Prou derrotisme. Per què cal manifestar-se el proper 7F.

Ahir vaig penjar un post parlant del desastre al servei de la RENFE/ADIF i de la convocatòria de manifestació de protesta que ha fet l'ANC. Al món de X (abans  Twitter) han aparegut veus dient que això no serveix de res, que les manis les convoquen els processistes, i que els convocants ni tan sols han posat la paraula independència al lema.

Això m'ha fet rumiar. vet aquí algunes de les coses que he pensat.

Primer de tot, quan algú té raó, la té. I és cert que al nostre país, les manifestacions, i més les manifestacions de "ni un paper a terra" i "no els doneu la foto que volen" no serveixen per a res. A Europa, i al món, segurament, mai hi ha hagut tanta força mobilitzada al carrer en un moviment civil com al període entre 2010 i 2017. Aquesta força es va malbaratar de la forma més absurda possible aquell mateix 2017, amb una suspensió de la independència que era, senzillament, il·legítima: igual que va caldre un referèndum  per a referendar la DUI implícita del 6 i 7 de setembre, ara calien dos referèndums, un a Catalunya, i un altre a Espanya, per reintegrar-se a l'estat espanyol: un per a preguntar als catalans si ens volíem reintegrar (i en quines condicions) i un altre, a Espanya, per a que ells decidissin si ens volien acceptar de al seu estat, i en quines condicions. Sembla un acudit, no? però el cas és que aquesta és la mateixa lògica que condueix al referèndum del 1er d'octubre.

Més coses: Sí, és cert, el lema de la manifestació no inclou la paraula independència. I què? El lema serà el que la gent vulgui, i estic força segur que les estelades i els crits d'independència seran els predominants, per no dir els únics. La manifestació serà independentista, perquè els que ens manifestarem serem independentistes. És molt senzill: hem de sortir al carrer. I aquesta és una oportunitat bona per a fer-ho. Per sortir el carrer i quedar-s'hi. Per encetar la resistència civil i la disputa del territori a l'estat espanyol i els seus col·laboradors. 

Els convocants són processistes? Probablement dins l'ANC i dins Òmnium hi ha encara una quantitat important, i tòxica, de gent provinent dels partits autoanomenats independentistes i que tenen la intenció de sotmetre l'ANC als propis interessos partidistes. En aquest sentit, és cert, en part convoquen processistes. La qüestió és que en aquest joc els independentistes hem de prendre les regnes i hem de desprendre'ns de la tutela i del "lideratges" dels partits. Al 2010 el PSC es va apuntar a una manifestació en contra del recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut. Ni en el seu pitjor malson el PSC es podia imaginar que aquella acabaria sent la primera gran manifestació per la Independència. Es tracta de subvertir. Ara cal fer exactament el mateix. Aquesta manifestació ha de servir per engegar mobilitzacions contínues i auto-gestionades per la independència. Com ho van ser les consultes populars. O com poden ser-ho tantes altres accions. Repasseu el manual "De la dictadura a la democracia" de la Institució Albert Einstein (que diuen que sestà finançada per la CIA). Saben del que parlen.

La cosa també pot ser una altre. La gent està emprenyada i cal desmobilitzar, per tant, ja ha començat la màquina derrotista. El seu missatge és que  la manifestació del 7F no servirà de res.  

Com ja he dit, és cert. No servirà de res si només hi ha manifestació aquell dia. 
El que cal és que sigui la primera de moltes. Cal que l'acompanyin accions , cada dia, a tot el territori. 

És tracta d'engegar la maquinà independentista.

El que de debò no serveix de res és quedar-se a casa i piular derrotisme.  

Amb totes les seves mancances, l'ANC fa el que li toca convocant al 7F. Potser amb un lema fluix, però que convoca a tothom que es veu afectat pel desastre de Rodalies. Es cosa de la gent independentista convèncer al no independentistes, val a adir que molts ja ho estaven el passat 2017, que això només s'arregla amb la independència. És cosa de la gent independentista convèncer, i això costarà, que aquest cop no ens deixarem prendre el pel i que quan toqui aguantar s'aguantarà. És cosa de la gent independentista fer accions dia a dia. La revolta del dia a dia, és cosa de tot l'independentisme i ha de ser autogestionada. Sí autogestionada. Els partits no són confiables.

Prou, aquí sí, prou, de deixar una cosa tan important i tan seriosa com el futur del país en mans de partits de vol gallinaci que només van a col·locar càrrecs, per molt abrandats que siguin els  discursos. d'aquests partits.

És veurà fàcil qui es compromet amb la independència i qui no. L'estat espanyol ha de sentir que de nou Catalunya se'ls scapa de les mans. Han de tenir por. Quan tingui por respondrà amb repressió. La repressió serà la mesura. Vindran a per nosaltres, oeee. El pactisme, i  el repartiment de càrrecs, seran els símptomes del col·laboracionisme. No cal dir que aquest vegada, ens hem de tornar. Cent cops per cop. I als col·laboracionistes, encara cent cops més. 

La independència és l'objectiu, i es possible aconseguir-la. La prova és que la vam aconseguir el 2017. Cert que alguns es van rendir quan calia resistir, però això només vol dir que no eren les persones que calien aquell moment. Hem de poder canviar de lideratges quan calgui. Cal un moviment actiu, potent i solidari,  i a la vegada amb molts caps, com una hidra. Auto-gestió a l'estil dels CSA.

No feu cas dels derrotistes. Detecteu-los i foragiteu-los com si fossin infiltrats. Potser ho són! No feu cas dels que diuen que no es pot fer res.
Podem guanyar i sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet. Aquest és un camí que ja hem recorregut. Aquest cop serà més curt, i aquest cop farem la independència.

Som-hi! El proper 7F, alcem-nos i diguem Prou! Independència! 

Prou!

 

Els trens de la RENFE no van. No van els trens i les vies són insegures. És el resultat d'anys i anys de manca d'inversió i de previsió. Durant molts anys, no s'ha fet la despesa de manteniment necessària per a prestar el servei i, durant molts anys, tampoc s'ha previst i en conseqüència, tampoc s'ha planificat,  el creixement en la demanda de servei.

Aquí hi han responsabilitats compartides: cal assenyalar a RENFE i ADIF, essencialment empreses estatals per molts canvis de titularitat de pa sucat amb oli que es facin o es desfacin com a les  responsables directes de la manca de manteniment.

Ara bé, en tant que direcció política, també són responsables el govern espanyol en última instància, i el govern català, per delegació. Són els responsables de la manca de previsió i estratègia. 

Els gurus de la Catalunya dels deu milions no van preveure el creixement de la demanda, de tota mena i d'infraestructura ferroviària en particular. El resultat és el que es veu:  els trens de la RENFE no van i les vies són insegures.

Ara tothom a córrer. Ara excuses: que plou, que neva, que no hi ha prou plantilla. Com si la pluja, el vent o la neu només els afectessin a ells. Com si la manca de personal no fos, directament, conseqüència de la política de personal de RENFE i ADIF. Com si la no execució dels pressupostos   no fos responsabilitat directa, amb noms i cognoms, dels equips directius, fins arribar als ministres, de RENFE i ADIF. Això ha passat per anys.

Per què passa això?  Perquè és sistèmic. Recordeu les manifestacions de 2006 i 2007 sobre les infraestructures? La gent estava emprenyada pel caos a rodalies. La gent ja estava farta fa 20 anys. Es va dir que aquelles manifestacions van ser les primeres manifestacions per la Independència. És cert. Van ser-ho. A aquelles del 2006 i 2007 va seguir la manifestació per la independència que va ser la de 2010, que nominalment era contra la sentència d'inconstitucionalitat de l'estatut de 2006.  Després va venir un procés que va culminar amb la DUI implícita del 6 i el 7 de setembre, i amb el referèndum del primer d'octubre de 2017.

 Durant aquells anys, entre 2010 i 2017, la desinversió en infraestructures va ser explícita: Això ho deia José Zaragoza del PSC: "Des de l'any 2011, el govern del PP va deixar d'invertir en represàlia per l'estratègia de confrontació del senyor Mas, i hem tingut vuit anys en els quals es va deixar d'invertir perquè estàvem en la batalla i no en la col·laboració". En tot cas, fixeu-vos que la desinversió  ja venia de molt abans:  al 2006 ja en teníem els ous plens de rodalies infectes.  

Dues puntualitzacions, primera, el Sr. Zaragoza estava a la mateixa banda que el PP durant "la batalla": El PSOE, amb el PSC, van aprovar el 155, ho recordeu? Segona, des de 2018 fins avui, 2026, qui ha manat a Madrit és el PSOE. Suposadament ja no hi havia "batalla", ans al contrari, el que hi havia era "la pacificación" y "el reencuentro". 

A efectes pràctics, però, Puigdemont i Puig segueixen exiliats. Junqueres segueix inhabilitat. Només els policies han estat amnistiats. I tot el país segueix castigat per la manca d'inversions sistèmica i pel dèficit fiscal sistèmic. Dèficit fiscal: els catalans paguem a l'estat  molts més diners que els que es reben de l'estat.  Diners que han de tornar en forma de pressupostos de les administracions catalanes i en forma d'inversions en infraestructures a Catalunya. Dèficit fiscal igual a trens que no van i vies insegures.

La "pacificación" i el "reencuentro" són , exactament, una pixarada a la cara, que fa molts anys que dura. El dèficit fiscal és un atracament. És exactament una pràctica mafiosa: Espanya és la màfia: paga els impostos o et trenco les cames. Amb els impostos que tu pagues, ells se'n van de putes i a fotre's fins el cul de coca.   

Pel camí, ni trens, ni vies, ni educació, ni sanitat: "Les hemos destrozado el sistema sanitario" deia el fill de puta. Així rebentin. Així petin tots.

Ara tenim al PSC més col·laboracionista i espanyolista que mai al front de la Generalitat. Els han posat allà els partits suposadament independentistes. Els mateixos que van proclamar la independència per a suspendre-la vuit segons més tard. Avui paguem no haver assaltat la Generalitat aquell dia fatídic i no haver defensat la independència. Lliçó apresa. No tornarà a passar. 

Fa quinze anys ens vam alçar, i vam ser traïts. Estem sols. Espanya ens vol diluir i compta amb la inestimable ajuda de partits "independentistes" col·laboradors al Parlament i a la Generalitat. Ja ho sabem. Toca alçar-se de nou. No hi hauran traïcions que valguin, ara.  Farem net de tota la merda. Ja n'hi ha prou!

Alçar-se vol dir mobilitzar-se.  l'ANC, que és del poc que ens queda com a organització independentista raonablement lliure de la infiltració i infecció del partits. És el que tenim i cal usar-la amb esperit crític. Ja mai més fe cega en lideratges messiànics. Dit això: l'ANC ha convocat una manifestació el dia 7 de febrer. Que sigui com al de 2010. Alcem-nos. Ja hem fet aquest camí i té un final que és la independència del país. La independència ens permetrà fer el país que ens cal.  Que els trens funcioni i les vies siguin segures. Que la sanitat i l'educació funcionin. Que qui vingui a viure aquí ho faci amb esperança, respecte i estima pel país i la seva llengua. 

Amunt! 

 

Bon any nou.

Primer post de 2026. Enguany, si Déu vol, farà 20 anys de la primera publicació a aquest blog. Poc més que una publicació de proves en el seu moment. El blog ha esdevingut, amb el pas del temps, una eina personal. 

Amb els anys he anat trobant el punt just d'aquest blog personal. Personal , perquè realment ho és, i hi aboco els meus pensaments. Personal, en temps de la intel·ligència artificial generativa. Escrit, per llegir, en temps de l'audiovisual, cada cop més sovint també generat. Parlant de la vida que passa, en temps de la Internet morta. Privat, a la vegada, perquè tot i que no em preocupa gaire si en tinc pocs o molts, de lectors, soc conscient que pot ser que algú el llegeixi i, per tant, hi han qüestions personals que aquí ni són dites, ni ho seran.

Però encara no és el dia. Encara ha d'arribar l'estiu per a poder dir que aquest blog ha fet 20 anys. Ja arribarà el dia. No en queda tant. Ara millor parlo de com ha començat l'any.

La gran notícia d'aquest inici d'any ha estat el segrest de Maduro pels EUA. El segrest i l'extorsió a l'estat veneçolà: si no voleu acabar com Maduro doneu-nos el petroli. Chomsky ja deia al 1986 que els EUA és un estat pirata (ho podeu llegir «Pirates i Emperadors»). El que passa ara amb Trump, doncs, no és cap novetat. La novetat és que a Trump li agrada passejar-se amb una pedaç a l'ull i un lloro a l'espatlla, i al seu públic, que és una bona part de l'electorat dels EUA, l'entusiasma veure'l disfressat de pirata Barbarroja. Trump coneix bé el seu públic i sap què ha de fer per tenir-lo content. Fa molt bé:  si el seu públic està satisfet, ell podrà fer i desfer; i quan finalment decideixi plegar, ho farà infinitament més ric que quan va arribar.

No cal donar-li moltes voltes. Molts analistes parlen de conflictes, de tercera guerra mundial, de caiguda de l'imperi americà, de caos planetari i reconfiguració dels blocs... Vinga va. Trump no vol cap guerra mundial. Ningú la vol. Només un idiota profund pot voler una guerra mundial. Trump el que vol és poder oferir victòries ràpides i efectives, un show de TV, als seus votants. Trump sap que ell és el fort i la resta del  món, amb l'excepció de les potències nuclears, són els dèbils, i en l'esquema del forts, els dèbils es sotmeten sense protestar. En l'esquema dels forts, els forts tenen tot el dret del món a sotmetre els dèbils. Això tampoc és cap novetat. La història del món és el relat de com el sotmetiment dels dèbils als forts ha anat evolucionant.

Chomsky parla de pirates i té raó. També seria escaient parlar de màfies i adonar-se que els estats són, sovint, estructures mafioses: t'ofereixen "protecció", policia i exercit, a canvi de que els paguis la meitat del que guanyes. No és casualitat que els negocis d'armes, del comerç de persones (gestió de la immigració) i de les drogues (indústria farmacèutica) siguin negocis "legals" en que els estats tracten d'eliminar la competència de les màfies "del sector privat". De nou, a Trump li agrada asseure a un sofà a les fosques, acaronant un gatet, parlant amb veu profunda i ordenant als seus generals que el proper segrest sembli un accident. El seu públic xala amb aquestes escenes pròpies de "The Godfather".

Jo no crec que anem a una guerra mundial ràpida i apocalíptica. Més aviat em sembla que anem a "guerres sostenibles", en la que els forts faran grans negocis en conjunt, i els dèbils haurem de treballar com mai, haurem de patir com mai, passarem escassedat, desabastiment i pèrdues de drets com mai, se'ns espantarà com mai, se'ns reprimirà com mai, per a major glòria de negocis que només beneficiaran als propietaris llurs. Per una banda ens ficaran la por al cos i, per l'altre, ens empobriran i enviaran a l'escorxador, real o metafòric, en nom del progrés i del "bé comú".

No patiu, doncs, que ens espera una vida llarga, amb moltes malalties cròniques i cronificades, això sí, i amb fàrmacs cars per a tractar-les. Però aquest és un altre tema. No morirem per la radiació ni el món veurà créixer bolets atòmics. No ho crec pas. En canvi, és més plausible que siguem víctimes d'eixams de drons, sobretot si tenim la mala sort de viure a zones en disputa entre poders. Però soc optimista en aquest sentit. Jo crec que el món sobreviurà a aquest 2026, la veritat, i també crec que l'acabarem més pobres del que som ara, amb menys drets i més controlats. El que ve sent la tònica dels darrers anys, en definitiva.

En fi.  Potser amb un pessic de cinisme: Bon any nou.

 

La matança del porc - 2.

Al darrer post explicava que no havíem pogut anara a passejar per Collserola c causa del tancament del parc. El tancament del parc es justificava per tal d'impedir l'escampament de la pesta porcina. 

D'aleshores ençà  se n'han conegut més detalls de tot aquest afer. El més destacat és el que fa referència al possible origen del brot. Inicialment es va assenyalar un "entrepà d'embotit infectat, abandonat per un turista a una àrea de servei". Aquest explicació tenia la virtut de ser molt senzilla i ja se sap que, atenent al principi de la navalla d'Occam, l'explicació més senzilla acostuma a ser la més probable, en condicions similars.

El problema és que aquesta explicació tan senzilla plantejava algunes preguntes interessants: d'on hauria sortit aquest embotit infectat? el turista infectat es va fer l'entrepà al seu país d'origen i va a esperar a llençar-lo justament quan passava per aquesta zona? Per què? Porta més entrepans infectats aquest turista?  Potser podíem haver esperat un seguit de brots resseguint una ruta principal, oi? com és que el brot apareix només a Cerdanyola, ben a prop d'un centre de recerca en, casualitats de la vida, malalties dels a animals i, en particular, de la pesta porcina?

Bé, a dia d'avui, la teoria que està prenent més força és que el brot de pesta porcina es va originar a un centre de recerca.  

Incís, dic teoria i no certesa perquè els mitjans oficials es resisteixen a confirmar-la. Tot i els indicis que l'assenyalen. Primer un incís i després ja en parlaré dels indicis.

El problema és que des del primer moment s'ha assenyalat la teoria de l'entrepà infectat, i des del primer moment s'ha assenyalat com a conspiranoics als que van apuntar que ben a la vora d'on s'havien trobat els primers porcs morts hi havia una centre de recerca sobre la pesta porcina, i que pensar en una fuita era una opció raonable.

El poder ho és perquè, entre d'altres coses, controla els relats i, per tant, pot influir en el que la gent sap o creu.  Els missatges del poder mai són la veritat perquè sempre són missatges de part, parcials,  interessats i, sovint, propaganda. Quan no són, directament, mentides. 

Jo puc creure que la sospita que el brot de pesta podia estar originat a un centre de recerca l'han tingut sempre i que, com tants d'altres cops, s'ha intentat controlar el relat per a transmetre la sensació de que el poder sempre ho fa tot bé i vetlla per la gent. Però, com sovint passa, també, aquest control del relat els ha sortit malament. 

Perquè l'indici que assenyala a una fuita a un centre de recerca és molt fort: la soca del virus de pesta porcina detectada als porcs morts és la mateixa que es fa servir en centres de recerca i no es troba als casos de pesta porcina que es donen a la natura.

Fot-li.

Sembla, doncs, que no era una teoria de la conspiració. Sembla, doncs, que en aquests centres de recerca, per la raó que sigui, s'està treballant amb material sensible de forma poc segura. Potser és poc segura per manca de pressupost: perquè els sistemes de seguretat no siguin suficients, o perquè no funcionin bé per manca de manteniment, o per manca de formació dels usuaris. En definitiva, l'administració no ha posat els calés que feien falta en manteniment i formació. 

També pot ser que aquests laboratoris estiguin fent unes recerques amb materials per als que no tenen les acreditacions necessàries. Algunes informacions apuntaven que aquestes recerques sobre pesta porcina només estan permeses a laboratoris d'un determinat nivell de seguretat, i que cap dels laboratoris de la zona tenia aquest nivell acreditat. Si això és així, de nou les administracions han estat negligents en les inspeccions. 

Pot ser també que l'eliminació dels residus de les investigacions no s'hagi fet de forma segura. De nou aquí caldria revisar els procediments en sentit ampli, perquè la recerca sobre malalties contagioses demana no només laboratoris segurs i ben preparats, també demana circuits de transport  i circuits d'eliminació i destrucció de residus de forma segura i controlada. De nou, les administracions són responsables de garantir que aquestes cadenes segures es mantenen, i cal posar els pressupostos i les inspeccions que siguin necessàries. 

La qüestió no és funcionarial. No es tracta de posar gent que controli si qui toca ha signat a la casella corresponent. El que cal és assegurar que no hi han fuites. No es tracta de tenir funcionaris. Es tracta de tenir bons tècnics que saben el que fan, i que aquests tècnics disposin dels mitjans i de la tecnologia necessària per fer bé la seva feina i actuar eficaçment en cas d'emergències,

Sí, és clar, també caldran funcionaris que comprovin les signatures, però ni els tècnics són funcionaris, ni els funcionaris, tècnics. Són dues feines ben diferents que han de fer-se bé les dues, però només la dels tècnics és imprescindible, i la que justifica la funcionarial. El que cal és que no hi hagin fuites. No serveix de res que els papers estiguin tots bé si després la pesta porcina s'escampa.

El mateix es pot dir dels bombers, i els plans de seguretats, o dels metges i infermeres, i els plans de salut. La feina de l'administració és gestionar els serveis. Gestionar els serveis no és el mateix que prestar-los. Prestar serveis depèn dels tècnics, no dels funcionaris i, en tot cas, el que és imprescindible és prestar bé els serveis. Sí, és cert, prestar bé els serveis també vol dir que estiguin ben gestionats. El perill és que la capa de gestió pot deixar els papers i els informes tan bé com es vulgui, mentint si cal. Per això se suposa que han d'haver inspeccions i auditories externes. Però, en fi, també en coneixem d'escàndols amb auditories externes. En definitiva, el poder sempre intenta controlar els relat.

També és possible que hagi hagut errors dels tècnics: que no s'hagin seguit correctament els procediments per posar-se i treure's els vestits de protecció, per exemple. És possible. 

La possibilitat d'una cadena d'errors humans hi és sempre. No hi han sistemes amb seguretat al 100%. Però per això cal fer revisions dels plans de seguretat, simulacres, incorporar nous procediments... De nou, tot depèn de la quantitat de recursos que s'hi aboquin. Els tècnics poden cometre errors, però la responsabilitat última és de l'administració.

El cas, doncs, és que l'administració l'ha cagat. Potser per deficiències acumulades de molts anys de no posar diners, o per manca d'inspeccions, o de formació. Ves a saber.

Però la reacció de l'administració ha estat responsabilitzar a la població. A castigar-los sense anar al parc. La reacció és matar els porcs de Collserola. La reacció és ficar  a la Unidad Militar de Emergencias a que faci batudes per Collserola. L'únic que aconseguiran serà que els porcs fugin de Collserola. Ja no en deu quedar ni un a hores d'ara. Si havien porcs infectats s'escamparan i aviat veurem l'aparició de nous casos lluny de la zona de "confinament". 

En fi. La direcció de l'administració és cosa dels successius governs, i els governs des de fa molts anys els formen gent molt poc preparada i només interessada en els rèdits polítics i electorals i en els seus interessos personals, o dels lobbies que representen. No tenim molta cosa a fer. En tant que administrats només se'ns permet, cada quatre anys, votar dins d'una oferta restringida. A canvi d'aquest "dret" acceptem sotmetre'ns a "l'autoritat". 

És curiós, se'ns permet "triar" la direcció de l'administració; i se'ns torna el sotmetiment a una "autoritat". D'administració a autoritat. De tria a sotmetiment.  Aquesta és la mentida essencial, fonamental i estructural del sistema. 

Mentrestant, la pesta s'escampava. 

 

La matança del porc.

Ahir dissabte vam provar de fer un passeig per Collserola. En arribar a l'accés, aquest estava tancat per una cinta de la guàrdia urbana. Una persona que estava per allà ens va dir que era per la pesta porcina i ens va donar alguna explicació. Es veu que l'accés estava tancat a tot el parc.

La pesta porcina mata porcs, ja siguin de granja o salvatges. La pesta porcina no afecta a les persones. Les persones, si de cas, en podem ser transmissores perquè, segons ens diuen, la pols de les sabates pot portar el virus a altres llocs. 

Aquest argument em sembla absolutament increïble. En tot cas, suposant que és cert, és que tota la fauna que viu al parc no pot transmetre aquest virus amb les seves potes? o els ocells que fan nius? o els insectes?  Només els humans que, per cert, ens movem per camins i corriols ben definits som els que podem escampar aquest virus? Tot això em sona als mateixos arguments de pa sucat amb oli que es van fer servir per als confinaments del Covid.

Diuen també que el que es vol és "confinar" als porcs de Collserola. Em pregunto com pretenen fer-ho. Amb cintes de la guàrdia urbana? Als porcs això se'ls en refot bastant.

La cosa és que a Catalunya el sector porcí mou un munt de calés, i la pesta porcina fa que no pugui exportar i, per tant, suposa unes pèrdues multimilionàries. El sector està molt espantat perquè tem que la pesta entri a les granges i, en aquest cas, caldrà sacrificar tots els animals de les explotacions afectades.   

Aleshores, per a impedir que la pesta porcina afecti als porcs de les granges, la solució és exterminar als porcs salvatges. Curiós, també. Ignorava que els porcs en llibertat anessin a visitar als amics i familiars captius. 

La pesta porcina és una malaltia per a la que no hi ha vacuna ni tractament. I no n'hi haurà perquè és una malaltia essencialment erradicada i per a la que, per tant, no surt a compte fer recerca en vacunes o tractaments. Per això, si un porc salvatge agafa la pesta porcina, molt probablement es morirà. Si és un porc de granja, se'l sacrifica a ell, i a tots els altres porcs de la granja. 

A un ecosistema autoregulat, a vegades hi han plagues i virus que s'escampen i que afecten a determinades espècies. A vegades les espècies afectades poden desaparèixer perquè la plaga las delma fins a un punt en que l'espècie ja no és capaç sobreviure. En altres ocasions l'especie afectada desenvolupa immunitat de forma natural, o el virus perd força i, finalment, l'espècie afectada sobreviu a la plaga.  És, més o menys, el que va passar al Pirineu fa cosa de pocs anys amb els isards. Una plaga va delmar la població d'isards del Pirineu. La cosa va arribara a ser preocupant però, finalment, la plaga es va superar i la població d'Isards s'ha recuperat,

Però l'ecosistema de Collserola i de la zona afectada pel brot de pesta porcina no és autoregulat, en cap cas. Si ho fos, hi haurien llops, que són els depredadors naturals dels porcs salvatges, i ni hi són ni se'ls espera. Al contrari, és un espai molt humanitzat, amb un munt d'infraestructures i amb una fauna i flora que sovint és víctima de la gestió, o de la deixadesa en la gestió, dels espais forestals. En última instància, és un sistema sotmès als designis i interessos econòmics. Els depredadors "naturals" dels porcs d'aquesta zona som els humans.

El cas és que alguns dels humans que vivim a Barcelona  hi trobem gust a voltar per Collserola i, de tant en tant, albirar porcs salvatges, o altres espècimens  de la fauna local. Per això que no em deixin entrar al parc em fa pujar la mosca al nas. I que em diguin que el problema és la pols del calçat em fa emprenyar perquè tinc la sensació que em prenen per un enze. El cas és que no podem entrar al parc per no escampar la pesta porcina. No podem entrar al parc. No podem accedir al medi natural. Per a mi això s'assembla molt als confinaments que vam patir pel Covid. El missatge oficial parla de confinar, però no a les persones: es vol confinar als porcs.

Volen "confinar" als senglars. No volen que la gent entri al parc. Per què?  L'explicació podria ser que no es vol soroll. Es veu que aquest "confinament" dels porcs servirà per "posar trampes" i que "es facin captures".

Sembla ser, doncs, que volen "capturar" als porcs salvatges. Què faran amb els porcs "capturats"? Dur-los a un camp de concentració i reeducació per a porcs? Em temo que no, i que "capturar" és un eufemisme per "matar". Es volen fer "captures" i no batudes, perquè les batudes, amb gossos bordant i caçadors  tirant trets a tort i dret posen als animals en alerta i fugen, que és justament el que es vol evitar. És dir, cal capturar als porcs i eliminar-los sense fer merder, professionalment, industrialment, científicament, per evitar que els supervivents s'espantin i fugin. Dic jo que que d'alguna cosa s'adonaran els supervivents quan comencin a trobar-se sols.   

És dir, no volen que la gent entri al parc perquè van a massacrar als porcs. Sembla que la idea és massacrar als porcs en un radi d'un grapat de  quilòmetres al voltant de la zona en que s'ha detectat el brot de pesta porcina.

Estem doncs davant d'una matança, silenciosa i efectiva,  del porc. Salvatge, en aquest cas i per partida doble: matança salvatge del porc salvatge. A major glòria de la indústria porcina. A la festa no hi som convidats els usuaris habituals del parc perquè, probablement, no ens convé ser testimonis d'escenes de crueltat innecessària. És  millor que escrivim les nostres neures a un blog, mentre assaborim un bon entrepà d'embotit, o piquem uns talls de pernil del país.

En fi. Fa molts anys que el nostre món s'alimenta de la producció industrial de carn i cereals, i això no canviarà en un futur. perquè per molt que ens veiem com a gent moderna i avançada i cultes i bufons, el cert és que en aquest món n'hi uns pocs que manen i uns molts que obeeixen. Que aquests que obeïm, que som la majoria, som tractats com bestiar de granja. Que el que ens salva (per ara) és que, a més de força de treball, també som consumidors i, per tant, som una explotació que dona beneficis i que interessa mantenir-nos vius, ben lligats als proveïdors de productes de consum entre els que destaquen els aliments i els fàrmacs.  

 En definitiva, som el bestiar i la carn de canó de l'elit. Com que som molts, ens cal alimentació industrial. Digues-li pinso, digues-li insectes, o digues-li pernil ibèric, al final tot és indústria i capitalisme. Que tot això és un negoci molt lucratiu i que, si per mantenir al negoci cal sacrificar el bestiar, de l'espècie que sigui, se'l sacrifica, i punt. 

Pujol Catalunya

La "justícia" espanyola vol humiliar i fer escarni de Jordi Pujol. 

A Pujol se li ha de retreure que va encobrir la corrupció familiar. És corrupció. Empitjorada pel fet fet que el discurs públic era d'una estricta moralitat catòlica. Les paraules no es corresponien als fets, i els fets van ser greus.

Aquesta falta ha embrutat una història que no és només la de Pujol. La història moderna de Catalunya no es pot explicar sense explicar la història de Pujol. Aquesta història és la nostra. La dels que hem nascut i viscut aquí i que van conèixer al Pujol dels fets del Palau de la Música i que va derivar en la campanya "Pujol, Catalunya", dels que el van conèixer com a primer President de la Generalitat triat a les urnes, després de Tarradellas, dels que vam viure i créixer al costat d'una Generalitat, i d'una TV3, i d'una societat que seguia el lideratge de Pujol. Pujol era allà. Una figura de presidencialisme paternalista per a una Catalunya que creixia. 

Pujol va fer pujolisme,  un catalanisme personal, que molta gent va adoptar com a propi. Molta gent no votava CiU. Votava a Pujol.

Pujol no era independentista. Pujol era catalanista i, sens dubte, reclamava per a Catalunya un autogovern que anava molt més enllà de la cotilla autonòmica. Un sobiranisme, encara que Pujol no feia servir aquesta paraula. Pujol era, i és, un  sobiranista possibilista, o si es prefereix, un sobiranista "peixalcovista". 

En fi, Pujol és necessari per explicar uns període important de la nostra història, fins i tot la història personal.

Pujol va cometre errors i va tenir encerts. Pujol va fer  tries, va prendre decisions. La Catalunya del procés  va ser, en bona part, una resposta als límits amb els que va topar el sobiranisme possibilista d Pujol. 

La Catalunya actual, avui ha de decidir entre el "neoprocessisme", l'independentisme, o claudicar definitivament i ser engolida per la homogeneïtzació globalista. Catalunya es troba, doncs, en un moment crític. 

Si Catalunya està en aquest punt és perquè els límits amb els que va topar Pujol encara hi són. A més, ara, després del processisme, ja sabem que aquests límits només poden ser enretirats amb mobilització i lluita: mai més ens podrem tornar a creure allò del "de la legalitat a la legalitat", o de la "democràcia avançada", o de les performances amb samarretes de colors, i "ni un paper a terra", i "no els donarem la foto que volen". No. Hem après que contra els poders opressors, i l'estat Espanyol ho és, calen moltes Urquinaones, cal resistència civil, cal control del territori efectiu, com el dels veins d'Alcarràs al primer d'octubre de 2017   

Pujol va cometre el pecat d'encobrir corruptes. Pujol ja hauria d'haver pagat per aquell mal. La "justícia" espanyola, però, ha allargat aquest procés. El procés a Pujol ara ja no és "justícia" si és que mai ho ha estat, per convertir-se en repressió.

Avui, Pujol és vell i està malalt. És algú vulnerable. Com un pare amb Alzheimer, amb el que potser et discuties per tot, amb el que potser et vas barallar, però que ara està malalt i tu te'n fas càrrec, perquè és el teu pare, i perquè és vulnerable i te'n sents responsable. No cal perdonar res. El passat és el que és. EL mal ja està fet. Però no deixarem que aquesta persona pateixi. Perquè som responsables dels nostres grans. Perquè és un dels nostres grans. Potser això de cuidar dels grans és una idea pujoliana. Qui sap. A mi em sembla una bona idea.

La "justicia" espanyola vol humiliar Pujol, perquè sap que molts ens sentim responsables dels nostres grans, dels nostres pares, dels nostres avis. Humiliant Pujol, quan no es pot defensar per vell i malalt, pretenen humiliar els que ens sentim responsables de la seva cura. Pretenen humiliar el catalanisme. Pretenen humiliar Catalunya, perquè es pensen que està derrotada.

Aquests fills de puta estan tocant el que no sona.

Estan fent bo, un cop més, allò de "Pujol, Catalunya".

Bé, doncs, si volen humiliar Pujol han de trobar-se amb un mur. Han de trobar-se amb cent Urquinaones. Aquest Pujol, vell i malalt, no està sol.

Pujol, Catalunya.

Canvi d'horari sí, canvi d'horari no.

Aquesta passada nit s'han endarrerit els rellotges una hora. La justificació és l'estalvi energètic.

Aquesta justificació és poc convincent. Tant és així que el moviment que s'oposa a aquests canvis d'horari fa temps que es deixa sentir i podria ser que ens els propers anys s'aconseguís que es deixessin de fer, si més no al territori de la UE.

La gent, més enllà de si estem d'acord o no, o de quin horari ens agrada més o menys, en general, acceptem el canvi. El raonament és senzill: tothom canvia l'hora i, per tant, hem d'estar tots d'acord amb l'hora que és: si l'hora d'entrada a la feina és a les 8:00, aquesta és l'hora d'entrada,  i tothom està d'acord en quin és aquest moment d'entrada. La sincronització és necessària per a mantenir la maquinària productiva. Just in time, i això no pot funcionar si no estem d'acord en quina hora és. Però no és només la cadena productiva la que depèn d'aquest factor: també el consum es fa a hores convingudes.

Aquesta és la clau: l'horari té la missió fonamental de que la força de treball estigui a punt quan cal, i que hi hagi un temps, conegut i suficient, per a consumir.

L'argument principal dels que diuen que cal deixar de canviar d'horaris és perquè el canvis provoquen trasbalsos als ritmes circadiaris. Vet-ho aquí. És un bon argument. És un argument centrat en la salut de les persones, i no basat en l'interès econòmic del poder i les elits. És, a més, un argument que apel·la als ritmes circadiaris, és a dir, als cicles individuals dels processos bioquímics de, més o menys, vint-i-quatre hores de durada aproximadament, com és, notablement, el cicle de son i vigília. Cicle en el que la quantitat de son necessària depèn de cada persona i que de no estar sotmesos a uns horaris, aniria regulat, principalment, per les hores de llum solar.

És això. El nostre cicle de son i vigília no flueix lliurement depenent de la llum solar, si no que està sotmès, i sovint en el pitjor sentit de la paraula, a un horari que respon exclusivament a les necessitats econòmiques de les elits i del poder: dormim quan ens deixen, i només les hores que ens deixen. El poder no només ens diu quina és  l'hora d'anar a dormir i quantes hores de son. També ens diu quan hem de menjar, quan hem d'anar a comprar. El poder, si li ho permetem, també ens dirà quan hem de cardar, i quant de temps dedicar a aquesta activitat. 

La meva opinió és que a un món ideal no haurien d'haver-hi rellotges, No pel fet del sotmetiment individual i particular a uns horaris, com pel que suposen de sotmetiment a un sistema. És a dir, la planificació, la distribució del temps en tasques per assolir uns determinats objectius, i que aquestes tasques es realitzin dins de marcs temporals ben definits, i que això vulgui dir que, a vegades, calgui córrer, em sembla lògic. El treball, entès com les tasques que hem de fer per a aconseguir allò que ens cal per viure,  a vegades demana sincronització amb d'altres persones. És un fet. El que no tinc tan clar és que els horaris siguin una imposició. La primera acció amb la que s'imposa l'ordre social, cada dia. 

El primer que fa el sistema, cada dia, es fer sonar el despertador per ordenar que ens llevem.  És el sistema que ho fa. No tu. Tu dormiries tot el que et vingués de gust. Però en un exercici d'autoexplotació, que és el mecanisme d'explotació que més li agrada al sistema, tu mateix prepares l'alarma per l'endemà i et dius que demà tens molta feia a fer. Segur? Hi ha tanta feina a fer? cal tanta feina per a obtenir allò que et que cal per viure? Sí, potser sí, vist que els preu pugen i pugen i els salaris, en canvi, estan estancats des de fa anys, lustres, o dècades, potser. Pot ser també que no tinguis una alternativa a aquest horari. Pot ser que no tinguis, o no coneguis, o no sàpigues com revoltar-te contra aquest horari.

De fet, és molt difícil revoltar-se contra un horari que és imposat pel poder, però és administrat per un mateix. Contra qui t'has de revoltar? contra tu mateix, que ets el que posa l'alarma? No. hauries de revoltar-te contra "el poder". Però qui és el poder? en aquest cas, el "poder" és l'empresa per a la que treballes i que té un horari marcat que tu, en algun moment de la teva vida, vas acceptar i signar un contracte on l'horari estava explicitat. No pots faltar a la teva paraula. Però tenies alternativa? No. I no la tenies perquè no hi han treballs a mida. El que hi ha és un sistema, amb uns horaris generals.

Fes-te autònom. Cert. És una opció. Els teus horaris te'ls imposaràs tu. Per a la majoria dels autònoms, però, l'autoexplotació que representa l'hora de llevar-se no és ni l'única ni la més greu de les autoexplotacions que s'infringeixen a ells mateixos. Aquesta autoexplotació, de fet, és explotació del sistema. L'autoexplotació, com ja he dit abans, és la forma d'explotació preferida pel sistema.

En fi. El poder és poder perquè aconsegueix que els seus súbdits facin el que el poder vol, ja sigui per coerció o per convenciment. Sempre és millor el convenciment de les classes subalternes, perquè és més barat i, per tant, proporciona millors rendiments, però la coerció també es pot aplicar, si cal.

Al poder no li preocupa el benestar de la gent. Canviar els horaris o no canviar-los no respon a criteris de salut. Tinguem-ho ben clar. La preocupació  per la salut de la gent és industrial. Com a una gran granja de porcs. Cal subministrar la quantitat de kilograms d'antibiòtics i medecines necessàries i procurar que el bestiar no estigui massa estressat. amb l'objectiu d'engreixar-los per a que, en el temps previst, donin els beneficis esperats.  O si ho voleu, per a que treballin i produeixin durant la jornada laboral, i un cop acabada aquesta jornada, consumeixin i paguin per sobre del seu preu de cost, els productes consumits. 

Amb aquesta idea al cap, es podria encetar el debat de si canvi d'horari sí, o canvi  d'horari no. O potser el d'horari d'estiu o horari d'hivern. En fi. Està molt bé. Però no oblideu que, cada dia, a les set, o a les sis, a o a l'hora que tingueu posat el despertador, aquest sonarà. Pregunteu-vos si aquest és el món que voleu.

Per mi, no ho és. Ja us ho dic ara.