Madame la Guillotine

Aquest matí, un dels col·laboradors de l'Ustrell feia una editorial en que parlava de la possibilitat de la guerra entre Rússia i Europa. Ho mostrava com una amenaça real. Com quelcom que pot passar i que ens agafarà als europeus amb els pixats al ventre, com de costum.

EL cas és que Europa ja està en guerra amb Rússia. Això és exactament el que passa a Ucraïna. Una guerra proxy, en la que la carn i la sang la posen els ucraïnesos, i les armes i la logística la posa l'OTAN, per la banda occidental. Per la banda oriental, la carn i la sang la posen els russos; les armes i la logística, les seves elits. Com de costum allà i aquí, és el poble el que pateix i mor; i les elits les que treuen profit.

Jo tinc la impressió que aquest opinador en nòmina no pretenia fer una anàlisi de la situació internacional si no, simplement, assenyalar un enemic i, sobretot, fer por. El gran negoci dels mitjans de comunicació tradicionals és ser la veu de l'amo i crear estats d'opinió  útils als interessos del grup que controla el mitjà en qüestió. Val a dir que la millor forma de crear estats d'opinió és la por. Por, ja sigui del Covid, dels immigrants, de la IA, dels russos, o de qualsevol cosa que permeti construir un relat espantós. Fa molt de temps que els mitjans de comunicació emeten missatges amb dos objectius: tornar estúpida i infantil a la societat, i espantar-la per a que sigui obedient.

Jo seré un paranoic, però trobo significativa la coincidència en el temps de la recuperació del cas Vólkhov que relaciona l'independentisme català amb el govern rus amb l'opinió alarmista d'aquest matí que assenyala l'enemic rus. La del cas Vólkhov en una trama que és tan inversemblant que seria còmica si no fos perquè hi ha gent que s'hi juga la llibertat. Quina casualitat que el President Carles Puigdemont sigui una de les persones que s'estan jugnat la llibertat. Quina casualitat que sigui senzill  trobar un anti-puigdemontisme visceral entre els col·laboradors matinals de l'Ustrell.

Se'ls veu el llautó. Avui per avui, Puigdemont i la resta d'exiliats són exiliats i per tant, represaliats. Només per això ja tenen el meu suport. Per cert, a què ve això d'assenyalar "als russos", en genèric, com els dolents de la pel·lícula? Quina anàlisi és aquesta? Jo us diré, no és cap anàlisi: és propaganda. 

No crec que a Catalunya mai arribem a veure l'exercit rus com un exercit d'ocupació. En canvi, sí que es pot veure cada dia l'exercit espanyol. Exercit que, per cert, té el mandat constitucional de disparar contra la gent per tal de preservar la reputissima "sagrada unidaz". Ja ho he dit altres cops: la víctima favorita dels exercits espanyols al llarg de la història han estat els mateixos ciutadans espanyols. Només cal que compteu quants morts hi han hagut en les nombrosíssimes guerres civils que regularment s'han esdevingut  a la península ibèrica. Desmantellar l'exercit espanyol  seria una excel·lent mesura de salut pública i ens allargaria l'esperança de vida a tots.

En fi. Sospito que la guerra a Ucraïna va per llarg. Sospito que molts joves, i  no tan joves, ucraïnesos i russos pagaran un monstruós preu de sang per a major benefici d'elits que se'n riuen dels morts. Sospito que els europeus serem empobrits, per tal de pagar tribut a aquestes elits mundials i mafioses, que ens venen "seguretat" a canvi de ser els seus esclaus. Però la única seguretat és que se n'aprofiten de la gent.

Però la gent no protesta. O encara no protesta. A França els pagesos han assetjat Paris. Els francesos tenen el bon costum de deixar molts papers a terra, i fems, i barricades dignes d'una línia Maginot, a les seves protestes. Als manifestants francesos no els fa por donar "la foto que ells volen". De fet, crec que ells mateixos fan la foto i l'envien amb dedicatòria. Per cert, que protestar com ho fan a França no és terrorisme. 

Als manifestants francesos no els fa por Rússia. No els fa por la gendarmeria. No els fan por els jutges. No s'espanten per "periodistes" de pa sucat amb oli que fan propaganda dolenta. 

Aquesta és la lliçó dels manifestants francesos: no tinguem por, i quan toqui sortir al carrer, sortim, per a quedar-nos-hi tant de temps com calgui. Tallant les carreteres, les vies i els aeroports. Tant de temps com calgui, fins que les elits entenguin que han de negociar, o els seus caps coneixeran a Madame la Guillotine.

Immigració

Aquest matí escoltava per la ràdio el discurs de Turull al consell nacional de Junts. Ha fet un especial esment en el traspàs integral de la competència sobre immigració que, Junts afirma, han acordat amb el govern del PSOE. Turull remarcava que Junts vol parlar  obertament de política migratòria a Catalunya.

Fins aquí, tot bé. És obvi que qualsevol país seriós manté un control de qui entra i surt de les seves fronteres. La qüestió és com s'exercirà aquesta competència que, segons la legalitat vigent, essencialment és una competència exclusiva de l'estat.

La meva opinió és que les promeses i juraments del PSOE no valen res. El que és obvi és que els escarafalls de Junts i les seves amenaces tampoc valen gaire. Junts ha vist com el PSOE ha mentit o tergiversat a gairebé totes les promeses que ha fet. Junts, en canvi, fa com que no se'ls creuen i diuen una cosa, i després en fan una altre. Després, tots diuen que això és fer política. Però no: això és mentir i prendre el pel al personal.  El darrer numeret ha estat  absentar-se a la darrera votació al "Congreso" per no haver de votar en contra d'un parell de decrets llei, que és el que haurien d'haver fet per coherència política. En la meva opinió.

En tot cas,  sobre la taula hi ha la política migratòria. Estic segur que no es podrà exercir, però anem a suposar que sí. Que un territori pugui exercir una política migratòria efectiva és, sense discussió, una demostració de sobirania. En aquest sentit, benvinguda sigui la competència.

Immediatament es planteja la pregunta de «Quina política migratòria?». No és una qüestió menor. No és tampoc casualitat que es plantegi ara. L'ombra de Sílvia Orriols és allargada. La batllessa de Ripoll  podria ser una competència molt dura pel flanc dret de Junts i és una amenaça que cal neutralitzar. Vet aquí un primer problema: com pot ser que només esmentar el concepte de política migratòria ja soni a extrema dreta? El cas és que, com he dit abans, el control de les fronteres, és dir, la política migratòria efectiva és, essencialment, un senyal de sobirania que tots els estats independents exerceixen.

Per això ha estat tan lamentable que la "política migratòria" que ha presentata Turull avui al Consell Nacional hagi estat que "expulsarem als immigrants multireincidents". La Orriols deu estar aplaudint amb les orelles.

Va de debò? Això és per al que volen la política migratòria?

Política migratòria és qualsevol cosa que estableixi un criteri sobre qui pot entrar i sortir per les fronteres del teu país. És política migratòria dir que a Catalunya pot entrar i sortit tothom sense que calgui cap paper. Aquest seria un extrem. L'altre extrem seria que a les duanes es demanés papers a tot i a tothom per a entrar i sortir. Amb criteris i procediments de tota mena, i que farien més o menys complicat d'aconseguir els papers a tothom que hagués d'entrar i sortir, àdhuc impossible.

Jo tinc el meu criteri: tothom té dret d'anar on sigui i pugui per tal de guanyar-se la vida. El dret d'emigrar és inalienable, ni que només sigui perquè viure és un viatge i, per tant, viure és emigrar, i tothom té dret a viure. Aquest és el meu principi rector en aquesta qüestió. Opino que la política hauria d'estar inspirada per aquest principi rector.

Però la política només depèn de mi en una ínfima part. A més, a vegades no és evident com aplicar principis rectors. Les coses es compliquen. El Poder complica les coses. El Poder és, sovint, qui dicta la política que s'acaba imposant.

Hi han fets remarcables: Catalunya és la comunitat autònoma (per molt que no m'agradi, encara és una comunitat autònoma) que rep més immigració. Essencialment, la majoria llarga d'immigrants que arriben a l'estat venen a Catalunya. Per població i per nivell econòmic, caldria esperar que Madrid tingués un nombre similar d'immigrants però no és així. 

És evident que el Regne de Madrid (Espanya és Madrid i Madrid és Espanya, recordeu?) té una política migratòria ben definida i que la idea de dissoldre la catalanitat en onades migratòries ha estat ben present en la política de Madrid, però pensar que l'arribada d'immigrants a Catalunya només es cosa de Madrid seria molt dir. És un fet que des de  Catalunya s'ha propiciat aquesta arribada d'immigració

El Poder ho és perquè estableix una relació de jerarquia. N'hi han uns que manen i uns molts que han d'obeir, de grat o per força. En la pràctica, el Poder considera que els que han d'obeir són recursos. Els migrants són uns recursos particularment interessants.

Si el Poder dirigeix una economia basada en sectors primaris, o assistencials, o turístics, o de serveis de poc valor afegit, estarà interessat en un flux migratori intens, perquè proporciona ma d'obra barata per a aquests sectors. Si, en canvi, l'economia és de serveis d'alt valor afegit estarà interessat en l'entrada de pocs immigrants, però molt ben preparats i que proporcionin més valor afegit. 

És el somni humit del Poder: regular la població activa disponible en cada moment, de forma que es maximitzin els beneficis. La immigració és ideal. Perquè permet en cada moment l'ajust òptim de la població a les necessitats productives i de mercat. Una població, a més, sense drets i susceptible de ser deportada quan ja no és necessària, sense haver de donar més explicacions.  Els éssers humans com a recursos. Els autòctons ja no som capaços d'assolir el reemplaçament generacional. Cada dia som més vells i tenim menys fills. El flux migratori esdevé una necessitat estructural, i en progressiu augment. En realitat, que els autòctons siguem cada cop menys és un regal per al Poder.

La gent, i no el Poder, ens hauríem de preguntar com hem arribat a aquest punt i per què. Ens hauríem de preguntar si ens sembla bé, i si estem disposats a seguir per aquest camí. La política migratòria és, de fet, un component de la política, i la política, per descomptat, no la fem la gent, si no que ens la fa el Poder, i sovint la patim, perquè no és política feta amb criteris ètics, si no feta amb criteris estrictament d'interessos particulars dels que exerceixen el poder, i on la gent només és un recurs, vingui del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà.

Cal una política migratòria, perquè és una conseqüència de fer política. Però política al servei de la vida de la gent, no al servei del poder. Dir que "Deportarem als delinqüents immigrants reincidents" no és fer política: és electoralisme del dolent. A més, no serà possible, perquè aquesta competència és exclusiva de l'estat. Avui en dia els  artífexs únics de la política migratòria que afecta a Catalunya han estat i són el PSOE i el PP (i els poders que representen) amb l'aquiescència complaent de Junts i ERC (i els poders que representen).

Tots els partits catalans, de la CUP a VOX, vol gallinaci, s'han apressat a dir la seva. Això sí, des d'un punt de vista electoralista i per a satisfacció de la parròquia respectiva. Un fan-service que es diria ara. Sense plantejar cap debat a fons sobre com vivim, sobre com volem viure i com aconseguir-ho. Política seria això. Però aquesta mena de debats no interessen a ningú, i als partits, l'instrument preferit del Poder, menys.

Un altre món és possible. Si més no, un altre país és possible. Però no amb el Poder que hi ha ara.