Que tingueu una bona castanyada!

Fa deu anys vaig escriure això a aquest mateix blog. Ves per on, aquella cosa que batejava com "Castahalloweenyada" avui ja sembla que té el nom més senzill i precís de "castaween".

Aquestes hibridacions, en una societat com la nostra, són inevitables. Tant de bo que siguin positives.

Els nens i nenes fills de la immigració, en particular la d'origen sud americà, segurament tenen com a primera referència el Halloween. Una festa infinitament més comercial i divertida que la castanyada que és, per definició, una festa del fred (no fa fred!) i de record dels morts (morts? a la societat actual no hi han morts!)

Per sort els panellets resisteixen orgullosament. Els dolços  i els pastissets sempre són un gran recurs  per a la defensa de les tradicions. Llarga vida als panellets! al vi dolç, al moscatell i les castanyes! No només, és clar. La llista de dolços i pastissos guardians de la catalanor no és precisament curta i, en defensa de la nació, la llengua i la cultura catalanes l'hauríem de fer valer sense vergonya i esgrimir-la amb contundència.

No us enganyeu, sempre es diu que el camí per a conquerir a algú, sigui mascle, femella o no binari, passa per l'estómac. És cert. una lliçó profunda d'humanitat.

Els països vius, com les llengües vives, evolucionen. A vegades bé, a vegades no tan bé. A vegades els canvis aporten saba nova. A vegades només són focs d'encenalls. 

Avui es parla de la "castaween". Jo li en seguiré dient castanyada. Si per un casual, ho dubto, però per si de cas, un grup de nens disfressats em truquen a la porta i diuen que "truc o tracte" tinc ben clar que s'enduran un bon grapat de castanyes, alguns panellets, i els desitjaré que passin una bona castanyada.

El vi dolç o, alternativament, la ratafia, i un moniato vermell ben cuit me'ls prendre jo. Que també m'ho mereixo.

Que tingueu una bona castanyada!

(O Halloween, O "castaween").

Guerra entre Hamas i Israel.

 L'atac de Hamàs a Israel ha estat un brutalitat. Ha estat terrorisme. Un acte criminal en que han massacrat i torturat gent, han violat dones, han segrestat adults i infants i els retenen amb l'amenaça d'assassinar-los fent-ne un espectacle macabre. És una barbaritat.

La resposta que donarà Israel, ja ha començat a donar-la, també serà una barbaritat. El bombardeig a civils és un atemptat contra la humanitat, el setge i bloqueig total a una població: ni aigua, ni aliments, ni energia, ni medicaments, res de res, és un genocidi. És una barbaritat.

Si aquests dos fets fossin aïllats, seguirien sent barbaritats, però es podria fer un cinturó de seguretat al seu voltant. Trobar un relat que ens permetés a tots no sentir vergonya de ser humans. podríem provar d'assajar alguna forma de teràpia post-traumàtica per a superar col·lectivament aquest desastre.

Però el cas és que no són dos fets aïllats. Són dos fets més d'una llarga cadena d'atacs i contraatacs. Són dues baules més d'una gruixada i llarga cadena d'odi i venjança. La creació de l'estat d'Israel el 1948 és la fita que s'acostuma a posar-se com a data d'inici d'aquesta violència que no s'atura. Però ve d'abans: és un fet que la creació de l'estat d'Israel va respondre a l'intent de solució i reparació de la vergonya infinita de l'holocaust, amb sis milions de jueus morts. L'antisemitisme ha estat una constant a la història d'Europa, en particular, i del món, en general. Tant que hi ha una paraula per referir-se a les massacres de jueus: pogrom. A moltes ciutats europees es poden trobar pogroms en algun moment de la seva història.

Jo no sé què cal fer. N'hi han que diuen que això només s'arreglarà donant als palestins un estat independent. Potser sí. O potser les coses empitjorarien. No ho sé. Però sospito que l'odi que hi ha avui a aquella regió del món ha d'enverinar necessàriament fins el més nimi dels actes quotidians de la gent que hi viu. SI hi ha odi, no hi hauran solucions.

També penso que el món es divideix, principalment, entre els que sempre manen i els que sempre obeeixen. Els que obeeixen, al seu torn, es divideixen entre els que pensen que aquesta divisió del món és injusta, i els que pensen que ja està bé. Evidentment, els     que manen pensen que aquesta divisió està bé i malden per mantenir-la. Com són poderosos tenen molts mitjans per a perpetuar-la. En particular, compten amb l'aprovació i l'entusiasme de molta de la gent que obeeix.

La gent obeeix per moltes raons: per identitat, per religió, per por, per ambició... La gent obeeix fins el punt que estan disposats a matar als que no obeeixen, o a deixar-se matar per mantenir aquesta jerarquia. Les guerres sempre les fan els que obeeixen, mai els que manen.

I els que manen creuen que tenen dret a fer-ho per pura ambició, o egoisme, perquè se senten superiors i ho justifiquen amb ideologies que poden anar des del despotisme il·lustrat fins als feixismes, passant pels estatismes o  les religions, o simplement per pur hedonisme. El cas és que tenen el poder per enviar a la gent a l'escorxador en nom de grans principis. Principis que, en realitat, no és que se'ls creguin si no que només són una eina per manipular a la gent, per a sotmetre-la, per a utilitzar-la per a la consecució dels seus interessos, particulars i ben materials. I si moren milers, que morin.

No sé que cal fer. Aquest món necessita desempallegar-se de la seva història, necessita desempallegar-se de les elits, dels seus ídols i dels seus déus, a aquest món li caldria començar de nou, aquest cop fent-ho bé. Però això no és possible,

Només podem seguir. El món és com és. Ens cal ser molt crítics i no deixar-nos entabanar pels que manen. Ens cal recuperar aquest poder que ens han furtat. Ens cal deixar d'obeir-los a ells per a obeir-nos a nosaltres mateixos. Ens cal esforçar-nos per a fer que nosaltres mateixos siguem millors persones, i el nostre entorn proper i la Terra siguin un lloc més agradable per viure. Ens calen moltes coses i molt d'esforç personal. Però no es pot demanar a ningú que s'esforci. Jo només puc ser responsable del meu propi esforç i és aquest esforç on he de procurar excel·lir. Estoicament. El món pot anar pel pedregar - hi anirà - però, si més no, jo hauré fet el meu millor esforç per a impedir-ho i aquesta ha de ser la meva retribució..

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Fa sis anys del referèndum del primer d'octubre. Ahir, 30 de setembre, en va fer 18 de l'aprovació del projecte de nou estatut de Catalunya. Aquell estatut de caire confederal que va anar a Madrid, on va ser retallat i ribotat, i que va tornar convertit en un estatut  autonòmic,  que va ser aprovat, amb desgana en un referèndum, i encara va tornar a ser retallat pel tribunal constitucional, fent que la comunitat autònoma de Catalunya sigui, a dia d'avui, la única que no té un estatut d'autonomia aprovat pel propi Parlament.

El fet és, per tant, que  Catalunya és la menys autònoma de les comunitats autònomes. Ho és des de 2010, quan es va fer pública la sentència de l'estatut.

Perquè Catalunya representa el 23% dels PIB espanyol. Els Països Catalans, en conjunt, subvencionen a la resta de l'estat. En particular al projecte imperial madrileny. Espanya ens roba, i Madrid ens escanya.

Amb l'espurna de la sentència de l'estatut, i la constatació del maltractament per part de l'estat, l'independentisme català va passar a ser la força política central. Any rere any,  el moviment independentista va aconseguir mobilitzacions cada cop més massives i més ben organitzades: Els referèndums popular que van començar a Arenys de Munt, les manifestacions de l'11 de setembre, La Via Catalana, la consulta del 9 de novembre de 2014... 

L'estat va oposar les seves clavegueres a aquest moviment legítim, democràtic i, essencialment, legal perquè un dels criteris va ser, precisament, el passar de "de llei a llei". Sempre es va dir que hi hauria un moment de trencament de legalitat, però que aquest moment només havia de ser-ne un, el de la DUI. Això és el que va passar amb les lleis de desconnexió i referèndum del 6 i el 7 de setembre de 2017, que van ser la DUI de facto. Les clavegueres de l'estat, però, encara van intentar un darrer cop: els atemptats de les Rambles i de Cambrils, del 17 d'agost. Un "pequeño susto a Catalunya" en paraules del comissari Villarejo. Un "pequeño susto", tràgic. Espanya, de nou, tacant-se les mans de sang en nom de la seva perversa i maleïda "sagrada unidad", per a major glòria i benefici de les seves elits feixistes.

Aquell atac sagnant no va impedir la DUI. Com tampoc els fets a la conselleria d'economia del 20 de setembre, i l'intent d'assalt de la seu de la CUP per part de la policia espanyola van aturar la maquinària del referèndum. 

El primer d'octubre, es va poder votar. Tot i que la policia espanyola, que ja actuava obertament com exercit d'ocupació va provar d'aturar les votacions a cops. No van poder, és clar, perquè no s'aturen a amb porres a dis milions de persones que surten a votar i defensen pacíficament el seu dreta a fer-ho. Es va votar i es va guanyar. Els resultats, per participació i per recompte de vots afirmatius referendaven la DUI del 6 i 7 de setembre.

La llei de transició marcava que a l'endemà, si el resultat era favorable havia de proclamar-se la independència.

La història segueix, però jo m'aturo aquí. Fins aquí, la història és de coratge, d'esperança, d'il·lusió, d'audàcia. És la història viva d'una majoria de gent de Catalunya, mobilitzant-se per un futur que creien que podia ser millor. 

EL que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquell moment brillant i vibrant. 

Avui, es commemora aquell dia. La victòria del 1er d'octubre. El dia en que la majoria de ciutadans de Catalunya vam votar per dir que sí, que volíem ser independents, un nou estat d'Europa, en forma de República. Aquella afirmació, i el mandat de les lleis de desconnexió, de proclamar-se la DUI, no han decaigut. És obvi que la mobilització d'aquests dies no és la mateixa que la que va precedir al primer d'octubre. I la confiança en  la classe política es troba en mínims. El desànim, sens dubte, també deu estar en molts dels que van votar aquell dia i les enquestes assenyalen un retrocés en el suport de l'independentisme, particularment important entre els més joves.

Quan jo era jove, a les manis de l'11 de setembre hi anàvem molt poca gent. La guàrdia urbana parlava de participacions de dues mil persones. Compteu que fóssim el doble , el triple, sent generosos. Enguany, en un ambient de "pessimisme", la participació as la manifestació de la Diada ha estat, de nou, immensa. La guàrdia urbana parla de cent cinquanta mil persones però  probablement, amb un recompte acurat la participació es podria multiplicar per tres o per quatre. A un país de vuit milions de persones, que prop d'un deu per cent surtin al carrer en una mobilització és una barbaritat. La gent hi som. Potser no hi som tots els que hi érem, però sí la majoria. Som molts i estem disposats, com es demostra any rere any, a sortir al carrer. Hem après la importància de l'organització. Hem après que amb lliris no es guanya. Hem après que caldrà lluitar, i defensar-se, literalment. No és ni un eufemisme ni una metàfora.

Cal reprendre la iniciativa. Cal posar de nou objectius assolibles. Cal superar als partits i i impedir que aprofitin la immensa força de l'independentisme per als seus objectius de curta volada. Cal reprendre la mobilització, amb lideratges i organització nova, fora del control dels partits. Cal engrescar a la gent, de nou, als joves en particular. Els hem d'oferir una esperança, un objectiu, un país que poden aconseguir i que mereix l'esforç d'aconseguir-lo.

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Visca Catalunya Lliure!