embogits. Coneixen altres emigrants com ells, esperançats però que van dubtant cada cop més.

I tota l'estona, a mida que es van acostant a Califòrnia, la duresa del camí i la precarietat dels mitjans els va esgotant, a ells i als seus escassos recursos. Moren els més dèbils. Fugen els més covards.

Han de fer nits a campaments d'emigrants. Allà descobreixen que fora dels campament són despreciats i temuts. Descobreixen que la policia els persegueix i que qualsevol forma d'organització laboral és reprimida. descobreixen que ni tan sols els campaments que s'aixequen espontàniament són segurs, i que fin allà els va a buscar l'odi.

També troben un estrany oasi en forma de campament del govern on la policia no hi pot entrar i on els residents s'autogestionen per a fer feines de manteniment, per a ajudar-se, per cuidar-se entre ells. Un oasi amenaçat per l'odi que l'envolta però que, malgrat tot, resisteix. Per uns moments, la família respira, veuen alguna possibilitat. Però la manca de feina estable i els misèrrims sous de les feines esporàdiques, els empenyen de nou a la cerca.

El camí, finalment, els condueix a un infern que obliga a marxar al més valent de la família. La família ho perd tot.

L'escena final és èpica. La seva força i el seu simbolisme tallen la respiració: al darrer campament on són ja no hi ha més feina. Cal marxar. Però a la filla li arriba el moment de parir, el nen ve abans del previst. La família, doncs, ha de quedar-se fins que mare i criatura puguin iniciar la marxa. Esclata una gran tempesta que fa créixer el riu. Els homes de la família i altres campistes aixequen un dic, però la tempesta és brutal i el riu creix. Un arbre ensorra el dic. Poc a poc tot es va negant. Les escasses pertinences, els vehicles, el menjar, es mullen, només es salven escassos bens que s'amaguen a llocs alts.

El nen neix mort. Durant una nit i un dia, la família espera, mullada, esgotada, vençuda a que baixi el nivell de l'aigua. Finalment, marxen a llocs més alts. No tenen res.

Arriben a un graner just quan torna a començar la tempesta, allà esperen assecar-se i descansar una mica. Hi troben un home i un nen. El nen plora: "el meu pare s'està morint de gana. Fa sis dies que no menja per donar-m'ho tot a mi. No pot menjar res sòlid perquè ho vomita. "

"El meu pare es mor de gana!"

I llavors la mare de la família i la seva filla, la que ha parit el nen mort, es miren i no calen paraules. Tots surten del graner menys la noia, que s'acosta a l'home que és mor de gana i l'alimenta amb la seva llet.

El llibre és molt dur. Podem quedar-nos amb un missatge global descoratjador: la brutal explotació de l'home per l'home. Un canibalisme sàdic contra el que no queda més oposició que la unitat dels dèbils (gairebé impossible quan la fam colla); o la violència, el robatori i, potser, l'homicidi dels més atrevits.

La unitat cal construir-la la quan es pot. No quan s'està tan malament que només queda la desesperació. En aquest sentit, la lliçó podria ser ben bé aquesta i refermar la dita de: "quan hi hagin set milions d'aturats, els carrers seran un camp de batallà". Potser sí, però és que cal actuar i organitzar-se molt abans que això passi. En aquest sentit els sindicats majoritaris, les forces polítiques del sistema i les administracions estan fent un paper ben galdós. Les forces alternatives tampoc tenen un nord clar. L'anestèsia social d'avui seran convulsions i espasmes demà.

Però també hi ha una altre lectura: la barbàrie i la cobdícia no poden destruir la bondat humana. I aquesta bondat, que no és més que fe, cega, sense fonament potser, en l'ésser humà i en la seva dignitat, aquesta fe en la vida, és una força indestructible, es diria que divina. És la força que de debò fa girar el món i la que provoca els grans canvis. Malgrat que, també és cert, ho aconsegueix amb terribles sacrificis, amb màrtirs i amb molt de dolor.

Un llibre extraordinari. Ens parla d'emigració, de lluita obrera, de coratge i de maldat i bondat. També és una lliçó viscuda de la història. Una història que podria repetir-se avui amb la crisi. Que potser es podria estar repetint ara mateix. Un llibre per llegir-lo amb humilitat. Per transformar la por en ira. Un llibre amb un missatge per avui.

diumenge, 25 de gener del 2009

Plan-e

Es veu que això del Plan-E del govern espanyol servirà per a que els ajuntaments puguin fer molta obra pública d'aquella que, en podríem dir, secundària: projectes d'enllumenat, de pavellons esportius, arreglar carrers...

Es tracta d'injectar diners al malmès sector de la construcció i fer que tingui feina durant una temporadeta.

D'aquesta forma pretenen crear més de 200.000 llocs de treball a tot l'estat.

Potser és el millor que poden fer. Si és així, però, que Déu ens ajudi.

Perquè en aquest darrer any, s'ha perdut més d'un milió de llocs de treball. per primer cop en molts anys s'han destruït llocs de treball. Es preveu que l'atur continuarà creixent. Aquesta és una mesura purament de contenció.

Amb prou feines és de contenció. estan abocant recursos públics en obres que ni tan sols són estructurals. Jo ho veig així: cada cop som més pobres, però en comptes de fer reformes necessàries o d'estalviar, a manca de res millor, es gasten els calers en ...feinetes per fer bonic?

És una broma? doncs segurament no. Segurament és l'únic que es pot fer perquè ja s'arriba tard per a a canviar les estructures. Quan l'edifici està ensorrant-se ja no es pot apuntalar. Ja no s'arriba a temps de tenir un sistema educatiu públic i gratuït amb garanties. Un sistema que hauria d'haver donat professionals, tècnics, quadres, teballadors de qualitat... Ja no s'arriba a temps de canviar la base de l'economia del totxo a la industria. Ja no s'arriba a temps de posar al dia les telecomunicacions digitals, les pìtjors i més cares d'Europa. Ja no s'arriba a un munt de coses. 30 anys de "democràcia" no han estat suficients, oi?

De fet, només queden calers per pintar les parets i posar una font, i que uns aturats que ho havien de ser avui ho siguin d'aquí uns dies, quan hagin acabat la feina.

Aquest és el Plan-E. ZP no dóna per més. (Ni el Marianicu, ni el Monty, ni l'Arthur...)

ventada

És patètic que una ventada faci que tot el país vagi de corcoll, que es quedi sense llum, o que es tallin carreteres i que la cosa quedi aturada durant hores.

Si, a més i com ha esdevingut aquest cop, es pateixen desgràcies personals, aleshores només queda la vergonya. La vergonya de saber que el país no ha estat capaç de protegir els seus nens d'una ventada, que on havien d'estar segurs és on han trobat la mort.

I només es pot sentir vergonya perquè una desgràcia és que a hom li caigui un arbre a sobre, o un llamp, i això passa i passarà sempre, però no és desgràcia, sinó alguna altra cosa que està per esbrinar, que s'ensorri un pavelló esportiu.

Ahir, a les notícies, sortia un veí de Sant Boi acusant: "com pot ser que els totxos que s'han fet servir per a fer aquesta paret estiguin buits, sense ciment a dins, sense ànima d'acer per a donar solidesa a la paret?"

Les imatges, després, es posaven sobre les runes on es veia un escampall de totxos d'aquests de ciment gris, de grans forats, buits. Aparentment, doncs, la crítica del veí estava fonamentada.

Pel que diuen, s'ha viscut una tempesta de vent com no s'ha viscut mai en 30 anys. Hi ha qui parla, inclús, d'un tornado.

Bé, potser sí que cal parlar d'un fenomen meteorològic desastrós, però val com excusa? aquesta serà l'excusa que es donarà als pares?

Aquesta excusa només serà acceptable si es demostra que no va haver-hi negligència, que no es va voler estalviar allà on on es podia, que la cobdícia no és la responsable d'aquesta desgràcia.

I potser extreure'n alguna lliçó: els fenòmens climàtics extrems estan esdevenint cada cop més habituals. Diguin-li com vulguin, però el fet és aquest. Potser que anem prenent-nos seriosament les recomanacions de l'ONU i de l'IPCC referents a les accions de mitigació i prevenció dels efectes del canvi climàtic.

És trist i patètic que una ventada ens deixi en evidència, un cop més. El que és trist i patètic de debò, però, és la constatació de que, com a país, només aprenem a cops, o ni així.

Perdó. Quina vergonya.

divendres, 23 de gener del 2009

Travessarem el desert

Les dades d'atur de la EPA són les que són. Sobren comentaris.

No hi ha cap dubte, doncs, que les coses estan anant molt malament. Negar-ho seria estupidesa.

Ara bé, no hi ha altra opció que travessar el desert.

Es multipliquen les veus que donen consells per a la travessa, àdhuc se senten veus que parlen de l'oportunitat que representa la crisi i descriuen la darrera tupinada que permeti fer-se ric sense esforç.

Són, però, consells adreçats als individus i als particulars. Els consells per a superar la crisi no s'adrecen al poble com a col·lectiu o, si es prefereix, no contemplen l'organització col·lectiva. Aquesta tasca, o aquestes recomanacions es reserven per a les administracions.

S'accepta de forma tàcita que l'estat no només gaudeix del monopoli de la violència, sinó també del monopoli de l'organització social.

Qui no ha sentit dir allò de "Un pla que comença amb "si tots fem" està condemnat a fracassar".

Però a mi em sembla que cedir aquest monopoli a l'estat, als governs, a les administracions és un greu error. Per què? doncs perquè l'estat no és part de la solució. És part el problema.

No és només el sistema financer que s'ha de reinventar, preferiblement sota criteris ètics i no econòmics. És que és l'estat mateix el que ha de canviar. Suposant que hi han forces a l'estat que puguin promoure aquest canvi, que és molt suposar, crec que serà necessari articular respostes des de fora de les estructures de l'estat.

Caldran sistemes per prestar-nos ajuda, potser solucions d'economia desmonetitzada. L'economia submergida, de fet, pot esdevenir l'economia necessària que permeti la travessa.

Potser que prenguem exemple dels homes i dones del desert: mou-te lleuger, només amb allò que et cal; No et separis de la caravana; Sigues hospitalari; No malgastis l'aigua; No t'exposis al sol; Refés-te en arribar a l'oasi; Tingues esperança, el desert té un final.

El món ha de canviar.

Un altre món és possible.

dimarts, 20 de gener del 2009

yes, we can!

En el dia de la investidura de Barack Obama, costa parlar d'una altre cosa.

Tanmateix, avui s'ha fet públic que hi ha una gran esquerda a la barrera de gel Wilkins a l'Antàrtida, conseqüència del canvi climàtic.

Solbes, per la seva banda, sembla que finalment ha entès que els números no quadren i el passat dissabte es va despenjar amb declaracions que hom podria qualificar de pessimistes. Si més no pel que fa al 2009, doncs per al 2010 ja preveu una recuperació. Ell sabrà perquè ho diu.

Tenint en compte la negació de la realitat, per mentida o per ceguesa, que ha conformat el missatge del president del govern, que el ministre d'economia digui clarament que el 2009 serà un any en negatiu resulta simptomàtic.

Ahir mateix, però, Europa deia que creu que les coses aniran pitjor del que diu Solbes. Més recessió i més atur del que vaticina el ministre.

Per cert, el grup NacioDigital.cat publica el molt útil Diaridelacrisi.cat. Un link per afegir i repassar cada dia.

I durant tots aquests dies, fins ahir mateix, la guerra a Gaza. La matança de Gaza. He rebut un parell de correus d'un company del comitè que apunten que la motivació geoestratègica de la guerra de Gaza és el control dels recursos gasístics disponibles a la Franja.

És molt curiós com els focus s'han posat sobre la investidura d'Obama i d'un dia per a l'altre s'ha viscut l'apagada informativa dels mitjans oficials sobre el conflicte de Gaza. Serà que tots els nens morts, les cases destruïdes, la violència viscuda no han existit mai? Ja no són noticia? No quedava bé la misèria, la destrucció i la mort compartint minuts amb l'elegant, optimista i americaníssima cerimònia d'investidura? o simplement, és que ara ja no toca?

És molt sospitós que ningú no hagi volgut parlar dels interessos energètics que poden estar darrera el conflicte de Gaza excepte els mitjans informatius alternatius: Kaosenlared, Rebelion o Indymedia... En canvi, els mitjans del sistema segueixen presentant la qüestió com, dit de forma simple, un conflicte exclusivament nacionalista: israelians contra palestins.

Si fa no fa, el mateix esquema simplificat que es va fer servir per explicar el conflicte a Txetxènia, Ossètia del Sud i Abkhàzia. Tots tres casos, en realitat, escenaris de la nova guerra global per l'energia. També Palestina, pel que es veu?

Que hi ha un conflicte nacionalista a tots aquests llocs, segur. Però una guerra? A mi em sembla que si a la gent no se la provoca, la seva tendència natural és conviure en pau. No per cap qüestió moral o ètica. És que, simplement, la pau és més fàcil.

La volta de fulla és que també el soldat mata sense pensar. Ho fa perquè li manen. Prou que algun ho farà per odi i un altre per sadisme, però també ho faran per por, o per sentit del "deure".

Un estrany "deure" el de matar humans.

Un cop armats i mobilitzats, fins els més pacífics poden ser conduits a matar... i morir.

Però, torno a dir: Hi ha qui ha excitat els ànims. Si a la gent no se la provoca, la seva tendència natural és conviure en pau. Per això tota guerra té uns primers culpables: els que han excitat a la violència. Els interessos. La cobdícia.

No hi ha més: cobdícia, i darrera seu, morts, crisi, canvi climàtic.

En el dia de la cerimònia d'investidura de l'home més poderós de la terra - paradoxalment, potser també el més atrapat en una xarxa d'interessos- és el moment de repetir un cop més:

Un altre món és possible.

Yes, we can!

dissabte, 17 de gener del 2009

Anunci públic GEAB N°31

(Traducció per traductor.gencat.cat i repassada manual posterior)

GEAB N°31. Fase IV de la crisi sistèmica: La seqüència d'insolvència global comença.

El 2007, LEAP/E2020 anunciava que els bancs dels EUAi els consumidors eren tots dos insolvents. Fa més que un any, el nostre equip calculava que el valor de 10.000 bilions de dòlars en «béns-fantasma» desapareixerien amb la crisi. Els dos anuncis s'oposaven completament amb l'opinió comuna d'aquell temps; tanmateix resultaven perfectament justificats els mesos posteriors. En la mateixa línia, LEAP/E2020 avui calcula que una seqüència nova de la quart fase (anomenada «fase de decantació») de la crisi sistèmica global que es desenvolupa comença: la seqüència d'insolvència global.

Les greus conseqüències de la insolvència global es preveuen en aquest GEAB N°31, del qual aquest anunci presenta un extracte. Es descriu el que se suposa que posarà clarament de manifest el què és en joc en aquesta seqüència nova de la crisi. GEAB N°31 també detalla que les tendències a "favor i en contra" de l'any 2009 segons l'equip de LEAP/E2020 : quinze tendències ascendents i catorze tendències a la baixa, i instruments de decisió i de suport a l'anàlisi per a tots aquells preocupats o intrigats per l'any que s'enceta.

Al contrari del que els líders polítics i els seus bancs centrals semblen que creguin a escala mundial, el problema de liquiditat que s'estan esforçant per resoldre mitjançant caigudes de tipus d'interès històriques i creació de diners il·limitada, no és una causa sinó una conseqüència de la crisi actual. És de fet un problema de solvència que està excavant «forats negres» on desapareixen les liquiditats, podem anomenar aquests forats fulls d'estat de comptes (1), deute domèstic (2), fallides corporatives o dèficits públics. En la consideració del fet que una opinió conservadora d'aquests "béns fantasma" arribi ja a 30.000 bilions de dòlars (3), el nostre equip considera que el món està encarant ara una situació d'insolvència general que afecta en primer lloc als països i les organitzacions (públiques o privades) més endeutats i/o aquells més de serveis financers.

Comercialitzi capitalització de borses a escala mundial (en bilions de Dòlars dels EUA) - Font: Thomson Datastream financer, 01/2009
Comercialitzió i capitalització de borses a escala mundial (en bilions de Dòlars dels EUA) - Font: Thomson Datastream financer, 01/2009


Com representar la diferència entre una crisi de solvència i una crisi de liquiditat?
La diferència entre una crisi de liquiditat i una crisi de solvència pot semblar força tècnica i al final no molt decisiva pel que fa a l'evolució de la crisi actual. Tanmateix no és una disputa acadèmica simple; en efecte, segons la resposta a aquella pregunta, les accions preses per governs i bancs centrals seran o útils o completament inútils, si no perilloses.

Un exemple simple pot ajudar a entendre què és en joc. Si afronta un problema provisional d'efectiu, i si el seu banc o la seva família accepta donar-li els diners que li calen per superar el tràngol, el seu esforç és mútuament beneficiós. En efecte, pot continuar la seva activitat, pot pagar els seus empleats i a vostè mateix, el seu banc o la seva família recuperen els seus diners (amb un interès en termes del banc), i l'economia en general es beneficiava d'una contribució positiva. Però si el seu problema no és a causa d'una qüestió de flux d'efectiu sinó que es deu al fet que la seva activitat ha deixat de ser profitosa i mai no serà una altra vegada a causa de condicions econòmiques noves, llavors l'esforç fet pel seu banc o família es torna encara més perillós que la circumstància inicial. En efecte, amb tota probabilitat, la seva primera demanda de fons serà seguida aviat per més peticions, sempre fetes correspondre amb l'esperança (suposem que sinceres) que els temps difícils estan a punt d'acabar. Quanta més quantitat el seu banc o la seva família li hagi deixat (i que perdria si la seva activitat s'atura) més quantitat haurà de deixar per continuar ajudant-lo. Tanmateix si la situació empitjora, i ve un problema de rendibilitat, hi ha un moment en què s'arriba als límits: per una banda, el seu banc decidirà que n'hi ha més a perdre si continua donant-li suport que si deixa de fer-ho; d'altra banda, la seva família acaba amb tots els diners prestats perquè ha transferit els seus estalvis sencers. Llavors resulta clar per tothom que no solament vostè és insolvent o arruïnat, sinó que arrossegava amb vostè la seva família o el seu banc (4). Ha donat així un cop sever a l'economia al voltant de vostè, incloent-hi els seus parents propers (5). És important subratllar el fet que tot això podria tenir lloc amb tota la innocència perquè no era conscient de l'impacte en la seva activitat d'un canvi sobtat al context econòmic que interrompia les condicions de la seva rendibilitat.

Arxivaments de fallida diària dels EUA (01/2006 - 11/2008) - Font: CreditSlips, 01/2009
Arxivaments de fallida diària dels EUA (01/2006 - 11/2008) - Font: CreditSlips, 01/2009

Segons LEAP/E2020, aquest exemple simple il·lustra perfectament la situació que preval avui per tot el sistema financer global sencer, una part gran de l'economia mundial i tots els intèrprets econòmics (incloent-hi els Estats Units) que basaven el seu creixement en deute en els anys passats. La crisi tradueix i augmenta un problema d'insolvència global. El món s'està adonant del fet que sigui molt més pobre del que solia creure en la darrera dècada. I 2009 és l'any en què tots els intèrprets econòmics han d'intentar avaluar el seu nivell genuí de solvència, sabent que molts béns encara estan perdent valor. A més un cert nombre de creixement d'inversors ja no confien en els instruments tradicionals i indicadors de càlcul. Les agències que citen han perdut tota la credibilitat. El Dòlar dels EUA és només una ficció d'unitat monetària internacional i molts països s'estan esforçant per escapar-se'n tan de pressa com possible (6). Així, bastant correctament, l'esfera financera sencera es considera sospitosa de ser un gegantí forat negre. Pel que fa a companyies, ningú no pot dir si els seus blocs de comandes són fiables (7) perquè en tots els sectors els clients anul·len les seves ordres (8) o només que parin de comprar, fins i tot quan es baixen preus, com indica la caiguda de vendes a les passades poques setmanes (9). Pel que fa a Estats Units (i municipis), els ingressos tributaris que cauen són causes probables per a ocasionar dèficits fins i tot més alts i llavors fallides. De fet, multimilionaris russos (10), monarquies del petroli del Golf, El Dorado comercial xinès (11), totes les «gallines dels ous d'or» de companyies i institucions financeres del planeta (és a dir europeus, japonesos i al nord americans (12)) esdevenen insolvents o am prou feines solvents. La pregunta de la solvència de l'Estat federal dels EUA i dels estats federats (13) (així com de Rússia o el Regne Unit) està començant a ser feta per alguns mitjans de comunicació internacionals grans; així com la pregunta de la solvència de fons de pensions de basats en capitalitzció cursàtil, actors principals de l'economia globalitzada dels darrers vint anys.

Segons LEAP/E2020, la tendència és clara: la seqüència que ha començat aquest any és una seqüència d'insolvència global.

---------
Notes:

(1) En aquest tema, aquí hi ha una llista molt útil de bancs dels EUA a punt de fallida, presentat en LewRockwell i elaborat sobre la base de Proporció de Texas - exposició de risc de mesurament.

(2) Aquest mapa dinàmic de targeta de crèdit i delinqüències d'hipoteca als EUA (2n quart), elaborat pel banc Federal de New-York, permet adonar-se de l'abast de la crisi que afecta ingressos domèstics i la mida del seu deute. Font: NewYorkFed, 12/2008

(3) L'evolució de capitalització de borses a escala mundial és un bon indicador de «béns fantasma» desapareguts; fins i tot si el bé immoble i unes altres categories de pèrdues de capitalització de béns també s'haurien d'explicar en l'opinió, així com s'haurien de deduir augments petits (eliminats prop de la tempesta actual però per ser restaurat una vegada que el cim de la crisi se superi).

(4) no parlar sobre empleats, proveïdors, clients...

(5) Aquesta classe de situació, repetida en la balança d'un país sencer, ocasiona el caos social. De fet, l'exèrcit dels EUA mateix està començant a imaginar que el malestar social provocat per la crisi exigeix acció militar. Font : ElPasoTimes, 29/12/2008

(6) En aquest tema, LEAP/E2020 desitja a feta una recomanació per a la intenció d'institucions financeres internacionals, i en particular dels seus serveis estadístics: és urgent posar en marxa un sistema comptable internacional alternatiu, basat en una cistella de monedes (per exemple: Un 25% USD, Euro d'un 25%, un 25% Iens i un 25% Iuan, fins a líders polítics prenen una decisió formal sobre una cistella global) perquè quan demoren els EUA el seu deute i descompon el sistema monetari global com prevèiem hauria de passar el proper estiu 2009, hi haurà efectes desastrosos immediats sobre la comptabilitat de béns financers internacionals i fluxos. Per això és urgent, fins i tot si resulta de discussions no oficials i comptabilitat "negra", a reserva l'estadística actual (comptada en Dòlars dels EUA principalment) amb una altra versió, basada en una cistella de monedes, per assegurar la continuïtat d'estadística mentre el sistema monetari global s'està reconstruint.

(7) sèrie d'articles a Der Spiegel (12/18/2008), titulava «la calma abans de la tempesta: Reforçant-se per al retrocés global», dóna una bona idea de la crisi com vista des d'Alemanya. I el retrocés de mercat de transport de béns en l'eurozona il·lustra aquest fet. Font: Libération, 01/12/2009

(8) Un indicador avançat de l'economia global és proporcionat pel mercat de màquines bàsiques. En efecte les màquines bàsiques fan possible preveure de 6 mesos a 1 any per endavant l'estat de la indústria de fabricació global. Els dos constructors més grans del món i els exportadors de màquines bàsiques són Alemanya i el Japó. L'evolució de la seva producció i exportació en aquest sector és un indicador fiable de la indústria de fabricació global futura. En aquest cas, les perspectives per a 2009 són bastant sinistres des que, com Alemanya, les ordres de maquinàries del Japó registraven una depressió de per cent sorprenent de 16.2 entre octubre i novembre de 2008, i.e. la pitjor caiguda des de 1987, quan es començava a publicar aquesta classe d'estadística. Font: MarketWatch, 01/15/2009

(9) Als EUA, 2009 podria veure un quart dels detallistes tornar-se arruïnat. Font: ClusterStockAlleyInsider, 12/27/2008

(10) els «multimilionaris russos» són utilitzats per demanar diners al Kremlin, les reserves financeres del qual estan fonent-se fora de Rússia. Font: Spiegel, 01/08/2009

(11) «El Dorado xinès», tombant el 2009 serà un aiguamoll socioeconòmic. Fonts: Janelanaweb, 12/25/2008 ; Yahoo/Reuters, 01/07/2009 ; Guardià, 01/13/2009

(12) La fallida recent de Nortel, la indústria de telecomunicació principal d'Amèrica del Nord, és un exemple sorprenent.

(13) Fonts: USAToday, 12/28/2008 ; Reuters, 01/02/2009

dimecres, 14 de gener del 2009

borses, estructural, hipoteca a 900 anys i Barajas

Apunts ràpids abans d'anar a dormir. EL Telenotícies d'avui ha estat d'allò més interessant.

1 - Dilluns negre a les borses. La notícia se suma a les dades d'atur de la setmana passada. Els plans de rescat han servit per alguna cosa? Sembla que no. Potser encara és massa d'hora per veure els resultats. Jo crec que no es veuran resultats. Per una raó, perquè el problema és sistèmic. Sistèmic implica processos en moviment. És dons, de causes més profundes que si el problema fos només estructural, Estructural es refereix a les relacions estàtiques.

2 - Tanmateix, no crec que els senyor Jauregui estigués per aquests matisos. Estructural és la paraula que ha utilitzat el Ramón Jauregui del PSOE per referir-se a dos milions d'aturats, dels més de tres que hi han avui, i pujant. Segons aquest senyor ni quan l'estat anava millor es va poder reduir l'atur per sota dels dos milions d'aturats, perquè com "s'han cansat de repetir", aquest atur és "estructural".

Quins collons.

I a ningú no se li ha acudit pensar, en més de 30 anys de democràcia, en canviar les estructures?

(La "democràcia" ha tingut del 1978 al 2009 més de trenta anys per a canviar les "estructures". No val a dir que la dictadura ho havia deixat tot molt malament. Que jo sàpiga, la guerra va acabar el 1939 i el dictador la va dinyar el 75. De 39 a 75 van 36 anys. Aviat farà tant de temps de "democràcia" com de dictadura)

Si 30 anys després l'atur és estructural llavors la conclusió és que tant aquella cosa que es deia UCD, com el PSOE, com el PP han estat pixant fora de test durant tots aquests anys. I ja posats, potser que certs partits que han ocupat governs autonòmics durant dècades que també s'ho facin mirar. I sí, els que estan manant ara, que assumeixin la seva responsabilitat també.

3 - Un gerontòleg afirma que un home pot arribar a viure mil anys. Sorprenent. Adonem-nos que aquesta és la solució a la crisi. Es poden re-finançar les hipoteques a 900 anys. Clar que si això ho saben els especuladors immobiliaris segur que veurem una pujada de preus dels immobles. "Es ven pis de 30m2 per, calculem: 1000€ al mes, per 12 mesos l'any, per 900 anys , un total de 10.800.000€". Oi que és absurd? doncs, de fet, és igual d'absurd com si en comptes de 900 anys en posem 40. En aquest absurd s'ha viscut els darrers anys.

i 4- L'OCU denunciarà AENA i IBERIA pel caos a Barajas. Mira que bé. Jo recordo que fa un parell d'anys es va viure un estiu a Barcelona sense rodalies, sense llum, amb col·lapse a les autopistes i amb ocupació de pistes al Prat. Veurem què passa ara. Em fa l'efecte, però, que aquest cop sí que es tallaran caps. (Maleni dimissió?)
La diferència respecte els fets de fa un parell d'estius, és clar, és que aquest cop han passat a Madrid.

Hi ha un cinquè punt, però mereix post apart.

diumenge, 11 de gener del 2009

Un home a les fosques

He acabat la lectura d'"Un home a les fosques" de Paul Auster.

És una novel·la més aviat curta. Crida l'atenció que no té divisions, capítols, ni parts "formals. És dir, es tracta d'una successió de paràgrafs que van explicant la nit que passa el protagonista.

Per mi, però, la novel·la té dues parts molt evidents: a la primera, el protagonista, ajagut al seu llit, a les fosques i insomne va saltant entre línies de pensament, sobre la seva vida, sobre la conversa cinematogràfica que ha mantingut amb la seva neta (és una anàlisi sobre l'ús d'objectes per a expressar emocions en diverses pel·lícules), i sobre una guerra civil als EUA que imagina i en la que apareixen personatges de la seva realitat.

En un moment donat la història de la guerra civil acaba bruscament, i un atac de tos del protagonista fa que es desperti la neta, que puja a veure com es troba l'avi. El llibre continua amb tots dos, avi i neta estirats a les fosques l'un al costa de l'altre parlant sobre les seves vides. Per mi, aquesta és la segona part del llibre: la primera és el monòleg, records i conte imaginat interior, i la segona, el diàleg entre avi i neta. Aquesta part explica la història dels personatges i dels amors i traumes que han viscut. La història de la parella de la neta i de la seva mort cruel, de la que la noia se sent culpable, és particularment frapant, perquè es fa inevitable recordar el vídeo de l'assassinat d'un treballador nordamericà segrestat a l'Iraq que va circular per Internet fa un temps.

La neta d'adorm. Durant uns breus instants el protagonista dormisqueja, però poca estona. La seva filla va truca a la porta de l'habitació. Entra i parlen de la neta que s'ha quedat adormida. Faran un bon esmorzar. Personatges amb ferides fondes que s'estimen. La vida seguirà.

L'estrany món avança.

dijous, 8 de gener del 2009

atur, IPC i deflació

L'atur als Països Espoliats (a manca de dades de Catalunya Nord, Franja d'Aragó i Andorra) ha crescut en gairebé 50.000 nous desocupats.

Les dades (Vilaweb) són:

País Valencià
Total de desocupats: 357.824
Desocupats al desembre: 24.837
Increment novembre-desembre del 2008: 7,46%
Increment desembre 07- desembre 08: 142.131 (65,90%)

Illes Balears
Total de desocupats: 73.298
Desocupats al desembre: 3.154
Increment novembre - desembre del 2008: 4,50%
Increment desembre 07 - desembre 08: 23.294 (46,58%)

Principat
Total de desocupats: 423.232
Desocupats al desembre: 20.396
Increment novembre - desembre del 2008: 5,06%
Increment desembre 07 - desembre 08: 157.443 (59,24%)

(Aquestes dades no comptabilitzen l'atur a la Franja de Ponent, a Catalunya Nord i a Andorra).

Suposo que el fet que, percentualment, el País Valencià sigui la zona més castigada deu tenir a veure amb la seva major dependència del totxo.

Parlem de més de 800.000 desocupats.

No es pot dir, però, que no es veies venir. De la mateixa manera que es veu venir que la situació anirà a pitjor. La pregunta és quant més de temps anirà a pitjor. No se sap.

Per això, quan el ZP diu que el 2009 serà difícil però que espera que per al març es recuperi l'ocupació està mentint. Mentir, quan ho fa el poder, és una "estratègia" per "recuperar la confiança" i està "permès", àdhuc és "patriòtic".

El problema és que pot haver-hi gent que s'ho cregui.

El govern espanyol menteix quan no tergiversa les notícies. Fa poc s'ha donat la dada de l'IPC i els mitjans del règim han anunciat que "per primer cop, l'inflació de l'estat és menor que l'inflació de la zona euro". El ZP ha venut aquesta notícia com un èxit.

Però, ho ha estat? doncs no. De fet, el govern de l'estat ha inflat l'IPC amb pujades de preus dels transports públics i de l'energia. Malgrat aquest fet, l'IPC està marcant una tendència a la baixa. Aquesta tendència a la baixa la notaran tots aquells que tinguin increments de sous i pensions que segueixin l'índex. És dir, la pujada de la pensió serà ben minsa.

L'anterior seria la lectura en curt. Quina és la lectura des d'una òptica més ampla? doncs que la tendència és deflacionària. Que si no fos per l'acció d'inflar artificialment l'IPC, aquest encara hauria estat més baix. Que potser ens trobem a les portes de, atenció, una baixada general dels preus.

I perquè? en Marc Vidal al seu bloc explica perquè la deflació és una cosa dolenta. En resum, si els preus en general baixen és perquè producció i demanda no van a l'hora. Hi ha molta més producció que demanda. Aquesta defasatge es produeix a causa d'algun efecte detonant. En la crisi actual ben bé podrien haver estat la combinació del molt alt preu del petroli durant l'any passat, i l'esclat de les bombolles financera i immobiliària. Un cop ha esclatat la bomba deflacionària es produeix una bola de neu. Baixar la producció significa més atur. Més atur vol dir menys consum, menys consum vol dir menys demanda, que a la seva vegada provoca més aturada de l'economia i menys necessitat de producció... i més atur. No només això. Qui manté la feina o té estalvis, pot decidir no consumir per dues bones raons: perquè no té clar si demà seguirà treballant i per això més val no tocar els estalvis, o bé perquè espera a que els preus toquin fons per comprar amb les millors condicions. Una dada que també s'ha sabut aquests dies és que les famílies han augmentat els seus estalvis durant el 2008.

L'anterior és un exemple de llibre de realimentació positiva. Les realimentacions positives provoquen la saturació dels dispositius i, quan no són desitjades, amb els circuits cremats. Totes les enginyeries tenen un curs, o més, de servotècnia o servosistemes. En aquests cursos els estudiants aprenen a estimar les realimentacions negatives que són la base del control i a fugir de les positives.

L'equilibri són els oscil·ladors. Ara que ho penso: l'alternança de prosperitat amb crisis cícliques de l'economia resulta molt similar al comportament d'un circuit oscil·lant. Un circuit oscil·lant funciona sota unes condicions molt concretes. Si falla alguna cosa, per exemple, s'escalfa un component, l'equilibri es trenca i el circuit deixa d'oscil·lar o se satura. És un símil bonic.

Per un estudiant d'enginyeria, jugar amb un circuit oscil·lant és una bonica pràctica de laboratori. Les oscil·lacions de l'economica, però, són un reflex de la forma de vida. L'aturada deflacionària d'una economia saturada té una conseqüència nefasta: un increment brutal de la desocupació. I atur de llarga durada.

Per tant, malgrat les mentides i tergiversacions del ZP, cal preguntar-se: ens encaminem a un estancament deflacionari?

I si la resposta és positiva. Què cal fer?

dimarts, 6 de gener del 2009

Els Pastorets al CSO

Acabo de veure "Els pastorets del segle XXI" per TV3. El dia dels innocents vaig veure uns pastorets més clàssics: "L'estel de Natzaret" al Centre Catòlic de Sants.

Malgrat les obvies diferències cal dir que totes dues representacions han estat molt bé. Allò que es diu tants cops que "Els pastorets" són una pedrera d'actors i actrius professionals és una afirmació que cal creure i prendre com a veritat.

El teatre d'aficionats i familiar que són els pastorets és una riquesa patrimonial i cultural i de tradició que està ben viva i que es podria situar ben bé al mateix nivell que altres manifestacions culturals potser amb més renom.

El cas és que aquestes obres corals, amb tanta gent a l'escenari com al públic, amb famílies senceres actuant, o amb mitja família actuant i l'altra mitja encoratjant des de la platea són una escola de catalanisme i també de valors, i vostès perdonaran aquest discurs que ja firmaria UDC, com poden ser el treball en equip i la solidaritat, l'esforç individual i col·lectiu, l'auto-organització , digues-li autogestió, o valors cristians. Els Pastorets, per si hom en tenia algun dubte, són obres de temàtica religiosa i amb un missatge moral i religiós evident.

Personalment no trobaria gens malament que molta més gent li donés al Nadal un altre sentit. Més familiar, menys consumista, més de bonhomia. "Estimeu-vos els uns als altres" que deia Aquell.


I relacionat amb això, encara que no ho sembli, fa poc vaig llegir un article del Dr. Manuel Castells que parlava del neoanarquisme i del seu ressorgiment:

"Manuel Castells

Diario La Vanguardia, edición digital

Barcelona, 21 de mayo de 2005

Nuestra época no es la del fin de las ideologías, sino del renacimiento de aquellas que encuentran eco en la experiencia presente. Tal es el caso del anarquismo, dado por muerto y enterrado por sus numerosos sepultureros y que, bajo nuevas formas y expresiones, parece gozar de excelente salud en los movimientos sociales que brotan por doquier desde las profundidades de la resistencia a un desorden global cada vez mas destructivo. Basta con seguir los debates, presenciales o por internet, en el movimiento contra la globalización capitalista para constatar la presencia dominante de los temas anarquistas de autoorganización y de oposición a cualquier forma de Estado ("¡que se vayan todos!"). Y aunque los intelectuales de la vieja izquierda, sobre todo en América Latina, aún se encaraman al podio de las arengas mediáticas del movimiento, las simpatías mayoritarias van hacia formas apenas organizadas y generalmente autogestionadas de la movilización y del debate, como era evidente en el último Foro Social Mundial en Porto Alegre. También en el ámbito teórico-político, las tesis autonomistas, cercanas de la matriz histórica anarquista, articuladas por ejemplo por Michael Hardt y Toni Negri, y por el grupo de la revista Multitudes,heredera directa del mayo del 68 francés, están alcanzando hoy día una amplia difusión (el ultimo libro de Hardt y Negri, titulado precisamente Multitudes,incluso tiene un rango muy alto en la lista de ventas de Amazon.com).

Y aunque los anarquistas organizados no son muchos (por ejemplo, en España el periódico CNT tiene unos 6.000 suscriptores y el sindicato CGT, al que yo sitúo en la tradición libertaria, cuenta con unos 100.000 afiliados), las ideas antiestatistas, de internacionalismo solidario y la afirmación de la libertad individual y de la libre asociación son temas comunes a movimientos muy dispares (de los okupas de Barcelona a Los Forajidos de Ecuador, los piqueteros argentinos o los autónomos italianos), pero que coinciden en la afirmación de su autoemancipación sin delegación de poder a intermediarios políticos profesionales. ¿De dónde surge esta nueva vitalidad del anarquismo, que aparece como ideología del siglo XXI al tiempo que el marxismo parece quedar confinado a un siglo XX ya concluido?

En realidad, la fuerza de las ideologías (cuyos mitos son atemporales) depende de su contexto histórico. Y mi hipótesis es que el anarquismo, en contra de la creencia general, se adelantó a su tiempo.

Ideología dominante de los orígenes del movimiento obrero (la Primera Internacional), desde Andalucía y Catalunya hasta la Rusia zarista, a la Charte d´Amiens francesa y al Chicago que originó el 1 de mayo, el anarquismo no sobrevivió como práctica organizada a la represión sufrida a la vez bajo el capitalismo y bajo el comunismo. Pero su vulnerabilidad provino sobre todo de haber designado como enemigo principal al Estado nación en el preciso momento histórico del desarrollo de dicho Estado como centro y principio de la organización social: el siglo XX fue el siglo del Estado nación. El anarquismo clásico se expresó en una amplia gama ideológica, desde el individualismo irreductible de Stirner hasta el cooperativismo social de Proudhon, pasando por el comunismo libertario de Bakunin y Kropotkin, inspirando luchas sociales en contextos tan distintos como la revolución campesina de Makhno en Rusia, los movimientos sociales urbanos mexicanos de los años 20 o los embriones de revolución social que intentaron los anarquistas catalanes y españoles en la primera fase de la Guerra Civil.Y claro que el sindicalismo de la CNT no era lo mismoq ue el activismo político de la FAI. Pero a través de esa amplia corriente ideológica en la que creyeron y por la que lucharon millones de personas, latía una idea central: la liberación definitiva de la fuente última de la opresión, el Estado. Precisamente en el momento en que se armaban las máquinas de guerra nazi-fascistas, estalinistas y liberal-democráticas para exterminarse los unos a los otros y asegurar, a través del Estado, el control de cuanto más mundo pudieran.

Y miren por dónde, el triunfo de los estados, de uno y otro signo, condujo a su crisis medio siglo después. El comunismo no fue capaz de digerir precisamente aquello para lo que Marx lo había inventado: el desarrollo de las fuerzas productivas. Porque la revolución tecnológica informacional no podía asumirse sin una sociedad informada, o sea, autónoma del Estado.Yel capitalismo, en su dinámica expansiva, se globalizó, socavando las bases del Estado nación sobre el que se asentaba políticamente. La economía se hizo global, el Estado siguió siendo nacional y entre los dos la sociedad, huérfana del Estado y a merced de los vientos globales, se atrincheró cada vez más en lo local.Ose transformó en colección de individuos, cada uno con sus propias ansieda-des y proyectos. Mucha gente, sobre todo jóvenes con su página ideológica aún por escribir, dejaron de creer en los políticos, aunque no en la política, en otra política. De modo que mientras los grandes poderes se definen en una compleja relación entre la globalización y los estados nacion, la supervivencia y la resistencia a lo que no va surge desde lo individual y lo local. O sea, los materiales con los que se construyó la ideología anarquista.

Ahora bien, la gran dificultad para el anarquismos iempre fue cómo conciliar la autonomía personal y local con la complejidad de una organización productiva y de la vida cotidiana en un mundo industrializado y en un planeta interdependiente. Y es aquí donde la tecnología resultó ser una aliada del anarquismo más que del marxismo. En lugar de grandes fábricas y gigantescas burocracias (base material del socialismo), la economía funciona cada vez más a partir de redes (base material de la autonomía organizativa). Y en lugar de estados nación controlando el territorio, tenemos ciudades Estado gestionando los intercambios entre territorios. Todo ello a partir de internet, móviles, satélites y redes informáticas que permiten la comunicación y el transporte local-global a escala planetaria. Esto no es mi interpretación de los hechos, sino el discurso explícito que se da en los debates de los movimientos sociales, tal como ha sido documentado en el espléndido libro reciente de Jeffrey Juris sobre el tema. O sea, la disolución del Estado y la construcción de una organización social autónoma a partir de personas y grupos afines, debatiendo, votando y gestionando mediante la red interactiva de comunicación. ¿Utopía? No, ideología. Acuérdese de la distinción: la utopía prefigura el mundo deseado. La ideología configura la práctica. Con la utopía se sueña. Con la ideología se lucha. El anarquismo es ideología. Y el neoanarquismo es un instrumento de lucha que parece adaptado a las condiciones de la revuelta social del siglo XXI. Bueno, uno de los dos instrumentos. Porque mientras el anarquismo clama, como hizo siempre, "ni Dios, ni Señor", su principal competidor en la resistencia al capitalismo global se funda en el reconocimiento de "Dios como mi único Señor". Frente a un capitalismo global fuera de control, y mientras el socialismo se instala en la jubilación, la resistencia surge de la oposición contradictoria entre fundamentalismo y neoanarquismo.

[fuente] http://www.lavanguardia.es/web/20050521/51185273593.html"

(Lamentablement "La Vanguardia" ha eliminat la pàgina que es cita com a font, per sort se'n poden trobar còpies arreu d'Internet. Per exemple aquí.)

Doncs bé, aquest article de Castells acaba dient-nos que, al seu parer, les principals forces de resistència al Sistema són, per una banda un puixant neoanarquisme, representat pel "Ni déu ni amo", i el fonamentalisme religiós del "Déu és l'únic senyor", essent, a la vegada, aquestes forces antagòniques. El que està ben trobat és que sigui el posicionament enfront el concepte Déu o, si és vol dir així, el matís religiós, el que Castells utilitzi com a punta de llança de les dues opcions.

L'esquema que es repeteix és que qualsevol monarquia, teocràcia o estructura jerarquica de govern amb un líder final, cap d'estat, rei o súmmum sacerdot obté la seva autoritat de forma directa o indirecta d'alguna divinitat ( o això fa creure). L'autoritat sobre la terra emana de Déu. Si el poble és religiós hi ha una autoritat final contra la que no es rebelarà mai perquè seria rebelar-se contra Déu. És la vella aliança entre poder polític i religiós. Una variació d'aquest esquema és convertir en divinitat els objectes que són la font de l'autoritat. En el cas de l'estat espanyol, la constitució té caràcter sagrat i inviolable: és Déu, en definitiva.

Tanmateix, si hi ha una ideologia que ha demostrat ser versàtil és l'anarquisme: dintre seu hi tenen cabuda els anarquistes cristians o anarcocristians. Segons l'anarquisme cristià, la única autoritat a la que l'home a de retre comptes és Déu. Directament i només a ell sense que calguin governs, esglésies, religions o mitjancers de cap mena. Retrobem des d'un corrent de l'anarquisme el "Déu és l'únic senyor"!

Aleshores cal matisar el plantejament final de Castells. El lema del fonamentalisme religiós no serria "Déu és l'únic senyor" sinó alguna cosa del tipus "Fòra de l'església verdadera només hi ha la condemnació". On església és una teocràcia amb una jerarquia religiosa i probablement també política, i també una moral, ritus i tradicions. Un model de vida complet.

Sense conèixer les motivacions dels fonamentalisme religiósos dissidents, en tot cas sí que crec que és evident que han de veure un enemic en un sistema que promou el materialisme i que redueix les relacions, la cultura, les tradicions, les formes de vida a un mercadeig on tot es pot comprar i vendre, i amb brutals desigualtats socials. Déu desapareix o, si es vol, els diners són el nou Déu, inabastable i cruel per a molts. A la vegada, però, el sistema ampara determinats integrismes religiosos que li són útils. No en va, poder i esglésies han anat de bracet al llarg dels segles arreu del món. L'integrisme religiós troba en el sistema a dos tipus d'enemics clars: el materialisme ateu i altres integrismes religiosos.

L'ateisme humanista probablement té un enemic molt més gran en l'ateisme sense ètica del sistema que en els integrismes religiosos.

Crec que Castells l'encerta quan situa el neoanarquisme con la nova i creixent resistència. Tanmateix, per a fer més grans les files de la resistència cal un rearmament ètic de la societat. Cal que molta més gent se senti cridada "a les armes" i per això cal molta educació, debat i crítica al sistema. Calen fòrums on la gent es pugui trobar, parlar i organitzar-se. Calen llocs on puguin treballar junts no per diners, sinó per sentir-se millor. Calen espais on "els intangibles" dels que ja he parlat algun cop: la imaginació, la creativitat, la solidaritat, el treball en equip, l'autogestió, l'amor i l'amistat, les relacions, els grans relats, la integració, les xarxes... tants d'altres, es posin de manifest i despleguin la seva força.

I sí, exacte, la conclusió de tot aquest rotllo és que "Els Pastorets" poden ser un d'aquest espais... Sobretot el dia que els facin a un CSO.

diumenge, 4 de gener del 2009

No a la guerra

Al món hi han una trentena de conflictes armats, i una setantena de zones amb tensions.

A falta d'informació més actualitzada, vet aquí l'informe Alerta 2008 de l'Escola de Cultura de Pau.

D'entre tots aquests conflictes, avui l'atenció està centrada en el de Palestina on, després de la fi de la treva entre Hamas i el govern d'Israel, els militants palestins van realitzar (i realitzen encara) diversos atacs amb coets sobre territori controlat per Israel. El govern israelià ha ordenat una contra ofensiva militar a Gaza. Tanmateix, la desproporció entre els atacs és evident. El contraatac israelià està deixant centenars de morts, molts d'ells civils.

Des d'aquest bloc demano pau.

Que s'aturin les guerres. A Gaza, i a la resta de conflictes d'arreu.

Un altre món és possible.