Diiumenge, 1er de maig. Manifestació a les 18:00 al Parc de les tres xemenèies de Barcelona.

Duimenge és 1er de maig, dia del Treball, el dia internacional de la classe treballadora.

El diumenge, a les 18h, al parc de les tres xemenèies de Barcelona hi ha convocada la manifestació dels sindicats Solidaritat Obrera, CGT, CNT, COS, IAC i CO.BAS

Vet aquí el comunicat de la taula sindical:

Perquè sobren les raons, Convoquem una manifestació de lluita

1 de Maig a les 18 h al Parc de les 3 Xemenèies

Tots sabem que la vida es fa cada cop més fotuda. Pandèmia i guerres han estat bones excuses per explotar encara més la classe treballadora. Els preus dels aliments, la llum, el gas no paren d’augmentar i els salaris es queden en no res. Les feines són precàries, temporals i mal pagades. Necessitem uns salaris que pugin igual que l’IPC real, no l’estimat ni el que s’inventin.

Sectors essencials de la classe treballadora es queden enrere. Les treballadores de la llar no cobren l’atur. Les subcontrates floreixen arreu. Els ERTOS amaguen acomiadaments injustificats en grans empreses que se’n beneficien. Reclamem la incorporació al règim general de totes les treballadores, la supressió de la subcontractació i dels ERTOS en empreses que s’aprofiten de la situació.

Centenars de milers de persones treballen en l’economia submergida sense contracte ni drets. Exigim papers per a totes les persones migrades sense excepció, igualtat de drets i el tancament dels centres d’internament per a estrangers (CIEs).

La sanitat pública ha patit i pateix greus retallades, les pensions es devaluen, els serveis públics s’encareixen i es deterioren. Allò públic no ha de ser privatitzat ni retallat.

Les grans empreses s’enriqueixen amb les necessitats essencials de la població. És precís posar un topall al preu de l’energia. Cal una empresa pública de l’aigua, de la llum, del gas i una banca pública.

Els desnonaments són el pa de cada dia, els lloguers cada cop són més cars, mentre hi ha milers de pisos buits. S’han de prohibir els desnonaments i cal la creació d’un parc públic amb habitatges per a tothom.

Ens cal una reforma fiscal perquè paguin més els rics, les grans fortunes i les multinacionals, evitant el frau fiscal -que en aquest darrer any ha estat superior a 7.000 milions d’euros l’any- i les derivacions a paradisos fiscals.

Les darreres mesures del Govern, i els seus pactes amb CCOO i UGT, lluny de revertir la situació, l’està consolidant. Necessitem una pujada generalitzada dels salaris i de les pensions per arribar als nivells de la inflació, que en aquest darrer mes ha estat del 9,8%. Necessitem derogar les reformes laborals del 2010 i 2012 i no pas maquillar-les.

Els sindicats combatius i de classe seguim creixent i generant cada cop més millores en empreses i sectors públics per a les treballadores. La lluita feminista consolida l’organització i la mobilització contra el patriarcat de forma potent. El moviment per l’habitatge segueix marcant exemple de resistència i victòries per a tots i totes. L’antifeixisme i solidaritat antirepressiva agrupa organitzacions i col·lectius de forma diversa i plural. La lluita interina ha aconseguit un procediment d’estabilització únic i excepcional per uns serveis públics dignes i de qualitat i al servei de la ciutadania.

Només hi ha una manera de reconduir tot això: Exigir amb la lluita un canvi de polítiques d’aquest Gobierno que, encara que es reclama “d’esquerres”, governa en contra de les treballadores. Per tot això, aquest 1 de maig no ha de ser un dia més, ha de ser el d’inici d’un combat pels nostres drets, els de les treballadores i treballadors, les persones migrades, les dones, els sense sostre, les pensionistes... la gran majoria de la població.»

1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

• Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
• Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
• Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
• Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf

Manifest unitari de l'esquerra independentista

Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig

Per circumstàncies personals, avui no he pogut participar a les mobilitzacions del primer de maig, però aquesta és una data senyalada i de mobilització i que cal honorar, ni que sigui amb un post al bloc.

Com ja ve sent costum, publico aquí el Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig :

Comunicat del SP de CGT Catalunya

Davant la vida podem prendre dues actituds: anar passant o implicar-nos en resoldre els problemes i canviar allò que va en contra nostra. Ara fa cent anys, els nostres avantpassats ho van tenir clar. L’any 1918, al barri de Sants de Barcelona, van reorganitzar la CNT per adequar el sindicat a la realitat de l’època i convertir-lo en una eina de lluita més potent. I acte seguit, van promoure la Vaga de La Canadenca, que va acabar sent general a moltes poblacions, i que els va permetre guanyar la jornada de 8 hores de treball. Era el primer lloc del món on s’aconseguia.

A ningú se’ns escapa que la majoria ara encara vivim millor que els que ens precediren, els i les treballadores de fa un segle. Els drets que ara tenim els van anar esgarrapant amb lluita i patiment, però també victòries, generacions anteriors a la nostra. Ha sigut gràcies a l’organització dels i les treballadores, al marge de les institucions i moltes vegades directament en contra, que es van anar guanyant aquestes millores en les nostres condicions de vida: obrint conflictes als centres de treball i prenent els carrers.

Ara, en canvi, tenim una sensació d’estar a la defensiva. Els darrers anys, amb l’excusa de la crisi i de les necessitats de reorganització del capitalisme, hem vist com les nostres condicions de vida es van deteriorant de manera progressiva: els salaris reals baixen, es van reformant i reduint moltes prestacions laborals, els poders polítics legislen incrementant els privilegis dels empresaris i retallant les nostres capacitats de defensa… Les successives reformes laborals, la “llei mordassa” i la submissió del sistema judicial als grans bancs en són varis exemples. Sabem de què parlem: ho estem patint en carn pròpia.

Davant d’això, tenim dues opcions. Una és acotar el cap i limitar-nos a anar passant. Ens deixen votar en unes eleccions que sabem que no serveixen de res, més enllà de legitimar el poder polític. I ens deixen gastar el poc diner que ens sobra del salari (si és que ens en sobra, cosa cada cop menys habitual) en una mica de consum. L’altra és plantar-nos, organitzar-nos i respondre col·lectivament no només per defensar-nos, sinó per seguir millorant les nostres condicions de vida. Els i les treballadores som la immensa majoria de la població del nostre país, del conjunt de l’Estat i de tot el món. Fent nostre l’eslògan del moviment feminista, si ens aturem, el món s’atura. Simplement cal que prenguem consciència de la nostra força, que ens organitzem i que ens decidim a exercir-la.

Aquest 1r de maig és una bona ocasió per recordar-ho. Som conscients que l’actual sistema econòmic i polític és una màquina d’explotació i d’opressió dels treballadores i treballadores. Tenim clar que no volem el futur de precarietat que aquest sistema ens ha preparat, que ens volem fer respectar i revertir aquesta tendència a l’empitjorament de les nostres vides. Per això ens cal enfortir la nostra capacitat d’organització. Des de la CGT ho tenim clar, i volem ser una eina en aquest procés. Adaptant-nos, com ara fa 101 anys, a una realitat canviant ja que el capitalisme va actualitzant ràpidament les seves formes d’organització, però mantenint intacta la seva base: l’explotació del nostre treball. Però volem començar a construir també aquesta resposta. Una resposta que implica lluitar fora de les institucions i al marge de les urnes, allunyant-nos dels seus cants de sirena que tant sovint han desactivat les nostres lluites.

Volem ser ingovernables perquè necessitem ser autònoms i actius. La lluita és als centres de treball i al carrer. On treballem per viure i on vivim. Només així tornarem a la dinàmica de recuperar drets i d’enfortir-nos per veure com una realitat viable fer el que és realment necessari: destruir el capitalisme i el patriarcat i edificar una societat lliure formada per persones lliures. On ningú ens oprimeixi i on ningú oprimeixi.

El 1r de maig, com la resta de l’any, la lluita és al carrer

1er de maig 2018. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

Demà és 1 de maig. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

És una diada reivindicativa i de lluita.

SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.

Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.

Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.

Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn,  amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.

Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.

Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.

Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que  ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.

Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.

Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.



Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :

Som força creixent

 

Comunicat del Primer de Maig de 2018 de la CGT de Catalunya

 

Fa ja un any que les hores de vaga realitzades a Catalunya estan creixent. De fet, el darrer any van duplicar les de l’anterior. I tot això sense tenir en compte l’impacte de les 3 darreres vagues generals realitzades i sense que la presa de pèl de la falsa recuperació que ens venen ho impedeixi. Com ja vam dir en el darrer 1er de maig, calia passar a l’ofensiva per trencar un cicle de resistencialisme esgotat. Val a dir que, a cop de lluita, la tendència s’està revertint.Vagues llargues han tombat el braç de diferents patronals. Exemples en tenim a Metro, Bicing i Telefèric de Barcelona, a les sitges de Coca-Cola, empreses de neteja, estibadors i un llarg etcètera. A data d’avui, i des del 15 de març, la plantilla de Funosa segueix en vaga indefinida dos dies a la setmana contra la precarietat, amb seguiment del 100%. El carrer s’està tornant a omplir amb lluites en defensa de les pensions, de les llibertats i dels drets civils i contra la repressió cada vegada més descarnada de l’Estat. I fa poques setmanes amb una vaga general feminista que ha fet esclatar la força acumulada per generacions de dones sotmeses pel patriarcat.

En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.

No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.

Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.

Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.

Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
 
17 d’abril de 2018



 

8 de març de 2018. El Dia de la Dona Treballadora fem Vaga General.

Demà és el dia internacional de la dona treballadora i hi ha convocada vaga general de 24h.

De motius per a la vaga de demà n'hi han molts : denúncia de la bretxa salarial, de la feminització de la pobresa, de la doble jornada laboral...

En realitat, qualsevol d'aquests arguments, per ell mateix, ja justifica un vaga general.

És una qüestió d'ètica simple : a igual feina ha d'haver igual salari. És diàfan i independent del gènere. És una reivindicació general que justifica una vaga general. Que sistemàticament les dones cobrin menys pel fet de ser dones és, directament, aberrant. I el que justificaria, fins i tot, una vaga indefinida.

I només he parlat de la bretxa salarial. La feminització de la pobresa o la doble jornada laboral van encara més enllà del laboral i ens diuen que la nostra societat té un problema molt greu de discriminació de gènere. Ens diuen que el nostre model no funciona. Més que una vaga general indefinida, el que ens cal és una revolució. No una reforma. Una revolució social i un procés constituent que la segueixi.

Però és que sense arribar a aquests extrems, només cal veure els que s'oposen a la vaga: PP i C's. Diuen que ells no fan vaga perquè no són anticapitalistes. Els felicito per la coherència : cert, el capitalisme és masclista. El capitalisme és desigualtat de tota mena, també de gènere. En aquest sentit, és lògic que s'oposin a la vaga. Com deia algú : només cal veure qui és a cada banda per saber quina és la correcta.

En definitiva, hi han un munt de motius per a la vaga general. Més encara en aquests dies que vivim, amb retallada de drets fonamentals, com el d'expressió; amb presoners polítics; amb amenaces i violència ultra; amb poders de l'estat reprimint de forma violenta i antidemocràtica qualsevol forma de dissidència: ja sigui nacional, social o de gènere. I tant que cal una vaga general. Allargar-la de forma indefinida és el que de debò caldria.

Arribats a aquest punt, dic que se'm fa inexplicable l'actitud de CCOO i UGT de rebaixar la reivindicació de la vaga general proposant, com alternativa, la aturada parcial de dues hores. No ho entenc. Amb aquesta proposta més aviat creen confusió, desmobilitzen i rebenten la vaga general.

La vaga general és l'arma més poderosa de la classe treballadora. Per això l'últim que s'ha de fer és malbaratar-la o utilitzar-la de forma irresponsable. Una vaga general és una cosa molt seriosa que suposa un sacrifici important per a molts vaguistes. No és un acte festiu i colorista. És un acte de sacrifici i lluita que, molts cops, s'estén més enllà del mateix dia de la vaga

Per això, també, em semblen increïbles alguns textos que m'han arribat que, en nom d'una suposada reivindicació feminista demanen als homes que vagin a treballar i que supleixin el treball de les seves companyes per  a permetre que es puguin manifestar lliurement. Qui demana això no té ni idea de com funcionen les vagues o és que vol rebentar-la. L'èxit d'una vaga general es mesura pel grau de participació. Punt. Sense distingir entre homes i dones. Si volem que la vaga de demà, general, tingui èxit, cal que l'aturada sigui el més massiva possible. I cal l'acció dels piquets informatius, evidentment.

Arribats a aquest punt, res més que animar-vos a fer vaga demà, i a participar als actes reivindicatius que es faran.

Pe acabar, vet aquí el manifest de la CGT per a la vaga general de demà :

Aquest 8 de Març, la CGT, en coordinació amb el Moviment Feminista, convoca VAGA GENERAL DE 24 HORES, LABORAL, DE CONSUM, DE CURES, sumant-nos a l’estudiantil. Fem una crida a tota la societat perquè la secundi i participi en quantes mobilitzacions i accions es duguin a terme.

8 DE MARÇ DE 2018. DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA

SENSE NOSALTRES EL MÓN NO FUNCIONA

Denunciem la mercantilització que ens explota i esclavitza en la precarietat de les nostres vides, sent especialment cruel en les vides i discriminació a les dones.

Denunciem que ens dificultin doblement a les dones l’accés a l’ocupació, no volem més ocupació precària, temporal, jornades parcials i horaris incompatibles amb el treball de cures que se’ns imposen. Exigim que s’acabi amb la bretxa salarial, la desigualtat en les pensions, l’assetjament sexual i per raó de sexe als centres de treball.

No poden continuar les violències masclistes i del mercat que ens tracten com a objectes, possessions del mercat, dels homes que ens violen, assetgen, maltracten i assassinen, que emmalalteixen i incapaciten a les dones per viure.
 Però també de les institucions i les seves lleis que reprodueixen actituds i conductes masclistes. Denunciem les lleis per no garantir el dret al fet que totes les vides siguin sostingudes sense discriminar a cap. Exigim respecte social i que l’Església no se segueixi immiscuint.

Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, sense gènere, queers+; Volem drets sexuals i reproductius per a totes.

Cal que s’eduqui en la corresponsabilitat de les cures tant als homes com a la societat. No volem ni suportem més seguir sent les úniques responsables invisibles de les cures de les persones depenents.

Volem tenir una sanitat pública i de qualitat que no tracti com a malalties la vida de les dones, la seva menstruació, els seus embarassos, la seva menopausa. Que la medicina dels homes reconegui i respecti els nostres cossos i les nostres vides.

Les dones ens declarem insubmises de les fronteres que sostenen el racisme, els CIE, i les deportacions de vides.

Volem que es nomenin i s’equipari el valor en tots els treballs que sostenen les nostres vides: el treball domèstic i de cures, en particular, el que realitzen les dones esclavitzades en el règim especial d’empleades de llar; i el treball reproductiu, de la vida i de la resposta social a la precarietat.

Dones migrants, preses, diverses funcionals, de tots els sectors productius i reproductius, juntes en els col·lectius socials de classe cridem:
Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció. Volem aturar-nos per aturar el món.

Com deia Louise Michel en la Comuna de París: “Les dones no es preguntaven si una cosa era possible, sinó si era útil, i llavors aconseguien dur-la a terme”.

Vaga per viure, vaga per cuidar-nos.

Uneix-te a la lluita que som moltes.

Confederació General del Treball (CGT)


Annex :
Material per a la Vaga General Feminista del 8 de març de 2018 convocada per CGT:

 Preavís de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Argumentari de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Díptic de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Còmic de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Cartell de la CGT per a la Vaga General Feminista - 24h
 Cartell de la CGT per a la Vaga General Feminista

"Buscant les claus del procés independentista català" per Miguel G. Gómez

Estem en un moment convuls i calen anàlisis i reflexions. Ens cal comprendre que està passant, el què i el com. També ens cal, atenent a l'anàlisi fet, prendre decisions sobre com actuar i quines accions emprendre.

Dels anàlisis que he llegit m'ha cridat molt l'atenció aquest que hi ha publicat a la revista Catalunya del mes de gener.

La revista Catalunya és l'orgue de comunicació del sindicat CGT Catalunya.  Aquest mes gairebé la meitat de la revista va dedicada a l'anàlisi i opinions sobre la situació a Catalunya. La CGT és un sindicat anarcosindicalista i, per tant, les opinions i anàlisis vessats tenen aquest biaix ideològic. Tanmateix, al meu parer, l'extens anàlisi "Buscant les claus del procés independentista català", per Miguel  G.  Gómez, militant  d’Embat,  Organització  Llibertària de Catalunya és molt lúcid i , tot i que no el comparteixo plenament, diu moltes coses pel seu nom i crec que val la pena que siguin escoltades. Està clar que fer l'anàlisi des de l'òptica llibertària li permet una certa mirada "des de fora" que resulta més difícil de fer des de les organitzacions i partits independentistes.

Us recomano que llegiu l'article a l'enllaç PDF de més amunt (i, de pas, que llegiu la resta de la revista). Però, pel seu interès, el reprodueixo aquí :

"Buscant les claus del procés independentista català"

Per Miguel G. Gómez, militant d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya.
 
«1.- L’1 d’Octubre va ser una insurrecció potencial que es va evitar per poc.
No  hauríem  de  cansar-nos  de  repetir  que  el  Referèndum d’autodeterminació  de  Catalunya  del  passat  1  d’Octubre  només va ser possible gràcies a la consciència popular, al poble, que  es  va  autoorganitzar  extraordinàriament  perquè  tingués lloc. Des de les institucions havien fet bastant poc perquè es pogués celebrar, i en alguns casos s’esperava secretament que l’Estat ho impedís per seguir indefinidament amb el «processisme».

No  obstant  això,  els  errors  del  Govern  de  Rajoy  durant  les  setmanes  prèvies  al  Referèndum  van  generar  una  ira  generalitzada  a  Catalunya.  Van  provocar  un  «Ja  n’hi  ha  prou!». El  poble  va  acceptar  la  convocatòria  del  Referèndum,  la  va  fer seva per expressar un gran «No» al Govern espanyol i un gran «Sí» a la llibertat i la democràcia (les idees-força del nou sobiranisme  català).  Era  una  gran  victòria  discursiva,  ja  que  col·locava  amb  el  bàndol  independentista  aquella  gent  que  només volia votar.

Però per exercir el dret a vot el poble va haver d’autoorganitzarse. Es van generar dotzenes de comitès de base per tot el territori,  els  ja  famosos  Comitès  de  Defensa  del  Referèndum (CDR). Aquests es van formar per defensar els col·legis electorals  i  que  es  pogués  votar.  En  molts  altres  casos,  a  barris  i  pobles,  ni  tan  sols  es  van  crear  aquests  comitès  si  no  que espontàniament la gent es va organitzar per si mateixa a peu de col·legi. El Govern de la Generalitat va aconseguir que els censos, les urnes i les paperetes arribessin a la seva destinació a causa d’una hàbil jugada de l’ANC i del Govern (i de tota la gent que va col·laborar-hi pel seu compte).

A partir de llavors ja no hi havia votants del «Sí» o del «No» sinó votants (a seques) i gent que es quedava a casa. Resultava curiós  veure  a  gent  votar  amb  la  bandera  d’Espanya  al  coll sent aplaudida per tota la cua. Després alguna gent que havia votat  «No»,  en  veure  el  que  havia  passat  asseguraria  que  si tornés a votar ho faria pel «Sí». Això exemplifica com són els Referèndums  de  volàtils  i  perquè  els  últims  que  se  n’han  fet  arreu del món han fet llufa. Els pobles estan farts dels seus governs i de les seves polítiques antipopulars. Aquesta és l’única fórmula  que  es  concep  avui  dia  per  expressar-se  legítima-
ment. I a Catalunya ni això: Votar estava prohibit.

El  Govern  espanyol,  que  havia  enviat  10.000  policies  emmagatzemats en creuers (els infames “piolins”), va fer el que se li pressuposava: reprimir. Centenars de col·legis electorals van ser assetjats i assaltats per forces policials militaritzades. Van provocar més de mil persones ferides, una d’elles va perdre un ull, i una altra va tenir un infart que va causar un coma. Amb tot, prop del migdia es va emetre l’ordre d’interrompre els atacs i permetre votar.

Un altre moment històric que emmarca el moment: veure els Mossos d’Esquadra dividits i dubtant si obeir o no les ordres de l’Estat. En molts llocs van fer complir la llei i de fet van tancar més col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia
Civil juntes. Però en molts altres llocs van mirar cap a un altre costat i van deixar votar. No només això, sinó que també van  manifestar  el  seu  suport  a  la  gent  (així  ho  afirmaven  en  converses privades). Sigui com sigui tenien ordres contradictòries: tancar col·legis i fer la vista grossa. Desprès segons les circumstàncies (si no hi havia prou gent defensant un col·legi el  tancaven,  com  així  van  fer  en  molts  casos  de  matinada)  i  segons  els  posicionaments  personals  dels  caps.  És  a  dir  que l’Estat no podia exercir el monopoli de la violència al 100%. Hi havia una força policial que no era plenament «lleial».

En  aquest  cas  hi  ha  diverses  versions  que  expliquen  aquesta  ordre de dalt d’aturar la violència policial contra els votants. Una d’elles diu que l’ordre va venir d’Europa. De fet la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma davant d’observadors internacionals  i  algun  fins  i  tot  va  ser  empès  i  agredit.  Una  altra versió diu que el Gobierno de España va adonarse que la repressió bruta era pura munició per als independentistes que sens dubte la utilitzarien políticament. La sensatesa indicava que no tenia sentit reprimir una votació que seria invalidada per la teva pròpia propaganda.

Però  hi  ha  una  altra  versió  que  comparteixo.  La  població estava  tan  decidida  a  resistir  que  entrava  dins  del  probable  que  corregués  la  sang.  Dit  d’una  altra  forma,  que  hi  hagués  morts. Avui dia corroboren aquesta versió les declaracions de membres del Govern de la Generalitat que diuen que tenien informació  en  aquest  sentit.  No  sabem  si  això  és  cert  o  no.  Probablement  sí  que  ho  sabien.  El  que  sabem  és  que  els  qui  vam  estar  a  peu  d’urna  no  ens  n’anàvem  a  anar  a  casa.  Estàvem  escoltant  la  ràdio.  Miraven  les  xarxes  socials.  Sabíem que hi havia càrregues i persones ferides. Que s’atacava el poble del costat. Que potser nosaltres érem el següent col·legi en ser  atacat...  I  ningú  marxava  enlloc.  Ans  al  contrari,  seguia arribant gent. En cada col·legi centenars de persones, milers en alguns. Els col·legis amb menor cens tancaven per anar-se a  fer  pinya  amb  els  més  grans.  En  alguns  casos  els  tractors  barraven  el  pas,  en  altres  hi  havia  barricades  tallant  carrers.  Els  aplaudiments  als  bombers  animaven  a  tothom,  i  a  canvi  saludaven amb el puny en alt o amb la sirena. La imatge era poderosa.

La  pregunta  que  em  faig  és:  què  hagués  ocorregut  en  cas  d’haver-hi morts? D’haver continuat amb la seva actuació salvatge, la policia espanyola els hauria provocat sens dubte, no (En qualsevol cas hi havia una clara falta de lideratge que hauria desanimat qualsevol resposta més enllà d’una resposta immediata.)

Resposta: d’haver-hi morts hauria esclatat una insurrecció. A partir d’aquí s’entén tot la resta.


2.- L’Estat venjatiu

L’Estat  espanyol  va  prendre  mesures  immediatament.  Feia  temps  que  en  prenia,  però  actuava  sense  articulació.  El  Gobierno  d’en  Rajoy  d’una  banda,  la  fiscalia  per  un  altre,  la  judicatura per l’altre, el clavegueram per darrere... A partir de llavors  va  haver-hi  una  unanimitat  sorprenent.  El  Rei  es  va posicionar amb el Govern. L’oposició socialista i podemita va fer bloc amb el PP. I Ciutadans no cal esmentar-ho...

En aquells moments es rumiava una resposta contundent per part de l’Estat a tots els seus nivells. Se sap que hi havia unitats de l’exèrcit preparades. No amb el fusell a la mà, si no de guàrdia  per  si  se’ls  cridava.  10.000  policies  no  havien  pogut contenir un poble determinat, apoderat i organitzat dividit en
mil focus petits. No ho oblidem mai.

L’Estat  esperava  la  proclamació  de  la  República  amb  cautela.  No  se’n  refiaven.  Malgrat  la  força  popular,  les  accions  de la  Generalitat  van  decantar  la  balança  amb  aquella  no-proclamació del dia 10. Uns dies després el Govern i l’Estat van poder respirar alleujats i van passar a l’ofensiva. Es produeix la intervenció de l’Autonomia, s’anima a la sortida d’empreses fora de Catalunya, l’aplicació del famós article 155 i es detenen als líders de l’independentisme popular.

Després,   el   Govern   de   la   Generalitat   s’exilia   a   Bèlgica.   D’aquesta manera s’internacionalitza el conflicte català, ja que la Unió Europea (i l’OTAN, tot cal dir-ho) s’havien posat de part de l’estat espanyol. Bona jugada. Però uns dies més tard uns tornarien obedientment per rebre el seu càstig quedant-se d’altres en rebel·lia.

La convocatòria d’eleccions el 21 de Desembre i la seva acceptació per part dels partits sobiranistes indica aquesta victòria de l’Estat. Es tracta d’una tornada a l’autonomisme. El relat és «recuperem  les  institucions»,  «recuperem  el  nostre  govern», «recuperem la democràcia»... Clar i català: processisme.

La  dreta  espanyola  mediàtica  i  paragovernamental  (o  sigui,  aquella dreta sociològicament d’ultradreta que envolta el Partit  Popular)  entén  que  l’Estat  ha  guanyat  la  partida  i  exigeix la  venjança  en  forma  d’il·legalització  de  partits  independetistes,  l’empresonament  d’Anna  Gabriel,  de  retallades  de  llibertats, d’encausar mestres d’escola per suposadament incitar a  l’odi  contra  la  policia,  de  canviar  la  Constitució...  a  pitjor.
 
I  a  més  a  més  està  tenint  un  procés  paral·lel  d’atac  a  altres  territoris (a Euskadi, a Castella-la Manxa, a Madrid...) a fi de destruir els seus enemics més acèrrims: Podemos i el nacionalisme basc. Ara Rajoy diu que de reforma federal d’Espanya –com volia en Pedro Sánchez– res de res; si de cas, recentralització. Segurament l’atac baixarà de nivell ara que controlen Catalunya un altre cop, però vae victis.

Això sí, com a mínim ara té 2 milions de persones desafectes a Catalunya.


3.- El retorn del processisme

Com  s’ha  indicat  anteriorment  els  partits  PDCAT  i  ERC van  acceptar  les  eleccions  del  21-D  i  les  van  presentar  com una  oportunitat  per  recuperar  el  poder  que  els  havia  usurpat l’Estat (i que no havien fet res per mantenir o fer valdre). Ara ERC està passant comptes amb el PDCAT. Suposem que s’han empassat massa gripaus dins el govern d’unitat que era Junts pel Sí. Però el President Puigdemont, que a l’estiu va dir que després d’aquesta història ho deixava, torna a la càrrega i lidera la seva coalició juntament amb independents del sobiranisme civil.

Sigui com sigui el resultat, es pot observar com tots dos partits li han estat llençant flors als Comuns. Els veuen com una necessitat per recuperar la democràcia. No és el mateix tenir majoria  amb  un  50%  que  un  70-80%  dels  vots.  Però  pactar amb  els  Comuns  significa  una  cosa:  la  renúncia  a  la  República.  Fins  i  tot  un  pacte  ERC-Comuns-CUP  significa  una renúncia a la República.

Diguem-ho clar: a les jornades de l’1-O, 3-O o 8-N tothom va ser desbordat. La proclamació de la República el 27-O va ser una decepció col·lectiva perquè el poble no va ser interpel·lat en cap moment. A l’inrevés, des de les institucions i des de les entitats  sobiranistes  (ANC  i  Òmnium)  es  va  cridar  a  la  desmobilització.  Ningú  va  defensar  el  territori.  Ningú  va  prendre la iniciativa ni tan sols d’intentar-ho. És clar que un poble desarmat no té res a fer amb l’exèrcit i la policia. Per tant, a la pràctica s’estava evitant un enfrontament en el qual possible-
ment el poble hauria sortit malmès...

Ara bé, qui és el Govern per dir-nos quines guerres cal lluitar? No  estàvem  fartes  de  cantar  al  carrer  que  «No  tenim  por»?  «Por» de què? Celebrant la República la gent bromejava amb què  vindrien  els  tancs.  Encara  que  es  veia  com  a  llunyà,  entrava  dins  dels  càlculs  de  totes  les  ments.  Una  altra  vegada  s’estava  evitant  la  possibilitat  d’un  nou  enfrontament,  d’un  nou desbordament.

Per això no es va proclamar la República el dia 10 d’Octubre. Al contrari, es va suspendre la proclamació en un gir retòric indigerible. No van ni consultar a la CUP i en canvi van parlar amb  els  Comuns.  Les  dimissions  de  consellers  i  diputats  del sector de PDCAT els dies previs a la proclamació del 27-O o les declaracions (falses sembla ser, però significatives) de Forcadell dient que «la DUI no anava de debò», mostren el dilema del Govern. La Guàrdia Civil diu ara que hi havia una bateria de 40 decrets preparada per engegar la llei de transitorietat jurídica. Perquè no es va implementar? Per la violència «desproporcionada» de l’Estat? Que fàcil és desmuntar-ho tot llavors! N’hi havia prou amb fer el cafre per que se n’ensorrés tot.

Volien la independència (assumirem que sí que la volien, que a hores d’ara fins i tot es dubte d’això) però sense que les coses  abandonessin  la  via  pacífica  i  legal.  Volien  que  Catalunya  entrés  a  la  Unió  Europea  sense  trencar  un  plat  (seria  un precedent  inassumible  per  la  UE  donant  peu  a  un  seguit  de  conflictes territorials). Com un joc. I que Espanya ho acceptés. Que ens defensés no se sap qui, però que no fos el poble qui  hagués  de  treure-li  les  castanyes  del  foc  al  Govern  (és  a dir,  desbordament).  Per  tant  no  es  va  fer  res.  El  territori  va seguir sota control de l’Estat. Ni tan sols es va retirar la bandera espanyola dels edificis oficials! Ni tampoc es va publicar la declaració en el DOGC.

Aquí apareix un relat que juga en contra de la independència. Relat molt arrelat en l’independentisme popular. És el que un company anomena l’«independentisme màgic».


4.- L’independentisme popular

Així que d’un dia per l’altre d’estar fent front a l’estat espanyol i la seva brutalitat habitual... ens vam veure defensant «el nostre Govern» i «les nostres institucions». Se li va donar la volta al discurs com a un mitjó. A més es va difondre espectacularment per les xarxes socials i la missatgeria de mòbil que «els catalans som gent de pau», i que rebutgem la violència sempre segons sembla. Si no potser no som catalans.

Es va començar a corejar cada acció del Govern de la Generalitat amb Puigdemont al capdavant com una «jugada mestra». Ara  a  més  som  un  poble  super-hàbil  dirigit  per  un  geni  de l’estratègia que li faria ombra a Putin si ho volgués. Tot el que feia el Govern era per aconseguir suport internacional. El reconeixement estava (està) molt a tocar dels dits.

Quan  els  Jordis  van  ser  detinguts,  de  sobte,  Catalunya  tenia  presos  polítics.  Inacceptable.  Com  és  això  possible?  Al  carrer! Però aquí ja teníem a la Marina i la Lola sense que ningú se'n recordés  d’elles,  o  els  centenars  de  casos  repressius  on  la mateixa Generalitat és acusació particular. En fi.

Més tard els consellers es van lliurar de manera obedient, pacíficament i democràtica, i la justícia espanyola els va enviar a la presó. Tothom es va portar les mans al cap. Inaudit. Anaven de bona voluntat i l’Estat els engarjola. Això no passa en una democràcia.

Ah,  no?  Segur?  Si  una  regió  de  França  hagués  proclamat  la  independència de forma unilateral li haurien enviat a l’exèrcit. I  Gran  Bretanya...?  Se’ns  presenta  l’exemple  d’Escòcia  on  el govern  Britànic  sabia  que  anava  a  sortir  el  «No»,  i  per  poc s’equivoca. Però se’ns oblida l’exemple d’Irlanda del Nord, encara ocupada per l’exèrcit de la seva Majestat.

Un altre símptoma. El feixisme el tenim al carrer. La resposta: «fem-los el buit, es quedaran sols», «el dia que surtin ens fiquem a casa perquè no els vegi ningú». No es plantegen entrar  en  conflicte.  I  quan  la  cosa  és  més  tèrbola,  com  la  infame «Operació Catalunya» de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, la resposta torna a ser «marxem com més aviat millor d’aquest país». «No tenim res a fer aquí». Sabem que ignorar un problema no significa arreglar-ho, però en l’imaginari màgic  se  solen  obviar  alguns  problemes...  com  ara  que  Espanya lluita per la seva supervivència i que farà tot el possible per sobreviure. O que mitja Europa té conflictes amb els pobles sense estat i que no està disposada a deixar caure Espanya perquè darrere anirà un altre estat.

Resumint,  l’independentisme  popular  es  basa  en  un  discurs  que apel·la als sentiments, que exalta els valors positius presents en la societat, però nega la resistència activa. Les coses es  resoldran  per  si  soles.  No  només  això,  sinó  que  tampoc  apel·la als altres pobles d’Espanya. Totes les mirades són cap al parlament de Finlàndia, a Bèlgica, etc. esperant un miracle: Que  ens  reconeguin  com  a  República  quan  no  som  capaces  d’imposar-la. Valdria més tenir a Rússia d’aliada.

És necessari desactivar aquest independentisme màgic, irracional, per poder avançar. És clar que té les seves coses bones. Té una capacitat de mobilització espectacular. Té una organització  envejable.  Una  coreografia  digna  d’uns  Jocs  Olímpics.  Una  capacitat  perquè  arribin  els  seus  missatges  i  consignes  fins  a  l’últim  racó  de  Catalunya.  Tenen  al  poble  pendent  de  cada  whatsapp.  Surten  iniciatives  precioses  de  tot  arreu.  La  gent vol contribuir a la seva manera. I no obstant això, se la tracta  com  a  menor  d’edat.  No  se  la  diuen  les  coses  tal  com  són i se li nega la seva maduresa política.

És  un  reflex  de  l’estatus  de  les  societats  occidentals.  Anys  de  despolitització  i  de  negació  de  la  lluita  de  classes  han  creat  societats còmodes d’ideologia de classe mitjana més pendents dels miracles que de la seva pròpia acció positiva. El món seria  preciós  si  funcionés  una  manifestació  a  Brussel·les.  Són  miracles  allunyats  de  la  materialització  de  la  política,  de  les  coses tangibles. Gabriel García Márquez estaria content.




5.- L’independentisme revolucionari

En aquest repàs no podem passar per alt el paper de l’Esquerra Independentista i de la CUP. El seu gran valor ha estat arrossegar cap al Referèndum al Govern de la Generalitat i acabar (momentàniament) amb el processisme. El veto a Artur Mas s’ha demostrat un encert total, ja que Puigdemont sí que ha estat  per  fer  la  feina.  Amb  tot,  la  Generalitat  que  prometia  crear  «estructures  d’estat»  no  les  ha  fet  (o  les  ha  fet  però  no  les ha engegat) enganyant tant al seu electorat com a la CUP, que no va ser capaç de veure-ho, de fiscalitzar-ho. S’ha fet un Referèndum gràcies a la pressió que va fer la CUP a força de gairebé autodestruir-se acceptant els pressupostos neoliberals d’aquest  any.  És  a  dir,  que  com  a  grup  parlamentari  CUP-Crida Constituent han portat endavant el seu programa i han propiciat  aquesta  situació  excepcional.  És  dubtós  que  sense  aquesta pressió Oriol Junqueras i companyia haguessin aconseguit res semblant.

Un altre punt molt positiu ha estat impulsar el moviment de base que són els CDRs. En alguns llocs van ser les assemblees de la CUP i de l’Esquerra Independentista que pretenien ampliar la seva base. Més tard el testimoni va ser recollit a nivell popular i els CDR van ser desbordats totalment. Ara són de tots i de ningú. A cada poble o barri predomina una o una altra tendència i és difícil arribar a algun acord comú amb cara i ulls donada la disparitat de criteris i expectatives. A alguns pobles els participants són membres dels partits i les entitats sobiranistes,  a  d’altres  provenen  dels  moviments  socials,  a  molts  una  barreja  dels  dos  móns  que  no  s’havien  trobat  en  una dècada.

El que s’ha trobat a faltar són consignes clares. En tot moment la CUP va estar capficada en les qüestions de palau i mai es va comportar com un partit revolucionari. Des d’agost, quan ja es coneixia la convocatòria, van anar passant les setmanes i no hi havia res convocat. Es partia d’un complex d’inferioritat pel que fa al bloc ANC-Òmnium Cultural que impedia qualsevol progrés. Segurament tampoc no creien que hi hauria un Referèndum l’1-O. O potser s’esperaven un altre 9-N?

Però més endavant tampoc hi ha hagut un programa i ningú ho  ha  posat  sobre  la  taula.  Aquest  rol  era  per  la  CUP  i  ho  van deixar en mans de les microorganitzacions de l’esquerra anticapitalista   (comunistes,   llibertàries,   autònomes,   anarcosindicalistes)   que   no   aconseguim   estar   a   l’altura.   Ni   l’independentisme  partidista,  ni  l’independentisme  popular,  ni  l’independentisme  revolucionari  han  convocat  Juntes  Republicanes per disputar el control del territori. Ni el Govern a  l’exili  ha  fet  cap  manifest  en  el  sentit  d’establir  i  exercir  un  doble poder. L’Estat del 155 queda com a únic sobirà de Catalunya.

Passaven les setmanes i els CDR seguien sense programa. Tots miraven  al  21-D  com  si  fos  la  data  del  judici  final.  Per  tant  quedaven novament supeditats a la convocatòria d’uns altres. La  dreta  espanyola  reconeix  els  seus  enemics  i  ara  passa  a  l’ofensiva contra la CUP i els CDR. Viurem moments difícils. Els llops han olorat la sang i no hi ha resposta.


6.- El potencial dels CDR i les vagues

El sindicalisme alternatiu té pànic de convocar una vaga i que no hi vagi ningú. Li passa a tots els sindicats. Però als sindicats petits amb raó de més. Un sol error i quedes desacreditat. Per això la convocatòria del 3-O va ser problemàtica. A priori no es veia clara.

Això va canviar quan va arribar l’1-O. Llavors la va convocar TV3, la va convocar el Govern de la Generalitat, la va convocar el Barça. Però cridaven a una «aturada de país» intentant capitalitzar  la  protesta  social.  Era  obvi  que  calia  donar  una  resposta contundent a la repressió de l’1-O. La vaga ja estava convocada i la van aprofitar. L’ANC i companyia van intentar blanquejar  a  unes  CCOO  i  UGT  que  havien  quedat  fora  de  joc per la seva ineficàcia política.

La vaga també va desbordar les expectatives del sobiranisme. La gent tenia ganes d’una protesta «de debò» i va haver-hi una allau  de  piquets.  A  la  tarda  una  nova  manifestació-monstre. Tot el que va tenir lloc aquell dia va desbordar tant als convo-
cants d’una «aturada cívica» –ja que va ser una vaga general– i també va desbordar als convocants de la vaga –ja que també va ser una aturada en clau de país. Sense els dos conceptes no s’entén la situació.

De  la  composició  social  dels  sindicats  s’entén  que  una  part  d’ells no estigués a favor d’una vaga. S’entenia com que seria aprofitada pel moviment independentista i que seria ballar al ritme que marca el Govern de la Generalitat. En alguns llocs els sindicalistes no volien saber res de la vaga per estar aquest moviment  liderat  per  la  classe  mitjana,  que  hi  conté  empresaris.

Però calificar l’independentisme com a un moviment de burgesos  és  una  acusació  que  et  fa  arquejar  una  cella.  Tres  milions de persones són burgeses? És una mala interpretació del concepte de «classes populars». Es tracta d’una barreja entre classe  mitjana,  classe  obrera,  camp,  funcionariat,  autònoms,  professionals liberals i alguns empresaris. Molt pocs dels últims  realment  recolzen  la  independència,  ja  que  el  gran  capital català és pro-Espanya i el capitalisme mitjà gairebé que també.

Tot i aquests motius els sindicats s’ho pensaran dues vegades abans de tornar a convocar una altra doncs els tensiona massa internament. També podem veure quant nociu que és per la causa independentista dependre per al seu avenç del Govern de la Generalitat o d’entitats sobiranistes que són percebudes «pels de a baix» com a burgeses. Si el sobiranisme vol créixer haurà de fer-ho cap a l’esquerra, i això implica per necessitat comptar amb els sectors més colpejats pel capitalisme.

Quant a la vaga del 8 de Novembre, veiem com hauria d’haver estat la reacció a la proclamació de la República. Exactament aquesta.  I  durant  diversos  dies.  Cal  destacar  que  les  vagues  no  van  ser  atacades  per  la  policia.  D’haver-ho  fet  és  segur  que  s’hauria  produït  un  problema  d’ordre  públic  de  primera  magnitud. Com aquelles vagues de principis del segle XX que eren batalles de classes. També resulta destacable la intervenció  dels  pagesos.  El  món  rural  ha  pres  partit  en  aquest  conflicte  de  forma  activa  malgrat  el  boicot  d’alguna  de  les  seves  organitzacions.

Les  qui  hem  viscut  algunes  vagues  generals  podem  alegrar-nos per la revitalització d’aquest instrument de lluita i la seva adopció  per  la  política.  Les  vagues  són  política.  Punt.  Benvinguda  sigui  l’obvietat.  Per  això  les  vagues  polítiques  estan  prohibides.  I  per  això  les  vagues  «d’abans»  esdevenien  revolucionàries. Bloquejaven l’economia i el flux de mercaderies. I pretenien tombar el govern, duraven fins que queien o bé fins que els concedien suficients guanys.

El 8-N va ser la vaga dels piquets. I es va fer sense sindicats. L’instrument van ser els CDR, igual que en la majoria de pobles petits el 3-O. Els CDR són la sensació del moment entre l’esquerra «de carrer» o «d’intenció revolucionària» (em nego a dir extrema esquerra i molt menys esquerra radical). Hi ha alguns articles que els arriben a comparar amb els soviets russos, ara que estem de centenari.

No obstant això hi ha una gran diferència. Els soviets van tenir una vocació de poder. Volien controlar el territori. Prenien el poder a micro-escala anul·lant el poder estatal. Després va venir  Lenin,  que  va  saber  llegir  el  moment,  i  va  dir  que  els  soviets havien de prendre totes les atribucions de l’estat, fins que  un  cop  forts  i  armats  el  fessin  inútil.  Això  era  la  jugada  del doble poder.

En canvi els CDR no serveixen per exercir el poder (avui). Serveixen  per  mobilitzar-se  i  per  mobilitzar.  Ara  estan  en  plena  tasca d’educació popular, molt necessària, de bolcar el capital cultural  de  l’activisme  dels  moviments  socials  en  el  nou  perfil  militant  recentment  mobilitzada.  Un  altre  ensenyament  de  Lenin  fou  que  no  es  pot  pretendre  estar  permanentment com a embrió de poder alternatiu perquè et podreixes. O sigui, que o els CDR es converteixen en un moviment popular en si mateix, o es buidaran per si sols perquè la majoria de la gent  els  deixarà  de  veure  necessaris.  Els  CDR  necessiten  un  programa propi. I és responsabilitat de les organitzacions (que s’autoreconeguin com a) revolucionàries proporcionar-lo.

Una  oportunitat  per  a  això  podia  venir  el  dia  2  de  Desembre  amb  una  trobada  en  clau  de  Procés  Constituent  des  de l’esquerra. Ja veurem. També és necessari que els CDR acceptin el que vagi sortint d’aquests llocs i no sempre serà tan fàcil.

Finalment  tampoc  cal  capficar-se  amb  què  el  programa  assumible pels CDR serà socialista o no serà. Malauradament, no  és  el  socialisme  el  que  anhela  la  nostra  societat  sinó  una  democràcia  amb  justícia  social.  Això  és  molt  menys  del  que  esperen molts activistes... però és el que hi ha. Els CDR actuals  mai  acceptarien  un  programa  que  percebessin  com d’ultraesquerra  (socialista  avançat).  Em  sorprendria  moltíssim  que  ho  fessin.  Pas  a  pas.  Sabem  que  l’única  sortida  del  laberint  català  és  el  socialisme  en  llibertat.  Però  encara  una  majoria social és partidària del liberalisme, seguida de la partidària de la socialdemocràcia. Les portes tancades per l’Estat i la UE canviaran les correlacions.


7.- L’equidistància desmobilitzadora

De tot aquest Procés d’aquests mesos, l’espai polític dels Comuns queda com el menys clar. D’esquerres però en el bàndol de l’Estat. Han tingut la clau de la victòria a la mà i no l’han utilitzat: l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets s’han posat del costat del Gobierno per inacció. Estan en una postura incòmoda  perquè  tots  dos  bàndols  els  veuen  com  de  l’enemic.  No obstant això, què era el que deien de desobeir?

Un  partit  que  va  arribar  al  govern  municipal  apel·lant  a  la  desobediència,  al  poder  de  la  gent,  al  moment  que  li  passa  per la porta una rebel·lió popular, se la tanca. Això és ser un «partit  d’ordre».  Perquè  l’ordre  és  que  no  passi  res  i  que  tot  segueixi  igual  per  als  grans  negocis.  No  poden  plantar  cara  als desnonaments i han de convocar a l’activisme per Twitter. No poden revertir la invasió de Barcelona per veritables hordes de creueristes armats amb càmeres de fotos a la caça del nadiu  barceloní  en  perill  d’extinció.  No  poden  paralitzar  la  venda d’edificis als fons voltor, que es converteixen en els nous latifundistes  del  nostre  temps.  No  poden  netejar  la  Guàrdia  Urbana d’ultradretanes i d’antisocials, que s’han convertit en un poder fàctic intocable (curiosament igual que a Madrid).

La nova política apareix com a incapaç de generar grans canvis en les relacions socials urbanes. I ara es revesteix de respectabilitat a causa de l’equidistància, que els fa presentar-se com si tinguessin «seny». Però no és «seny», és oportunisme. Esperen  que  el  poder  els  caigui  a  les  mans.  Ara  ERC  els  va  darrere, i el PSC...

Per  aquest  motiu  el  gest  d’Albano  Dante  o  Àngels  Martínez  és per treure’s el barret per la dignitat que implica. Enmig del conflicte es van jugar el seu futur polític. Van demostrar que els diputats no tenen per què ser robots sense ànima que vo-ten el que diguin els seus partits, com sempre. I es van intentar rebel·lar fútilment contra la maquinària. Van perdre.

Aquí la CUP no ha estat hàbil i no sé ben bé el motiu (diuen que per falta de temps – de reflexos diria jo), va renunciar a establir un pacte amb aquest sector i amb el Procés Constituent d’una Teresa Forcades, que de fet ha estat desapareguda en els últims temps. Aquest error polític evitarà que puguin atreure nous votants cap a les seves files procedents dels Comuns.

Un altre aspecte d’aquesta esquerra ha estat el PSC. En aquest cas  l’adjectiu  «esquerra»  li  queda  massa  gran.  Ara  com  ara  juga  el  paper  de  nova  dreta  mentre  la  seva  militància  més  d’esquerres abandona el partit, potser amb rumb als Comuns o per crear alguna cosa nova. Un altre tant ocorre amb CCOO i UGT. Es posicionen amb l’estat espanyol, tret que com tenen molta afiliació són una presa anhelada per l’independentisme.

Però què dir de la manca de projecte territorial de l’esquerra espanyola? A aquestes alçades de la pel·lícula ens trobem amb que  l’esquerra  no  aposta  per  la  República.  Ni  tan  sols  per  la  República espanyola. Han tingut la República federal a l’abast de la mà. D’haver-ho proposat en la primera setmana del mes d’Octubre  la  Monarquia  hauria  caigut.  Sap  l’esquerra  espanyola les implicacions d’això? Probablement sí i per això no vol despertar al poble, als pobles. Millor que segueixin consumint propaganda, no? Han creat un nou Pacte de la Moncloa i sem-bla que ho pagaran ben car a les eleccions.

La desgràcia del nostre temps és que l’esquerra que ho ha vist clar  (organitzacions  d’alliberament  nacional,  organitzacions  llibertàries i comunistes) és tan residual que no és tinguda en consideració a nivell polític

8.- El Despertar de la Força. L’Espanya ultra

La moguda catalana ha aconseguit despertar el monstre adormit que feia temps que evitàvem: la ultradreta patriòtica (espanyola). És la que a mig Europa ja és al parlament, però aquí no. Bé, tenim al Partit Popular, però com està molt preocupat
emportant-se  calés  als  paradisos  fiscals  potser  no  semblen 
tant fatxes.

Però en aquests mesos hem pogut constatar que la judicatura està  presa  per  les  idees  de  la  dreta  extrema.  La  Constitució  s’esgrimeix  per  reprimir  al  poble,  no  per  garantir  drets.  La  Fiscalia actua d’ofici com una arma del Govern. Els tribunals també.  La  policia  caçant  una  llista  cada  cop  més  àmplia  de  subversius. L’exèrcit a la rereguarda. És com una gran mà, sent cada element un dit, que es tanca sobre les llibertats civils.

Animats per la situació els grups i partits d’extrema dreta han sortit  de  l’armari.  Convoquen  manifestacions,  fan  piquets,  ataquen llibreries, escoles i mitjans de comunicació, colonitzen la policia... Sí, la policia. Un altre dels aspectes d’aquesta temporada ha estat assabentar-nos que la Guàrdia Urbana de mig Catalunya té simpatitzants de la ultradreta. Potser no són militants, però se sap que alguns ho van ser als anys 80. Era una  forma  de  treure’ls  del  carrer.  Avui  dia  els  famosos  “piolins”  han  hagut  d’estar  avorridíssims  en  els  vaixells.  No  tinc  cap mena de dubte que hauran fet un llarg curs de formació en  els  valors  patris  i  que  ara  hi  haurà  bastants  partidaris  de  la «línia dura». Per a això van venir a Catalunya al crit de «a por ellos».

I si el Partit Popular, la judicatura o les forces policials comencen a tenir biaixos de dreta extrema o directament d’extrema dreta no hem de culpar a Catalunya. Haurien sorgit igual de produir-se una onada de vagues. O de guanyar les eleccions Podemos (ja veiem l’atac continu contra l’Ajuntament de Madrid). És la vella Espanya que es nega a morir.

Per molts casos de corrupció que tingui el Partit Popular podem  estar  segurs  que  seguiran  rebent  aquests  7,  8  o  10  milions de vots. No els voten perquè la gent accepti que la robin. Es  vota  una  idea  d’Espanya.  El  robatori  és  conjuntural.  Un  mal  menor.  Era  la  idea  que  tenien  molts  paisans  d’allò  que  era l’èxit. L’èxit és fer-te ric com sigui. Això era l’educació «no adoctrinadora».  Mentrestant  es  persegueix  professors  catalans per «delicte d’odi» per dir el que pensen, es tanquen tuitaires o es prohibeix dir que hi han presos polítics. Orwellià
com a mínim. #HolaDictadura

Si  a  Madrid,  València  o  Saragossa  el  feixisme  o  l’extrema  dreta  al  carrer  és  més  o  menys  conegut,  a  Barcelona  encara  és  una  cosa  nova.  La  resposta  unionista  a  la  independència  ha  estat  tornar  al  carrer  i  ho  ha  fet  barrejada  amb  la  ultradreta.  Un  altre  dels  arguments  unionistes  cau  en  aquesta  falsedat:  que  l’espanyolisme  és  de  classe  obrera.  Potser  ho  és  l’«equidistantisme»,  però  l’unionisme  més  militant  convoca  les  seves  manifestacions  des  de  Sarrià.  Per  alguna  cosa  serà.  Després  hi  ha  uns  500  manifestants  que  estan  de  «tour»  per  tots els pobles de Catalunya fent manis unionistes.

Un  aspecte  col·lateral:  la  resposta  antifeixista  no  és  massiva  com seria d’esperar, donat el boicot a mobilitzar-se i enfrontar-los des de l’independentisme popular i majoritari, que fins i tot veu malament que s’insulti als fatxes. Aquest pacifisme i bonisme que ens impedeix ser eficaços i resolutius, es justifica per  la  por  al  fet  que  l’estat  espanyol  utilitzi  qualsevol  imatge  de  violència  a  Catalunya  per  dir  que  aquí  regna  el  caos.  Pot  tenir  el  seu  punt  de  raó,  però  el  feixisme  o  es  combat  o  es  normalitza.  I  un  feixisme  normalitzat  al  carrer  és  un  perill  inacceptable.

És  evident  que  el  feixisme  és  una  eina  més.  L’atac  a  Blanquerna no és pas una excepció. No és casual que es deslliurin d’anar  a  presó  nazis  enganxats  amb  armes  de  guerra  o  amb  evidents negocis de drogues mentre engarjolen rapers, perio-distes,  vaguistes,  anarquistes  o  els  nois  d’Altsasu.  A  Ucraïna  gent  d’aquest  perfil  neonazi  tèrbol  va  ser  l’organitzadora  de  les milícies progovernamentals, algunes de caire neonazi. Per cert, una d’aquelles milícies, l’infame batalló Azov, s’ha ofert per intervenir a Catalunya contra el separatisme. S’imaginen una milícia conformada per ultres de futbol neonazis, ultranacionalistes  o  feixistes?  Sí,  el  batalló  Azov.  Això  clarifica  com entenen el conflicte català els feixistes europeus a nivell geoestratègic.  El  veuen  com  una  lluita  progressista  que  han  de combatre.

L’independentisme  ha  de  deixar  d’intentar  tenir  raó.  Mai  convencerem  a  la  dreta  i  els  seus  partidaris.  L’esquerra  i  l’independentisme  han  de  preparar-se  per  derrotar-los  per  tots els mitjans. Una República podria ser una eina. Una independència també. Però Espanya necessita una ruptura ja.



9.- La proposta

No hi ha dubte que el 21-D acaba alguna cosa. No és la fi de la partida però el que vingui a partir del 22-D ja serà diferent. Ja  estarem  a  una  altra  cosa.  Segons  totes  les  evidències  Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?

Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res,  perquè  també  té  el  seu  sostre  de  vidre,  atès  que  l’«estat  profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.

En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va  impedir  fer  quallar  un  projecte  col·lectiu  de  masses,  una  alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant  bé  i  van  formar  un  programa  de  punts  prou  seriós.  Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i  que  Podem  va  voler  canalitzar  aquestes  peticions  cap  a  la  legalitat... es va acabar tot.

El  que  estem  defensant  és  tenir  un  moviment  popular  de  masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de  mobilitzacions  pròpia.  Tan  fàcil  de  dir  i  tan  difícil  de  fer.  El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments  no  poden  dependre  d’aparèixer  en  TV3  o  LaSexta.  Apareixeran  quan  siguin  significatius,  però  mentrestant  han  d’oferir  un  relat  diferenciat  i  sistemàtic  en  uns  mitjans  concrets (incloent-hi la televisió) i massius.

En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix  de  res  si  no  tens  un  relat  convincent  per  la  gent  que  s’ha  quedat  a  casa.  El  Govern  és  capaç  de  donar-li  la  volta  a  la  situació  fent  algunes  declaracions  a  la  televisió  a  les  notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.

Si  els  CDR  decideixen  tenir  un  programa  i  convertir-se  en  un  moviment  autònom,  han  d’aspirar  a  respondre  aquestes  qüestions.  Una  de  les  claus  és  la  convergència  entre  aquests  comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.

Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el  control  territorial...  però  això  (de  moment)  és  una  altra història.

Com veiem són tasques titàniques... Hi ha algú disposat?»

1er de maig de 2017

Com cada primer de maig, faig un recull dels manifestos de les organitzacions a les que sóc afí.

En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :

Manifest del Primer de Maig de 2017

LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE

“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”

Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.

Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.

Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.

La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.

És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.

El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.

En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.

Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.

És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.

Visca la classe treballadora de la República Catalana!

Visca el 1r de maig! 

----------------------------------

I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :

Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya

1r de Maig de 2007

Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...

A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.

Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.

A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.

Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.

Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.

1er maig 2015

Primer de maig, dia internacional dels treballadors. Diada reivindicativa i de lluita per a molts col·lectius.

Els treballadors. La classe obrera. Serà herètic el que diré però cada vegada tinc menys clar que la classe obrera tingui gaire consciència de classe i, em temo, que això vol dir que si la mateixa classe obrera no es reconeix com a tal, és que essencialment no deu existir. O que el concepte ha de repensar-se.

En la línia de "repensar el concepte", sí que crec que cada vegada més, més i més gent es va adonant que el món està mal repartit. Que hi han pocs que manen molt i que tenen tot i de tot, i que som,en canvi, molts als que sistemàticament se'ns imposen impostos (fixeu-vos que l'arrel és la mateixa), normes, reglaments, lleis, sancions, multes i càstigs.

Imposicions i càstigs tan brutals i desproporcionats com els tres anys de presó per als encausats per encerclar el Parlament. L'"Audiencia Nacional" ha donat 10 dies per al seu ingrés a presó. Quina barbaritat és aquesta?

La gent, al meu parer,  no té consciència de classe obrera, però cada cop hi ha més gent que pren consciència de que som "els de baix". Una nova consciència de classe. Un grup que inclou assalariats, sens dubte, però també autònoms i petits empresaris, i aturats, mestresses de casa, pensionistes, immigrants i emigrants, pobres. A tot aquell que s'adona que hi ha molta injustícia, començant per la social.

Els "de baix" són heterogenis, i les seves lluites, diverses. I repeteixo, no veig gaire enlloc la seva consciència de classe, però també crec cap d'ells dubtarà que la de demà és la seva diada.  L'1 de maig és el dia de la reivindicació i de les lluites. L'1 de maig els empara.

Som heterogenis però segurament ens hauríem de posar d'acord en alguns punts clau. Demà, primer de maig, es una bona nova oportunitat per posar de manifest els punts d'acord i per unificar lluites: pels drets laborals, pel feminisme, per la reivindicació de la democràcia, per la reivindicació nacional, per la reivindicació mediambiental. Totes són importants.

Des de l'heterogeneïtat ideològica, des de la diversitat de les lluites, des de la unitat de les lluites, com cada any, reprodueixo el manifest de la CGT del primer de maig. 

INGOVERNABLES

Manifest de la CGT de Catalunya per l’1 de Maig de 2015

Estem ja en el setè any de l’actual crisi del sistema capitalista, un sistema dins del qual les crisis són quelcom inherent, cosubstancial, no pas una disfunció ni una anomalia. Aquesta no és la primera crisi de la història capitalista, i en la mesura en que el capitalisme sobrevisqui a la mateixa, no serà tampoc la darrera. Tanmateix, nosaltres, les dones i els homes del sindicalisme revolucionari lluitem cada dia, i seguirem lluitant amb totes les nostres forces, per a construir un altre model de societat sense desigualtats i amb drets socials i laborals garantits.

Com totes les altres crisis anteriors, les seves conseqüències es descarreguen amb violència sobre les nostres esquenes, les de la classe treballadora, les de les explotades i explotats pel sistema. I ens prepara les bases d’un futur de misèria, amb una "recuperació econòmica" que cavalca sobre el cavall de la devaluació salarial, els minijobs, la ultraprecarietat i l’exclusió social.

Més d’un terç de les treballadores ja cobra un sou inferior al salari mínim. En el cas dels i les joves per sota dels 25 anys que reben algun salari, la proporció és de més de la meitat. Cada vegada som més els assalariats i les assalariades que ens veiem obligades a fer-nos "falses autònoms" per tal d’abaratir els costos a les empreses. I les que treballem sense contracte, o estem unes hores amb feina per a tornar després a patir de nou l’atur forçós... Així és el nostre dia a dia, el de la classe treballadora, la que fa funcionar el món i a la qual el Capital ens precaritza cada cop més les condicions de vida i de treball, fins al punt que a Catalunya ja tenim un 14% de treballadors/es pobres, tot i treballar. I no oblidem com assenyala l’EPA que tenim 756.500 persones a l’atur a Catalunya, entre ells 126.400 joves d’entre 16 i 24 anys a l’atur.

Les diverses modificacions legals i iniciatives governamentals (d’aquí i d’allà) que s’han tirat endavant durant aquests anys han tingut un únic objectiu: protegir els interessos dels més poderosos i esprémer la gran majoria de la població fins a extreure’ns l’última gota de sang, tot deixant pel camí un reguitzell de desnonaments, acomiadaments massius, suicidis, detingudes, represaliades...

L’increment del patiment al qual se’ns ha sotmés ha provocat durant aquests anys un augment de les protestes al carrer i als centres de treball. I, amb aquestes, un enduriment de la repressió de l’Estat, que ha adquirit les dimensions d’una autèntica escalada. Centenars de treballadors i treballadores hem visitat o restem a l’espera de visitar els seus tribunals, per a ser castigats penalment pel simple fet d’exercir el dret de vaga i defensar els drets socials i laborals, els drets de totes nosaltres. Noves lleis inquisitorials s’han aprovat en els últims temps per a rearmar la capacitat punitiva de l’Estat. Amb aquestes lleis, la desobediència civil s’equipara a un crim; aturar un desnonament, s’equipara a terrorisme.

Amb aquest escenari, hi ha qui opta pel camí de la domesticació i accepta les engrunes que el sistema li ofereix per a sobreviure. Hi ha qui assumeix, com ho ha fet sempre, un paper de col·laboració amb l’Estat i el Capital, signant retallades brutals a les pensions, qui valida acomiadaments, qui està a punt de reeditar un nou acord de pau social basat en l’atac als salaris, deslligant la seva actualització de l’evolució de l’IPC; regalant encara més plusvàlues a uns empresaris que mai no en tenen prou. Davant d’aquests, cal recordar a tothom que el sindicalisme -almenys tal com nosaltres l’entenem- no és això, que cal revindicar el sindicalisme que planta cara, enfront el sindicalisme de concertació.

També hi ha qui ha optat, en el present escenari, per prioritzar l’assalt a les institucions per la via electoral. Nosaltres, com a organització anarcosindicalista, pensem que hem de posar en valor i continuar reivindicant la lluita i la mobilització al carrer, des de la base, per la via de l’acció directa i el suport mutu, com a forma de plantar cara i d’obtenir victòries, també en l’actual conjuntura. Podem provar de comprar la il·lusió del vot i confiar en què tots els problemes se solucionaran quan triïs aquesta o aquella altra opció electoral. Però avançar en el canvi social per aquesta via no és tan fàcil per provocar canvis estructurals reals, i no tan sols estètics, al servei de la classe treballadora, mai no ho ha estat senzill, ni tampoc no ho serà ara.

Potser delegar a les institucions la nostra capacitat d’acció política i retirar-nos del carrer resulta còmode, o ho pot semblar. La política de veritat, la nostra, és la de l’organització autogestionària i no la de la conquesta del poder. Passa per treballar dia a dia a les assemblees de treballadores als centres de treball, per les lluites als barris, per frenar desnomanents o impedir acomiadaments. Per obligar als governs, mitjançant l’acció col·lectiva, a fer marxa enrera en les seves polítiques criminals i de desmantellament de serveis públics per imposar el dogma de l’austericidi.

Des de la Confederació General del Treball de Catalunya volem dir alt i clar que no serem domesticades. No estem aquí per a col·laborar amb el poder, i continuarem plantant-li cara al carrer. Ahir, avui, demà i sempre, fins a acabar amb el patiment que està vivint la gent de la nostra classe treballadora i a tota persona que pateix desigualtats i discriminacions de qualsevol tipus. Diem alt i clar que serem insubmises a les seves lleis injustes i repressives, que no ens emmordassaran. Seguirem practicant la desobediència a la feina i al carrer quan i allà on ho considerem oportú, juntament amb la resta de la població oprimida i explotada, a cara descoberta i essent plenament solidàries.
Fem una crida a tota la classe treballadora a continuar amb una tradició de lluita col·lectiva que ve d’antic i que ens fa fortes, a que no ens deixem acovardir, a no deixar-nos domesticar i a articular respostes a les agressions des del suport mutu i l’acció directa, que és la forma com sempre hem guanyat els nostres drets.

Som i serem ingovernables. No ens deixarem domesticar!

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya

Barcelona, a 12 d´abril de 2015