Nota ràpida amb motiu del 20 aniversari d'aquest blog.

Aquest mes d'agost fa 20 anys que escric aquest blog.

Amb alts i baixos, amb algun escrit del que estic orgullós, i amb molts d'altres que em fan una mica de vergonyeta. Però el que està escrit, està escrit, a menys, és clar, que calgui alguna correcció tipogràfica, ortogràfica o d'estil.

Escriure em serveix per a ordenar pensaments. És un blog personal, tot i que sovint sembli un pamflet. Si algú troba algun gust en llegir les meves cabòries queda totalment sota la seva responsabilitat.

Reivindico això de "personal". Avui que es parla de la Internet morta i que s'afirma que les IA estan generant la major part dels continguts,  jo puc afirmar que els meus escrit són meus. No els genera cap IA. Trobo que és tot un signe dels temps que escriure una frase com l'anterior tingui tant de sentit i sigui, en certa manera, una reivindicació. Estem molt fotuts.

En fi. A veure si puc fer un quaranta aniversari del blog. Si d'aquí vint anys encara sóc viu (sóc, doncs, part interessada), i encara existeix la civilització, i si encara existeixen els blocs o alguna cosa que s'assembli, i si encara ens deixen escriure sense IA que ens corregeixin/censurin. M'agradaria. 

Encara m'agradaria més si durant aquests vint (com a mínim, espero) anys que han de venir es produeixen algunes de les notícies que tan desitjo, com la independència, ara sí, en ferm i definitiva, de Catalunya, o una evidència irrefutable de l'existència de vida extraterrestre, o el descobriment d'alguna forma d'energia neta i abundant que permeti capgirar les tendències climàtiques, socials, polítiques desastroses del món que vivim, o la fabricació d'una autèntica intel·ligència artificial general que ens ajudi a la humanitat a resoldre els problemes que patim, o a respondre les grans preguntes sobre la vida, o d'on venim i on anem.

Preguntes que, modestament, jo també em faig a vegades i alguns cops inspiren posts del blog.

Així sigui. Amén. 

Feliç aniversari per la part que et toca, Albert

Gràcies, igualment, Albert.

El perquè de la vaga a l'educació

Els mestres i professors estan de vaga. Tenen bons motius laborals per a fer-la. En general tenen bons motius, tots tenim molts bons motius, molt més enllà dels purament laborals, per a estar permanentment ocupant els carrers.   

Els mestres i professors també han esclatat. No tots, és clar. No tots protesten o poden protestar. Però una massa crítica del professorat ha decidit que ja en tenen prou.

Els hem de donar suport. L'educació dels nens i els joves és, probablement, la més estratègica de totes les inversions possibles, encara que els dirigents del país no ho vegin, o no ho vulguin veure, a causa d'una extremada estupidesa i estretor de mires, o potser també a interessos ocults que tenen poc a veure amb els interessos del país, però sí molt a veure amb els interessos econòmics o polítics d'altres poders.

La revolta dels mestres, i la de tots els altres sectors que protesten, ens crida a baixar als carrers amb ells. Per ells, però també per dignitat pròpia. 

No som bestiar de granja. Som persones i no porcs. Ens cal educació i formació, per a tots, i als infants i als joves en particular. Educació i formació en valors, que haurien de ser transmesos per les famílies, i que les famílies no puguin fer-ho és motiu per sortir al carrer, amb els vaguistes. 

Ens cal formació de caràcter: Sí, de caràcter. Per molt que a alguns els soni fatxa. Ens cal formació en la paciència i en la perseverança, en l'esperit de sacrifici, en l'esforç, en el respecte a les normes quan són justes, en la civilitat i i el respecte a les persones. 

Tant important com això: Ens cal formació en esperit crític, en particular en la crítica al poder. 

Ens calen coneixements: llegir, escriure i aritmètica. És el més bàsic i imprescindible. Immediatament coneixements de matemàtica, de ciència, de llengua, de mètode científic. Els coneixements i com aplicar-los. Ens cal conèixer la les arts, la literatura, la història. Des de l'esperit crític, sempre, i educant en l'apreciació de la bellesa. 

Ens cal fer estimar l'estudi i el desig d'aprendre.

És una tasca ingent i meravellosa. Però és una tasca que pot ser un infern quan les escoles són barracons, forns a l'estiu i congeladors a l'hivern; quan els grups son massa grans; quan s'incorporen alumnes als grups a meitat de curs i sense coneixements bàsics per encaixar; quan als grups hi han estudiants amb necessitats especials que ningú pot atendre; quan els materials educatius no responen a les necessitats formatives, sinó a contractes comercials que són corrupció, per molt que siguin "legals"; quan s'imposa una burocràcia als mestres, un aprovat general per "no excloure a ningú" ni "deixar ningú enrere", uns mètodes pedagògics fruits de ments delirants o contractes comercials dubtosos. 

Un malson quan en la ment del poder, l'educació i la formació serveixen per a formar treballadors dòcils i consumidors compulsius; quan en la ment del poder, a més, aquesta formació és un negoci en la que els infants i joves són clients i producte a l'hora. 

Un malson quan, per a moltes "famílies", l'escola és un aparcament per als infants, i els mestres, els vigilants del pàrquing. Sí, cal dir-ho també, hi han famílies que no es mereixen aquest nom. Els pares han de cuidar i  educar als fills. Els fills no són un guarniment, ni un objecte per a lluir-lo. Són persones en formació. Són els teus fills! 

Tot això, amb salaris que no han pujat, quan la vida no deixa de fer-ho, i amb mestres que es desesperen i abandonen. Encara els demanen que facin de monitors de colònies pagant-s'ho de la seva butxaca. Per als mestres, les colònies no són vacances. És ser responsables de grups de nens i joves.  És fer de d'educador les 24 hores del dia. És, de fet, més absorbent que el curs regular.

El motiu últim per a la vaga és recuperar la dignitat i la importància d'una feina que és, com he dit al principi, la inversió estratègica més important que pot fer una societat: preparar els seus futurs ciutadans. Ara, aquest sector clau i fonamental per a la societat catalana està en mans d'un poder que pensa només en els propis interessos econòmics de curt plaç, o amb interessos a llarg plaç que busquen desarmar la societat. 

Hem de recuperar aquest poder. Aquest és, al meu entendre, el motiu últim d'aquesta vaga i la raó per la que jo li en dono suport.  

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Abril. Pedrolo. Rodoreda. Llegir.

 L'abril és el mes de la primavera que floreix i dels falciots que arriben, i també és el mes de Sant Jordi.

És el mes en que molts catalans compren llibres. S'entén que amb la intenció de llegir-los. Així sigui! Cal llegir llibres. Llibre de paper, o digitals. En això no tinc manies, però reconec que el llibre en paper proporciona unes sensacions de tacte i d'olfacte que el llibre digital encara no pot emular. Les avantatges del llibre digital són unes altres. En particular, l'accés directe a biblioteques immenses i, sovint lliures. Sovint però, aquestes biblioteques lliures són en llengües diferents de la catalana. 

La literatura catalana aspira a la universalitat, com tota literatura, entenc. Però, per algun motiu, pura avarícia de les editorials, sospito, no és possible trobar biblioteques d'accés lliure, de llibres exclusivament en català. Res. Cap ni una. Zero. Històricament havien existit algunes. Però van anar caient. Una rere l'altre. Avui qui vol llegir en català sense haver de pagar ha d'anar a les biblioteques de llibres en paper. La literatura catalana, per obra i gràcia del seu sector editorial, renuncia a l'accessibilitat i, per tant, a la universalitat. Com efecte col·lateral, els continguts digitals que no són lliures no es fan servir per a entrenar intel·ligències artificials. Amb el que es renuncia també a fer que la literatura catalana alimenti a aquesta nova generació d'éssers computacionals que són ja ciutadans de primer ordre a Internet. És un suïcidi cultural.

En fi. Abril, mes de llibre. Aquesta setmana passada he acabat la lectura de "Prosa de combat", de Manuel de Pedrolo, ed. Comanegra. Estic redescobrint Pedrolo. Per a mi, com per a tants d'altres de la meva generació, Pedrolo era l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Un llibre juvenil de ciència-ficció que, sens dubte, va ser un gran èxit editorial i que ha estat dut a una radionovel·la, a una sèrie de TV, a una pel·lícula i a còmics: veure aquesta edició pel 50 aniversari de la novel·la,  o aquesta altra, més antiga, amb dibuix d'isidre Monés). Però, el cas, és que aquest Pedrolo del Mecanoscrit no era el Pedrolo "essencial".

Perquè Pedrolo tenia una gran obra escrita que anava molt més enllà del Mecanoscrit. Pedrolo tenia una obra extensa i polièdrica: periodisme, teatre, novel·la -conreant diferents gèneres de novel·la, com la novel·la negra. I sempre, un compromís independentista insubornable i una defensa de la llengua catalana com a a llengua nacional i catalitzadora dels països catalans. 

Pedrolo va ser, com era d'esperar, censurat pel franquisme i molta de la seva obra no van ser publicada fins que va passar la dictadura. El desencís, però, va ser al comprovar que "la transició" no suposava l'alliberament nacional, ans al contrari, renúncies que són la causa del retrocés del català fins a la dramàtica situació actual. 

"Prosa de combat" és un recull d'articles, alguns inèdits fins a la publicació del llibre, que abasten el període entre 1964 i 1988. Els articles permeten conèixer el pensament de Pedrolo. En particular el pensament independentista. Personalment, m'ha sorprès la claredat d'idees. Les idees fortes i senzilles: Només és literatura catalana si es fa en català. Només és català qui se sent nacionalment català. El català és l'element central de la nacionalitat catalana, cal parlar sempre en català. Els immigrants que no volen saber res de la nació catalana són ocupants. Que Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, que no deixa de ser la forma d'estat que ha pres de la nació castellana. Aquest pensament avui fa tremolar als pusil·lànimes i segur que activaria acusacions de "racisme". Però jo estic d'acord amb Pedrolo i crec que  o bé acceptem que som un país ocupat, i actuem en conseqüència maldant pel nostre alliberament, o ens anirem dissolent, cada cop més ràpid, fins quedar com curiositats etnològiques, o ni això. 

És interessant veure com ha canviat la llengua en aquests 50 anys que ens separen dels articles. El català que utilitza Pedrolo als articles ressona a anys 70 i 80. Potser no és tant el llenguatge emprat com les referències, les formes, el vocabulari o els girs. Per una banda, la llengua sona a una forma de parlar d'un temps passat, en canvi, les temàtiques són, sovint, ben actuals. De fet, la radicalitat i la claredat són de punta de llança. El discurs que l'independentisme no hauria d'haver perdut mai. Avui, Pedrolo segueix sent un referent. Potser el referent més necessari. Per la claredat en els conceptes que manega i explica, pels raonaments que fa amb aquests conceptes, el més didàctic. 

Sí. Jo vaig ser dels joves que van haver de llegir el Mecanoscrit a l'institut. "Estudiàvem" literatura catalana: èpoques, autors, estils, llibres. Jo era un estudiant molt dolent. Tenia una cosa bona, i és que m'agradava llegir, però llegia amb poc criteri. Sovint sense entendre el que llegia. Sovint amb una  manca de context completa sobre allò que llegia. Aprovar literatura era un exercici de mnemotècnia. No estava preparat. Sospito que no era l'únic que no ho estava. Amb el pas dels anys he anat adquirint el context, els detalls, he llegit introduccions a novel·les ben documentades i didàctiques. Durant el decurs de la vida he adquirit aquell fons necessari per a poder gaudir de la lectura. He après que, per a mi, és important adquirir aquest context, i avui quan llegeixo un llibre, sovint l'acompanyo d'una petita recerca, ni que sigui una consulta a la Viquipèdia, sobre l'autor i l'obra.

Llegir llibres i llegir o aprendre sobre els autors. De forma imprevista, el passat diumenge vaig visitar l'exposició «Rodoreda, un bosc» al CCCB i avui, dia 13 d'abril, casualitat, és el 43è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda. La visita a l'exposició és molt recomanable. La meva experiència amb el CCCB és d'exposicions sòlides i profundes. És un centre de cultura que hem de cuidar. I aprofitar. 

L'exposició sobre Rodoreda em porta, justament,  al que deia del context. La necessitat de conèixer per estimar, i del temps que cal per fer aquesta coneixença amb mètode. Tant de bo, quan jo era estudiant, hagués pogut anar a moltes exposicions com la d'ahir, de la Rodoreda. 

I ara arriba Sant Jordi. Tinc uns quants llibres a la llista: La tetralogia de "la terra prohibida", de Pedrolo. Edició completa, de març d'enguany, per ed. Comanegra. Segurament serà el meu llibre de Sant Jordi. Però els efectes de la vista al CCCB potser acaben fent que caiguin contes de Mercè Rodoreda, o "La mort i al primavera", o "El carrer de les Camèlies". A més dels grans clàssics, també tinc a la llista  autors "moderns": Albert Sánchez Piñol i "Després del naufragi", o la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi: "Prometeu de mil maneres", de Carles Rebassa.

Llegir. Abril és el mes de la primavera que floreix, i el mes de la diada nacional de Sant Jordi, i dels llibres. Llegir, cal llegir tot l'any. Cal llegir pel gust de llegir. Cal llegir pel que té de gran experiència vital. Llegiu en català. La nostra llengua és el nostre tresor. Els que ens defineix més que cap altre cosa. Ben bé l'escut de la nació, però també el cor.

Bon any nou.

Primer post de 2026. Enguany, si Déu vol, farà 20 anys de la primera publicació a aquest blog. Poc més que una publicació de proves en el seu moment. El blog ha esdevingut, amb el pas del temps, una eina personal. 

Amb els anys he anat trobant el punt just d'aquest blog personal. Personal , perquè realment ho és, i hi aboco els meus pensaments. Personal, en temps de la intel·ligència artificial generativa. Escrit, per llegir, en temps de l'audiovisual, cada cop més sovint també generat. Parlant de la vida que passa, en temps de la Internet morta. Privat, a la vegada, perquè tot i que no em preocupa gaire si en tinc pocs o molts, de lectors, soc conscient que pot ser que algú el llegeixi i, per tant, hi han qüestions personals que aquí ni són dites, ni ho seran.

Però encara no és el dia. Encara ha d'arribar l'estiu per a poder dir que aquest blog ha fet 20 anys. Ja arribarà el dia. No en queda tant. Ara millor parlo de com ha començat l'any.

La gran notícia d'aquest inici d'any ha estat el segrest de Maduro pels EUA. El segrest i l'extorsió a l'estat veneçolà: si no voleu acabar com Maduro doneu-nos el petroli. Chomsky ja deia al 1986 que els EUA és un estat pirata (ho podeu llegir «Pirates i Emperadors»). El que passa ara amb Trump, doncs, no és cap novetat. La novetat és que a Trump li agrada passejar-se amb una pedaç a l'ull i un lloro a l'espatlla, i al seu públic, que és una bona part de l'electorat dels EUA, l'entusiasma veure'l disfressat de pirata Barbarroja. Trump coneix bé el seu públic i sap què ha de fer per tenir-lo content. Fa molt bé:  si el seu públic està satisfet, ell podrà fer i desfer; i quan finalment decideixi plegar, ho farà infinitament més ric que quan va arribar.

No cal donar-li moltes voltes. Molts analistes parlen de conflictes, de tercera guerra mundial, de caiguda de l'imperi americà, de caos planetari i reconfiguració dels blocs... Vinga va. Trump no vol cap guerra mundial. Ningú la vol. Només un idiota profund pot voler una guerra mundial. Trump el que vol és poder oferir victòries ràpides i efectives, un show de TV, als seus votants. Trump sap que ell és el fort i la resta del  món, amb l'excepció de les potències nuclears, són els dèbils, i en l'esquema del forts, els dèbils es sotmeten sense protestar. En l'esquema dels forts, els forts tenen tot el dret del món a sotmetre els dèbils. Això tampoc és cap novetat. La història del món és el relat de com el sotmetiment dels dèbils als forts ha anat evolucionant.

Chomsky parla de pirates i té raó. També seria escaient parlar de màfies i adonar-se que els estats són, sovint, estructures mafioses: t'ofereixen "protecció", policia i exercit, a canvi de que els paguis la meitat del que guanyes. No és casualitat que els negocis d'armes, del comerç de persones (gestió de la immigració) i de les drogues (indústria farmacèutica) siguin negocis "legals" en que els estats tracten d'eliminar la competència de les màfies "del sector privat". De nou, a Trump li agrada asseure a un sofà a les fosques, acaronant un gatet, parlant amb veu profunda i ordenant als seus generals que el proper segrest sembli un accident. El seu públic xala amb aquestes escenes pròpies de "The Godfather".

Jo no crec que anem a una guerra mundial ràpida i apocalíptica. Més aviat em sembla que anem a "guerres sostenibles", en la que els forts faran grans negocis en conjunt, i els dèbils haurem de treballar com mai, haurem de patir com mai, passarem escassedat, desabastiment i pèrdues de drets com mai, se'ns espantarà com mai, se'ns reprimirà com mai, per a major glòria de negocis que només beneficiaran als propietaris llurs. Per una banda ens ficaran la por al cos i, per l'altre, ens empobriran i enviaran a l'escorxador, real o metafòric, en nom del progrés i del "bé comú".

No patiu, doncs, que ens espera una vida llarga, amb moltes malalties cròniques i cronificades, això sí, i amb fàrmacs cars per a tractar-les. Però aquest és un altre tema. No morirem per la radiació ni el món veurà créixer bolets atòmics. No ho crec pas. En canvi, és més plausible que siguem víctimes d'eixams de drons, sobretot si tenim la mala sort de viure a zones en disputa entre poders. Però soc optimista en aquest sentit. Jo crec que el món sobreviurà a aquest 2026, la veritat, i també crec que l'acabarem més pobres del que som ara, amb menys drets i més controlats. El que ve sent la tònica dels darrers anys, en definitiva.

En fi.  Potser amb un pessic de cinisme: Bon any nou.

 

Tempus fugit

Quan expliquem la nostra vida sovint ho fem per etapes. Parlem de l'etapa de la nostra infantesa, de la nostra joventut, de la primera feina, de l'any, o anys, que vam viure a un lloc determinat... La vida és un continuu, però en el nostre relat personal sovint va per  fascicles, capítols o parts.

Sense entrar en més detalls, en el meu cas, aquest estiu he tancat una etapa, i aquest setembre n'obriré una altre. Una nova etapa. Jo ja tinc una edat, fent el joc de paraules fàcil, ja en tinc dues i vaig camí de la tercera. Tanmateix encara estic tancant i obrint etapes, i que duri. I, de fet, gent que m'envolta, i de més edat que la que tinc, estan tancant i obrint etapes, també, i si Déu vol encara en podran tancar i obrir de noves. 

Però el temps és un continuu. La nostra vida és un viatge en aquest flux que no s'atura, que comença quan naixem i acaba quan morim. És el pas del temps. Sentim la necessitat  de marcar el pas del temps, potser per assaborir-lo, potser per aprofitar-lo.

La cosa és aprofitar el temps. Com s'aprofita el temps? com s'aprofita aquesta cosa líquida i inaprehensible, que som incapaços de copsar en la seva continuïtat i per això dividim en períodes, en cicles, afitem amb dates assenyalades i escapcem en etapes quan l'hem d'explicar?

Què vol dir aprofitar el temps? La societat ens diu: "monetitza el teu temps",  "guanya diners amb el teu temps", "ven el teu temps". Tot el món gira al voltant d'aquesta idea de transformar el temps en diners, que el temps és or. Temps és diner. És el que hem après des de ben petits.

La idea que amaga aquest "temps és diner" és que els diners són més importants que el temps. Però aquesta és una fal·làcia que, a més, és fàcil de refutar:  Per a què volem els diners? sovint els volem... per comprar temps!

És tràgic. Dediquem la major part del nostre temps a guanyar diners. Ho fem així perquè és així com hem après que és el món. Si treballem, guanyarem diners per a poder viure, per a tenir aliment, roba i un lloc on descansar. Serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. És raonable, però ara be la part bona: si treballem molt, si guanyem molts diners dedicant-hi temps, podrem satisfer els desitjos, la necessitat de reconeixement, podrem gaudir de plaers, d'experiències intenses. 

Si dediquem el nostre temps a guanyar diners, podrem fer que el reduït temps d'oci que ens resti sigui tan intens, tingui tanta qualitat que ens sentirem compensats amb el canvi.

Aquesta és la promesa de la nostra societat. I funciona. El cert és que cada vegada hi ha més gent disposada a sacrificar la major part del seu temps per la promesa de petits moments d'oci intens, de reconeixement social, d'èxtasis.

La gent creu aquesta promesa.

Potser perquè m'estic fent gran, ja no me la crec aquesta promesa. El cert és que per a molta gent, aquesta promesa no s'acompleix mai. Amb prou feines el temps que inverteixen en guanyar diners els proporciona els recursos per satisfer les necessitats bàsiques. Sovint ni això. En part, també, perquè el sistema ja s'encarrega de que les necessitats "bàsiques" tinguin més a veure amb el benefici d'uns pocs, que amb les necessitats de la majoria. 

Sigui com sigui, la gent segueix dedicant hores i hores a "guanyar" diners. Com si guanyessin res. No guanyen res. Perden el seu temps. El dilapiden. 

Si sabéssiu del cert que demà us moriu, què faríeu? Tant me fa la resposta. El que és segur és que el vostre temps seria un bé molts escadusser. El vostre temps valdria per vosaltres molt més que or. El cas és que no sabeu si demà seguireu vivint. En realitat el vostre temps és l'únic que teniu. i el seu preu és, independentment del temps que us quedi, infinitament més valuós que tot l'or del món. Perquè és únic i escadusser, més escadusser a cada segon que passa.

Però el sistema està pensat per a que la gent vengui el seu temps de forma miserable, a canvi d'una promesa que difícilment s'acomplirà. Els únics que poden creure en aquest sistema són els compradors de temps. Però el temps també els atrapa. Ningú viu per sempre. 

Els compradors de temps, el poderosos, sí que creuen en aquest sistema. El defensen a mort, amb repressió i violència, si cal, perquè, eventualment, ells sí que gaudeixen de moments d'oci intens, d'èxtasi, de reconeixement... Com addictes busquen viure en aquests moments i per això els cal mantenir a legions de seguidors i d'esclaus que els "venguin", a un preu gairebé gratis, el seu temps i la seva atenció. Per això els cal mantenir i mantenir-se en el poder.  Són vampirs de temps que xuclen la vida mateixa de la gent. 

Com ho fan? amb la falsa promesa del plaer, amb succedanis de l'èxtasi, també amb repressió i amb amenaces. Instintivament volem viure i l'amenaça a la vida és una coerció efectiva. Preferim viure, encara que sigui com esclaus, que deixar de viure. Si més no, podem acceptar l'esclavatge durant una part del nostre temps, si creiem que acabarà algun dia. Si creiem que algun dia serem lliures i gaudirem plenament del temps que ens resti.

Amb el pas del temps he après que no he de creure en falses promeses. He après que el meu temps és un bé preciós i únic. He après a identificar, defugir i combatre a alguns vampirs de temps però, certament, no a tots. No és fàcil detectar aquests  monstres perquè la mateixa societat és el seu constructe, la seva trampa. Un parany farcit d'esquers.

Ens cal un altre món i, com deia l'Arcadi, un altre món és possible. Però la revolta és difícil, perquè ens cal reconèixer, primer de tot, i cada dia, que no viurem per sempre, Que satisfer el desig, el plaer o l'èxtasi no són els objectius de la vida. Encara menys quan son altres els que ens ensinistren en quin plaer hem de sentir, quin desig satisfer, i quin és l'èxtasi que hem d'assolir. Potser caldria començar per llegir a Marc Aureli.  

"Titulitis"

Aquest passat mes de juny vaig presentar el treball final del Màster Universitari d'Enginyeria Computacional i Matemàtica, que és un interuniversitari entre la Universitat Rovira i Virgili, la pública de Tarragona, que és la universitat que lidera la part acadèmica, i la Universitat Oberta de Catalunya, que posa la infraestructura de campus virtual. 

És un màster relativament "curt" (però que he fet a un ritme lent i m'ha ocupat ben bé tres anys ) i que permet aprofundir en qüestions que m'interessen personalment, en el sentit de que m'interessen de forma no professional. És una màster que he fet per gust,  sense esperar que em proporcioni cap millora laboral. L'he fet  perquè m'agrada aprendre, perquè les mates sempre m'han agradat, tot i  que en el passat semblava que l'univers es congriava per a fer-me-les odiar, i perquè d'altres tòpics tractats, com la intel·ligència artificial, són de plena actualitat, i a mi m'agrada aprendre "fent", que encaixa força bé amb el model UOC 

Ho he passat molt bé fent el màster. Estic molt content d'haver-ho aconseguit i no puc deixar de pensar que té una part d'èxit personal. Per la dificultat, també, atès que per circumstàncies familiars el TFM ha estat molt més difícil d'acabar del que esperava. A mi m'ha representat un fort desgast. No tant per a tasca en si, com per les circumstàncies que l'han envoltat.

Amb aquest títol resulta que a dia d'avui soc Enginyer Tècnic de Telecomunicació en l'especialitat d'equips electrònics, des de 1992, per la UPC; també soc Màster en Enginyeria Informàtica, per la UOC, des de 2022; i ara, afegeixo el Màster en Enginyeria Computacional i Matemàtica, per la URV-UOC, a 2025. Tres enginyeries. Alguna més en caurà si les meves circumstàncies vitals m'ho permeten. 

Jo podria ser un cas de "titulitis". Però no ho soc. La "titulitis" és aquest vici social que imposa que per accedir a qualsevol càrrec o lloc de treball,  cal un títol. Això no hauria de ser dolent. De fet seria molt bo que es pogués confiar plenament en que els títols que s'obtenen al sistema educatiu proporcionen una base de coneixements teòrics i pràctics suficients per accedir a les professions que fan referència. Seria molt bo que quan s'oferta un lloc de treball, es pogués confiar que el títol que es demana sigui realment el que es necessita, i que un recent titulat pot, si més no, afirmar que té els coneixements teòrics i pràctics suficients per exercir aquella tasca i ser productiu en un temps raonable. Això seria l'òptim, però sovint les ofertes de treball demanen títols que no són escaients. Com que això és així des de fa molt de temps, la gent sovint infla els seus curricula amb títols, distincions, càrrecs... 

Fa molts anys la formació universitària només estava a l'abast de famílies riques. Ser llicenciat, metge o enginyer era un senyal de ser "de bona família" i de classe benestant. El títol universitari era enlluernador i provocava el respecte de les classes treballadores. EL progrés va trencar aquesta barrera de classe i tots els que avui voltem la cinquantena vam viure una època en la que els estudis universitaris es van posar a l'abast d'una bona part de les butxaques familiars. Encara suposava un gran esforç, però les famílies treballadores van poder veure com els seus fills accedien a la universitat i obtenien aquells títols tan preuats. 

Un efecte secundari va ser el menyspreu  dels títols de formació professional no universitària. Perquè el títol universitari et portava a "manar" i els títol de formació professional" a ser "manat", a la cadena de muntatge, a ser classe subalterna. Aquest era el pensament de la gent. "Estudieu, fills, i podreu manar". 

És clar, no tothom pot manar. Quan tothom pot estudiar, quan pots tenir molta gent amb el títol necessari per accedir als llocs directius, el fet d'accedir-hi, o no, depèn d'altres factors.

En tot cas, els títols van passar de ser una condició suficient, a una condició necessària (encara que no suficient)  per accedir a llocs de feina ben pagats, o de caràcter directiu. Es descompta que el poder té títols. Els funcionaris de nivell alt són, sens dubte, titulats  universitaris. El sector privat també valora les titulacions. Les grans corporacions de les finances, banca, tecnologia, consultoria demanen, gairebé de forma sistemàtica, titulats universitaris.

Calen aquests títols? Sovint no. Sovint les tasques que es fan demanen coneixements que no són els que s'imparteixen a les universitats. O potser sí que s'imparteixen però, per excés o per defecte, el nivell no es correspon amb el que es demana.

Per una banda hi ha una societat que sobrevalora els títols; per una altre empreses que utilitzen els títols com a filtres per a les demandes d'ocupació; a més, títols oficials que no sempre responen a les necessitats reals de coneixements teòrics i pràctics de les empreses i, per tant, empreses de formació que aprofiten aquesta necessitat de formació per oferir cursos i titulacions de caràcter privat. Al final, oficials, o no oficials, hi han títols per a tot.

Potser hi ha un excés de títols. No sabria dir. Potser sí que cal una formació fortament especialitzada per omplir determinats buits de personal en àrees concretes de coneixement. Però també és cert que, sovint, per a moltes tasques, la formació universitària demanada és un cas flagrant de sobre-formació. 

Sigui com sigui hi han un parell de constants: una, la majoria de la societat, encara avui, dona molta importància a les titulacions; dues, obtenir una titulació demana, sovint, un esforç gran i sostingut per part de l'estudiant.

És a dir, potser els títols que es demanen no són adequats al lloc ofertat, potser estan sobrevalorats, potser la formació associada al títol no és l'escaient a les tasques que es demanaran. Caldria anar amb molta cura a l'hora de demanar un títol per a un determinat lloc de treball. Caldria saber molt bé quins coneixements teòrics i pràctics són els que estan associats al títol i, valorar amb cura, si aquest conjunt de coneixements són escaients al lloc demanat. És per això que els títols professionals haurien d'estar reconeguts i recolzats per les associacions professionals respectives, i aquestes associacions haurien de tenir veu i vot en la confecció dels programes formatius que condueixen a la consecució dels títols.  Per la seva part, la Universitat hauria de vetllar de mantenir i aportar el caràcter innovador i de recerca a les diferents àrees coneixements. 

Tot es podria fer millor. Sens dubte. En tot cas, estudiar per obtenir un títol és una tasca individual. És un esforç intens i que s'allarga en el temps. O així hauria de ser. Obtenir un títol, universitari, en particular, vol dir que aquella persona té, o hauria de tenir, una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici. A més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli. Obtenir un títol costa. Demana un esforç. Obtenir el títol és, en part, un reconeixement a aquest esforç  i a aquesta capacitat. El títol vol dir que la societat sap que ets capaç d'esforçar-te per aconseguir uns objectius, i que has acreditat uns coneixements teòrics i pràctics sobre una qüestió determinada.  És un reconeixement i aquest és el seu valor.  Per això és un èxit personal.

Per això des d'aquí, una felicitació sincera a tots els nois i noies, homes i dones, que aquest passat mes de juny han aconseguit les titulacions de ESO, cicles formatius, batxillerat, graus i màsters universitaris, doctorats, postgraus, cursos de tota mena. Perquè ha estat un esforç llarg i sostingut, que mereix un reconeixement. I animar als que no ho han aconseguit a que tornin a intentar-ho. Que mirin de trobar en què han fallat, que mirin de corregir-ho, que no es desanimin i que tornin a intentar-ho. Si al final no pot ser, que no pensin pas que és un fracàs. Mai és sobrer el coneixement. Potser més endavant, o potser una altre via. El meu consell és, no deixis mai d'aprendre. El títol està bé, però no és el més important.   

Justament aquests dies s'han conegut notícies de polítics, de tots els partits, a esquerra i a dreta, que han mentit en el seu curriculum. Polítics que han dit que tenien uns títols que no tenien.

Han mentit. Han ocupat llocs públics enganyant a la gent. Han volgut passar pel que no eren. Han volgut fer creure a la gent que tenien una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici, a més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli que no tenien.

En canvi han demostrat que són uns mentiders, uns cínics, uns corruptes de la pitjor espècie. Han volgut passar per "llestos", i han tractat a la resta del món de ruc. Han demostrat ser uns classistes. Volen lluir unes titulacions que no tenen. Volen el reconeixement que impliquen aquestes titulacions sense l'esforç necessari per aconseguir-les. Volen fer creure que tenen uns coneixements que no tenen. Volen ocupar uns llocs, i acaparar uns sous, que no mereixen en cap cas, per manca de coneixement, i per manca d'ètica. 

Qui menteix en una titulació hauria de quedar inhabilitat permanentment per a l'exercici d'aquella titulació. Se li hauria d'impedir, fins i tot, l'accés als estudis. Si més no fins que demostri que és una persona digna de confiança davant un tribunal format per titulats de la titulació ofesa per la mentida. Perquè qui menteix dient que té un títol que no té, ofèn. Ofèn, i molt, als que s'han esforçat, de forma intensa i sostinguda en el temps, per fer-se dignes del títol. Per honorar aquest reconeixement obtingut amb esforç. Vet-ho aquí.

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!

Amnistia, eleccions i meditació estoica.

 Avui s'ha publicat al BOE la llei d'amnistia.

Espero que tots els que han patit les represàlies de l'estat en puguin treure un profit. Si és que, és clar, decideixen acollir-se'n. Que serveixi per alliberar-los de la persecució de l'estat espanyol. Ho espero de debò. És per aquesta molta gent que la llei d'amnistia val la pena.

Tot i així, crec que tots faríem bé de no refiar-nos el més mínim. No em semblaria estrany si, al final, l'aplicació d'aquesta llei acaba sent retorçada. L'estat ha pactat la llei d'amnistia amb fàstic i oposició interna, i ha estat més fruit de les necessitats electorals de Pedro Sánchez que no d'una voluntat democràtica. 

És important això, perquè l'oposició interna -notablement, la judicatura- ja ha començat els moviments per a aigualir els efectes de la llei. En particular, crec que aniran a pel president Puigdemont. Sospito que el molt honorable i el seu advocat Gonzalo Boye en són ben conscients d'aquesta situació. Pel seu propi bé, segurament el més segur per al president a l'exili sigui romandre a Catalunya Nord. Si més no fins que sigui ben clar que els jutges no el podran detenir. Arribat el moment, tampoc aniria a Barcelona sense una escorta de confiança absoluta. Estic convençut que les clavegueres de l'estat consideren la possibilitat d'atemptar contra la seva vida. Digueu-me paranoic.

En tot cas, espero que l'amnistia serveixi per a la majoria. 

És significatiu el cas de Jordi Sánchez. Sembla que renunciarà a demanar l'aplicació de la llei, per tal d'esperar al resultat de la denúncia de la persecució soferta que va presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Serà interessant. L'aprovació i aplicació de la llei d'amnistia pot fer que diverses causes presentades a tribunals internacionals acabin en no res, en considerar-se que l'amnistia constitueix una reparació. Evitar condemnes internacionals a l'estat espanyol ha estat un dels arguments a favor de la llei d'amnistia. Caldrà seguir aquests processos internacionals.

Des del darrer post, a l'abril, fins avui, hi han hagut les eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Parlament Europeu. Una bona part dels votants independentistes s'han abstingut a totes dues votacions. Els partits polítics independentistes semblen desconnectats dels seus votants. Aquesta desconnexió també afecta als partits d'esquerres i, a tots dos comicis s'ha pogut observar l'entrada i el reforçament de les opcions racistes i xenòfobes. El poble, els més rics i els més pobres, voten ultradreta. I la cada cop més reduïda classe mitjana ja no sap a qui votar, després d'anys i anys de fer-ho i comprovar que el vot es va tornant cada cop més inútil.

El sistema en conjunt sembla estar en decadència. En el temps que ha anat des del darrer post de l'abril al d'avuí he tingut temps de llegit "La défaite de l'Occident" del francès Emmanuel Todd. Un llibre que parla justament d'això: de la decadència de la civilització occidental i de la d'Europa, en particular. Todd  en fa l'anàlisi i defensa la tesi que aquesta decadència és fruit de molts factors, i que té a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i en com s'està desenvolupant, la seva mostra més virulenta, sagnant i perillosa.

El món va malament. Al nostre país, a Catalunya, al nostre petit racó de món hauríem de ser capaços de redreçar. No serà gens fàcil. Cal sumar els esforços de molta gent. Cal poca gent per a malbaratar esforços, Cal molt de temps per aconseguir resultats. Cal poc temps per a destruir-los. Sempre és més difícil fer que desfer. L'esforç sostingut no té per què obtenir recompensa. L'esforç, sovint esgotador, també sovint només afecta l'entorn més proper. És així.

Caldrà acceptar-ho, doncs. Estoicament. Si el nostre millor esforç, sostingut, només serveix per a redreçar una mica l'entorn que ens envolta, aleshores cal fer-ho. Perquè el nostre entorn, el meu entorn, el teu, el seu, el de tots nosaltres, junts, és el nostre país. Vet-ho aquí. És el nostre deure envers els demés, i envers nosaltres mateixos el tractar de fer que el nostre entorn proper sigui, cada dia, una mica millor. Ni que sigui amb una millora infinitesimal, gairebé imperceptible.  Ni que alguns dies, només es pugui aspirar, i que això sigui una gran victòria, a que el nostre entorn no es degradi gaire. Només podem comptar amb el nostre millor esforç, i el que hagi de ser, serà. Llegiu a Marc Aureli. 

No sembla gran cosa, però no hi ha més, i ho és tot. I jo crec, vull creure fermament, que això que penso jo també ho pensa molta gent d'aquest país. Crec que amb l'esforç sostingut de tots els que pensem així farem que aquest país es redreci i sigui lliure. Crec que hi ha molta gent a molts altres països que també pensen això mateix. Crec que faran el seu millor esforç per redreçar llur país. 

Vull creure en la gent i que, malgrat  l'avarícia i les guerres, un altre món és possible.

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.

Adéu, Josep Maria Espinàs.

 

Aquesta tarda ha mort Josep Maria Espinàs. 

Se'n va un referent personal. Se'n va l'autor de les columnes d'opinió , a les contraportades de l'Avui, que jo llegia allà a l'acabament dels vuitanta, o inicis dels noranta.  Se'n va l'autor del cant del Barça. Se'n va l'autor dels llibres de viatges, a peu, per un munt de llocs i paisatges humans i naturals.

Se'n va algú que estimava la terra, que estimava la llengua, que estimava el país.Se'n va algú que va ser un mestre en aquesta estimació. Referent també en aquesta estimació pràctica, que passa per a fer servir la llengua catalana sempre i a tot arreu. Referent, també, en com estimar la llengua, parlant-la i emprant-la, i el país, recorrent-lo a peu, fent-ne els camins, els cims, les valls, els pobles, els rius i el mar. Sentint-los a la pell i a les cames.

Se'n va un savi. Que escoltava i preguntava. Se'n va l'autor de grans converses amb personatges de tota mena del nostre país.

Se'n va un referent personal. Però els que senten més la pèrdua són, sens dubte, la família i els amics. Des d'aquest bloc, les condolences i l'escalf als familiars del finat.

Adéu, Josep Maria Espinàs. Moltes gràcies, de cor. Gràcies.  Tot l'agraïment i l'admiració per a vos. Descanseu en pau.

.

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"

Per què em costa escriure?

Em costa escriure. O no trobo el moment, o no m'arriba la inspiració. Potser és que les forces se m'escolen piulant al Twitter, la xarxa social de l'odi, que diuen alguns. O potser és que després dels anys intensos, d'entusiasme, d'esperança i desig, de pujada, que van precedir l'octubre de 2017 ara som a la baixada. Qui sap. Potser és que m'estic fent gran i cada cop valoro més el temps. Només tenim un temps limitat. Què fem amb aquest temps, a què el destinem, és la decisió més important que podem prendre en cada moment.

La meva dona em feia una reflexió ahir: "quan fas tasques rutinàries i avorrides, el temps passa poc a poc, i se't fa molt pesat. Però quan més tard ho recordes, et sembla que és un temps que ha passat ràpidament. Un temps perdut. Un temps en blanc. En canvi quan fas alguna cosa emocionant, nova, o que t'omple l'esperit, el temps passa ràpid, sense adonar-te'n. Però després recordes aquells moments amb detall, amb intensitat. Recordes que has viscut.". Sí, la percepció del pas del temps és subjectiva. Els físics ens diuen que el temps és relatiu, però en l'escala humana en que ens movem, el temps és, més que cap altre cosa, subjectiu. I escàs.

Escriure m'ajuda a rumiar, a ordenar idees, a perfilar arguments. És un gran exercici. És un exercici que demana temps. Suposo que la meva activitat personal i responsabilitats familiars em reclamen molt més temps que abans i, certament, opinar sobre les notícies del dia, o redactar pamflets ideològics de dubtós gust i qualitat ha passat a tenir menys importància i, per tant, a ocupar menys temps del que hi esmerçava,

També hi ha que a mida que un es fa gran, es tona més i més descregut. No dels ideals, que crec que mantinc intactes, però sí de la gent, sí dels sistemes. El principi de Hanlon («no atribueixis a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa») era primer una frase divertida, després vaig adonar-me de la saviesa que amagava, encara més tard em vaig a donar que, en el fons, expressava una gran confiança en la bondat de la humanitat. He fet servir aquest principi un munt de cops per donar-me una explicació a molts dels esdeveniments que passen pel món. No és que siguem dolents, és que som rucs.

Però avui, aquesta fe i confiança en la humanitat trontolla. Ja no tinc tan clar que Hanlon es pugui aplicar a tort i a dret. Vet aquí l'argument: la humanitat és diversa. Som molts els que som ignorants i que si no ho fem millor és perquè no en sabem. Bo que voldríem fer-ho millor! I aprendre'n, i no ensopegar una vegada, i una altre,  i una altre, amb les mateixes pedres. Però el cert és que també hi ha molta gent llesta, i que en saben, i que de forma plenament conscient actuen en la cerca del propi benefici, i aquests encara són els bons. També hi ha gent que de forma plenament conscient busca el mal dels altres, potser no de tots, potser només d'un col·lectiu, o simplement  pel plaer d'exercir el poder. Pel plaer de causar dolor, de prendre la vida d'altres, de fer-los patir. Hi ha qui troba plaer en això. Hi ha qui planifica i executa la recerca d'aquest plaer. El mal existeix.

Em passa això: quan penso i escric sobre les notícies del dia no puc evitar, d'un temps cap aquí, considerar el mal com a part de l'equació. Escriure pensant que la humanitat és estúpida, però bona era, en el fons, gratificant. En canvi, escriure pensant que hi ha una part de la humanitat que és malvada és molt dur perquè la sospita és que aquesta part que és malvada és, essencialment, la que està prenent les decisions importants.

És molt dur perquè el món s'està anant a fer punyetes. És molt dur perquè molts joves han perdut l'esperança. Quina esperança han de tenir, si els estem espantant? si els darrers anys se'ls ha educat en la por? si només s'espera d'ells que siguin ma d'obra dòcil i barata, i consumidors compulsius? Que poden esperar si els seus pares -la meva generació, els que avui estem entre 35 i 65- estàvem avisats de la crisi climàtica, de la crisi de recursos, de la crisi de deute, del perill de la corrupció, del perill del feixisme, de la vacuïtat de la imatge, del perill de l'hedonisme com a sistema... Ho sabíem. I enlloc de plantar cara, de canviar quan encara érem a temps, hem preferit aprofundir en tots els vicis, confiant en que un deus ex machina científic ho resoldrà tot, o pitjor encara, buscant un enriquiment egoista fins a la bogeria, o encara pitjor un exercici del poder en el que la carn humana es ven a preus rebaixats, o directament es malbarata i es trinxa. Què han d'esperar aquests joves quan els hem fallat de forma tan estrepitosa? Com ens atrevim a dir-los que ells són el futur? Hem fallat, per maldat i per estupidesa (la barreja de por i ignorància). El que és pitjor:  seguim fallant.

Em nego a deixar-me endur pel pessimisme, però em calen arguments i cada cop se'm fa més difícil trobar-los. Potser per això em costa tan escriure.

Bona diada de Sant Jordi

 

Avui és Sant Jordi. La diada del patró de Catalunya, i d'un grapadet d'altres països d'Europa,

La tradició catalana fa que en aquest dia els enamorats es regalin roses, l'home a la dona, i llibre, la dona a l'home. L'evolució de la tradició ha fet que aquest intercanvi ja no estigui regulat pel sexe dels participants. La festa és més bonica així.

A mi m'han regalat "El monstre de Santa Helena", d'Albert Sánchez Piñol. Tot indica que serà un dels èxits de la diada. A mi em fa força il·lusió. Ja era un fan de Sánchez Piñol i les promocions i crítiques del llibre posen les expectatives molt altes. Així sigui.

Sant Jordi és primavera. EL dia és rúfol i ennuvolat. No és estrany que per Sant Jordi els dies siguin així, tot i que, en general, preferim recordar els dies de Sant Jordi lluminosos i assolellats. La primavera ja ho té això. Sant Jordi ész primavera. Potser el dia no és l'estàndard que recordem, però la primavera d'enguany, certament sí que ho és: amb prou feines fa tres setmanes feia un fred que pelava. En canvi el passat dissabte vam tenir un tast de l'estiu. Ahir i avui sembl que l'hivern ha decidit passar a saludar abans d'acomiadar-se.

Primavera. Sant Jordi. Falciots. Falciots que encara no estan gaire cridaners. Potser una mica desconcertats per aquestes giragonses de la primavera. Però ja se'ls veu. fa uns dies que són aquí. Els meus estimats falciots. Els ocells més valents i més viatgers de tots. La primavera al cel.

I aquest país que fa la festa. Que li cal fer la festa. Que ens cal fer aquesta festa de la rosa i els llibres, del sant cavaller, el drac i la donzella.

Que Sant Jordi ens inspiri els seus valors d'honor i de lluita del bé contra el mal; de protecció dels febles contra els forts, representada en el rescat de la donzella; d'exaltació de l'amor i la bellesa, representada en les flors; d'exaltació  de la lectura com a gran instrument del coneixement i la cultura, representada en els llibres. No hi ha una diada més bonica que aquesta.

Que tinguem una bona diada de Sant Jordi.

No a la guerra

El conflicte entre Rússia i Ucraïna no és nou. Probablement les arrels cal anar a trobar-les en el desmembrament de la URSS. En tot cas, la tensió actual segurament es pot enllaçar amb la guerra al Donbass, al 2014. 

Essencialment, les regions del Donbass i Crimea són russòfones i, nacionalment, de majoria russa. Rússia hi té interessos estratègics i militars, com la base naval de Sebastòpol, a Crimea, que és la principal base naval de la flota russa al mar Negre.

Els estats tenen interessos. Rússia té interessos al Donbass i són ben lícits. No volen tenir bases de l'OTAN a la porta de casa seva. Per la seva banda, Europa necessita el gas rus i Rússia és un proveïdor fiable. No es tracta de ser amics, es tracta de que Europa i Rússia puguin satisfer els propis interessos de la millor forma. Allò que se'n diu un win-win. A qui li interessa un guerra?

Als Estats Units. Per què? deuen tenir interessos, sens dubte. Econòmics. Segur. Per cert, sabeu quina és la primera indústria dels Estats Units, oi? correcte, l'armamentística. El cas és que l'avi Joe Biden està aconseguint  allò que semblava impossible: fer bo a Trump. Trump va replegar els Estats Units al  "seu territori" i va estalviar-se les accions militars. Resultat? Trump era odiat pel complex militar-industrial nord-americà.

Ha resultat que "els demòcrates" nord-americans són com "els socialistes" europeus. Exactament els millors representants de les elits. Aquells que sempre manen i volen seguir fent-ho. Els rics que guanyen per golejada la lluita de classes. Biden ens vol ficar una guerra perquè les guerres i el capitalisme de guerra, i el capitalisme del desastre, són una forma ràpida de fer molts diners. 

El nostre món marxa de pet al desastre. Estem en mans de psicòpates, aprofitats, narcisistes, mentiders, mafiosos, ignorants, hedonistes... Però, ai las, la humanitat també és així. Un món ple d'hedonistes, covards, ignorants. Un món ple d'irresponsables i d'indiferents. Un món sotmès que obstinadament tria la píndola blava. Aquest món va a la guerra, com un xai a l'escorxador. Un món que obeeix. Com no voleu que obeeixi, si va acceptar que li posessin morrió sense revoltar-se. Com una bèstia capada.

Jo dic No a la guerra. No als poders. No al poder. No a aquests governs al servei dels poders, No a l'OTAN. No als exercits quan són ofensius. No a les policies quan són policia política.No a la repressió de les dissidències. No a l'obscurantisme, a les supersticions, i a la ignorància. No als falsos déus. Ni deu, ni rei, ni amo! No a aquest món covard, irresponsable i indiferent. No als feixismes. No al capitalisme salvatge. NO. Diguem NO, com a la cançó.

Rússia no és la meva enemiga. Al contrari. Ja ho he dit algun cop. Jo tinc un deute personal amb Rússia i només puc estar agraït a la Rodina, la mare Rússia.  No a la guerra. A totes les guerres. Encara més contra aquesta guerra.

Ja n'hi ha prou de manifestar-se com xais, amb lliris, sense llençar un paper a terra, amb samarretes de colors i amb cants i eslògans puerils. Més ens val que comencem a fer-nos càrrec del món. Que ens desfem de les màfies que ens governen i se n'aprofiten de nosaltres. Amb aquests, cap pietat i cap misericòrdia. Ni oblit, ni perdó. Contra aquests, contra els malvats, contra el poder, llencem tota la ràbia de tants anys. Ells ens criden a la guerra, a la seva, a la que els convé a ells... Però  aquest cop els xais seran llops, i la guerra serà contra ells, contra els autèntics malvats. 

Serà la guerra justa. Aquesta guerra sí que cal fer-la.

Un petit exit personal

 

2022 també ha començat amb una satisfacció personal. He presentat el meu treball final de màster d'Enginyeria Informàtica a la UOC. A l'espera de la nota final (entenc que no han d'haver sorpreses) afegeixo el títol d'Enginyer Informàtic al d'Enginyer Tècnic de Telecomunicació, per la UPC, que vaig obtenir al 92, aviat farà 30 anys.

A aquestes alçades de la vida, però, aquest nou títol té molt més a veure amb la satisfacció personal i l'interès que tinc per la tecnologia que amb objectius professionals. Fa molts anys que faig d'informàtic. Per una banda, aquest títol aporta la certificació oficial a la meva experiència professional. Per altra, he pogut adquirir coneixements en àrees que, professionalment, no havia tocat mai. En particular, la simulació de processos, i la intel·ligència artificial m'han cridat l'atenció. El meu treball de final de màster ha anat precisament de classificació d'imatges fent servir tècniques de deep learning.

M'he quedat amb  ganes de més. Tinc ben viu el cuquet d'aprendre. No se si aquest mateix semestre que comença ja em matricularé d'un nou curs (un nou màster? idiomes?) o m'esperaré al setembre. El que és segur és que si tinc forces i les condicions acompanyen, aquests no seran els darrers estudis que faci amb la UOC. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a la institució i al seu professorat. Aprofito per manifestar la meva valoració molt positiva del seu sistema d'ensenyament, pràctic i competitiu.

Un petit èxit personal. Estic satisfet. És clar que sí.  

 

Represa

 Represa. Ha encetat l'any amb la superació o si més no començant a superar, d'una difícil situació personal de salut de la meva parella. Tot el 2021 va ser un descens als inferns en el que el Covid només va ser una anècdota. Però 2022 ha començat amb aires de represa: una intervenció a temps i l'estada a l'hospital sembla que ens posen en el camí de recuperar la salut perduda. Així sigui.

Els desitjos i els propòsits són aquests: que tinguem salut i que sapiguem cuidar-nos. Si estem sans, si estem forts, podrem lluitar pels nostres somnis.

Us diré que el més important per mi -avui ho sento així- és que vull viure. Tinc il·lusions. Em sento fort. El temps ha passat i ja no sóc el jove que era fa 30 anys. El món és ben diferent. He viscut ja algunes vides: la vida del nen, del jove, de l'adult. Com adult, també he viscut, i visc, vides diferents. Marcades per esdeveniments crucials, com pot ser un canvi professional, una malaltia i la seva superació, o potser fites de l'aventura col·lectiva d'aquest país. Avui tinc més paciència, mètode, perseverança i experiència. M'han de servir per les vides que em resten per viure. Tant de bo que siguin moltes encara. No me n'he cansat de viure, i avui crec que no me'n cansaré mai.

Un món per viure. Un món que cal deixar net i endreçat per als que ens seguiran. Pel meu fill. Pels teus. Per a tu mateix  i tu mateixa, que tens vides per viure. Amic, amiga. Per a tu, que com jo, estimes la vida, i aquest món.

Vull tornar a caminar per les muntanyes. A nedar a la platja. Vull omplir d'aire els pulmons. Vull sorprendre una guineu al prat, un voltor al cel, un isard a les roques, un picot a l'arbre, un dofí al mar, un capgròs a l'estany, els falciots a la primavera. Vull omplir-me amb el perfum de jardins florits, de terra mullada per la pluja, de brases a un poble en festa major.

Tot això vull. Maldaré per aconseguir-ho. El meu bon desig per a vosaltres és que vosaltres també pugueu gaudir tot això que jo vull per mi. Que tingueu salut i força per aconseguir-ho, que les circumstàncies us siguin propícies. Que tingueu somnis i desigs, i que pugueu fer-los realitat. Que pugueu viure moltes vides.

I quan arribi el moment de tancar els ulls per sempre més, que ho feu satisfets.

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.

L'estupidesa com a signe dels temps

Fa un mes i mig que vam votar i que vam obtenir la primera majoria absoluta  en vots independentistes en una contesa electoral convocada per l'estat espanyol.

Una victòria obtinguda en el context de la pandèmia. Una victòria treballada, com totes les de l'independentisme. 

Una victòria, però, que de nou és capitalitza pels partits que demostren, un cop més, i això ja cansa, que són la baula més dèbil de la cadena. 

Avui el tacticisme i les lluites pel, cada cop més reduït, poder de la Generalitat fa que encara no hi hagi un govern. I trigarà. 

Personalment, no em crec que el problema sigui el Consell per la República. Més aviat sospito que, per variar, es tracta dels calés. Junts vol gestionar els fons europeus. Els únic diners frescos que, potser, vindran. I ERC, lògicament, també. Però com que això seria poc èpic i massa prosaic, uns i altres ens diuen que el problema és el Consell per la República. Sense comptar que el "pas al costat" de Mas, o la no investidura de Turull, amb les dramàtiques circumstàncies en que es va produir, no seran perdonats en molt de temps. Ja veus. El vol gallinaci, el tacticisme en curt, l'estupidesa reiterada i infinita, en definitiva, dels partits independentistes. De tots.

Sense comptar que, probablement, dins de Junts algú està especulant amb un « què passaria si es repetissin les eleccions ? » El conte de la lletera diu: « els vots que van anar al PDeCAT i al PNC serien capitalitzats per Junts que, passaria a ser primera força de l'independentisme. Probablement, primera força en vots al Parlament i, probablement, enviaríem a ERC a la tercera posició ». Molt llaminer.  Però hi ha el factor imponderable del grau de cabreig dels votants. 

Tot plegat és una gran banalització de l'independentisme. Que la independència només pot venir del sacrifici, de la resistència civil, de la mobilització persistent, contundent i amb suficient  massa crítica de la societat, és un fet. Que calen organitzacions que es posin al front d'aquest combat, en un format mes proper al dels moviments que al dels partits, també. Ara mateix, però, els partits no tenen la més mínima intenció d'assumir aquest lideratge. En canvi es buidaran els ulls per veure qui gestiona els fons europeus (si arriben, que Madrid va davant).

Aquesta batalla pels calés sí que és important. Aleshores la pregunta que sorgeix és: "què en penseu fer, dels calés?" No vull pensar malament.

Però és inevitable. És inevitable malfiar-se. I per mi ja és inevitable fer-ho a una escala global. La Unió Europea ha demostrat ser tan ineficient com Espanya o  Catalunya a l'hora de vaccinar als seus administrats. Quina conclusió se'n treu? Jo relaciono ineficiència amb corrupció. Potser Hanlon dirà que és més forta la relació amb l'estupidesa. No dic que no. Però poques coses hi han més estúpides que consentir la corrupció de la burocràcia, que institucionalitzar-la, que no combatre-la... La Unió Europea és corrupta? No ho sé, però és ineficient i això és un mal símptoma.

Corrupció sistèmica. Corrupció legal, fins i tot. Corrupció és que s'estigui constatant que els índexs de la pandèmia tornen a descontrolar-se poc a poc, que se'ns adverteixi que no anem bé però, d'altra banda, es vagi «obrint» perquè, és clar, l'economia també ha de funcionar. Crida l'atenció. Això porta, de nou, de forma recurrent i esgotadora, a normes incoherents: per exemple, no puc acompanyar amb el vehicle privat a un familiar d'una bombolla de convivència diferent de la meva, però sí que puc fer-ho amb transport públic on hi han dotze bombolles de convivència més. Potser té a veure que el transport públic és una font d'ingressos de les administracions, i el vehicle privat, no. Per cert, les multes també són una font d'ingressos de les administracions.

És el proper que veurem amb els vaccins. Se'ns exigirà, legalment, un passaport de vacunació per viatjar. Però, d'altra banda, la vaccinació gratuïta per la seguretat social no arribarà a temps per a l'estiu. Però bé, pagant Sant Pere canta i, segurament, si tens prou calés, podrà fer-te un PCR o un test d'antígens per viatjar on vulguis. Pagant. Posem una llei per a que els administrats paguin.

A més sembla ser que els vaccins no immunitzen per sempre. Caldrà doncs, posar-se'n una dosi cada any? Com la grip? Aquesta serà l'excusa per limitar els moviments de la gent pel territori? per impedir-ne les concentracions? Per multar i reprimir per no dur mascareta? Estem d'acord amb això? Jo no. 

Hi ha qui parla ja obertament de la quarta onada que vindrà després de setmana santa. Ineficiència és que, sabent-ho, no s'hi posi remei i acabi passant. Quin és el motiu últim d'aquesta ineficiència? Jo dic que un sistema, essencialment, corrupte. A molts nivells, des d'una escala local, a una de global. 

Un sistema corrupte perquè, sens dubte, ja s'encarrega de reproduir-se i de defensar-se en la seva corrupció. Però també un sistema corrupte perquè, em temo molt que, en el fons, en el fons, o potser no tant en el fons, el món és tan estúpid que accepta, institucionalitza, tolera, fins i tot estimula, enlloc de combatre, aquesta corrupció sistèmica. Un món tan estúpid que bescanvia democràcia i llibertat per "seguretat". Quina seguretat? Sí, home, ja saps, la seguretat de tot una mica... Però avui, quan surtis al carrer, posa't la mascareta. 

Que no dic que no sigui necessari. Al contrari. El que dic és que, molt lamentablement, per moltes raons, ho és. Contra tot el que cabia esperar, resulta que així ens trobem. Què estem fent? Quin món estem deixant? Com podem ser tan estúpids?