El conte dels 10.000 soldats russos

L'operació d'infiltració havia estat executada a la perfecció. 

10.000 homes i dones, d'organitzacions diverses de l'administració russa havien entrat a Catalunya sota l'aparença de turistes.  Certament, res indicava que eren agents. A tots els efectes, el seu aspecte era el de turistes. S'allotjaven a hotels, a la costa, des del cap de munt de la costa Vermella fins a més avall de Vinarós. Però també a hotels del Pirineu. La seva missió, i explícitament era aquesta la missió, era la de confraternitzar amb els indígenes i, a ser possible, emparellar-se amb ells, procrear i ocupar llocs estratègics de l'administració catalana.  

Se'ls havia ensinistrat per a reconèixer als indígenes. Era fàcil: parlaven català. La millor forma de contactar amb els homes i dones catalans era per la via de l'idioma. De fet, va resultar que no era tan fàcil perquè, de forma inesperada, els indígenes tendien a canviar d'idioma en presència d'estrangers. 

Bregat, literalment, en mil batalles, el comandant Artiom desenvolupava la missió sense discussió i amb la professionalitat i disciplina que s'esperava d'un cap militar rus. Tanmateix, aquella missió el tenia ben sorprès. No pensava discutir-ho, però no entenia com, amb una guerra a Ucraïna, que era un combat directe amb la maleïda OTAN, el President Putin havia ordenat una operació especial -i a fe de Déu que ho era, d'especial-  a Espanya. Espanya no era una amenaça, en cap cas, i estava massa lluny del front Ucraïnès. 10.000 agents, potencials soldats, escampats en territori espanyol en una mena d'exili daurat  ben lluny de la mare pàtria. 

Per acabar-ho d'adobar, resulta que els havien enviat específicament a Catalunya. A Catalunya hi havia un moviment independentista. Potser la missió tenia alguna cosa a a veure amb aquest moviment? El moviment independentista català s'havia caracteritzat per manifestacions immenses que aconseguien no deixar ni un sol paper a terra. Les seves crides al pacifisme eren hilarants i ridícules per a algú que s'havia enfrontat a moviment secessionistes armats i brutals per mig món. A què jugaven els catalans? 

D'altra banda, quin interès podia tenir Moscou en aquell territori? Sí, el clima era bo, i es menjava molt bé. Massa i tot. Però no tenia res que la Mare Rússia no pogués oferir amb una abundància aclaparadora. El servei  d'intel·ligència havia proporcionat resums i informes als comandaments per a que es fessin una idea del lloc on anaven. El va sorprendre  l'evolució social i econòmica d'aquell país. Aparentment estava en una fase de declivi econòmic, demogràfic, cultural i social que amb prou feines alentia la forta immigració (també russa, va observar).

Es deia a ell mateix que els catalans estaven molt pagats de si mateixos i que acostumaven a presentar Catalunya com una comunitat rica i avançada, tot i que la majoria d'ells, essencialment, eren classe treballadora, amb ingressos inferiors a la mitjana europea, amb uns imposts alts i uns serveis deficients. 

Trobava paral·lelismes entre Catalunya i la Rússia que va seguir a l'ensorrament de la Unió Soviètica. Recordava a aquella Rússia que es va trobar el President Putin quan va arribar al poder. Potser els catalans estan avui una mica millor de com estava Rússia en aquells mals temps. Però aleshores Rússia encetava un camí de recuperació. Se sabien ferits, enganyats i rebutjats pels occidentals. Però estaven units. Se sabien forts. Sabien patir, com només un rus sap patir. En canvi, els catalans, aparentment, no creien en res. No semblaven disposats a patir. En el fons, pensava, es creuen que aquest és el millor dels mons. Tot amb tot, alguna cosa encara bategava en aquell país envellit i decadent, alguna cosa que s'estava encenent dins seu i que potser també tenia a veure amb la dona amb la que havia estat flirtejant i que es reia amb els seus acudits.       

Rumiava tot això estirat a la tovallola, al costat de la piscina de l'hotel on s'allotjava, tot observant aquella noia que nedava, amb aquell banyador negre tan ben ajustat i que perfilava aquell cos menut,  potent i sensual.

Els 10.000 agents  disfressats de turistes essencialment es divertien com mai abans ho havien fet. Al comandant Artiom tot allò el preocupava. Pensava que «acabarem tots beguts i grossos com bacons de tant menjar. No podem restar massa més temps aquí o ens estovarem. Hem de sortir i fer d'aquest el nostre país. Hem de lluitar per la vida com faríem a Rússia! Aquí les noies són massa boniques i descarades..."

 * * *

A Moscou, al Kremlin, el President Putin rumiava sobre l'operació especial a Catalunya.

Quan Putin va arribar al poder, Rússia estava desfeta, ferida i maltractada. El país no podia cuidar dels seus propis fills. Els orfenats eren plens d'infants. En aquell moment, parelles del món occidental van acudir a Rússia a fer-se càrrec dels nens d'aquells orfenats. Rússia va fer un acte d'amor suprem cap els seus fills: Com que no podia cuidar-los, va preferir entregar-los a aquelles famílies. Va fer prevaler el benestar d'aquells nens. 

Però per a Putin, cada nen i cada nena que marxava era una ferida. Algun dia, aquells nens i nenes russos podrien tornar si així ho volien i podrien sentir-se orgullosos del seu origen rus. 

Sobre el mapa d'Europa, a l'extrem occidental, tot un grapat de punts vermells s'acumulaven a Barcelona i els seus voltants. A Catalunya. Cada punt vermell representava un nen o nena d'origen rus que havia marxat en adopció. Els punts vermells estaven escampats per tot Europa. No és que Catalunya fos especial. Però havia conegut la història d'una parella de Barcelona que havia anat a Rússia a buscar la seva filla i, sovint, des d'aquells temps difícils fins avui, es preguntava quin hauria estat el destí d'aquella petita compatriota i dels seus pares.

I ara tenia un pla. Retornaria l'orgull patriòtic a aquells infants que van marxar de Rússia per a ser els fills i filles de  famílies catalanes. El pla era senzill. Portaria Rússia a Catalunya. Homes i dones russos anirien a Catalunya a barrejar gens, a portar formació, força, empenta i resiliència russa a aquella societat decadent. Catalunya ja no era prou forta per cuidar d'ella mateixa. Estava perdent la llengua i, poc a poc,  capital i indústria. Era el moment d'actuar, doncs. Calia aprofitar la debilitat d'aquell vell país. Catalunya havia de ser convertida en un país amic de Rússia. Els nens i nenes que van marxar de Rússia, enguany majors d'edat, sentirien l'orgull del seu origen.  

El pla era tan senzill com això. Una emigració d'homes i dones russos, joves, sans i amb formació amb la missió d'esdevenir catalans pro-russos, ocupar llocs estratègics i convertir Catalunya en el millor aliat de Rússia a Occident, just a la rereguarda de l'OTAN. Un pla a llarg plaç, una estratègia de país, per al vell i petit país del  nord-est de la península ibèrica. El país en que hi viu aquella nena i aquella família de la que Putin en va conèixer la història, per casualitat, i dels que tants cops se n'ha preguntat quin ha estat el destí.

10.000 agents, o soldats. Un contingent important que, sens dubte es podria utilitzar també a Rússia, que aquests dies no va sobrada d'efectius. Però l'oportunitat és llaminera. No sempre hi ha un país occidental a la venda. Els conflictes inter-territorials dins Espanya condemnen Catalunya a la decadència, i simultàniament, a la mateixa decadència d'Espanya, que s'està reconcentrant a la seva capital i que, sense una Catalunya pròspera és insostenible. El més convenient és la independència de Catalunya. Dos ocells d'un tret. Un aliat a la Mediterrània, i una Espanya en fallida que provoqui una crisi econòmica a la Unió Europea. La derivada final és que la crisi espanyola abocarà la Unió Europea a la dependència econòmica envers l'aliança entre Rússia i Xina.

L'execució del pla trigarà un temps, i és incert el seu resultat. Però no es perd res per intentar-ho, pensa Putin. Ni que només s'aconsegueixi un èxit parcial. 

***

A Madrid el jutge es riu quan llegeix a l'ABC les darreres informacions sobre "la trama russa del procés". Sap perfectament que tot allò només és un muntatge. Ho sap perquè ell, personalment, s'ha encarregat de coordinar-ho. El més increïble és com tot un conjunt d'opinadors han descrit un pla que inclou l'arribada per terra de 10.000 soldats russos, travessant Ucraïna, Polònia, Alemanya i França que, aparentment, deixarien passar aquests soldats pels seus territoris sense fer gaires preguntes.

El jutge sap perfectament que la propaganda del règim pot esbombar gripaus, mentides i bestieses de tots els calibres sense que ningú s'immuti. Però segueix fent-li gràcia.

Es prepara per sortir perquè avui hi ha partit de Champions League. Tothom que és algú a Espanya, serà aquesta nit al Bernabéu. Vol preguntar a Florentino per unes adjudicacions d'obra pública que s'estan licitant. A veure què li cal, per a  transmetre-ho a qui convingui.

***

Mare de Déu, Senyor. Quina poca-soltada.

Per si no s'havia notat (s'ha notat, oi?) tot això és un conte. Qualsevol semblança amb la realitat no és més que coincidència. Lamentablement en alguns casos, Afortunadament en d'altres. No li busqueu més sentits. A mi m'ha servit per escriure una estona i deixar anar algunes idees que estava rumiant, i res més. Ni conec a Putin, ni a cap comandant Artiom. Què més voldria.

Prou. 

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat! 

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"

Bon viatge

 Un any acaba i un altre comença. No és res més que això. La nostra cultura fixa l'inici de l'any en una data propera al solstici d'hivern boreal. Aquesta data inspira històries, religions, supersticions, cultures, contes, mites, lleis i històries. 

És la terra que gira i que volta al sol. No es poca cosa. Al contrari. Si més no en la nostra escala humana.  Una any de vida és molt temps, o poc temps. En tot cas, és temps passat. Els que seguim vius després de voltar un cop més al sol sabem el que hem deixat enrere, recordem als que no han pogut completar el periple. Recordem als que ja fa moltes voltes que només són records. 

Un any més. La Terra gira i la vida passa. Ens fem grans i acumulem voltes, com anells a un tronc d'arbre, i ens pensem que la vida són les històries que ens expliquem, i que ens expliquen, i que ens creiem. I el que diem és el món en que vivim. Allò dels relats. Cadascú té històries i aquestes històries són les que en determinen el seu capteniment. I aquestes històries diuen que n'hi han uns que són rics, i d'altres que són pobres i no hi ha res a fer. Viuràs en l'abundància o en la pobresa perquè les històries, les paraules dites i escrites, les lleis, faran que així sigui.

Mentrestant la Terra seguirà girant, en el seu moviment de rotació sobre el seu eix i de translació al voltant del Sol. El sol mateix continuara girant al voltant del nucli de la Via Làctia, a algun lloc del braç espiral, més aviat perifèric,  on el Sistema Solar es troba ubicat. Al centre de la Via Làctia hi ha un immens forat negre que és el que fa girar tota la galàxia. La mateixa Via Làctia no és meś que una de les galàxies del grup local de galàxies, que es desplacen juntes, en un cúmul, per l'Univers. Un univers actualment en expansió. Tot és moviment. La fletxa termodinàmica avança i el temps passa. Pas ràpid o lent? Fa de mal dir: és relatiu. A la Terra, però, els humans són rics o pobres perquè expliquen històries, i se les creuen. Són feliços o desgraciats. Estan sans o malalts. Són vells o joves. HI ha històries, paraules i  lletres, dites o escrites, que ho determinen.

El temps passa i l'univers es mou, i les paraules que ens tornen feliços i tristos, rics o pobres, lliures o esclaus, només poden ser dites o escrites aquí, a la Terra. Paraules que, per molt que cridem no se senten més enllà del planeta i que, fet i  fet, ni tan sols són enteses per tots el que hi viuen.

Encara n'hi ha que diuen que el seu relat és més bo, millor, superior o necessari. Encara n'hi ha que imposen el seu relat, i que tothom ha de captenir-se d'acord amb aquestes històries. Jutgen i castiguen si no s'actua d'acord amb les seves històries. Històries per obtenir l'obediència i la servitud dels altres. Històries sagrades. Llibres sagrats. Lleis supremes. Cartes fundacionals. El mal són paraules.

I la Terra gira i viatja al voltant del sol. I cap de les lleis i de les històries dels homes pot canviar aquest fet. Encara n'hi ha que diuen que la Terra gira perquè ells ho diuen. Encara n'hi ha que s'ho creuen. Quins bojos. Què superbs. Com n'arriben a ser de nimis i  minúsculs. Què miserables, egoistes i necis. 

Els fets són els fets. Cap història, per ella mateixa, fa que un sigui més que cap altre. Cap història, per ella mateixa, determina que algú hagi de ser ric o pobre. Cap història, per ella mateixa, dona la felicitat o la tristesa. Ha d'haver-hi qui es cregui la història. Som nosaltres que ens creiem les històries i provoquem la tristesa, la pobresa o l'esclavatge. No deixeu que les paraules d'històries interessades us sotmetin. Som viatgers, de l'espai i del temps. Viatgeu. Viviu. Escriviu vosaltres la vostra història. Teixiu-la amb les històries dels demés, però feu la vostra història, del vostre viatge. Viatgeu. Viviu.

 La Terra gira. Que tingueu, si podeu, si sou capaços de fer-ho possible, un bon any nou. Bon viatge. Ple d'aventures. Ple de coneixences. Amb les vostres paraules.

Un conte. Tarda de cine.

La colla havia decidit anar al cinema, a veure una peli de terror. Per celebrar la castanyada. El "helloween" que deien ells. Una nova versió de Dràcula.

*****

La pel·lícula arribava al seu clímax. Van Helsing i els seus col·laboradors havien localitzat la tomba de Dràcula i després de superar amb moltes angúnies i ensurts les trampes del vampir havien arribat, finalment, al sepulcre on el monstre s'amagava de la llum del dia. Sorolls, vents, i fenòmens sobrenaturals de tota mena s'esdevenien sense aturador, però, finalment, la tomba era oberta.

Dràcula era allà immobilitzat pels precs i l'aigua beneïda que els col·laboradors de Van Helsing llençaven contínuament sobre aquell lloc espantós i diabòlic.

Un col·laborador posa l'estaca sobre el pit de Dràcula que obri els ulls de cop i va xiular com una serp. Tothom es va esglaiar, però Van Helsing va fer un gest d'autoritat amb la ma per indicar a tots que es mantinguessin ferms.

I Dràcula va parlar :

- ¡Catalufos hijos de puta!

Van Helsing va mirar de fit a fit els ulls esbatanats i sanguinolents del vampir. Se li va inflar la veneta de la templa i, fredament, va mormolar :

- Ara sí que l'has cagat, fatxa de merda...

I amb tota la seva força va descarregar el martell sobre l'estaca que va travessar el cor del monstre.

Immediatament el col·laborador que estava situat darrera Dràcula va tallar-li el cap amb una destral de doble fulla.

Tota la sang que el vampir havia pres de centenars i milers de víctimes durant el pas dels segles va començar a a brollar del cos de la bèstia i va caure com una pluja terrible sobre Van Helsing i els seus.

Terrible, però alliberadora. Les víctimes per fi descansaven en pau.

Finalment la pluja roja cessà i es feu el silenci.

Els col·laboradors van calar foc a les restes del monstre.

Les cendres van ser portades als quatre racons més distants del món per a ser dispersades i que es perdés per sempre el record de la bèstia.

*****

La colla tornava a casa per la passarel·la de la Rambla de Sants, en direcció a Badal. Anaven comentant la peli, com sempre feien quan tornaven del cine.

- El doblatge de Dràcula era una mica raro, no? vull dir que això dels catalufos m'ha sonat com una mica així...
- No, no, està bé. És així a l'original. És que l'original és en català!
- Ah, sí?
- Sí, és del Brams Stoker
- I aquest tiu no és anglès?
- El Bram Stoker, potser sí que ho és, però el Brams Stoker no. És l'àlies que s'ha fotut el Titot, que era el cantant de Brams, i d'això la conya de l'àlies. Pués el Titot de dia fa de conseller d'Interior del govern republicà de Catalunya, i de nit fa d'escriptor de novel·la gòtica. Ja veus, tiu!
- Què fort, tiu.
- Potser la peli tenia algun missatge.
- Sí, segur. Què pavu que ets, tiu... Una peli de vampirs i ja està.

*****

Des de la passarel·la veien el cel enfosquint-se amb un fons vermell i violeta sobre l'Hospitalet i Sant Pere Màrtir.

Amb vol erràtic els rats penats caçaven insectes prop dels fanals que feia poca estona que s'havien encès.