Pàgines

dijous, 23 de febrer del 2017

Manifest Pacte Nacional Pel Referèndum

Acabo de signar la meva adhesió al "Pacte Nacional pel Referèndum" que és una "Campanya d'adhesions per recollir el suport d'institucions, entitats, electes i particulars, de dins i de fora de Catalunya, per a la celebració d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya."

Estic totalment convençut que no hi ha la més mínima possibilitat que es produeixi un referèndum d'autodeterminació acordat. Això no passarà. El referèndum no serà acordat, i si no se celebra serà perquè l'estat espanyol haurà utilitzat la força per impedir-lo, amenaçant i posant en perill al conjunt la població catalana. Per cert: amenaçant a tota la població catalana, sense fer distinció entre els partidaris i els detractors del referèndum.

Tanmateix, que no es pugui dir que no s'ha mantingut fins al darrer moment la possibilitat del referèndum acordat. És per això que he signat. Tot i que, repeteixo, a mi em sembla impossible: el nacionalisme espanyol no pot acceptar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya perquè això li és ontològicament impossible. És contrari a la seva essència més profunda.

EN fi. El pacte pel referèndum té el següent manifest, que podeu descarregar en format PDF, i que reprodueixo aquí.

"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"

"La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.

El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població.

Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum.

Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.

Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya.

El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear-ne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.

Per tot això :

Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu.

Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum.

Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel·lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot.

Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya."

"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"

dimarts, 21 de febrer del 2017

Debat entre Carles Puigdemont i Anna Gabriel: "Moment Zero".

Encara un debat més. Un altre cop amb Anna Gabriel, però ara amb el President Carles Puigdemont a l'altra banda del quadrilàter.

Bé, potser la metàfora pugilística és un pel excessiva per referir-se al debat que van mantenir el passat 15 de febrer a "El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona".

El cert és que, malgrat que la conversa va mantenir-se formalment dins de la cordialitat en algun moment es va captar una certa tensió motivada per les evidents diferències ideològiques entre CUP i JxSí o, si més no, amb els sector PDECat de JxSí. Amb això no vull dir que ERC i CUP no tinguin diferències ideològiques. Al contrari: una distància les separa i aposto a que amb l'adveniment de la República aquestes diferències es posaran intensament de manifest. Però també penso que, en aquests moments, ERC es troba més còmoda que no pas el PDECat amb l'aliança estratègica, pel referèndum, entre JxSí i CUP.

Trobo que és interessant comparar els dos debats: aquest entre Puigdemont i Gabriel, i l'anterior entre Gabriel i Dante Fachín. El fet de la presencia d'Anna Gabriel a tots és una excel·lent pedra de toc per comparar els diferents estils i presències dels polítics. Puigdemont respecta molt Gabriel, potser perquè és ben conscient de l'enorme potència dialèctica de las cupaire, i va preferir mantenir un to de cordialitat. Gabriel, per la seva banda, tot i deixar clares les posicions discrepants de la CUP en determinades qüestions, va optar per, en general, alinear-se amb l'objectiu i l'agenda del referèndum. Si, com deia, comparem els debats, per mi resulta evident que Dante-Fachín encara no està al nivell dialèctic de Puigdemont, i encara més lluny del de Gabriel.

Sobre el contingut del debat, sense desvetllar dades concretes, que suposo que no es poden precisar a hores d'ara, el que si es destacable és com uns i altres estan conjurats, com deia Junqueras, per a la realització del referèndum.

Discrepo de tots dos sobre el que diuen de la llei de transició: que no serà un DUI de facto. No estic d'acord. Potser per estratègia no poden dir-ho, però per mi és evident que una llei de transició és una DUI de fet. Encara més quan aquesta llei és la que dona empara legal a un referèndum no acordat amb l'estat espanyol.

La DUI de fet és actuar com estat, sense supeditar-se al control o la tutela d'un altre estat. Exactament, doncs, la llei de transició, i el referèndum són DUI de fet: Catalunya actuant com estat incipient amb Espanya mirant-s'ho de lluny. Per mi, doncs, que diguin el que vulguin, però la seva explicació no em convenç gaire. En tot cas, però, no és un punt que tingui gaire importància. El que té importància és fer el referèndum i guanyar-lo.

Dit això, vet aquí el debat entre Puigdemont i Gabriel:

15/02/2017 MOMENT_ZERO_15-02-2017_B.mp4 (19.43-19.43) from El Punt Avui Televisio on Vimeo.

diumenge, 19 de febrer del 2017

Debat entre Anna Gabriel (CUP) i Albano Dante (Podem). "Assalt al Cel. Revolució social i/o estat propi".

Si teniu un parell d'hores, val la pena escoltar el següent debat entre Anna Gabriel, portaveu de la CUP, i Albano Dante Fachín, secretari general de Podem a Catalunya.

El títol del debat és un pel enganyós: "revolució social i/o estat propi". En realitat no es pot dir, i es demostra en el debat, que la CUP i Podem coincideixen bastant en molts objectius.

També es posa de manifest el diferent grau de maduresa de les dues organitzacions. Pesen molt els 30 anys que porta la CUP a l'àmbit municipal, el seu assemblearisme assumit com el seu mode de funcionament normal, la seva intensitat ideològica, o la preocupació per mantenir la coherència entre, precisament, l'ideari i els actes que se'n deriven. A l'altre banda, Podem apareix com una organització en construcció que encara ha de definir aspectes claus, tan importants, per exemple, com l'estructura interna o l'ideari.

No només a nivell d'organitzacions. El debat posa de manifest els diferents estils personals d'Anna Gabriel i Albano Dante. Clarament l'experiència política, en debats i organitzativa de la portaveu de la CUP és abassegadora. Albano Dante és, en aquest sentit, molt menys experimentat.

En fi, personalment, després de veure i escoltar el debat, m'he quedat amb la impressió que la CUP és una proposta, abans que res, ben estructurada i raonada. Radical i rupturista, segur, però també molt sòlida i racional. En canvi Podem és, o m'ho sembla, una promesa a llarg plaç. Un horitzó llunyà i difús en el que, per arribar-hi i a hores d'ara, em fa l'efecte que hi han moltes incerteses, començant per una anàlisi poc realista de les pròpies forces, per una banda, i de la societat que pretén transformar per l'altre, provocat, al meu entendre, per la reducció a una anàlisi excessivament simplista segons l'eix esquerra-dreta.

Però és només la meva opinió. A veure que us sembla a vosaltres.

Vet aquí el debat entre Anna Gabriel i Albano Dante:


Llibre llegit: "Els secrets que mai no t'han explicat", d'Albert Espinosa.



Tot just fa un moment he acabat la lectura del llibre d'Albert Espinosa "Els secrets que mai no t'han explicat". L'original és en castellà: "Los secretos que jamás te contaron". Jo l'he llegit en català, en la traducció de Sílvia Pons Pradilla. per "Rosa dels Vents", que és un segell de Penguin Random House Grupo Editorial S.A.U.

D'Albert Espinosa he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts" i  "El món blau. Estima el teu caos". Són tres llibres diferents entre ells: el primer és una novel·la més aviat psicològica, el segon és, més aviat un conte, una gran metàfora, una història onírica. Aquest tercer és un recull de reflexions curtes, d'inspiracions, de llocs, fotos o quadres presentats.

SI el mires per fora, l'aparença és d'un llibre més aviat llarg, però en obrir-lo ja veus que no és així: el paper utilitzat és gruixut. La tipografia emprada és de lletra grossa. Està farcit de dibuixos a taronja i negre. Sembla un llibre per a nens. No hi ha numeració de pàgines ni té un índex. És com si fos un recull de notes personals. De fet, ho és. Al pròleg, Espinosa ens diu que "[...] És una narració que vaig escriure d'una tirada la nit que va morir el meu pare. Em vaig despertar i vaig tenir la necessitat d'explicar aquests secrets. A cada pàgina vaig escriure poques paraules. En lletra grossa, de la mateixa manera que se m'il·luminaven. No diria que fossin només idees, sinó també part del meu jo inerior. Quan vaig omplir una llibreta vaig veure clar que seria la primera part del llibre. No volia editar el que ja havia escrit, volia mantenir l'essència d'aquell material, en brut. [...]"

A més de la primera part -diguem-ne la "llibreta d'inspiracions"- el llibre compta amb dues part més: la segona, "els secrets" i la tercera, "les tisores dolces", que és un títol que té un origen a mig camí entre el felí i el  pavlovià, i ho deixo així per si algú vol descobrir que significa.

La primera part es divideix en claus, volees, secrets... Qui vol divisions clàssiques? ... La segona part i la tercera s'estructuren en divisions que segueixen patrons basats en el número 23. Per què 23? "Són 23 perquè és la mitjana d'inspiracions que fa una persona per minut. Va variant segons l'edat: els nounats poden arribar a 69 inspiracions (23 x 3) [...] El 23 és el número màgic per excel·lència. La sang tarda 23 segons a recórrer el cos humà; la columna vertebral té 23 discos; el gènere d'una persona l'aporta el cromosoma 23, i cada pare i cada mare aporta 23 cromosomes."
  
Una reflexió final en forma d'epíleg  tanca el llibre. Diu l'Albert: "De moment no vull avançar-te res més, però aquest capítol donarà sentit a tot allò que s'ha inspirat abans."

Embolcallats en aquesta estructura "màgica" del llibre, però alhora profundament física, Albert Espinosa ens aporta les seves inspiracions. Per mi ha estat inevitable veure una connexió entre aquests inspiracions i les meditacions sobre la respiració característiques del Mindfulness. No estan tan allunyats. De fet, parlen del mateix:


Aparentment Albert Espinosa va un pas més enllà: Espinosa ens proposa inspiracions per a ser feliços. Ara bé, per Espinosa "Estar viu és ser feliç". És una de les primeres inspiracions del llibre. Potser la més difícil d'assumir. Però em fa l'efecte que quan s'assumeix, aleshores es comprèn que la via que ens proposa Espinosa es troba en el mateix camí que la dels mestres del Mindfulness.

Una via personal, sens dubte, i fruit dels seus propis descobriments. Això et converteix en mestre. Una il·luminació que Espinosa comparteix, de forma generosa i amena amb aquest llibre que està pensat per a fer-lo servir, per a guixar-lo i dibuixar a les seves pàgines. Per a ser una eina que s'ha de tocar, ensumar, llegir i posar-lo en pràctica.

Finalment, un cop llegit el llibre és quan arriba el moment de la veritat: "Ja has viscut prou, ara et toca gaudir".

Intensament, el moment. Aquí i ara.

dissabte, 18 de febrer del 2017

Prou excuses. Volem acollir.


Aquesta tarda hi ha hagut una gran manifestació a Barcelona per reclamar l'acolliment de refugiats.

Em sap una mica de greu perquè, circumstàncies personals, no hi he anat pas. En fi. Lamentablement, si no es produeixen canvis enormes a curt termini, estic bastant convençut que tindré oportunitats per participat a una protesta similar més endavant.

La protesta d'avui ha estat fruit d'una mobilització força transversal. Si més no, aquest era el plantejament dels coordinadors de la mobilització, expressat en aquest article: "Una lluita compartida".

La manifestació ha de servir per donar força a la reivindicació d'un pacte social contra el racisme i la xenofòbia. A més de per reclamar i recordar, novament, que les infraestructures necessàries per acollir estan preparades de fa temps i, encara més important, la voluntat d'acollir és ferma.

És inevitable recordar que, a hores d'ara, la competència en acolliment la té l'estat. Espanya només ha acollit uns 350 refugiats dels 17.000 als que s'havia compromès.  És molt baix. I dista vergonyosament del, aproximadament, 1.000.000 refugiats que ha acollit Alemanya, o dels 200.000 qua ha acollit Suècia. Grècia i Itàlia  tenen milers de refugiats a camps (si és que es pot considerar la situació als camps com "acolliment")... 

El problema, doncs, té una dimensió estatal inqüestionable. La frontera sud d'Europa és, essencialment, un filat fortificat on els drets humans no es respecten i on s'han viscut drames com el de la platja del Tarajal, de Ceuta. Per la seva banda, els centres d'internament per a estrangers han estat denunciats reiteradament per violació de drets humans dins els seus murs però des del poder de l'estat s'impedeix la investigació d'aquests fets.

A Catalunya, com en tantes d'altres coses, si volem que les institucions es posin al servei dels ciutadans i amb criteris ètics no ens en queda una altre que tirar pel dret: assumir les competències que calguin per executar les polítiques, en aquest cas d'acolliment, que es reclamen. Cal fer-ho per dos motius principals: per ètica i per sobirania, i afegiria un més: Perquè algú ho ha de fer. Perquè de fa temps que es constata l'abandonament de les funcions i compromisos d'acolliment encomanades al titular actual de la competència. Per tant, com que des de l'estat no se'n fan càrrec, la Generalitat i els ajuntaments estan plenament legitimats a prendre la iniciativa i ocupar el lloc de l'estat. En particular, pel que fa als compromisos adquirits amb la UE per a l'acolliment i els refugiats.

Si no m'equivoco, una mica d'això també anava la manifestació d'avui.

Ara, el que cal, doncs,  és passar a l'acció. Ja no és "volem acollir". Ara ha de ser: "acollim".

dilluns, 6 de febrer del 2017

"Judici" al 9N

Judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N. La setmana passada l'estat espanyol jugava la carta de la guerra bruta, amb les detencions pel cas 3%; i avui juga la carta de la repressió judicial.

Una gentada s'ha aplegat a donar escalf als tres encausats. La foto que havia de ser humiliant, amb els tres acusats declarant davant al tribunal, en realitat, ha estat un nou acte de reafirmació i de dignitat independentista. Crec que es pot afirmar que avui, a l'estat espanyol, el tret els ha sortit per la culata.

Tanmateix, el missatge oficial dels mitjans d'àmbit estatal ha estat, essencialment, menystenir la mobilització d'avui.

Algú va dir que l'objectiu no declarat dels media al servei de l'estat és crear un estat d'opinió favorable a acceptar i justificar la repressió que es produirà.

Potser sí, qui sap. Però quina repressió? En realitat l'operació precinte no es pot implementar per la força. O és que potser pensen bombardejar Barcelona? I les inhabilitacions, si van al ritme que van, tampoc el permetran controlar el país.

De fet, si Albiol té raó i prop de 7000 persones de les 40.000 que es calcula que estaven avui al Passeig de Sant Joan corresponien a càrrecs públic (ajuntaments, institucions...)  aleshores cal dir que una part molt important del funcionariat de l'administració catalana, entesa en el senti ampli, abastant a la diversitat de les seves institucions, està disposada a mobilitzar-se i actuar en clau independentista.

És una gran notícia: Albiol ho ha dit per menystenir la mobilització d'aquest matí, però una lectura més interessant és que una part important del funcionariat és independentista i està disposada a mobilitzar-se. El funcionariat és el que fa que les institucions es moguin. El funcionariat no és substituïble de forma immediata. Si s'inhabiliten càrrecs, posem pel cas, per exemple, una Presidenta del Parlament, o un Vicepresident d'Economia, o un President de la Generalitat però el funcionariat que està a les seves ordres es mostra disposat a seguir fent cas de la seva autoritat, aleshores el control efectiu del país serà seu. Avui hem vist que, de forma bastant versemblant, estem en aquest pùnt.

Doncs bé,un estat ho és perquè té el control efectiu del país que és la seva jurisdicció. Ara mateix, és més que una sospita que els funcionaris de les institucions catalanes, en general, obeiran a l'autoritat de l'actual direcció política, estigui o no inhabilitada.

Repeteixo, és una gran notícia per l'independentisme, i pèssima per a l'estat espanyol, que avui hauria d'haver pres nota que el seu control efectiu sobre el territori català se li està escolant de les mans per moments.



El següent ingredient és el reconeixement internacional d'aquest control efectiu. Pel que sembla, a l'estranger, amb la notable excepció dels mitjans espanyols, és clar, aquesta percepció s'està fent  més i més important.

La pressió augmentarà. La guerra bruta i la repressió s'incrementaran, podem estar-ne segurs. Les sentirem dir de tots els colors i potser tornarem a veure avions de l'exercit del país del costat fent vols a baiza altura sobre Barcelona, com ja ha passat en algun moment d'efervescència independentista... Amb la intenció d'amenaçar i espantar... Res. Ni cas. Ferms. Resistir és vèncer.

per acabar: gràcies a Mas, Ortega i Rigau pel 9N.

No esteu sols.

  

dijous, 2 de febrer del 2017

L'imperi contraataca.

La setmana passada va comptar amb un parell d'èxits independentistes: la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont, per una banda, i el suport de la CUP al pressupost que ha de permetre el referèndum. Aquests èxits no es van veure enterbolits per l'afer Santi Vidal, ans el contrari, la resposta va estar a l'alçada de les circumstàncies i va deixar quelcom tan infreqüent com una dimissió. A tots els efectes va ser una setmana satisfactòria per al procés d'Independència.

Per tant, calia esperar la resposta de l'estat espanyol, i ja la tenim. L'imperi contraataca per on creu que fa més mal: La baula dèbil del procés són els polítics i en particular, els polítics corruptes, doncs bé,  la "Guardia Civil" ha executat diverses detencions pel cas de corrupció del 3%. El finançament il·legal de Convergència. Han anat a buscar a gent molt propera a la cúpula de PDcat.

Primer de tot: està clar que als corruptes cal anar a buscar-los sota les pedres, si cal. En aquest sentit el que cal és aplaudir l'acció de la Guardia Civil.

Ara bé: a ningú se li escapa que la situació política a Catalunya és la que és, i que la setmana que ve és el judici contra Mas, Ortega i Rigau. És molt llaminer poder vincular el 9N amb la corrupció o, si més no, fer-los aparèixer junts als titular dels diaris. Dit d'una altre forma: les detencions es produeixen ara per que l'estat espera que donin un rèdit polític. L'estat vol presentar l'independentisme com a corrupte.

Però l'independentisme no és corrupte. Els corruptes són els corruptes i cal perseguir-los sempre. A tot arreu. En realitat l'estat actua amb una forma gens subtil de corrupció quan modula la seva lluita contra la corrupció per a fer-la servir pels seus interessos polítics i, per descomptat, quan decideix que la corrupció només es mira a Catalunya, i amb l'objectiu declarat d'empastifar l'independentisme.  No se'n sortiran, perquè se'ls ha vist venir d'una hora lluny i la mateixa forma com s'ha executat aquesta operació i, sobretot, el moment en que s'ha executat és tan descaradament interessat que només els servirà per convèncer als convençuts.

En realitat, els no convençuts, però amb dubtes, haurien d'adonar-se que el mètode de lluita "política" de l'estat consisteix en preparar un expedient amb  tota la merda possible i impossible i escampar-la amb potents ventiladors mediàtics. I que aquest és un dels sistemes que s'apliquen contra les dissidències, ja siguin independentismes, o 15M i derivats.

Però, en fi, això no treu la primera consideració: cal perseguir els corruptes allà on estiguin. Un resultat col·lateral del procés d'independència és que s'estan destapant casos i s'està fent una neteja de corruptes que, segurament, no deslliurarà el nostres país d'aquesta lacra, però que pot ajudar a fer-lo més resistent contra futurs casos. Així sigui.

Cal ser rigorosos contra la corrupció. Però cal denunciar també que aquesta rigorositat no s'està aplicant contra tots els casos. En particular no s'està aplicant contra els casos de corrupció del PPSOECs. També cal denunciar que encara hi ha una corrupció pitjor que és la corrupció de fer lleis en benefici de particulars... que són els mateixos que fan les lleis. Ningú persegueix aquesta corrupció. Al contrari.

Per acabar, aquesta operació de la policia espanyola es fa ara, i remarco l'ara, amb intencionalitat política. En el millor dels casos es destaparà i caurà una trama corrupta. Això serà bo. En el pitjor, no s'aconseguirà, i haurà gent que, amb tot el dret, haurien de demanar una reparació per part de l'estat pel prejudici que l'acció policial els haurà causat. Ara bé, tingueu per segur que, si al final hi han encausats que es demostra que són innocents ningú demanarà disculpes per res. Mai ho fan, i ara menys, quan el que es busca no és lluitar contra la corrupció, si no atacar l'independentisme.

En fi. Ja estàvem avisats. Ara vindrà, ja és aquí, la repressió en totes les formes possibles: emparada amb la seva llei, o fent servir el joc brut. Provaran d'espantar-nos, ens amenaçaran, miraran de dividir-nos, intentaran fer-nos passar per monstres menja-nens i voldran demostrar que l'independentisme és més corrupte que una pel·lícula de zombies.

Toca resistir, doncs.