Pàgines

dimarts, 28 de març de 2023

Alliberada! Benvinguda, consellera Ponsatí!

Acabo el post i miro Twitter. Ponsatí ha sortit en llibertat fa uns minuts!

Me n'alegro molt! Però el missatge segueix sent el mateix. Mai de la vida hauria d'haver estat detinguda. Han volgut espantar-la i, pel que es veu, han acabat adonant-se que s'han passat de frenada. Encara sort. 

Però l'enemic és l'enemic, i l'enemic ens vol destruir. Cap treva contra l'estat espanyol. No hi ha cap diàleg que valgui ni cap acord. A Catalunya només ens val la Independència. Tan aviat com pugui ser,

Ara sí. Benvinguda a casa, consellera Ponsatí. Gràcies pel seu coratge!


Ponsatí, empresonada.

A hores d'ara, Clara Ponsatí està detinguda a la Ciutat de Justícia. Veient com han anat les coses, la sospita forta és que se l'enduran a Madrid, detinguda, per a que declari davant del jutge. El que passa és que, per desobediència, no hi hauria d'anar a presó. A tots els efectes, la detenció és il·legal. No és només que tingui immunitat com europarlamentària, és que ni per la mateixa llei espanyola hauria de ser a presó. Però està detinguda, i se l'emportaran a Madrid.

Perquè això no va de justícia, ni de lleis. Això va de la venjança espanyola contra l'independentisme, això va de demostrar que ells manen i, en particular, nosaltres, els catalans, obeïm. Això va de por, de cinisme, de llirisme, i d'alguna gent valenta.

Això va de que fins que no entenguem que Espanya és el país que ocupa militarment, i depreda a Catalunya, fins que no entenguem que Espanya i els espanyols són els enemics, fins que no estiguem disposats a deixar-hi la pell per la independència, fins que el desig de guanyar no ens faci invencibles, fins que no busquem activament, constantment la destrucció, la derrota completa, de l'enemic, no guanyarem.

Avui hem tornat a veure com contra els catalans funciona el dret de l'enemic. Hem vist que els mossos d'esquadra són una policia espanyola més i, per tant, una força repressora igual com ho són totes les "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado". Com el seu nom indica, el seu objectiu es la "seguridad del estado", en cap cas la seguretat dels ciutadans, o l'acompliment de la llei.  No. La seguretat de l'estat. L'estat són ells, i nosaltres els seus súbdits. Ens ho recorden constantment.

Avui hem tornat a veure que som un país ocupat, i una minoria nacional represaliada. Avui , però també hem vist dignitat. El que potser també hem vist és un error de càlcul: dubto molt que, ni en el pitjor escenari, es preveiés que Ponsati romandria detinguda i, qui sap si segrestada a Madrid. Però la venjança fanàtica espanyola és així ¡Esto es España, coño!

A fe que ho és. I justament per això tot hauria de cremar. Els espanyols, rai, que estan encantats de conèixer-se. Però els catalans ens hauríem de fer un favor i desfer-nos d'una vegada per totes d'aquesta puta merda paràsita que és l'estat mafiós espanyol. Al preu que sigui. Per pura supervivència. Per fer que el món sigui una mica millor. I ja posats, cremem també tota la puta merda mafiosa que s'ha instal·lat a les institucions de Catalunya, i que ens converteix, i això sí que és ser desgraciat, en una còpia miserable i en petit d'aquest mateix estat.

Trenqueu-ho tot. Cremeu-ho tot. No perdoneu a ningú. No tingueu cap pietat. Torneu cent cops per cop.

diumenge, 5 de febrer de 2023

Adéu, Josep Maria Espinàs.


 

Aquesta tarda ha mort Josep Maria Espinàs. 

Se'n va un referent personal. Se'n va l'autor de les columnes d'opinió , a les contraportades de l'Avui, que jo llegia allà a l'acabament dels vuitanta, o inicis dels noranta.  Se'n va l'autor del cant del Barça. Se'n va l'autor dels llibres de viatges, a peu, per un munt de llocs i paisatges humans i naturals.

Se'n va algú que estimava la terra, que estimava la llengua, que estimava el país.Se'n va algú que va ser un mestre en aquesta estimació. Referent també en aquesta estimació pràctica, que passa per a fer servir la llengua catalana sempre i a tot arreu. Referent, també, en com estimar la llengua, parlant-la i emprant-la, i el país, recorrent-lo a peu, fent-ne els camins, els cims, les valls, els pobles, els rius i el mar. Sentint-los a la pell i a les cames.

Se'n va un savi. Que escoltava i preguntava. Se'n va l'autor de grans converses amb personatges de tota mena del nostre país.

Se'n va un referent personal. Però els que senten més la pèrdua són, sens dubte, la família i els amics. Des d'aquest bloc, les condolences i l'escalf als familiars del finat.

Adéu, Josep Maria Espinàs. Moltes gràcies, de cor. Gràcies.  Tot l'agraïment i l'admiració per a vos. Descanseu en pau.

.

diumenge, 29 de gener de 2023

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"


divendres, 30 de desembre de 2022

Bon viatge

 Un any acaba i un altre comença. No és res més que això. La nostra cultura fixa l'inici de l'any en una data propera al solstici d'hivern boreal. Aquesta data inspira històries, religions, supersticions, cultures, contes, mites, lleis i històries. 

És la terra que gira i que volta al sol. No es poca cosa. Al contrari. Si més no en la nostra escala humana.  Una any de vida és molt temps, o poc temps. En tot cas, és temps passat. Els que seguim vius després de voltar un cop més al sol sabem el que hem deixat enrere, recordem als que no han pogut completar el periple. Recordem als que ja fa moltes voltes que només són records. 

Un any més. La Terra gira i la vida passa. Ens fem grans i acumulem voltes, com anells a un tronc d'arbre, i ens pensem que la vida són les històries que ens expliquem, i que ens expliquen, i que ens creiem. I el que diem és el món en que vivim. Allò dels relats. Cadascú té històries i aquestes històries són les que en determinen el seu capteniment. I aquestes històries diuen que n'hi han uns que són rics, i d'altres que són pobres i no hi ha res a fer. Viuràs en l'abundància o en la pobresa perquè les històries, les paraules dites i escrites, les lleis, faran que així sigui.

Mentrestant la Terra seguirà girant, en el seu moviment de rotació sobre el seu eix i de translació al voltant del Sol. El sol mateix continuara girant al voltant del nucli de la Via Làctia, a algun lloc del braç espiral, més aviat perifèric,  on el Sistema Solar es troba ubicat. Al centre de la Via Làctia hi ha un immens forat negre que és el que fa girar tota la galàxia. La mateixa Via Làctia no és meś que una de les galàxies del grup local de galàxies, que es desplacen juntes, en un cúmul, per l'Univers. Un univers actualment en expansió. Tot és moviment. La fletxa termodinàmica avança i el temps passa. Pas ràpid o lent? Fa de mal dir: és relatiu. A la Terra, però, els humans són rics o pobres perquè expliquen històries, i se les creuen. Són feliços o desgraciats. Estan sans o malalts. Són vells o joves. HI ha històries, paraules i  lletres, dites o escrites, que ho determinen.

El temps passa i l'univers es mou, i les paraules que ens tornen feliços i tristos, rics o pobres, lliures o esclaus, només poden ser dites o escrites aquí, a la Terra. Paraules que, per molt que cridem no se senten més enllà del planeta i que, fet i  fet, ni tan sols són enteses per tots el que hi viuen.

Encara n'hi ha que diuen que el seu relat és més bo, millor, superior o necessari. Encara n'hi ha que imposen el seu relat, i que tothom ha de captenir-se d'acord amb aquestes històries. Jutgen i castiguen si no s'actua d'acord amb les seves històries. Històries per obtenir l'obediència i la servitud dels altres. Històries sagrades. Llibres sagrats. Lleis supremes. Cartes fundacionals. El mal són paraules.

I la Terra gira i viatja al voltant del sol. I cap de les lleis i de les històries dels homes pot canviar aquest fet. Encara n'hi ha que diuen que la Terra gira perquè ells ho diuen. Encara n'hi ha que s'ho creuen. Quins bojos. Què superbs. Com n'arriben a ser de nimis i  minúsculs. Què miserables, egoistes i necis. 

Els fets són els fets. Cap història, per ella mateixa, fa que un sigui més que cap altre. Cap història, per ella mateixa, determina que algú hagi de ser ric o pobre. Cap història, per ella mateixa, dona la felicitat o la tristesa. Ha d'haver-hi qui es cregui la història. Som nosaltres que ens creiem les històries i provoquem la tristesa, la pobresa o l'esclavatge. No deixeu que les paraules d'històries interessades us sotmetin. Som viatgers, de l'espai i del temps. Viatgeu. Viviu. Escriviu vosaltres la vostra història. Teixiu-la amb les històries dels demés, però feu la vostra història, del vostre viatge. Viatgeu. Viviu.

 La Terra gira. Que tingueu, si podeu, si sou capaços de fer-ho possible, un bon any nou. Bon viatge. Ple d'aventures. Ple de coneixences. Amb les vostres paraules.

divendres, 16 de desembre de 2022

El procés ha acabat. És el moment de la independència.

 Jo crec que Pedro Sánchez té raó: El procés s'ha acabat.

Si més no, el procés entès com l'engany permanent als independentistes. L'engany de fer-los creure que és possible la independència de Catalunya amb un "procés" de negociació política, "de llei a llei", i amb un referèndum "pactat". Això s'ha acabat.

Ho hem après de la pitjor forma: caient-hi de quatre grapes, no un sinó molts cops. Volent creure, contra tota evidència, contra la història, que la Independència seria possible de forma civilitzada. Volent creure que els líders que es van posar al front sabien el que feien.

La independència serà. Jo la veuré. Ho tinc ben clar. Aquest és un dels meus  motors vitals. El que també tinc ben clar és que no serà amb els lideratges actuals. Tinc ben clar que no serà pacífica. Tinc ben clar que serà bruta i dolorosa. I tinc ben clar que aquests sacrificis seran compensats amb els beneficis de la Independència.

També tinc clar que jo, amb l'edat que tinc, no vull esperar a una vellesa cada cop més propera per a veure com el meu país esdevé una república independent. Massa gent ha mort amb aquest anhel i jo no vull ser un d'aquests. Tampoc tinc tanta paciència. Si la independència pot ser demà, que no sigui demà passat.

Com que no tinc paciència i com que sóc independentista jo repeteixo el que ja deia abans del primer d'octubre de 2017. Tinc pressa. Tenim pressa. I el procés, efectivament, s'ha acabat. El referèndum ja es va fer, i es va guanyar. El procés va acabar aquell dia, perquè el procés portava fins allà, i més enllà l'escenari ja era un altre. Tot el que ha vingut després ha estat una escandalosa pèrdua de temps per part, principalment, d'una classe política catalana covarda i mediocre, incapaç d'assumir el nou escenari, però també per una societat que tolera i vota i es deixa guiar per aquesta mediocritat, i que tampoc ha assumit el nou escenari.

La independència serà, perquè és necessària i m'atreviria a dir que inevitable en el nou escenari que es va obrir al setembre i octubre de 2017. La qüestió és minimitzar el temps fins assolir-la. Ens cal, de nou, la mobilització, i ens cal reorganització, que no pot ser al voltant dels partits, ni de les institucions, ni de les "organitzacions civils" que han estat colonitzades per aquests partits. Ens cal un model més autogestionari. M'atreviria a dir que ens cal un model llibertari. Un model combatiu i socialment transversal sense cap mena de renúncia. Un model que, per descomptat, no faci escarafalls quan hi hagin papers a terra i contenidors cremats. Un model que no exclogui les paraules violència, lluita i revolució. Ens cal derrotar al règim i als seus valedors. Als d'allà i als d'aquí.

El procés ha acabat. És el moment de recollir-ne els fruits. doncs. Ara, amb les cartes sobre la taula, amb les caretes que han caigut, amb tot el que hem après, amb les victòries del 9 de novembre de 2014, 6 i 7 de setembre de 2017 i primer d'octubre de 2017 -sobretot, aquest últim i el que representa... Ara, amb tot aquest bagatge, tenim les eines i el coneixement per a reprendre el combat. Combat que ha de ser contra l'estat ocupant, però també contra les elits extractives autòctones. La independència és la lluita per l'alliberament nacional, social i, fins i tot, personal, incloent genere, raça, llengua o cultura. Alliberament de la gent. Alliberament de la vida.

És per la llibertat que volem la independència. És per un món millor i que és possible, que volem la independència

dimarts, 6 de desembre de 2022

El dia més ignominiós de l'any

 Avui és un dia d'ignomínia.

Avui es el dia que els espanyols celebren -i dic celebren amb tota la intenció- la pervivència de l'estat franquista en la forma d'estat constitucional. Els espanyols celebre avui el dia de la seva constitució. Com no pot ser d'una altre forma, atès al caràcter franquista del text, l'acte principal és una desfilada militar.

La constitució espanyola diu que els militars són els garants últims de l'ordre constitucional, i que el rei, el cap d'estat, que és la línia successòria directa del dictador, és el cap suprem de les forces armades. No només això: el jutge suprem també és el rei. Les forces armades i al judicatura són hereves directes del franquisme. Bona part de l'administració, organismes de l'estat, tot i els anys passats, o bé són dirigits per caps que ja ho eren en temps del franquisme, o bé pels fills d'aquells caps franquistes. Una transmissió familiar de poder que va molt més enllà del nepotisme i que, més aviat, és un segrest de les institucions per part d'una elit i una aristocràcia funcionarial. Aristocràcia franquista que viu de l'espoli de l'estat, del temor i la reverència, fins i tot admiració, dels seus administrats i que, per descomptat, fa tot el que calgui per a conservar aquest poder i ampliar-lo si pot ser.

Aquesta merda mafiosa és el que celebren els espanyols avui. Amb un text constitucional sacralitzat i intocable i que, si es dona el cas, serà tocat només per a garantir més poder per a l'aristocràcia.

El país del sindicat vertical i dels actuals sindicats verticals. El país dels Partits polítics  que els seus dirigents són també fills, o nets, d'aquells terratinents, senyorets, caps i capitostos franquistes. Els que tenien el poder . Els que van omplir les cunetes de morts. Els que feien i desfeien, i fan i desfan. Una societat que és franquista. El país en que el feixisme mai va ser derrotat.  El país de la por. El país de la picaresca, d'aprofitar-se del que és més dèbil i d'això en fan un motiu d'orgull. El país dels GAL. Celebren això. Vet-ho aquí: ho celebren.

És potser, el dia més ignominiós de l'any. Més, fins i tot, que el 12 d'octubre. Perquè, en definitiva, i ho repeteixen, aquesta és la constitució que "s'han donat entre tots".

Amb mi que no comptin. per molt que me la imposin, no és la meva. La combatré amb tot el que tingui. Aquest malson ha d'acabar.  

Tinc ben clara una cosa: per a que el  malson acabi només hi ha la via del primer d'octubre: una República Catalana independent, que faci un procés constituent de veritat.

dimarts, 8 de novembre de 2022

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.