Infiltració

Els docents estan en vaga i tenen motius més que bons i suficients per a fer-ho. Val a dir , també, que són més aviat els docents de l'ensenyament públic els que fan vaga. En aquest cas, però, no és que els docents de la concertada i la privada estiguin gaire millor. Més aviat és que els seus drets laborals estan més coartats.

En general, reclamar l'acompliment dels drets laborals és una cosa a la que, sovint, es renuncia. Tots coneixem casos d'hores extraordinàries no imputades, per tant, no reconegudes i, per tant, no pagades; o caps de setmana treballats que després costa molt que siguin recompensats, i si ho són és de forma més aviat irregular i arbitrària; o aprofitant el teletreball, gent de vacances que continua atenent tasques de la feina, havent d'aguantar, a més, la conyeta del "que bé tu, que estàs fent la feina des de la piscina". 

És renuncia de drets. Mirem-ho com vulguem. Però, a més, és feina en negre i, per tant, és un frau. És un frau de l'empresari que no paga a la seguretat social el que correspon per aquestes hores treballades, i una conculcació de drets del treballador.  El treballador podria reclamar, amb tot el dret del món. Però sovint aquestes violacions dels drets dels treballadors es callen, per por de les represàlies, o la de pèrdua del lloc de treball. La por a un mal més gran porta a suportar un mal no tant gran. Sovint, a més, aquesta por està generalitzada a la plantilla. Sovint són els mateixos companys els que diuen de sotmetre's i no queixar-se de l'abús. O fins i tot, els "companys" denuncien als treballador revoltat, per ser "conflictiu" i mancat de "solidaritat amb els companys". 

Aquestes situacions d'abús i de soledat del treballador enfront de l'empresa acostumen a donar-se en empreses més aviat petites, i amb treballadors precaris. A les empreses amb plantilles grans, en canvi, els sindicats tenen representacions que poden -depèn força dels sindicat majoritari entre la plantilla, val a dir- escoltar i organitzar als treballadors per a defensar-ne llurs drets laborals. Al sector públic, que compta amb les plantilles més grans de totes, la força sindical és gran i pot reclamar, sovint, amb un cert grau d'èxit el respecte dels drets laborals i, fins i tot, mobilitzar-ser per a conquerir-ne de nous. 

Allà on hi han plantilles grans, hi han sindicats. Allà on hi han sindicats, en general, les condicions de treball són més bones. En general, una plantilla gran, unida i organitzada més o menys formalment en sindicats es defensa millor, té més capacitat negociadora i de denúncia. És un fet.

Organitzar-se en sindicats és un dret democràtic fonamental. Els sindicats són col·lectius que organitzen, o haurien d'organitzar als treballadors per a la defensa pràctica, en el dia a dia, de drets tan bàsics com el salari, les condicions de seguretat i higiene al lloc de treball, o el respecte a la identitat personal, sexual, nacional o religiosa. El concepte  clau és "defensa pràctica, en el dia a dia". Cap altre organització de persones actua de forma tan directa. Els sindicats tenen, potencialment, la capacitat d'acció i mobilització més gran de totes les organitzacions. Per això els partits d'esquerres sempre han tractat de tenir pes al sindicats, i sovint hi ha una passarel·la entre els partits majoritaris de l'esquerra (PSC, ERC) i els sindicats més grans (CCOO i UGT), a Catalunya. Sovint, la mobilització dels sindicats majoritaris ha estat la punta de llança de l'esquerra contra governs conservadors. De la mateixa forma, els sindicats majoritaris callen quan el govern és d'esquerres i, per tant, "amic". De fet, quan el govern és "amic", sovint CCOO i UGT  actuen com esquirols als sectors on no són majoritaris. Sindicats grocs, se'n diu. O sindicat vertical, també.  

A l'ensenyament es dona la circumstància que els sindicat majoritaris, USTEC o CGT, no són els sindicats majoritaris CCOO i UGT a la societat i no gaudeixen, per tant, de la passarel·la amb PSC i ERC. 

Qui diu passarel·la amb els partits, diu infiltració dels partits.

El poder és poder perquè pot coaccionar. Per a coaccionar el poder necessita informació. Com que els partits no estan infiltrats als sindicats del sector de l'ensenyament la solució del poder que representen els partits actualment al govern ha estat directa: infiltrar la policia. 

Els missatges són claríssims:

Primer, la policia no està per a protegir els teus drets. Està per a protegir al poder i, si cal, conculcar-te drets democràtics com el de lliure associació, o el de la privacitat. 

Segon, els partits polítics són instruments de poder, i tant li fa que siguin nominalment d'esquerres o de dretes. Són poder i actuen esclafant els drets de la gent que, probablement, els ha votat, i que en bona lògica no hauria de votar-los mai més. Encara és més dolorós quan els partits auto-proclamats d'esquerres són els que ordenen a la policia espiar i reprimir. 

Tercera. Es el poder el que té més clar que ningú la jerarquia social. Els que manen son els partits, els empresaris, els jutges, les forces armades. Els que són manats i no tenim altre opció que l'obediència som els treballadors i els aturats, els pensionistes, els estudiants, els pobres i els marginats. Tots aquests som percebuts pel poder com bestiar d'una granja, i els "drets" que tenim poden ser retirats a conveniència del poder. Quan algun dels porcs de la granja es posa fort en la defensa dels seus drets, se li envien les forces armades, normalment policia, per a que l'espiïn i l'investiguin, primer, i el reprimeixin després. 

Les lleis estan pensades per als que obeeixen, no per als que manen. Per això és més fàcil que un mafiós se'n surti si l'enganxen que no tu. Que si algun dia entres al metro sense pagar perquè les màquines validadores no funcionen, aquell dia hi haurà control, t'enganxaran, et caurà una multa, i dona les gràcies que no et tractin com una merda i et fotin una pallissa. No exagero.

És així. Ets un porc de granja, matèria primera, força de treball barata. Tens "drets", però el poder no et tracta com un ciutadà, si no com un presumpte delinqüent. Si reclames els teus drets, si t'organitzes amb d'altres, si protestes aleshores, sens dubte, ets una amenaça i la presumpció que ets un delinqüent esdevé certesa, i ets tractat com un perill per a la societat. Per a la seva societat, és clar: la societat dels que manen.  I tu no hi ets convidat, porc.

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Abril. Pedrolo. Rodoreda. Llegir.

 L'abril és el mes de la primavera que floreix i dels falciots que arriben, i també és el mes de Sant Jordi.

És el mes en que molts catalans compren llibres. S'entén que amb la intenció de llegir-los. Així sigui! Cal llegir llibres. Llibre de paper, o digitals. En això no tinc manies, però reconec que el llibre en paper proporciona unes sensacions de tacte i d'olfacte que el llibre digital encara no pot emular. Les avantatges del llibre digital són unes altres. En particular, l'accés directe a biblioteques immenses i, sovint lliures. Sovint però, aquestes biblioteques lliures són en llengües diferents de la catalana. 

La literatura catalana aspira a la universalitat, com tota literatura, entenc. Però, per algun motiu, pura avarícia de les editorials, sospito, no és possible trobar biblioteques d'accés lliure, de llibres exclusivament en català. Res. Cap ni una. Zero. Històricament havien existit algunes. Però van anar caient. Una rere l'altre. Avui qui vol llegir en català sense haver de pagar ha d'anar a les biblioteques de llibres en paper. La literatura catalana, per obra i gràcia del seu sector editorial, renuncia a l'accessibilitat i, per tant, a la universalitat. Com efecte col·lateral, els continguts digitals que no són lliures no es fan servir per a entrenar intel·ligències artificials. Amb el que es renuncia també a fer que la literatura catalana alimenti a aquesta nova generació d'éssers computacionals que són ja ciutadans de primer ordre a Internet. És un suïcidi cultural.

En fi. Abril, mes de llibre. Aquesta setmana passada he acabat la lectura de "Prosa de combat", de Manuel de Pedrolo, ed. Comanegra. Estic redescobrint Pedrolo. Per a mi, com per a tants d'altres de la meva generació, Pedrolo era l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Un llibre juvenil de ciència-ficció que, sens dubte, va ser un gran èxit editorial i que ha estat dut a una radionovel·la, a una sèrie de TV, a una pel·lícula i a còmics: veure aquesta edició pel 50 aniversari de la novel·la,  o aquesta altra, més antiga, amb dibuix d'isidre Monés). Però, el cas, és que aquest Pedrolo del Mecanoscrit no era el Pedrolo "essencial".

Perquè Pedrolo tenia una gran obra escrita que anava molt més enllà del Mecanoscrit. Pedrolo tenia una obra extensa i polièdrica: periodisme, teatre, novel·la -conreant diferents gèneres de novel·la, com la novel·la negra. I sempre, un compromís independentista insubornable i una defensa de la llengua catalana com a a llengua nacional i catalitzadora dels països catalans. 

Pedrolo va ser, com era d'esperar, censurat pel franquisme i molta de la seva obra no van ser publicada fins que va passar la dictadura. El desencís, però, va ser al comprovar que "la transició" no suposava l'alliberament nacional, ans al contrari, renúncies que són la causa del retrocés del català fins a la dramàtica situació actual. 

"Prosa de combat" és un recull d'articles, alguns inèdits fins a la publicació del llibre, que abasten el període entre 1964 i 1988. Els articles permeten conèixer el pensament de Pedrolo. En particular el pensament independentista. Personalment, m'ha sorprès la claredat d'idees. Les idees fortes i senzilles: Només és literatura catalana si es fa en català. Només és català qui se sent nacionalment català. El català és l'element central de la nacionalitat catalana, cal parlar sempre en català. Els immigrants que no volen saber res de la nació catalana són ocupants. Que Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, que no deixa de ser la forma d'estat que ha pres de la nació castellana. Aquest pensament avui fa tremolar als pusil·lànimes i segur que activaria acusacions de "racisme". Però jo estic d'acord amb Pedrolo i crec que  o bé acceptem que som un país ocupat, i actuem en conseqüència maldant pel nostre alliberament, o ens anirem dissolent, cada cop més ràpid, fins quedar com curiositats etnològiques, o ni això. 

És interessant veure com ha canviat la llengua en aquests 50 anys que ens separen dels articles. El català que utilitza Pedrolo als articles ressona a anys 70 i 80. Potser no és tant el llenguatge emprat com les referències, les formes, el vocabulari o els girs. Per una banda, la llengua sona a una forma de parlar d'un temps passat, en canvi, les temàtiques són, sovint, ben actuals. De fet, la radicalitat i la claredat són de punta de llança. El discurs que l'independentisme no hauria d'haver perdut mai. Avui, Pedrolo segueix sent un referent. Potser el referent més necessari. Per la claredat en els conceptes que manega i explica, pels raonaments que fa amb aquests conceptes, el més didàctic. 

Sí. Jo vaig ser dels joves que van haver de llegir el Mecanoscrit a l'institut. "Estudiàvem" literatura catalana: èpoques, autors, estils, llibres. Jo era un estudiant molt dolent. Tenia una cosa bona, i és que m'agradava llegir, però llegia amb poc criteri. Sovint sense entendre el que llegia. Sovint amb una  manca de context completa sobre allò que llegia. Aprovar literatura era un exercici de mnemotècnia. No estava preparat. Sospito que no era l'únic que no ho estava. Amb el pas dels anys he anat adquirint el context, els detalls, he llegit introduccions a novel·les ben documentades i didàctiques. Durant el decurs de la vida he adquirit aquell fons necessari per a poder gaudir de la lectura. He après que, per a mi, és important adquirir aquest context, i avui quan llegeixo un llibre, sovint l'acompanyo d'una petita recerca, ni que sigui una consulta a la Viquipèdia, sobre l'autor i l'obra.

Llegir llibres i llegir o aprendre sobre els autors. De forma imprevista, el passat diumenge vaig visitar l'exposició «Rodoreda, un bosc» al CCCB i avui, dia 13 d'abril, casualitat, és el 43è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda. La visita a l'exposició és molt recomanable. La meva experiència amb el CCCB és d'exposicions sòlides i profundes. És un centre de cultura que hem de cuidar. I aprofitar. 

L'exposició sobre Rodoreda em porta, justament,  al que deia del context. La necessitat de conèixer per estimar, i del temps que cal per fer aquesta coneixença amb mètode. Tant de bo, quan jo era estudiant, hagués pogut anar a moltes exposicions com la d'ahir, de la Rodoreda. 

I ara arriba Sant Jordi. Tinc uns quants llibres a la llista: La tetralogia de "la terra prohibida", de Pedrolo. Edició completa, de març d'enguany, per ed. Comanegra. Segurament serà el meu llibre de Sant Jordi. Però els efectes de la vista al CCCB potser acaben fent que caiguin contes de Mercè Rodoreda, o "La mort i al primavera", o "El carrer de les Camèlies". A més dels grans clàssics, també tinc a la llista  autors "moderns": Albert Sánchez Piñol i "Després del naufragi", o la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi: "Prometeu de mil maneres", de Carles Rebassa.

Llegir. Abril és el mes de la primavera que floreix, i el mes de la diada nacional de Sant Jordi, i dels llibres. Llegir, cal llegir tot l'any. Cal llegir pel gust de llegir. Cal llegir pel que té de gran experiència vital. Llegiu en català. La nostra llengua és el nostre tresor. Els que ens defineix més que cap altre cosa. Ben bé l'escut de la nació, però també el cor.

Bentornat, Artemis II !

La passada matinada de divendres a dissabte, la càpsula Orió va amerar i, amb el seu retorn a la Terra i amb la tripulació sana i estàlvia, va completar amb èxit la missió Artemis II de circumval·lació de la lluna.

Per mi és una gran notícia. No només per l'èxit tècnic i científic que suposa, que crec que representa un benefici per a tota la humanitat, si no també per que molta gent arreu del món hem sentit que aquesta missió reforça el sentiment de que la humanitat és una de sola, que la Terra és casa nostra i el millor lloc de l'Univers per a la humanitat, que la Terra és, tanmateix, fràgil i petita. 

Dins de les possibilitats de la humanitat, hem de fer-nos responsables de cuidar el petit paradís que habitem i, qui sap, potser amb el temps, esforç, estudi i coratge arribarem a descobrir altres paradisos on la humanitat pugui prosperar.

Moltes gràcies a la valenta tripulació de l'Artemis II, i a totes les tripulacions, tècnics, científics i equips d'arreu del món, que en tots aquests anys han investigat, innovat, s'han sacrificat per posar naus en òrbita, estacions espacials, missions lunars, o sondes espacials com la Voyager més enllà dels límits del sistema solar. Cada nou pas que es dona es fa sobre el treball tots els tècnics i científics que han precedit. No hi ha res més humà, que reculli el bo i millor del que pot oferir la humanitat, que la tecnologia, la ciència i l'enginyeria. Quan el progrés de la tecnologia és guiat per l'ètica és quan els humans ens fem dignes i admirables. 

Sí, és cert, darrera Artemis II hi han uns interessos econòmics per ser els primers en obtenir uns determinats recursos i unes posicions estratègiques. El poder hi té molt a veure, doncs, sempre ha tingut molt a veure, amb l'exploració espacial. Però això no invalida que la tecnologia i la ciència són progrés del que tothom se'n podrà beneficiar. És just al contrari. Malgrat la contaminació pels interessos del poder, la recerca, la ciència i la tècnica segueixen sent la millor opció per al progrés social i polític, i per al benestar de la humanitat. És la humanitat la que ha de decidir com aplica aquest progrés, és la humanitat la que ha de fer evolucionar els models socials per tal de que els beneficis de la recerca arribin a tothom, és la humanitat la que ha decidir com governar-se i, en particular, impedir que només unes poques mans amb molt de poder siguin els principals beneficiaris de la feina de recerca de tants i tants investigadors d'arreu del món al llarg de la història.

Gràcies de nou, Reid, Victor, Christina i Jeremy.  Sou inspiradors, de coratge i d'esforç i, per si fos poc, sempre amb aquest somriure de bonhomia.  Gràcies per fer-nos sentir que som Humanitat.

Bon viatge, Artemis II.

Fa un parell de dies que la missió Artemis II és de viatge a la Lluna. 

A mi em sorprèn el contrast entre tot el que pot suposar aquesta missió i les misèries del món que, constantment, se senten als telenotícies.

A dia d'avui hi han uns quants humans a l'espai, repartits entre els "residents" a l'ISS,  l'Estació Espacial Internacional, i els de l'Estació Espacial Xinesa: Tiangong (n'havíeu sentit a parlar?), a més, és clar dels quatre tripulants d'Artemis II. Aprofito que parlo d'estacions espacials per a mencionar a  la legendària Estació Espacial Mir, inicialment de titularitat soviètica i després russa i que va ser la primera estació d'us i col·laboració autènticament internacionals, i també la més antiga estació Skylab, dels EUA.

Tornar a l'espai podria ser el gran projecte de la humanitat, com proposava Carl Sagan. El món, però encara és lluny de la grandesa ètica que suposaria això, i el que estem veient és la competició entre la Xina (i Rússia) i els EUA per ser els primers en tenir una estació permanent a la Lluna. De nou una cursa espacial. Concretament al pol sud de la lluna, on sembla que hi ha aigua i gel  i, per tant, se'n pot obtenir hidrogen i oxigen, i que compta, a més, amb ubicacions permanentment il·luminades pel Sol on, per tant, és possible col·locar plaques per a un subministrament continuat energia. 

Una base lunar amb ocupació permanent obre expectatives importants per a l'explotació econòmica de l'espai. No és una qüestió romàntica. Del que s'està parlant és d'una gran inversió de la que que s'espera, a mig termini, un retorn que la converteixi en un gran negoci. És important tenir clar això. El missatge per a la humanitat és que "tornem" a l'Espai i és el moment de les grans declaracions, dels herois i les heroïnes. I ho són. Per molt que existeixi una agenda no tan oculta d'interessos econòmics. Aprofito ara per esmentar els tripulants de l'Artemis II: Reid Wiseman, comandant de la missió; Victor Glover, pilot; Christina Koch, especialista de missió, i cal dir també que primera dona que viatja a la lluna; i Jeremy Hansen, especialista de missió. Tots quatre, sens dubte, a hores d'ara ja dignes de ser nomenats herois.

A aquesta aventura, i al que representa, sense ingenuïtats i sense creure'n la propaganda m'hi vull agafar. Els EUA en saben més que ningú del showbusiness, i aquest cop també ho han demostrat, amb  desplegament de mitjans, amb entrevistes a la tripulació abans del vol,  amb entrevistes en directe des del mòdul Orió, i segur que quan tornin també podrem veure més entrevistes amb els astronautes. Aquests herois ho són, tant com ho són els residents a les estacions espacials però, certament els rostres d'aquests últims són desconeguts per al gran públic. Com han estat desconeguts els rostres i els noms de tants astronautes que han passat temporades a l'espai, a l'ISS o a la Tiangong. I tants i tants cosmonautes, des de Laika, Iuri Gagarin o Valentina Tereixkova, fins a la tripulació de l'Artemis II

A tots aquests valents només se'ls pot estar agraïts i reconèixer amb admiració els fets que els honoren.

L'exploració espacial, inicialment competitiva en forma de cursa espacial, va començar a la segona meitat de la dècada dels 50. Crida molt l'atenció que, essencialment, se segueix depenent de (monstruosament grans) coets químics per tal de col·locar naus a l'espai. El cinema ens ha acostumat a veure naus immenses envolant-se de forma elegant i assolint velocitats impossibles sense el menor esforç. L'enlairament d'una nau espacial de veritat és, en canvi, una despesa brutal d'energia per tal d'escapar de la força de gravetat. Va tenir un regust vintage veure l'enlairament de l'Artemis II. La sensació era, en certa forma, de retorn a un passat que per a Hollywood semblava superat. Vet-ho aquí. No estem tan avançats. Segueix sent difícil. Una mica en la línia del que deia al post anterior.  

El cas és  que La navegació fins un objecte tan "proper" com la Lluna resulta ser un càlcul complex que té en compte el pes variable de la nau (a mida que es consumeix combustible el pes varia) i les forces gravitatòries combinades de la Terra i de la Lluna. Adonem-nos: amb  l'Apolo 8, la primera missió tripulada que va orbitar la lluna i, per tant, equivalent a l'Artemis II, la trajectòria del viatge a la lluna va ser força més "senzilla":

Aquí és on es nota que la tecnologia ha millorat. Si es compara el coet Saturn V que va impulsar a l'Apollo 8,  amb el coet SLS (Space Launch System) que està impulsant a l'Artemis II ens trobem que aquest últim és una mica més petit però més eficient. I no només això. La informàtica actual permet càlculs molt més sofosticats, correctes i precisos que els que es podien fer als 60, 70 o 80,  per això la trajectòria de l'Artemis II és tan complicada quan es compara amb la que va seguir l'Apollo 8.  Enginyeria de la bona. Ens cal molta enginyeria i una gran projecte, amb compromís de molta gent  i institucions per portar gent a l'espai.

Potser trobem a faltar encara més sofisticació. Potser hi ha una certa decepció veient que seguim amb coets químics, que abandonar la terra suposa una despesa extraordinària d'energia i de recursos. Crec que ens decep comprovar que, malgrat ser aquest el temps de les IA, encara ens cal un tren amb rodes allà on pensàvem que tot seria levitació magnètica. Mirem-ho així: l'Artemis II vindria a ser un Diesel, allà on L'Apollo 8 era una gran  màquina de vapor. I No. A hores d'ara no tenim cap tecnologia útil per a fer que l'enviament d'una nau a la lluna no representi una despesa immensa d'energia i recursos. Justament per això es vol muntar una base lunar, per abaratir aquesta despesa i poder fer arquitectura i enginyeria espacials a preus assequibles (i bons negocis, és clar).

Somiem i alguns mirem al cel nocturn amb esperança. L'espai és l'última frontera. Altres el miren i pensen en els beneficis. Si entre uns i altres aconseguim posar-nos d'acord i fer que algun dia es pugui viatjar per l'espai, es pugui escampar la vida pels astres, es pugui conèixer la vida que sens dubte plena l'univers i la podem conèixer de primera ma, si això és possible, tots els passos que donem avui i l'esforç, i el sacrifici, estaran justificats en la meva opinió. Si el camí a l'espai és un camí per on la humanitat es posa d'acord per a marxar de forma solidària, haurem obtingut el més gran i preciós benefici de l'exploració dels estels.

Bon viatge, Artemis II.

La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura

Segur que haureu sentit a dir algun cop que "Intel·ligència artificial", la IA, és un nom que no descriu gens bé la tecnologia que hi ha al darrere d'eines com ChatGPT. Si feu una mica de recerca, trobareu que ChatGPT és una aplicació de "IA generativa", que al seu torn, és un subconjunt del que es coneix com "Deep Learning", o DL; en català, "Aprenentatge profund".  

Aquest "Aprenentatge profund" està incardinant en el que es coneix com la "IA connexionista" o "connexionisme", que es basa en la construcció de models fets amb moltes capes  de "neurones artificials" amb les diferents capes connectades i sovint, retroalimentant-se entre elles. 

La Intel·ligència Artificial, però, va estar dominada durant molts anys per la "IA simbòlica". La IA simbòlica treballa amb algorismes deterministes i entre els anys 60 i 70 va obtenir èxits importants, De fet, es parlava d'una edat d'or de la IA, que va venir seguida d'una llarga etapa de foscor, quan algunes de les promeses que es van fer no es van poder acomplir. Per entendre'ns: Avui encara no tenim res  com l'ordinador HAL de la pel·lícula 2001. Aquella pel·lícula és de 1968. En aquella època, les esperances eren que en 33 anys es disposaria del que es coneix com "Intel·ligències artificials generals", és a dir, una consciència artificial capaç de raonar, aprendre i comprendre i de plantejar-se qüestions ètiques, o de somiar. Un ésser intel·ligent artificial. 

No. No estem en aquest punt. No, que se sàpiga.

Les IAs actuals darrera de ChatGPT, Grok, Copilot o Gemini no són IAs generals. S'hi assemblen, això sí. però no ho són. De fet, darrera de la indústria de la IA el que hi ha és un màrqueting excel·lent, que comença en els noms dels productes: Es parla de IA, de Deep Learning, però el nom més precís seria "Model estadístic predictiu amb un nombre de variables extremadament gran". Dit així ja podríem sospitar que aquestes IA no són més que uns programes que donades unes entrades, proporcionen la sortida més probable. Punt. Pura probabilitat. No hi ha raonament. No hi ha consciència, o ètica. Només un sistema que després de revisar milions i milions de texts ha determinat que la paraula o la frase més probable després d'una determinada seqüència de paraules o frases és una en concret. 

Vist així no sembla la millor de les opcions, oi? no sembla molt raonable confiar en una màquina a la que proporciones un text en el que descrius problemes personals, o econòmics, o polítics, o històries de vida o mort, en les que tens esperances i anhels posats, i que en resposta et torna una seqüència de paraules que son les que més probablement han de ser, tenint en compte el que "ha après" després d'un llarg "aprenentatge profund", en realitat "aprenentatge extens", i en realitat, ajustament de paràmetres de les neurones artificials, seguint un algorisme de "propagació cap enrere i de descens de gradients", o variacions més o menys sofisticades.

El cas, però és que aquest sistemes funcionen força bé. Cada vegada millor.

Deixem la informàtica. Jo crec que arribats a aquest punt, ja ningú dubta que, certament, la IA substituirà molts llocs de treball. Llocs de tasques "creatives", o que demanen "treball intel·lectual". La IA es carregarà llocs de "treball del coneixement".

Sospito que el problema és que aquests llocs de "treball del coneixement", o "creatius", en realitat, no ho són tant. Sospito que el problema és que en realitat no cal tanta intel·ligència per a molts d'aquests treballs. Per això, un sistema que, en realitat només repeteix de forma acrítica el que ha llegit centenars, o milers, o milions de cops es suficient per a donar una resposta satisfactòria. Això val tant per a un agent d'IA que genera informes sobre herències a un bufet d'advocats, per dir una cosa; com per un agent que fa perfils psicològics, o informes mèdics, o previsions financeres, o programa aplicacions web. En la majoria de les ocasions, n'hi ha prou. 

No és tant que la IA sigui "molt intel·ligent". És, més aviat, que no cal molta intel·ligència per a fer aquestes tasques que, en la seva majoria, es resolen de forma sistemàtica, aplicant tècniques, o receptes, o arbres de decisió. En realitat, hi ha molt poca creativitat. 

El que és irritant de la IA és que posa de manifest que, en realitat, no som tan espavilats. Ni tan sols  perfils professionals  de molt prestigi. En realitat, treballem de forma molt poc creativa.

És lògic que sigui així, perquè l'objectiu de les empreses és fer diners, i la forma segura de fer diners és amb una planificació fèrria. Les planificacions són poc amigues de les innovacions, la creativitat i les incerteses. En canvi, els beneficis augmenten quan s'eliminen despeses fixes, i la major despesa fixa de moltes empreses és la despesa laboral: els salaris dels treballadors. Vet-ho aquí: la IA proporciona la "intel·ligència" justa al preu que les empreses estan disposades a pagar: el més baix possible.

Tot això no deixa de ser el que ja ens han dit: que la IA substituirà a molts treballadors, i que aquests treballadors hauran de reconvertir-se, o anar a l'atur.

El cas és que el món funciona sense que li calgui massa intel·ligència. El resultat d'aplicar la IA és que tots plegats ens tornarem més rucs, simplement perquè a la major part dels sistemes burocràtics no caldrà gent. N'hi haurà prou amb IAs que tampoc caldrà que siguin de darrera generació. La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura.

A mi tot això em dona una sensació de col·lapse imminent.  És la teoria del Gran Filtre:  Encara no hem tingut contactes amb civilitzacions extraterrestres perquè, quan una civilització és prou avançada com per desenvolupar IAs generatives, aquestes acaben ocupant els espais que havien d'ocupar els individus. Però quan això passa, s'aturen la creativitat i la innovació, però també la capacitat d'estudiar, d'imaginar, de recordar, d'esforçar-se, d'investigar, d'experimentar, de construir amb les pròpies mans (o tentacles, o les extremitats que sigui que tingui la raça extraterrestre en qüestió). En perdre aquestes competències bàsiques, la societat, de forma més o menys ràpida, col·lapsa.

Potser és perquè visc a Catalunya i les coses aquí van com van, però tinc la sensació que molts sistemes automàtics comencen a fallar i cada cop hi ha menys gent que sigui capaç de reparar-los. Parlo de trens, parlo de serveis telefònics d'assistència que no resolen res, parlo de benzineres sense personal i màquines d'auto-vending buïdes. 

El resultat del col·lapse pot ser catastròfic, tenint en compte el grau de mediació i dependència tecnològica. Per exemple, si ningú ja sap gestionar centrals nuclears, i tot està en mans d'agents IA, quan aquests agents fallin, no se'ls podrà reparar i les centrals fallaran quan els agents ja no hi siguin. No tenim contactes extraterrestres perquè les civilitzacions col·lapsen quan la IA s'imposa. De fet, ni tan sols és IA, només amb aquest succedani de IA que tenim actualment. El Gran Filtre és la IA. Digues-me luddita. 

Sí, és clar, avui mateix, al nostre planeta, ja vivim immersos en una gegantina matriu tecnològica. Avui, ara mateix, hi han milers d'avions volant arreu del món, amb sistemes de vol que en molts casos incorporen elements d'IA, i  més que n'incorporaran. Avui ja posem les nostres vides en mans de les IAs, i més que ho farem en el futur. El sistema sembla robust. És robust. No falla. Confiem en l'enginyeria.

Però i si un dia deixa de fer-ho?  Serem prou intel·ligents per a superar-ho?

La matança del porc (represa)

El parc de Collserola torna a estar tancat. Es veu que es va trobar un senglar infectat, a la zona de parc que pertany a Barcelona i el protocol  que cal tancar el parc.

Aquest cop, però, un representant de l'autoritat va sortir a dir que el parc es tancava perquè anaven a carregar-se a tots els senglars. Mort el porc, morta la ràbia. I que anaven a fer-ho sense manies. Cal matar porcs. Aquest cop han tingut el detall de no tractar la gent com criatures i han dit, ben clar, que no se'n salvarà ni un.

En fi, els porcs lliures moriran per a major glòria dels propietaris de les empreses del sector porcí, d'engreix, d'escorxador... 

Em sorprèn que no hagin saltat grups animalistes a defensar els senglars. Em crida l'atenció. O potser han saltat, però fan poc soroll, o les seves accions tenen poc ressò. Com sigui, jo no me n'he assabentat. Trobo que és curiós. Recordo quan grups animalistes van assaltar granges per alliberar gallines de la violació continua a la que es veien sotmeses per galls feixistes. Consell: No humanitzeu els animals més del compte. No són persones. Tampoc els cal. Humanitzar als animals sembla, més aviat, un signe d'egolatria humana. Els animals no necessiten ni demanen ser humans honoraris. Humans, siguem humils: ser una persona, un ésser humà, tampoc és garantia de res.

Pobres bèsties. Només demano que se'ls faci patir el mínim. Que la crueltat es redueixi a la mínima necessària. Pregunto, també, si no hi ha una altre solució. Massacrar tota la població d'una determinada espècie no hauria de fer-se a la lleugera perquè segurament tindrà un impacte en els equilibris de l'ecosistema del parc. Em sorprèn també que cap entitat de defensa de la natura hagi presentat objeccions.  

Cal dir, també, que mentre es parla dels porcs no es parla de l'origen de l'epidèmia. poc a poc, des del govern de la Generalitat, estan reprenent la hipòtesi de l'entrepà contaminat. 

A mi, aquesta idea em sembla tant o més preocupant que la de la falla de seguretat d'un laboratori. 

Que un laboratori tingui falles de seguretat és greu. Però qui juga amb foc, a vegades es crema. No existeix el risc zero. Assumim que la probabilitat de fallada és extremadament baixa i que no ens afectarà cap cas en el temps d'una vida. El problema que hi veig és que no sé com es calcula aquesta probabilitat de fallada, i si té en compte factors com, per exemple, presidents dels EUA que comencen guerres a l'Orient Mitjà, o cadenes de subministrament de recanvis o d'energia trencades per embargaments o conflictes socials. 

Tot i això, els laboratoris són essencialment segurs. 

En canvi, l'entrepà contaminat és una altre història. Perquè algú es va fer un entrepà amb embotit, i aquest embotit estava contaminat. Sobre el paper els embotits passen controls sanitaris. Però està clar que aquest embotit no el va passar o, molt pitjor, sí que va fer-ho. El cas és que un embotit amb pesta porcina va arribar a una botiga on va ser venut. N'hi han gaires més d'aquests embotits contaminats en circulació? i la falla de qui ha estat? de l'administració, que se li ha escapat un embotit del seu control? o d'un laboratori que va fer malament les proves per detectar la infecció? 

No se sabrà. Es millor que el personal no pensi gaire en responsabilitats. El problema és que hi ha personal, jo mateix, per exemple, que acostumem a anar a passejar i fer excursions per Collserola, perquè pel preu d'un bitllet de metro tens boscos, muntanya i un paisatge rural a tocar de la ciutat. Això, per als que anem escurats de calés és gairebé l'única inversió en salut i benestar que es pot fer. Que ens ho treguin perquè no se què collons passa amb els porcs, no m'agrada. És irritant. Molt.

Com que estic molt enfadat, demano responsabilitats, i no enganys, ni contes, ni sopars de duro. Vull tornar aviat als boscos de Collserola, que són un espai públic i, això em pensava, de tots. Vull que deixin tranquil·la a la fauna de la muntanya, entre la que m'abelliria de ser comptat, vist un cop més que no ens hauríem de vantar tant de la nostra «humanitat».