Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Sort, Francesc.

Francesc. Sant Pare argentí i jesuïta. El nou inquilí del Vaticà és una incògnita. Hi ha qui l'assenyala com un reformista. Proper, òbviament, a l'església llatinoamericana i als moviments socials. En contra, s'ha encetat una campanya de desprestigi en el que se l'acusa de tebior amb el règim militar argentí (inclús de connivència) i d'una actitud més aviat conservadora pel que fa a moral cristiana: per exemple, va mostrar un rebuig frontal al matrimoni homosexual aprovat fa pocs anys a Argentina; en canvi, sembla que considera l'us del preservatiu com una qüestió menor.

Em sorprèn que cap cadena de TV hagi recuperat una pel·lícula que, segurament, a més d'un ens ha vingut al cap en conèixer aquesta nominació: "La misión", amb Jeremy Irons i Robert de Niro. Dos capellans jesuïtes que lluiten per salvar la vida, molt més que les ànimes, dels indis d'una missió catòlica a la selva americana. Es tracta d'una lluita molt més física que espiritual i em recorda, salvant totes les distàncies hollywoodianes, la tasca que Pere Casaldàliga ha dut a terme al Mato Grosso, al Brasil. Pere Casaldàliga és un dels noms importants de la Teologia de l'Alliberament. Aquest corrent que compta amb el suport, la simpatia i el compromís (fins al martiri) de molts religiosos, en particular de jesuïtes, americans.

Caldria veure quina es la postura de Francesc envers la Teologia de l'Alliberament. Per mi, aquesta és la clau. Amb tot el respecte, però, no em faig gaires il·lusions. No s'atura el Titanic a cops de rem. Malgrat declaracions com que vol "una església pobra pels pobres"; o la mateixa tria del nom, Francesc, per Sant Francesc d'Assís, el sant que segurament es mereix més que cap altre ser el patró dels moviments ecologistes i anti-capitalistes d'arreu del món.

Son molts els milions d'éssers humans que tenen a Francesc com una referència fonamental i molt important. És una gran responsabilitat. Per tant, doncs, des de la distància ideològica, molta sort, Santedat.

Pere Casaldàliga a "el Món a RAC1".

El passat dijous, a "el món a RAC1", van entrevistar a mossèn Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguia (Brasil).

Un home gran, per edat i per actes.

Parla de religió, i d'església, sens dubte, però també parla de globalització, de llibertat, d'igualtat entre dones i homes, de l'homosexualitat, de valors, d'humanisme..  "Hem d'humanitzar-nos més. Ser més humans". És una frase que es fonamenta en la creença en que la humanitat val la pena. Tot i que la humanitat sembla voler portar-li la contrària.

Però potser és aquesta confiança en nosaltres mateixos, en la humanitat, el que ens cal recuperar. Podrem fer un altre món possible.

Pere Casaldàliga és un personatge que podem escoltar i que ens arriba amb paraules senzilles. Un capellà de poble, d'un poble de l'Amazònia.

 Un home que espera. Que espera en pau, lliure i amb esperança.

El podeu escoltar aquí.

Cant Espiritual

Estava remenant la caixa de DVDs i en un d'ells m'he trobat una antologia de l'obra poètica de "l'alquimista", Josep Palau i Fabre, o el "monstre" com es va posar a ell mateix en la seva autobiografia publicada de forma pòstuma. [1] [2] [3]

I me'ls he rellegit. I he trobat el Cant Espiritual. Em veig identificat en aquest text que descriu la contradicció espiritual de l'home que declarant-se ateu, en canvi desitja conèixer i estimar, i potser estima, Déu.

L'home és contradicció.

Ens aquestes dates de Setmana Santa em sembla adequat adornar el bloc amb el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre.



Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

París, 14 de maig del 1950