Bon viatge, Artemis II.

Fa un parell de dies que la missió Artemis II és de viatge a la Lluna. 

A mi em sorprèn el contrast entre tot el que pot suposar aquesta missió i les misèries del món que, constantment, se senten als telenotícies.

A dia d'avui hi han uns quants humans a l'espai, repartits entre els "residents" a l'ISS,  l'Estació Espacial Internacional, i els de l'Estació Espacial Xinesa: Tiangong (n'havíeu sentit a parlar?), a més, és clar dels quatre tripulants d'Artemis II. Aprofito que parlo d'estacions espacials per a mencionar a  la legendària Estació Espacial Mir, inicialment de titularitat soviètica i després russa i que va ser la primera estació d'us i col·laboració autènticament internacionals, i també la més antiga estació Skylab, dels EUA.

Tornar a l'espai podria ser el gran projecte de la humanitat, com proposava Carl Sagan. El món, però encara és lluny de la grandesa ètica que suposaria això, i el que estem veient és la competició entre la Xina (i Rússia) i els EUA per ser els primers en tenir una estació permanent a la Lluna. De nou una cursa espacial. Concretament al pol sud de la lluna, on sembla que hi ha aigua i gel  i, per tant, se'n pot obtenir hidrogen i oxigen, i que compta, a més, amb ubicacions permanentment il·luminades pel Sol on, per tant, és possible col·locar plaques per a un subministrament continuat energia. 

Una base lunar amb ocupació permanent obre expectatives importants per a l'explotació econòmica de l'espai. No és una qüestió romàntica. Del que s'està parlant és d'una gran inversió de la que que s'espera, a mig termini, un retorn que la converteixi en un gran negoci. És important tenir clar això. El missatge per a la humanitat és que "tornem" a l'Espai i és el moment de les grans declaracions, dels herois i les heroïnes. I ho són. Per molt que existeixi una agenda no tan oculta d'interessos econòmics. Aprofito ara per esmentar els tripulants de l'Artemis II: Reid Wiseman, comandant de la missió; Victor Glover, pilot; Christina Koch, especialista de missió, i cal dir també que primera dona que viatja a la lluna; i Jeremy Hansen, especialista de missió. Tots quatre, sens dubte, a hores d'ara ja dignes de ser nomenats herois.

A aquesta aventura, i al que representa, sense ingenuïtats i sense creure'n la propaganda m'hi vull agafar. Els EUA en saben més que ningú del showbusiness, i aquest cop també ho han demostrat, amb  desplegament de mitjans, amb entrevistes a la tripulació abans del vol,  amb entrevistes en directe des del mòdul Orió, i segur que quan tornin també podrem veure més entrevistes amb els astronautes. Aquests herois ho són, tant com ho són els residents a les estacions espacials però, certament els rostres d'aquests últims són desconeguts per al gran públic. Com han estat desconeguts els rostres i els noms de tants astronautes que han passat temporades a l'espai, a l'ISS o a la Tiangong. I tants i tants cosmonautes, des de Laika, Iuri Gagarin o Valentina Tereixkova, fins a la tripulació de l'Artemis II

A tots aquests valents només se'ls pot estar agraïts i reconèixer amb admiració els fets que els honoren.

L'exploració espacial, inicialment competitiva en forma de cursa espacial, va començar a la segona meitat de la dècada dels 50. Crida molt l'atenció que, essencialment, se segueix depenent de (monstruosament grans) coets químics per tal de col·locar naus a l'espai. El cinema ens ha acostumat a veure naus immenses envolant-se de forma elegant i assolint velocitats impossibles sense el menor esforç. L'enlairament d'una nau espacial de veritat és, en canvi, una despesa brutal d'energia per tal d'escapar de la força de gravetat. Va tenir un regust vintage veure l'enlairament de l'Artemis II. La sensació era, en certa forma, de retorn a un passat que per a Hollywood semblava superat. Vet-ho aquí. No estem tan avançats. Segueix sent difícil. Una mica en la línia del que deia al post anterior.  

El cas és  que La navegació fins un objecte tan "proper" com la Lluna resulta ser un càlcul complex que té en compte el pes variable de la nau (a mida que es consumeix combustible el pes varia) i les forces gravitatòries combinades de la Terra i de la Lluna. Adonem-nos: amb  l'Apolo 8, la primera missió tripulada que va orbitar la lluna i, per tant, equivalent a l'Artemis II, la trajectòria del viatge a la lluna va ser força més "senzilla":

Aquí és on es nota que la tecnologia ha millorat. Si es compara el coet Saturn V que va impulsar a l'Apollo 8,  amb el coet SLS (Space Launch System) que està impulsant a l'Artemis II ens trobem que aquest últim és una mica més petit però més eficient. I no només això. La informàtica actual permet càlculs molt més sofosticats, correctes i precisos que els que es podien fer als 60, 70 o 80,  per això la trajectòria de l'Artemis II és tan complicada quan es compara amb la que va seguir l'Apollo 8.  Enginyeria de la bona. Ens cal molta enginyeria i una gran projecte, amb compromís de molta gent  i institucions per portar gent a l'espai.

Potser trobem a faltar encara més sofisticació. Potser hi ha una certa decepció veient que seguim amb coets químics, que abandonar la terra suposa una despesa extraordinària d'energia i de recursos. Crec que ens decep comprovar que, malgrat ser aquest el temps de les IA, encara ens cal un tren amb rodes allà on pensàvem que tot seria levitació magnètica. Mirem-ho així: l'Artemis II vindria a ser un Diesel, allà on L'Apollo 8 era una gran  màquina de vapor. I No. A hores d'ara no tenim cap tecnologia útil per a fer que l'enviament d'una nau a la lluna no representi una despesa immensa d'energia i recursos. Justament per això es vol muntar una base lunar, per abaratir aquesta despesa i poder fer arquitectura i enginyeria espacials a preus assequibles (i bons negocis, és clar).

Somiem i alguns mirem al cel nocturn amb esperança. L'espai és l'última frontera. Altres el miren i pensen en els beneficis. Si entre uns i altres aconseguim posar-nos d'acord i fer que algun dia es pugui viatjar per l'espai, es pugui escampar la vida pels astres, es pugui conèixer la vida que sens dubte plena l'univers i la podem conèixer de primera ma, si això és possible, tots els passos que donem avui i l'esforç, i el sacrifici, estaran justificats en la meva opinió. Si el camí a l'espai és un camí per on la humanitat es posa d'acord per a marxar de forma solidària, haurem obtingut el més gran i preciós benefici de l'exploració dels estels.

Bon viatge, Artemis II.

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

Stupid World War III

Aquesta passada nit, els Estats Units han atacat les instal·lacions d'enriquiment d'urani iranianes. L'objectiu d'aquestes instal·lacions és, segons les mateixes fonts iranianes, la producció d'armament atòmic. En atacar aquestes insta·lacions els Estats Units declaren la guerra a l'Iran per molt que Trump digui que ara és el moment de negociar. La qüestió és com escalarà aquesta guerra i, des d'un punt de vista pràctic, com ens afectarà. Com m'afectarà.

Trump ha tornat a exigir que els països de l'OTAN han d'incrementar el seu pressupost en defensa al 5% dels respectius PIB. Aquesta podria ser una afectació immediata: desviar pressupost a la compra d'armes. Compra d'armes per a major glòria dels comptes de resultats de la indústria global de les armes. També pot passar que s'imposi la implicació sobre el terreny i que calgui mobilitzar exercits en escenaris de combat. Aquesta és una despesa important, sense comptar que poden haver baixes militars. Les baixes civils als escenaris de combat ja es descompten, però el seu patiment, dolor i mort és igual de real.

Trump ha mentit al seu electorat i segueix fent-ho. Trump va prometre pau i ha portat més guerra. Trump ha de ser destituït. Una altre cosa és que els demòcrates no tinguin cap alternativa a oferir. La desgràcia del món és que és en mans d'imbècils, egòlatres i cobdiciosos.

Més ens val a tots que Rússia i Xina siguin capaces de mantenir l'estabilitat d'aquest món. És increïble el grau d'estupidesa i inutilitat al que estan arribant els països serfs dels Estat Units. És increïble que la pau del món depengui del tremp i la sang freda que puguin tenir Vladimir Putin i Xi Jinping. És obvi que  tenen la seva pròpia agenda i que, podria ser, un cert grau d'escalada bèl·lica els pugui convenir, però ningú vol veure cremar els camps petroliers de l'Iran, no ho vol Rússia, amb interessos a la república islàmica i, sovint, aliada de l'Iran; ni Xina, que depèn del petroli iranià per alimentar la seva indústria.

Trump s'ha posat al servei de Netanyahu. A canvi de què? De posar un súper-resort a Palestina? per les fòbies i fílies personals de Trump? Perquè hi han lobbies que han decidit que aquest era el moment? I aquesta banda decideixen sobre la vida i la mort de la gent?

Podria tractar de fer una anàlisi. Però no. És que tant se val. És injustificable. És el principi de Hanlon a escala planetària. El món va com va no tant per la malícia com per l'estupidesa. Tant me fa qui "té raó". Ningú té raó. El que hi ha és una munt d'interessos. El que hi ha és un munt d'estúpids: imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos que manen i que volen seguir manant. Al preu que sigui. Al preu del propi món. Quan no quedi món per governar potser s'adonaran de la seva estupidesa.

El món, de nou, en mans d'imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos dona un pas més cap al desastre. Un desastre en que aquests  imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos seran els únics amb accés a búnquers i refugis, ben segurs  i aprovisionats,  quan caiguin les bombes més potents. Qual el cel es tapi per la cendra, quan el món cremi, la gent morirà, però tots aquests cabrons sobreviuran, per a agonitzar lentament, després. Per estúpids. 

Si ens porten guerra, no podrem evitar-la. Però la primera batallà, la més fonamental, la que realment serà a vida o mort, no hauria de ser contra "l'enemic" assenyalat pels estúpids malparits que manen. No. Els autèntics enemics són els malparits que manen. A aquests caldrà anar-los a buscar sota les pedres, si cal. Trobar-los i esbudellar-los. Sí, si ens donen una guerra, els hem de tornar una revolució. Si ens donen armes per anar a lluitar a fronts llunyans, les hem de fer servir, primer de tot, contra ells. Que no em donin cap arma, ni a mi ni als meus, o el que tindran serà un enemic, en lloc d'un soldat i carn de canó. L'advertència està feta. Ja s'ho trobaran. La tercera guerra mundial haurà de ser contra els estúpids.

        

      

Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Qui és l'enemic?

A la Unió Europea ja havien decidit que aquest cop el rei de la festa seria la indústria de l'armament. Ho tenien tot preparat: Rússia és l'enemic! Putin vol envair Europa! El mal! Uuuuh! Hem de rearmar-nos! 5% del PIB destinat a defensa! Amagueu-vos! Necessiteu un kit mèdic d'emergències! Nosaltres us protegirem! Aaah! 5% del PIB! Recuperarem la mili obligatòria! No permetrem la propaganda pro-russa! Controlarem i censurarem les xarxes socials! 5% del PIB! OOOOH! 

Quina banda.

Rússia i Putin eren el diable, però va Trump i encasta una guerra, comercial, sí, però de veritat, a la UNió Europea en tota la cara. Fot-li uns aranzels del 10% al carbó i l'acer, i que no se li giri més el cap a l'increïble home panotxa.  I els mafiosos de la UE, de cop, ja no parlen de kits d'emergència, ni del 5% del PIB, perquè, clar, aquesta és una guerra de veritat que els fot a ells. És dir, ens fot a tots, però a ells també els fot, i per aquí no estan disposats a passar. O potser sí. Perquè al final les "contra-mesures" ja les han aturat. I que estan oberts a negociar.

Collons. Em recorden als polítics processistes catalans. Moltes amenaces, molt "si no ens feu cas i ens doneu càrrecs a la Renfe, i a Aena i a on sigui que hi hagin sous públics d'escàndol, declararem la independència! Uuuh!" Però quan van poder declarar-la, aleshores es van cagar a sobre. Ara no tenen ni càrrecs, ni independència., i s'han hagut d'empassar multes, presó i exili, però com que la gent no aprèn, tornen a insistir amb les mentides de sempre.  És que, a més, són rucs. Espanya, molts anys abans del "procés" ja havia vist que l'amenaça independentista  dels partits "nacionalistes" era mentida. Per això , quan es van trobar amb que el procés anava de debò, tots, espanyols i partits "independentistes", en van quedar sorpresos. Els partits "independentistes" van provar d'aprofitar-se'n i van sortir escaldats. I Espanya es va acollonir com mai ho ha estat, i per això la seva venjança està sent implacable.

Sí, aquests polítics europeus recordem molt als processistes. Tota una garantia. Molta contra-mesura, per`, de moment, un increment del 10% dels aranzels. Sense contra-mesures. Cagats. Forts amb els dèbils, és dir, els mateixos ciutadans europeus; servils i arrossegant-se humiliats amb els poderosos, és dir les elits de tot el món, en particular les dels EUA. 

Xina en canvi, diu que planta cara. Xina sap que només negocien els que poden fer-ser mal mútuament però preferirien una solució sense dolor. És necessari, sempre, que el contrari sàpiga que el tens agafat pels pebrots i recordar-li que només has començat a esclafar-li els ous. En aquesta situació, de percepció compartida del possible esclafament recíproc de les gònades és quan els litigants estan motivats a negociar. Xina obtindrà un bon tracte o, simplement, apareixerà un nou teló d'acer. Un nou teló d'acer és de les pitjors solucions per a tothom. Rússia, que no és més que la núvia rica que Trump vol prendre-li a Xina, en sortirà més beneficiada que ningú, i podrà triar de quina banda del nou teló d'acer es vol posar. Sospito, tinc la certesa, que arribat el cas i vist com es reparteix el món, triarà el cantó Xinès.

De la Unió Europea i dels EUA, millor no parlar-ne. La degeneració de tot tipus és tan gran que només cap esperar més i més degradació.

En fi. Quanta misèria, i en particular per als catalans, que hem de veure com damunt nostre se superposen capes i més capes de governs, des dels ajuntaments fins a la UE, curulls de burocràcies inútils, i polítics ignorants i maldestres, o mafiosos i corruptes.

Independència, Cat-èxit i, si voleu que us digui, agafar la propera nau amb destí a Andròmeda.

Trump com a signe dels temps

Que Trump és un bèstia és cosa sabuda. Però això no estalvia la sorpresa quan fa bestieses i barbaritats.

Ho confesso, quan vaig veure el vídeo sobre Gaza que Trump va penjar a les xarxes socials vaig pensar immediatament que allò no ho podia ser cosa dels community managers de Trump. Que la notícia era falsa. És un vídeo que sembla creat per a una pel·lícula d'Austin Powers. El detall de l'estàtua d'or de Trump és massa de comèdia. Algú que és president dels Estats Units i penja un vídeo  on es veu a ell mateix així, o té un sentit de l'humor profundament pertorbador, o realment és un súper malvat tret d'una peli d'Austin Powers.

La cirereta ha estat la trampa que li han parat a Zelensky. Essencialment, l'han fet anar al capitoli a fotre-li una pallissa. Encara sort que no li han fet unes sabates de ciment i l'han tirat al fons del port. El comportament de Trump ha estat de capo mafiós. De fet, això tampoc és nou. Essencialment tots els caps i líders mundials són caps mafiosos. El que marca la diferència, el que fa que Trump sorprengui és que, a diferència de la resta de mafiosos, Trump ni té ni sent la necessita de tractar de quedar bé davant dels guardians de la correcció política. És més, sospito que en la llarga llista de noms amb qui passar comptes que té Trump, els guardians de la correcció política ocupen llocs destacats. Jo, d'ells, sincerament, fotria el camp cagant llets.

Trump fa exactament el que li rota, i ho fa perquè l'han triat per manar. Trump no representa a ningú més que a ell mateix. Això ho sabia la gent que el votava. El van votar perquè manés, no perquè els representés. I Trump mana. Això és el certificat de defunció de la democràcia. De nou, ja ho sabíem, de fa temps, que als "sistemes de democràcia representativa" no es tria als representants del poble, si no a qui mana. Des de fa molts anys, a tot arreu on hi ha "democràcia" en realitat el poble només paga i calla durant quatre anys, i se'ns deixa votar un dia per mantenir les formes. Però l'experiència és la que es. Estem farts de votacions i referèndums en que es diu una cosa i es jura amb sang i foc sobre llibres sagrats que es farà honor a les promeses fetes, però tot just tocar poder, aquestes promeses es trenquen.

Se'ns pixen a la cara. La gent vota Tump perquè quan ell se't pixa a la cara et diu que ets imbècil per deixar-te pixar a sobre. La gent deixa de votar a candidats i partits no Trump perquè aquests se't pixen a la cara igual, però et diuen que plou. No només això, esperen que donis les gràcies per la pluja fresca. I si et queixes és perquè ets una mala persona i la culpa, del que sigui, és teva. Per això la gent no vota, o vota a malparits com Trump. Perquè és un cabronàs  i se'l veu venir, i perquè no pretén fer-te sentir culpable. Els altres són tan cabronassos com ell, però el seu discurs és que ells són infalibles i superiors moralment, i que els responsables de que les coses no vagin bé és de la gent, que és retrògrada, insolidària i poc compromesa, i et fan sentir culpable.

Jo crec que cada vegada hi ha més gent que assumeix els discurs que acabo de fer, potser amb menys paraulotes, però, essencialment, aquesta és la idea. Aquesta gent no creuen, no creiem, en el sistema. Sabem que "democràcia" no és el mateix que "sistema democràtic" i que els auto-anomenats actuals "sistemes democràtics" no ho són de democràtics, i ni de lluny són "la democràcia".  La gent, tanmateix, eventualment ha de votar. Aleshores es troba amb candidats com Trump enfrontats als candidats del business as usual. Jo entenc que la temptació de votar monstres tipus Trump és molt alta.

Trump és un malvat que, en primera aproximació, podria semblar tret d'una peli d'Austin Powers. És  molt perillós això. Els malvats d'Austin Powers semblen ridículs, però són autèntics malvats i el dolor que poden provocar és immens. Que les pelis d'Austin Powers siguin comèdies i redueixin el mal a gags còmics no treu que parlem de súper malvats que a un pel·lícula d'aventures seriosa se'ns  farien odiosos. 

Vet aquí un signe dels temps: Trump és un súper malvat de peli d'Austin Powers. La gent el vota per a que mani. Sovint els malvats són els autèntics protagonistes de les pel·lícules i els que tenen millors papers. Ser el malvat, mola.

Molar. Ser guai. Imatge. La penya flipa amb tu. El problema és la imatge. Hi ha una altre saga de films, en la meva opinió, que aporta escenes útils que representen signes dels temps. Em refereixo a la sèrie de "Els jocs de la fam".  A aquests films, el "districte" de Panem,  poderós, vencedor d'una guerra apocalíptica,  on viuen gent rica i privilegiada sotmet per la força a la resta de districtes del món i els obliga a treballar com esclaus.  Per recordar als districtes sotmesos que més els val fer bondat i que la culpa del que els passa és, única i exclusivament, seva, cada any se celebren els "Jocs de la fam", en que una parella de joves de cada districte són enviats a un espectacle televisiu que no és més que una battle royale, és dir: una baralla a mort de tots contra tots on només en pot quedar un de viu.  

Un assassinat massiu en directe, vet-ho aquí, però amb pauses publicitàries i patrocinadors. L'opi del poble. Un show televisu en que la vida de les persones no té cap més valor que unes audiències. Una propaganda poderosa: la vostra vida no val res, és només una matèria primera abundant i barata. Però el que és interessant és la societat de Panem: gent superficial, amb obsessió per la imatge, tecnòcrates, cínics, mancats de la més mínima empatia, conscients de la seva posició de privilegi i sense cap mena de vacil·lació a l'hora de fer servir el poder, fins on calgui, per a mantenir-lo. Què volen dir  democràcia i llibertat quan s'és refotudament ric i privilegiat? Qui les necessita? la culpa de tots els mals la tenen els pobres i els vençuts. Són on es mereixen, precisament per haver perdut. Si van perdre és perquè s'ho mereixien i alguna cosa haurien fet. Si segueixen sent pobres és per culpa seva, que no s'esforcen prou. I més val lligar-los en curt, que amb "llibertat" i "democràcia", els pobres encara ens muntaran un merder. No us sona de res? No és aquesta forma de pensar tot un signe dels temps, també?

Ho tenim tot per al desastre, i no sembla  que les expectatives hagin de millorar. Súper malvats, per molt que siguin de comèdia, que són votats per la gent que els veu com l'única opció enfront una distopia en la que la supervivència és un espectacle i el fracàs en la supervivència, per si fos poc, et fa culpable de la pròpia desgràcia. I sempre l'elit mirant-s'ho de lluny, excessivament repentinada i maquillada, cínicament, enfotent-se de la forma grotesca que ha adoptat un cos després d'haver estat mort i trinxat. Fent juquesques a qui serà la propera víctima, i de quina forma, i comparant amb les estadístiques d'altres anys. Sensacional.

Potser això pensava Zelensky mentre l'esbroncava Trump. Zelensky deu estar preocupat. Realment, la seva vida està en joc. Putin, probablement, vol el seu cap, i sense l'ajuda nord americana, la derrota és molt probable, perquè se'm fa impossible pensar que la UE enviarà soldats a lluitar i morir a Ucraïna. Jo des d'aquí ja dic i afirmo que el meu fill no anirà a cap guerra, per molt que diguin el Macron i la Von der Layen. La única guerra que hi haurà aquí serà contra ells i els seus acòlits.

Putin tampoc deu estar gaire content. Putin és, malgrat tota la propaganda, un polític relativament de tall clàssic. Un personatge que si el món hagués estat més civilitzat potser avui tindria la presidència de torn de la UE. En canvi està en guerra amb Ucraïna, quan Ucraïna i Rússia tenen una història compartida important. No són el mateix, sens dubte, però no són aliens. Es tracta de països germans que -si el món hagués estat més civilitzat- haurien de ser els socis principals l'un de l'altre. 

Putin veu a Trump i deu pensar que, probablement, no hi ha hagut mai ningú tan perillós al Capitoli. Mai es bona cosa tenir un adversari imprevisible, i menys quan és tan poderós. Potser l'esbroncada a Zelensky avui ha jugat a favor, però potser demà Trump voldrà  compensar amb alguna nova sanció contra Rússia. Trump és un tipus imprevisible amb massa poder, i Putin sap que això no és bo per a ningú. Farà bé de no confiar-se  que podrà dominar a Trump amb astúcia. Simplement, no podrà: és massa imprevisible. Voldria pensar que té plans alternatius.

A la UE i els seus buròcrates tot això els ve molt gran. En una mostra de que sempre es pot ser més llepa i més cuc, el secretari General de l'OTAN li ha dit a Zelensky que... demani perdó a Trump per la discussió de l'altre dia! No va veure que allò era una ensarronada? O és que es tracta de quedar bé amb Trump, ara que ha dit que això de l'OTAN ja no li interessa. 

Quina vergonya de gent, tots plegats. Gent de Panem. Imatge i superficialitat, interessos particulars i cinisme. Compromesos només en la defensar dels propis privilegis, i que si per a fer-ho han de jugar el paper més ridícul de la peli d'Austin Powers, aquí els tens. Amb il·lusió, com deia aquell.

Un món que put

Ara que Nadal, Cap d'Any i Reis ja han passat, es pot dir que comença l'any "ordinari". 

I déu n'hi do com ha començat el temps ordinari, que dirien els catòlics. Quan encara no és president en actiu, Trump ja ha dit que es vol annexionar Canadà, Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. Em sorprèn que no hagi dit d'envair Mèxic. 

Que amb aquest personatge els ciutadans dels EUA es fotien un tret als peus ja ho vaig dir fa un parell de posts, i que de pas ens el fotien a la resta del món, també. També en el seu moment vaig comentar que, malgrat tot, alguna cosa tindria de bo que Trump fos president i, per exemple, avui és més clar que mai que la OTAN és una punyetera presa de pel, quan els EUA amenacen Dinamarca per la sobirania de Groenlàndia. 

Dinamarca és dels socis més antics de l'OTAN. Qui els havia de dir als danesos que l'amenaça més explícita a la seva integritat territorial no vindria de l'est, si no de "l'amic" americà.

El món en que vivim put. Els galls del barri han decidit que és hora de recordar a tothom qui mana. EUA, Rússia i Israel venen a dir-nos un cop més que la força és l'argument dels forts, i que quan ets el més fort, la diplomàcia només serveix per organitzar convits amb càterings cars. 

A qualsevol lloc del món, en particular a Ucraïna i a Palestina, els forts saben que la seva posició es reforça quan el món té l'oportunitat de veure'ls apallissant a un adversari que no ha mesurat correctament les pròpies forces, o més sovint, que no ha pogut evitar ser la víctima del pinxo de torn.

Però, si més no, ara ja sabem que la OTAN no serveix per res, que els països no tenen amics, si no interessos i que, de fet, els interessos dels països no són més que els interessos de les respectives elits. El món, com deia abans, put.  

Em temo que la guerra mundial que ve no enfrontarà països poderosos entre ells. Crec que serà, més aviat, de les elits de poderosos contra la majories dels dèbils i, com és lògic, els poderosos tenen les de guanyar. Perquè, precisament, ells són poderosos i nosaltres els dèbils. En la lluita entre classes, els  poderosos guanyen per golejada perquè, per començar, ells en són ben conscients que estan en guerra, i estan preparats i tenen una estratègia. 

És literal. Totes les grans corporacions tenen plans i objectius estratègics a llarg plaç. Sovint es tracta de plans per a períodes de temps més llargs que els temps dels mandats dels governs. Contra aquests poders, no hi ha una oposició organitzada i permanent dels estats. És més, sovint els estats es posen al servei d'aquests poders.

Només hi ha una cosa bona en tot això: és tan evident que el món put, que és inevitable adonar-se'n. La qüestió és si la majoria prefereix actuar o, tria, en canvi, no donar-se per al·ludida. Caldrà veure quants fan el pas, i si hi ha prou massa crítica, o si més no prou massa activista per provocar algun canvi.   

En fi, siguem optimistes. No es perd res per ser-ho. Si voleu que us digui, que Trump es fixi en Canadà i en Groenlàndia, en el fons i si ho penseu bé, no és pas tan mala notícia. No per als canadencs o els groenlandesos, és clar, però sí per a la resta del món: que els EUA es dediquin a fer bullyng als seus propis súbdits, enlloc de buscar les pessigolles a Xina i Rússia ens dona un respir i un alleujament als súbdits que encara no hem patit el bullyng ianqui. Penseu-ho. 

La cosa és organitzar-ser per a no ser les futures víctimes de l'increïble home panotxa i els seus marines. Certament, aquestes són figues d'un altre paner i les elits locals han demostrat ser tan cíniques, estúpides i inútils que confiar que seran capaces de formular alguna proposta és ridícul. 

Haurem de pensar pel nostre compte, doncs. Això també seria una cosa molt bona: que molta gent, una massa activista crítica, pensés pel seu compte i, arribat el oment, actues. O sigiu, allò que, essencialment, venen sent les revolucions. 

"Ladies and gentlemen, the President of the United States of America, Mr. Donald Trump."

Trump va ser triat democràticament -tot el "democràticament" que permet el sistema representatiu dels Estats Units- com a nou President Of The United States, o POTUS, per als amics.

Va ser triat per una majoria de vots directes, a diferència de la vegada anterior. I amb majoria llarga de representants.

És important dir-ho. Els ciutadans dels EUA han votat el que els ha semblat més adequat. És exactament el que se'ls demanava. A les presidencials dels EUA només voten ciutadans dels EUA. Seria fantàstic que en una elecció tan important hi pogués votar tot el món. Literalment, tenint en compte que aquesta tria afecta a tothom, a Catalunya també, seria bo, finr i tot just, que des de Catalunya es pogués votar per quin és el President que ens sembla més bé, atenent, sens dubte als interessos dels catalans. Però no és aquest el cas. No hi han valoracions morals que valguin. A les presidencials dels EUA, només hi poden votar ciutadans dels EUA.

És per això que no entenc la campanya a favor de Kamala Harris que s'ha dut a terme a Catalunya. des de les TV i ràdio públiques. Per què? Aquí no es podia votar, aleshores, a qui anava adreçada? Qui ho ha ordenat i per quin motiu? 

De la mateixa manera que no entenc per què Rússia és l'enemic, com no entenc que s'ajudi Israel en la massacre que està perpetrant a Gaza, i com no entenc que de tants i tants conflictes "de baixa intensitat", però ben letals,  que ara mateix s'estan desenvolupant, siguin sistemàticament silenciats i ignorats. Un exemple ben proper: per què no s'ajuda als Kurds  a obtenir la seva independència de Turquia, Iran, Iraq i Síria?  

Algú ara dirà que sóc pro-Trump. En cap cas. Opino que els ciutadans dels EUA s'han fotut un tret al peu, i de pas, ens l'han fotut una mica a tots: els abaixaran imposts però els retallaran els ja migrats serveis públics i ajudes estatals; s'acabarà la guerra a Ucraïna, bo per ells, i caldrà que la UE es replantegi la seva estratègia de defensa, qui sap, potser també bo per nosaltres, depenent de com bufi el vent; de nou als EUA, els immigrants il·legals estaran en una posició més precària i amb un risc més alt d'expulsió; els drets civils als EUA, en general se'n sentiran; apujaran els aranzels, bo per ells, si més no a curt termini, i dolent per a la resta del món; molt interessant, Trump diu que els EUA "pagaran" el seu deute extern, caldrà veure si pot i de quina forma. Això pot ser molt bo o molt dolent i, en tot cas, les conseqüències són imprevisibles. Per als EUA seria una gran cosa. Per als tenidors del seu deute, més aviat una mala notícia. Més coses: el petroli. Trump destrossarà Alaska amb el fracking. Això és una notícia catastròfica per al planeta. Trump és negacionanista climàtic. Això encara serà més catastròfic.

Tanmateix, els ciutadans dels EUA han triat Trump majoritàriament.

Està clar que aquesta tria vol dir que els darrers quatre anys, que havien de ser anys de represa després de la pandèmia, en realitat han estat decebedors per als ciutadans dels EUA. 

Biden ha estat un president titella dels poders fàctics dels EUA, essencialment indústria del petroli i de l'armament, i d'altres lobbies poderosos. Poders fàctics, per cert, d'una sorprenent manca de visió, que van haver d'intervenir a mitja campanya de la reelecció per a substituir Biden per la candidata Harris. Una candidata encara més titella que Biden. En tot cas, Una demostració més que per als poders fàctics, la democràcia és, amb prou feines un guarniment, quan no una molèstia, i és que a Biden el van triar els electors republicans en uns caucus que no deixen de ser unes primàries i, en canvi, a Harris la van triar a dit. Aquesta mena d'abusos de poder potser no són definitius, però també es tenen en compte, a l'hora de triar.

Els demòcrates representen la dreta hipòcrita dels Estats Units, així com els republicans, la dreta reaccionària.  És impossible des de la decència preferir uns o altres. Per això encara és més insultant la campanya pro-Harris que s'ha fet als mitjans públics catalans. Sembla que alguns han decidit, des d'una suposada superioritat moral, quina és l'opinió que han de tenir els catalans en política exterior. I, de fet, també en la política interior. Mirin, és que no.  

En fi. Calcem-nos. Trump no és cap ganga, però pot plantejar oportunitats. La llàstima és que els polítics catalans, tant els que toquen poder com els que no, són els més mediocres dels darrers cent anys, i no reconeixerien una oportunitat ni que els caigués a sobre. Vet aquí el drama d'aquest país, i vet aquí la nostra lluita més important: fer fora la crosta, que és un llast que no ens deixa progressar i que malbarata oportunitats i força popular. Més ens val auto centrar-nos i no patir tant per Trump. Ja s'encarregaran el nord americans de fotre'l fora si és tan nefast com alguns diuen.   

  

Referències

Un parell de noms a tenir en compte:

Rafael Poch. Periodista i escriptor. Ha estat corresponsal a Rússia, Xina i Alemanya i coneix la realitat d'aquests països. Recentment, Vilaweb ha publicat aquesta entrevista. A YouTube es pot trobar la conferència «Guerra i Pau a Ucraïna: Dos anys després. Amb Rafael Poch de Feliu.» Vet-la aquí:

 Trobo molt important poder escoltar una veu que parla amb criteri propi i argumentat. A mi m 'ha fet rumiar.

Tot rumiant, m'ha semblat veure una connexió amb el segon nom que he trobat tot llegint el Vilaweb: Christophe Guilluy. Guilluy és un geògraf i pensador francès que reflexiona sobre el món actual i parla de la fi de la classe mitjana, de la secessió de les elits i de com la fi de la classe mitjana dona pas a la "gent ordinària", als "desposseïts". L'emergència dels desposseïts dona pas als populismes i al món convuls que avui veiem. 

El que diu Guilluy encaixa amb la vella idea (i constatació a la realitat) de l'elit dels que tenen el poder, i de la majoria que és objecte de l'exercici d'aquest poder. Aquests serien els desposseïts. Els «dépossédés». Aquest és precisament el títol del darrer assaig de Guilluy. Tot seguit, l'entrevista que li van fer recentment a l'emissora Europe1. en la que parla de l'actualitat des del seu punt de vista.

L'entrevista de Tucker Carlson a Vladimir Putin.

El passat divendres 9 de febrer, el periodista nord americà Tucker Carlson va entrevistar Vladimir Putin. Va ser una entrevista llarga, de dues hores,  en la que el president rus va tenir temps per a donar el seu punt de vista sobre la situació mundial, sobre els fets històrics que els han propiciat, i sobre el conflicte a Ucraïna, en particular.

El món es divideix entre els que exerceixen el poder, i els que són l'objecte de l'exercici d'aquest poder.  Putin és l'home més poderós de Rússia des de fa 25 anys (És president o primer ministre de Rússia des de 1999). És, per tant, un dels homes més poderosos  del món, i les seves decisions influeixen, directament, en la vida i la mort de gent d'arreu del món.

Que Putin concedís una entrevista vol dir que a Putin li convenia. Que aquesta entrevista es pugui trobar fàcilment a Internet i que molts mitjans se n'hagin fet ressò, vol dir que a molta gent poderosa també li convé.

A l'entrevista Putin ofereix una imatge que, essencialment, és positiva. La d'algú confiable, amb interessos propis però que va de cara. Aquella mena de persona amb la que estaries disposat a fer tractes, tot i que saps que no et posarà les coses fàcils. És obvi que el seu equip d'imatge fa un treball excel·lent i, d'altra banda, un no pot treure's del cap la idea que, realment, Putin és així. Cosa que, de fet, confirmaria l'excel·lència del seu equip d'imatge. 

Com sigui, després de 25 anys al front de Rússia, Putin és un veterà actor de la política internacional. Probablement aquesta veterania és també un grau i segurament el seu coneixement i experiència no tingui equivalent dins l'elit dels poderosos. 

De l'entrevista jo em quedo amb el que diu que la pau és perfectament possible si hi ha voluntat, i que ell té aquesta voluntat. Jo crec que la té, i precisament aquesta entrevista en seria la prova, així com el fet que no ha estat censurada. Els poderosos de Rússia estan disposats a parlar de pau, i els poderosos d'occident també.

Per les notícies que arriben, sembla que la guerra està prenent mal aspecte per a Ucraïna. Personalment, crec que aquesta entrevista, en que Putin apareix com algú amb el que es pot parlar i no com el dimoni, és un primer moviment per fer més dolces unes negociacions de pau en les que, molt probablement, Ucraïna perdrà el Donbas, Crimea i qui sap què més.

La molt probable presidència de Trump hauria de portar a una distensió entre els EUA i Rússia. La qüestió serà, doncs, com quedarà la relació entre la UE i Rússia. Lamentablement, a Alemanya avui no hi ha una Angela Merkel capaç de parlar, i d'entendre's, amb Vladimir Putin. En realitat la UE ha de fer front a una revolta interna, que avui té a la pagesia com a punta de llança, però a la que segurament s'hi podrien afegir més sectors. Una revolta interna contra unes elits que han utilitzat la UE com a plataforma de lobbies i negocis, en lloc de servir a l'ideal d'Europa. 

Europa avui és decadent, en mans d'una elit essencialment corrupte. No tant de la corrupció xarona i vulgar a l'estil del PP - sobre amb calés, rot i escopinada - si no més aviat d'aquesta corrupció "legal" - estil PSOE - de portes giratòries que aprova lleis d'obligat acompliment per afavorir a lobbies i multinacionals. La revolta dels pagesos va contra aquests. La revolta de tots, hauria de ser.

En fi. Putin parla i crec que és una bona idea escoltar-lo. Vet aquí l'entrevista:  

Ep. 73 The Vladimir Putin Interview pic.twitter.com/67YuZRkfLL

— Tucker Carlson (@TuckerCarlson) February 8, 2024

 

 (Si voleu subtítols en anglès, accediu a l'entrevista a X, click a Watch on X,  i feu click a la icona "cc").

Madame la Guillotine

Aquest matí, un dels col·laboradors de l'Ustrell feia una editorial en que parlava de la possibilitat de la guerra entre Rússia i Europa. Ho mostrava com una amenaça real. Com quelcom que pot passar i que ens agafarà als europeus amb els pixats al ventre, com de costum.

EL cas és que Europa ja està en guerra amb Rússia. Això és exactament el que passa a Ucraïna. Una guerra proxy, en la que la carn i la sang la posen els ucraïnesos, i les armes i la logística la posa l'OTAN, per la banda occidental. Per la banda oriental, la carn i la sang la posen els russos; les armes i la logística, les seves elits. Com de costum allà i aquí, és el poble el que pateix i mor; i les elits les que treuen profit.

Jo tinc la impressió que aquest opinador en nòmina no pretenia fer una anàlisi de la situació internacional si no, simplement, assenyalar un enemic i, sobretot, fer por. El gran negoci dels mitjans de comunicació tradicionals és ser la veu de l'amo i crear estats d'opinió  útils als interessos del grup que controla el mitjà en qüestió. Val a dir que la millor forma de crear estats d'opinió és la por. Por, ja sigui del Covid, dels immigrants, de la IA, dels russos, o de qualsevol cosa que permeti construir un relat espantós. Fa molt de temps que els mitjans de comunicació emeten missatges amb dos objectius: tornar estúpida i infantil a la societat, i espantar-la per a que sigui obedient.

Jo seré un paranoic, però trobo significativa la coincidència en el temps de la recuperació del cas Vólkhov que relaciona l'independentisme català amb el govern rus amb l'opinió alarmista d'aquest matí que assenyala l'enemic rus. La del cas Vólkhov en una trama que és tan inversemblant que seria còmica si no fos perquè hi ha gent que s'hi juga la llibertat. Quina casualitat que el President Carles Puigdemont sigui una de les persones que s'estan jugnat la llibertat. Quina casualitat que sigui senzill  trobar un anti-puigdemontisme visceral entre els col·laboradors matinals de l'Ustrell.

Se'ls veu el llautó. Avui per avui, Puigdemont i la resta d'exiliats són exiliats i per tant, represaliats. Només per això ja tenen el meu suport. Per cert, a què ve això d'assenyalar "als russos", en genèric, com els dolents de la pel·lícula? Quina anàlisi és aquesta? Jo us diré, no és cap anàlisi: és propaganda. 

No crec que a Catalunya mai arribem a veure l'exercit rus com un exercit d'ocupació. En canvi, sí que es pot veure cada dia l'exercit espanyol. Exercit que, per cert, té el mandat constitucional de disparar contra la gent per tal de preservar la reputissima "sagrada unidaz". Ja ho he dit altres cops: la víctima favorita dels exercits espanyols al llarg de la història han estat els mateixos ciutadans espanyols. Només cal que compteu quants morts hi han hagut en les nombrosíssimes guerres civils que regularment s'han esdevingut  a la península ibèrica. Desmantellar l'exercit espanyol  seria una excel·lent mesura de salut pública i ens allargaria l'esperança de vida a tots.

En fi. Sospito que la guerra a Ucraïna va per llarg. Sospito que molts joves, i  no tan joves, ucraïnesos i russos pagaran un monstruós preu de sang per a major benefici d'elits que se'n riuen dels morts. Sospito que els europeus serem empobrits, per tal de pagar tribut a aquestes elits mundials i mafioses, que ens venen "seguretat" a canvi de ser els seus esclaus. Però la única seguretat és que se n'aprofiten de la gent.

Però la gent no protesta. O encara no protesta. A França els pagesos han assetjat Paris. Els francesos tenen el bon costum de deixar molts papers a terra, i fems, i barricades dignes d'una línia Maginot, a les seves protestes. Als manifestants francesos no els fa por donar "la foto que ells volen". De fet, crec que ells mateixos fan la foto i l'envien amb dedicatòria. Per cert, que protestar com ho fan a França no és terrorisme. 

Als manifestants francesos no els fa por Rússia. No els fa por la gendarmeria. No els fan por els jutges. No s'espanten per "periodistes" de pa sucat amb oli que fan propaganda dolenta. 

Aquesta és la lliçó dels manifestants francesos: no tinguem por, i quan toqui sortir al carrer, sortim, per a quedar-nos-hi tant de temps com calgui. Tallant les carreteres, les vies i els aeroports. Tant de temps com calgui, fins que les elits entenguin que han de negociar, o els seus caps coneixeran a Madame la Guillotine.

Guerra entre Hamas i Israel.

 L'atac de Hamàs a Israel ha estat un brutalitat. Ha estat terrorisme. Un acte criminal en que han massacrat i torturat gent, han violat dones, han segrestat adults i infants i els retenen amb l'amenaça d'assassinar-los fent-ne un espectacle macabre. És una barbaritat.

La resposta que donarà Israel, ja ha començat a donar-la, també serà una barbaritat. El bombardeig a civils és un atemptat contra la humanitat, el setge i bloqueig total a una població: ni aigua, ni aliments, ni energia, ni medicaments, res de res, és un genocidi. És una barbaritat.

Si aquests dos fets fossin aïllats, seguirien sent barbaritats, però es podria fer un cinturó de seguretat al seu voltant. Trobar un relat que ens permetés a tots no sentir vergonya de ser humans. podríem provar d'assajar alguna forma de teràpia post-traumàtica per a superar col·lectivament aquest desastre.

Però el cas és que no són dos fets aïllats. Són dos fets més d'una llarga cadena d'atacs i contraatacs. Són dues baules més d'una gruixada i llarga cadena d'odi i venjança. La creació de l'estat d'Israel el 1948 és la fita que s'acostuma a posar-se com a data d'inici d'aquesta violència que no s'atura. Però ve d'abans: és un fet que la creació de l'estat d'Israel va respondre a l'intent de solució i reparació de la vergonya infinita de l'holocaust, amb sis milions de jueus morts. L'antisemitisme ha estat una constant a la història d'Europa, en particular, i del món, en general. Tant que hi ha una paraula per referir-se a les massacres de jueus: pogrom. A moltes ciutats europees es poden trobar pogroms en algun moment de la seva història.

Jo no sé què cal fer. N'hi han que diuen que això només s'arreglarà donant als palestins un estat independent. Potser sí. O potser les coses empitjorarien. No ho sé. Però sospito que l'odi que hi ha avui a aquella regió del món ha d'enverinar necessàriament fins el més nimi dels actes quotidians de la gent que hi viu. SI hi ha odi, no hi hauran solucions.

També penso que el món es divideix, principalment, entre els que sempre manen i els que sempre obeeixen. Els que obeeixen, al seu torn, es divideixen entre els que pensen que aquesta divisió del món és injusta, i els que pensen que ja està bé. Evidentment, els     que manen pensen que aquesta divisió està bé i malden per mantenir-la. Com són poderosos tenen molts mitjans per a perpetuar-la. En particular, compten amb l'aprovació i l'entusiasme de molta de la gent que obeeix.

La gent obeeix per moltes raons: per identitat, per religió, per por, per ambició... La gent obeeix fins el punt que estan disposats a matar als que no obeeixen, o a deixar-se matar per mantenir aquesta jerarquia. Les guerres sempre les fan els que obeeixen, mai els que manen.

I els que manen creuen que tenen dret a fer-ho per pura ambició, o egoisme, perquè se senten superiors i ho justifiquen amb ideologies que poden anar des del despotisme il·lustrat fins als feixismes, passant pels estatismes o  les religions, o simplement per pur hedonisme. El cas és que tenen el poder per enviar a la gent a l'escorxador en nom de grans principis. Principis que, en realitat, no és que se'ls creguin si no que només són una eina per manipular a la gent, per a sotmetre-la, per a utilitzar-la per a la consecució dels seus interessos, particulars i ben materials. I si moren milers, que morin.

No sé que cal fer. Aquest món necessita desempallegar-se de la seva història, necessita desempallegar-se de les elits, dels seus ídols i dels seus déus, a aquest món li caldria començar de nou, aquest cop fent-ho bé. Però això no és possible,

Només podem seguir. El món és com és. Ens cal ser molt crítics i no deixar-nos entabanar pels que manen. Ens cal recuperar aquest poder que ens han furtat. Ens cal deixar d'obeir-los a ells per a obeir-nos a nosaltres mateixos. Ens cal esforçar-nos per a fer que nosaltres mateixos siguem millors persones, i el nostre entorn proper i la Terra siguin un lloc més agradable per viure. Ens calen moltes coses i molt d'esforç personal. Però no es pot demanar a ningú que s'esforci. Jo només puc ser responsable del meu propi esforç i és aquest esforç on he de procurar excel·lir. Estoicament. El món pot anar pel pedregar - hi anirà - però, si més no, jo hauré fet el meu millor esforç per a impedir-ho i aquesta ha de ser la meva retribució..

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

Acabar amb els prejudicis.

Al llarg de la meva vida laboral al sector de la consultoria informàtica he pogut treballar amb companyes i companys magrebins. Força joves, ben preparats, amb idiomes. Eficients. Les converses al voltant de la màquina del cafè eren força divertides.

Aquells converses em van servir per trencar prejudicis. Resulta que els musulmans i les musulmanes són, essencialment, com els cristians. És dir, la majoria no són fanàtics religiosos. Amb els musulmans funciona allò del "creient i/o practicant" que apliquem als cristians i amb resultats força similars: la major part dels que es declaraven creients, eren poc practicants, per no dir gens. En el cas de les noies, recordo haver vist algun vel, però la majoria de les noies musulmanes no en duien, si més no a l'oficina. Només recordo un company que fes un ramadà estricte, la major part de les companyes i companys musulmans no el feien.

Creient, però no practicant era el més habitual. A l'oficina, Les noies musulmanes, joves i, sovint, molt  atractives, en general anaven més maquillades i amb vestits més elegants i femenins que les noies no musulmanes. Cridava l'atenció. No dic que sigui així sempre, Ja he comentat que estic parlant de l'experiència personal a una oficina d'informàtics, que tenia un ambient força internacional amb una quantitat important de personal magrebí.

M'adono que el fet de ser musulmà donava a les meves companyes i companys un component de la seva identitat personal, i una referència cultural, però que, en tot cas, elles i ells eren gent jove que estaven vivint a Barcelona, per més o menys temps, i que la vida a la ciutat, sortir i anar de bars, la feina, les amistats (i els embolics), els estudis en curs d'alguns d'ells... tot allò també els aportava una identitat i unes referències.

No. No eren fanàtics religiosos. Eren gent jove que, ves quina cosa, eren musulmans, però també agnòstics o ateus amb educació més o menys musulmana. Algun n'hi hauria de més religiós. segur. Però per a fanàtics religiosos, n'he vist molts més entre els cristians.

Aquesta és la clau: al món musulmà hi ha de tot, sospito que amb preponderància dels "creients no gaire practicants". Com els cristians. Suposo que també es pot aplicar a budistes,taoistes, confucianistes, hindús... "creients poc practicants".

El problema no és la gent, ni les seves creences o manca de creences religioses. El problema es fer servir aquestes creences com instrument de poder. Obligar a la gent a vestir, menjar, creure, treballar, tenir unes relacions, estimar o odiar a qui et manin. El problema és fer servir la religió per sotmetre. El problema ve quan la dona ha d'estar sotmesa a l'home per un precepte religiós. Vet aquí el problema. El problema és la religió, qualsevol religió, quan és un instrument de dominació, o de rentat de cervell, o d'exercici del poder.

Per això la revolta de les dones a l'Iran és una lluita d'alliberament tan important, que només es pot saludar i a la que cal donar suport incondicionalment. Perquè per a que el vel sigui un autèntic símbol d'identitat cultural i religiosa ha de, primer de tot, deixar de ser un signe d'opressió. I això vol dir derrocar als que l'han pervertit, i derrocar els estats teocràtics que "per la gràcia de Déu" exerceixen el poder sobre les ments i els cossos de la gent, i sobre els de les dones, en particular.

I qui diu religió, també pot dir qualsevol ideologia que es faci servir com instrument de poder. Segur que en coneixeu més d'una. L'enemic sempre és qui fa servir aquestes ideologies per sotmetre, per exercir el poder. 

Atents, doncs, a reconèixer l'enemic i combatre'l allà on sigui que aparegui. 

Revolta de les dones a l'Iran

Les dones es revolten a l'Iran. la guspira ha estat l'assassinat a mans de l'estat d'una noia que no portava "ben posat" el vel 

Les dones, sobretot les joves, es revolten contra un estat i una societat que les condemna a ser ciutadanes de segona. El masclisme és una forma de dominació de la meitat de la població sobre l'altra meitat. Una dominació que fa servir la violència a la llar, a la feina, domèstica en diríem, però també una violència estructural, una violència i una dominació que utilitza el sistema educatiu per a tornar a les dones obedients, submises i, en definitiva, esclaves; que utilitza el sistema policial i judicial per a reprimir amb violència, fins a la mort, aquelles que volen vestir o estimar d'una forma diferent a la que ordena el regim.

Al paràgraf anterior no ha aparegut per enlloc la paraula islam. El que he dit és aplicable  a qualsevol societat masclista i autoritària, com  la nostra. Potser no en el mateix grau que l'Iran o l'Afganistan, però masclista i autoritària.

El que ens recorden aquestes dones joves i valentes de l'Iran, és que els drets es lluiten i es guanyen al carrer. Per això la revolta és al carrer.

Sempre, les lluites es lluiten i es guanyen al carrer. Sempre. Poden ser la lluita pel dret, tan senzill i tan poderós, de poder vestir com vulguis, com les dones iranianes; pot ser la lluita per la llibertat de la teva nació; pot ser la lluita pel dret a parlar la teva llengua; pot ser la lluita pel dret a estimar com vulguis; pot ser la lluita per un salari digne; pot ser la lluita per condicions laborals justes; pot ser la lluita pel dret a l'habitatge; pot ser  la lluita pel dret a recursos naturals que permetin la vida; pot ser la lluita per espais naturals nets i amb flora i fauna pròsperes. Sempre les lluites són d'alliberament, D'alliberament de des dones, nacional, sexual, de classe,

Sempre és igual: la minoria, l'elit, que exerceix el poder, abusa de les dones, o de minories nacionals, o de la classe treballadora, o pagesa, o dels LGTBIQ+, o de l'espai natural. Sempre, aquest grups oprimits no tenen més opció que revoltar-se als carrers. lluitar i pagar un preu amb sang i repressió, per a defensar els seus drets trepitjats, o per a conquerir-ne de nous. Poden perdre, segur, però encara és més segur que si no lluiten al carrer, i als espais en disputa, no guanyaran

Això és el que ens recorden i ens ensenyen aquestes dones iranianes joves i valentes. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Cal lluitar els drets al lloc on es poden guanyar: al carrer, disputant-ne el poder als poderosos i als seus sicaris. Té un preu, i alt. La lluita contra els estats autoritaris tenyeix de sang els carrers. 

La meva admiració, i el meu respecte més profund per a aquestes dones iranianes, joves i valentes. Lluitadores. Màrtirs i heroïnes.

Espero i desitjo de tor cor que més aviat que tard, també siguin vencedores. Que guanyin el dret a ser ciutadanes de primera. Que caiguin els règims masclistes i autoritaris. 

Revolta a Europa?

 Què passa a Europa?

HI ha revolta a Itàlia: el parlament italià porta tres dies encerclat per manifestants. 

Busqueu-ho a Twitter. No ho trobareu a gaires llocs més:

 

🇮🇹 ITÀLIA: Roma blindada. Un cop Mario Draghi ha dimitit del seu càrrec com a primer ministre, treballadors, grangers, pescadors i camioners envolten el Parlament per 3er dia consecutiu a la caça de polítics que els han portat a la ruina. No ho veuràs a cap mitjà de comunicació. pic.twitter.com/FmirkevXwu

— Avi Siset (@aviSiset_) July 15, 2022

 

 Als Països Baixos, els pagesos s'han revoltat contra les normes de la UE que els obliguen a ser "ecològics":

 

Les emissions a base de nitrogen hauran de rebaixar-se fins a un 95% als Països Baixos. Això afecta de forma directa el sector agrícola perquè els adobs i fertilitzants són fonts importants de contaminació. https://t.co/tdNgFTZQoH

— 324.cat (@324cat) July 9, 2022

La revolta dels pagesos no és només als Països Baixos. S'hi han afegit els pagesos alemanys. A Polònia i Itàlia, també hi han moviments de protesta. Feu una cerca a Twitter: https://twitter.com/search?q=pagesos%20alemanys&src=typed_query&f=live

No és només una revolta de la pagesia:

 

Continúan las protestas en Europa contra la inflación. Los estibadores alemanes hacen retroceder a la policía en Hamburgo. pic.twitter.com/pnJ0qBo1RL

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) July 16, 2022

No se'n parla gaire, per no dir gens, als mitjans "oficials". Quan se'n parla és per suggerir que es tracta de moviments recolzats per l'extrema dreta. És possible. Però sí se que una cosa que sap fer molt bé l'extrema dreta és capitalitzar el descontentament i la ràbia de la gent, sobre tto quan aquesta ràbia i aquest descontentament venen de suposades polítiques d'esquerres, o de solidaritat. Amb això no estic justificant res. Però sospito que hi ha un problema de fons molt greu i sí, és possible que l'extrema dreta ho aprofiti.

Bé. Tal com ho veig jo, el que passa a Europa, Catalunya inclosa, és que la gent, els que en èpoques glorioses ens autoanomenàvem classe treballadora està veient com s'empobreix a un ritme vertiginós. Estem veient com el miratge de la democràcia s'està esvaint de forma accelerada. Estem constatant que les institucions europees són finestretes preferents per a lobbies de tota mena. Corrupció subtil a les altes esferes. Ens estem adonant que ens han tractat com un ramat, que se'ns ha vaccinat a l'engròs, igual com es fa a les granges de porcs, i que ja no som ciutadans sinó una barreja entre productes i ma d'obra barata. Observem també, com se'ns ha ficat a una guerra amb Rússia sense que ningú hagi tingut la més mínima oportunitat, ni tan sols, de preguntar per què. I d'aquesta guerra n'està sortint encara més pobresa, més pèrdua de drets i més repressió a la dissidència. 

A Catalunya, aquests atemptats contra  la gent s'afegeixen a la lluita per l'alliberament nacional,  Ens agafen en un moment en que els lideratges del país són particularment mediocres. Ens agafen en un moment de desconcert, de desencís i de desconfiança envers aquests lideratges mediocres. Potser per això aquesta calma sorprenent. Aquesta actitud d'aguantar els cops i qui dia passa any empeny. però la benzina, l'electricitat i l'IPC està pujant a un ritme que fa que cada dia més gent sigui pobre. Cada dia més gent ha de fer cues per recollir menjar. Cada dia més gent, que treballa quaranta hores, amb extres, a la setmana no en té prou per arribar a final de mes. 

Desitjo de tot cor que la revolta arribi. Que fem fora a aquests ufans i superbs que ens fiquen en guerres, que ens volen pobres i humiliats. Que morin els mals governs. En particular el nostre. Ens cal tornar al carrer. Sense excuses. Que s'alci Europa, i Catalunya també, que ha de tornar a ser rica i plena. Un altre món és possible i ha de ser de la gent, de la classe treballadora. Nostre. Ens cal la revolta. Ens cal la revolució social a tota Europa.

Derrotar les elits

Havien de fer la Independència. Eren el govern del 52%.

Però s'han carregat la immersió lingüística.

De fet, segons ens diuen ells mateixos, la immersió lingüística no es respectava. Ens diuen que, en realitat, a moltes escoles del país que el castellà només representés el 25% de les classes seria una millora més que considerable.

Doble falta, doncs. Perquè es tenia una eina, i no es feia servir. I ara, ni tan sols es tindrà l'eina.

Tot això, per obra i gràcia dels que havien de fer la Independència, el govern del 52%.

Xirinacs ja ens ho havia avisat: és la traïció dels líders. És una constant en la història de Catalunya. Em nego a creure que sigui una constant en la història, en general, de qualsevol país. Sospito que aquesta manca absoluta de visió que demostrem els catalans quan ens posem a les ordres de les elits és una marca de la casa.

És l'única explicació, i copio l'escena de Trainspotting, que a dia d'avui continuem sotmesos als castellans (espanyols es fan dir), que són, al seu torn un país essencialment messell i subordinat a les seves elits (sí, fills meus, són els del "¡vivan las cadenas!")

I això ens passa per dues raons: la primera, que les nostres elits vetllen pels seus negocis, i els seus negocis volen estabilitat. Una cosa és manifestar-se i fer performances acolorides a l'11 de setembre, o ocupar l'aeroport per desocupar-lo immediatament, a temps per a que ningú perdi cap vol important, o votar sota una pluja de cops de la policia, amb un heroic lliri blanc a les mans, i després tothom a casa, ben calent per les bastonades, però amb l'orgull patriòtic pels núvols i la superioritat moral encara més amunt; i l'altre hauria estat, que les performances acolorides d'una tarda d'estiu haguessin estats talls continuats de carreteres i vies de tren prou intenses com per a provocar el desabastiment de productes i matèries primeres, o que l'ocupació de l'aeroport hagués estat indefinida, obligant a tancar l'espai aeri, o que els cops de la policia l'1 d'octubre haguessin tingut una resposta de força similar o superior. Aquesta és la primera raó: Les elits no volien merder.

La segona raó és que, em temo, la gent tampoc el vol, el merder. L'avantatge de tenir una elit tan cínica és que permet justificar la inacció, o la por, o la derrota.

La realitat és que era més fàcil, bonic i esperançador creure que es podia anar de llei a llei, que es podia fer la separació amistosa d'Espanya sense més que manifestar-se de forma massiva i acolorida per la tarda d'un dia de setembre i, sobretot, que votant en tindríem prou, i que els cops rebuts, i no tornats cent cops per cop, ens portarien a la victòria, política i moral.

Com n'hem estat d'innocents. O de cínics. O porucs. O hipòcrites. L'autoengany no existeix. No et pots mentir a tu mateix i creure't les teves pròpies mentides perquè, precisament, la gràcia de l'engany és que l'enganyat desconeix que és una mentida. No és possible l'autoengany: o ets innocent, o ets un cínic. Aleshores hem de convindre que en aquest país hi ha molta gent innocent, i no poca gent cínica.

Avui sabem, a més, que els més cínics de tots han estat els líders. I ho han estat perquè s'han aprofitat de la innocència de molta gent, i també del cinisme de molta altre.

Jo dic que serem independents. Que farem la independència. No tinc ni puta idea de com, però si se que caldrà pagar un preu de sang i patiment i derrotar a les elits, que també hauràn de pagar. En definitiva, el nacionalisme espanyol només acceptarà la separació de Catalunya quan retenir Catalunya representi un cost tan alt, en diners, en honor, en orgull nacional... que se'ls faci insuportable. Això és el que ens ensenya la guerra a Ucraïna. Amb estats autoritaris, no hi ha negociació possible. Només lluita. Persistent i sense treva. Acceptant tots els escenaris possibles. Tornant cada cop, cent cops per cop. Cal acceptar que hi haurà mort, destrucció i patiment. Serà inevitable perquè hi han elits que així ho han decidit.

Aquest és el punt on ens trobem. El món en que vivim. Deia Guardiola que la guerra a  Ucraïna és el fracàs dels polítics:

Em temo que no. Segur que hi han polítics que volen fer política per servir a la gent, i que, certament, aquests és deuen sentir fracassats. Però sospito que n'hi han molts més que, des del cinisme, avui només estan preocupats pels seus interessos, pels negocis i lobbies que representen i per la forma com aquesta guerra els afecta, o com en poden treure profit.

Alguna cosa hem d'aprendre d'aquests anys infames que ens toca viure. El món és un lloc brut, lleig, immoral, indecent i que està en mans d'elits essencialment mafioses.

No us enganyeu, les guerres sempre són dels poderosos contra la gent. Les guerres dels poderosos sempre les perd la gent. Les guerres de països contra països sempre són, en realitat, les guerres d'unes elits contra la gent. I és igual si el "teu país" guanya o perd. En realitat la gent sempre perd. I sabeu quina és la gran victòria de les elits? que hi ha gent que ha perdut però que es creu que ha guanyat perquè "ha guanyat" el seu país.

Vet aquí el que hem d'aprendre. Torno a dir: farem la independència i la farem quan derrotem a les elits. Les d'allà i les d'aquí. Acceptem-ho: ens caldrà derrotar també a la gent que es pensa que aquesta és només una guerra entre països. Reconeguem-ho: el preu serà molt alt. 

Però no hi ha alternativa. Aquesta guerra ens la fan i, com els ucraïnesos, o com els russos del Donbass, ens haurem de defensar.

No a la guerra

El conflicte entre Rússia i Ucraïna no és nou. Probablement les arrels cal anar a trobar-les en el desmembrament de la URSS. En tot cas, la tensió actual segurament es pot enllaçar amb la guerra al Donbass, al 2014. 

Essencialment, les regions del Donbass i Crimea són russòfones i, nacionalment, de majoria russa. Rússia hi té interessos estratègics i militars, com la base naval de Sebastòpol, a Crimea, que és la principal base naval de la flota russa al mar Negre.

Els estats tenen interessos. Rússia té interessos al Donbass i són ben lícits. No volen tenir bases de l'OTAN a la porta de casa seva. Per la seva banda, Europa necessita el gas rus i Rússia és un proveïdor fiable. No es tracta de ser amics, es tracta de que Europa i Rússia puguin satisfer els propis interessos de la millor forma. Allò que se'n diu un win-win. A qui li interessa un guerra?

Als Estats Units. Per què? deuen tenir interessos, sens dubte. Econòmics. Segur. Per cert, sabeu quina és la primera indústria dels Estats Units, oi? correcte, l'armamentística. El cas és que l'avi Joe Biden està aconseguint  allò que semblava impossible: fer bo a Trump. Trump va replegar els Estats Units al  "seu territori" i va estalviar-se les accions militars. Resultat? Trump era odiat pel complex militar-industrial nord-americà.

Ha resultat que "els demòcrates" nord-americans són com "els socialistes" europeus. Exactament els millors representants de les elits. Aquells que sempre manen i volen seguir fent-ho. Els rics que guanyen per golejada la lluita de classes. Biden ens vol ficar una guerra perquè les guerres i el capitalisme de guerra, i el capitalisme del desastre, són una forma ràpida de fer molts diners. 

El nostre món marxa de pet al desastre. Estem en mans de psicòpates, aprofitats, narcisistes, mentiders, mafiosos, ignorants, hedonistes... Però, ai las, la humanitat també és així. Un món ple d'hedonistes, covards, ignorants. Un món ple d'irresponsables i d'indiferents. Un món sotmès que obstinadament tria la píndola blava. Aquest món va a la guerra, com un xai a l'escorxador. Un món que obeeix. Com no voleu que obeeixi, si va acceptar que li posessin morrió sense revoltar-se. Com una bèstia capada.

Jo dic No a la guerra. No als poders. No al poder. No a aquests governs al servei dels poders, No a l'OTAN. No als exercits quan són ofensius. No a les policies quan són policia política.No a la repressió de les dissidències. No a l'obscurantisme, a les supersticions, i a la ignorància. No als falsos déus. Ni deu, ni rei, ni amo! No a aquest món covard, irresponsable i indiferent. No als feixismes. No al capitalisme salvatge. NO. Diguem NO, com a la cançó.

Rússia no és la meva enemiga. Al contrari. Ja ho he dit algun cop. Jo tinc un deute personal amb Rússia i només puc estar agraït a la Rodina, la mare Rússia.  No a la guerra. A totes les guerres. Encara més contra aquesta guerra.

Ja n'hi ha prou de manifestar-se com xais, amb lliris, sense llençar un paper a terra, amb samarretes de colors i amb cants i eslògans puerils. Més ens val que comencem a fer-nos càrrec del món. Que ens desfem de les màfies que ens governen i se n'aprofiten de nosaltres. Amb aquests, cap pietat i cap misericòrdia. Ni oblit, ni perdó. Contra aquests, contra els malvats, contra el poder, llencem tota la ràbia de tants anys. Ells ens criden a la guerra, a la seva, a la que els convé a ells... Però  aquest cop els xais seran llops, i la guerra serà contra ells, contra els autèntics malvats. 

Serà la guerra justa. Aquesta guerra sí que cal fer-la.

Trump vs Biden. Més enllà de les eleccions.

 
No se sap qui serà el proper POTUS. Però ja es pot dir que si algú pensava que Biden passaria per sobre de Trump, es va equivocar.

A veure. Que es veia venir. Biden és un peix bullit. O rebullit. Una cara anònima i que podria ser perfectament la màscara d'un reptilià d'incògnit (Ves que no sigui això...). Per la seva banda, Trump és l'increïble home taronja. És un maleducat, però té un estil. I un pentinat al·lucinant. A qui creieu que el públic recorda
més bé?

Sense conyes. La supèrbia és mala consellera. Menysprear a Trump és un error. Sempre. Creure que pel fet de que ets "demòcrata", "progressista" o "d'esquerres" ja tens garantit el vot dels treballadors i de les minories és, també, un error.

Dir que Trump ho ha fet tot malament xoca amb el fet que Trump ha evitat ficar els EUA en conflictes armats -dels darrers Presidents, Trump és el que compta amb menys morts de soldats i militars directament imputables a les seves ordres- i ha fet que l'economia nord americana funcionés. Cert, la gestió del Covid19 ha estat molt dolenta (en realitat, inexistent).

El Covid19, però, tampoc l'ha afectat tant.  Per a donar una dada, en aquestes eleccions hi ha hagut participació rècord de votants. Bé. Quan encara s'estan comptant vots Trump ja ha rebut més vots que al 2016. Malgrat la mala gestió del Covid19, en general, Trump no ha estat castigat pels que el van votar fa quatre anys. Al contrari, sembla que li han  tornat a fer confiança i, a més, ha aconseguit nous votants. Els seus votants han percebut que ha bescanviat salut per economia i ho han aprovat? No ho sé. Per l'altra banda, si Biden acaba guanyant serà per la mobilització dels votants demòcrates. Tinc la sospita que, en realitat, el mèrit d'aquesta mobilització rècord també ha estat de Trump. 

A Espanya, per dir un lloc triat a l'atzar, o no tant, Pedro Sanchez no ha bescanviat res per res. La gestió de la Covid19 ha estat nefasta, i l'economia està destruïda. Perdonin, però algú ho ha de dir : Trump millor que Sánchez. Ara no ens flipem. Tampoc costava gaire fer-ho millor que el guaperas de la Moncloa.

El cas és que Trump és dreta. Sempre afavorirà les corporacions. Ell mateix és un milionari amb forts interessos personals i corporatius. No se n'amaga i en fa bandera. Es mostra a ell mateix com un triomfador. Els seus seguidors l'adoren també per això. En canvi, en un curiós gir, el seu missatge al poble és que ell farà que les corporacions obeeixin. Ell assenyala a les grans corporacions i les multinacionals com les culpables del patiment dels treballadors i molts treballadors s'ho creuen. Sembla ser que la contradicció d'assenyalar com a culpables a l'elit de la que ell mateix en forma part és assumida sense dificultats pels seus seguidors.

La coherència no és una virtut humana i Trump aprofita molt bé les incoherències. El missatge d'"America First" i "Make America Great Again" que, sobre el paper, és un missatge nacionalista adreçat a tot el poble dels EUA, en realitat té un target molt concret: els WASP (White, Anglo Saxon and Protestant). La minoria majoritària blanca. L'autèntica Amèrica segons ells mateixos. Minoria majoritària i, per tant, l'espai central als EUA. Espai necessari (i suficient?) per a guanyar la presidència als EUA. 

El que crida l'atenció del missatge demòcrata és que presentar-se com "el partit de les minories" vol dir alguna cosa. Si la "minoria majoritària" blanca té la sensació que se l'oposa d'alguna manera amb les "minories no majoritàries" quina en creieu que serà la reacció? Creieu que la pretesa, i pretensiosa, superioritat moral dels demòcrates (i de les esquerres, en general, i no és que els demòcrates siguin cap esquerra) no provoca una reacció de rebuig per part dels que no són "minories"? Creieu que a algú li agrada que el considerin de la "majoria opressora"? creieu que, a la llarga, a algú li agradarà ser sempre "minoria oprimida"? no creieu que aquests que són "minoria oprimida" acabaran pensant que els seus representants són uns inútils, ja que no hi ha manera de canviar la condició de "minoria oprimida"?      

Per mi, també és destacable com tots els mitjans de comunicació han presentant, i segueixen presentant, a Trump com un monstre al que ningú vota ni pot votar. El cert es que l'ha votat la meitat de l'electorat dels EUA. Els mitjans de comunicació local estan fent propaganda, més que informació. Una propaganda molt absurda, ja que aquí no podem votar a les eleccions americanes.

Incís. Sí, algun cop he escrit en aquest mateix bloc que les eleccions americanes són tan importants que tots els ciutadans de tot els països del món haurien de poder emetre alguna mena de vot, a l'hora de triar el president dels EUA. 

Estaria molt bé. Però, en tant que català, de primeres en tindria prou amb que els vots a les diferents eleccions i referèndums a Catalunya  servissin per a alguna cosa (sense que jutges, constitucions, articles 155s, reis i merdes per l'estil es passin pel folre les tries i decisions preses en votació). Quan em convenci que votar serveix per a alguna cosa, potser serà el moment de començar a pensar en sobiranies compartides. Ara mateix el "sistema democràtic" espanyol (i català, en tant que país ocupat) és de la Srta. Pepis. Una puta merda, sent clars. Tanco incís.

Parlava de la propaganda antitrump dels mitjans locals. És molt inexplicable a menys que aquesta propaganda calgui entendre-la en clau local i, per tant, d'adoctrinament. El que sí que resulta entendridor és comprovar que quan surt un "opinador" als mitjans, només cal veure a quin mitjà, diari, ràdio, o TV , pertany, a on publica, per predir amb precisió quina pudor faran els pets que es tiri.

En fi. Biden o Trump. Trump o Biden. Sembla que a aquestes hores, Biden té un avantatge que encara no és definitiu però que a cada minut que passa sembla més difícil de remuntar per Trump. Ja veurem.

Tot plegat, quina poca confiança inspiren aquests polítics, aquests mitjans, aquestes elits... les d'allà i les d'aquí. Quina sensació de profunda decadència. De final, ara sí, de la història. De món vell i gastat. Malalt, no només de Covid19. Brut. Trist.

#EmergènciaClimàtica27S #FridaysForFuture,

Greta Thunberg és molt jove. Una nena. Tanmateix, tot i la seva jovenesa, ha donat un pas al front, ha atret l'atenció del món amb la seva vaga estudiantil pel clima dels divendres. Ha cridat l'atenció pel seu discurs. Ràpidament ha esdevingut una icona mundial.

Al seu discurs segurament podem trobar punts febles. Tanmateix, el seu missatge de fons és clar i potent : Fem-nos càrrec del planeta d'un vegada. El canvi climàtic és un fet. Molta gent patirà a causa del canvi climàtic. Moltes espècies de plantes i animals s'estan extingint i s'extingiran per causa del canvi climàtic, i de la contaminació del medi ambient. No és cap broma. Sense entrar a parlar d'ètica, que també caldria, la pèrdua de biodiversitat és, en ella mateixa, un perill per a la humanitat.

El del vídeo és el darrer discurs que ha pronunciat la jove activista sueca. El passat dilluns Greta Thunberg va parlar a la United Nations Climate Action Summit. Va ser un discurs molt dur i colpidor i, per moments, a Greta Thunberg se li trencava la veu.

Mireu, jo no penso que Greta Thunberg sigui un producte de màrqueting. Vull dir, estic força segur que darrera Greta podrem trobar gent, organitzacions, interessos que estan aprofitant la imatge mediàtica d'aquesta nena; o potser  estan ajudant a construir aquesta imatge a la seva pròpia conveniència. No dic que no. No ho sé. No m'estranyaria que fos així.

Però jo me la crec a ella. No fa teatre. Jo em crec que ella sent el que diu. Em crec que quan se li trenca la veu parlant de la crisi climàtica realment sent ràbia i por. Crec que és veritat i que parla des del seu cor.

Jo la defenso. Però, sobretot, l'escolto. Podem discutir els punts febles del seu missatge, podem dir que al seu discurs hi han imprecisions científiques o afirmacions discutibles, però el fons, per mi, segueix sent vàlid : No hi ha un planeta B. El canvi climàtic és real. Hem d'actuar. Cal reduir les emissions i això vol dir principalment reduir el consum. Això vol dir adoptar tecnologies netes ràpidament. Això vol dir despesa a curt plaç, però beneficis, potser intangibles, a llarg.

O potser no tan intangibles, perquè la vida és el bé més valuós de tots i, com acostuma a passar amb el que de debò és valuós, la vida no té preu.

Vinga. Som-hi. Encara podem fer alguna cosa. Escolteu-la. Actuem.