Tot suma

 Abans que se'm passi. Espero que si està llegint aquestes línies, hagi pogut gaudir d'un bon Nadal i d'un bon Sant Esteve. Que les tradicions que assenyalen i guarneixen aquests dies us hagin estat propícies.

Jo crec que és bo, que ens fa  millors, encara que pugui semblar forçat, que aquests dies gent desconeguda mostri bons desitjos vers els altres. Que la gent, potser a contracor, s'obligui a somriure i ser amable.

Sí, és cert, hi ha gent que està passant-ho molt malament i, per molt que sigui Nadal, pateixen, estan trists, malalts, sols, tenen por, han estat traïts, ves a saber. No demano impossibles. Si estàs deprimit, tot és una merda. Aquesta gent necessiten ajuda. No. Em refereixo, més aviat, al comú dels mortals que, essencialment, tenim els nostres maldecaps més o menys controlats i, tot i que potser no ens ve de gust, podem ser amables i fer bona cara quan socialitzem. Jo crec que això ajuda. A nosaltres mateixos ens ajuda. És allò de que si somrius, encara que no et vingui de gust, ajuda a millorar l'humor, i tot suma.

És un somriure de circumstàncies, poc convençut, si vols. Però necessari. Sí, segurament, si ens posèssim a pensar, potser apretaríem a còrrer i fotríem el camp pitant. Que sí. Que no dic que no.

Però, de veritat, justament per això, espero que hàgiu passat un bon Nadal, i un bon Sant Esteve, i que les celebracions que estan per venir, també les passeu bé, amb la família, i els amics. De cor us ho dic, i encara que no sigui gran cosa, com he dit abans, tot suma.

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!

Que tingueu una bona castanyada!

Fa deu anys vaig escriure això a aquest mateix blog. Ves per on, aquella cosa que batejava com "Castahalloweenyada" avui ja sembla que té el nom més senzill i precís de "castaween".

Aquestes hibridacions, en una societat com la nostra, són inevitables. Tant de bo que siguin positives.

Els nens i nenes fills de la immigració, en particular la d'origen sud americà, segurament tenen com a primera referència el Halloween. Una festa infinitament més comercial i divertida que la castanyada que és, per definició, una festa del fred (no fa fred!) i de record dels morts (morts? a la societat actual no hi han morts!)

Per sort els panellets resisteixen orgullosament. Els dolços  i els pastissets sempre són un gran recurs  per a la defensa de les tradicions. Llarga vida als panellets! al vi dolç, al moscatell i les castanyes! No només, és clar. La llista de dolços i pastissos guardians de la catalanor no és precisament curta i, en defensa de la nació, la llengua i la cultura catalanes l'hauríem de fer valer sense vergonya i esgrimir-la amb contundència.

No us enganyeu, sempre es diu que el camí per a conquerir a algú, sigui mascle, femella o no binari, passa per l'estómac. És cert. una lliçó profunda d'humanitat.

Els països vius, com les llengües vives, evolucionen. A vegades bé, a vegades no tan bé. A vegades els canvis aporten saba nova. A vegades només són focs d'encenalls. 

Avui es parla de la "castaween". Jo li en seguiré dient castanyada. Si per un casual, ho dubto, però per si de cas, un grup de nens disfressats em truquen a la porta i diuen que "truc o tracte" tinc ben clar que s'enduran un bon grapat de castanyes, alguns panellets, i els desitjaré que passin una bona castanyada.

El vi dolç o, alternativament, la ratafia, i un moniato vermell ben cuit me'ls prendre jo. Que també m'ho mereixo.

Que tingueu una bona castanyada!

(O Halloween, O "castaween").

Bona diada de Sant Jordi

 

Avui és Sant Jordi. La diada del patró de Catalunya, i d'un grapadet d'altres països d'Europa,

La tradició catalana fa que en aquest dia els enamorats es regalin roses, l'home a la dona, i llibre, la dona a l'home. L'evolució de la tradició ha fet que aquest intercanvi ja no estigui regulat pel sexe dels participants. La festa és més bonica així.

A mi m'han regalat "El monstre de Santa Helena", d'Albert Sánchez Piñol. Tot indica que serà un dels èxits de la diada. A mi em fa força il·lusió. Ja era un fan de Sánchez Piñol i les promocions i crítiques del llibre posen les expectatives molt altes. Així sigui.

Sant Jordi és primavera. EL dia és rúfol i ennuvolat. No és estrany que per Sant Jordi els dies siguin així, tot i que, en general, preferim recordar els dies de Sant Jordi lluminosos i assolellats. La primavera ja ho té això. Sant Jordi ész primavera. Potser el dia no és l'estàndard que recordem, però la primavera d'enguany, certament sí que ho és: amb prou feines fa tres setmanes feia un fred que pelava. En canvi el passat dissabte vam tenir un tast de l'estiu. Ahir i avui sembl que l'hivern ha decidit passar a saludar abans d'acomiadar-se.

Primavera. Sant Jordi. Falciots. Falciots que encara no estan gaire cridaners. Potser una mica desconcertats per aquestes giragonses de la primavera. Però ja se'ls veu. fa uns dies que són aquí. Els meus estimats falciots. Els ocells més valents i més viatgers de tots. La primavera al cel.

I aquest país que fa la festa. Que li cal fer la festa. Que ens cal fer aquesta festa de la rosa i els llibres, del sant cavaller, el drac i la donzella.

Que Sant Jordi ens inspiri els seus valors d'honor i de lluita del bé contra el mal; de protecció dels febles contra els forts, representada en el rescat de la donzella; d'exaltació de l'amor i la bellesa, representada en les flors; d'exaltació  de la lectura com a gran instrument del coneixement i la cultura, representada en els llibres. No hi ha una diada més bonica que aquesta.

Que tinguem una bona diada de Sant Jordi.

Feliç 2019

En poques hores hores acabarà l'any.

És acostumat fer valoracions . Dir què ha estat el bo i el dolent de l'any. Quines coses recordem amb alegria, o orgull, i quines amb tristesa, o amb ràbia. Quins han estat els moments positius i quin els negatius. Els més agosarats s'atreviran a fer un balanç i dir que, globalment, l'any ha anat "bé" o "malament".

A mi se'm fa difícil aquesta comptabilitat emocional. Suposo que, com a la majoria dels mortals que vivim en aquest racó de món, la quantitat de moments bons segurament ha estat similar a la de moments no tan bons i em sembla que aquesta valoració de l'any té molt més a veure en l'estat d'aquest moment en que escric que no pas en una ponderació dels records dels moments viscuts.

El temps passa i que avui l'afitem amb una festa n'és la demostració palpable que aquesta saviesa és compartida, tot i que potser no entesa. El pas del temps ens deixa senyals, al cos i a l'ànima, i aquestes marques permanents són importants si és que les podem llegir que hem après alguna cosa. Si és que hi ha un abans i un després, és dir, un ara, més intens, més viu, més conscient.

Gràcies a totes i tots per acompanyar-me durant aquest any. Gràcies pel que he après. Pel que hem fet, o no hem fet. Pels records. Per les alegries i les tristeses. Per les il·lusions. Pels projectes. Pels somriures i per les llàgrimes. Gràcies.

Els meus bons desitjos a totes i tots. 

Que col·lectivament aquest any nou assolim grans èxits. Que alliberem preses i presos i ens retornin les exiliades i els exiliats. Que siguem lliures, que és una altre forma de dir que siguem i ens sentim responsables de la nostra República, del benestar i la llibertat de les gents que hi viuen i que hi arriben de nou per a viure-hi. Que siguem responsables de la prosperitat de tota la vida que el conforma. Que siguem i ens sentim responsables de la llibertat i el benestar de tots, i de tota la vida del món. Que siguem responsables, des del nostre racó, de tot el planeta. Perquè només hi ha un món.

Que cadascuna i cadascun de nosaltres sigui capaç de formular els seus desitjos, les seves il·lusions, els seus projectes. Que  siguin assolibles. Que puguem treballar per aconseguir-los. Que, finalment, si pot ser, els obtinguem, i si no, que, al menys, puguem afirmar que ens hem esforçat per aconseguir-los. Que tinguem la satisfacció estoica d'haver complert el nostre deure havent tot el que estava a les nostres mans i dins les nostres possibilitats.

Així sigui. Que tinguem una bona entrada d'any.

Feliç 2019.

Mercè 2018. Joan Margarit. Barcelona.

Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè. La patrona de Barcelona, i és festiu a ciutat. A Tarragona avui també és festiu. Santa Tecla va ser ahir, però com que era diumenge, s'ha passat el festiu a dilluns. A Calella de la Costa també fan festa amb motiu de la Minerva .

Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.

Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.

A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.

A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.


Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.

Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.

Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona

BARCELONA

Aquest nom és encara un refugi.
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.


(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)

Festa Major de Sants 2018. Correfoc.

La festa major de Sants és punt d'acabar. Avui els guarniments ja han estat desmuntats i només resta el piromusical a l'Espanya Industrial, aquesta anit a les 22:00.

Ahir es va fer el correfoc. Des de la plaça d'Osca fins a la plaça de Bonet i Muixí (la plaça de l'església de Santa Maria de Sants).

Des de fa molts anys que el correfoc és el que més m'agrada de la festa major. És el moment de més màgia. El més tel·lúric. El més anàrquic. Foc i nit. Excitació. Crits. Colles agosarades de nens, joves i no tan joves que ballen entre espurnes amb els diables. Diables que provoquen el caos però que, paradoxalment, actuen perfectament organitzats, amb moviments coreografiats i amb l'escrupolosa precaució i respecte que el foc mereix. Foc lúdic, però foc.

El correfoc no es pot descriure. Cal viure'l. Cal que les espurnes et mullin. Que et cremin. Cal moure's entre el foc, i els diables, ballar amb ells i amb la teva colla. Cal saltar. Cal cridar. Fuig ara, però torna tot seguit. Que el cor bategui fort. Ben fort.

Esperem al proper correfoc. Amb alguna cremada encara coent a la pell, però aquestes ferides i cicatrius sempre es llueixen amb honor i orgull. Avui la colla s'ajunta i reviuen la nit d'ahir corrent, ballant, saltant, cridant pels carrers de Sants.

Imatges com aquestes:

 Nit, foc i lluna plena :

I també, i sempre i fins que no tornin: el record, l'afecte, i la reclamació de l'alliberament per a les preses i presos, per a les exiliades i exiliats. Que la força i la llibertat dels correfocs les acompanyin.

Sant Joan

Bona Revetlla i que gaudiu de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.

Avui, la Flama del Canigó ha arribat a tots els racons dels territoris de parla catalana. Avui es renova aquesta flama de compromís amb la defensa de la llengua que ens es comuna.

La llengua comuna a territoris compresos entre Salses, a la Catalunya Nord, i Guardamar, a Múrcia; entre Fraga, a la franja de Ponent,  i l'Alguer, a Sardenya.

Aquesta llengua dolça, de músiques tan variades com les terres on neix i que és el nostre tresor més preciós. Una llengua. Una forma d'escoltar i dir el món. Una forma particular d'expressar les idees, els sentiments i les emocions. Ni millor ni pitjor que cap altre. La nostra llengua, com la nostra mare.

Des del respecte i la protecció dels drets dels parlants de totes les llengües diferents de la República, que serveixi, però, la independència, per a protegir, per conrear aquest bé tan preuat i tan bell que és la nostra llengua materna, la llengua d'aquesta terra. La nostra llengua catalana. Aquesta flama que no s'apaga i que ha de seguir brillant.

Aquesta flama que baixa del Canigó, i que de ma en ma ens arriba a casa.

Aquesta flama que encén fogueres, en la nit més curta i més càlida; quan les bruixes ballen.

Bona Revetlla i Feliç Sant Joan!

Ben viu el foc!

Feliç Sant Jordi!

El sol ja s'està amagant i, a més, fa una estona que ha començat el partit del Barça. A efectes pràctics, doncs, la diada de Sant Jordi d'enguany està encarant el seu acabament.

Espero que el dia hagi estat, també, per vosaltres lluminós i feliç. Amb roses i llibres. Envoltats dels qui estimeu.

És un plaer ser d'un país en el que entre tots fem una festa tan maca com aquesta.

Feliç Sant Jordi!

Bones festes!

Per als familiars, amics, i lectors ocasionals del blog, un christmas de fabricació casolana, amb el Tió i l'Arbre de Nadal que des de fa uns dies ocupen el menjador de casa:

 

De part d'Artiom, Montse i Albert:

Bon Nadal i Feliç Any Nou!

 

Endavant les atxes!

Per què ens hauríem de contenir? per què hauríem de buscar excuses i justificacions? per què hauríem de preferir perdre a guanyar?

No em contindré. No ens hem de contenir. No valen excuses. Vull i volem guanyar.

Deixem-nos anar. No demanem permís. Llencem-nos i ocupem places i carrers. No commemorem cap derrota: preparem la victòria. Guanyarem.

Guanyarem. Moral de victòria. Esperit. Ens calen els colors. Ens cal la música. Ens cal l'energia. Ens necessitem totes i tots. Ens trobarem allà on es guanyen les noves batalles: al carrer, pacíficament. Convençuts, decidits, determinats.

"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" (A.Gramsci).

Marxarem. Bategarem. Farem volar banderes i estels al cel. Dibuixarem mosaics i els pintarem de colors per a que tothom del món els pugui veure.

Se sentirà la nostra energia. En farem despesa de forma generosa. Ens carregarem de l'energia de tots. Donarem i rebrem. Cantarem, cridarem, caminarem i saltarem. Ens agafarem de la mà. Ens abraçarem. Potser ens besarem. Riurem junts. Riurem. M'embadaliré amb el teu somriure un cop més. T'estimaré. Ens estimarem de les mil maneres diferents que el poble sap estimar.

No em contindré. No ens contindrem. Sense excuses. Ens sabem guanyadors, i guanyarem. Tu, jo, tots. Junts guanyarem.

Onze de setembre. Estem a punt. Aquesta diada nacional "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés).

Ara descansa. Que demà ens espera una Diada ben intensa. Hem d'estar a punt pel demà que ja és aquí, a tocar.

"Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)

Endavant les atxes! Estem a punt! Visca Catalunya Lliure!

Tot passejant per Gràcia...

Jo soc de Sants i, inevitable i indiscutiblement, la festa major que sento com a pròpia és la del meu barri.

Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.

Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.

La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.

La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.

En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.

A mi m'ha agradat molt aquest:

Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.

No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.

Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.

Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.

Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.

A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!

Feliç castanyada!

Els que tenim una edat (que s'entengui, tampoc tanta!) hem pogut viure la mutació lenta de la revetlla de Tots Sants, o  la castanyada.

No fa tants anys, aquesta data prenia un caràcter més greu, més solemne. Potser per les gairebé obligades visites als cementiris. La idea de la mort hi era present i impregnava les dates. Una sensació de ritual fúnebre amb un punt de tristesa.

Fins i tot es diria que aquestes dates eres mes fredes i més fosques.

Res a veure amb com es viu avui.

D'aquelles revetlles de Tots Sants es diria que només han sobreviscut, amb energia i excel·lent salut, val a dir, les tradicions culinàries. No es poden, jo no puc, almenys, concebre aquestes dates sense panellets, castanyes  i moniatos.

La data ha passat a ser una festa més pels nens. No cal dir que el comerç té molt a veure amb aquesta mutació, i que no s'escapa que una bona via d'atac per a provocar el consum de les famílies és, precisament, pels nens.

I els nens, i les escoles, i els negocis al voltant dels infants han copiat el model del Halloween nord-americà.  És un fet. O potser és a l'inrevés: és la tradició del Tots Sants la que ha evolucionat. Digues-me antropòleg aficionat.

El cas és que fa un moment que hem pujat de la carretera de Sants, perquè hem sortit a comprar vi dolç i ratafia, i els panellets (sí, què passa? els comprem fets!)  del forn Baltà.

A la carretera, des de la cantonada amb Begur, fins gairebé la Plaça Espanya, avui i demà hi fan la Fira de Tots Sants.

Doncs bé, molta gent. Aprofitant que el dia és molt agradable a les terrassetes muntades enmig de la carretera. Molta música. Molta animació. Moltes disfresses, entre la gent que passeja i entre els dependents de les parades.

A més coincideix que aquest cap de setmana és el Saló del Manga. Els cosplays de les series d'animació japoneses es barregen amb bruixes, carbasses i panellets.

És un canvi més que evident. Avui parlem d'una festa, quan fa una anys parlàvem d'una tradició fúnebre.

Fins i tot, demà, la visita als morts que molts seguiran fent als cementiris no serà la cosa trista i excessivament seriosa d'altres temps. Demà als cementiris hi hauran quartets de corda i rapsodes. Hi hauran flors i colors. La forma com es percep la mort també ha canviat. Sens dubte que el preu (incinerar  és més barat que enterrar) influeix, però no crec que sigui l'únic factor que estigui fent que cada cop més gent opti per la incineració.

En fi. Canvis. Personalment, prefereixo com és ara. M'agrada que aquesta sigui una festa per als nens i prefereixo treure-li gravetat al record dels morts.

Una tradició que està evolucionant i em sembla bé així.

Perquè la reflexió personal de cadascú sobre d'on vinc, on vaig, quan de temps em queda, què és la meva mort? en realitat, pot sorgir en qualsevol moment. No em calen dates assenyalades per meditar sobre la mort, que no és més, en definitiva, que reflexionar sobre la vida.

Feliç castanyada a tots! I no abuseu dels panellets!

L'insomni d'una nit de Sant Joan

I quan ja agafaves el son, peta un tro al carrer que deu haver fet un cràter com el de Tunguska. Segur que aquestes explosions no acceleren el canvi climàtic? algú ha estudiat això?

Recordo les nits de Sant Joan de quan era petit. Es tiraven petards des d'una setmana abans i la revetlla era un esclat continuat i eixordador. Hi influïa que casa nostra era al costat de la riera d'Escuder, que no es va asfaltar fins que vam tenir una edat i que, per la seva condició de via no asfaltada i deixada, era el pipican del barri i, per Sant Joan, el lloc on tots els nens anaven a tirar els petards, coets i material pirotècnic de tota mena, mida i potència.  

Potència és la paraula. En aquella època, algun dels petards que es tiraven haurien pogut ostentar dignament el títol de míssils balístics.  

Ha passat el temps. Avui som més cultes, més nets, gairebé es diria que del nord si això fos un assaig de càntic a un temple qualsevol. La riera d'Escuder fa molts temps que està asfaltada i dels jardins i horts del carrer Daoiz i Velarde -un sorprenent vestigi del Sants històric que va resistir fins al final del segle passat- ja no en queda més que el record en els veïns que ja no som tan joves. Potser ara que tots som més cultes, nets i sofisticats, algú pensarà que això dels petards haurà perdut part de la seva màgia ancestral. Serà veritat?

Ha passat el temps. I han vingut crisis molt dures. I amb el pas dels anys, els petards han anat reculant. A Barcelona, en general, només es tiren petards per la revetlla de Sant Joan, i en una franja horària de no gaires hores.

No crec que sigui cosa de que avui siguem més cultes, nets o bufons. Diria que és més prosaic: Els petards són cars. Tirar petards és, per a moltes cases i famílies, una despesa difícil de justificar. Literalment, és cremar diners.

En canvi, jo diria que hi han més fogueres. Ho prefereixo. En realitat, és el que debò és tradicional. Fogueres a les que es cremen andròmines velles. Tot allò que volem deixar enrere de l'any. Focs que cremen i il·luminen la nit més curta i disbauxada.

I es fa de la necessitat virtut i ens estalviem uns calerons en petards. Cremen fogueres de Sant Joan. Mengem coca, bevem cava, i vi, i licors dolços. Toquen orquestres i es fan balls. Cançons de moda, i no tant de moda, a les revetlles populars. És el mateix des de fa molts anys, però ara amb menys petards i més focs.

S'afegeixen nous costums i  comença a ser tradició anar a la platja, a veure sortir el sol. Ens estirem a la sorra després del ball. Hi han famílies, colles d'amics, parelles abraçades, algun solitari que busca companyia, o que només mira. Alguns dormen. Cansats o ebris. Encara crema la foguera quan neix el dia.

Jo mig dormia al meu llit. Somiava aquesta revetlla. Sant Joan al meu cap, amb la remor de fons dels petards llunyans d'aquesta festa del solstici. De sobte, un altre tro esclatant amb ràbia al carrer m'ha espantat. He saltat d'un bot i m'he quedat penjat de la làmpada. De veritat, era necessari tant d'escàndol? És mala llet, això. Torno al matalàs i, a la fi, m'adormo i ja no esclaten més petards, o ja no els sento.

Són prop de les deu quan em llevo. Ja fa algunes hores que el sol s'enfila al cel. El peculiar silenci del carrer em diu que aquesta ha estat una nit de festa.

Festa. Sant Joan. Solstici.

Estiu.

No-carta als reis (comanda de carbó).

No. No penso escriure una carta als reis mags demanant pau i amor per al món.

No escriure tampoc una llista de proposits per al 2015 que, molt probablement, se'm farien molt difícils d'honorar.

Tampoc una carta demanant salut i alegria. Això ja ho he fet, més o menys, algun cop i, bé... no funciona. És el que té escriure cartes a éssers màgics que saps positivament que no existeixen.

Ni tampoc relacionaré el dia d'avui amb la (donem-la per bona) dada d'atur. Pel mateix motiu no diré res obre les bajanades de Rajoy sobre la fi de la crisi (gent amb més criteri ja han dit el que cal dir), ni faré acudits sobre el carbó i la darrera reunió entre Mas i Junqueras.

No. Mireu, ja portem ben bé dues setmanes de compromisos familiars, àpats, regals, consum... i sabem que encara queda un últim escull, un últim port de muntanya, en la forma de cavalcada de reis amb els nens, regals, ronda familiar per recollir els regals que els reis han anat deixant escampats per cases d'avis i tiets amb una absoluta manca de criteri logístic, i qui sap si, finalment un tortell de reis amb una fava assassina que et pot dur de pet a urgències com te l'empassis i t'ennueguis...

No. No faré cap carta als reis ni cap post de temàtica monarquico-màgica. No estic d'humor. Deu ser l'edat. El que faré serà desitjar que acabeu de passar-ho de la millor forma possible. Que us sigui lleu. I donar-vos ànims:

Ja s'acaba! Resistiu un dia més! Som-hi!


(Ses majestats, deixin el carbó al balcó. Gràcies.)

Feliç any nou!

Pels carrers, si esteu atents, veureu l'home dels nassos, i aquesta presència mitològica ens diu que és el darrer dia de l'any. 2014 també s'acaba.

Benvinguts alguns. Altres un any més grans, o potser més vells. D'altres que han marxat.

Cadascú sap què ha après. Quines han estat les seves lluites. Les victòries i les derrotes. Hem estat feliços, alegres, avorrits, tristos. Hem estimat i odiat. Hem estat apassionats i indiferents. Emocionals i cerebrals. Sols i acompanyats. Hem estat valents i porucs. Homes i dones. Pares i fills. Amics i amants. Adults i nens. Rics i pobres. Individus i societat. Coherents i contradictoris. A vegades, tot a l'hora, a vegades en successió.

És extraordinari.

Ha estat un honor, un plaer, un neguit, un desfici, el millor i el pitjor, una bassa d'oli, un daltabaix, compartir amb tots vosaltres aquest any.  És la vida mateixa. Estem vius. Es un miracle que no per quotidià em deixa de meravellar quan m'aturo i l'observo.

I ho hem fet entre tots. Gràcies a tots.

Gràcies per la vida.

Que el proper any ens porti vida. Que ens adonem que vivim. Que visquem i sentim els moments.

La vida és el nostre regal. Gaudiu de la vida.

 Feliç any nou.

Sant Jordi a Sants

De tornada a casa m'he trobat amb el Sant Jordi a la Plaça de Sants. No m'he pogut estar de fer algunes fotos.

Parades de llibres i flors a la Plaça:

Roses per anar-nos de viatge de fi de curs!

Més parades de roses:

Roses solidàries i moltes estelades als balcons:

La parada de llibres de la Vicky a la carretera.

Que aquesta festa és maca, cívica i no se quantes coses més i que, per acabar d'arrodonir-ho el sol acompanyava, és cert. No hi puc fer-hi més. Dies així em fan sentir bé. Encara em durava l'eufòria d'escoltar els primers falciots de la temporada, i avui s'ha renovat en veure, un cop més, que aquest dia, aquest barri, aquest país són tan senzills d'estimar.

Ha estat un bon dia.  Dames, Amigues, Senyores, espero que els vostres cavallers us hagin honorat amb roses roges, enceses, d'amor i de passió; o potser roses  filials, paternals o fraternals; o roses amicals.  

I per a les dames i els cavallers, que el dia del nostre Sant Patró us hagi dut bons llibres. Histories, relats, contes, assajos, guies, manuals. Llibres. En paper o digitals. Clàssics o moderns. De tapa dura o de butxaca. Nous o de vell. En català, castellà, francès, anglès, italià, alemany, rus o en qualsevol idioma que conegueu  i us arriba a la ment i al cor. Llegir ens fa humans.

Espero que hàgiu gaudit d'una amable, cívica, lluminosa, càlida Diada. D'aquest bonic dia de primavera.

Feliç Sant Jordi.  

 

Feliç "Castahalloweenyada"!

Aquesta nit és la Castanyada.

Aquesta nit és Halloween.

A Catalunya, aquesta nit cada cop mes és la "Castahalloweenyada".

Per què ho dic? Per detallets. No és cap estudi estadístic. Estic elevant a categoria uns esdeveniments particulars. Ho se. Però tothom ho fa, no?

Mireu: El dia a la feina ha estat dur, últimament tots ho són, però algú ha tingut el detall de portar panellets. No és que els panellets arreglin res, però ajuden a endolcir la cosa. Tot suma.

Tornant cap a casa m'ha sorprès una cua a la Plaça de Sants. Sorpresa. La cua era per comprar castanyes a la parada de la Plaça. Avui, que ha fet un dia fresquet -no fa fred; fa fresqueta sense passar-se- molts veïns han aprofitat per, amb algun abric i alguna jaqueta potser excessius, fer cua a la parada de castanyes per comprar un paquet de castanyes calentes, o de moniatos, fets al forn com és tradicional, embolicats en un cucurutxo fet amb paper de diari, també com marca la tradició.

Passant ben a prop de la cua una noia disfressada de bruixa sexy amb el que devia ser el seu germà petit, disfressat de monstre.

A la plaça, però a la banda del parc infantil, una altre noia xerrant amb una amiga. No va disfressada però porta un ganivet al cap. Travessant-li el cap, vull dir. Fa força efecte!

Val a dir que al metro, aquest matí, al vagó hi havia un tipus que anava de comte Dràcula. No m'atreveixo a dir que anés disfressat. De fet, la resta del vagó anava, anàvem, de zombies. A aquestes hores del matí ja se sap.

Al tram de la Plaça de Sants fins a casa, encara  n'he vist alguna altre de disfressa sinistra.

Però abans d'encetar aquest tram m'he trobat amb una altre cua, al forn Baltà, on els veïns estaven fent cua per comprar panellets.

Volia comprar panellets, però la cua m'ha desanimat. He optat per comprar els panellets al forn nou de la carretera que han obert no fa gaire i que em queda més a  prop de casa. Per cert, molt bons.

En arribar a casa ja he vist que l'Artiom havia fet molta feina penjant guarniments "halloweenians". Ha fet calaveres, carabasses, rats penats de paper, els ha pintat, retallat i els ha enganxat per les portes. Guarniments inspirats en el que veu el nen per la tele. No cal dir que ara mateix al Disney Channel totes les series estan amb el Halloween,.

No només això: Tot orgullós l'Artiom m'ha ensenyat el panellet que avui ha fet a l'escola. Un panellet amb ales de rat penat.

M'ha explicat el complicat procés d'elaboració i com li han fet els ulls amb "plastilina de sucre" que "fa molt bona olor".

Tocava menjar-se el panellet, però a última hora ha estat indultat  i esperarem a demà, per donar temps a que els avis puguin admirar-lo. En farem tres trossos, o més si els avis s'apunten, i ens els cruspirem, amb la resta de panellets que han sobrat (i que duraran, perquè n'hi han molts!), i el moniato, i les castanyes i fent uns glopets de moscatell (està bé, però apuntar que he de comprar -ja, sens falta- una ampolla de Ratafia Bosch).

Demà visitarem als morts, o els tindrem a la memòria.

Aquesta nit algun rat penat volarà pel balcó.

La festa de la castanyada és ben viva. No és una competició entre la Castanyada i el Halloween. Simplement ha estat una evolució. La castanyada ha incorporat nous elements i res més. Només qui és viu pot créixer. Avui hi havia una festa viva al carrer. És una gran notícia.

Feliç Halloween!

Feliç Castanyada!    

Feliç "Castahalloweenyada"!

Missatge de la Flama del Canigó - 2013

Per Sant Joan ens arriba la flama del Canigó.

A Barcelona es fa la  rebuda a la Plaça de Sant Jaume, des d'on es distribuirà pels barris per encendre les fogueres.

Arreu de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya Nord aquesta nit s'encendran fogueres amb el foc del Canigó.

La nit del solstici, la més curta de l'any, que marca l'inici de l'estiu és també la Festa nacional dels Països Catalans.

Antoni Pladevall i Font, capellà i historiador, membre de l'Institut d'Estudis Catalans ens deixa aquest Missatge de la Flama del Canigó - 2013:

"La Flama del Canigó ens ve a trobar un any més per fer-nos reviure el clam de llibertat i de catalanitat que li va donar origen. És un regal dels germans del nord, que no obliden que el 1659 una desventurada decisió política de l'Estat espanyol va trencar la unitat catalana, fent regal a França d'una part molt estimada del nostre país.

Pels volts del 1955, amb una petita flama portada des de la cripta de Sant Martí del Canigó, al cim més alt de la muntanya, cantada per Jacint Verdaguer com a bressol de Catalunya, uns bons catalans del nord hi van encendre una foguera que volien que fos cada any com un far d'orientació que unís els catalans d'una i altra part del Pirineu, separats en mala hora.

En els anys següents s'anaren lligant amistats i trobades entre catalans d'una i d'altra banda dels Pirineus, i junts decidiren que fos aquesta sagrada flama la que ens unís a tots i encengués les fogueres de la vetlla de Sant Joan. El pas definitiu es feu la vetlla de Sant Joan del 1966, nit en què, ignorant fronteres, catalans de l'Estat espanyol i catalans de l'Estat francès es retrobaren simbòlicament en el mateix coll, amb abraçades de germanor i una ballada de sardanes que desconcertà el control policial de la dictadura, que només havia autoritzat el pas d'una petita caravana, no una trobada multitudinària.

El camí estava obert. A partir d'aleshores, la Flama s'ha estès arreu on hi ha catalans i ha refet la unitat per sobre de tota barrera o frontera dels Països Catalans.

Així, la Flama ha esdevingut un poderós agent de catalanitat i de denúncia contra tants botiflers que, més o menys camuflats, ens volen dividir per fer-nos perdre l'esperit i els sentiments que ens mantenen encara com un gran poble. És aquest el gran missatge de la Flama.

Enguany s'hi poden ajuntar dos motius que són un testimoni més de la nostra unitat com a poble: el centenari del naixement de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. Un català i un valencià que s'agermanen en el seu amor a les nostres lletres i al seu país, dos poetes i escriptors distingits amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: Espriu el 1972 i Estellés el 1978.

Espriu va cantar l'esperit i la resistència catalans davant de la malèvola Sepharad (Espanya), i Estellés, des del País Valencià, format pràcticament com a autodidacte, va resistir un ambient més hostil que el nostre i va mantenir sempre la identitat del català i del valencià.

Seria injust, també, no recordar que estem a la vigília del tercer centenari del 1714, any en què un rancorós rei d'Espanya ens va prendre les llibertats i ens va vincular, com a colònia conquerida, al decadent carro del regne espanyol, greuge que mai ha volgut reparar.

Espanya continua amb l'urc del vencedor i no para de vexar-nos com a poble sempre que pot. No perdona que vulguem continuar sentint-nos poble lliure. Per això hem de continuar units i disposats a lluitar i a treure forces de flaquesa per exigir el que per dret ens pertoca.

Que la Flama del Canigó ens abrandi de seny, de decisió i de valentia per reivindicar el que és nostre."

Feliç dia de la mare

El dia del pare i el dia de la mare són festes "comercials".

Sense cap mena de dubte. Malgrat l'emergència de nous models familiars: monoparentals, pares del mateix sexe, famílies formades per segones o terceres parelles amb fills de cada parella... o la reinterpretació de la família tradicional: home i dona que tenen feines fora de casa i les tasques de casa estan més equilibrades, tot i que la dona acostuma a assumir més tasques. Perviu (i jo diria que segueix sent el model més estès) la tradicional família amb l'home treballant fora de casa i la dona treballant de portes endins de la llar. Aquest model tradicional i el rol que n'assumeix la dona és el que serveix d'excusa per al màrqueting del comerç.

El màrqueting d'aquest dia proposa "premiar"  al rol de les mares, molts cops treballadores dins i fora de casa. Avui, però, amb la crisi i l'emergència dels nous models familiars , els departaments de màrqueting tenen un repte prou interessant amb aquests "dia de". A les escoles, de fet, des de fa alguns anys que han optat per obviar aquest dia. Era massa conflictiu. La publicitat d'aquest dia ha d'anar amb molta cura i vigilar molt i molt el "políticament correcte"  per no provocar, directament, el rebuig.

En fi. Avui ha estat, doncs, el primer diumenge de maig, que és el dia de la mare. En altres èpoques era una data en que els nens regalaven a les mares una manualitat feta a l'escola, i els pares "subvencionaven" als fills un regal per a la mare.

Doncs bé, avui ens hem ajuntat la família que estem a Barcelona, com fem, potser menys sovint del que caldria, amb l'excusa del "dia de la mare".

Ha estat, simplement, una reunió familiar per passar la tarda del diumenge, com tantes d'altres que s'han fet avui arreu, o com les que es fan cada cap de setmana: riure una mica, comentar la jugada, veure algunes fotos i menjar un pastisset amb una copeta de moscatell. 

Ha estat, simplement, un moment càlid.

Res d'especial. Simplement, una tarda en família amb l'excusa del "dia de la mare".

Estimar a la teva mare. L'amor de la mare pels  fills, o de l'àvia pels nets no és màrqueting. És amor. No està de més recordar-ho. El d'avui era un dia tan bo com un altre per fer-ho. Som afortunats de poder fer-ho.

Espero que hàgiu tingut un bon dia.

Feliç dia de la mare.