Abril. Pedrolo. Rodoreda. Llegir.

 L'abril és el mes de la primavera que floreix i dels falciots que arriben, i també és el mes de Sant Jordi.

És el mes en que molts catalans compren llibres. S'entén que amb la intenció de llegir-los. Així sigui! Cal llegir llibres. Llibre de paper, o digitals. En això no tinc manies, però reconec que el llibre en paper proporciona unes sensacions de tacte i d'olfacte que el llibre digital encara no pot emular. Les avantatges del llibre digital són unes altres. En particular, l'accés directe a biblioteques immenses i, sovint lliures. Sovint però, aquestes biblioteques lliures són en llengües diferents de la catalana. 

La literatura catalana aspira a la universalitat, com tota literatura, entenc. Però, per algun motiu, pura avarícia de les editorials, sospito, no és possible trobar biblioteques d'accés lliure, de llibres exclusivament en català. Res. Cap ni una. Zero. Històricament havien existit algunes. Però van anar caient. Una rere l'altre. Avui qui vol llegir en català sense haver de pagar ha d'anar a les biblioteques de llibres en paper. La literatura catalana, per obra i gràcia del seu sector editorial, renuncia a l'accessibilitat i, per tant, a la universalitat. Com efecte col·lateral, els continguts digitals que no són lliures no es fan servir per a entrenar intel·ligències artificials. Amb el que es renuncia també a fer que la literatura catalana alimenti a aquesta nova generació d'éssers computacionals que són ja ciutadans de primer ordre a Internet. És un suïcidi cultural.

En fi. Abril, mes de llibre. Aquesta setmana passada he acabat la lectura de "Prosa de combat", de Manuel de Pedrolo, ed. Comanegra. Estic redescobrint Pedrolo. Per a mi, com per a tants d'altres de la meva generació, Pedrolo era l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Un llibre juvenil de ciència-ficció que, sens dubte, va ser un gran èxit editorial i que ha estat dut a una radionovel·la, a una sèrie de TV, a una pel·lícula i a còmics: veure aquesta edició pel 50 aniversari de la novel·la,  o aquesta altra, més antiga, amb dibuix d'isidre Monés). Però, el cas, és que aquest Pedrolo del Mecanoscrit no era el Pedrolo "essencial".

Perquè Pedrolo tenia una gran obra escrita que anava molt més enllà del Mecanoscrit. Pedrolo tenia una obra extensa i polièdrica: periodisme, teatre, novel·la -conreant diferents gèneres de novel·la, com la novel·la negra. I sempre, un compromís independentista insubornable i una defensa de la llengua catalana com a a llengua nacional i catalitzadora dels països catalans. 

Pedrolo va ser, com era d'esperar, censurat pel franquisme i molta de la seva obra no van ser publicada fins que va passar la dictadura. El desencís, però, va ser al comprovar que "la transició" no suposava l'alliberament nacional, ans al contrari, renúncies que són la causa del retrocés del català fins a la dramàtica situació actual. 

"Prosa de combat" és un recull d'articles, alguns inèdits fins a la publicació del llibre, que abasten el període entre 1964 i 1988. Els articles permeten conèixer el pensament de Pedrolo. En particular el pensament independentista. Personalment, m'ha sorprès la claredat d'idees. Les idees fortes i senzilles: Només és literatura catalana si es fa en català. Només és català qui se sent nacionalment català. El català és l'element central de la nacionalitat catalana, cal parlar sempre en català. Els immigrants que no volen saber res de la nació catalana són ocupants. Que Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, que no deixa de ser la forma d'estat que ha pres de la nació castellana. Aquest pensament avui fa tremolar als pusil·lànimes i segur que activaria acusacions de "racisme". Però jo estic d'acord amb Pedrolo i crec que  o bé acceptem que som un país ocupat, i actuem en conseqüència maldant pel nostre alliberament, o ens anirem dissolent, cada cop més ràpid, fins quedar com curiositats etnològiques, o ni això. 

És interessant veure com ha canviat la llengua en aquests 50 anys que ens separen dels articles. El català que utilitza Pedrolo als articles ressona a anys 70 i 80. Potser no és tant el llenguatge emprat com les referències, les formes, el vocabulari o els girs. Per una banda, la llengua sona a una forma de parlar d'un temps passat, en canvi, les temàtiques són, sovint, ben actuals. De fet, la radicalitat i la claredat són de punta de llança. El discurs que l'independentisme no hauria d'haver perdut mai. Avui, Pedrolo segueix sent un referent. Potser el referent més necessari. Per la claredat en els conceptes que manega i explica, pels raonaments que fa amb aquests conceptes, el més didàctic. 

Sí. Jo vaig ser dels joves que van haver de llegir el Mecanoscrit a l'institut. "Estudiàvem" literatura catalana: èpoques, autors, estils, llibres. Jo era un estudiant molt dolent. Tenia una cosa bona, i és que m'agradava llegir, però llegia amb poc criteri. Sovint sense entendre el que llegia. Sovint amb una  manca de context completa sobre allò que llegia. Aprovar literatura era un exercici de mnemotècnia. No estava preparat. Sospito que no era l'únic que no ho estava. Amb el pas dels anys he anat adquirint el context, els detalls, he llegit introduccions a novel·les ben documentades i didàctiques. Durant el decurs de la vida he adquirit aquell fons necessari per a poder gaudir de la lectura. He après que, per a mi, és important adquirir aquest context, i avui quan llegeixo un llibre, sovint l'acompanyo d'una petita recerca, ni que sigui una consulta a la Viquipèdia, sobre l'autor i l'obra.

Llegir llibres i llegir o aprendre sobre els autors. De forma imprevista, el passat diumenge vaig visitar l'exposició «Rodoreda, un bosc» al CCCB i avui, dia 13 d'abril, casualitat, és el 43è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda. La visita a l'exposició és molt recomanable. La meva experiència amb el CCCB és d'exposicions sòlides i profundes. És un centre de cultura que hem de cuidar. I aprofitar. 

L'exposició sobre Rodoreda em porta, justament,  al que deia del context. La necessitat de conèixer per estimar, i del temps que cal per fer aquesta coneixença amb mètode. Tant de bo, quan jo era estudiant, hagués pogut anar a moltes exposicions com la d'ahir, de la Rodoreda. 

I ara arriba Sant Jordi. Tinc uns quants llibres a la llista: La tetralogia de "la terra prohibida", de Pedrolo. Edició completa, de març d'enguany, per ed. Comanegra. Segurament serà el meu llibre de Sant Jordi. Però els efectes de la vista al CCCB potser acaben fent que caiguin contes de Mercè Rodoreda, o "La mort i al primavera", o "El carrer de les Camèlies". A més dels grans clàssics, també tinc a la llista  autors "moderns": Albert Sánchez Piñol i "Després del naufragi", o la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi: "Prometeu de mil maneres", de Carles Rebassa.

Llegir. Abril és el mes de la primavera que floreix, i el mes de la diada nacional de Sant Jordi, i dels llibres. Llegir, cal llegir tot l'any. Cal llegir pel gust de llegir. Cal llegir pel que té de gran experiència vital. Llegiu en català. La nostra llengua és el nostre tresor. Els que ens defineix més que cap altre cosa. Ben bé l'escut de la nació, però també el cor.

La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura

Segur que haureu sentit a dir algun cop que "Intel·ligència artificial", la IA, és un nom que no descriu gens bé la tecnologia que hi ha al darrere d'eines com ChatGPT. Si feu una mica de recerca, trobareu que ChatGPT és una aplicació de "IA generativa", que al seu torn, és un subconjunt del que es coneix com "Deep Learning", o DL; en català, "Aprenentatge profund".  

Aquest "Aprenentatge profund" està incardinant en el que es coneix com la "IA connexionista" o "connexionisme", que es basa en la construcció de models fets amb moltes capes  de "neurones artificials" amb les diferents capes connectades i sovint, retroalimentant-se entre elles. 

La Intel·ligència Artificial, però, va estar dominada durant molts anys per la "IA simbòlica". La IA simbòlica treballa amb algorismes deterministes i entre els anys 60 i 70 va obtenir èxits importants, De fet, es parlava d'una edat d'or de la IA, que va venir seguida d'una llarga etapa de foscor, quan algunes de les promeses que es van fer no es van poder acomplir. Per entendre'ns: Avui encara no tenim res  com l'ordinador HAL de la pel·lícula 2001. Aquella pel·lícula és de 1968. En aquella època, les esperances eren que en 33 anys es disposaria del que es coneix com "Intel·ligències artificials generals", és a dir, una consciència artificial capaç de raonar, aprendre i comprendre i de plantejar-se qüestions ètiques, o de somiar. Un ésser intel·ligent artificial. 

No. No estem en aquest punt. No, que se sàpiga.

Les IAs actuals darrera de ChatGPT, Grok, Copilot o Gemini no són IAs generals. S'hi assemblen, això sí. però no ho són. De fet, darrera de la indústria de la IA el que hi ha és un màrqueting excel·lent, que comença en els noms dels productes: Es parla de IA, de Deep Learning, però el nom més precís seria "Model estadístic predictiu amb un nombre de variables extremadament gran". Dit així ja podríem sospitar que aquestes IA no són més que uns programes que donades unes entrades, proporcionen la sortida més probable. Punt. Pura probabilitat. No hi ha raonament. No hi ha consciència, o ètica. Només un sistema que després de revisar milions i milions de texts ha determinat que la paraula o la frase més probable després d'una determinada seqüència de paraules o frases és una en concret. 

Vist així no sembla la millor de les opcions, oi? no sembla molt raonable confiar en una màquina a la que proporciones un text en el que descrius problemes personals, o econòmics, o polítics, o històries de vida o mort, en les que tens esperances i anhels posats, i que en resposta et torna una seqüència de paraules que son les que més probablement han de ser, tenint en compte el que "ha après" després d'un llarg "aprenentatge profund", en realitat "aprenentatge extens", i en realitat, ajustament de paràmetres de les neurones artificials, seguint un algorisme de "propagació cap enrere i de descens de gradients", o variacions més o menys sofisticades.

El cas, però és que aquest sistemes funcionen força bé. Cada vegada millor.

Deixem la informàtica. Jo crec que arribats a aquest punt, ja ningú dubta que, certament, la IA substituirà molts llocs de treball. Llocs de tasques "creatives", o que demanen "treball intel·lectual". La IA es carregarà llocs de "treball del coneixement".

Sospito que el problema és que aquests llocs de "treball del coneixement", o "creatius", en realitat, no ho són tant. Sospito que el problema és que en realitat no cal tanta intel·ligència per a molts d'aquests treballs. Per això, un sistema que, en realitat només repeteix de forma acrítica el que ha llegit centenars, o milers, o milions de cops es suficient per a donar una resposta satisfactòria. Això val tant per a un agent d'IA que genera informes sobre herències a un bufet d'advocats, per dir una cosa; com per un agent que fa perfils psicològics, o informes mèdics, o previsions financeres, o programa aplicacions web. En la majoria de les ocasions, n'hi ha prou. 

No és tant que la IA sigui "molt intel·ligent". És, més aviat, que no cal molta intel·ligència per a fer aquestes tasques que, en la seva majoria, es resolen de forma sistemàtica, aplicant tècniques, o receptes, o arbres de decisió. En realitat, hi ha molt poca creativitat. 

El que és irritant de la IA és que posa de manifest que, en realitat, no som tan espavilats. Ni tan sols  perfils professionals  de molt prestigi. En realitat, treballem de forma molt poc creativa.

És lògic que sigui així, perquè l'objectiu de les empreses és fer diners, i la forma segura de fer diners és amb una planificació fèrria. Les planificacions són poc amigues de les innovacions, la creativitat i les incerteses. En canvi, els beneficis augmenten quan s'eliminen despeses fixes, i la major despesa fixa de moltes empreses és la despesa laboral: els salaris dels treballadors. Vet-ho aquí: la IA proporciona la "intel·ligència" justa al preu que les empreses estan disposades a pagar: el més baix possible.

Tot això no deixa de ser el que ja ens han dit: que la IA substituirà a molts treballadors, i que aquests treballadors hauran de reconvertir-se, o anar a l'atur.

El cas és que el món funciona sense que li calgui massa intel·ligència. El resultat d'aplicar la IA és que tots plegats ens tornarem més rucs, simplement perquè a la major part dels sistemes burocràtics no caldrà gent. N'hi haurà prou amb IAs que tampoc caldrà que siguin de darrera generació. La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura.

A mi tot això em dona una sensació de col·lapse imminent.  És la teoria del Gran Filtre:  Encara no hem tingut contactes amb civilitzacions extraterrestres perquè, quan una civilització és prou avançada com per desenvolupar IAs generatives, aquestes acaben ocupant els espais que havien d'ocupar els individus. Però quan això passa, s'aturen la creativitat i la innovació, però també la capacitat d'estudiar, d'imaginar, de recordar, d'esforçar-se, d'investigar, d'experimentar, de construir amb les pròpies mans (o tentacles, o les extremitats que sigui que tingui la raça extraterrestre en qüestió). En perdre aquestes competències bàsiques, la societat, de forma més o menys ràpida, col·lapsa.

Potser és perquè visc a Catalunya i les coses aquí van com van, però tinc la sensació que molts sistemes automàtics comencen a fallar i cada cop hi ha menys gent que sigui capaç de reparar-los. Parlo de trens, parlo de serveis telefònics d'assistència que no resolen res, parlo de benzineres sense personal i màquines d'auto-vending buïdes. 

El resultat del col·lapse pot ser catastròfic, tenint en compte el grau de mediació i dependència tecnològica. Per exemple, si ningú ja sap gestionar centrals nuclears, i tot està en mans d'agents IA, quan aquests agents fallin, no se'ls podrà reparar i les centrals fallaran quan els agents ja no hi siguin. No tenim contactes extraterrestres perquè les civilitzacions col·lapsen quan la IA s'imposa. De fet, ni tan sols és IA, només amb aquest succedani de IA que tenim actualment. El Gran Filtre és la IA. Digues-me luddita. 

Sí, és clar, avui mateix, al nostre planeta, ja vivim immersos en una gegantina matriu tecnològica. Avui, ara mateix, hi han milers d'avions volant arreu del món, amb sistemes de vol que en molts casos incorporen elements d'IA, i  més que n'incorporaran. Avui ja posem les nostres vides en mans de les IAs, i més que ho farem en el futur. El sistema sembla robust. És robust. No falla. Confiem en l'enginyeria.

Però i si un dia deixa de fer-ho?  Serem prou intel·ligents per a superar-ho?

La matança del porc (represa)

El parc de Collserola torna a estar tancat. Es veu que es va trobar un senglar infectat, a la zona de parc que pertany a Barcelona i el protocol  que cal tancar el parc.

Aquest cop, però, un representant de l'autoritat va sortir a dir que el parc es tancava perquè anaven a carregar-se a tots els senglars. Mort el porc, morta la ràbia. I que anaven a fer-ho sense manies. Cal matar porcs. Aquest cop han tingut el detall de no tractar la gent com criatures i han dit, ben clar, que no se'n salvarà ni un.

En fi, els porcs lliures moriran per a major glòria dels propietaris de les empreses del sector porcí, d'engreix, d'escorxador... 

Em sorprèn que no hagin saltat grups animalistes a defensar els senglars. Em crida l'atenció. O potser han saltat, però fan poc soroll, o les seves accions tenen poc ressò. Com sigui, jo no me n'he assabentat. Trobo que és curiós. Recordo quan grups animalistes van assaltar granges per alliberar gallines de la violació continua a la que es veien sotmeses per galls feixistes. Consell: No humanitzeu els animals més del compte. No són persones. Tampoc els cal. Humanitzar als animals sembla, més aviat, un signe d'egolatria humana. Els animals no necessiten ni demanen ser humans honoraris. Humans, siguem humils: ser una persona, un ésser humà, tampoc és garantia de res.

Pobres bèsties. Només demano que se'ls faci patir el mínim. Que la crueltat es redueixi a la mínima necessària. Pregunto, també, si no hi ha una altre solució. Massacrar tota la població d'una determinada espècie no hauria de fer-se a la lleugera perquè segurament tindrà un impacte en els equilibris de l'ecosistema del parc. Em sorprèn també que cap entitat de defensa de la natura hagi presentat objeccions.  

Cal dir, també, que mentre es parla dels porcs no es parla de l'origen de l'epidèmia. poc a poc, des del govern de la Generalitat, estan reprenent la hipòtesi de l'entrepà contaminat. 

A mi, aquesta idea em sembla tant o més preocupant que la de la falla de seguretat d'un laboratori. 

Que un laboratori tingui falles de seguretat és greu. Però qui juga amb foc, a vegades es crema. No existeix el risc zero. Assumim que la probabilitat de fallada és extremadament baixa i que no ens afectarà cap cas en el temps d'una vida. El problema que hi veig és que no sé com es calcula aquesta probabilitat de fallada, i si té en compte factors com, per exemple, presidents dels EUA que comencen guerres a l'Orient Mitjà, o cadenes de subministrament de recanvis o d'energia trencades per embargaments o conflictes socials. 

Tot i això, els laboratoris són essencialment segurs. 

En canvi, l'entrepà contaminat és una altre història. Perquè algú es va fer un entrepà amb embotit, i aquest embotit estava contaminat. Sobre el paper els embotits passen controls sanitaris. Però està clar que aquest embotit no el va passar o, molt pitjor, sí que va fer-ho. El cas és que un embotit amb pesta porcina va arribar a una botiga on va ser venut. N'hi han gaires més d'aquests embotits contaminats en circulació? i la falla de qui ha estat? de l'administració, que se li ha escapat un embotit del seu control? o d'un laboratori que va fer malament les proves per detectar la infecció? 

No se sabrà. Es millor que el personal no pensi gaire en responsabilitats. El problema és que hi ha personal, jo mateix, per exemple, que acostumem a anar a passejar i fer excursions per Collserola, perquè pel preu d'un bitllet de metro tens boscos, muntanya i un paisatge rural a tocar de la ciutat. Això, per als que anem escurats de calés és gairebé l'única inversió en salut i benestar que es pot fer. Que ens ho treguin perquè no se què collons passa amb els porcs, no m'agrada. És irritant. Molt.

Com que estic molt enfadat, demano responsabilitats, i no enganys, ni contes, ni sopars de duro. Vull tornar aviat als boscos de Collserola, que són un espai públic i, això em pensava, de tots. Vull que deixin tranquil·la a la fauna de la muntanya, entre la que m'abelliria de ser comptat, vist un cop més que no ens hauríem de vantar tant de la nostra «humanitat». 

Canvi d'horari sí, canvi d'horari no.

Aquesta passada nit s'han endarrerit els rellotges una hora. La justificació és l'estalvi energètic.

Aquesta justificació és poc convincent. Tant és així que el moviment que s'oposa a aquests canvis d'horari fa temps que es deixa sentir i podria ser que ens els propers anys s'aconseguís que es deixessin de fer, si més no al territori de la UE.

La gent, més enllà de si estem d'acord o no, o de quin horari ens agrada més o menys, en general, acceptem el canvi. El raonament és senzill: tothom canvia l'hora i, per tant, hem d'estar tots d'acord amb l'hora que és: si l'hora d'entrada a la feina és a les 8:00, aquesta és l'hora d'entrada,  i tothom està d'acord en quin és aquest moment d'entrada. La sincronització és necessària per a mantenir la maquinària productiva. Just in time, i això no pot funcionar si no estem d'acord en quina hora és. Però no és només la cadena productiva la que depèn d'aquest factor: també el consum es fa a hores convingudes.

Aquesta és la clau: l'horari té la missió fonamental de que la força de treball estigui a punt quan cal, i que hi hagi un temps, conegut i suficient, per a consumir.

L'argument principal dels que diuen que cal deixar de canviar d'horaris és perquè el canvis provoquen trasbalsos als ritmes circadiaris. Vet-ho aquí. És un bon argument. És un argument centrat en la salut de les persones, i no basat en l'interès econòmic del poder i les elits. És, a més, un argument que apel·la als ritmes circadiaris, és a dir, als cicles individuals dels processos bioquímics de, més o menys, vint-i-quatre hores de durada aproximadament, com és, notablement, el cicle de son i vigília. Cicle en el que la quantitat de son necessària depèn de cada persona i que de no estar sotmesos a uns horaris, aniria regulat, principalment, per les hores de llum solar.

És això. El nostre cicle de son i vigília no flueix lliurement depenent de la llum solar, si no que està sotmès, i sovint en el pitjor sentit de la paraula, a un horari que respon exclusivament a les necessitats econòmiques de les elits i del poder: dormim quan ens deixen, i només les hores que ens deixen. El poder no només ens diu quina és  l'hora d'anar a dormir i quantes hores de son. També ens diu quan hem de menjar, quan hem d'anar a comprar. El poder, si li ho permetem, també ens dirà quan hem de cardar, i quant de temps dedicar a aquesta activitat. 

La meva opinió és que a un món ideal no haurien d'haver-hi rellotges, No pel fet del sotmetiment individual i particular a uns horaris, com pel que suposen de sotmetiment a un sistema. És a dir, la planificació, la distribució del temps en tasques per assolir uns determinats objectius, i que aquestes tasques es realitzin dins de marcs temporals ben definits, i que això vulgui dir que, a vegades, calgui córrer, em sembla lògic. El treball, entès com les tasques que hem de fer per a aconseguir allò que ens cal per viure,  a vegades demana sincronització amb d'altres persones. És un fet. El que no tinc tan clar és que els horaris siguin una imposició. La primera acció amb la que s'imposa l'ordre social, cada dia. 

El primer que fa el sistema, cada dia, es fer sonar el despertador per ordenar que ens llevem.  És el sistema que ho fa. No tu. Tu dormiries tot el que et vingués de gust. Però en un exercici d'autoexplotació, que és el mecanisme d'explotació que més li agrada al sistema, tu mateix prepares l'alarma per l'endemà i et dius que demà tens molta feia a fer. Segur? Hi ha tanta feina a fer? cal tanta feina per a obtenir allò que et que cal per viure? Sí, potser sí, vist que els preu pugen i pugen i els salaris, en canvi, estan estancats des de fa anys, lustres, o dècades, potser. Pot ser també que no tinguis una alternativa a aquest horari. Pot ser que no tinguis, o no coneguis, o no sàpigues com revoltar-te contra aquest horari.

De fet, és molt difícil revoltar-se contra un horari que és imposat pel poder, però és administrat per un mateix. Contra qui t'has de revoltar? contra tu mateix, que ets el que posa l'alarma? No. hauries de revoltar-te contra "el poder". Però qui és el poder? en aquest cas, el "poder" és l'empresa per a la que treballes i que té un horari marcat que tu, en algun moment de la teva vida, vas acceptar i signar un contracte on l'horari estava explicitat. No pots faltar a la teva paraula. Però tenies alternativa? No. I no la tenies perquè no hi han treballs a mida. El que hi ha és un sistema, amb uns horaris generals.

Fes-te autònom. Cert. És una opció. Els teus horaris te'ls imposaràs tu. Per a la majoria dels autònoms, però, l'autoexplotació que representa l'hora de llevar-se no és ni l'única ni la més greu de les autoexplotacions que s'infringeixen a ells mateixos. Aquesta autoexplotació, de fet, és explotació del sistema. L'autoexplotació, com ja he dit abans, és la forma d'explotació preferida pel sistema.

En fi. El poder és poder perquè aconsegueix que els seus súbdits facin el que el poder vol, ja sigui per coerció o per convenciment. Sempre és millor el convenciment de les classes subalternes, perquè és més barat i, per tant, proporciona millors rendiments, però la coerció també es pot aplicar, si cal.

Al poder no li preocupa el benestar de la gent. Canviar els horaris o no canviar-los no respon a criteris de salut. Tinguem-ho ben clar. La preocupació  per la salut de la gent és industrial. Com a una gran granja de porcs. Cal subministrar la quantitat de kilograms d'antibiòtics i medecines necessàries i procurar que el bestiar no estigui massa estressat. amb l'objectiu d'engreixar-los per a que, en el temps previst, donin els beneficis esperats.  O si ho voleu, per a que treballin i produeixin durant la jornada laboral, i un cop acabada aquesta jornada, consumeixin i paguin per sobre del seu preu de cost, els productes consumits. 

Amb aquesta idea al cap, es podria encetar el debat de si canvi d'horari sí, o canvi  d'horari no. O potser el d'horari d'estiu o horari d'hivern. En fi. Està molt bé. Però no oblideu que, cada dia, a les set, o a les sis, a o a l'hora que tingueu posat el despertador, aquest sonarà. Pregunteu-vos si aquest és el món que voleu.

Per mi, no ho és. Ja us ho dic ara. 

Minimalisme, austeritat, frugalitat i auto-disciplina.

De les moltes modes que es fan i desfan a les xarxes socials algunes aconsegueixen cridar-me l'atenció. Una que ho ha fet és la del "minimalisme". 

A un món en que, al meu parer, el decreixentisme hauria de ser la tria racional, aquesta moda del "minimalisme" podria ser alguna cosa a tenir en compte? Potser sí. No dic que no. Però quan veig els vídeos de "minimalistes" al youtube sento desassossec. No me'ls crec. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En general, aquest minimalisme del youtube és un garbuix de vàries coses: simplificar la vida, reduir la despesa, fugida a l'entorn rural... Algunes coses em semblen bé i d'altres no. Però primer de tot crec que caldria ser precís amb els mots.

Minimalisme, segons la viquipèdia és una tendència artística que abasta diferents arts: «l'art minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació emfatitzant en l'anonimat de l'autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expressivitat dels pintors de l'anterior generació de l'expressionisme abstracte, i intenten evitar associacions metafòriques, simbolismes i suggeriments espirituals transcendentals. Utilitza estructures i formes geomètriques elementals, sovint modulars i repetitives o elements lumínics».

Sembla que els influencers i creadors de contingut s'han apropiat del mot tot fent èmfasi en la idea de simplicitat, de senzillesa, de cosa elemental i bàsica, mínima. Aplicada a l'estil de vida. És una apropiació que busca agafar un concepte artístic, modern i aplicar-lo als quefers diaris. Molt culte. I molt lligat amb un pensament de nova era, de "decreixement", de retorn als "orígens", a allò que és autèntic i primordial. 

Però la simplicitat passa per una idea fonamental que trobo que no es diu: per a simplificar t'han de caldre poques coses, i aquestes coses no han de tenir afegits superflus.  

Hi ha, com a mínim un parell de mots que, al meu entendre, encaixen força més bé que el concepte de "minimalisme" en aquesta idea de màxima utilitat, mínima superficialitat i despesa.

El lloc wordreference que compara diccionaris de diferents llengües diu que l'austeritat és «Senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental». 

M'agrada aquesta definició. És la definició que jo mateix he donat quan estava rumiant aquest post. Curiosament, aquesta idea de "no superficialitat" no es troba al cercador en línia de l'Enciclopèdia Catalana o del diccionari en línia de l'Institut d'Estudis Catalans.  De fet, la definició del DIEC és, si fa no fa, la mateixa que es pot llegir al diccionari Pompeu Fabra. En aquests casos «austeritat» fa referència a un capteniment o actitud rígida, seriosa o severa. El diccionari de la RAE, en castellà, en primera accepció, va en una línia similar, però en la segona accepció defineix auster com: sobri, morigerat i sense excessos, cosa que va més en la línia de wordreference.  

La paraula austeritat, sigui com sigui, està maleïda des que s'ha convertit en sinònim de retallades en serveis públics. Però el cert és que l'austeritat històricament ha estat considerada, més aviat, una virtut, o un capteniment positiu. Sovint, des de l'integrisme religiós, pel que representa de  rigidesa moral, però sovint també, des de postures laiques pel que representa de no superficialitat. Una persona austera tant pot ser  una persona moralment rígida, com una persona senzilla, de poques floritures, però també, per això mateix, ocupada en allò que és essencial i, per tant, que coneix de forma precisa i profunda. 

L'austeritat acostumava a aparèixer a les descripcions biogràfiques de personatges importants, de savis i de sants. La senzillesa i la seriositat, acompanyaven i sovint eren el motor de vides dedicades a la investigació, a la recerca, a l'estudi, a l'exploració i al descobriment.  Simplement, per aconseguir els objectius proposats calia destinar les forces a aconseguir-los sense distraccions i sense superficialitats, Necessàriament calia, i cal, ser austers per a ser savis.

Aquesta austeritat és sinònim de disciplina, que és una altre de les paraules maleïdes del món actual.  Sovint, aquesta disciplina és auto-disciplina, i és així quan té més valor, al meu entendre: quan  un mateix és capaç d'imposar-se i sotmetre's a un conjunt de regles per tal de formar-se, d'aprendre. La disciplina, en general és imposada des de fora, i pel que té d'obediència i jerarquia entenc que es fa antipàtica. En canvi, quan és un mateix que dicta les regles i se sotmet a elles, és que ha assolit un grau d'auto-control, de domini de les pròpies emocions i posseeix força mental. 

L'auto-disciplina s'aprèn i s'entrena. Potser acceptant i sotmetent-se a una disciplina externa. Perquè és difícil, o impossible, que algú voluble i pusil·lànime assoleixi sense ajudes auto-control i auto-disciplina. Un dels objectius de l'ensenyament i l'educació seria, doncs, que els alumnes adquirissin la virtut de l'auto-disciplina, i dic virtut,  i no habilitat o competència. Que n'entenguessin el valor i la necessitat. Que l'integressin en el seu caràcter. Caràcter és una altre paraula maleïda, i mal entesa. Tenir un caràcter fort no vol dir cridar a tothom, o ser brusc , o violent. Més aviat té a veure amb la coherència entre els fets i el propi pensament, té a veure amb resiliència, amb disciplina i amb personalitat. Avui en dia totes aquestes paraules sonen a ranci i antic, però segueixen sent paraules i conceptes clau. 

L'altre mot que cal tenir en compte, a més d'austeritat, és frugalitat. Una persona frugal és una persona de "baix consum".  Una persona frugal pren el que necessita, i prou. No busca l'afartament. En té prou amb la satisfacció. La persona frugal defuig l'excés. A molts diccionaris frugalitat i austeritat són sinònims però crec que val la pena matisar els dos mots: l'auster defuig allò que és superficial; el frugal només pren allò que li cal. Són les dues cares de la mateixa moneda. No es consumeix allò que no cal. Allò que és superficial, no cal.

Per mi el "minimalisme" vital que es proposa a les xarxes socials és una moda que pretén visualitzacions amb un missatge que fa de la necessitat virtut, però que ho fa d'una forma que només busca likes. O pitjor, vendre cursos o seminaris, o aconseguir  patrons i espònsors. Totes aquestes coses no van al fons de la qüestió. Són superficials. Són, per tant, contràries a l'austeritat. Són innecessàries i, des de la frugalitat han de ser menystingudes.  Tota aquesta moda del minimalisme a les xarxes socials no és més que un nou reclam per a consumir i captar l'atenció. Predica unes actituds, però demana uns actes que en són contraris.

El que jo dic és lleig. No permet fer vídeos bonics i, en veritat, sona a ranci i passat de moda, però el cert és que no hi ha res més revolucionari avui que l'austeritat, la frugalitat i l'auto-disciplina. Amaniu-ho amb criteri i lliure albir. Afegiu-hi estoïcisme. El poder dels consumidors no és triar una marca o una altre. El poder és deixar de consumir. Que la gent no compri és el que més temen. Que la gent no els escolti ni els faci cas. Que la gent no es mati a treballar. Ofegar el sistema. Consumir només allò que es necessita i fer-ho en la mida del possible fora dels circuits controlats: a fires i  mercats de carrer. Fer els pagaments preferiblement amb diner en metàl·lic no rastrejable. Fugir sempre que es pugui de la mediació digital. Crear espais auto-gestionats d'ajuda i suport mutu. Crear poder popular real. En contra el que proclamen certes veus, al meu entendre, la forma de fer-ho és precisament amb austeritat, frugalitat i auto-disciplina. Perquè el decreixement o el fem nosaltres, el poble, o els poderosos ens l'imposaran. Els rics no decreixeran. Els pobres serem decrescuts. 

Es pot evitar «Un món feliç» com el que va descriure d'Aldous Huxley. No està escrit que sigui inevitable. Però cal rebel·lar-se. Avui. Ara mateix. Un altre món és possible. 

"Titulitis"

Aquest passat mes de juny vaig presentar el treball final del Màster Universitari d'Enginyeria Computacional i Matemàtica, que és un interuniversitari entre la Universitat Rovira i Virgili, la pública de Tarragona, que és la universitat que lidera la part acadèmica, i la Universitat Oberta de Catalunya, que posa la infraestructura de campus virtual. 

És un màster relativament "curt" (però que he fet a un ritme lent i m'ha ocupat ben bé tres anys ) i que permet aprofundir en qüestions que m'interessen personalment, en el sentit de que m'interessen de forma no professional. És una màster que he fet per gust,  sense esperar que em proporcioni cap millora laboral. L'he fet  perquè m'agrada aprendre, perquè les mates sempre m'han agradat, tot i  que en el passat semblava que l'univers es congriava per a fer-me-les odiar, i perquè d'altres tòpics tractats, com la intel·ligència artificial, són de plena actualitat, i a mi m'agrada aprendre "fent", que encaixa força bé amb el model UOC 

Ho he passat molt bé fent el màster. Estic molt content d'haver-ho aconseguit i no puc deixar de pensar que té una part d'èxit personal. Per la dificultat, també, atès que per circumstàncies familiars el TFM ha estat molt més difícil d'acabar del que esperava. A mi m'ha representat un fort desgast. No tant per a tasca en si, com per les circumstàncies que l'han envoltat.

Amb aquest títol resulta que a dia d'avui soc Enginyer Tècnic de Telecomunicació en l'especialitat d'equips electrònics, des de 1992, per la UPC; també soc Màster en Enginyeria Informàtica, per la UOC, des de 2022; i ara, afegeixo el Màster en Enginyeria Computacional i Matemàtica, per la URV-UOC, a 2025. Tres enginyeries. Alguna més en caurà si les meves circumstàncies vitals m'ho permeten. 

Jo podria ser un cas de "titulitis". Però no ho soc. La "titulitis" és aquest vici social que imposa que per accedir a qualsevol càrrec o lloc de treball,  cal un títol. Això no hauria de ser dolent. De fet seria molt bo que es pogués confiar plenament en que els títols que s'obtenen al sistema educatiu proporcionen una base de coneixements teòrics i pràctics suficients per accedir a les professions que fan referència. Seria molt bo que quan s'oferta un lloc de treball, es pogués confiar que el títol que es demana sigui realment el que es necessita, i que un recent titulat pot, si més no, afirmar que té els coneixements teòrics i pràctics suficients per exercir aquella tasca i ser productiu en un temps raonable. Això seria l'òptim, però sovint les ofertes de treball demanen títols que no són escaients. Com que això és així des de fa molt de temps, la gent sovint infla els seus curricula amb títols, distincions, càrrecs... 

Fa molts anys la formació universitària només estava a l'abast de famílies riques. Ser llicenciat, metge o enginyer era un senyal de ser "de bona família" i de classe benestant. El títol universitari era enlluernador i provocava el respecte de les classes treballadores. EL progrés va trencar aquesta barrera de classe i tots els que avui voltem la cinquantena vam viure una època en la que els estudis universitaris es van posar a l'abast d'una bona part de les butxaques familiars. Encara suposava un gran esforç, però les famílies treballadores van poder veure com els seus fills accedien a la universitat i obtenien aquells títols tan preuats. 

Un efecte secundari va ser el menyspreu  dels títols de formació professional no universitària. Perquè el títol universitari et portava a "manar" i els títol de formació professional" a ser "manat", a la cadena de muntatge, a ser classe subalterna. Aquest era el pensament de la gent. "Estudieu, fills, i podreu manar". 

És clar, no tothom pot manar. Quan tothom pot estudiar, quan pots tenir molta gent amb el títol necessari per accedir als llocs directius, el fet d'accedir-hi, o no, depèn d'altres factors.

En tot cas, els títols van passar de ser una condició suficient, a una condició necessària (encara que no suficient)  per accedir a llocs de feina ben pagats, o de caràcter directiu. Es descompta que el poder té títols. Els funcionaris de nivell alt són, sens dubte, titulats  universitaris. El sector privat també valora les titulacions. Les grans corporacions de les finances, banca, tecnologia, consultoria demanen, gairebé de forma sistemàtica, titulats universitaris.

Calen aquests títols? Sovint no. Sovint les tasques que es fan demanen coneixements que no són els que s'imparteixen a les universitats. O potser sí que s'imparteixen però, per excés o per defecte, el nivell no es correspon amb el que es demana.

Per una banda hi ha una societat que sobrevalora els títols; per una altre empreses que utilitzen els títols com a filtres per a les demandes d'ocupació; a més, títols oficials que no sempre responen a les necessitats reals de coneixements teòrics i pràctics de les empreses i, per tant, empreses de formació que aprofiten aquesta necessitat de formació per oferir cursos i titulacions de caràcter privat. Al final, oficials, o no oficials, hi han títols per a tot.

Potser hi ha un excés de títols. No sabria dir. Potser sí que cal una formació fortament especialitzada per omplir determinats buits de personal en àrees concretes de coneixement. Però també és cert que, sovint, per a moltes tasques, la formació universitària demanada és un cas flagrant de sobre-formació. 

Sigui com sigui hi han un parell de constants: una, la majoria de la societat, encara avui, dona molta importància a les titulacions; dues, obtenir una titulació demana, sovint, un esforç gran i sostingut per part de l'estudiant.

És a dir, potser els títols que es demanen no són adequats al lloc ofertat, potser estan sobrevalorats, potser la formació associada al títol no és l'escaient a les tasques que es demanaran. Caldria anar amb molta cura a l'hora de demanar un títol per a un determinat lloc de treball. Caldria saber molt bé quins coneixements teòrics i pràctics són els que estan associats al títol i, valorar amb cura, si aquest conjunt de coneixements són escaients al lloc demanat. És per això que els títols professionals haurien d'estar reconeguts i recolzats per les associacions professionals respectives, i aquestes associacions haurien de tenir veu i vot en la confecció dels programes formatius que condueixen a la consecució dels títols.  Per la seva part, la Universitat hauria de vetllar de mantenir i aportar el caràcter innovador i de recerca a les diferents àrees coneixements. 

Tot es podria fer millor. Sens dubte. En tot cas, estudiar per obtenir un títol és una tasca individual. És un esforç intens i que s'allarga en el temps. O així hauria de ser. Obtenir un títol, universitari, en particular, vol dir que aquella persona té, o hauria de tenir, una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici. A més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli. Obtenir un títol costa. Demana un esforç. Obtenir el títol és, en part, un reconeixement a aquest esforç  i a aquesta capacitat. El títol vol dir que la societat sap que ets capaç d'esforçar-te per aconseguir uns objectius, i que has acreditat uns coneixements teòrics i pràctics sobre una qüestió determinada.  És un reconeixement i aquest és el seu valor.  Per això és un èxit personal.

Per això des d'aquí, una felicitació sincera a tots els nois i noies, homes i dones, que aquest passat mes de juny han aconseguit les titulacions de ESO, cicles formatius, batxillerat, graus i màsters universitaris, doctorats, postgraus, cursos de tota mena. Perquè ha estat un esforç llarg i sostingut, que mereix un reconeixement. I animar als que no ho han aconseguit a que tornin a intentar-ho. Que mirin de trobar en què han fallat, que mirin de corregir-ho, que no es desanimin i que tornin a intentar-ho. Si al final no pot ser, que no pensin pas que és un fracàs. Mai és sobrer el coneixement. Potser més endavant, o potser una altre via. El meu consell és, no deixis mai d'aprendre. El títol està bé, però no és el més important.   

Justament aquests dies s'han conegut notícies de polítics, de tots els partits, a esquerra i a dreta, que han mentit en el seu curriculum. Polítics que han dit que tenien uns títols que no tenien.

Han mentit. Han ocupat llocs públics enganyant a la gent. Han volgut passar pel que no eren. Han volgut fer creure a la gent que tenien una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici, a més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli que no tenien.

En canvi han demostrat que són uns mentiders, uns cínics, uns corruptes de la pitjor espècie. Han volgut passar per "llestos", i han tractat a la resta del món de ruc. Han demostrat ser uns classistes. Volen lluir unes titulacions que no tenen. Volen el reconeixement que impliquen aquestes titulacions sense l'esforç necessari per aconseguir-les. Volen fer creure que tenen uns coneixements que no tenen. Volen ocupar uns llocs, i acaparar uns sous, que no mereixen en cap cas, per manca de coneixement, i per manca d'ètica. 

Qui menteix en una titulació hauria de quedar inhabilitat permanentment per a l'exercici d'aquella titulació. Se li hauria d'impedir, fins i tot, l'accés als estudis. Si més no fins que demostri que és una persona digna de confiança davant un tribunal format per titulats de la titulació ofesa per la mentida. Perquè qui menteix dient que té un títol que no té, ofèn. Ofèn, i molt, als que s'han esforçat, de forma intensa i sostinguda en el temps, per fer-se dignes del títol. Per honorar aquest reconeixement obtingut amb esforç. Vet-ho aquí.

Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Tot suma

 Abans que se'm passi. Espero que si està llegint aquestes línies, hagi pogut gaudir d'un bon Nadal i d'un bon Sant Esteve. Que les tradicions que assenyalen i guarneixen aquests dies us hagin estat propícies.

Jo crec que és bo, que ens fa  millors, encara que pugui semblar forçat, que aquests dies gent desconeguda mostri bons desitjos vers els altres. Que la gent, potser a contracor, s'obligui a somriure i ser amable.

Sí, és cert, hi ha gent que està passant-ho molt malament i, per molt que sigui Nadal, pateixen, estan trists, malalts, sols, tenen por, han estat traïts, ves a saber. No demano impossibles. Si estàs deprimit, tot és una merda. Aquesta gent necessiten ajuda. No. Em refereixo, més aviat, al comú dels mortals que, essencialment, tenim els nostres maldecaps més o menys controlats i, tot i que potser no ens ve de gust, podem ser amables i fer bona cara quan socialitzem. Jo crec que això ajuda. A nosaltres mateixos ens ajuda. És allò de que si somrius, encara que no et vingui de gust, ajuda a millorar l'humor, i tot suma.

És un somriure de circumstàncies, poc convençut, si vols. Però necessari. Sí, segurament, si ens posèssim a pensar, potser apretaríem a còrrer i fotríem el camp pitant. Que sí. Que no dic que no.

Però, de veritat, justament per això, espero que hàgiu passat un bon Nadal, i un bon Sant Esteve, i que les celebracions que estan per venir, també les passeu bé, amb la família, i els amics. De cor us ho dic, i encara que no sigui gran cosa, com he dit abans, tot suma.

Cagumdéu! (tractorada a Barcelona)

Els pagesos han entrat a Barcelona amb els seus tractors. 

La gent, majoritàriament, els ha aplaudit. Potser no vol dir res, o potser sí.

Jo me'ls he trobat en sortir de la feina. He fet a peu el tram de la Diagonal entre la plaça del Cinc d'Oros i la de Francesc Macià. Els carrils centrals ocupats per les màquines dels pagesos. Són ben grosses aquestes bèsties, cagumdéu! Algunes ho en són molt, de grosses! I quina pudor a adob que fotien algunes! Recagumdéu!

Només calia parar una mica l'orella. Feia força temps que no sentia tants cagumdéus seguits. Cagumdéu, hem de dir-ho més! Aprofito per saludar al Vini, de Mora d'Ebre, que diu un dels cagumdéu més castíssos que recordo.

Les reivindicacions de pagesos i ramaders són variades: es reclamen preus justos, la regulació i el control de les importacions de tercers països, es denuncia l’incompliment de la llei de la cadena alimentària, la queixa per l’excessiva burocràcia, les restriccions per la sequera i es demanen mesures per garantir el relleu generacional. No demanen res d'estrany, cagumdéu! Tot té molt de sentit.

La sobirania d'un país és la suma de les sobiranies parcials. En particular,  la sobirania alimentària: que Catalunya produeixi prou aliments per a garantir la nutrició de tota la gent que hi viu. La sobirania alimentària depèn d'agricultors i ramaders. Sense agricultors i ramaders, l'alimentació queda en mans de corporacions de fora de Catalunya. Si no tenim agricultors, grangers i ramaders catalans, no hi hauran cols del país al súper. Amb sort, seran cols xilenes. Sense sort, serà concentrat proteínic fent amb pasta de grills. Aquest és el motiu bàsic pel que convé donar suport a la protesta del sector. Perquè ens hi juguem l'alimentació, i ens hi juguem la sobirania. Cagumdéu, és fàcil d'entendre!

La gent de pagès no s'està per punyetes. Ja han vist com va això de les "taules de diàleg" i diuen que no pensen anar-se'n sense haver obtingut solucions. Si més no, aquesta nit la passaran a Barcelona.  

Com que una imatge val més que mil cagumdéus vet aquí algunes de les fotos que he fet mentre tornava a casa: 

 «ProUTA burocràcia».

 

«Nosaltres collim, nosaltres decidim».

 

«La nostra fi, la vostra fam».

 

«Prou burrocràcia».

 

«No farmer, no food. La nostra fi, la vostra fam».

 

«Preus dignes. La terra sempre serà nostra».

 

«Sense el sector primari, la nevera la faràs servir d'armari. Fora burocràcia».

«Apicultors en lluita. Per una professió digna».

 

«No farmers, no food».

«Diem prou. Prou burocràcia. Preus dignes».

«Sense sector primari, la teva nevera serà armari».

 

Molta força! Gràcies per lluitar! Ens veiem als carrers!

Informe PISA

 El resultat de l'informe PISA ha aixecat polseguera. Ha fet mal. Cou.

No agrada que et vinguin de fora i et diguin que estàs malament. Que has perdut i que més val que espavilis. Que ja no ets allò que acostumaves a ser. Cou més quan et diuen que «els altres», els «rivals» tradicionals, els "adversaris" ho estan fent bé. Que estan millorant. «però a tu, què t'ha passat?»

Perquè, indiscutiblement, si ets l'únic que perd vol dir que ets l'únic  que ho està fent malament. Que estàs cometent errors. Cometre errors és acceptable. De fet, són necessaris. Sempre que dels errors se n'extregui algun aprenentatge. Sempre que de l'anàlisi dels errors se'n dedueixin accions de millora.

Vet aquí un primer problema: difícilment els polítics encarregats de gestionar l'ensenyament i l'educació acceptaran que han comès errors. Els polítics a Catalunya mai accepten que han comès errors. Mai s'equivoquen, i «fracàs» no és una paraula del seu vocabulari. Algú té la «culpa» del fracàs, i la "culpa" sempre és dels «altres»: dels governs anteriors, de les circumstàncies internacionals, de Madrit... darrerament s'ha posat de moda que la «culpa» és de la gent, que està poc conscienciada, o alguna cosa similar, i la forma de corregir el «fracàs» és «educar» a la gent, fer «pedagogia» (infantilitzant-la), i amenaçant  amb sancions, que en darrer terme és «castigar» als «culpables».

Avui sentia a la tertúlia de Catalunya Ràdio que parlaven de l'informe PISA i pensava que el primer problema el tenim amb els polítics. No només els càrrecs i gent de partit amb carnet, també els periodistes, opinadors, tertulians i "creadors i líders d'opinió" que són, en realitat, propagandistes i divulgadors dels discursos de partits. El problema són, en sentit ampli, els mateixos partits. El problema és que l'acumulació de poder per a posar-lo al servei d'interessos particulars va en contra del que és el bé comú.

Fa molt de temps que els partits serveixen com a agències de col·locació de personal a càrrecs públics, ja sigui per a interès d'aquesta gent col·locada, ja sigui per interès de la gent que els ha col·locat. Només de forma secundària per l'interès de la gent que els ha votat.

Què voleu que us digui...  fan bé. Quin és l'interès de la gent que els ha votat? es fa difícil de dir. Segur que hi ha molta gent que vota en consciència, després d'haver llegit els programes dels partits, d'haver-los comparat, d'haver fet preguntes a uns i altres tot sol·licitant aclariments d'aquells punts que no estan ben explicats o ben argumentats. Segur que molta gent vota després d'haver fet tot això i haver-ho passat pel sedàs de la pròpia ideologia i el propi judici crític. Totalment segur. M'atreveixo a dir que un grup ben important dels electors segueix aquest procediment metòdic i racional per a decidir el seu vot... 

Però, ai las! Em temo que també hi ha qui vota perquè "sent els colors" del seu club, vull dir, del seu partit polític, o perquè li agradaria ficar-se al llit amb el candidat o la candidata, o per qualsevol altre raó que se us passi per la barretina. 

 Sospito que aquest conjunt heterogeni també és un grup important. Tenint en compte això, els partits fan bé de prendre el poder que els dona la gent, i fer amb ell el que els vingui de gust. Si més no, servir els propis interessos particulars que són ben clars i definits és més racional que servir uns interessos que ves a saber quin són.

Però tant de poder en mans de tants pocs ens hauria de posar en alerta. En tant que administrats, ja siguem o no votants, no ens podem refiar dels partits. El bé comú és una cosa poc evident. El bé comú hauria de tenir alguna cosa a veure amb un model i una estratègia: amb un "què volem ser de grans" i a quin ideal de societat aspirem. Això suposa una reflexió col·lectiva que, ni s'ha fet, ni es permet que es faci.  I així anem,amb un model, o models, ambigus, quan no oposats o en conflicte. La distinció entre esquerres i dretes també va de models. 

Un cop hi ha un model, cal fer-lo efectiu. Tornem-hi: fer efectius els models potser va en contra d'interessos particulars. Si aquests interessos particulars tenen prou poder, impediran que els models es facin efectius o imposaran el model que els afavoreixi mes, sense que sigui gaire important si, nominalment, el partit que imposa el model i el model imposat siguin d'esquerres o de dretes. Mentre el model serveixi als interessos i la gent els segueixi votant, el bé comú, el model i l'estratègia només són circumstancials.

La meva opinió és que el problema amb l'educació és molt profund. Molt greu. Catalunya és un país que ha passat, en poc temps dels 6 milions als 8 milions de persones. Catalunya rica i plena no és pas cap mala cosa. Al contrari. Els nens de les famílies immigrants no són el problema. Cap nen és un problema. Si de cas, els infants són una oportunitat. Però, és clar, cal tenir un model del que volem i un pla per fer realitat aquest model.

Es poden fer moltes coses per a millorar: calen grups reduïts a les escoles; calen materials formatius de qualitat, gratuïts i accessibles; cal professorat ben format, motivat i ben pagat; cal reforçar als nens que els cal reforç; cal detectar i estimular als nens que tenen més talent i millors aptituds, per a ajudar-los a desplegar el seu potencial; cal protegir als nens dels assetjadors; cal protegir als nens de la pobresa; cal transmetre coneixements, capacitat d'aprendre, capacitat de recerca, esperit crític, mètode científic, maduresa, resiliència enfront la frustració, paciència, cal transmetre respecte, moderació, compromís amb el bé comú...

És evident que moltes d'aquestes competències, valors i caràcter no es poden transmetre a l'escola ni li correspon a l'escola transmetre'ls. Calen famílies. Cal que els nens tornin a una llar on els espera una família, on família tant pot ser la família parental més o menys ampliada, com la monoparental, com la tribu o el clan. Tant me fa si als nens els cuiden els seus pares com si ho fa el cos de bombers. El que cal és que els nens tinguin un lloc estable on viure i créixer, on se sentin segurs i estimats, on tinguin figures de referència i se'ls transmetin aquests valors i caràcter que l'escola no pot transmetre. En darrera instància, ha de ser la societat en conjunt la que educa als seus fills, la que es compromet a formar-los, estimar-los i protegir-los.

 Calen famílies però és difícil per als pares poder estar amb els fills, educar-los, cuidar-los i estimar-los quan la vida els fa destinar la major part del seu temps a pagar hipoteques i despeses de tota mena. 

 Si els fills són una dificultat afegida a aquesta forma de vida, potser és el model el que ens falla, no? 

Potser el problema és que  sistema necessita treballadors a temps complet. Potser el sistema està pensat per a treballar, produir i consumir, en lloc d'estar pensat per a educar als fills, per a cuidar als grans, per a protegir la vida. 

Potser el sistema, o el model d'avui, fa que tenir fills sigui un error que només cometen els immigrants que no estan avisats. Potser tenir fills limita la carrera professional i, aleshores, tenim una societat que es divideix en una classe «alta» de professionals que essencialment, té pocs fills  que no vol cuidar,  i una classe social «baixa» de base immigrant que té feines dures, mal pagades i que té fills que no pot cuidar. El sistema funciona amb aquests dos nivells. Els fills de la classe «baixa» tenen poques possibilitats d'ascendir socialment i , els poc que ho aconsegueixen, ja sobre avís, repeteixen l'esquema de no tenir fills. 

Vet aquí un model que destrueix a les persones i els seus bagatges culturals. Vet aquí un sistema que deshumanitza profundament a les persones i els treu una cosa tan bàsica com la relació pares-fills. Vet aquí un sistema que tritura la humanitat i ens converteix en peces d'un engranatge. Peces que es reemplacen, ja que és molt millor per als comptes de resultats que permetre que es reprodueixen. El millor del cas és que això ens sembla que és «progrés».

Un sistema i un model que va contra els nens, directament. Són les seves primeres víctimes, perquè els nens, i els mes grans, són els humans més dèbils, els més inútils per al model i el sistema, els més improductius, la despesa que cal eliminar. El sistema no vol ni fills ni avis: vol immigrants que facin la feina a sous baixos. Vol peces reemplaçables que produeixin des del minut zero, que no calgui formar i que requereixin poc manteniment. Aquest és el gran desastre. I ens sembla que això és «progrés».

Segur que es poden fer moltes coses per a millorar els resultats a les proves PISA. Accions concretes que permetran millorar la posició e Catalunya al rànquing. Segur. I segur que les implementaran i es millorarà. Per una qüestió de simple necessitat: o es millora, o no se'ls votarà, i perdran el poder. Però em demano què voldrà dir  aquesta millora en el rànquing que ja dono per descomptada (tot sigui que els polítics siguin encara més incompetents del que ja han demostrat ser). Voldrà dir que ja sabem què volem ser de grans? voldrà dir que tenim clar cap a on volem anar? 

L'altre dia sentia algú que deia que a la Xina els nens volen ser astronautes, i que, a Catalunya, volen ser influencers. Vet-ho aquí.

Que tingueu una bona castanyada!

Fa deu anys vaig escriure això a aquest mateix blog. Ves per on, aquella cosa que batejava com "Castahalloweenyada" avui ja sembla que té el nom més senzill i precís de "castaween".

Aquestes hibridacions, en una societat com la nostra, són inevitables. Tant de bo que siguin positives.

Els nens i nenes fills de la immigració, en particular la d'origen sud americà, segurament tenen com a primera referència el Halloween. Una festa infinitament més comercial i divertida que la castanyada que és, per definició, una festa del fred (no fa fred!) i de record dels morts (morts? a la societat actual no hi han morts!)

Per sort els panellets resisteixen orgullosament. Els dolços  i els pastissets sempre són un gran recurs  per a la defensa de les tradicions. Llarga vida als panellets! al vi dolç, al moscatell i les castanyes! No només, és clar. La llista de dolços i pastissos guardians de la catalanor no és precisament curta i, en defensa de la nació, la llengua i la cultura catalanes l'hauríem de fer valer sense vergonya i esgrimir-la amb contundència.

No us enganyeu, sempre es diu que el camí per a conquerir a algú, sigui mascle, femella o no binari, passa per l'estómac. És cert. una lliçó profunda d'humanitat.

Els països vius, com les llengües vives, evolucionen. A vegades bé, a vegades no tan bé. A vegades els canvis aporten saba nova. A vegades només són focs d'encenalls. 

Avui es parla de la "castaween". Jo li en seguiré dient castanyada. Si per un casual, ho dubto, però per si de cas, un grup de nens disfressats em truquen a la porta i diuen que "truc o tracte" tinc ben clar que s'enduran un bon grapat de castanyes, alguns panellets, i els desitjaré que passin una bona castanyada.

El vi dolç o, alternativament, la ratafia, i un moniato vermell ben cuit me'ls prendre jo. Que també m'ho mereixo.

Que tingueu una bona castanyada!

(O Halloween, O "castaween").

Ciència ficció

Al post anterior parlava de sl'Starship d'Elon Musk

Em preguntava, o em donava una explicació de per què havia fracassat l'enlairament.   

Jo crec, tant de bo m'equivoqui, que és un fracas per raons que van molt més enllà de les causes purament tècniques. Per què va petar l'Starship? Perquè ja no hi han projectes nacionals, o de la humanitat. Perquè ja no somiem. Perquè ja no volem anar orgullosament a on mai abans no hi havia arribat ningú.

A mi sempre m'ha agradat la ciència ficció. Aquests darrers anys han donat algunes joies: «Gravity», «Interstellar», o «The arrival». Personalment, trobo aquestes tres sensacionals. Però n'hi han un munt més. Des de «Forbidden planet», passant per «2001, A space odissey», o la imprescindible «Contact» de Carl Sagan. O series de TV tan brillants com totes les Star trek, o Galactica (en l'extraordinari remake de 2004). I me'n deixo un munt.

L'exploració espacial és una constant en aquestes obres. Utòpiques o distòpiques,  ens presenten una humanitat que en algun moment es va llençar a l'espai a explorar. 

El futur brillant  d'Star Trek, on la Terra és un planeta blau i verd, que ha regenerat la seva biosfera. Una humanitat que ha endreçat casa seva i que es dedica a la ciència, al coneixement i a l'exploració de l'espai... Contraposat al tenebrós món de "Matrix" en que les persones són esclaves de la realitat virtual, i on "l'alliberament" és que es pot triar voluntàriament aquest esclavatge.

I em temo que, avui, la humanitat és més a prop de "Matrix" que de "Interstellar"

L'avarícia i l'hedonisme contraposats als ideals, a l'esforç i al sacrifici personal.

Pastilla vermella o pastilla blava? Pugem a  l'Enterprise o ens lliurem a l'agent Smith?

El coet

Va explotar el coet de l'Elon Musk. El que havia de tornar a la lluna.

Més enllà de causes tècniques, sabeu per què va explotar? per les mateixes raons de fons que van fer explotar al Challenger i el Columbia.

Pels calés.

La carrera espacial va ser un conflicte de prestigi entre el EUA i la URSS. Guanyar la carrera espacial equivalia a dir que el sistema que representava la potència respectiva era el millor. La democràcia liberal contra el socialisme estatista. 

Si bé els primers èxits van ser de la URSS, al final els EUA van esmerçar un esforç gegantí per obtenir la victòria final i van ser ells els primers en posar el peu a la lluna.

Arribar a la Lluna va ser un objectiu nacional dels EUA. Vet-ho aquí. No importava el pressupost. Arribar els primers era l'únic que comptava. Els millors cervells, els millors materials, la millor producció. El millor del millor. Tot els mitjans que calguessin. Ep! i la URSS també ho feia així. Què us penseu?

Els EUA ho van aconseguir. Van plantar les barres i estrelles a la lluna.

Elon Musk només vol fer calés. Com només volien fer calés els contractistes del Columbia i del Challenger. 

Quan pretens fer cales has de fer dues coses: maximitzar beneficis i minimitzar despeses. 

Per a minimitzar despeses utilitzes materials barats, pagues salaris baixos, colles als proveïdors...

El resultat és, lògicament, un producte fet amb materials barats, muntat per operaris mal pagats, dissenyat per enginyers amb poca experiència, i un projecte gestionat per gent només interessada en els resultats econòmics del curt plaç. No es tenen en compte els objectiu polítics o estratègics, o els principis inspiradors del projecte.

Un candidat al desastre, en definitiva.

Però és que el món funciona així, en realitat. Els productes i serveis, tots, només tenen una raó de ser: fer calés. 

Oi que quan truqueu a algun lloc per a demanar una visita, o una reclamació, o un tècnic per una avaria sempre us fan esperar? és per això: els call centers es dimensionen per a que cap operador tingui mai el telefon penjat. Amb una persona més agafant el telèfon ja no hi haurien cues. Però, és clar, seria un salari més a pagar. No. Els diners que cobraria l'operador millor que es quedin al compte de resultats. Total, la gent no té més remei que esperar, perquè sovint són un mercat captiu (el capitalisme no funciona en mercats captius, per cert).

El món de l'empresa funciona d'aquesta forma: arribar justet, o fins i tot, una mica menys que justet. En definitiva, si les multes per no arribar són més barates que arribar justet, és millor pagar multes que pagar salaris.

Per això li va petar el coet a l'Elon Musk. Per això aquest món petarà.

Per pura avarícia.

Adéu, Josep Maria Espinàs.

 

Aquesta tarda ha mort Josep Maria Espinàs. 

Se'n va un referent personal. Se'n va l'autor de les columnes d'opinió , a les contraportades de l'Avui, que jo llegia allà a l'acabament dels vuitanta, o inicis dels noranta.  Se'n va l'autor del cant del Barça. Se'n va l'autor dels llibres de viatges, a peu, per un munt de llocs i paisatges humans i naturals.

Se'n va algú que estimava la terra, que estimava la llengua, que estimava el país.Se'n va algú que va ser un mestre en aquesta estimació. Referent també en aquesta estimació pràctica, que passa per a fer servir la llengua catalana sempre i a tot arreu. Referent, també, en com estimar la llengua, parlant-la i emprant-la, i el país, recorrent-lo a peu, fent-ne els camins, els cims, les valls, els pobles, els rius i el mar. Sentint-los a la pell i a les cames.

Se'n va un savi. Que escoltava i preguntava. Se'n va l'autor de grans converses amb personatges de tota mena del nostre país.

Se'n va un referent personal. Però els que senten més la pèrdua són, sens dubte, la família i els amics. Des d'aquest bloc, les condolences i l'escalf als familiars del finat.

Adéu, Josep Maria Espinàs. Moltes gràcies, de cor. Gràcies.  Tot l'agraïment i l'admiració per a vos. Descanseu en pau.

.

No vaig veure la cerimònia de lliurament dels oscars (ni ganes).

Potser el bolet de Will Smith va ser sobreactuat, potser n'hagués tingut prou amb els crits que li va fotre. No ho se. Jo no sóc gens de barallar-me amb ningú i la violència física em repel.

Però la violència i l'ús de la força són un recurs. Són, sobretot, el recurs dels forts.

Per cert, si no sou objectors fiscals, i suposo que la majoria no ho sou, esteu pagant l'exercit espanyol, i la policia. L'exercit espanyol, que té com a víctima favorita als mateixos ciutadans de l'estat; i la policia espanyola, la del "a por ellos". 

Quina ironia, no? Som còmplices dels que no han dubtat ni dubtaran a  apallissar-nos, en el millor dels casos, o a afusellar-nos, o bombardejar-nos, en el pitjor. Ja ho han fet abans. No els vindrà de nou. Aquests mateixos són els que amb l'excusa de l'OTAN i la defensa d'Occident estan enviant armes a Ucraïna. 

Està molt bé això de ser pacifista, però parar l'altra galta és, en general, una mala idea quan pots defensar-te. La resistència civil no violenta és el sistema dels que no tenen cap altre sistema. Oi que Ucraïna fa servir l'exercit? No he vist que fessin una "via ucraïnesa" amb tot de ciutadans ucraïnesos agafats de les mans, de punta  a punta de la frontera amb Rússia. Potser si Ucraïna no hagués tingut exercit no els hagués quedat un altre remei, però dubto que hagués aturat a l'exercit rus.

Com a principi, no hem de fer servir la violència. D'acord. El problema ve que aquest principi l'ha de seguir tothom i, oh sorpresa, resulta que només se n'exigeix l'acompliment a una de les parts. El problema ve quan la violència és "legal", quan la violència pren forma de desnonament, o de preus impagables per la llum, aigua i menjar necessaris per a sobreviure, o pren forma de multes, de presó, d'exili, de cops de porra de la policia, o quan pren forma de bullying a les escoles, o de mobbing empresarial, o de tantes i tantes formes de violència.

La violència existeix i pren moltes formes. L'estat no et pot defensar de totes les violències que et poden afectar i, de fet, l'estat mateix és una amenaça. Aleshores, de veritat, hem de renunciar a defensar-nos? Simplement, és absurd.

De la mitologia grega jo sóc admirador, és diria que un devot, d'Atena. La dea d'ulls d'òliba. La verge filla predilecta de Zeus. La protectora d'Atenes. La dea de la saviesa i, també, de la guerra justa, oposada a Ares, el deu de la guerra, sense adjectius.

Això ja ho sabien els grecs. A vegades, lluitar és el correcte i èticament justificable. El que cal fer. La força i la violència poden ser un recurs. En ocasions serà un recurs just i, en d''altres, un recurs pràctic. Com a norma no l'hauríem de fer servir però, com a norma, tampoc hauríem d'acceptar ser-ne víctimes. Si el càlcul de cost-benefici ens recomana la força, cal tenir-ho en compte. És el que fan els estats. No veig perquè no hauríem de fer-ho els particulars.

Com a consell, però, si heu de fer servir la força que sigui perquè és clar que aneu a guanyar i amb l'acció s'acabarà el conflicte. No us fiqueu en merders de resultat incert o que puguin tenir conseqüències o, pitjor, una escalada.

No ens desviem. Del que estem parlant és d'un tipus que fa un acudit sobre el cabell de la dona d'un altre tipus, i aquest, que té la dona al costat, li clava un mastegot a l'individu primer. Tot això en el marc d'un acte públic. La veritat, em fa molta mandra. No hi veig res d'interès en aquesta situació, més enllà de constatar, un cop més, quant de mal està fent la correcció política i com de maleducats són molts d'aquests personatges de la faràndula. 

No són referents. Mai ho han estat, per molt que des dels mitjans de comunicació ara es faci safareig amb aquesta escena de comèdia. Sí, de comèdia. Violència? si això és violència, hi ha més violència a qualsevol assemblea de veïns de l'escala. El que facin o deixin de fer aquests personatges pertany a l'àmbit dels seus afers privats. Per molt que es tracti de la cerimònia de lliurament dels Oscars.

Cerimònia que, per cert, no he vist mai i, si puc dormir a les nits com fins ara, seguiré sense veure per molts anys a venir. Bona nit.

...Es demanaven: "Per què la gent no es vacuna?"

És una pregunta que se sent sovint, darrerament. Es veu que un cop s'ha arribat al famós 70% de vaccinats, el 30% dels no vaccinats es resisteix a punxar-se.

Per ràdios, teles, diaris... opinadors, periodistes, polítics, metges. cientícis es demanen que com pot ser que hi hagi prop d'un 30% de la població que encara no s'hagi vaccinat, tot i les campanyes d'informació, i també les amenaces, i els insults.

Ras i curt. Perquè no volen, i has de respectar-ho.

L'altre dia, en la seva editorial al Matí de Catalunya Ràdio, Laura Rosel afirmava sense el més mínim dubte que la vaccinació no era una decisió personal si no que afectava a la salut de tots i, per tant, no es podia considerar personal. Què volia dir? que la vaccinació ha de ser obligatòria?

En realitat, només era la seva opinió. La meva és que la vaccinació contra el Covid19 ha de ser, com ara, voluntària. Penso, crec, i defensaré allà on calgui que és una decisió estrictament personal.

De fet, en el punt en el que estem, la vaccinació és una decisió personal que no té a veure només amb la salut si no també amb la política. Té a veure amb com creus que ha de ser el món.

Només un detall: a cada elecció, a cada procés electoral, a cada referèndum.... en el que, sobre el paper, es prenen decisions transcendents sobre les polítiques que se seguiran, sempre hi ha abstenció. A les participacions més altes, hi ha prop d'un 20% d'abstencionistes. A les participacions més baixes, com la del referèndum de la constitució europea, l'abstenció pot depassar el 70%. Votar o no votar afecta directament a la salut pública. i si no, pregunteu per les retallades en salut pública que és una constant des de fa anys. 

El sistema mateix afecta a la salut pública. Cada dia, de mitjana, se suïciden dues persones a Catalunya. Cada any moren unes 600 persones a Barcelona com a conseqüència de la contaminació atmosfèrica.

I la pujada del preu de la llum? Aquesta pujada provoca un increment de la pobresa energètic. La pobresa es un factor de risc per a la salut.  

L'alcohol, el tabac, l'obesitat... són problemes de salut pública. L'estat, però, no sembla estar gaire preocupat pel tema i, de fet, fa un bon negoci amb els imposts sobre l'alcohol i el tabac.

O el canvi climàtic. Les advertències de l'ONU són cada com més clares. hem de deixar d'emetre gasos d'efecte hivernacle (GEH) de forma immediata. El canvi climàtic avui ja es cobra un preu en extinció d'espècies i en vides humanes. Això anirà a més. Si no s'atura l'emissió de GEH la probabilitat que els nostres fills, o nets, acabin sent, ells mateixos, part d'aquest preu a pagar anirà creixent.

No veig per enlloc que tots aquests problemes de salut pública s'estiguin encarant. De fet la sensació és que el sistema sembla més interessat en mantenir els business as usual. Només cal veure com les elits han obert els ulls com plats quan s'ha parlat de l'ampliació del Prat, o amb els jocs olímpics d'hivern de Barcelona-Pirineus. Han ensumat sang. Negocis especulatius. Els diners per davant de tot. Més desigualtat i, per tant, més problemes de salut pública que afectaran, sobretot, als més pobres.

Reprenc. Un 30% de persones s'abstenen, sistemàticament, de votar. Cadascuna d'elles tindrà els seus motius. Jo no demano per què no voten. Respecto el seu no-vot, tant més quan, resulta que paguen els seus imposts, igual que jo i compleixen amb els seus deures igual que jo. En canvi, no exerceixen el "dret" a vot. És curiós com aquesta decisió de no votar, de renunciar al "dret" a votar es respecta, tot i que, certament, a ningú se li escapa que el no-vot afecta, per una banda , a la legitimitat del sistema; i per altre, als propis no-votants, perquè el seu no-vot se'ls pot girar fàcilment en contra, amb polítiques de retallades, per exemple, en salut.

Vist així, els abstencionistes i els que encara no s'han vaccinat s'assemblen. però mentre que l'abstenció està assimilada com a part del sistema, els no-vaccinats, en canvi, en són la prova fefaent d'un fracàs del sistema.

El sistema ha fracassat en informar correctament a la gent enlloc d'espantar-la, amenaçar-la, insultar-la, o idiotitzar-la amb sensacionalisme, informació espectacle i propaganda. El sistema ha fracassat en el seu objectiu d'educar als joves com a ciutadans crítics, amb esperit científic, amb valors cívics. En canvi produeix ciutadans acrítics, treballadors dòcils ignorants dels seus drets laborals i consumidors compulsius. El sistema fracassa en la protecció dels ciutadans quan, en nom de la seguretat de l'estat, de la salut, l'ordre públic, o "de la constitución que nos hemos dado entre todos", envia els anti-avalots a rebentar ulls i testicles, o tanca rapers a la presó, o els envia a l'exili per dir que la monarquia està corrupta, o els sanciona amb multes impossibles. L'estat reprimeix la dissidència.

Mirin. No es volen vacunar? que no es vacunin. No són els meus enemics. Tinc molt clar quins són els meus enemics. El que se segur és que un no vaccinat no és el meu enemic pel fet de no estar vaccinat. Ho serà si és que és un fatxa, o un psicòpata, o un violador, però no per no estar vaccinat. Queda entès? Estan en el seu dret de no vaccinar-se. 

No només. L'estat NO té dret a fer la vida impossible als no-vaccinats. Punt. L'estat no té dret a fer-li la vida impossible a ningú que en l'exercici dels drets que li són reconeguts prengui decisions que no li agraden a l'estat. Mala sort, estat. Mira de convèncer-los amb informació clara i intel·ligible. Per descomptat sense agendes ocultes.

En fi. per què la gent no es vacuna? per què l'a vaccinació s'ha estancat al 70%? Senzillament perquè els que encara no ho han fet, no volen. Potser canvien en el futur, o potser no. En tot cas, perquè la decisió és seva i tenen dret a decidir.

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.