Reflexions després de la Diada

La Diada Nacional d'enguany m'ha deixat bones sensacions. Només puc parlar de sensacions perquè no em refio de les dades que es publiquen, no em refio dels mitjans de comunicació, ni dels públics ni dels privats. No em refio dels lideratges dels partits, i poso els de les associacions en quarantena, precisament per la forta infiltració que pateixen pels partits. Només em refio de les meves sensacions. En tant que sensacions, són subjectives i, per tant, pateixen el biaix dels meus apriorismes, conviccions i anhels. Per tant, me'n refio de les meves sensacions sabent que tenen aquesta limitació. Però he de pensar per mi mateix. Tinc l'obligació d'utilitzar el meu propi cervell de la millor forma que sàpiga.

El divendres vaig marxar amb la columna que sortia de la cantonada Gran Via amb Casanova. La columna del "present". Força ambient. Força concurrència. Res a veure amb les macro mobilitzacions prèvies al 2017, però mobilització potent. Com s'ha dit, i crec que és cert, a Catalunya no hi han moviments polítics  capaços de treure tanta gent al carrer com pot fer-ho l'independentisme.

 L'independentisme és un moviment transversal dins la societat catalana. "Societat catalana" és, com "literatura catalana", aquella societat de la gent que s'expressa en català, o que sap que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que té consciència nacional catalana. No és veritat que algú acabat d'arribar del Pakistan, o d'Algèria, o de Suècia, que no entén un borrall de català ni pretén aprendre'l, ni entendre'l, o que considera que amb rudiments de castellà ja en té prou per anar tirant i que quan pugui fotrà el camp, sigui català. No és català, ni ho serà. Com  tampoc és català aquest espanyol de tercera generació, o més, que sense cap mena de dubte afirma que "esto es España, o que "Cataluña es España", o el meu favorit: "Cataluña es de España", com si fos un moble. Sovint un moble de fusta amb corcs que se la mengen i que són els catalans, que en tant que molesta plaga, han de ser exterminats. No, aquest personatge no és català. Es un colon espanyol, per molt que digui que "es más catalán que nadie". Els colons jueus de Palestina també es reclamen com els veritables propietaris de la terra promesa. Però són colons, i justifiquen, se n'aprofiten i, si cal, col·laboren amb i perpetren un genocidi. 

No és que les autoritats palestines em caiguin especialment bé. De fet el seu alineament amb les forces repressores espanyoles després del 1er d'octubre de 2017 fa que els consideri essencialment hostils a la causa independentista catalana. Però una cosa no treu l'altre.

Vaig marxar prop del grupet de la secció Sants-Montjuïc de l'Assemblea Nacional Catalana, que duien una pancarta amb el lema "Ser colònia d'Espanya es estar en via morta"

Assemblea Sants-Montjuïc arriba a Plaça Universitat. #Independència #RepúblicaCatalana pic.twitter.com/0rHfdUwCTF

— Albert Baranguer (@abaranguer) September 11, 2026

Marxar prop de l'ANC de Sants era una forma de tenir una referència, però, de fet jo anava i venia. Darrera del grup de Sants anava un grupet amb una gran estelada gay i darrera seu marxava el bloc d'Aliança Catalana, nombrós i compacte.  Cal dir que hi havien altres grups nombrosos. Junts, per exemple. També de sorollosos, com els del moviment independentista de Biafra, uns clàssics a les manis de la Diada. 

Si bé al llarg de la manifestació en algun punt es van sentir xiulets al pas d'AC, la coexistència va ser, en general, pacífica. La meva impressió és que el moviment independentista, si més no en la seva base, està més obert a encaixar AC al si de la seva transversalitat que el que els partits nominalment independentistes, i l'esquerra independentista en particular, estan disposats a acceptar. Aquí pot haver-hi un problema gros. O potser no. Potser el problema només serà per a fer governs. Però mentre es foti fora al PSC/PP/VOX/Comuns del govern de Catalunya, em val qualsevol combinació. Amb el ben entès que desconfio de tots els partits i que no en votaré cap. En tot cas, les eleccions autonòmiques em preocupen relativament poc. Estic pensant, més aviat, en  què ferà la gent quan, arribat el moment, calgui sortir al carrer. 

Em va passar una cosa curiosa. Em vaig aturar un moment a contemplar el pas dels diferents grups i rumiant sobre tot allò i  un senyor em va abordar per a preguntar-me, com si fóssim coneguts de tota la vida: "què, on et sembla que estem?". On estem... Tenia un desordre important i no em va sortir una resposta satisfactòria. Una cosa com: Content. Força gent. Gent gran, però també gent jove. Es diria que bé. Que sembla que reprèn. Em va respondre que força d'acord. Després em demana: "i què en penses de la Sílvia?" Aquesta me l'esperava. Tenia la sospita que podia tractar-se d'un Orriolista i una lleugera preocupació perquè no fos un dels fanàtics. Però no. Vaig dir això també, perquè és el que penso: "Crec que ella, en particular, és honesta, en el sentit que diu el que pensa." Bona part del que pensa l'Orriols no ho comparteixo. Però també crec que ella ho creu i honestament ho diu i ho defensa, i jo això, en la meva forma de veure i captenir-me al món, ho he de respectar. Jo no crec que Sílvia Orriols sigui, en cap cas, feixista. Com deia Germa Bel a un tuit previ a la Diada:

I avui és un gran dia per recordar que el feixisme és, essencialment, un mètode: l'ús de la violència física en l'activitat política.

Avui n'hi ha convocatòria al Fossar de les Moreres. És indigne!

— (((Germà Bel))) XY CIS + Gen-Tap (@gebelque) September 10, 2026

El que caracteritza al feixisme és l'ús de la violència com a mètode, i això a dia d'avui, no aplica ni a AC ni a Orriols. Per combatre a AC cal fer-ho amb arguments, raonats i convincents i l'acusació de feixisme, en la meva opinió, més aviat fa que la gent els miri amb simpatia, precisament perquè és bastant obvi que no ho són. AC no és, a dia d'avui, el mateix que els neonazis del Nucleo Nacional als quals, per cert, l'ultra-esquerra i l'esquerra independentista els va donar el tracte correcte a la Plaça de Jacint Verdaguer fent-los fora amb força.

La força és legítima per a defensar-se dels violents, i de la violència feixista, en particular. Aquesta és l'essència de l'anti-feixisme. La línia, doncs, és clara: ser forts per dissuadir l'atac feixista; ser durs en  la resposta amb força, intimidatòria i, eentualment violenta, als atacs feixistes. Cap agressió sense resposta.  

En aquest sentit la tàctica dels feixistes ha afegit un element "nou": la "subcontractació" de l'ús de la força als cossos policials i militars que, a causa d'una política estúpida de molts anys, mai han estat purgats d'elements d'extrema dreta, ans al contrari, s'han anat omplint amb aquesta mena de gent: el famós "soy compañero" que es pot sentir dels infiltrats policials quan són descoberts. També podria ser que aquesta colonització de les forces armades i policials per la ultra-dreta  fos inevitable perquè, com ja he dit abans, el nacionalisme espanyol és essencialment falangista, és a dir, feixista, aquest sí, i les forces armades són un espai natural per a fer servir la violència amb l'excusa de "l'ús legítim".  

Orriols i AC han vingut per quedar-se una temporada. Aquest és el fet. I més val tenir-los en compte i acceptar que molta de la gent que ahir votava a Junts i a CiU, avui els votarà a ells, i no només gent que votava CiU. Sospito que no serà aquest l'últim cop que parlaré de Sílvia Orriols i AC en aquest bloc.

En fi, en aquestes cabòries anava jo caminant cap a la Plaça Catalunya on vaig poder sentir el darrer dels discursos, del president de l'ANC , Josep Vila.

Per mi és interessant aquest emplaçament a un "nou embat". 

Com he llegit a algun lloc, potser no és bona idea fer servir aquest "llenguatge processista", però crec que la idea és correcte i necessària. Cal passar a l'acció, perquè és obvi que amb la més que previsible victòria de PP i VOX a les eleccions espanyoles i la pujada d'un govern rabiosament espanyolista, i per tant, anti català, hi haurà d'haver una reacció. Una necessària reacció independentista forta que hauria de canalitzar-se per assolir, ara sí, la independència de Catalunya.

Espanya és VOX i el PP, i també el PSOE, inclòs el PSC, i les esquerres de saló madrilenyes. Tots ells són nacionalistes espanyols en el sentit d'Ortega i Gasset. El nacionalisme espanyol és falangista. El nacionalisme espanyol només pot ser, pot existir, destruint la identitat nacional catalana. Són el nostre enemic. Aquest cop que ningú caigui en la bestiesa de les lluites compartides. No compartim res amb qui ens vol fer desaparèixer. Perquè tant nacionalistes són VOX i el PP com PSOE, Sumar i Podemos. Al front de l'Ebre aquest cop no hi hem d'anar. Que es matin entre ells. Aquí ja tenim prou feina a foragitar els quintacolumnistes i les forces d'ocupació.

Ens caldrà "aixecar" la DUI i, sobretot, defensar la independència, amb tota la força que calgui, als carrers, pobles ciutats.  

Aquests dies estic rellegint, trenta anys després del primer cop, "Homenatge a Catalunya" de George Orwell. Al llibre, Orwell ens explica com, preveient el cop d'estat feixista, la CNT va amagar dipòsits d'armes i es va preparar i entrenar per a fer front al cop quan arribés el moment. Al llibre "El Eco de los pasos" Garcia Oliver encara ho explica millor. Lectures recomanades. Al que anava: em temo que estem en la mateixa situació. No sé qui fa de CNT avui i sospito que ningú. Però potser convindria aquest perfil. Potser en un món de drons i piolins, no calen dipòsits d'armes, o potser sí, qui sap. Crec que algú hauria de pensar en això i preparar el país d'alguna forma. Perquè aquest cop, quan vinguin "a por ellos" i "ellos" som "nosaltres", haurem de respondre d'una forma "prou convincent" per a que ni puguin, ni vulguin, ni intentin venir mai més o, si més no, ens els propers cinc cents anys.

Nota ràpida amb motiu del 20 aniversari d'aquest blog.

Aquest mes d'agost fa 20 anys que escric aquest blog.

Amb alts i baixos, amb algun escrit del que estic orgullós, i amb molts d'altres que em fan una mica de vergonyeta. Però el que està escrit, està escrit, a menys, és clar, que calgui alguna correcció tipogràfica, ortogràfica o d'estil.

Escriure em serveix per a ordenar pensaments. És un blog personal, tot i que sovint sembli un pamflet. Si algú troba algun gust en llegir les meves cabòries queda totalment sota la seva responsabilitat.

Reivindico això de "personal". Avui que es parla de la Internet morta i que s'afirma que les IA estan generant la major part dels continguts,  jo puc afirmar que els meus escrit són meus. No els genera cap IA. Trobo que és tot un signe dels temps que escriure una frase com l'anterior tingui tant de sentit i sigui, en certa manera, una reivindicació. Estem molt fotuts.

En fi. A veure si puc fer un quaranta aniversari del blog. Si d'aquí vint anys encara sóc viu (sóc, doncs, part interessada), i encara existeix la civilització, i si encara existeixen els blocs o alguna cosa que s'assembli, i si encara ens deixen escriure sense IA que ens corregeixin/censurin. M'agradaria. 

Encara m'agradaria més si durant aquests vint (com a mínim, espero) anys que han de venir es produeixen algunes de les notícies que tan desitjo, com la independència, ara sí, en ferm i definitiva, de Catalunya, o una evidència irrefutable de l'existència de vida extraterrestre, o el descobriment d'alguna forma d'energia neta i abundant que permeti capgirar les tendències climàtiques, socials, polítiques desastroses del món que vivim, o la fabricació d'una autèntica intel·ligència artificial general que ens ajudi a la humanitat a resoldre els problemes que patim, o a respondre les grans preguntes sobre la vida, o d'on venim i on anem.

Preguntes que, modestament, jo també em faig a vegades i alguns cops inspiren posts del blog.

Així sigui. Amén. 

Feliç aniversari per la part que et toca, Albert

Gràcies, igualment, Albert.

Eclipsats

El passat dimart, el president Illa va "inaugurar" l'Eclipse. Pel que sembla, la cosa va anar de fer uns discursos i prémer un botó que disparava un llençament de confetti. Atenent al que he vist per xarxes socials, l'acte hauria pogut passar, perfectament, per una festa escolar d'aniversari.

Però, ep! Es veu que portaven un any preparant-ho. Per això va haver-hi un repartiment massiu d'ulleres homologades, de les que, lamentablement, en van haver de retirar moltes del mercat perquè, tot i l'homologació, resultava que no protegien prou. Algú va fer calés posant en perill la salut ocular de la gent. Em recorda el cas de les mascaretes que, per cert, es veu que té alguna vinculació, mai aclarida, amb el president Illa.

Ho desconec si es va fer, però a mi no em consta. Crec que "preparar l'eclipsi" es podria haver fet, per una banda: convocant amb prou temps a les universitats i centres de recerca del país per demanar-los quina mena d'experiments i observacions es podrien fer aprofitat l'eclipsi. Seleccionant els projectes més interessants (sota diversos criteris), i finançant-los. Per una altre banda, es podria preveure el moviment de persones cap a les zones de millor visibilitat i, per tant, amb el temps suficient, haver fet simulacions de com afectaria aquest moviment de gent al sistema de transport públic i privat. Aquest també hauria pogut ser un encàrrec a les universitats. Atenent a aquestes simulacions es podrien planificar serveis de reforç, o alternatives, i es podrien haver evitat, o mitigat, els problemes que van produir-se ahir a les carreteres i a l'estació de tren de Tarragona, quan la gent va voler tornar a casa seva, després de l'eclipsi.

Es clar que, en tot cas, d''on no hi ha no en raja i si el servei ferroviari era una merda abans de l'eclipsi, necessàriament ho havia des ser durant i després del fenomen astronòmic. EL problema és que el dèficit en infraestructures no ens agafa per sorpresa. Ja era el motiu de les primeres grans manifestacions independentistes, com la del 1 de desembre de 2007, que tenia el lema:  "Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures" i que es va convocar per l'afartament de la gent pel desastre al servei de rodalies que van provocar les obres de l'AVE.

Dinou anys més tard, rodalies, regionals i el mateix AVE són un desastre, amb diferents graus, a Catalunya. Les infraestructures col·lapsen i alguns demanen que les autovies tornin a ser de peatge, però aquesta demanda només la sentireu a Catalunya, i enlloc més de l'estat espanyol. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, també diuen que no mirem fixament la titola del que pixa sense les ulleres homologades, que encara podríem patir lesions oculars.

És cada cop més necessari, urgent, de pura supervivència, fer fora la munió d'inútils, corruptes i fanàtics espanyolistes que ocupen les institucions del país. És cada cop més urgent la independència. És necessari no cometre l'error letal de confiar el lideratge de la represa del procés d'independència a una colla que "van de catxa", que no dic que hi anessin tots, però hi anaven els que comptaven. Tot això és el que ens cal.

No calia inaugurar cap eclipsi. No ens calen botons llençadors de confetti. El que caldria seria inaugurar noves línies ferroviàries i nous trens, i nous centres de recerca, i moltes altres coses útils i necessàries.

El que caldria inaugurar seria una República Independent de Catalunya. Això és el que caldria.  

L'escàndol PISA

Això de l'informe PISA és molt bèstia. És la mena d'escàndol que fa caure governs.

Al darrer post explicava això: 

"Informe PISA. Des del març passat que els nostres estimats líders saben que el sistema educatiu català no podrà ser avaluat, perquè s'han descartat un 23% de les proves per causes diverses: corresponen a infants amb deficiències cognitives, de salut mental, de desconeixement de l'idioma... Ara ens diuen, quan no hi ha més remei que fer-ho, que només es podien descartar un 5%. Que deu ser un error. En concret, un error dels centres que han fet els examens. Curiós. Curiós quan la comunitat educativa porta queixant-se activament tot l'any. De fet, portava molts anys queixant-se. Es queixen i es queixaven d'un sistema educatiu en fallida. 

L'escàndol PISA és molt gros. Suposem que és cert que un 23% dels alumnes no estan en condicions de ser avaluats. Com s'ha arribat a aquesta situació? Com és que no s'aboquen tots els recursos disponibles, fins el darrer cèntim, per a remuntar una situació que és la d'un estat fallit? 

Al contrari, suposem que no és cert. Suposem que algú ha comés un error. Aquest error ha estat fortuït o intencionat? Tan dolents eren els resultats? 

En el primer cas, error fortuït, ha fallat tota una cadena de verificacions sobre unes proves que tenen un caràcter internacional. El ridícul és, doncs, immens, i deixa Catalunya sense unes dades bàsiques i estructurals. Perquè l'ensenyament és estructural. Aquesta sí que és una estructura d'estat. L'ensenyament ha de ser de qualitat. Ha de ser la millor que es pugui proporcionar. Només es pot millorar allò que es pot mesurar i que, efectivament, es mesura de forma correcta i precisa. Ara no es pot.

El segon cas, error intencionat, és pitjor. Perquè junta malícia, amb incompetència o cinisme. Malícia, perquè han volgut enganyar. Incompetència, perquè sembla que ni tan sols han calculat que l'engany seria inevitablement descobert més aviat que tard, en tractar-se de dades públiques. O potser cinisme, perquè, tant els fa el ridícul, perquè ja compten amb que controlaran la informació (o propaganda) que rebrem els catalans, que al final és el que importa, atès que els catalans votem a aquesta colla de mafiosos.     

Però considerem Hanlon: No s'ha pretès enganyar a ningú. S'han fet les proves PISA amb honestedat. S'han eliminat les proves que havien d'eliminar-se. Però el sistema educatiu està tan trinxat, el país està tan ensorrat, la immigració és tan fora de mida que, simplement, Catalunya no és comparable amb l'entorn europeu. Ni tan sols amb l'espanyol. El desastre és total. El desastre és directament responsabilitat d'anys i anys de governs inútils i, en particular, i aquí potser més ens val no ser ingenus i sospitar que ha estat intencionat, una immigració desbocada des del primer d'octubre de 2017 cap aquí." 

A Twitter hi ha enrenou per l'afer PISA. Es diuen coses allà que no es diuen enlloc més.  En aquest post vull apuntar un fil i una piulada que m'han semblat significatius, per a fer-nos una idea del cinisme,  la incompetència i els interessos que es mouen al voltant de l'ensenyament. El menys important és l'educació. L'únic que compta són interessos particulars o els rèdits polítics o fer un control i gestió de danys basat en la propaganda, la desinformació i la manipulació de l'opinió pública quan es produeixen els desastres.

El primer és un enfilall del compte Guillem dels Comptesclars. Us vindrà al cap per ser el compte que presentava el Menjòmetre. La web que creua dades públiques per a detectar "operacions anòmales", com contractes assignats sense concurs de forma reiterada a proveïdors específics, o com projectes estrambòtics amb pressupostos que s'acaben destinant integrament a sous "d'equips directius" i salaris "d'assessors", sense que se n'obtingui cap producte que es pugui tocar, o informes d'un parell de pàgines generades amb IA, que es paguen com si els autors en fossin exterts del MIT, Stanford o Cambridge.   

Vet aquí l'enfilall (https://x.com/Comptesclares/status/2081972753595613651?s=20):

1 - Imagina que portes el cotxe a la ITV.

Tries tu quines peces mira l'inspector. 

N'amagues una de cada quatre. I quan et diuen que no passes l’ITV, dius que ha estat «una qüestió tècnica».

Això és exactament el que ha passat amb l'educació catalana i PISA. T'ho explico pas a pas. 🧵

2 - Primer, què és PISA i per què hauria d'importar-te.

Cada tres anys, l'OCDE examina alumnes de 15 anys de tot el món. De tot el món. Comprensió lectora, matemàtiques, ciències.

És l'únic termòmetre que ens compara amb els altres. L'única manera de saber si els nostres fills van bé o malament.

3 - El 2022 el resultat va ser dolent. Molt.

Vam quedar molt per sota de la mitjana de l'OCDE i a la cua d'Espanya.

Per això tothom esperava el de 2025. Per veure si havíem millorat o si continuàvem caient.

Doncs bé: no ho sabrem. I ara ve el perquè. 

Tots els països del món (Extremadura i Múrcia també) podran comparar-se. 

Catalunya no, perquè som uns inútils. Sense comparació fins el 2029

4 - ERROR 1 Es va excloure un de cada quatre alumnes.

Havien de fer la prova 2.545 alumnes. Se'n van excloure 591. La van fer 1.909.

Un 23,2 % fora.

L'OCDE permet, com a màxim, un 5 %.

Ens hem passat gairebé cinc vegades. Cinc pobles. Resultat: mostra invàlida.

5 - ERROR 2 Es va excloure precisament els que més ens haurien explicat perquè estem tan malament

Dels 591 exclosos:


6 per discapacitat física


92 per no dominar prou la llengua (qui no domina la llengua, senyors?)


493 per dificultats cognitives, conductuals o emocionals

L'examen es va fer sense els alumnes amb més dificultats. Perquè és evident que l’allau immigratori té un efecte pervers sobre el rendiment escolar. Però això no convé dir-ho.

I ens volen fer creure que és un error? O potser es que volem tapar-nos les misèries?

6 - ERROR 3 Ningú no ho va comprovar. Ningú.

Ho decideix cada centre, alumne per alumne, el dia de la prova.

I qui ho revisa després? Ningú. Ho admeten les dues administracions:

"no se realizó una validación previa de las exenciones que se habían aplicado"

Perdoni??? De que cobren els Director Generals del departament?

7 - Que quedi clar què vol dir això.

No va petar cap ordinador. No va fallar cap empresa. No hi ha cap contracte que pagués aquesta feina.

La feina de comprovar-ho no la tenia encarregada ningú.

Això no és una avaria. És un forat. Un forat indecent.

8 - ERROR 4 El vigilant no existia. Feia catorze anys que no existia.

L'Agència d'Avaluació de l'Educació es va crear per llei el 2009.

El 2011 se'n va suspendre l'activitat «temporalment», per manca de diners.

Aquella temporalitat va durar catorze anys.

9 - Quan va tornar a funcionar?

La directora es nomena el 29 d'abril de 2025 (amb els alumnes ja fent l'examen)

L'Agència arrenca el 7 de juliol de 2025 (set setmanes després que acabessin les proves)

Va arribar tard. A la seva pròpia feina. Una agència d'avaluació que arrenca després de l'avaluació. Genis.

10 - ERROR 5 I no, no els va agafar per sorpresa.

Tenim el document: una memòria oficial signada pel màxim responsable d'avaluació el 12 de juliol de 2023.

Hi diu, literalment: "l'estudi principal tindrà lloc a la primavera de 2025"

Ho sabien 21 mesos abans. Per escrit.

11 - ERROR 6 Ho van saber al març i ho van dir al juliol.

Març de 2026: el Ministeri els comunica el problema.


6 de juliol: acte públic amb l'OCDE, tots somrient. Ni una paraula. Sabem somriure i fer Tik-Toks, però no sabem fer la feina.


24 de juliol, divendres: ho fan públic.

Divuit dies entre la foto i la confessió. Quatre mesos de silenci.

12 - I fixa't en el dia triat: un divendres de finals de juliol. Divendres, no dilluns.

Amb el país fent maletes per anar-se’n de vacances. Amb les redaccions buides. Amb tu pensant en qualsevol cosa menys en això.

Això no és descuit. Això és caradura. I pensar que la gent és imbècil.

13 - ERROR 7 La solució és una comissió. Sense els que hi eren.

El mateix divendres es crea una Comissió de Coordinació de Proves.

Set membres. Cap direcció de centre.

Es crea la comissió per resoldre-ho i se'n deixa fora precisament qui aplica les proves.

14 - I ara la frase que ho resumeix tot. La signa la directora general de Currículum, per escrit, el 24 de juliol:

"es va generar una cultura de l'exempció que es va reproduir en les avaluacions internacionals"

15 - Atura't aquí un moment.

"Cultura" no és un incident. "Cultura" vol dir que és la manera habitual de fer les coses. Amb el cul.

O sigui: el mateix Departament que ho anomena "qüestió tècnica" reconeix per escrit que és estructural i de fons

O és una cosa, o és l'altra. Les dues, no.

16 - I si vols saber com va la teva escola pel teu compte, oblida-ho.

Els resultats per centre estan blindats per llei.

Un ciutadà els va demanar el gener de 2025. El Departament no li va contestar.

17 - I el millor: quan l'òrgan que garanteix el dret a la informació va reclamar l'expedient al Departament...

...tampoc no li van contestar.

Resolució 700/2025, literal: "una manca de col·laboració de l'Administració".

18 - Sumem-ho tot. Aquest any hem pagat:

–8.224 M€ de pressupost d'Educació


–1,67 M€ en contractes d'avaluació


–370.000 €/any d'acord amb l'OCDE, signat per Illa i Niubó el gener de 2025

–840.000 € l'any només de cúpula del Departament

I hem obtingut: cap dada. Res. Nein

19 - Els que dirigeixen tot això:

Esther Niubó, consellera  130.049 €


Secretària general  103.646 €


Secretari Millora Educativa  103.646 €


Quatre directors generals  99.346 € cadascun

Tots cobrant. Ningú responent.

Tots cobrant. Ningú dimitint.

20 - I el preu real no el paguen ells.

Fins al 2029 no tindrem dades comparables. Quatre anys a cegues.

Quatre anys sense saber si els nostres fills llegeixen millor o pitjor. Quatre anys sense poder corregir res.

I casualment, 2029 cau després de les pròximes eleccions.

21 - Set errors. Un darrere l'altre:

1. Un de cada quatre alumnes, fora

2. Justament els més vulnerables

3. Ningú no ho va comprovar

4. El vigilant no existia des de feia 14 anys

5. Ho sabien des del 2023

6. Ho van amagar 4 mesos

7. La comissió exclou qui hi era

22 - El president, des del Vietnam: "no es tracta de penjar-li el mort a ningú"

D'acord. Doncs la pregunta, ben senzilla:

Amb set errors documentats, quatre mesos de silenci i un país sense termòmetre fins al 2029... la consellera no pensa dimitir? O es que hauria de dimitir el propi Illa?

Torneu a llegir la frase: després de 7 errors immensos "no es tracta de penjar-li el mort a ningú". 

A l'empresa privada ets al carrer a l'error 2. 

A l'administració n'hi ha prou en fer unes declaracions des de Vietnam.

23 - I si no dimiteix ella, algú? Qui?

Perquè fins ara l'única conseqüència d'haver deixat Catalunya sense PISA ha estat crear una comissió.

I estem parlant de la formació dels nostres fills que es el garant de la prosperitat del futur.

I això va per @salvadorilla: s’està bé a Vietnam? Doncs que sàpiga que a nosaltres ens encanta l'olor del Napalm "por la mañana".

Tot documentat, tot verificable, tot públic 👉 http://menjometre.cat

Ajuda'ns a seguir cada dia: http://menjometre.cat/contribueix

Déu n'hi do. Una banda de cínics i incompetents. Del primer a l'últim. Fan servir l'ensenyament per a fer comissions i guinguetes per a posar-hi més i més endollats. 

Mentrestant l'ensenyament català cau a trossos. Coi! Que no funciona! No funciona res! No funcionen els ensenyaments bàsics ni, per descomptat, la mítica "immersió lingüística". No funcionen. 

Després encara hi han jutges que exigeixen tants per cents d'ensenyament en castellà. Collons! El que haurien d'exigir són uns tants per cents d'ensenyament de qualitat! 

Però és que, de fet, la perversió és integral. Els polítics (jutges inclosos, per descomptat) pretenen fer servir l'ensenyament per adoctrinar. recordeu el ministre Wert? Aquest parlava, directament, d'espanyolitzar als infants catalans.  

Adoctrinar i,  a més, fer servir el sector de l'ensenyament per als seus interessos particulars i dels lobbies que representen.

En aquest sentit, no n'hi ha un de sol, de partit, que se n'escapi. Lluny queden aquells anys en que es va parlar d'un pacte nacional per l'educació, o d'un pacte nacional per la llengua: la idea era garantir un model educatiu estable i de qualitat que tots els partits signants es comprometien a respectar i defensar estigués qui estigués al govern. Avui, això és impensable. 

Avui, els partits actuen com a agències de col·locació en càrrecs públics i defensen interessos particulars de lobbies. Si ens fixem, per exemple, és obvi que el PSC és el defensor del lobby de les constructores. ERC representa al turístic. Comuns representa el lobby del tercer sector i ells mateixos són un lobby. Junts representa una diversitat de lobbies, o si es vol, com diuen ells el sector PIMES. No cal dir que VOX i PP representen els lobbies madrilenys amb interessos a Catalunya. CUP i AC, a hores d'ara només representen lobbies locals i potser ni això. En tot cas, sembla que la CUP esdevindrà extraparlamentària i necessàriament seguirà sent local, i si AC creix com sembla que farà, ja es pot preveure, de fet ja s'està produint, que hi haurà una entrada de "polítics professionals" genèrics,  i de lobbistes provinents de Junts, i d'altres llocs. 

Quan dic "els partits" parlo de la gent que és als partits, als noms que surten a les llistes, a l'estructura de les formacions. No parlo dels votants. Els votants no pinten res en tot això.  Als votants se'ls clusteritza en targets, i a cada target se li dona el producte ideològic que vol comprar, i el compra votant. El sistema de partits ha degenerat a això. És el país, en general, el que ha degenerat al desastre actual. 

Al 2017 vam ser independents del 7 de setembre al 27 d'octubre. No us cregueu allò dels 8 segons. La independència de fet va durar dels de l'aprovació de les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica i fundacional de la República. Publicades al DOGC. Això era una DUI, perquè hi posava això: 

Article 3

Norma suprema

Mentre no sigui aprovada la Constitució de la República, la present Llei és la norma suprema de l'ordenament jurídic català.

Aquesta DUI va ser refrendada el dia 1 d'octubre de 2017. La traïció de la classe política, a la que tot allò li anava molt gran, es va consumar el 27 d'octubre amb la declaració d'independència, seguida per una "posada en suspens" immediata. Com collons es pot suspendre una independència? Amb quina autoritat es pot suspendre?     

Avui el país és una desferra, víctima de 10 anys d'una repressió que ha minoritzat la identitat catalana amb una immigració desbocada, immigració que ha comptat amb el vist-i-plau de partits teòricament "independentistes", perquè els lobbies que representen han vist una entrada de ma d'obra barata i, per tant, una baixada de salaris i beneficis sectorials.  En aquest punt estem. El país en mans d'avariciosos, mediocres, inútils, interessats... i de corruptes i de feixistes espanyols. Ens hem d'alçar. No es pot tolerar més aquesta depredació, aquesta degeneració i aquesta mediocritat i estultícia.

Per acabar, si heu llegit el fil de Guillem dels Comptesclars, us pot interessar també aquest tuit, del compte VIQUI (https://x.com/viquirepublica/status/2081978361551925470?s=20):

"Sabeu què és l’APE?

És l’agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, creada per avaluar el sistema educatiu, analitzar dades, fer recerca i prospectiva i aportar evidència per orientar les polítiques educatives.

Sabeu quan es va crear?

Legalment, el 2010.

I quan es va posar en marxa?

Creada el 2010 però havia estat inactiva i “casualment”, es va activar just amb l’arribada del govern Illa, el 2025.

Casualitat? Rasquem una mica més? 

Qui la presideix?

Esther Niubó, consellera d’Educació.

Qui la governa?

Un Consell Rector de 12 membres.

Qui l’assessora científicament?

Un Comitè Científic de 10 experts.

Quantes dotacions estructurals preveu?

25 (només en alts càrrecs).

Quants directors d’àrea té?

3. Projectes, Sistemes d’Informació i Serveis Generals.

Saps com han estat nomenats tots els càrrecs? 

A dit. 

De quins sous estem parlant?

De sous que parteixen dels 70.000 € bruts anuals 

Sabeu quant ens costa l’APE?

Més de 3,1 milions d’euros anuals de pressupost públic. Uns 8.500 euros cada dia.

D’on surten aquests diners?

Principalment, de transferències de la Generalitat.

I què té a veure amb PISA?

L’APE participa en l’anàlisi dels resultats de PISA 2025 i compta amb una experta internacional en PISA al seu Comitè Científic.

Què ha passat amb PISA 2025?

Un 23,2% dels alumnes de la mostra catalana han quedat exclosos, molt per sobre del 5% establert per l’OCDE, comprometent la comparabilitat dels resultats.

Qui avalua els que ens han d’avaluar?

En resum: tenim una agència, un altre “xiringuito”, que ens costa més de 3 milions d’euros l’any i que té com a missió avaluar, analitzar dades i aportar rigor al sistema educatiu, que no ha fotut ni brot per evitar el que ha passat. 

I aquí és on cal començar a estirar del fil.

Perquè la pressa de pèl és tan gran, que ja ni s’esforcen a dissimular-la.

O fem caure aquest govern, d’una vegada per totes, o acabarem perdent-ho tot.

Ja n’hi ha prou."

Porcs, esvorancs i PISA, i un manifest de denúncia

No en tinc cap prova, però tampoc cap dubte, que darrera del tancament de l'accés, per causa de la pesta porcina, al medi natural i, en particular, al parc de Collserola, hi han interessos crematístics no confessats i inconfessables. No ho sé: alguna operació especulativa immobiliària, o l'execució d'alguna acció sobre el parc que els usuaris no hauríem tolerat. 

Ves a saber. O potser és una forma de tapar alguna nyapa que han fet. O potser és per por que la presència d'usuaris provoqués un incendi incontrolable. Ni idea. 

Hanlon recomana no atribuir a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament per incompetència o estupidesa, i jo crec que, en general, aquest és un bon consell. Tenint-lo en compte, matiso la meva idea original: Sospito que les causes ocultes del tancament de Collserola es deuen a una barreja de corrupció i incompetència. No ho puc demostrar, però n'estic convençut.

De l'estupidesa i l'avarícia de certs individus se'n senten altres persones, però també les bèsties i les plantes. L'esvoranc a la línia 2, un forat aparegut del no res, de 30m de diàmetre per 20m de profunditat, hauria pogut causar morts i ferits entre els treballadors i veïns. Gràcies a Déu que això no va passar. Però el desastre s'ha cobrat víctimes entre la fauna del lloc, i la solució que han donat, tapar el forat i tots els equips, una grua i un parell de generadors inclosos, que van caure dins, amb tones de ciment pot provocar ben aviat nous desastres, de tota mena: nous esvorancs, contaminació de l'aqüífer, mort de fauna i flora local. 

Ara mateix, però, diuen que tot està arreglat, i que el món torna a ser un lloc feliç i ordenat. El problema és que no me'n refio. Per què hauria de refiar-me'n? No són gent de fiar. En el millor dels casos, son uns estúpids incompetents, i en el pitjor uns mentiders. Fixeu-vos: Informe PISA. Des del març passat que els nostres estimats líders saben que el sistema educatiu català no podrà ser avaluat, perquè s'han descartat un 23% de les proves per causes diverses: corresponen a infants amb deficiències cognitives, de salut mental, de desconeixement de l'idioma... Ara ens diuen, quan no hi ha més remei que fer-ho, que només es podien descartar un 5%. Que deu ser un error. En concret, un error dels centres que han fet els examens. Curiós. Curiós quan la comunitat educativa porta queixant-se activament tot l'any. De fet, portava molts anys queixant-se. Es queixen i es queixaven d'un sistema educatiu en fallida. 

L'escàndol PISA és molt gros. Suposem que és cert que un 23% dels alumnes no estan en condicions de ser avaluats. Com s'ha arribat a aquesta situació? Com és que no s'aboquen tots els recursos disponibles, fins el darrer cèntim, per a remuntar una situació que és la d'un estat fallit? 

Al contrari, suposem que no és cert. Suposem que algú ha comés un error. Aquest error ha estat fortuït o intencionat? Tan dolents eren els resultats? 

En el primer cas, error fortuït, ha fallat tota una cadena de verificacions sobre unes proves que tenen un caràcter internacional. El ridícul és, doncs, immens, i deixa Catalunya sense unes dades bàsiques i estructurals. Perquè l'ensenyament és estructural. Aquesta sí que és una estructura d'estat. L'ensenyament ha de ser de qualitat. Ha de ser la millor que es pugui proporcionar. Només es pot millorar allò que es pot mesurar i que, efectivament, es mesura de forma correcta i precisa. Ara no es pot.

El segon cas, error intencionat, és pitjor. Perquè junta malícia, amb incompetència o cinisme. Malícia, perquè han volgut enganyar. Incompetència, perquè sembla que ni tan sols han calculat que l'engany seria inevitablement descobert més aviat que tard, en tractar-se de dades públiques. O potser cinisme, perquè, tant els fa el ridícul, perquè ja compten amb que controlaran la informació (o propaganda) que rebrem els catalans, que al final és el que importa, atès que els catalans votem a aquesta colla de mafiosos.     

Però considerem Hanlon: No s'ha pretès enganyar a ningú. S'han fet les proves PISA amb honestedat. S'han eliminat les proves que havien d'eliminar-se. Però el sistema educatiu està tan trinxat, el país està tan ensorrat, la immigració és tan fora de mida que, simplement, Catalunya no és comparable amb l'entorn europeu. Ni tan sols amb l'espanyol. El desastre és total. El desastre és directament responsabilitat d'anys i anys de governs inútils i, en particular, i aquí potser més ens val no ser ingenus i sospitar que ha estat intencionat, una immigració desbocada des del primer d'octubre de 2017 cap aquí.

Per què me n'hauria de refiar dels nostres estimats líders? Crec que, majoritàriament, són uns inútils, o pitjor, uns mafiosos. No me'n refio. Ni tinc cap motiu per a fer-ho.

Tot plegat fa que la sospita d'interessos ocults en el cas del tancament de Collserola no me la tregui gens de sobre. Sospitem que s'està fent una matança de porcs senglars a Collserola. En realitat, no ho sabem. Podria ben bé ser només una excusa, o una tapadora d'alguna cosa més fosca. Digues-me conspiranòic. En tot cas, una cosa que em cridava l'atenció era el silenci, o la molt dèbil veu, de les entitats animalistes, que no es queixaven per aquesta suposada matança. Però, a la fi, alguna cosa m'ha arribat a les mans: https://sossenglars.org/

Aquesta gent han publicat un manifest que reprodueixo a continuació. Paga la pena llegir-lo perquè venen a confirmar que les decisions preses no semblen seguir criteris gaire científics. Tot plegat, sembla que estem en mans d'incompetents i/o corruptes. Però també crec que cada cop més i més gent se n'està adonant.

 

"Context: la PPA, la indústria porcina i el porc senglar 

La Pesta Porcina Africana (PPA) és una malaltia vírica que afecta els porcs domèstics i els senglars (Sus scrofa). 

Tot i que la PPA no afecta les persones, la Generalitat ha justificat les batudes i l’extermini massiu de senglars a Collserola i als voltants —una espècie autòctona— amb el pretext d’erradicar la malaltia i protegir la indústria porcina. 

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha anunciat que, des de l’inici del brot el 28 de novembre de 2025 fins al 14 de maig d’enguany, s’han invertit 19 milions d’euros públics per matar senglars. 

Els diners no només es destinen al reforç de les captures, amb aportacions directes a la Federació Catalana de Caça, sinó que també es vol impulsar la comercialització de la seva carn. 

Segons dades oficials de la Generalitat de Catalunya, des de l’inici del brot fins al 18 de juny d’enguany, ja s’han analitzat 7.354 senglars, dels quals 344 són casos positius i 7.010 negatius. En altres paraules, de cada 100, menys de 5 tenien PPA (el 4,68%) i 95 estaven sans. 

La setmana del 15 de juny, dels 569 senglars analitzats, només 2 van resultar positius (el 0,4%). El recompte de captures de senglars a la resta de Catalunya suma 26.587 animals des de l’1 de gener fins al 18 de juny de 2026. 

Caçar tota la població d’aquesta espècie autòctona per erradicar la malaltia no segueix criteris científics: és ineficient. La vigilància passiva —la recollida de cadàvers al medi— detecta el virus amb una taxa de positivitat per mostra d’entre el 30% i el 70%, fins a deu vegades més eficient, i amb un cost marginal pràcticament nul. 

Nombrosos científics i organitzacions sense ànim de lucre, membres de l’ens consultiu públic creat el 2023, la Taula del Senglar —el degà de la Facultat de Veterinària de la UAB, juntament amb una entitat ecologista i una animalista—, han presentat bibliografia científica extensa a la Generalitat amb una proposta concreta de gestió no letal3 i han estat ignorats sistemàticament. 

La Generalitat ha decidit, sense consultar ni la ciutadania ni els especialistes en fauna, els ecòlegs o les entitats de benestar animal, utilitzar diners públics per exterminar tota la població d’una espècie autòctona sense veritable justificació científica, lògica ni ètica: només per protegir la indústria porcina.

Exigim

Aturar la matança de senglars com a eina per aturar el brot de la PPA i gestionar l’anomenada sobrepoblació de senglars, tant a Collserola com a la resta de Catalunya. 

Reorientar el pressupost cap a la vigilància passiva dins un perímetre que delimiti el focus (ZRI) i cap a la bioseguretat als punts de contacte. 

El compliment per part del Govern català de l’obligació legal d’actualitzar setmanalment tota la informació relativa a la gestió de la PPA, inclosos els recursos públics emprats, en virtut del Decret 8/2021, de 9 de febrer, sobre la transparència i el dret d’accés a la informació pública. 

La declaració de Collserola com a zona de seguretat i refugi de fauna, gestionada com una àrea de contenció i observació sanitària i no com un territori de persecució cinegètica. 

El compromís del Govern català d’aplicar vies de contenció no letals, tant en animals silvestres com domèstics, en situacions d’emergència epidemiològica, i d’implementar la immunocontracepció (esterilització de senglars) com a via de gestió alternativa a la caça per a la regulació de poblacions. 

Establir mesures de protecció reforçada per als santuaris i refugis d’animals davant situacions d’emergència epidemiològica, tenint en compte que els animals que hi habiten es troben fora del circuit de producció, de manera que se’n preservi la integritat i autonomia i se’n garanteixi la salut i el benestar.

Què diuen els organismes internacionals i els estudis científics? 

El control de la PPA s’ha de basar en l’evidència científica i en estratègies integrades, d’acord amb l’enfocament One Health impulsat per la FAO, la WOAH i la Comissió Europea. La prevenció requereix actuar sobre la interfície humà–animal–medi com a estratègia principal, més que no pas centrar-se únicament en la reducció numèrica de la fauna silvestre.

L’EFSA és inequívoca en aquest punt: la propagació de la PPA depèn de múltiples factors i la seva epidemiologia no es pot explicar només per la densitat de senglars. La bioseguretat i la vigilància passiva són els mètodes més eficaços per a la detecció precoç de la malaltia. La localització i retirada ràpida de carcasses infectades és clau per limitar la persistència i la propagació del virus.

Els estudis sobre la dinàmica poblacional del senglar indiquen que la caça intensiva no és una eina suficient ni garantida per controlar la població. Ben al contrari: trenca l’estructura i l’organització social dels grups, fet que pot alterar els cicles reproductius i afavorir un augment poblacional. En grups familiars estables, la reproducció de les femelles joves està condicionada per l’estructura social del grup i per l’activitat reproductiva de la mare; quan aquesta estructura es desballesta, es perd aquest fre natural a la reproducció.

Estudis demostren com la persecució indiscriminada d’animals infectats pot afavorir la dispersió de la PPA en alterar els patrons de distribució i augmentar el moviment i el contacte entre individus. La mateixa EFSA identifica les batudes com una activitat que incrementa el moviment dels senglars i, per tant, el risc de dispersió de la malaltia —un risc agreujat per l’alta concentració de virus present a la sang dels animals infectats.

La població de senglars de Collserola ocupa un nínxol ecològic fonamental. Si s’extermina, aquest espai tendiria a ser ocupat de nou per altres senglars, segons els principis bàsics de la dinàmica de poblacions. Per això la caça intensiva o els intents d’extermini difícilment constitueixen una solució efectiva a llarg termini.

Reflexions finals

La matança no pot ser la resposta als desafiaments epidemiològics ni als de la convivència amb la fauna silvestre. Defensem solucions fonamentades en el respecte a la vida animal i en la convivència, que garanteixin alhora l’equilibri dels ecosistemes.

La capacitat de sentir dels animals (sintiència) ja és una realitat oficialment reconeguda, tant per la comunitat científica (Declaració de Cambridge sobre la Consciència, 2012; Declaració de Nova York sobre la Consciència Animal, 2024), com pels diferents textos normatius: a l’any 2007 al Tractat de Funcionament de la Unió Europea, a l’article 13; al Codi Civil de Catalunya ja es va preveure des de l’any 2006 a l’article 511-1.3; i al Codi Civil espanyol el reconeixement d’aquesta condició es va donar amb la redacció de l’article 333.bis a l’any 2021 (en vigor a l’any 2022). Paral·lelament, l’ordenament jurídic penal també ha sigut permeable a aquesta sintiència, evolucionant en la reforma operada a l’any 2023, de manera que ha ampliat l’àmbit dels delictes contra els animals a tots els animals vertebrats, incloent també els animals vertebrats en llibertat, i alhora inclou en la consideració de maltractament la integritat física i psíquica de l’animal . Aquesta circumstància comporta que, en una interpretació teleològica i sistemàtica de les normes que integren l’ordenament jurídic, sigui necessària la recerca de solucions ètiques, davant de qualsevol situació -com ara, epidemiològica- a l’hora de definir mesures d’actuació sobre la fauna silvestre.

Reivindiquem el valor biològic del porc senglar, que aporta riquesa a la biodiversitat, i en particular la població de Collserola, que té una genètica única a tota Europa. Reivindiquem també el seu valor ecològic per les funcions fonamentals que duu a terme dins l’ecosistema: escarbant, aireja el sòl i afavoreix la germinació de plantes; contribueix a la dinàmica del sotabosc; dispersa llavors en els seus desplaçaments; i, com a omnívor generalista, regula poblacions de petits invertebrats i altres organismes.

En un context de fragilitat ecològica global i davant les mesures d’extermini, reclamem l’aplicació del principi de precaució, recollit a l’article 191 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, davant possibles conseqüències ambientals imprevisibles, interpretat en relació amb l’article 45 CE que reconeix el dret al medi ambient i el deure de conservació, essent aquesta una responsabilitat dels poders públics, així com la Llei 40/2015, del Règim Jurídic del Sector públic, que estableix l’obligació dels poders públics d’actuar sota els principis de legalitat, eficàcia i proporcionalitat.

Denunciem també el fort impacte emocional que aquestes pràctiques generen en les persones que viuen a prop de les zones afectades i en totes aquelles que defensen una relació amb la natura basada en el respecte. 

La gestió letal del senglar, com a pretesa mesura de contenció de la PPA per protegir la indústria porcina, és en extrem desproporcionada, i ens fa qüestionar si aquesta indústria és realment tan decisiva per a la societat catalana com per requerir mesures d’extermini que poden provocar un desequilibri ecològic important. Parlem d’una indústria que només representa entre l’1 i el 3% del PIB de Catalunya i que destina entre el 55 i el 60% de la seva producció a l’exportació. És, a més, una indústria altament contaminant per nitrats i purins: part dels municipis afectats per aquesta contaminació han estat declarats “zona vulnerable”, i l’Administració ha hagut de destinar milions d’euros anuals per garantir-los aigua potable. Ara, a més, hi destina diners públics per protegir la producció porcina de la PPA. Són recursos que no repercuteixen en cap bé comú: d’aquesta indústria no en depèn la sobirania alimentària ni cap servei públic. La seva existència mateixa, en el model actual, és altament qüestionable, i caldria començar a estudiar models de diversificació que reduïssin la concentració d’explotacions i apostessin per la reconversió industrial cap a la transició proteica.

Fem una crida a la ciutadania, a les persones i organitzacions vinculades a l'ecologisme, a l'animalisme i a la defensa dels drets dels animals, així com a la comunitat científica, per defensar d'una gestió responsable, transparent i respectuosa amb la fauna silvestre. 

PLATAFORMA PER A LA DEFENSA DEL SENGLAR (Sus scrofa) 

Barcelona, 24 de juny de 2026"

Un article que m'ha fet rumiar: "No som un sol poble".

Fa uns dies vaig llegir , al digital Núvol,  un article que em va fer rumiar: " No som un sol poble", d'Enric Gomà. Aquest article parteix de la no-acceptació de la demanda d’Òmnium Cultural per part del Tribunal Europeu de Drets Humans, descriu que amb aquesta no-acceptació, el tribunal europeu dona el seu vist-i-plau a que el 25 % de les classes hagin de fer-se en castellà a Catalunya, el que posaria al català en la situació que, com a molt i en el millor dels casos, només el 60% de les classes es farien en la nostra llengua. Immediatament, però, ens diu que el que realment l'interessa es parlar dels motius que esgrimeix el TEDH per a no acceptar la demanada d'Òmnium i resumeix aprofitant l'entradeta a la notícia de l'Ara que va fer servir de font primària: "Estrasburg considera que la immersió lingüística discrimina els ciutadans de la resta de l’Estat". 

L'article fa diverses consideracions i la conclusió final és prou clara: "El TEDH [...] ha dividit la societat catalana entre ‘famílies espanyoles’ i, implícitament, ‘famílies catalanes’. Ja han passat avall els vells temps en què érem un sol poble. Ara en som dos, pel cap baix: els espanyols i els catalans."  

Vet-ho aquí. La conclusió, per a mi, és correcte. Crec que som dos els pobles que convivim, i sovint competim, o entrem en conflicte, o ens disputem Catalunya: per una banda, els catalans, segur, però, certament, els espanyols també hi són. La cosa és que, a més, hi ha un grup de gent numèricament molt important i força heterogeni, amb orígen a la immigració llatina-americana, nord-africana, asiàtica, i també europeus de l'est i de l'oest que també aspiren a fer de Catalunya el seu lloc on arrelar. Diguem que aspiren a ser poble de Catalunya, potser sense ser gaire conscients de la disputa existent, potser sense tenir clar si ells mateixos, o els seus fills, seran catalans, o espanyols, o alguna cosa diferent.   

Perquè hi ha una disputa. Entre catalans i espanyols, que són els pobles explícits, amb drets, reconeguts legalment, els més nombrosos i els que tenen major pes polític i econòmic. No cal dir que els espanyols compten amb l'avantatge del poder de l'estat, la judicatura, i el domini de la majoria dels mitjans de comunicació i xarxes socials.

Que en aquesta disputa els catalans portem reculant des de 1714 és una evidència i una obvietat. Que aquesta reculada s'ha accentuat després del 1er d'octubre de 2017, és una altre evidència, i que en aquesta reculada també hi té molt a veure l'arribada de gairebé dos milions d'immigrants i, a la vegada, l'emigració de prop de cinc-cents mil catalans a l'estranger.  Cal dir-ho ben fort, perquè les polítiques migratòries són competència de l'estat i, per tant, d'una de les parts en disputa. 

La política espanyola és clara: ells volen que Catalunya sigui un "sol poble", o més ben dit, que sigui una part més del seu poble, o que es dilueixi en el seu poble. Poble espanyol, per descomptat. Poble que, per cert, no ha existit mai, perquè Espanya sempre ha estat un conglomerat amb còdols ben grossos, identificables i, sovint, desagregables, més que no pas una massa més o menys uniforme i sedimentada. Ara bé, que Espanya hagi esta això la major part del seu temps, no està en contra del fet que el projecte uniformitzador ha anat avançant, i també és una obvietat que aquest procés s'ha anat accelerant els darrers 10 anys, a partir del 2017, quan la disputa per Catalunya va ser a punt de decantar-se, de forma definitiva, cap a la banda catalana. 

La reacció espanyola, amb la inestimable ajuda d'uns lideratges catalans als que la defensa de la independència, i la independència mateixa, els venia molt grossa ha estat, cal dir-ho, formidable.

Ells tenen molt clar que sí que volen que Catalunya sigui una part indestriable del seu poble. "Poble" entès a la manera castellana: és a dir, súbdits, i súbdits que criden "vivan las cadenas". Súbdits convençuts que ser súbdits és el millor que els pot passar. No ens enganyem, ser súbdit és molt còmode. Obeir sempre és més senzill que responsabilitzar-se i decidir i maldar pel propi futur. A canvi de l'obediència, l'estat ofereix un relat d'èpica i de glòria. que pot ser  banal, però també força efectiu. 

Aquests dies, amb motiu del mundial de futbol es pot comprovar això que dic: els trens de rodalies segueixen sense funcionar, però és ben fàcil trobar samarretes de la selecció espanyola entre els que pateixen les cues, els retards i les cancel·lacions de serveis.

Sovint darrera dels grans imperis hi ha una ètnia numèricament dominant,socialment disciplinada i obedient a una jerarquia. Una massa força homogènia que executa les ordres sense discussió. A canvi se li retorna pa i circ. No cal que el pa sigui el millor o gaire abundós si el circ, que inclou relats i contes, és prou bo.  Com diu Yuval Noah-Harari, els humans són éssers de relats.

Catalunya, però, no és un gran imperi. Ans al contrari, és un territori en disputa en el que els catalans hem passat de ser el grup majoritari a la minoria majoritària en bona part del país o, directament, una minoria residual a a regions cada cop més extenses. Políticament i econòmicament, el poder català es va esvaint i diluint-se. 

Els espanyols, de fet, també estan diluint-se. Però vet aquí que, des del punt de vista del poder, és molt preferible sacrificar la minoria ètnica espanyola si aquesta és substituïda per una identitat emergent espanyola basada en la immigració sud-americana i magrebina a la que es dota d'un relat d'espanyolitat. Si a més es proporcionen drets i serveis públics, i feines que permetin la subsistència, l'adhesió de la immigració a l'espanyolitat sembla, a priori, molt probable. 

Aquesta idea de crear una generació d'espanyols "no ètnics" té riscos. Per exemple, pot topar amb la fidelitat a la idealització del lloc d'origen, o amb la fe religiosa que és una identitat ubiqua en ella mateixa. Pot passar, ben bé, que una part de la immigració formi un tercer "poble" que competeixi amb el poble català i l'espanyol per la supremacia a Catalunya. 

Per no parlar que els mateixos espanyols "ètnics" reaccionaran a la seva desaparició. Els grups ultres creixen alimentats per aquesta por: la de ser substituïts per "els altres espanyols" nouvinguts. Us sona això? El Paco Candel parlava dels "altres catalans" quan es referia a l'emigració espanyola dels anys 50 i 60 que va arribar a Catalunya. 

Avui la situació és força més complexa i, a més, se superposa a la integració mai resolta a Catalunya de, precisament, aquells emigrants dels 50 i 60. Molts es van integrar i avui ells mateixos i els seus descendents son catalans. Però molts d'altres no ho van fer i aquests i els seus descendents són el poble espanyol a Catalunya. Un poble que és molt conscient de la seva identitat nacional, que és nacionalista espanyol i que, per tant, disputa Catalunya amb un pla molt clar: Catalunya és d'Espanya i Espanya és castellana. La història, llengua i cultura són, per tant, les espanyoles. El cas és que aquest poble espanyol de Catalunya, en realitat, ja no podria tornar a Espanya perquè el temps passat a Catalunya els ha allunyat de la història i tradicions i, sobretot, de la realitat dels seus origens. El que els ha passat és exactament el mateix que passa amb els nous immigrants: la idealització dels origens, i el seu us com escut contra la integració, o l'assimilació cultural per part de la majoria preexistent. per això encara avui es fa una inexplicable "Feria de abril" a Catalunya, i es poden trobar barris auto-proclamats "zona nacional".  

Aquest "poble espanyol" de Catalunya compta amb suports explícits per part de l'administració i mitjans de comunicació. Per això coses com la no-acceptació de la demanda d'Òmnium, i l'aval de la judicatura al 25% de castellà a l'escola.

Contra aquest poder, de l'estat i del poble espanyol de Catalunya, el poble català no té gaires mitjans, i els que tenia, o hauria pogut tenir, van se malbaratats de forma vergonyosa pels lideratges polítics a l'octubre de 2017. La repressió contra el poble català, en part va ser pel 155, però sobretot va ser el pacte entre elits per fer créixer la població de Catalunya de forma descontrolada, provocant l'enfonsament del sistema de serveis públics: sanitat, educació, transport, serveis socials a canvi d'una ma d'obra molt barata i sense drets que ha proporcionat beneficis ràpids a unes poques mans dels lobbies turístics i de la construcció.  Jugada mestra i càstig a la classe treballadora nacional catalana que va ser -és pura estadística- l'autèntic motor del procés d'independència entre 2010 i 2017.

El poble català no està vençut, però cal repensar moltes coses. És molt important acceptar que no som un sol poble. Sobre el paper, el pla era fantàstic i sense fissures: Qui no voldria ser ciutadà d'una república  nova de trinca, sense corrupció, social, ecològica? Tothom voldria ser-ho! No. No tothom voldria ser-ho. Els nacionalistes espanyols no volen ser-ho. En particular el poble espanyol de Catalunya no vol ser-ho. Per molt bonica que se'ls pinti, sempre preferiran el seu relat d'Espanya que el de la República Catalana. No només això, en seran hostils i la combatran. Combatran la llengua i els símbols catalans, donaran suport a la repressió amb força del nacionalisme català, ja sigui exili, presó, tortures o assassinats. Donaran suport a les iniciatives que signifiquin el càstig a qualsevol cosa que faci el més mínim tuf de catalanitat. 

No hi ha res a negociar ni a oferir a aquests colons. Són l'enemic. El principal ariet de l'estat contra el poble català és el poble espanyol de Catalunya. Per cert, tinguem-ho clar, és una força amb una quantitat de recursos immensa.

Com es dona la volta a la situació és el que cal rumiar. Més ens val deixar estar per sempre els llirismes. No som un sol poble. Pensem, doncs, en termes estratègics i avaluant les dades. El que jo dic és que la política d'immigració és estratègica. Primer, perquè cal aturar el flux migratori fins que no es disposi de serveis per a atendre als que ja hi érem i als que han vingut. Segon, perquè el nacionalisme espanyol ètnic se sent amenaçat per la immigració. El català també. El nacionalisme que superi aquesta por i obtingui l'adscripció majoritària dels immigrants tindrà un avantatge. Ara mateix, què estem fent amb els immigrats que estan arribant? Com se'ls integra a Catalunya? Què es pensa fer amb els que no tenen cap intenció d'integrar-se? Quina és la millor estratègia d'integració, quan l'estat està en contra? Amb quins mitjans es compta? Potser sí que val la pena considerar dobles línies d'ensenyament: Una de totalment catalana, amb autèntica immersió, i una "d'espanyola" que podria ser alguna semblant al model actual. No ho sé.

El que sí que sé és que Catalunya té una història, una llengua i una cultura que son atractives per elles mateixes. Molt més que la cultura impostada que hi ha darrera manifestacions culturals subvencionades del poble espanyol de Catalunya. Però hem de començar per creure'ns-ho nosaltres, i deixar-nos de llirismes: ens cal atreure a la majoria dels immigrants a les nostres files. Se'ls ha de fer veure que les condicions de treball que pateixen, la manca de serveis... són causades pel maltracte d'Espanya vers Catalunya, del que ells també en son víctimes. Cal que aprendre i parlar català sigui un avantatge real per als immigrants -per a tothom- i això passa per que els catalans fem que la llengua sigui un senyal de qualitat. En general, com a norma de conducta, els catalans hem de fer les coses bé, i en català. Hem de comprometre'ns amb el país, i ser auto-exigents. 

Reagrupem-nos, i qui vulgui, vingui d'on vingui, és convidat a fer pinya.

A Catalunya no som un sol poble, però el poble català som el poble de Catalunya. Aquest és el nostre país, i també pot ser el teu si tries ser català. 

Sagrada Família i Catalunya

 Ja fa alguns dies que Robert Prevost, també conegut com "el Summe Pontífex", "el Sant Pare", Lleó XiV o, col·loquialment, "el Papa", va ser a Catalunya on, com a acte principal, va beneir la torre de Jesús de la Sagrada Família. 

La torre de Jesús és la torre més alta de la Sagrada Família, que d'aquesta forma esdevé l'edifici més alt de la ciutat, amb 175,5 metres sobre el nivell del carrer. Amb la torre, la Sagrada Família passa a ser també l'església cristiana més alta del món.

Més enllà de les creences (o no creences) personals de cadascú, la Sagrada Família és des de fa temps un dels símbols més potents i coneguts de Barcelona. En tant que Barcelona és la capital de Catalunya, la Sagrada Família és, també, un símbol de Catalunya. Encara més per la catalanitat i compromís nacional i amb la llengua catalana d'Antoni Gaudí. La Sagrada Família i Catalunya són indestriables. Només cal observar la infinitat de detalls que guarneixen la  Sagrada Família i que ho confirmen. No costa gens veure  les quatre torres de la façana del Naixement, o les quatre de la Passió, com les immenses barres d'una senyera rematades per un estel, la creu, de la torre de Jesús. No és gens difícil veure les façanes de la sagrada família com immenses estelades en pedra.

Per això, la benedicció de la torre no era un acte menor i, de forma natural, hauria d'haver estat un acte profundament catalanista. Per això i l'estat espanyol va tractar des del primer minut d'embastardir-lo, amb la presència de la monarquia, del gobierno, i un president de la Generalitat en el paper de virrei, sevent i camàlic dels altres. Menció especial per l'arquebisbe Omella. Potser el més espanyol i anticatalanista de tots plegats.

Espanya té molta por.  Té por que a Catalunya ens alcem i acabem la feina del 1er d'octubre de 2017. Ens vigilen de molt a prop i l'expulsió dels sis cents cantaires que volien cantar els Segadors a l'acabament de l'acte de la benedicció demostra, per la forma com es va dur a terme l'expulsió, que estaven al cas des de feia temps. Potser informats, per què no, per algun dels cantaires, o de la direcció de les corals,  potser no algú no estava d'acord amb cantar l'himne de Catalunya i va avisar, o potser per alguna indiscreció, o simplement, les corals també estaven infiltrades per la policia. En definitiva, si es fiquen a assemblees de docents, també es poden ficar als assajos d'una coral. Qualsevol lloc on es parli català és susceptible de ser considerat desafecte. Així estem. Digueu-li dictadura.

Però així estem. Diem-li dictadura. Captinguem-nos, doncs, com cal. Se'ns tracta com l'enemic que, efectivament som. No demanen, per tant, ni clemència, ni treva. El que em de fer és ser més astuts, més durs, més disciplinats, més desconfiats, més audaços. Espanya ens té por. Aquí també n'hi ha de por, però nosaltres no tenim res a perdre i, sovint, això és força equivalent al valor. 

No tenim res a perdre, i serà així fins que guanyem. Podem ser derrotats en moltes batalles, però només ens cal guanyar un cop. No tenim res a perdre, per tant podem insistir, un cop i un altre i un altre. Fins aconseguir-ho. Fins que Catalunya sigui el país independent que va ser entre el 7 de setembre de 2017 i la deshonrosa rendició sense lluita del 10 d'octubre del mateix any, quan algú fa "suspendre" la independència, com si hagués tingut el dret a fer-ho.

Mirem-ho així. El brillant, elegant, emocionant i excel·lent espectacle que va seguir a la benedicció de la torre de Jesús va tenir un moment en el que es va fer obvi que alguna cosa no anava a l'hora. L'independentisme ha de fer saber a tot el món, començant per fer-ho saber a Catalunya, que sis cents cantaires van ser tractats com a terroristes per voler cantar l'himne de Catalunya, en un moment en que en cap cas hauria deslluït la brillantor de l'espectacle, ans al contrari, li hauria donat el toc natural i necessari de catalanitat que la Sagrada Família traspua i es mereix.

Catalunya, la nació, el país, la gent i el lloc, necessitem la independència. Més que quan la vam tenir entre les mans, per més de trenta dies, al 2017. Avui ens cal amb més urgència perquè el país, després de nou anys de repressió se'ns cau a trossos, i el procés de substitució demogràfica ha estat brutal, i el virrei Illa, encara el vol aprofundir més, i per això es marca l'objectiu de la Catalunya dels 10 milions, i de la "densificació" de tot el que sigui "densificable". 

És terrible. Les elits del PSC són sicaris al servei de l'estat amb l'ordre de liquidar la nació catalana, i en aquest crim comptaran amb el suport directe de PP, VOX i Comuns, i amb l'indirecte, quan els interessos particulars, de part, de partit, ho demanin, d'ERC, Junts i CUP. No us enganyeu, també amb el d'AC quan sigui prou gran. Els partits són eines del sistema, no dels votants. Així estem. Diem-li ocupació i col·laboracionistes. Captinguem-nos, doncs, com cal. Se'ns tracta com el país ocupat que, efectivament som. No demanen, per tant, ni clemència, ni treva. El que em de fer és ser més astuts, més durs, més disciplinats, més desconfiats, més audaços. Ens cal un moviment d'independència independent dels partits, amb els partits a les ordres del moviment. Mai més els interessos dels partits han de passar pel davant dels interessos nacionals.

Recordeu: estem ocupats, però Espanya ens té por. Aquí també n'hi ha de por, però nosaltres no tenim res a perdre i, sovint, això és força equivalent al valor. No tenim res a perdre, i serà així fins que guanyarem. Podem ser derrotats en moltes batalles, però guanyarem. Només ens cal guanyar un cop. 

Visca Catalunya Lliure.

El perquè de la vaga a l'educació

Els mestres i professors estan de vaga. Tenen bons motius laborals per a fer-la. En general tenen bons motius, tots tenim molts bons motius, molt més enllà dels purament laborals, per a estar permanentment ocupant els carrers.   

Els mestres i professors també han esclatat. No tots, és clar. No tots protesten o poden protestar. Però una massa crítica del professorat ha decidit que ja en tenen prou.

Els hem de donar suport. L'educació dels nens i els joves és, probablement, la més estratègica de totes les inversions possibles, encara que els dirigents del país no ho vegin, o no ho vulguin veure, a causa d'una extremada estupidesa i estretor de mires, o potser també a interessos ocults que tenen poc a veure amb els interessos del país, però sí molt a veure amb els interessos econòmics o polítics d'altres poders.

La revolta dels mestres, i la de tots els altres sectors que protesten, ens crida a baixar als carrers amb ells. Per ells, però també per dignitat pròpia. 

No som bestiar de granja. Som persones i no porcs. Ens cal educació i formació, per a tots, i als infants i als joves en particular. Educació i formació en valors, que haurien de ser transmesos per les famílies, i que les famílies no puguin fer-ho és motiu per sortir al carrer, amb els vaguistes. 

Ens cal formació de caràcter: Sí, de caràcter. Per molt que a alguns els soni fatxa. Ens cal formació en la paciència i en la perseverança, en l'esperit de sacrifici, en l'esforç, en el respecte a les normes quan són justes, en la civilitat i i el respecte a les persones. 

Tant important com això: Ens cal formació en esperit crític, en particular en la crítica al poder. 

Ens calen coneixements: llegir, escriure i aritmètica. És el més bàsic i imprescindible. Immediatament coneixements de matemàtica, de ciència, de llengua, de mètode científic. Els coneixements i com aplicar-los. Ens cal conèixer la les arts, la literatura, la història. Des de l'esperit crític, sempre, i educant en l'apreciació de la bellesa. 

Ens cal fer estimar l'estudi i el desig d'aprendre.

És una tasca ingent i meravellosa. Però és una tasca que pot ser un infern quan les escoles són barracons, forns a l'estiu i congeladors a l'hivern; quan els grups son massa grans; quan s'incorporen alumnes als grups a meitat de curs i sense coneixements bàsics per encaixar; quan als grups hi han estudiants amb necessitats especials que ningú pot atendre; quan els materials educatius no responen a les necessitats formatives, sinó a contractes comercials que són corrupció, per molt que siguin "legals"; quan s'imposa una burocràcia als mestres, un aprovat general per "no excloure a ningú" ni "deixar ningú enrere", uns mètodes pedagògics fruits de ments delirants o contractes comercials dubtosos. 

Un malson quan en la ment del poder, l'educació i la formació serveixen per a formar treballadors dòcils i consumidors compulsius; quan en la ment del poder, a més, aquesta formació és un negoci en la que els infants i joves són clients i producte a l'hora. 

Un malson quan, per a moltes "famílies", l'escola és un aparcament per als infants, i els mestres, els vigilants del pàrquing. Sí, cal dir-ho també, hi han famílies que no es mereixen aquest nom. Els pares han de cuidar i  educar als fills. Els fills no són un guarniment, ni un objecte per a lluir-lo. Són persones en formació. Són els teus fills! 

Tot això, amb salaris que no han pujat, quan la vida no deixa de fer-ho, i amb mestres que es desesperen i abandonen. Encara els demanen que facin de monitors de colònies pagant-s'ho de la seva butxaca. Per als mestres, les colònies no són vacances. És ser responsables de grups de nens i joves.  És fer de d'educador les 24 hores del dia. És, de fet, més absorbent que el curs regular.

El motiu últim per a la vaga és recuperar la dignitat i la importància d'una feina que és, com he dit al principi, la inversió estratègica més important que pot fer una societat: preparar els seus futurs ciutadans. Ara, aquest sector clau i fonamental per a la societat catalana està en mans d'un poder que pensa només en els propis interessos econòmics de curt plaç, o amb interessos a llarg plaç que busquen desarmar la societat. 

Hem de recuperar aquest poder. Aquest és, al meu entendre, el motiu últim d'aquesta vaga i la raó per la que jo li en dono suport.