Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Abril. Pedrolo. Rodoreda. Llegir.

 L'abril és el mes de la primavera que floreix i dels falciots que arriben, i també és el mes de Sant Jordi.

És el mes en que molts catalans compren llibres. S'entén que amb la intenció de llegir-los. Així sigui! Cal llegir llibres. Llibre de paper, o digitals. En això no tinc manies, però reconec que el llibre en paper proporciona unes sensacions de tacte i d'olfacte que el llibre digital encara no pot emular. Les avantatges del llibre digital són unes altres. En particular, l'accés directe a biblioteques immenses i, sovint lliures. Sovint però, aquestes biblioteques lliures són en llengües diferents de la catalana. 

La literatura catalana aspira a la universalitat, com tota literatura, entenc. Però, per algun motiu, pura avarícia de les editorials, sospito, no és possible trobar biblioteques d'accés lliure, de llibres exclusivament en català. Res. Cap ni una. Zero. Històricament havien existit algunes. Però van anar caient. Una rere l'altre. Avui qui vol llegir en català sense haver de pagar ha d'anar a les biblioteques de llibres en paper. La literatura catalana, per obra i gràcia del seu sector editorial, renuncia a l'accessibilitat i, per tant, a la universalitat. Com efecte col·lateral, els continguts digitals que no són lliures no es fan servir per a entrenar intel·ligències artificials. Amb el que es renuncia també a fer que la literatura catalana alimenti a aquesta nova generació d'éssers computacionals que són ja ciutadans de primer ordre a Internet. És un suïcidi cultural.

En fi. Abril, mes de llibre. Aquesta setmana passada he acabat la lectura de "Prosa de combat", de Manuel de Pedrolo, ed. Comanegra. Estic redescobrint Pedrolo. Per a mi, com per a tants d'altres de la meva generació, Pedrolo era l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Un llibre juvenil de ciència-ficció que, sens dubte, va ser un gran èxit editorial i que ha estat dut a una radionovel·la, a una sèrie de TV, a una pel·lícula i a còmics: veure aquesta edició pel 50 aniversari de la novel·la,  o aquesta altra, més antiga, amb dibuix d'isidre Monés). Però, el cas, és que aquest Pedrolo del Mecanoscrit no era el Pedrolo "essencial".

Perquè Pedrolo tenia una gran obra escrita que anava molt més enllà del Mecanoscrit. Pedrolo tenia una obra extensa i polièdrica: periodisme, teatre, novel·la -conreant diferents gèneres de novel·la, com la novel·la negra. I sempre, un compromís independentista insubornable i una defensa de la llengua catalana com a a llengua nacional i catalitzadora dels països catalans. 

Pedrolo va ser, com era d'esperar, censurat pel franquisme i molta de la seva obra no van ser publicada fins que va passar la dictadura. El desencís, però, va ser al comprovar que "la transició" no suposava l'alliberament nacional, ans al contrari, renúncies que són la causa del retrocés del català fins a la dramàtica situació actual. 

"Prosa de combat" és un recull d'articles, alguns inèdits fins a la publicació del llibre, que abasten el període entre 1964 i 1988. Els articles permeten conèixer el pensament de Pedrolo. En particular el pensament independentista. Personalment, m'ha sorprès la claredat d'idees. Les idees fortes i senzilles: Només és literatura catalana si es fa en català. Només és català qui se sent nacionalment català. El català és l'element central de la nacionalitat catalana, cal parlar sempre en català. Els immigrants que no volen saber res de la nació catalana són ocupants. Que Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, que no deixa de ser la forma d'estat que ha pres de la nació castellana. Aquest pensament avui fa tremolar als pusil·lànimes i segur que activaria acusacions de "racisme". Però jo estic d'acord amb Pedrolo i crec que  o bé acceptem que som un país ocupat, i actuem en conseqüència maldant pel nostre alliberament, o ens anirem dissolent, cada cop més ràpid, fins quedar com curiositats etnològiques, o ni això. 

És interessant veure com ha canviat la llengua en aquests 50 anys que ens separen dels articles. El català que utilitza Pedrolo als articles ressona a anys 70 i 80. Potser no és tant el llenguatge emprat com les referències, les formes, el vocabulari o els girs. Per una banda, la llengua sona a una forma de parlar d'un temps passat, en canvi, les temàtiques són, sovint, ben actuals. De fet, la radicalitat i la claredat són de punta de llança. El discurs que l'independentisme no hauria d'haver perdut mai. Avui, Pedrolo segueix sent un referent. Potser el referent més necessari. Per la claredat en els conceptes que manega i explica, pels raonaments que fa amb aquests conceptes, el més didàctic. 

Sí. Jo vaig ser dels joves que van haver de llegir el Mecanoscrit a l'institut. "Estudiàvem" literatura catalana: èpoques, autors, estils, llibres. Jo era un estudiant molt dolent. Tenia una cosa bona, i és que m'agradava llegir, però llegia amb poc criteri. Sovint sense entendre el que llegia. Sovint amb una  manca de context completa sobre allò que llegia. Aprovar literatura era un exercici de mnemotècnia. No estava preparat. Sospito que no era l'únic que no ho estava. Amb el pas dels anys he anat adquirint el context, els detalls, he llegit introduccions a novel·les ben documentades i didàctiques. Durant el decurs de la vida he adquirit aquell fons necessari per a poder gaudir de la lectura. He après que, per a mi, és important adquirir aquest context, i avui quan llegeixo un llibre, sovint l'acompanyo d'una petita recerca, ni que sigui una consulta a la Viquipèdia, sobre l'autor i l'obra.

Llegir llibres i llegir o aprendre sobre els autors. De forma imprevista, el passat diumenge vaig visitar l'exposició «Rodoreda, un bosc» al CCCB i avui, dia 13 d'abril, casualitat, és el 43è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda. La visita a l'exposició és molt recomanable. La meva experiència amb el CCCB és d'exposicions sòlides i profundes. És un centre de cultura que hem de cuidar. I aprofitar. 

L'exposició sobre Rodoreda em porta, justament,  al que deia del context. La necessitat de conèixer per estimar, i del temps que cal per fer aquesta coneixença amb mètode. Tant de bo, quan jo era estudiant, hagués pogut anar a moltes exposicions com la d'ahir, de la Rodoreda. 

I ara arriba Sant Jordi. Tinc uns quants llibres a la llista: La tetralogia de "la terra prohibida", de Pedrolo. Edició completa, de març d'enguany, per ed. Comanegra. Segurament serà el meu llibre de Sant Jordi. Però els efectes de la vista al CCCB potser acaben fent que caiguin contes de Mercè Rodoreda, o "La mort i al primavera", o "El carrer de les Camèlies". A més dels grans clàssics, també tinc a la llista  autors "moderns": Albert Sánchez Piñol i "Després del naufragi", o la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi: "Prometeu de mil maneres", de Carles Rebassa.

Llegir. Abril és el mes de la primavera que floreix, i el mes de la diada nacional de Sant Jordi, i dels llibres. Llegir, cal llegir tot l'any. Cal llegir pel gust de llegir. Cal llegir pel que té de gran experiència vital. Llegiu en català. La nostra llengua és el nostre tresor. Els que ens defineix més que cap altre cosa. Ben bé l'escut de la nació, però també el cor.

Bona diada de Sant Jordi

 

Avui és Sant Jordi. La diada del patró de Catalunya, i d'un grapadet d'altres països d'Europa,

La tradició catalana fa que en aquest dia els enamorats es regalin roses, l'home a la dona, i llibre, la dona a l'home. L'evolució de la tradició ha fet que aquest intercanvi ja no estigui regulat pel sexe dels participants. La festa és més bonica així.

A mi m'han regalat "El monstre de Santa Helena", d'Albert Sánchez Piñol. Tot indica que serà un dels èxits de la diada. A mi em fa força il·lusió. Ja era un fan de Sánchez Piñol i les promocions i crítiques del llibre posen les expectatives molt altes. Així sigui.

Sant Jordi és primavera. EL dia és rúfol i ennuvolat. No és estrany que per Sant Jordi els dies siguin així, tot i que, en general, preferim recordar els dies de Sant Jordi lluminosos i assolellats. La primavera ja ho té això. Sant Jordi ész primavera. Potser el dia no és l'estàndard que recordem, però la primavera d'enguany, certament sí que ho és: amb prou feines fa tres setmanes feia un fred que pelava. En canvi el passat dissabte vam tenir un tast de l'estiu. Ahir i avui sembl que l'hivern ha decidit passar a saludar abans d'acomiadar-se.

Primavera. Sant Jordi. Falciots. Falciots que encara no estan gaire cridaners. Potser una mica desconcertats per aquestes giragonses de la primavera. Però ja se'ls veu. fa uns dies que són aquí. Els meus estimats falciots. Els ocells més valents i més viatgers de tots. La primavera al cel.

I aquest país que fa la festa. Que li cal fer la festa. Que ens cal fer aquesta festa de la rosa i els llibres, del sant cavaller, el drac i la donzella.

Que Sant Jordi ens inspiri els seus valors d'honor i de lluita del bé contra el mal; de protecció dels febles contra els forts, representada en el rescat de la donzella; d'exaltació de l'amor i la bellesa, representada en les flors; d'exaltació  de la lectura com a gran instrument del coneixement i la cultura, representada en els llibres. No hi ha una diada més bonica que aquesta.

Que tinguem una bona diada de Sant Jordi.

Sant Jordi 2021. Naomi Klein, "En Flames" i Cori Calero, "Si el cel es tornés vermell".

Sant Jordi. La diada del llibre i la rosa torna als carrers però sense les aglomeracions prèvies a la pandèmia. Alguna cosa bona havia de tenir. És primavera. Els falciots ja són aquí. Sant Jordi. Llum.

Enguany, un parell de llibres m'han cridat l'atenció.  El primer ja és a casa: 

«En flames», de Naomi Klein. Empúries. 

A la web hom hi pot llegir :

«En flames. La defensa (encesa) del Green New Deal

Naomi Klein aborda la crisi climàtica i la necessitat d'un canvi radical: un New Deal verd.

“Al rellotge climàtic se li esgota el temps”. Després de deu anys comprovant com la crisi climàtica passava d’amenaça futura a urgència de vida o mort, Naomi Klein la tracta en aquest llibre no tan sols com un repte polític sinó també com un d’espiritual i de la imaginació humana. Denúncia i crida a l’acció, alhora, a través dels reportatges de primera línia sobre les catàstrofes ecològiques actuals causades per les corporacions i els governs, Klein proposa un canvi de paradigma de pensament que ens permeti afrontar la conversió ecològica. La bona notícia és que molta gent ja s’ha alçat per demanar aquest canvi. L’anomenat Green New Deal: l’última ocasió abans de destruir el planeta.»

Des de fa ja un temps (Llegiu "Això ho canvia tot")  que Naomi Klein ha identificat la crisi climàtica com el principal repte de la humanitat. Un repte que per la seva importància i urgència esdevé crític. Cal atacar el problema de forma decidida. Els llibre de Klein són sovint una crida a l'acció. Segur que aquest també ho és. Espero encetar-ne la lectura avui mateix.

L'altre llibre que m'ha cridat l'atenció també tracta el mateix tema i amb la mateixa intenció. Aquest encara l'he d'anar a buscar. Es tracta de:

«Si el cel es tornés vermell», Cori Calero, Vienaedicions. 

La periodista lleidatana, que segur que recordeu pels seus reportatges a l'"Espai Terra" de Televisió de Catalunya, també ens urgeix a l'acció en resposta a la crisi climàtica. 

 Al lloc web hom pot llegir:

«Si el cel es tornés vermell
El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l

El canvi climàtic no és el problema més important, és l’únic problema que ens ha d’importar. I ara és el moment d’actuar
 

Imagineu-vos que un dia us lleveu i veieu que, incomprensiblement, el cel s’ha tornat vermell! Totes les televisions, tots els diaris, tothom en parla a les xarxes... No hi ha cap altra notícia al món. Passen els dies i el cel continua sent vermellíssim. I els científics asseguren que això és degut a les emissions de gasos per l’activitat humana. I n’aporten proves irrefutables. Sens dubte tothom sortiria immediatament al carrer a demanar que es fes ja alguna cosa perquè el cel tornés a ser blau. I els polítics correrien a promulgar lleis. Però la realitat és que els efectes de l’escalfament global no són tan visibles, la qual cosa no vol dir que no existeixin. Aquest llibre vol demostrar que el cel s’està tornant vermell encara que no ho veiem i pretén esperonar-nos a actuar».

Sant Jordi, patró de Catalunya. Diada del llibre i la rosa. La gran festa de la primavera. Que també sigui reivindicativa. Que també sigui de presa de consciència.

Aquest món que vivim podria ser molt millor del que és. Molt més lliure. Molt més net. Molt més just. Podem aconseguir-ho. Ens cal compromís, i realisme. La pandèmia ens ha mostrat com som de fràgils. Ens ha recordat, a vegades cruelment, que ni som invulnerables ni immortals.

L'aire, l'aigua, el sol, la vida...  són l'únic que és realment imprescindible. No podem fer-ho malbé ni malbaratar-ho. Ens cal protegir-ho. Sovint n'hi hauria prou amb respectar-ho. Amb adonar-se que els fets tenen conseqüències i que si no hi han prou vacunes, o prou aigua, o prou aliments, o prou espai per viure... molta gent mor. 

Hem d'aprendre alguna cosa. Ens cal actuar. Ara mateix. De forma persistent, sovint auto-organitzats perquè ens interessa a la gent fer que el món sigui un lloc per viure. És més important viure que fer negoci. Igual com a Catalunya som  capaços de mobilitzacions massives i persistents per la Independència, també hem de ser capaços de mobilitzacions persistents pel clima. És una lluita compartida. Pensar globalment en la crisi climàtica i actuar localment a Catalunya implementant, per exemple, la sobirania alimentària i energètica fent servir models de proximitat i energies renovables. 

No és fàcil. Però no hi ha cap més opció que actuar. Amb intel·ligència i amb decisió.

Bona Diada de Sant Jordi.

Salutació als falciots

Passen els dies a casa.

Al contrari del que es diu, jo  no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis,  activitats domèstiques impensades i  de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.

A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.

Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.

Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.

Què «pensaran»  els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.

No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.

Ja han arribat!

Una bona notícia: aquest matí, anant cap a la feina he pogut sentir, clarament, ben forts, els xisclets d'un grup de falciots.

He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
 
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.

Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.

Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.

Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.

I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.

* * * * *

Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.

A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.

Prosèrpina i el falciot

Em sembla que ha estat via twitter que m'ha arribat una referència a aquesta bellíssima escultura:

Es tracta del "Rapte de Prosèrpina", de Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), un dels grans noms del barroc italià.

La història d'aquest rapte  i moltes altres histories es poden trobar a l'obra clàssica d'Ovidi, les Metamorfosis  (enllaç al llibre).

La història de Prosèrpina, en la mitologia romana, o de Persèfone, en la grega, explicada en les meves paraules és, més o menys, aquesta:

Prosèrpina era una nimfa, filla de Ceres i Júpiter. Amb aquests antecedents familiars ja podeu suposar que Prose era una noia maquíssima. Un bombó. I de molt bona família. I era la nineta dels ulls de la seva mare Ceres.

Prosèrpina es dedicava a gaudir de la vida, banyant-se nua als estanys i jugant amb les altres nimfes de la seva classe.

El cas és que Plutó -o Hades, si preferiu els panteó grec- que era el déu de l'infern, va decidir, un bon dia, sortir a fer un passeig per la terra, amb tanta mala sort que va anar a petar on estava Prosèrpina, tota nua ella, jugant amb les seves amigues de l'insti.

Plutó va quedar totalment enamorat (sí, enamorat, au va! anava més calent que un mico!) i va protagonitzar un dels primers casos documentats de violència masclista: va raptar a la noia i se la va endur a l'infern per casar-se amb ella.

És molt típic. Tiu madur que es troba amb una Lolita i perd l'oremus. Nabokov no va descobrir res.

El cas és que mamà Ceres ja tenia fet el sopar i estava cridant a la nena. "Prosèrpina! a sopar! On t'has ficat, nena?"

Però Prosèrpina no responia. A mamà Ceres li va pujar la mosca al nas i es va preocupar molt: Prosèrpina era una nena molt assenyada i sempre deia on anava.

Molt enfadada per la desaparició de la noia, Ceres va maleir la terra i com que era la deessa de la fertilitat i les collites, el resultat va ser que la terra va quedar erma i sense vida.

Una de les amigues de l'insti de Prosèrpina que havia vist el rapte va dir-li a Ceres el que havia passat. Ceres va posar el crit al cel i va anar a parlar amb el seu marit, el senyor Júpiter, que era un tipus de molta influència -ni més ni menys que el senyor dels déus- per exigir-li que fes alguna cosa al respecte.

Júpiter va anar a parlar amb Plutó i li va fer veure que tot aquell assumpte es podia haver arreglat de forma molt més civilitzada. Després d'una discussió molt agra Plutó va fer veure que cedia i que deixava que  Prosèrpina tornés amb els seus pares.

El tipus, que la sabia llarga, va acomiadar-se de Prosèrpina i s'ho va fer venir bé per fer menjar a la noia sis llavors de magrana. Però menjar llavors de magrana era un ritus de fidelitat matrimonial de l'època i, per si fos poc, quan algú menja res a l'infern, ja en queda lligat per sempre més.

El resultat va ser que Prosèrpina hauria de passar sis mesos de l'any a l'infern, però podria estar amb la seva família de l'Olimp els altres sis mesos

I quan Prosèrpina és a l'infern, Ceres està trista i enfadada i són els mesos freds de l'any. Diguem que la tardor i l'hivern.

En canvi, quan la nena és amb els papes Ceres està contenta i la terra és fèrtil i la vida bull. Són els mesos càlids o, si us sembla millor, la primavera i l'estiu.

Tota aquesta història és escaient per això: que ha arribat la Primavera. O sigui que Prosèrpina ja ha tornat a casa amb la família.

Aquest mite és una història molt bonica. No és l' únic cas. El panteó greco-llatí és de les coses més divertides i emocionants de la nostra civilització. Pots trobar històries de deus i deesses, semi-deus i nimfes per a explicar gairebé tots els aspectes de la vida. Amb un punt llibertí i sensual que el fa proper i, pel meu gust, alegrement humà.

L'arribada de la Primavera és, per mi, un dels grans moments de l'any. M'agrada molt quan Prosèrpina torna a casa però jo crec que l'autèntic indicador de l'arribada de la primavera és un altre:

Sí, exacte. Els falciots. Aquesta setmana ja els he pogut sentir. Ja han arribat els primers falciots a Barcelona. Ara sí que ha arribat la Primavera. Segur que Prosèrpina també els ha vist, allà des del balcó de la seva habitació a l'Olimp.

La nimfa els sent, i somriu.

Sant Jordi a Sants

De tornada a casa m'he trobat amb el Sant Jordi a la Plaça de Sants. No m'he pogut estar de fer algunes fotos.

Parades de llibres i flors a la Plaça:

Roses per anar-nos de viatge de fi de curs!

Més parades de roses:

Roses solidàries i moltes estelades als balcons:

La parada de llibres de la Vicky a la carretera.

Que aquesta festa és maca, cívica i no se quantes coses més i que, per acabar d'arrodonir-ho el sol acompanyava, és cert. No hi puc fer-hi més. Dies així em fan sentir bé. Encara em durava l'eufòria d'escoltar els primers falciots de la temporada, i avui s'ha renovat en veure, un cop més, que aquest dia, aquest barri, aquest país són tan senzills d'estimar.

Ha estat un bon dia.  Dames, Amigues, Senyores, espero que els vostres cavallers us hagin honorat amb roses roges, enceses, d'amor i de passió; o potser roses  filials, paternals o fraternals; o roses amicals.  

I per a les dames i els cavallers, que el dia del nostre Sant Patró us hagi dut bons llibres. Histories, relats, contes, assajos, guies, manuals. Llibres. En paper o digitals. Clàssics o moderns. De tapa dura o de butxaca. Nous o de vell. En català, castellà, francès, anglès, italià, alemany, rus o en qualsevol idioma que conegueu  i us arriba a la ment i al cor. Llegir ens fa humans.

Espero que hàgiu gaudit d'una amable, cívica, lluminosa, càlida Diada. D'aquest bonic dia de primavera.

Feliç Sant Jordi.  

 

Falciots i flors

La meva dona estava al balcó de casa quant tot d'una  m'ha cridat -ja sap de quin peu calço- 

- Albert, ja han arribat els falciots!

He sortit al balcó  i he mirat el cel i, efectivament, allà hi era un grup de falciots volant ben alt. He pogut sentir els seus xisclets. 

Ben aviat, qualsevol dia d'aquests, quan torni en bicicleta pel carrer diputació, el jardí de la Universitat haurà florit i perfumarà el tram entre Balmes i Aribau amb olor de primavera. Pareu-hi atenció.

Falciots i  flors.  

L'arribada dels falciots, pel que a mi fa, és la confirmació que ja ha arribat la primavera. Ara sí.

Quan floreix el jardí de la Universitat serà quan la Primavera estarà al seu esplendor.

Primavera a Barcelona. M'agrada. Llum. Vull donar gràcies.

Us semblarà que no és cap gran notícia  però, per mi, és important. 

Que la primavera us acompanyi.