Tot just fa un moment he acabat la lectura del llibre d'Albert Espinosa "Els secrets que mai no t'han explicat". L'original és en castellà: "Los secretos que jamás te contaron". Jo l'he llegit en català, en la traducció de Sílvia Pons Pradilla. per "Rosa dels Vents", que és un segell de Penguin Random House Grupo Editorial S.A.U.
D'Albert Espinosa he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts" i "El món blau. Estima el teu caos". Són tres llibres diferents entre ells: el primer és una novel·la més aviat psicològica, el segon és, més aviat un conte, una gran metàfora, una història onírica. Aquest tercer és un recull de reflexions curtes, d'inspiracions, de llocs, fotos o quadres presentats.
SI el mires per fora, l'aparença és d'un llibre més aviat llarg, però en obrir-lo ja veus que no és així: el paper utilitzat és gruixut. La tipografia emprada és de lletra grossa. Està farcit de dibuixos a taronja i negre. Sembla un llibre per a nens. No hi ha numeració de pàgines ni té un índex. És com si fos un recull de notes personals. De fet, ho és. Al pròleg, Espinosa ens diu que "[...] És una narració que vaig escriure d'una tirada la nit que va morir el meu pare. Em vaig despertar i vaig tenir la necessitat d'explicar aquests secrets. A cada pàgina vaig escriure poques paraules. En lletra grossa, de la mateixa manera que se m'il·luminaven. No diria que fossin només idees, sinó també part del meu jo inerior. Quan vaig omplir una llibreta vaig veure clar que seria la primera part del llibre. No volia editar el que ja havia escrit, volia mantenir l'essència d'aquell material, en brut. [...]"
A més de la primera part -diguem-ne la "llibreta d'inspiracions"- el llibre compta amb dues part més: la segona, "els secrets" i la tercera, "les tisores dolces", que és un títol que té un origen a mig camí entre el felí i el pavlovià, i ho deixo així per si algú vol descobrir que significa.
La primera part es divideix en claus, volees, secrets... Qui vol divisions clàssiques? ... La segona part i la tercera s'estructuren en divisions que segueixen patrons basats en el número 23. Per què 23? "Són 23 perquè és la mitjana d'inspiracions que fa una persona per minut. Va variant segons l'edat: els nounats poden arribar a 69 inspiracions (23 x 3) [...] El 23 és el número màgic per excel·lència. La sang tarda 23 segons a recórrer el cos humà; la columna vertebral té 23 discos; el gènere d'una persona l'aporta el cromosoma 23, i cada pare i cada mare aporta 23 cromosomes."
Una reflexió final en forma d'epíleg tanca el llibre. Diu l'Albert: "De moment no vull avançar-te res més, però aquest capítol donarà sentit a tot allò que s'ha inspirat abans."
Embolcallats en aquesta estructura "màgica" del llibre, però alhora profundament física, Albert Espinosa ens aporta les seves inspiracions. Per mi ha estat inevitable veure una connexió entre aquests inspiracions i les meditacions sobre la respiració característiques del Mindfulness. No estan tan allunyats. De fet, parlen del mateix:
Aparentment Albert Espinosa va un pas més enllà: Espinosa ens proposa inspiracions per a ser feliços. Ara bé, per Espinosa "Estar viu és ser feliç". És una de les primeres inspiracions del llibre. Potser la més difícil d'assumir. Però em fa l'efecte que quan s'assumeix, aleshores es comprèn que la via que ens proposa Espinosa es troba en el mateix camí que la dels mestres del Mindfulness.
Una via personal, sens dubte, i fruit dels seus propis descobriments. Això et converteix en mestre. Una il·luminació que Espinosa comparteix, de forma generosa i amena amb aquest llibre que està pensat per a fer-lo servir, per a guixar-lo i dibuixar a les seves pàgines. Per a ser una eina que s'ha de tocar, ensumar, llegir i posar-lo en pràctica.
Finalment, un cop llegit el llibre és quan arriba el moment de la veritat: "Ja has viscut prou, ara et toca gaudir".
Intensament, el moment. Aquí i ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada