No es preveu un aturador pels aldarulls que es venen succeint des de la detenció de Pablo Hásel. Encara més, es diria que estan pujant de grau, de participació i d'organització en determinades accions. Notablement, en els enfrontaments .
Ahir a la nit, es va calar foc a una furgoneta de la guàrdia urbana. Avui, com era d'esperar, tothom posa el crit al cel. Aquesta matí han entrevistat Dolors Sabater, de la CUP, a Catalunya Ràdio. Se li ha preguntat si la CUP condemna la violència i la resposta ha estat, al meu entendre, ben ajustada: el límit de la protesta és posar en perill la vida de les persones. Però portar el debat a la condemna de la violència de grups de manifestants i no voler entrar a què causa aquesta violència és desviar l'atenció del fons del problema.
A continuació, s'ha obert un torn de valoracions de les declaracions per part del grup de periodistes de diferents mitjans que col·laboren amb el programa. Opinions que han estat, com era d'esperar, totalment coincidents amb la corresponent línia editorial.
Vet aquí l'entrevista amb Dolors Sabater i la ronda posterior (entre les marques de 10m 25s i 25m 53s).
Sabater no ha fet una condemna explícita dels que van calar foc a la furgoneta de la guàrdia urbana, però diu, ben clar i d'entrada que la vida de les persones és la línia vermella que no es pot trepitjar. Per mi és més que suficient, en canvi no és suficient per a aquells que necessiten escoltar promeses de fidelitat, acataments, besamans i jures de bandera. N'hi han que estan a dues passes d'identificar a kale borroka dels 80 i 90 al País Basc amb les protestes d'aquests dies a Catalunya, i Herri Batasuna amb la CUP.
Però el cas és que aquesta identificació no és creïble des del moment en que tots aquests aldarulls engeguen amb la detenció de Pablo Hásel i no es poden relacionar directament amb el moviment independentista. Si bé és clar que el malestar que s'està posant de manifest també inclou el component de reivindicació nacional.
La protesta és transversal i la detenció de Hásel n'ha estat la guspira que l'ha fet esclatar. En observar la simbologia dels manifestants es veuen desfilar juntes banderes vermelles amb la falç i el martell, amb banderes negres llibertàries, vermelles i negres de l'anarcosindicalisme, amb estelades vermelles o blaves, i també algun violeta feminista, verd ecologista o arc iris LGTBIQ+. Allò que amb molta mala llet es defineix com a "grups antisistema".
Però no. No són antisistema. La CUP participa del sistema des de fa molt de temps i té regidors i alcaldes a diversos municipis dels Països Catalans. Des de fa dues legislatures, compta amb diputats al parlament de Catalunya i si, com crec que acabarà passant, es configura un govern d'ERC i Junts, resultarà que passarà a ser la primera força d'esquerres de l'oposició (perquè per molt que digui Jèssica Albiach, el PSOE no és esquerra).
El que sí són és anticapitalistes, o si ho preferiu, no-capitalistes. Això és el que més por fa de la CUP: que proposen sistemes diferents; que potser no són possibles ara però qualsevol. canvi demana un primer pas i seguir avançant i el missatge de la CUP és, fem aquest primer pas. Primer pas que és, inevitablement, posar en qüestió el sistema actual. En la seva generalitat i en les seves particularitats. Penseu per vosaltres mateixos si aquest món us sembla bé. Penseu per vosaltres mateixos com voleu que sigui Pensem entre tots plegats què podem fer per a millorar-ho. Entre tots plegats, fem-lo millor.
Vet aquí el que fa por de la CUP. Vet aquí perquè n'hi han que volen reduir les protestes i els aldarulls a una qüestió d'ordre públic. Vet aquí perquè exigeixen condemnes explícites i rotundes de "la violència dels manifestants". Com si tots els manifestants fossin violents. Com si manifestar-se fos violència. Com si les barricades, que són autodefensa contra bales de foam i pilotes de goma, fossin el mateix que el saqueig d'un establiment, que és un delicte de robatori o furt amb estralls.
Com si la ràbia per l'atur, juvenil i no juvenil, pels desnonaments, per la impunitat del feixisme, pel racisme dels CIEs, per la violència masclista, per la negació de la identitat nacional, cultural i lingüística, per la negació del dret a triar el propi destí com a individus i com a país, per la violència estructural que pretén reduir a les persones en general i als joves en particular a treballadors submisos i consumidors compulsius.
Com si tota aquesta ràbia només es pogués canalitzar votant un cop cada quatre anys a les elits de sempre. Com si votant a les elits de sempre, al sistema de sempre, pogués aportar alguna solució.
Mireu, jo, com la CUP, condemno la violència. Tota aquesta violència. I poso el límit en el respecte a la vida de les persones. Com la CUP, jo també vull un món diferent. Vull un altre sistema, i si això em converteix en antisistema als ulls d'algú n'estic ben orgullós.
Un altre món és possible, i podem, i l'hem de fer possible.