He afegit l'enllaç a la campanya per demanar el hub d'Star Alliance al Prat.
En resum, la cosa és que amb el super-mega-hiper-extra-estatutet que ens converteix en la nació sense estat amb més poder i autonomia de tota l'¡Europa mundial, mundial? què dic! universal!! amb la cosa aquella, dic, resulta que no podem decidir res de l'aeroport i pot ser que a Madrid decideixin que la nova terminal del Prat se la regalen a Iberia que diu que hi vol posar a la seva companyia de vols a baix cost.
L'alternativa és que Star Alliance posi el seu hub pel sud d'Europa convertint a Barcelona en un aeroport intercontinental de primera divisió.
Naturalment, a qualsevol lloc civilitzat del món a la gent d'Star Alliance els donarien tota mena de facilitats, però clar, aquí no podem decidir.
Pegues del super-estatutet.
Per això m'apunto a la campanya. El que els nostres polítics han esguerrat, haurem de provar d'arreglar-ho els ciutadans. Provar-ho, si més no.
diumenge, 28 de gener del 2007
dissabte, 27 de gener del 2007
tres milions
En Xavier Vendrell ha escrit un article a l'Avui en el que quantifica el número de vots que cal per a fer que la independència de Catalunya esdevingui realitat: tres milions de vots suposant un cens electoral similar a l'actual, entenc.
Difícil, no? un moviment independentista que hauria de guanyar amb majoria absoluta al Parlament, plantejar un referèndum seguint el model Montenegrí i guanyar aquest referèndum per un 55% mínim de suport.
ERC, que és la única opció independentista al Parlament, rep el suport del 18% de l'electorat. De 18% a 55% hi ha un salt important. Caldria passar de 21 diputats a 70, per fer número rodons.
Aquest número de diputats els va tenir en algun moment CiU però CiU no va donar el pas cap a la independència, simplement perquè no estava al seu programa. Simplement perquè la base social de CiU no era ni és majoritàriament independentista i segurament tampoc hauria votat afirmativament de forma majoritària en un improbable referèndum d'autodeterminació. I avui, tampoc no ho faria.
L'abstenció és una incògnita. Hi ha qui diu que si el 100% del cos electoral vota, els resultats no variarien gaire de si només ho feia el 50% o menys. També, però, el vot més militant sura en condicions de molt alta abstenció i mercè la llei d'Hondt poden provocar alguna distorsió. També es diu que l'abstenció alta perjudica l'esquerra. El vot independentista, per la seva banda, ha estat tradicionalment fraccionat i només recentment s'ha agrupat en part entorn d'ERC. Sembla evident, però, que encara hi ha una bossa de vot independentista a l'abstenció. No és clar quin volum té aquesta bossa de vot independentista. Tampoc és evident quina mena de missatge cal donar per a recuperar aquesta bossa.
D'altra banda, sembla que un procés d'emancipació nacional ha de mobilitzar al cos electoral. Atenent al cas Montenegrí veiem que va haver de votar més de la meitat del cens per a que la UE el donés pe bo. L'estatutet d'autonomia de Catalunya no hauria estat acceptat com a constitució per la UE pel fet que va votar menys de la meitat del cos electoral al referèndum.
Potser si en comptes de votar per acceptar les retallades s'hagués votat per l'estatut del Parlament la participació hauria estat més entusiasta, i si en comptes de votar per un estatut d'autonomia s'hagués votat la Carta Magna de la República, potser també.
El cert és que l'abstenció va ser molt alta. Aquesta abstenció no tan alta va seguir a les eleccions nacionals al Parlament de Catalunya. Hi ha una greu manca de confiança del poble envers dels seus representants. pot haver-hi res de més greu?
L'article d'en Xavier Vendrell diu que per avançar envers la independència cal sumar voluntats provinents de tots els partits i de l'abstenció.
I abans d'això, afegeixo, recuperar la confiança. Si no som capaços de defensar-nos els uns als altres, de cuidar-nos entre tots plegats, de superar les nostres diferències, si no som capaços de recuperar la confiança entre nosaltres i amb els nostres representants, si no som capaços de ser solidaris envers els compatriotes, per sobre de partits, orígens i races, aleshores ja no cal seguir esforçant-se. Si no som capaços de posar els valors de solidaritat, llibertat, igualtat, justícia al centre de la nostra vida en comú i identificar aquests valors amb Catalunya, aleshores, companys, ja podem dir que estem acabats.
Difícil, no? un moviment independentista que hauria de guanyar amb majoria absoluta al Parlament, plantejar un referèndum seguint el model Montenegrí i guanyar aquest referèndum per un 55% mínim de suport.
ERC, que és la única opció independentista al Parlament, rep el suport del 18% de l'electorat. De 18% a 55% hi ha un salt important. Caldria passar de 21 diputats a 70, per fer número rodons.
Aquest número de diputats els va tenir en algun moment CiU però CiU no va donar el pas cap a la independència, simplement perquè no estava al seu programa. Simplement perquè la base social de CiU no era ni és majoritàriament independentista i segurament tampoc hauria votat afirmativament de forma majoritària en un improbable referèndum d'autodeterminació. I avui, tampoc no ho faria.
L'abstenció és una incògnita. Hi ha qui diu que si el 100% del cos electoral vota, els resultats no variarien gaire de si només ho feia el 50% o menys. També, però, el vot més militant sura en condicions de molt alta abstenció i mercè la llei d'Hondt poden provocar alguna distorsió. També es diu que l'abstenció alta perjudica l'esquerra. El vot independentista, per la seva banda, ha estat tradicionalment fraccionat i només recentment s'ha agrupat en part entorn d'ERC. Sembla evident, però, que encara hi ha una bossa de vot independentista a l'abstenció. No és clar quin volum té aquesta bossa de vot independentista. Tampoc és evident quina mena de missatge cal donar per a recuperar aquesta bossa.
D'altra banda, sembla que un procés d'emancipació nacional ha de mobilitzar al cos electoral. Atenent al cas Montenegrí veiem que va haver de votar més de la meitat del cens per a que la UE el donés pe bo. L'estatutet d'autonomia de Catalunya no hauria estat acceptat com a constitució per la UE pel fet que va votar menys de la meitat del cos electoral al referèndum.
Potser si en comptes de votar per acceptar les retallades s'hagués votat per l'estatut del Parlament la participació hauria estat més entusiasta, i si en comptes de votar per un estatut d'autonomia s'hagués votat la Carta Magna de la República, potser també.
El cert és que l'abstenció va ser molt alta. Aquesta abstenció no tan alta va seguir a les eleccions nacionals al Parlament de Catalunya. Hi ha una greu manca de confiança del poble envers dels seus representants. pot haver-hi res de més greu?
L'article d'en Xavier Vendrell diu que per avançar envers la independència cal sumar voluntats provinents de tots els partits i de l'abstenció.
I abans d'això, afegeixo, recuperar la confiança. Si no som capaços de defensar-nos els uns als altres, de cuidar-nos entre tots plegats, de superar les nostres diferències, si no som capaços de recuperar la confiança entre nosaltres i amb els nostres representants, si no som capaços de ser solidaris envers els compatriotes, per sobre de partits, orígens i races, aleshores ja no cal seguir esforçant-se. Si no som capaços de posar els valors de solidaritat, llibertat, igualtat, justícia al centre de la nostra vida en comú i identificar aquests valors amb Catalunya, aleshores, companys, ja podem dir que estem acabats.
dijous, 25 de gener del 2007
Per 12 a 4.
El subjecte en qüestió és un assassí confès i no penedit. El subjecte en qüestió va ser condemnat pels seus crims i va complir condemna. En l'aplicació de les lleis el subjecte en qüestió havia de sortir de la presó doncs havia complert la pena imposada per la "justícia". Però es van alçar veus que reclamaven que el càstig no havia estat suficient i es va buscar un delicte: la publicació d'uns articles a un diari per a acusar al subjecte en qüestió d'apologia del terrorisme. I la "justícia" no deixa sortir al subjecte en qüestió que se sent injustament tractat i emprèn una vaga de fam per protestar. El subjecte en qüestió és a punt de morir. El fiscal de l'estat demana presó atenuada en virtut del crític estat de salut del subjecte, però el tribunal suprem decideix per 12 a 4 que el subjecte segueixi a la presó i si mor, ell s'ho ha buscat.
Tot ha estat fet seguint escrupolosament la llei. Encara que, al final, ha calgut opinar. Dotze han opinat una cosa i quatre han opinat una altre, però un cop la decisió presa l'assumeixen tots i passa a formar part del corpus de jurisprudència. Si es torna ha donar el cas ja no caldrà opinar.
Han fet "justícia" i "jurisprudència".
Que mori.
En diuen justícia.
Jo li en dic venjança.
Jo li en dic pena de mort.
La pena de mort és un crim.
presos dispersos.
En diuen justícia.
Jo li en dic venjança.
Jo li en dic segrest
El segrest és un crim.
No és justícia. És la llei del més fort.
Quan la llei és injusta cal combatre-la.
No hi ha llei més injusta que la llei de la selva, que la llei del més fort.
Tot plegat, un dany col·lateral més. Ara a l'altre bàndol.
Avui, ens allunyem un cop més de certa idea d'humanitat.
Un altre dia infame.
Tot ha estat fet seguint escrupolosament la llei. Encara que, al final, ha calgut opinar. Dotze han opinat una cosa i quatre han opinat una altre, però un cop la decisió presa l'assumeixen tots i passa a formar part del corpus de jurisprudència. Si es torna ha donar el cas ja no caldrà opinar.
Han fet "justícia" i "jurisprudència".
Que mori.
En diuen justícia.
Jo li en dic venjança.
Jo li en dic pena de mort.
La pena de mort és un crim.
presos dispersos.
En diuen justícia.
Jo li en dic venjança.
Jo li en dic segrest
El segrest és un crim.
No és justícia. És la llei del més fort.
Quan la llei és injusta cal combatre-la.
No hi ha llei més injusta que la llei de la selva, que la llei del més fort.
Tot plegat, un dany col·lateral més. Ara a l'altre bàndol.
Avui, ens allunyem un cop més de certa idea d'humanitat.
Un altre dia infame.
dimarts, 23 de gener del 2007
unitat o reagrupament?
Del "reagrupament" en parlen alguns mitjans però, al carrer, sembla que preocupa més el fred que fa; tanmateix, aprofito que he posat un comentari al fòrum de Nació Digital i el desenvolupo una mica més aquí.
Cal unitat. Si Carretero pretén rescatar vots independentistes de l'abstenció, és una bona iniciativa. Si pretén dotar a ERC d'un corrent atractiu per als independentistes que encara voten a CiU, potser és bò, pel que tindrà de sacsejada en CiU i en ERC.
Si crea un partit, té dret a fer-ho, però la bossa de vots a repartir és la que és: La major part de l'independentisme que encara vota, ho fa a ERC. És molt probable que amb un nou partit es divideixi el vot. El rescat de vots de l'abstenció seria tan gran per justificar-ho? Es produiria una aliança entre ERC i el nou partit? quina política de pactes durien?
Reagrupament i convergència són dues paraules semànticament afins. Significa això que entregaria el govern al Mas i al Duran? s'haurien acabat les polítiques d'esquerres? Se que hi ha molt independentista que sent urticària quan se li parla de dretes i esquerres, però a mi també m'entra urticària quan sento dir que no existeixen dretes i esquerres. Sí que existeixen. I no són pas poques les diferències. Es pretén crear un corrent que recuperi aquest vot independentista ni de dretes ni d'esquerres -de dretes, en realitat-? aquesta iniciativa no hauria de partir de l'entorn de CiU? perquè, en canvi, l'entorn de CiU, se'n frega les mans i infla el globus del "reagrupament"? quina és la cosa que no m'acaba de quadrar en aquest "Reagrupament" quan a CiU, en comptes de preocupar-se per una possible fugida de vots a un nou front nacionalista més aviat se'n feliciten? perquè no dubten gens que això perjudica ERC?
Jo crec que cal unitat i crec que cal rescatar vot independentista de l'abstenció. Però és millor fer-ho des d'ERC estant.
Carretero és un valor important dins ERC i em penso que ho seguirà sent. Una altre cosa és que dins el partit lluiti per posar-se al front. És perfectament lícit (i desitjable?). Aquesta legislatura serà clau per veure cap a on ha d'evolucionar ERC. Potser d'aquí un parell d'anys serà el moment de Carretero, o potser no.
Crec que la unitat d'ERC és imprescindible, i crec que la unitat, un missatge clar, i una bona acció de govern són absolutament necessàries. No n'hi ha prou amb grans declaracions per a mobilitzar i recuperar els vots de l'abstenció. I, a més, i encara que a alguns els molesti, crec que som molts els que estem, en general, contents amb l'actuació d'ERC al govern. I potser m'equivoco, però crec que és l'únic partit català amb expectatives reals de creixement.
I perquè? doncs perquè és l'únic que defensa un projecte engrescador i ho fa amb pas ferm; si més no, a mi m'ho sembla.
Cal unitat. Si Carretero pretén rescatar vots independentistes de l'abstenció, és una bona iniciativa. Si pretén dotar a ERC d'un corrent atractiu per als independentistes que encara voten a CiU, potser és bò, pel que tindrà de sacsejada en CiU i en ERC.
Si crea un partit, té dret a fer-ho, però la bossa de vots a repartir és la que és: La major part de l'independentisme que encara vota, ho fa a ERC. És molt probable que amb un nou partit es divideixi el vot. El rescat de vots de l'abstenció seria tan gran per justificar-ho? Es produiria una aliança entre ERC i el nou partit? quina política de pactes durien?
Reagrupament i convergència són dues paraules semànticament afins. Significa això que entregaria el govern al Mas i al Duran? s'haurien acabat les polítiques d'esquerres? Se que hi ha molt independentista que sent urticària quan se li parla de dretes i esquerres, però a mi també m'entra urticària quan sento dir que no existeixen dretes i esquerres. Sí que existeixen. I no són pas poques les diferències. Es pretén crear un corrent que recuperi aquest vot independentista ni de dretes ni d'esquerres -de dretes, en realitat-? aquesta iniciativa no hauria de partir de l'entorn de CiU? perquè, en canvi, l'entorn de CiU, se'n frega les mans i infla el globus del "reagrupament"? quina és la cosa que no m'acaba de quadrar en aquest "Reagrupament" quan a CiU, en comptes de preocupar-se per una possible fugida de vots a un nou front nacionalista més aviat se'n feliciten? perquè no dubten gens que això perjudica ERC?
Jo crec que cal unitat i crec que cal rescatar vot independentista de l'abstenció. Però és millor fer-ho des d'ERC estant.
Carretero és un valor important dins ERC i em penso que ho seguirà sent. Una altre cosa és que dins el partit lluiti per posar-se al front. És perfectament lícit (i desitjable?). Aquesta legislatura serà clau per veure cap a on ha d'evolucionar ERC. Potser d'aquí un parell d'anys serà el moment de Carretero, o potser no.
Crec que la unitat d'ERC és imprescindible, i crec que la unitat, un missatge clar, i una bona acció de govern són absolutament necessàries. No n'hi ha prou amb grans declaracions per a mobilitzar i recuperar els vots de l'abstenció. I, a més, i encara que a alguns els molesti, crec que som molts els que estem, en general, contents amb l'actuació d'ERC al govern. I potser m'equivoco, però crec que és l'únic partit català amb expectatives reals de creixement.
I perquè? doncs perquè és l'únic que defensa un projecte engrescador i ho fa amb pas ferm; si més no, a mi m'ho sembla.
fred
Déu n'hi do del fred que feia aquest matí. I no és res! no és res comparat amb el que encara ens ha de venir a sobre! a cota zero, company! que diuen que pot nevar a cota zero! i quan passa això és que carda un fred de pebrots. Tot l'hivern rondinant que no fa fred, doncs ara que arriba què menys que donar les gràcies i respirar alleugerits, o constipats.
El que cal és que plogui i que nevi. A veure si hi ha sort. És pel bé de tots.
Quina cosa, el Progrés. Avui, com ahir, mirant al cel per demanar neu i pluja. Per diversió,alguns, però també per beure, per regar, per construir i per treballar, tots.
Els que en saben diuen que aquest temps que tenim és degut a l'escalfament global. L'altre dia, però, van donar una notícia molt interessant: sembla que el consum d'aigua a la zona de Benidorm i la costa del ciment valenciana, triplica el de l'àrea de Barcelona. Ep! potser algú la caga, no? D'acord que la terra s'escalfa, però, potser que fem primer també una planificació urbanística com Déu mana i unes edificacions energèticament eficients i sostenibles i després ja ens queixarem. No n'hi ha prou amb
complir amb Kyoto, que tampoc es fa, cal començar per l'aixeta de casa i seguir pels engendres tipus Marina d'Or.
Fa fred i ahir va morir l'abbé Pierre, el fundador dels drapaires d'Emaús. L'objectiu dels drapaires: que a la nit de París ningú no hagi de patir el fred de l'hivern dormint al carrer si no vol, que tingui un lloc on anar, un plat calent a taula, algú que l'escolti si vol, algú que l'estimi o, si més no, que li reconegui la dignitat humana.
L'ajuntament de Barcelona activa avui el pla per als indigents, operació Fred d'Emergència, en col·laboració amb la Creu Roja. Segons l'ajuntament, 800 persones dormen al ras a Barcelona,
cada dia. Alguns, però, eleven aquesta nombre fins els 4000.
Darrera d'aquest pla d'emergència hi han, manta vegades, voluntaris socials i organitzacions compromeses.
Cada dia, no cal que faci fred, funcionen els menjadors i els albergs. I cada dia hi
ha gent al carrer. Mirem-ho com vulguem però aquí hi ha pobresa.
No tothom és de la fusta d'un abbé Pierre, d'un Pere Casaldaliga, o d'una mare Teresa. No tots som herois. El missatge punyent de l'abbé Pierre, però, és que no cal anar a Calcuta o al Mato Grosso per lluitar contra la pobresa. Pots fer-ho a Paris, a Barcelona, i a Sants...
No cal que siguem herois, però no restem indiferents.
En la competència, només guanya un i molts perden.
És aquest el millor dels mons?
Farà fred i nevarà, i cal que així sigui, pel bé de tots.
Pel bé de tots.
Pel bé de tots, moltes coses han de canviar.
No siguem indiferents.
El que cal és que plogui i que nevi. A veure si hi ha sort. És pel bé de tots.
Quina cosa, el Progrés. Avui, com ahir, mirant al cel per demanar neu i pluja. Per diversió,alguns, però també per beure, per regar, per construir i per treballar, tots.
Els que en saben diuen que aquest temps que tenim és degut a l'escalfament global. L'altre dia, però, van donar una notícia molt interessant: sembla que el consum d'aigua a la zona de Benidorm i la costa del ciment valenciana, triplica el de l'àrea de Barcelona. Ep! potser algú la caga, no? D'acord que la terra s'escalfa, però, potser que fem primer també una planificació urbanística com Déu mana i unes edificacions energèticament eficients i sostenibles i després ja ens queixarem. No n'hi ha prou amb
complir amb Kyoto, que tampoc es fa, cal començar per l'aixeta de casa i seguir pels engendres tipus Marina d'Or.
Fa fred i ahir va morir l'abbé Pierre, el fundador dels drapaires d'Emaús. L'objectiu dels drapaires: que a la nit de París ningú no hagi de patir el fred de l'hivern dormint al carrer si no vol, que tingui un lloc on anar, un plat calent a taula, algú que l'escolti si vol, algú que l'estimi o, si més no, que li reconegui la dignitat humana.
L'ajuntament de Barcelona activa avui el pla per als indigents, operació Fred d'Emergència, en col·laboració amb la Creu Roja. Segons l'ajuntament, 800 persones dormen al ras a Barcelona,
cada dia. Alguns, però, eleven aquesta nombre fins els 4000.
Darrera d'aquest pla d'emergència hi han, manta vegades, voluntaris socials i organitzacions compromeses.
Cada dia, no cal que faci fred, funcionen els menjadors i els albergs. I cada dia hi
ha gent al carrer. Mirem-ho com vulguem però aquí hi ha pobresa.
No tothom és de la fusta d'un abbé Pierre, d'un Pere Casaldaliga, o d'una mare Teresa. No tots som herois. El missatge punyent de l'abbé Pierre, però, és que no cal anar a Calcuta o al Mato Grosso per lluitar contra la pobresa. Pots fer-ho a Paris, a Barcelona, i a Sants...
No cal que siguem herois, però no restem indiferents.
En la competència, només guanya un i molts perden.
És aquest el millor dels mons?
Farà fred i nevarà, i cal que així sigui, pel bé de tots.
Pel bé de tots.
Pel bé de tots, moltes coses han de canviar.
No siguem indiferents.
diumenge, 21 de gener del 2007
WSF2007
Avui ha començat a Nairobi, Kenya, la setena edició del fòrum social mundial. El WSF2007 (acrònim en anglès). El Fòrum Social Mundial (FSM, acrònim en català) es "un espai de debat democràtic d'idees, aprofundiment de la reflexió, formulació de propostes, canvi d'experiències i articulació de moviments socials, xarxa, ongs i altres organitzacions de la societat civil que s'oposen al neoliberalisme i al domini del món pel capital i por qualsevol altre forma d'imperialisme. Després de la primera trobada mundial, realitzada el 2001, es va configurar com un procés mundial permanent de recerca i construcció d'alternatives a les polítiques neoliberals. Aquesta definició és a la 'Carta de Princípios', principal document de l'FSM.
L'FSM es caracteritza també per la pluralitat i por la diversitat, i te un caràcter no confessional, no governamental i no partidari. Es proposa facilitar l'articulació, de forma descentralitzada i en xarxa, d'entitats i moviments engajados en acciones concretes, del nivell local al internacional, por la construció d'un altre món, però no pretén ser una instància representativa de la societat civil mundial. L'FSM no es una entidad ni una organització". (segons la web de l'FSM)
Més que mai cal articular alternatives. Avui no podem tenir cap dubte que el model neoliberal no serveix. El miratge de l'èxit del sistema capitalista i de la fi de la història que vam viure amb la caiguda del mur es va estroncar amb la destrucció de les torres bessones, i ara es mostra com quelcom que ens afecta a cadascun de nosaltres individualment amb el canvi climàtic, la immigració, l'habitatge, o amb el SIDA, la malaltia, la gana, la guerra, la deforestació de les selves, l'escassedat d'aigua i de recursos i tants d'altres.
Si el sistema neoliberal havia de ser el que dugués a l'humanitat a una era d'arcàdia i de felicitat ara podem afirmar que això no és ni serà així. El neoliberalisme també ha fracassat. Ha tingut temps per mostrar del que era capaç i ara, pel bé de tots, convé canviar el sistema abans que no es perdi l'ultim arbre, l'últim riu i l'últim alè d'aire: El neoliberalisme és capaç de dur-nos a la destrucció del planeta. Falten cinc minuts per la mitjanit. Però avui, encara, un altre món és possible.
L'FSM es caracteritza també per la pluralitat i por la diversitat, i te un caràcter no confessional, no governamental i no partidari. Es proposa facilitar l'articulació, de forma descentralitzada i en xarxa, d'entitats i moviments engajados en acciones concretes, del nivell local al internacional, por la construció d'un altre món, però no pretén ser una instància representativa de la societat civil mundial. L'FSM no es una entidad ni una organització". (segons la web de l'FSM)
Més que mai cal articular alternatives. Avui no podem tenir cap dubte que el model neoliberal no serveix. El miratge de l'èxit del sistema capitalista i de la fi de la història que vam viure amb la caiguda del mur es va estroncar amb la destrucció de les torres bessones, i ara es mostra com quelcom que ens afecta a cadascun de nosaltres individualment amb el canvi climàtic, la immigració, l'habitatge, o amb el SIDA, la malaltia, la gana, la guerra, la deforestació de les selves, l'escassedat d'aigua i de recursos i tants d'altres.
Si el sistema neoliberal havia de ser el que dugués a l'humanitat a una era d'arcàdia i de felicitat ara podem afirmar que això no és ni serà així. El neoliberalisme també ha fracassat. Ha tingut temps per mostrar del que era capaç i ara, pel bé de tots, convé canviar el sistema abans que no es perdi l'ultim arbre, l'últim riu i l'últim alè d'aire: El neoliberalisme és capaç de dur-nos a la destrucció del planeta. Falten cinc minuts per la mitjanit. Però avui, encara, un altre món és possible.
dimecres, 17 de gener del 2007
fets de Sant Nicolau Pistoler (I)
Pàgines del llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler:
"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles passaven vora d'Olot, a la Garrotxa i allí hi troba un pagès que en veient-lo arribar muntat al cavall seguit de tots els seus deixebles s'espantà molt i es tancà al seu mas amb tota la seva família. Sant Nicolau s'irrità en veure la manca de caritat d'aquell pagès i cridà amb veu potent:
- En veritat, en veritat et dic que més et valdria no haver-te amagat i, en canvi, haver-nos servit un sopar com Déu mana.
Un dels deixebles, que anava begut es posa a cridar també al pagès que tremolava espantat a casa seva tot increpant-lo i amenaçant-lo amb calar-li foc al mas i recriminant-li la seva falta de caritat.
Sant Nicolau Pistoler es girà envers el deixeble cridaner i li buidà el carregador al crani.
Els altres deixebles es quedaren muts i quiets com rocs. Temorosos de la ira del mestre.
Sant Nicolau Pistoler es dirigí a ells:
- Fills meus, quan parlo jo no ho faig jo sinó Déu per boca meva, i aquest pobre pecador no ha vist que interrompent-me, interrompia Déu.
Els deixebles s'adonaren que el mestre tenia raó i en callar el mestre, lloaren Déu.
I Sant Nicolau Pistoler afegí:
- I ara cremem aquest cau de pecadors i enduem-nos tot el que per caritat no ens han volgut donar, però que ens dona el potent braç de Déu.
Dit això, els deixebles purificaren aquell lloc de pecat tot cremant el mas i prenent el que Déu els posava a l'abast. Menjaren i begueren fins quedar satisfets i encara pogueren omplir moltes saques amb provisions.
I Sant Nicolau Pistoler digué al pagès:
- Malgrat que has pecat, Déu perdona fins als més miserables. Algun dia baixarem un altre cop al mas i et demanarem, per caritat, que ens serveixis. Si no ho fas, potser Déu no et perdonarà un altre cop.
El pagès se n'alegrà molt de veure com Déu el perdonava. Sant Nicolau Pistoler i els deixebles marxaren i des d'aleshores el pagès i la seva família practicaren la caritat amb tots els que en nom de Déu li en demanaven.
I Sant Nicolau continuà escampant la paraula de Déu per la comarca amb molts de fets com aquest que ara us he contat.
Amén".
("de la caritat" - Llibre dels Fets de Sant Nicolau Pistoler)
"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles passaven vora d'Olot, a la Garrotxa i allí hi troba un pagès que en veient-lo arribar muntat al cavall seguit de tots els seus deixebles s'espantà molt i es tancà al seu mas amb tota la seva família. Sant Nicolau s'irrità en veure la manca de caritat d'aquell pagès i cridà amb veu potent:
- En veritat, en veritat et dic que més et valdria no haver-te amagat i, en canvi, haver-nos servit un sopar com Déu mana.
Un dels deixebles, que anava begut es posa a cridar també al pagès que tremolava espantat a casa seva tot increpant-lo i amenaçant-lo amb calar-li foc al mas i recriminant-li la seva falta de caritat.
Sant Nicolau Pistoler es girà envers el deixeble cridaner i li buidà el carregador al crani.
Els altres deixebles es quedaren muts i quiets com rocs. Temorosos de la ira del mestre.
Sant Nicolau Pistoler es dirigí a ells:
- Fills meus, quan parlo jo no ho faig jo sinó Déu per boca meva, i aquest pobre pecador no ha vist que interrompent-me, interrompia Déu.
Els deixebles s'adonaren que el mestre tenia raó i en callar el mestre, lloaren Déu.
I Sant Nicolau Pistoler afegí:
- I ara cremem aquest cau de pecadors i enduem-nos tot el que per caritat no ens han volgut donar, però que ens dona el potent braç de Déu.
Dit això, els deixebles purificaren aquell lloc de pecat tot cremant el mas i prenent el que Déu els posava a l'abast. Menjaren i begueren fins quedar satisfets i encara pogueren omplir moltes saques amb provisions.
I Sant Nicolau Pistoler digué al pagès:
- Malgrat que has pecat, Déu perdona fins als més miserables. Algun dia baixarem un altre cop al mas i et demanarem, per caritat, que ens serveixis. Si no ho fas, potser Déu no et perdonarà un altre cop.
El pagès se n'alegrà molt de veure com Déu el perdonava. Sant Nicolau Pistoler i els deixebles marxaren i des d'aleshores el pagès i la seva família practicaren la caritat amb tots els que en nom de Déu li en demanaven.
I Sant Nicolau continuà escampant la paraula de Déu per la comarca amb molts de fets com aquest que ara us he contat.
Amén".
("de la caritat" - Llibre dels Fets de Sant Nicolau Pistoler)
Etiquetes de comentaris:
Sant Nicolau Pistoler
dilluns, 15 de gener del 2007
sense CAT a les matrícules
El govern "amic" de Madrid diu que no. Va dir que sí, però ara diu que no. Que això del distintiu autonòmic serà que no. És una de les moltes pijadetes que el super estatutet va deixar a decisió dels governs "amics" de Madrid. La regió d'Europa que té més sobirania i autonomia política de tota l'Europa mundial resulta que no pot posar un petit escut, o un CAT o un ruquet a les matrícules dels vehicles dels seus ciutadans. Però bé. Això no treu que estiguem parlant d'un extra-mega-super-hiper-estatutet.
Els de Madrid, que podrien fer això simplement fent una llei que seria aprovada d'immediat, doncs comptaria amb el suport parlamentari suficient, diuen que no ho fan i s'han buscat un parell de bones raons. I dic raons i no excuses.
Primera raó: Cal un consens polític. Aquest apartat es podria arribar a superar sempre que no es posi com excusa al PP, és clar.
Segona raó: Cal un consens social. I aquí l'espifiem. Els venedors de cotxes de segona mà diuen que ni parlar-ne. Per què? perquè un cotxe amb un CAT, o un escut de Catalunya, o un petit ruquet és impossible de vendre per les espanyes, especialment per Andalusia. Caldria rematricular-lo i això són calers.
Aquest és un exemple diàfan de boicot.
A més, és un boicot fet amb espontaneïtat, amb alegria, diria jo. Sense que ningú hagi hagut de muntar cap campanya desagradable. Simplement, els compradors de les espanyes no volen tenir un cotxe amb el que pugui haver la sospita que el propietari és ciutadà, natural o immigrat, tant li fa, de Catalunya.
I a més, els concessionaris diuen que ni parlar-ne per seguretat dels compradors. És molt més fàcil que el vehicle sigui víctima d'actes vandàlics si duu a la matrícula algun símbol que l'identifiqui com a procedent de Catalunya.
I es queden tan bé, i tan frescos, i aquí no passa res.
El senyor Rubalcaba... sí, sí, el mateix de la negociació de l'extra-mega-super-hiper-estatutet, el mateix que li deuria dir al ZP que tot anava bé amb ETA i li va fer fer el ridícul més gran dels ultims anys al seu jefe quan aquest va dir que "hoy estamos mejor que ayer y algo menos que mañana" (o això era un anunci?). Aquest personatge, dic, és el que podria movent un dit fer que això de les matrícules estigués solucionat. Però es fa el longuis i on el seu predecessor va dir sí, ara ell diu no. Aquest personatge pot fer això, entre altres raons gràcies a que l'extra-mega-super-hiper-estatutet li deixa fer-ho.
Tenim bonics àlbums fotogràfics i estatutets de pacotilla que permeten que tius sinistres com el Rubalcaba se'ns rifin i a sobre ens diguin que caiem malament i millor que amaguem que som catalans i a més, i això és el millor, que la pela és la pela i que seria de molt mal gust fer que els beneficis del sector de venda de vehicles de segona ma se'n sentís, només per que alguns voldrien posar un indicador autonòmic al vehicle.
És fantàstic.
Les conseqüències són dures:
Primera. No et refiïs mai d'algú com el Rubalcaba. Segur que te la fot i a sobre et diu tonto. (pregunteu-li al ZP, segur que el Ruby no li ha fet el llit?)
Segona. Oi que ningú no es queixarà? Apelar a la consciència nacional i tota la pesca estaria molt bé, però, companys, el país és el que és. M'agradaria veure com els concessionaris catalans es manifesten a favor del distintiu autonòmic però molt em temo que callaran com uns putes. I ben fet que faran, home. Més o menys és el mateix que venia a dir ahir: si podem fer calers, siguem els més espanyolots de tots, i els drets dels clàssics de la literatura catalana, per a les editorials i no els deixessim pas anar...
Doncs això. No ens emprenyessim pas. Jo, a més, no tinc cotxe.
Els de Madrid, que podrien fer això simplement fent una llei que seria aprovada d'immediat, doncs comptaria amb el suport parlamentari suficient, diuen que no ho fan i s'han buscat un parell de bones raons. I dic raons i no excuses.
Primera raó: Cal un consens polític. Aquest apartat es podria arribar a superar sempre que no es posi com excusa al PP, és clar.
Segona raó: Cal un consens social. I aquí l'espifiem. Els venedors de cotxes de segona mà diuen que ni parlar-ne. Per què? perquè un cotxe amb un CAT, o un escut de Catalunya, o un petit ruquet és impossible de vendre per les espanyes, especialment per Andalusia. Caldria rematricular-lo i això són calers.
Aquest és un exemple diàfan de boicot.
A més, és un boicot fet amb espontaneïtat, amb alegria, diria jo. Sense que ningú hagi hagut de muntar cap campanya desagradable. Simplement, els compradors de les espanyes no volen tenir un cotxe amb el que pugui haver la sospita que el propietari és ciutadà, natural o immigrat, tant li fa, de Catalunya.
I a més, els concessionaris diuen que ni parlar-ne per seguretat dels compradors. És molt més fàcil que el vehicle sigui víctima d'actes vandàlics si duu a la matrícula algun símbol que l'identifiqui com a procedent de Catalunya.
I es queden tan bé, i tan frescos, i aquí no passa res.
El senyor Rubalcaba... sí, sí, el mateix de la negociació de l'extra-mega-super-hiper-estatutet, el mateix que li deuria dir al ZP que tot anava bé amb ETA i li va fer fer el ridícul més gran dels ultims anys al seu jefe quan aquest va dir que "hoy estamos mejor que ayer y algo menos que mañana" (o això era un anunci?). Aquest personatge, dic, és el que podria movent un dit fer que això de les matrícules estigués solucionat. Però es fa el longuis i on el seu predecessor va dir sí, ara ell diu no. Aquest personatge pot fer això, entre altres raons gràcies a que l'extra-mega-super-hiper-estatutet li deixa fer-ho.
Tenim bonics àlbums fotogràfics i estatutets de pacotilla que permeten que tius sinistres com el Rubalcaba se'ns rifin i a sobre ens diguin que caiem malament i millor que amaguem que som catalans i a més, i això és el millor, que la pela és la pela i que seria de molt mal gust fer que els beneficis del sector de venda de vehicles de segona ma se'n sentís, només per que alguns voldrien posar un indicador autonòmic al vehicle.
És fantàstic.
Les conseqüències són dures:
Primera. No et refiïs mai d'algú com el Rubalcaba. Segur que te la fot i a sobre et diu tonto. (pregunteu-li al ZP, segur que el Ruby no li ha fet el llit?)
Segona. Oi que ningú no es queixarà? Apelar a la consciència nacional i tota la pesca estaria molt bé, però, companys, el país és el que és. M'agradaria veure com els concessionaris catalans es manifesten a favor del distintiu autonòmic però molt em temo que callaran com uns putes. I ben fet que faran, home. Més o menys és el mateix que venia a dir ahir: si podem fer calers, siguem els més espanyolots de tots, i els drets dels clàssics de la literatura catalana, per a les editorials i no els deixessim pas anar...
Doncs això. No ens emprenyessim pas. Jo, a més, no tinc cotxe.
divendres, 12 de gener del 2007
Llibres en català al Google Books (i 2)
A rel del darrer post, he voltat una mica per Google Books. I crec que cal fer algunes consideracions.
Google Books és una prodigi tecnològic. Estem parlant d'un sistema de gestió documental d'escala planetària. Només cal pensar el volum d'informació per adonar-se'n que estem parlant d'un projecte de molta complexitat.
Malgrat tot, és senzill d'utilitzar.
Està en versió beta. Per tant, segurament incorporarà alguna millora en la primera versió de producció. Jo he trobat a faltar una cerca per idioma.
Es tracta d'un prodigi tecnològic i també es tracta d'un esforç per dur a la xarxa una quantitat ingent de continguts.
Quins continguts? doncs exactament el que diuen les notícies dels diaris. Es tracta de digitalitzar llibres. Escanejar-los. Escanejat que no OCR. És una diferència important. Les planes dels llibres es visualitzen com imatges en el format gràfic lliure PNG. Quins llibres? tots els llibres del fons editorial de les biblioteques que participen al programa de biblioteques de Google, així com tots els llibres dels autors que decideixin afiliar-se al Google i publicar allà.
I els llibres són complets? Doncs només els que estiguin lliures de drets d'autor. És dir, de tots els llibres pot aparèixer alguna imatge escanejada. En cas de ser llibres sota drets d'autor, no lliures, cal, el permís de reproducció per a la reproducció total o parcial. Pel que he vist hi ha molta reproducció parcial. Això sí, des del Google Books podràs buscar biblioteques on tindran aquests llibres, o botigues on comprar-los.
La tasca associada al projecte de Google Books és, doncs, immensa: no és només escanejar, també cal aconseguir els permisos de reproducció i mantenir la base de dades d'ubicacions. Estic convençut que acabaran integrant el servei de préstec. Serà la base del sistema integrat mundial de biblioteques?
I és aquí quan m'he desinflat. He fet la cerca del buc insígnia de la literatura castellana: "El Quixot" (amb permís de Jordi Bilbeny, és clar) i trobo que els llibres del Quixot antics (i no subjectes a drets d'autor, ni drets de reedició) estan complets, es poden descarregar en format PDF i tot, però que els llibres moderns i en castellà modern d'edicions recents estan limitats. No es poden llegir complets. En català passarà el mateix.
Tenint en compte de quan data la gramàtica fabriana em temo molt que molt pocs llibres en català modern seran inclosos per a descàrrega completa en PDF al Google Books. És dir: tindrem una eina excel·lent per a erudits. però que no serà tan atractiva per als lectors comuns. Per a tots aquells que, com jo mateix, voldrien descarregar-se llibres per poder llegir-los a la PDA tot anant amb el metro a la feina.
Tard o d'hora caldrà que tots plegats fem una reflexió.
Sense comptar amb els de Google Books, a Internet es poden trobar llibres clàssics i moderns, legals o piratejats, parcials o complets. Exactament igual com passa amb la música o el cine. Resulta que no fa tants anys per llegir no hi havia més remei que comprar llibres o llegir-los a una biblioteca. I el mateix amb la música o el cine. La còpia no era factible, només prendre alguns apunts escadussers. D'un temps ençà la situació ha canviat completament. La còpia és tan simple com pensar-ho. Com a conseqüència, la indústria tracta de protegir el negoci provant d'impedir la còpia i posant traves legals. Sistemes Anti-còpia, canons, drets d'autor i propietat intel·lectual. Però això és el mateix que provar d'aturar un allau amb una raqueta de tennis.
Té sentit això? Ens han educat en l'engany de que les arts i la cultura són bens universals als que cal accedir per a millorar com éssers humans, quan en realitat les arts i la cultura són objectes que pertanyen a les editorials i productores. Ara que finalment estem en condicions d'universalitzar les arts i la cultura, els que fins avui han mantingut el mite dels bens universals en benefici propi clamen al cel.
La llei ha definit el concepte de bé públic i hem passat de la cultura i art lliure, a la cultura i el coneixement de domini públic que, inevitablement, duu associat la cultura i art t privats, o "lliures" entre cometes, segons el vocabulari de la societat de consum.
Malgrat tot, és una iniciativa històrica. Malgrat la indústria editorial i el segrest de la cultura, és un gran pas endavant per la humanitat. D'això n'estic convençut.
I, a més, crec que ens farà reflexionar a tots plegats. La xarxa obre el camí que ens condueix als continguts lliures. Cal recuperar l'art i la cultura. Que deixin de ser "lliures" per a ser, senzillament, lliures.
Felicitats a Google, per l'encert. I felicitats per la iniciativa de la conselleria i de les biblioteques catalanes. Aquest és un gran projecte.
Google Books és una prodigi tecnològic. Estem parlant d'un sistema de gestió documental d'escala planetària. Només cal pensar el volum d'informació per adonar-se'n que estem parlant d'un projecte de molta complexitat.
Malgrat tot, és senzill d'utilitzar.
Està en versió beta. Per tant, segurament incorporarà alguna millora en la primera versió de producció. Jo he trobat a faltar una cerca per idioma.
Es tracta d'un prodigi tecnològic i també es tracta d'un esforç per dur a la xarxa una quantitat ingent de continguts.
Quins continguts? doncs exactament el que diuen les notícies dels diaris. Es tracta de digitalitzar llibres. Escanejar-los. Escanejat que no OCR. És una diferència important. Les planes dels llibres es visualitzen com imatges en el format gràfic lliure PNG. Quins llibres? tots els llibres del fons editorial de les biblioteques que participen al programa de biblioteques de Google, així com tots els llibres dels autors que decideixin afiliar-se al Google i publicar allà.
I els llibres són complets? Doncs només els que estiguin lliures de drets d'autor. És dir, de tots els llibres pot aparèixer alguna imatge escanejada. En cas de ser llibres sota drets d'autor, no lliures, cal, el permís de reproducció per a la reproducció total o parcial. Pel que he vist hi ha molta reproducció parcial. Això sí, des del Google Books podràs buscar biblioteques on tindran aquests llibres, o botigues on comprar-los.
La tasca associada al projecte de Google Books és, doncs, immensa: no és només escanejar, també cal aconseguir els permisos de reproducció i mantenir la base de dades d'ubicacions. Estic convençut que acabaran integrant el servei de préstec. Serà la base del sistema integrat mundial de biblioteques?
I és aquí quan m'he desinflat. He fet la cerca del buc insígnia de la literatura castellana: "El Quixot" (amb permís de Jordi Bilbeny, és clar) i trobo que els llibres del Quixot antics (i no subjectes a drets d'autor, ni drets de reedició) estan complets, es poden descarregar en format PDF i tot, però que els llibres moderns i en castellà modern d'edicions recents estan limitats. No es poden llegir complets. En català passarà el mateix.
Tenint en compte de quan data la gramàtica fabriana em temo molt que molt pocs llibres en català modern seran inclosos per a descàrrega completa en PDF al Google Books. És dir: tindrem una eina excel·lent per a erudits. però que no serà tan atractiva per als lectors comuns. Per a tots aquells que, com jo mateix, voldrien descarregar-se llibres per poder llegir-los a la PDA tot anant amb el metro a la feina.
Tard o d'hora caldrà que tots plegats fem una reflexió.
Sense comptar amb els de Google Books, a Internet es poden trobar llibres clàssics i moderns, legals o piratejats, parcials o complets. Exactament igual com passa amb la música o el cine. Resulta que no fa tants anys per llegir no hi havia més remei que comprar llibres o llegir-los a una biblioteca. I el mateix amb la música o el cine. La còpia no era factible, només prendre alguns apunts escadussers. D'un temps ençà la situació ha canviat completament. La còpia és tan simple com pensar-ho. Com a conseqüència, la indústria tracta de protegir el negoci provant d'impedir la còpia i posant traves legals. Sistemes Anti-còpia, canons, drets d'autor i propietat intel·lectual. Però això és el mateix que provar d'aturar un allau amb una raqueta de tennis.
Té sentit això? Ens han educat en l'engany de que les arts i la cultura són bens universals als que cal accedir per a millorar com éssers humans, quan en realitat les arts i la cultura són objectes que pertanyen a les editorials i productores. Ara que finalment estem en condicions d'universalitzar les arts i la cultura, els que fins avui han mantingut el mite dels bens universals en benefici propi clamen al cel.
La llei ha definit el concepte de bé públic i hem passat de la cultura i art lliure, a la cultura i el coneixement de domini públic que, inevitablement, duu associat la cultura i art t privats, o "lliures" entre cometes, segons el vocabulari de la societat de consum.
Malgrat tot, és una iniciativa històrica. Malgrat la indústria editorial i el segrest de la cultura, és un gran pas endavant per la humanitat. D'això n'estic convençut.
I, a més, crec que ens farà reflexionar a tots plegats. La xarxa obre el camí que ens condueix als continguts lliures. Cal recuperar l'art i la cultura. Que deixin de ser "lliures" per a ser, senzillament, lliures.
Felicitats a Google, per l'encert. I felicitats per la iniciativa de la conselleria i de les biblioteques catalanes. Aquest és un gran projecte.
dimecres, 10 de gener del 2007
Llibres en català al Google
Del Vilaweb d'avui: Google publicarà a Internet milers de llibres catalans
I amb això és començarà a subsanar la deficiència de literatura catalana que es pot descarregar a Internet. Espero. Potser m'erro, però crec que aquest serà el moment de veure quin és el grau de compromís d'el sectors editorial amb la cultura del país. I també, si no m'erro, serà el moment per verificar si la llengua i literatura catalanes són un bé universal o, pel contrari, una propietat privada o només a l'abast d'erudits. M'explico, i per a fer-ho copio una intervenció meva al Racó Català en un fil que parlava sobre la aparició dels primers llibres en català al projecte Gutenberg.
"Jo tinc un dubte: segons la llei un llibre passa a ser de domini públic passats 80 anys de la mort de l'autor (llevat, suposo, que hi hagi una cessió voluntària de drets). Això voldria dir que, per exemple, un "Tirant lo Blanc" és de domini públic. Però la llei també diu que els treballs, les traduccions, les actualitzacions o les interpretacions que se'n facin posteriorment passen a ser propietat dels autors. La situació, si no m'equivoco, és que l'original del "Tirant lo Blanc" és de domini públic, però l'actualització a gramàtica normativa moderna feta aquest mateix any és propietat dels autors de la reedició. On, de fet, apareix ben clar que es prohibeix la reproducció total o parcial del text. És dir: si no ho tinc mal entès, el text original del Tirant original és lliure, però el mateix text en català normatiu, NO ho és.
En el cas del català això és una trampa mortal: Tots els clàssics pre-fabrians són lliures en el redactat original, però no ho són en el redactat fabrià!
Els clàssics resten, d'aquesta forma, segrestats per les editorials que en són les propietàries legals dels seus nous redactats normatius. La cultura popular i els clàssics populars s'allunyen del poble que no els pot llegir en la forma en la que està acostumat
Això és així? algú em pot aportar arguments legals en una direcció o una altre?"
Segueixo esperant arguments. Els meus dubtes són: El Tirant que em podré descarregar del Google estarà transcrit a la gramàtica fabriana? De debò podré descarregar-me l'obra de Pla? De quins altres autors moderns (si més no, tan moderns com Pla)? De Pere calders, per exemple, també em podré descarregar l'obra? Les editorials que en tenen els drets, els cediran? Es cediran els drets a les transcripcions en català fabrià de les obres de Llull, Bernat Metge, o tants d'altres?
Posar en línia aquestes obres seria un servei molt gran per la cultura catalana. Espero que no tinguem que lamentar un cop més la mesquinesa d'alguns.
I amb això és començarà a subsanar la deficiència de literatura catalana que es pot descarregar a Internet. Espero. Potser m'erro, però crec que aquest serà el moment de veure quin és el grau de compromís d'el sectors editorial amb la cultura del país. I també, si no m'erro, serà el moment per verificar si la llengua i literatura catalanes són un bé universal o, pel contrari, una propietat privada o només a l'abast d'erudits. M'explico, i per a fer-ho copio una intervenció meva al Racó Català en un fil que parlava sobre la aparició dels primers llibres en català al projecte Gutenberg.
"Jo tinc un dubte: segons la llei un llibre passa a ser de domini públic passats 80 anys de la mort de l'autor (llevat, suposo, que hi hagi una cessió voluntària de drets). Això voldria dir que, per exemple, un "Tirant lo Blanc" és de domini públic. Però la llei també diu que els treballs, les traduccions, les actualitzacions o les interpretacions que se'n facin posteriorment passen a ser propietat dels autors. La situació, si no m'equivoco, és que l'original del "Tirant lo Blanc" és de domini públic, però l'actualització a gramàtica normativa moderna feta aquest mateix any és propietat dels autors de la reedició. On, de fet, apareix ben clar que es prohibeix la reproducció total o parcial del text. És dir: si no ho tinc mal entès, el text original del Tirant original és lliure, però el mateix text en català normatiu, NO ho és.
En el cas del català això és una trampa mortal: Tots els clàssics pre-fabrians són lliures en el redactat original, però no ho són en el redactat fabrià!
Els clàssics resten, d'aquesta forma, segrestats per les editorials que en són les propietàries legals dels seus nous redactats normatius. La cultura popular i els clàssics populars s'allunyen del poble que no els pot llegir en la forma en la que està acostumat
Això és així? algú em pot aportar arguments legals en una direcció o una altre?"
Segueixo esperant arguments. Els meus dubtes són: El Tirant que em podré descarregar del Google estarà transcrit a la gramàtica fabriana? De debò podré descarregar-me l'obra de Pla? De quins altres autors moderns (si més no, tan moderns com Pla)? De Pere calders, per exemple, també em podré descarregar l'obra? Les editorials que en tenen els drets, els cediran? Es cediran els drets a les transcripcions en català fabrià de les obres de Llull, Bernat Metge, o tants d'altres?
Posar en línia aquestes obres seria un servei molt gran per la cultura catalana. Espero que no tinguem que lamentar un cop més la mesquinesa d'alguns.
dimarts, 9 de gener del 2007
els calers a madrid
Molta atenció. Montilla i el ZP s'han entrevistat a Madrid. Ha començat la negociació pels calers de l'estatutet. Ara veurem el que és capaç de donar de si el super-estatutet de la regió d'Europa que no és estat amb més autonomia i sobirania que cap altre, fixa't tu. No se com anirà això, però, de moment, ja van donant llargues. Tot plegat, molt familiar. És el que passa quan els teus quartos te'ls administren a 600Km de casa.
De totes formes, tranquils, que passi el que passi i guanyi qui guanyi a Madrid, el proper govern tindrà ministres de CiU vetllant pel bon rotllo amb la Generalitat i que totes les demandes del país siguin escoltades amb atenció, benevolència i posant a disposició de la Generalitat tots els mitjans que calguin.
Perquè tothom sap que quan CiU pacta és que pacta de veritat. Ja sigui amb un PSOE o amb un PP fills del poble de Madrid, com diu aquell bonic xotis.
En fi, no me n'enfoto més. ERC és al govern així que en serà responsable en part del resultat d'aquesta negociació. Els recomanaria paciència, biodramina pels viatges a la capital de l'imperi i sal de fruites perquè em dona molt la impressió que més d'un gripau i més de dos (i crus) ens haurem d'empassar.
O potser no. Potser els caldrà als de CiU, perquè dic jo que si al final CiU entra al govern d'Espanya, a les reunions estat-generalitat jugaran amb l'equip de Madrid, no? i tindran estómac per negar-se a les demandes i súpliques de la delegació principatina?
Bé, és igual. Ja sabran ells que fan. O potser no, que el Mas ja diu que la cosa del notari potser va ser un error. Sí que ho va ser.
Bé, és igual. SI al final CiU pacta amb PSOE o amb PP, doncs no passa res. ERC segur que no pactarà amb el PP. I ara que CiU ja té clar que no hi ha res de dolent a pactar amb el PSOE, potser deixaran tranquil·la a d'ERC, que només ho ha fet, i per imperatiu legal, amb el PSC. O potser no. Bé, és igual.
De totes formes, tranquils, que passi el que passi i guanyi qui guanyi a Madrid, el proper govern tindrà ministres de CiU vetllant pel bon rotllo amb la Generalitat i que totes les demandes del país siguin escoltades amb atenció, benevolència i posant a disposició de la Generalitat tots els mitjans que calguin.
Perquè tothom sap que quan CiU pacta és que pacta de veritat. Ja sigui amb un PSOE o amb un PP fills del poble de Madrid, com diu aquell bonic xotis.
En fi, no me n'enfoto més. ERC és al govern així que en serà responsable en part del resultat d'aquesta negociació. Els recomanaria paciència, biodramina pels viatges a la capital de l'imperi i sal de fruites perquè em dona molt la impressió que més d'un gripau i més de dos (i crus) ens haurem d'empassar.
O potser no. Potser els caldrà als de CiU, perquè dic jo que si al final CiU entra al govern d'Espanya, a les reunions estat-generalitat jugaran amb l'equip de Madrid, no? i tindran estómac per negar-se a les demandes i súpliques de la delegació principatina?
Bé, és igual. Ja sabran ells que fan. O potser no, que el Mas ja diu que la cosa del notari potser va ser un error. Sí que ho va ser.
Bé, és igual. SI al final CiU pacta amb PSOE o amb PP, doncs no passa res. ERC segur que no pactarà amb el PP. I ara que CiU ja té clar que no hi ha res de dolent a pactar amb el PSOE, potser deixaran tranquil·la a d'ERC, que només ho ha fet, i per imperatiu legal, amb el PSC. O potser no. Bé, és igual.
naps i cols a Arenys
Apunt molt ràpid: he enllaçat els blocs de la Xarxa Republicana i el bloc Llibertats, tots dos del company d'ERC Moisès Riel. I potser que vagi pensant en reorganitzar els enllaços en categories.
Dues cosetes més. Amb uns companys de feina del Maresme hem comentat a l'hora del cafè un parell de curiositats d'Arenys de Mar. La nit de reis es va fer la nit dels Naps i Cols. Els "napaires" són els solters de la vila que durant la nit aquesta es dediquen a anar per les cases de les noies solteres (parelles o amigues) a penjar naps que han agafat dels camps propers. I amb el nap un paper amb un poema o conte picant. Les noies, les "penjacols", fan el mateix amb els nois però amb cols. Aquesta nit l'aprofiten per fer gresca, es gasten bromes i es fa sàtira de l'ajuntament . L'any passat, però, la cosa va acabar en ball de bastons. No se com ha anat aquest any. I una altre: La Mare de Déu fumadora. Es veu que durant la festa d'aquesta Mare de Déu tothom a Arenys, els nens hi tot, tenen llicència per fumar. La llei antitabac a fer-se fotre. Quines coses!
Bé, en qualsevol cas, diré que a Arenys de Mar es menja molt bé i que cal anar-hi per passejar-s'hi, visitar els museus, el cementiri i buscar el rastre d'Espriu, o visitar el monumental retaule barroc de l'església. Molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb trens de Rodalies.
Doncs això. Avui apunt de visita turística.
Dues cosetes més. Amb uns companys de feina del Maresme hem comentat a l'hora del cafè un parell de curiositats d'Arenys de Mar. La nit de reis es va fer la nit dels Naps i Cols. Els "napaires" són els solters de la vila que durant la nit aquesta es dediquen a anar per les cases de les noies solteres (parelles o amigues) a penjar naps que han agafat dels camps propers. I amb el nap un paper amb un poema o conte picant. Les noies, les "penjacols", fan el mateix amb els nois però amb cols. Aquesta nit l'aprofiten per fer gresca, es gasten bromes i es fa sàtira de l'ajuntament . L'any passat, però, la cosa va acabar en ball de bastons. No se com ha anat aquest any. I una altre: La Mare de Déu fumadora. Es veu que durant la festa d'aquesta Mare de Déu tothom a Arenys, els nens hi tot, tenen llicència per fumar. La llei antitabac a fer-se fotre. Quines coses!
Bé, en qualsevol cas, diré que a Arenys de Mar es menja molt bé i que cal anar-hi per passejar-s'hi, visitar els museus, el cementiri i buscar el rastre d'Espriu, o visitar el monumental retaule barroc de l'església. Molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb trens de Rodalies.
Doncs això. Avui apunt de visita turística.
divendres, 5 de gener del 2007
... i nit de reis
La inseguretat ciutadana és, juntament amb l'atur, el que preocupa més als barcelonins segons l'ajuntament. Doncs potser sí. Això no és cap bona notícia pel Saura. En fi. D'altra banda i malgrat la inseguretat ciutadana i que l'any passat van sovintejar les notícies d'assalts a pisos i cases, aquesta nit els conciutadans permetran l'entrada de tres tipus peluts a les cases.
Sorprenent. Encara que no més que els Pares Nöel que es veuen per dotzenes a balcons i finestres. És potser una forma d'exorcisme? permetem que entrin uns éssers màgics i així assegurem que no entraran els lladres?
A mi, personalment, la història dels reis i del pare Nöel que entren per finestres, balcons i xemeneies em sembla esgarrifosa. Una pel·lícula de por. Si veiés entrar tres tius pel balcó de casa no se que faria, però segur que no els deixava una sabata vella ni un plat amb aigua pels camells! Per no parlar del Pare Nöel! un tipus gras, amb un mono vermell (ampolla de CocaCola conceptualitzada) i una gran saca. No fa molta por, també? enfilant-se per les parets?
Nit de reis. Per sort, demà s'acaba. Amb el tortell acabaran les festes. Paga el tortell qui li toqui la fava. Pel camí, però, haurem pagat els regals dels pares Nöels, tions caganers, Reis i molts àpats: dinar o sopar d'empresa, sopar de la revetlla de nadal, dinar de nadal, dinar de Sant Esteve, sopar de cap d'any, dinar d'any nou, dinar de reis i tortell de reis. Més tots els entremigs i afegits que les circumstàncies familiars i personals hagin convertit en inevitables. Menció d'honor al pack de dos pots amb dotze grans de raïm pelats i sense pinyols, a tres euros, que es podia comprar al súper el mateix dia de cap d'any. I segur que ho va comprar algú.
Però el que preocupa és la inseguretat ciutadana. I la feina. Cal feina i diners per pagar-ho tot. Per pagar tot el que es compra i es gasta en la festa major del consumisme. I policia, per poder comprar i vendre amb la tranquil·litat i la certesa que ningú ens llevarà el fruit del nostre esforç, que les nostres llars són els castells on només deixem entrar al pare Nöel i als Reis.
Demà s'acaba. Haurem quedat bé amb la família i els amics. Ens haurem engreixat uns quilets, que certificaran que hem complert amb els rituals nadalencs. Un any més el comerç ens ha fet lliures.
Dilluns, les rebaixes. I seguirà el consum. Això sí: reciclarem els arbres.
Sorprenent. Encara que no més que els Pares Nöel que es veuen per dotzenes a balcons i finestres. És potser una forma d'exorcisme? permetem que entrin uns éssers màgics i així assegurem que no entraran els lladres?
A mi, personalment, la història dels reis i del pare Nöel que entren per finestres, balcons i xemeneies em sembla esgarrifosa. Una pel·lícula de por. Si veiés entrar tres tius pel balcó de casa no se que faria, però segur que no els deixava una sabata vella ni un plat amb aigua pels camells! Per no parlar del Pare Nöel! un tipus gras, amb un mono vermell (ampolla de CocaCola conceptualitzada) i una gran saca. No fa molta por, també? enfilant-se per les parets?
Nit de reis. Per sort, demà s'acaba. Amb el tortell acabaran les festes. Paga el tortell qui li toqui la fava. Pel camí, però, haurem pagat els regals dels pares Nöels, tions caganers, Reis i molts àpats: dinar o sopar d'empresa, sopar de la revetlla de nadal, dinar de nadal, dinar de Sant Esteve, sopar de cap d'any, dinar d'any nou, dinar de reis i tortell de reis. Més tots els entremigs i afegits que les circumstàncies familiars i personals hagin convertit en inevitables. Menció d'honor al pack de dos pots amb dotze grans de raïm pelats i sense pinyols, a tres euros, que es podia comprar al súper el mateix dia de cap d'any. I segur que ho va comprar algú.
Però el que preocupa és la inseguretat ciutadana. I la feina. Cal feina i diners per pagar-ho tot. Per pagar tot el que es compra i es gasta en la festa major del consumisme. I policia, per poder comprar i vendre amb la tranquil·litat i la certesa que ningú ens llevarà el fruit del nostre esforç, que les nostres llars són els castells on només deixem entrar al pare Nöel i als Reis.
Demà s'acaba. Haurem quedat bé amb la família i els amics. Ens haurem engreixat uns quilets, que certificaran que hem complert amb els rituals nadalencs. Un any més el comerç ens ha fet lliures.
Dilluns, les rebaixes. I seguirà el consum. Això sí: reciclarem els arbres.
dimecres, 3 de gener del 2007
Informe Lugano
Primera entrada de l'any.
Al fòrum de NacioDigital hi ha un fil que parla dels autobusos que van amb gas natural. El fil va derivant i té un parell de sortides humorístiques, però hi ha una reflexió d'algú que proposa reduir la població per contrarestar els efectes de l'escassedat d'energia. Aquesta intervenció m'ha fet pensar en l'"Informe Lugano" de Susan George. És un informe fictici adreçat a la gent més poderosa del planeta en el que s'exposa una estratègia per mantenir el "desenvolupament" econòmic neoliberal. L'estratègia és reduir la població mundial fins als nivells de la dècada dels 70. Per a fer-ho es proposa desfermar malalties, epidèmies, conflictes armats i devastacions de tota mena. El millor del cas és que l'estratègia proposada sembla que s'està aplicant. (manca d'educació, SIDA, canvi climàtic, esgotament de recursos...)
Un dels perills que posa de relleu l'informe és que les forces que es deslliuren són molt poderoses i que no es pot garantir que no acabin afectant la població dels països rics...
El llibre és escrit amb la fredor dels informes. No es parla de vides humanes sinó de milions d'unitats. Una mort és una tragèdia, un milió una estadística, segons Stalin. És , en certa manera, la forma de parlar del nostre model productiu, on som recursos abans que humans, i manta vegades, només recursos.
L'escassedat de recursos serà un drama que potser viurem nosaltres i segurament els nostres fills.
Reducció de la població, però no per a combatre l'escassedat, sinó com a conseqüència. La llei de la selva, de nou. La llei del més fort. Sobreviuen els millors, els més preparats, els competidors més ben adaptats.
Seria fantàstic pensar que l'objectiu de l'espècie és dur la vida més enllà de la terra, dur la vida a altres planetes; Carl Sagan deia que si es trobava a algun ésser extraterrestre d'una civilització més avançada li preguntaria "com vau aconseguir evitar l'holocaust atòmic?" Potser avui la pregunta seria una altre.
Si realment la llei que acaba imperant sobre la terra és la llei del més fort i si algun dia la humanitat assoleix el seu objectiu de colonitzar altres mons, em temo que els astronautes humans ho faran amb l'esvàstica com a bandera. Si un Carl Sagan d'un altre planeta es dirigís als astronautes humans per preguntar-lis res seria o fulminat o capturat per a fer experiments.
És això el progrés? es tracta, simplement, de ser els més forts?
Si la llei és injusta cal combatre-la.
No hi ha llei més injusta que la del més fort.
Al fòrum de NacioDigital hi ha un fil que parla dels autobusos que van amb gas natural. El fil va derivant i té un parell de sortides humorístiques, però hi ha una reflexió d'algú que proposa reduir la població per contrarestar els efectes de l'escassedat d'energia. Aquesta intervenció m'ha fet pensar en l'"Informe Lugano" de Susan George. És un informe fictici adreçat a la gent més poderosa del planeta en el que s'exposa una estratègia per mantenir el "desenvolupament" econòmic neoliberal. L'estratègia és reduir la població mundial fins als nivells de la dècada dels 70. Per a fer-ho es proposa desfermar malalties, epidèmies, conflictes armats i devastacions de tota mena. El millor del cas és que l'estratègia proposada sembla que s'està aplicant. (manca d'educació, SIDA, canvi climàtic, esgotament de recursos...)
Un dels perills que posa de relleu l'informe és que les forces que es deslliuren són molt poderoses i que no es pot garantir que no acabin afectant la població dels països rics...
El llibre és escrit amb la fredor dels informes. No es parla de vides humanes sinó de milions d'unitats. Una mort és una tragèdia, un milió una estadística, segons Stalin. És , en certa manera, la forma de parlar del nostre model productiu, on som recursos abans que humans, i manta vegades, només recursos.
L'escassedat de recursos serà un drama que potser viurem nosaltres i segurament els nostres fills.
Reducció de la població, però no per a combatre l'escassedat, sinó com a conseqüència. La llei de la selva, de nou. La llei del més fort. Sobreviuen els millors, els més preparats, els competidors més ben adaptats.
Seria fantàstic pensar que l'objectiu de l'espècie és dur la vida més enllà de la terra, dur la vida a altres planetes; Carl Sagan deia que si es trobava a algun ésser extraterrestre d'una civilització més avançada li preguntaria "com vau aconseguir evitar l'holocaust atòmic?" Potser avui la pregunta seria una altre.
Si realment la llei que acaba imperant sobre la terra és la llei del més fort i si algun dia la humanitat assoleix el seu objectiu de colonitzar altres mons, em temo que els astronautes humans ho faran amb l'esvàstica com a bandera. Si un Carl Sagan d'un altre planeta es dirigís als astronautes humans per preguntar-lis res seria o fulminat o capturat per a fer experiments.
És això el progrés? es tracta, simplement, de ser els més forts?
Si la llei és injusta cal combatre-la.
No hi ha llei més injusta que la del més fort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)