dissabte, 31 de març del 2012
puja la llum
Més de 10 milions de treballadors van fer vaga a tot l'estat. És dir, que van renunciar al salari d'un dia (en realitat, a 1'4 dies aproximadament) per a dir ben alt i fort que les retallades i la reforma laboral no són el camí.
Però això al govern (avui del PP, ahir del PSOE, potser diferents en la forma però no en el fons) no li fa res. Continuen amb el seu programa: El diumenge apugen les tarifes de la llum. I no poc.
Un particular contracta amb una empresa energètica el subministrament i es signa un contracte.a tant el KWh, amb un recàrrec si et passes de consum. El preu del KWh segons tarifa vigent.
Tarifa vigent? La que marca el govern. I jo demano: En quin programa polític figurava l'increment de tarifes de la llum? Qui ha demanat l'apujada de tarifes? els ciutadans, els votants, segur que no.
Ho han demanat les energètiques. I el govern apuja les tarifes. Els treballadors, més de 10 milions, vam demanar la retirada de els reformes i l'aturada de els retallades? Quin cas ens fa el govern? cap.
Però, és clar, aquests "favors", com apujar tarifes a tots els abonats, després es cobren. I així és com tens un Felipe González fent de conseller de Gas Natural, per exemple.
I avui els diaris anaven plens dels actes "vandàlics" i d'enfrontaments i que el cost del mobiliari urbà destrossat serà de 600.000€. Diners que pagarem entre tots els barcelonins.
Però cap diari ni mitjà parla del que costarà l'acte de saqueig i robatori perpetrat per govern i energètiques. Però, en aquest cas, saqueig i robatori legal. prou que al contracte posa que la tarifa vigent la marga el regulador. Però el regulador no és imparcial. Resulta que, ves quina cosa, el regulador és el govern, "triat" amb els vots del poble. Però el regulador a qui escolta és a les energètiques. I apuja les tarifes de la llum. Cercle complet.
Vet aquí com funciona la cosa: monopolis energètics més regulador al seu servei igual a població esquilada. Un impost privat a major glòria de les energètiques, per cortesia del govern. I si no estàs d'acord, et fots. Que això és democràcia.
Com deslliurar-se d'aquests paràsits. Quan costa un generador per a consum propi? quines opcions hi han? Una cooperativa de producció d'energia, potser?
En tot cas, no és democràcia. És una demostració més de com, cada vegada més, hi han uns ells i un jo, més que no pas un nosaltres, enfrontats. En combat absolutament desigual i desproporcionat quan és ells contra jo i encara desigual i desproporcionat quan és ells contra nosaltres.
Però l'enemic es va desemmascarant, a una banda "ells", que retallen serveis, crèdits i ajudes, apugen imposts, tot per a defensar-se entre ells, per a defensar els seus interessos, per a fer-se favors... i a l'altre els que paguem els imposts, els que rebem els cops, els gasos i les pilotes de goma de la policia, els que som reprimits, els que protestem.
El món ha de canviar, però no podem deixar que siguin els polítics professionals, els poderosos, els monopolis... els que se n'encarreguin. El seus interessos no són els de la gent. Els seus són interessos professionals i particulars. No els que compartim la majoria. Si els deixem fer, faran un món a la seva mida, no a la nostra, no a la meva, no a la del meu fill.
No vindrà d'ells la solució. Ells són una part fonamental del problema.
La solució l'hem de trobar nosaltres. Un per un, tots plegats. I la solució no serà tornar al passat. El món no tornarà a ser com abans de l'esclat de la crisi. Aquell món s'està acabant. Cal fer un món nou, i ha de ser molt diferent de com és ara, i no podem deixar que siguin ells que el facin, perquè llavors nosaltres, vosaltres, ell, tu i jo, perdem.
Quin món vols?
Un altre món és possible.
Etiquetes de comentaris:
crisi,
decreixement,
economia,
política
divendres, 16 de març del 2012
15M. Publicació de "Rebel·leu-vos!"
Us recordeu de l'Enric Duran? Potser us recordeu més del cas del "Robin dels bancs".
Enric Duran va estar vinculat a un parell de publicacions:
El 17 de setembre de 2008, va ser Crisi.
El 17 de març de 2009 va ser "Podem!".
El 15 de març d'enguany, amb un títol que recorda els pamflets d'Stéphane Hessel "Indigneu-vos" i "Comprometeu-vos!", va arribar "Rebel·leu-vos!".
Què és "Rebel·leu-vos!"? Una publicació autogestionada i per l'autogestió. Ells mateixos es presenten:
En tot cas, una interessant publicació en la línia de "Crisi" i "Podem!".
Per a llegir i rumiar.
Enric Duran va estar vinculat a un parell de publicacions:
El 17 de setembre de 2008, va ser Crisi.
El 17 de març de 2009 va ser "Podem!".
Què és "Rebel·leu-vos!"? Una publicació autogestionada i per l'autogestió. Ells mateixos es presenten:
"REBEL•LEU-VOS!, Una publicació massiva que inundarà el transport públic, els centres de treball, els parcs, els centres de consum, mitjançant la distribució de 500.000 exemplars gratuïts, actuant simultàniament en tots costats i enlloc. Una eina per a difondre i impulsar la transformació social a través dels recursos que es proposaran en els seus continguts entorn de l’autogestió, l’autoorganització, la desobediència i l’acció col•lectiva. En un moment en que el sistema capitalista es dirigeix al col•lapse, immers en una profunda crisi sistèmica (ecològica, política i econòmica, però principalment de valors), on individus i col•lectius de persones estan sent desproveïts dels seus drets fonamentals, és necessari desenvolupar un procés col•lectiu horitzontal on tots els éssers humans puguem interactuar en igualtat de condicions i en llibertat.
Interactuar significa relacionar-nos (tant humana com econòmicament), comunicar-nos, cobrir les nostres necessitats bàsiques, generar i protegir béns comuns, conèixer-nos i donar solucions col•lectives a problemàtiques que interfereixen les nostres vides. Volem obrir una bretxa dintre de la normalitat en la monòtona vida estatal-capitalista, un dia qualsevol, que finalment no serà qualsevol dia.
Mitjançant aquesta publicació pretenem:
• Impulsar un procés col•lectiu horitzontal on tots i totes puguem interactuar en igualtat de condicions i en llibertat.
• Crear xarxa de comunicacions entre les persones compromeses amb el canvi i amatents a actuar.
• Trobar solucions col•lectives a problemàtiques que interfereixen les nostres vides.
• Facilitar l’accés a recursos que possibilitin l’autogestió.
• Participar en la construcció de xarxes de suport mutu, horitzontals, assembleàries i generades des de la base.
• Publicar tota aquesta informació en un format atractiu per a facilitar l’accés a tota la societat."
En tot cas, una interessant publicació en la línia de "Crisi" i "Podem!".
Per a llegir i rumiar.
Etiquetes de comentaris:
crisi,
decreixement,
economia,
política,
social
Al voltant de la vaga general del 29M
El proper 29 de març diferents sindicats han convocat Vaga General. Els motius de la convocatòria són diferents: Els sindicats majoritaris CCOO i UGT pretenen forçar al govern a renegociar la reforma laboral; per la seva banda, CGT, entre d'altres, va molt més enllà i convoca la vaga per a "derogar la reforma juntament amb la resta de mesures econòmiques i anti-socials que agredeixen directament la classe treballadora". La CNT també apunta directament a la derogació de la reforma.
Avui és fàcil que en qualsevol conversa es parli, poc o molt, de la crisi i de la vaga general. "Servirà per alguna cosa?".
Difícilment. Molt difícilment. El govern ja descompta la vaga general. Ja la descomptava Rajoy el passat gener.
Ben mirat, perquè haurien de moure's ni un mil·límetre per una vaga general? ¿És que potser a França fa un parell d'anys, contra la reforma de les pensions, o a Grècia ara mateix, amb l'oposició a les mesures "d'austeritat", els governs respectius han retirat res? Algú sap quantes vagues generals han fet a Grècia aquests darrers tres anys? Doncs bé, el 2010 van fer 10 vagues generals. El 2011 en van fer 7. Enguany, que recordi, ja en porten una.
Prenent les de Grècia com exemple: han estat vagues combatives, amb un Parlament protegit per la policia encerclada pels manifestants. Han hagut xocs violents i a Atenes els incendis d'edificis i entitats bancàries van ser notícia a la vaga del febrer. Miraculosament, o potser és censura informativa, no han arribat notícies de morts.
Doncs bé, a Grècia, el Parlament grec continua endavant amb les mesures "d'austeritat". Mesures que afecten directament als treballadors grecs, als aturats grecs, cada cop més, als nens... i prou que s'estan oposant. Per la força, fins i tot. Però l'estat grec no cedeix.
Mentre la policia (grega) protegeixi el Parlament (grec), el Poble (grec) tindrà les de perdre. Les víctimes i els morts cauran de la seva banda (del Poble grec). Mentre la revolta (del Poble grec) es redueixi a uns dies de vaga amb aldarulls més o menys violents, però que puguin ser controlats per la policia (grega), el govern (grec) ho donarà per bo i continuarà amb el seu pla.
Ara fixem-nos que en el paràgraf anterior podem canviar grec per català, espanyol, francès o sirià i la frase continua aplicant.
Aleshores, tornant al principi, difícilment un dia de vaga general podrà canviar res. Sincerament això és el que crec. Només una situació imprevisible, que no pugui ser controlada per la policia, que se li escapi de les mans al govern, podria provocar un canvi. I ja veuríem cap a on. És només la meva opinió, evidentment, però no veig que el raonament tingui cap error. Em sembla lògic. I també em semblaria lògic que molta gent hagués arribat a una conclusió similar.
De totes formes, la qüestió té més fons. És lícit preguntar-se per a què servirà la vaga general. Però crec que la pregunta hauria de ser "Per a què voldríem que servís la vaga general?", és dir, "Com haurien de ser les coses?". El problema és aquest. Algú té un pla?
Els promotors de la reforma laboral tenen un pla. És un pla de reducció de despesa pública, de privatitzacions de serveis públics, de reducció de drets dels treballadors, d'increment de la productivitat del treball -via acomiadament de treballadors i increment de jornades laborals amb manteniment o reducció de salaris. És un pla que aboca a milers de treballadors i llurs famílies a la misèria. A ser exclosos d'un sistema que cada vegada és més petit però, a la vegada, més eficient en la seva capacitat productiva.
En el cas català, l'objectiu final del pla és poder fer front a l'immens deute de Municipis de Catalunya S.A. (MCSA), filial local de Generalitat de Catalunya S.A. (GCSA), a la vegada filial regional d'Estat Espanyol S.A. (EESA) , contret amb tot un munt de bancs i creditors forasters. Val a dir que tant MCSA, GCSA com EESA han assumit, en un sorprenent exercici d'enginyeria financera, tot el munt de deutes d'entitats i persones privades que, d'aquesta forma, aconsegueixen quadrar uns balanços que, en el millor dels casos, mereixerien anys de condemna a presó.
HI han altres objectius secundaris: la privatització de serveis públics vol dir canviar la raó de ser d'aquestes empreses, que passarà de ser la prestació de determinats serveis a ser la consecució de beneficis. Beneficis que aniran a mans privades.
Això s'ha fet així perquè, com ja s'ha dit molts cops, les direccions i molts comandaments intermedis de MCSA, GCSA i EESA tenen interessos comuns amb les entitats i persones privades inicialment endeutades. O bé seran els nous propietaris o copropietaris, o comandaments de les empreses públiques privatitzades. Seran les mans que recolliran beneficis, allà on abans es prestaven serveis.
Ara, molts dels comandaments superiors i intermitjos, polítics i administratius, de MCSA, GCSA i EESA lluiten pel seu benefici propi, i per la seva supervivència. Per la seva. Pel seu sistema. pel sistema on ells són els insiders preferents. I per això la reforma.
La ironia és que molts dels treballadors exclosos comparteixen el pla dels promotors de la reforma laboral. El que sap més greu als exclosos és, precisament, l'exclusió. El seu desig és tornar com abans millor al centre del sistema. El desig és que les coses tornin a ser com abans.
I si les coses no poden tornar a ser com abans? I si l'exclusió no és temporal, si no per sempre? No hi ha un pla alternatiu? Repeteixo la pregunta: Algú té un pla?
I si resulta que part de la solució passa per la no supervivència de MCSA, GCSA i EESAo, si més no, per un canvi dràstic de la seva forma actual? i si part de la solució passa per transformar l'exclusió en la nova inclusió? i si part de la solució és ser eficients, però no des del punt de vista econòmic, si no des del punt de vista ecològic? I si resulta que part de la solució és treure els diners de l'equació? I si resulta que cal el decreixement?
Ves per on, potser ara mateix això ja està passant. Se sent sovint demanar perquè no hi ha hagut ja un esclat social amb els més de cinc milions d'aturats a l'estat. Una resposta plausible és que molts aturats fan feines "en negre" i que "l'atur real" és molt menor. Ens diuen també que a Alemanya, hi ha un atur molt baix, però que el preu és que la quarta part dels treballadors subsisteix amb "minijobs". En el cas de l'estat espanyol, més de la meitat dels treballadors en actiu tenen sous sub-mileuristes. El que passa és que una part molt important de la societat està començant a separar-se del sistema.
Avui aquesta separació és exclusió. Majoritàriament no és desitjada, i planteja uns dubtes angoixosos sobre la seguretat social dels qui la pateixen. És una separació per la força. No volguda. I com he dit abans, el desig de la majoria dels que se senten exclosos és la de tornar al sistema.
Però i si resulta que la solució és excloure el sistema? I si resulta que és possible viure amb molts pocs bens, d'aquells que segons el sistema donen la felicitat? i si els bens i serveis que calen els podem aconseguir sense diners? i si no calen els diners? Ves per on. Potser, com a les arts marcials, es podria aprofitar la força del sistema per a derrotar-lo. En excloure a la majoria, el sistema és el que queda exclòs.
I si el que cal és un mon diferent i que la transició és inaplaçable?
Hi han motius de sobra per fer molt més que una vaga. Sobren motius per a canviar el món.
Un altre món és possible.
Avui és fàcil que en qualsevol conversa es parli, poc o molt, de la crisi i de la vaga general. "Servirà per alguna cosa?".
Difícilment. Molt difícilment. El govern ja descompta la vaga general. Ja la descomptava Rajoy el passat gener.
Ben mirat, perquè haurien de moure's ni un mil·límetre per una vaga general? ¿És que potser a França fa un parell d'anys, contra la reforma de les pensions, o a Grècia ara mateix, amb l'oposició a les mesures "d'austeritat", els governs respectius han retirat res? Algú sap quantes vagues generals han fet a Grècia aquests darrers tres anys? Doncs bé, el 2010 van fer 10 vagues generals. El 2011 en van fer 7. Enguany, que recordi, ja en porten una.
Prenent les de Grècia com exemple: han estat vagues combatives, amb un Parlament protegit per la policia encerclada pels manifestants. Han hagut xocs violents i a Atenes els incendis d'edificis i entitats bancàries van ser notícia a la vaga del febrer. Miraculosament, o potser és censura informativa, no han arribat notícies de morts.
Doncs bé, a Grècia, el Parlament grec continua endavant amb les mesures "d'austeritat". Mesures que afecten directament als treballadors grecs, als aturats grecs, cada cop més, als nens... i prou que s'estan oposant. Per la força, fins i tot. Però l'estat grec no cedeix.
Mentre la policia (grega) protegeixi el Parlament (grec), el Poble (grec) tindrà les de perdre. Les víctimes i els morts cauran de la seva banda (del Poble grec). Mentre la revolta (del Poble grec) es redueixi a uns dies de vaga amb aldarulls més o menys violents, però que puguin ser controlats per la policia (grega), el govern (grec) ho donarà per bo i continuarà amb el seu pla.
Ara fixem-nos que en el paràgraf anterior podem canviar grec per català, espanyol, francès o sirià i la frase continua aplicant.
Aleshores, tornant al principi, difícilment un dia de vaga general podrà canviar res. Sincerament això és el que crec. Només una situació imprevisible, que no pugui ser controlada per la policia, que se li escapi de les mans al govern, podria provocar un canvi. I ja veuríem cap a on. És només la meva opinió, evidentment, però no veig que el raonament tingui cap error. Em sembla lògic. I també em semblaria lògic que molta gent hagués arribat a una conclusió similar.
De totes formes, la qüestió té més fons. És lícit preguntar-se per a què servirà la vaga general. Però crec que la pregunta hauria de ser "Per a què voldríem que servís la vaga general?", és dir, "Com haurien de ser les coses?". El problema és aquest. Algú té un pla?
Els promotors de la reforma laboral tenen un pla. És un pla de reducció de despesa pública, de privatitzacions de serveis públics, de reducció de drets dels treballadors, d'increment de la productivitat del treball -via acomiadament de treballadors i increment de jornades laborals amb manteniment o reducció de salaris. És un pla que aboca a milers de treballadors i llurs famílies a la misèria. A ser exclosos d'un sistema que cada vegada és més petit però, a la vegada, més eficient en la seva capacitat productiva.
En el cas català, l'objectiu final del pla és poder fer front a l'immens deute de Municipis de Catalunya S.A. (MCSA), filial local de Generalitat de Catalunya S.A. (GCSA), a la vegada filial regional d'Estat Espanyol S.A. (EESA) , contret amb tot un munt de bancs i creditors forasters. Val a dir que tant MCSA, GCSA com EESA han assumit, en un sorprenent exercici d'enginyeria financera, tot el munt de deutes d'entitats i persones privades que, d'aquesta forma, aconsegueixen quadrar uns balanços que, en el millor dels casos, mereixerien anys de condemna a presó.
HI han altres objectius secundaris: la privatització de serveis públics vol dir canviar la raó de ser d'aquestes empreses, que passarà de ser la prestació de determinats serveis a ser la consecució de beneficis. Beneficis que aniran a mans privades.
Això s'ha fet així perquè, com ja s'ha dit molts cops, les direccions i molts comandaments intermedis de MCSA, GCSA i EESA tenen interessos comuns amb les entitats i persones privades inicialment endeutades. O bé seran els nous propietaris o copropietaris, o comandaments de les empreses públiques privatitzades. Seran les mans que recolliran beneficis, allà on abans es prestaven serveis.
Ara, molts dels comandaments superiors i intermitjos, polítics i administratius, de MCSA, GCSA i EESA lluiten pel seu benefici propi, i per la seva supervivència. Per la seva. Pel seu sistema. pel sistema on ells són els insiders preferents. I per això la reforma.
La ironia és que molts dels treballadors exclosos comparteixen el pla dels promotors de la reforma laboral. El que sap més greu als exclosos és, precisament, l'exclusió. El seu desig és tornar com abans millor al centre del sistema. El desig és que les coses tornin a ser com abans.
I si les coses no poden tornar a ser com abans? I si l'exclusió no és temporal, si no per sempre? No hi ha un pla alternatiu? Repeteixo la pregunta: Algú té un pla?
I si resulta que part de la solució passa per la no supervivència de MCSA, GCSA i EESAo, si més no, per un canvi dràstic de la seva forma actual? i si part de la solució passa per transformar l'exclusió en la nova inclusió? i si part de la solució és ser eficients, però no des del punt de vista econòmic, si no des del punt de vista ecològic? I si resulta que part de la solució és treure els diners de l'equació? I si resulta que cal el decreixement?
Ves per on, potser ara mateix això ja està passant. Se sent sovint demanar perquè no hi ha hagut ja un esclat social amb els més de cinc milions d'aturats a l'estat. Una resposta plausible és que molts aturats fan feines "en negre" i que "l'atur real" és molt menor. Ens diuen també que a Alemanya, hi ha un atur molt baix, però que el preu és que la quarta part dels treballadors subsisteix amb "minijobs". En el cas de l'estat espanyol, més de la meitat dels treballadors en actiu tenen sous sub-mileuristes. El que passa és que una part molt important de la societat està començant a separar-se del sistema.
Avui aquesta separació és exclusió. Majoritàriament no és desitjada, i planteja uns dubtes angoixosos sobre la seguretat social dels qui la pateixen. És una separació per la força. No volguda. I com he dit abans, el desig de la majoria dels que se senten exclosos és la de tornar al sistema.
Però i si resulta que la solució és excloure el sistema? I si resulta que és possible viure amb molts pocs bens, d'aquells que segons el sistema donen la felicitat? i si els bens i serveis que calen els podem aconseguir sense diners? i si no calen els diners? Ves per on. Potser, com a les arts marcials, es podria aprofitar la força del sistema per a derrotar-lo. En excloure a la majoria, el sistema és el que queda exclòs.
I si el que cal és un mon diferent i que la transició és inaplaçable?
Hi han motius de sobra per fer molt més que una vaga. Sobren motius per a canviar el món.
Un altre món és possible.
Etiquetes de comentaris:
crisi,
decreixement,
política,
social
dijous, 8 de març del 2012
Joc perillós
Al setmanari "La Directa" han tret a la llum unes comunicacions entre la policia durant el desallotjament dels acampats a la "Plaça Catalunya".
No tenen preu: "Generem pànic o no els treurem d'aquí", i aquesta altre "Estem disparant pilotes, estem disparant de tot (...) No podem disparar munició real!", i responen "No, no, no. Evidentment que no".
"Generem pànic". Pànic. Un sinònim de pànic? Terror.
Una parula derivada de Terror? se m'acut "Terrorisme. "No, no, no. Evidentment que no".
No tan evident.
"No podem disparar munició real". "No, no, no. Evidentment que no". Però algú ja ha tingut la idea.
Ja ha tingut la idea, i les armes les tenen a punt. "Generem pànic".
Aquest joc és perillós.
De moment, les víctimes i els presoners estan caient de la mateixa banda. Als punts, van guanyant. La paraula és impunitat.
Però aquest joc és perillós. I cada vegada ho és més. I és que els psicòpates disposats a generar pànic amb munició real segurament són a totes dues bandes. L'estadística no acostuma a fallar.
Això sí, de moment, només tenim indicis que són a una banda. La de l'autoritat diuen. Ves quina cosa. Els poderosos sempre han tingut clar que la força i la violència són un recurs. La llei és per a complir-la i prou discusió. Bon "argument". I si no, garrotada. I generem pànic. Generem terror. Sense foc real. De moment.
Compte que aquest joc cada cop és més perillós.
No tenen preu: "Generem pànic o no els treurem d'aquí", i aquesta altre "Estem disparant pilotes, estem disparant de tot (...) No podem disparar munició real!", i responen "No, no, no. Evidentment que no".
"Generem pànic". Pànic. Un sinònim de pànic? Terror.
Una parula derivada de Terror? se m'acut "Terrorisme. "No, no, no. Evidentment que no".
No tan evident.
"No podem disparar munició real". "No, no, no. Evidentment que no". Però algú ja ha tingut la idea.
Ja ha tingut la idea, i les armes les tenen a punt. "Generem pànic".
Aquest joc és perillós.
De moment, les víctimes i els presoners estan caient de la mateixa banda. Als punts, van guanyant. La paraula és impunitat.
Però aquest joc és perillós. I cada vegada ho és més. I és que els psicòpates disposats a generar pànic amb munició real segurament són a totes dues bandes. L'estadística no acostuma a fallar.
Això sí, de moment, només tenim indicis que són a una banda. La de l'autoritat diuen. Ves quina cosa. Els poderosos sempre han tingut clar que la força i la violència són un recurs. La llei és per a complir-la i prou discusió. Bon "argument". I si no, garrotada. I generem pànic. Generem terror. Sense foc real. De moment.
Compte que aquest joc cada cop és més perillós.
Comunicat de CGT amb motiu del 8 de març.
Les companyes de CGT han preparat aquest text per al dia de la Dona Treballadora. I per mi és un plaer fer-ne d'altaveu:
La dona amb la pota trencada i a casa. Així és com volen
veure’ns des del poder. Perquè saben que si ens deixen, podem fer un
món molt diferent. Però no volen. Les successives retallades i
suspensions de lleis i decrets previstos, fan que la paraula IGUALTAT
vagi perdent el sentit poc a poc i demostren que, ficar la tisora en
els serveis socials, ens afecta més a totes que a tots.
Ens retallen les prestacions de la llei de dependència,
perjudicial tant per a les dones que es queden a cuidar els seus
familiars directes com per a les contractades amb aquesta finalitat. Les
empreses d’ajuda a domicili porten mesos sense cobrar. Cada vegada es
fan menys centres de dia públics. I aquests treballs tenen cara de dona.
Les empreses de neteja contractades per les diferents
administracions estan plenes de dones amb contractes a temps parcial a
les que, en molts casos, se’ls deuen diversos mesos de salari.
En educació, aquest any es quedaran buides milers de
places de professorat interí, amb el consegüent deteriorament en
l’educació de les nostres filles i fills. Cada any que passa és més
difícil trobar plaça en una escola infantil pública. Els menjadors
escolars estan saturats de nens i nenes i el personal que els atén és
insuficient, i se’ls deuen diners en alguns casos també.
En sanitat amenacen amb el copagament i, en tenir major
esperança de vida, les dones carregarem amb ell més que els homes. La
supressió o el no compliment dels concerts amb els hospitals privats per
les interrupcions voluntàries de l’embaràs, fa que en diverses
comunitats estiguin avançant els diners per avortar les mateixes dones.
Segueix sense ser reconegut el treball que s’exerceix a
casa, que és el pilar de la nostra societat masclista i patriarcal, i
que acaba convertint-se en treball gratuït.
Semblant és la situació de les dones de fer feines
perquè, tot i haver-se aprovat al novembre la reforma del règim de la
seguretat social, la precarietat del seu treball fa que les persones
treballadores pensin que no els val la pena i les ocupadores s’estiguin
qüestionant el seguir amb el seu servei, més quan gairebé no hi ha
subvencions estatals que reconeguin la finalitat conciliatòria del
treball d’aquestes dones.
No volem acabar sense nomenar a les dones maltractades,
que estan veient com es retallen les subvencions a les organitzacions
que gestionen els centres d’assistència i com disminueixen els recursos
destinats a la seva protecció, convertint-se en el més evident símbol de
tots els drets que les dones estem perdent amb aquesta estafa que
anomenen crisi.
Davant d’aquesta situació només hi cap la rebel·lió
massiva i decidida de totes les persones que creiem i lluitem perquè la
paraula IGUALTAT tingui sentit.
EL 8 DE MARÇ (I TOTS ELS DIES) SIGUES LLIURE I LLUITA
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
El logo de Google d'avui.
Fa només una estoneta m'ha vingut l'Artiom a dir-me:
- Saps, papa? avui el dibuix que surt al Google és molt estrany. Saps què vol dir?
- És per recordar que avui és el dia de la Dona Treballadora.
- Quina dona? de què treballa aquesta dona?
- No és "una" dona. Vol dir que és el dia de les Dones que treballen. Com la mama que ho fa a casa. O com les meves companyes de feina que ho fan a la feina, o com les teves mestres de l'escola. O que treballen a casa i a la feina, com feia la mama abans.
- I perquè fan un dia de les dones que treballen?
- T'ho explico: a tu et sembla just que si feu la mateixa feina tu, o la Martina, o l'Arnau, o l'Ainhoa... us donin el mateix premi?
- Sí, és clar.
- Doncs això que a tu et sembla bé, que els nois i les noies rebin el mateix premi per fer les mateixes feines, resulta que no passa. Resulta que, molts cops, les noies reben menys premi per fer la mateixa feina que els nois. I no només això, a vegades no en reben cap de premi.
- Doncs molt malament
- I encara més. Resulta que els nois són més forts que les noies i hi han homes que s'aprofiten que són meś forts per espantar a les noies i fer-les fer el que ells volen. Això està molt malament, tete.
- Doncs sí.
- Avui, 8 de març, que és el dia de la Dona Treballadora, el que es fa és recordar totes aquestes injustícies amb les noies i les dones que treballen per mirar que no passin més. És un dia per recordar i per mirar de canviar aquestes injustícies amb les dones. I el dibuix de Google el que fa és recordar això.
- Ah! molt bé.
Sí. Em sembla que ho ha entès.
A les esposes, parelles, mares, filles, amigues i companyes treballadores.
diumenge, 4 de març del 2012
Pere Casaldàliga a "el Món a RAC1".
El passat dijous, a "el món a RAC1", van entrevistar a mossèn Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguia (Brasil).
Un home gran, per edat i per actes.
Parla de religió, i d'església, sens dubte, però també parla de globalització, de llibertat, d'igualtat entre dones i homes, de l'homosexualitat, de valors, d'humanisme.. "Hem d'humanitzar-nos més. Ser més humans". És una frase que es fonamenta en la creença en que la humanitat val la pena. Tot i que la humanitat sembla voler portar-li la contrària.
Però potser és aquesta confiança en nosaltres mateixos, en la humanitat, el que ens cal recuperar. Podrem fer un altre món possible.
Pere Casaldàliga és un personatge que podem escoltar i que ens arriba amb paraules senzilles. Un capellà de poble, d'un poble de l'Amazònia.
Un home que espera. Que espera en pau, lliure i amb esperança.
El podeu escoltar aquí.
Un home gran, per edat i per actes.
Parla de religió, i d'església, sens dubte, però també parla de globalització, de llibertat, d'igualtat entre dones i homes, de l'homosexualitat, de valors, d'humanisme.. "Hem d'humanitzar-nos més. Ser més humans". És una frase que es fonamenta en la creença en que la humanitat val la pena. Tot i que la humanitat sembla voler portar-li la contrària.
Però potser és aquesta confiança en nosaltres mateixos, en la humanitat, el que ens cal recuperar. Podrem fer un altre món possible.
Pere Casaldàliga és un personatge que podem escoltar i que ens arriba amb paraules senzilles. Un capellà de poble, d'un poble de l'Amazònia.
Un home que espera. Que espera en pau, lliure i amb esperança.
El podeu escoltar aquí.
Etiquetes de comentaris:
personatges,
religió,
social
Subscriure's a:
Missatges (Atom)