Bon viatge, Artemis II.

Fa un parell de dies que la missió Artemis II és de viatge a la Lluna. 

A mi em sorprèn el contrast entre tot el que pot suposar aquesta missió i les misèries del món que, constantment, se senten als telenotícies.

A dia d'avui hi han uns quants humans a l'espai, repartits entre els "residents" a l'ISS,  l'Estació Espacial Internacional, i els de l'Estació Espacial Xinesa: Tiangong (n'havíeu sentit a parlar?), a més, és clar dels quatre tripulants d'Artemis II. Aprofito que parlo d'estacions espacials per a mencionar a  la legendària Estació Espacial Mir, inicialment de titularitat soviètica i després russa i que va ser la primera estació d'us i col·laboració autènticament internacionals, i també la més antiga estació Skylab, dels EUA.

Tornar a l'espai podria ser el gran projecte de la humanitat, com proposava Carl Sagan. El món, però encara és lluny de la grandesa ètica que suposaria això, i el que estem veient és la competició entre la Xina (i Rússia) i els EUA per ser els primers en tenir una estació permanent a la Lluna. De nou una cursa espacial. Concretament al pol sud de la lluna, on sembla que hi ha aigua i gel  i, per tant, se'n pot obtenir hidrogen i oxigen, i que compta, a més, amb ubicacions permanentment il·luminades pel Sol on, per tant, és possible col·locar plaques per a un subministrament continuat energia. 

Una base lunar amb ocupació permanent obre expectatives importants per a l'explotació econòmica de l'espai. No és una qüestió romàntica. Del que s'està parlant és d'una gran inversió de la que que s'espera, a mig termini, un retorn que la converteixi en un gran negoci. És important tenir clar això. El missatge per a la humanitat és que "tornem" a l'Espai i és el moment de les grans declaracions, dels herois i les heroïnes. I ho són. Per molt que existeixi una agenda no tan oculta d'interessos econòmics. Aprofito ara per esmentar els tripulants de l'Artemis II: Reid Wiseman, comandant de la missió; Victor Glover, pilot; Christina Koch, especialista de missió, i cal dir també que primera dona que viatja a la lluna; i Jeremy Hansen, especialista de missió. Tots quatre, sens dubte, a hores d'ara ja dignes de ser nomenats herois.

A aquesta aventura, i al que representa, sense ingenuïtats i sense creure'n la propaganda m'hi vull agafar. Els EUA en saben més que ningú del showbusiness, i aquest cop també ho han demostrat, amb  desplegament de mitjans, amb entrevistes a la tripulació abans del vol,  amb entrevistes en directe des del mòdul Orió, i segur que quan tornin també podrem veure més entrevistes amb els astronautes. Aquests herois ho són, tant com ho són els residents a les estacions espacials però, certament els rostres d'aquests últims són desconeguts per al gran públic. Com han estat desconeguts els rostres i els noms de tants astronautes que han passat temporades a l'espai, a l'ISS o a la Tiangong. I tants i tants cosmonautes, des de Laika, Iuri Gagarin o Valentina Tereixkova, fins a la tripulació de l'Artemis II

A tots aquests valents només se'ls pot estar agraïts i reconèixer amb admiració els fets que els honoren.

L'exploració espacial, inicialment competitiva en forma de cursa espacial, va començar a la segona meitat de la dècada dels 50. Crida molt l'atenció que, essencialment, se segueix depenent de (monstruosament grans) coets químics per tal de col·locar naus a l'espai. El cinema ens ha acostumat a veure naus immenses envolant-se de forma elegant i assolint velocitats impossibles sense el menor esforç. L'enlairament d'una nau espacial de veritat és, en canvi, una despesa brutal d'energia per tal d'escapar de la força de gravetat. Va tenir un regust vintage veure l'enlairament de l'Artemis II. La sensació era, en certa forma, de retorn a un passat que per a Hollywood semblava superat. Vet-ho aquí. No estem tan avançats. Segueix sent difícil. Una mica en la línia del que deia al post anterior.  

El cas és  que La navegació fins un objecte tan "proper" com la Lluna resulta ser un càlcul complex que té en compte el pes variable de la nau (a mida que es consumeix combustible el pes varia) i les forces gravitatòries combinades de la Terra i de la Lluna. Adonem-nos: amb  l'Apolo 8, la primera missió tripulada que va orbitar la lluna i, per tant, equivalent a l'Artemis II, la trajectòria del viatge a la lluna va ser força més "senzilla":

Aquí és on es nota que la tecnologia ha millorat. Si es compara el coet Saturn V que va impulsar a l'Apollo 8,  amb el coet SLS (Space Launch System) que està impulsant a l'Artemis II ens trobem que aquest últim és una mica més petit però més eficient. I no només això. La informàtica actual permet càlculs molt més sofosticats, correctes i precisos que els que es podien fer als 60, 70 o 80,  per això la trajectòria de l'Artemis II és tan complicada quan es compara amb la que va seguir l'Apollo 8.  Enginyeria de la bona. Ens cal molta enginyeria i una gran projecte, amb compromís de molta gent  i institucions per portar gent a l'espai.

Potser trobem a faltar encara més sofisticació. Potser hi ha una certa decepció veient que seguim amb coets químics, que abandonar la terra suposa una despesa extraordinària d'energia i de recursos. Crec que ens decep comprovar que, malgrat ser aquest el temps de les IA, encara ens cal un tren amb rodes allà on pensàvem que tot seria levitació magnètica. Mirem-ho així: l'Artemis II vindria a ser un Diesel, allà on L'Apollo 8 era una gran  màquina de vapor. I No. A hores d'ara no tenim cap tecnologia útil per a fer que l'enviament d'una nau a la lluna no representi una despesa immensa d'energia i recursos. Justament per això es vol muntar una base lunar, per abaratir aquesta despesa i poder fer arquitectura i enginyeria espacials a preus assequibles (i bons negocis, és clar).

Somiem i alguns mirem al cel nocturn amb esperança. L'espai és l'última frontera. Altres el miren i pensen en els beneficis. Si entre uns i altres aconseguim posar-nos d'acord i fer que algun dia es pugui viatjar per l'espai, es pugui escampar la vida pels astres, es pugui conèixer la vida que sens dubte plena l'univers i la podem conèixer de primera ma, si això és possible, tots els passos que donem avui i l'esforç, i el sacrifici, estaran justificats en la meva opinió. Si el camí a l'espai és un camí per on la humanitat es posa d'acord per a marxar de forma solidària, haurem obtingut el més gran i preciós benefici de l'exploració dels estels.

Bon viatge, Artemis II.

La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura

Segur que haureu sentit a dir algun cop que "Intel·ligència artificial", la IA, és un nom que no descriu gens bé la tecnologia que hi ha al darrere d'eines com ChatGPT. Si feu una mica de recerca, trobareu que ChatGPT és una aplicació de "IA generativa", que al seu torn, és un subconjunt del que es coneix com "Deep Learning", o DL; en català, "Aprenentatge profund".  

Aquest "Aprenentatge profund" està incardinant en el que es coneix com la "IA connexionista" o "connexionisme", que es basa en la construcció de models fets amb moltes capes  de "neurones artificials" amb les diferents capes connectades i sovint, retroalimentant-se entre elles. 

La Intel·ligència Artificial, però, va estar dominada durant molts anys per la "IA simbòlica". La IA simbòlica treballa amb algorismes deterministes i entre els anys 60 i 70 va obtenir èxits importants, De fet, es parlava d'una edat d'or de la IA, que va venir seguida d'una llarga etapa de foscor, quan algunes de les promeses que es van fer no es van poder acomplir. Per entendre'ns: Avui encara no tenim res  com l'ordinador HAL de la pel·lícula 2001. Aquella pel·lícula és de 1968. En aquella època, les esperances eren que en 33 anys es disposaria del que es coneix com "Intel·ligències artificials generals", és a dir, una consciència artificial capaç de raonar, aprendre i comprendre i de plantejar-se qüestions ètiques, o de somiar. Un ésser intel·ligent artificial. 

No. No estem en aquest punt. No, que se sàpiga.

Les IAs actuals darrera de ChatGPT, Grok, Copilot o Gemini no són IAs generals. S'hi assemblen, això sí. però no ho són. De fet, darrera de la indústria de la IA el que hi ha és un màrqueting excel·lent, que comença en els noms dels productes: Es parla de IA, de Deep Learning, però el nom més precís seria "Model estadístic predictiu amb un nombre de variables extremadament gran". Dit així ja podríem sospitar que aquestes IA no són més que uns programes que donades unes entrades, proporcionen la sortida més probable. Punt. Pura probabilitat. No hi ha raonament. No hi ha consciència, o ètica. Només un sistema que després de revisar milions i milions de texts ha determinat que la paraula o la frase més probable després d'una determinada seqüència de paraules o frases és una en concret. 

Vist així no sembla la millor de les opcions, oi? no sembla molt raonable confiar en una màquina a la que proporciones un text en el que descrius problemes personals, o econòmics, o polítics, o històries de vida o mort, en les que tens esperances i anhels posats, i que en resposta et torna una seqüència de paraules que son les que més probablement han de ser, tenint en compte el que "ha après" després d'un llarg "aprenentatge profund", en realitat "aprenentatge extens", i en realitat, ajustament de paràmetres de les neurones artificials, seguint un algorisme de "propagació cap enrere i de descens de gradients", o variacions més o menys sofisticades.

El cas, però és que aquest sistemes funcionen força bé. Cada vegada millor.

Deixem la informàtica. Jo crec que arribats a aquest punt, ja ningú dubta que, certament, la IA substituirà molts llocs de treball. Llocs de tasques "creatives", o que demanen "treball intel·lectual". La IA es carregarà llocs de "treball del coneixement".

Sospito que el problema és que aquests llocs de "treball del coneixement", o "creatius", en realitat, no ho són tant. Sospito que el problema és que en realitat no cal tanta intel·ligència per a molts d'aquests treballs. Per això, un sistema que, en realitat només repeteix de forma acrítica el que ha llegit centenars, o milers, o milions de cops es suficient per a donar una resposta satisfactòria. Això val tant per a un agent d'IA que genera informes sobre herències a un bufet d'advocats, per dir una cosa; com per un agent que fa perfils psicològics, o informes mèdics, o previsions financeres, o programa aplicacions web. En la majoria de les ocasions, n'hi ha prou. 

No és tant que la IA sigui "molt intel·ligent". És, més aviat, que no cal molta intel·ligència per a fer aquestes tasques que, en la seva majoria, es resolen de forma sistemàtica, aplicant tècniques, o receptes, o arbres de decisió. En realitat, hi ha molt poca creativitat. 

El que és irritant de la IA és que posa de manifest que, en realitat, no som tan espavilats. Ni tan sols  perfils professionals  de molt prestigi. En realitat, treballem de forma molt poc creativa.

És lògic que sigui així, perquè l'objectiu de les empreses és fer diners, i la forma segura de fer diners és amb una planificació fèrria. Les planificacions són poc amigues de les innovacions, la creativitat i les incerteses. En canvi, els beneficis augmenten quan s'eliminen despeses fixes, i la major despesa fixa de moltes empreses és la despesa laboral: els salaris dels treballadors. Vet-ho aquí: la IA proporciona la "intel·ligència" justa al preu que les empreses estan disposades a pagar: el més baix possible.

Tot això no deixa de ser el que ja ens han dit: que la IA substituirà a molts treballadors, i que aquests treballadors hauran de reconvertir-se, o anar a l'atur.

El cas és que el món funciona sense que li calgui massa intel·ligència. El resultat d'aplicar la IA és que tots plegats ens tornarem més rucs, simplement perquè a la major part dels sistemes burocràtics no caldrà gent. N'hi haurà prou amb IAs que tampoc caldrà que siguin de darrera generació. La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura.

A mi tot això em dona una sensació de col·lapse imminent.  És la teoria del Gran Filtre:  Encara no hem tingut contactes amb civilitzacions extraterrestres perquè, quan una civilització és prou avançada com per desenvolupar IAs generatives, aquestes acaben ocupant els espais que havien d'ocupar els individus. Però quan això passa, s'aturen la creativitat i la innovació, però també la capacitat d'estudiar, d'imaginar, de recordar, d'esforçar-se, d'investigar, d'experimentar, de construir amb les pròpies mans (o tentacles, o les extremitats que sigui que tingui la raça extraterrestre en qüestió). En perdre aquestes competències bàsiques, la societat, de forma més o menys ràpida, col·lapsa.

Potser és perquè visc a Catalunya i les coses aquí van com van, però tinc la sensació que molts sistemes automàtics comencen a fallar i cada cop hi ha menys gent que sigui capaç de reparar-los. Parlo de trens, parlo de serveis telefònics d'assistència que no resolen res, parlo de benzineres sense personal i màquines d'auto-vending buïdes. 

El resultat del col·lapse pot ser catastròfic, tenint en compte el grau de mediació i dependència tecnològica. Per exemple, si ningú ja sap gestionar centrals nuclears, i tot està en mans d'agents IA, quan aquests agents fallin, no se'ls podrà reparar i les centrals fallaran quan els agents ja no hi siguin. No tenim contactes extraterrestres perquè les civilitzacions col·lapsen quan la IA s'imposa. De fet, ni tan sols és IA, només amb aquest succedani de IA que tenim actualment. El Gran Filtre és la IA. Digues-me luddita. 

Sí, és clar, avui mateix, al nostre planeta, ja vivim immersos en una gegantina matriu tecnològica. Avui, ara mateix, hi han milers d'avions volant arreu del món, amb sistemes de vol que en molts casos incorporen elements d'IA, i  més que n'incorporaran. Avui ja posem les nostres vides en mans de les IAs, i més que ho farem en el futur. El sistema sembla robust. És robust. No falla. Confiem en l'enginyeria.

Però i si un dia deixa de fer-ho?  Serem prou intel·ligents per a superar-ho?

La matança del porc (represa)

El parc de Collserola torna a estar tancat. Es veu que es va trobar un senglar infectat, a la zona de parc que pertany a Barcelona i el protocol  que cal tancar el parc.

Aquest cop, però, un representant de l'autoritat va sortir a dir que el parc es tancava perquè anaven a carregar-se a tots els senglars. Mort el porc, morta la ràbia. I que anaven a fer-ho sense manies. Cal matar porcs. Aquest cop han tingut el detall de no tractar la gent com criatures i han dit, ben clar, que no se'n salvarà ni un.

En fi, els porcs lliures moriran per a major glòria dels propietaris de les empreses del sector porcí, d'engreix, d'escorxador... 

Em sorprèn que no hagin saltat grups animalistes a defensar els senglars. Em crida l'atenció. O potser han saltat, però fan poc soroll, o les seves accions tenen poc ressò. Com sigui, jo no me n'he assabentat. Trobo que és curiós. Recordo quan grups animalistes van assaltar granges per alliberar gallines de la violació continua a la que es veien sotmeses per galls feixistes. Consell: No humanitzeu els animals més del compte. No són persones. Tampoc els cal. Humanitzar als animals sembla, més aviat, un signe d'egolatria humana. Els animals no necessiten ni demanen ser humans honoraris. Humans, siguem humils: ser una persona, un ésser humà, tampoc és garantia de res.

Pobres bèsties. Només demano que se'ls faci patir el mínim. Que la crueltat es redueixi a la mínima necessària. Pregunto, també, si no hi ha una altre solució. Massacrar tota la població d'una determinada espècie no hauria de fer-se a la lleugera perquè segurament tindrà un impacte en els equilibris de l'ecosistema del parc. Em sorprèn també que cap entitat de defensa de la natura hagi presentat objeccions.  

Cal dir, també, que mentre es parla dels porcs no es parla de l'origen de l'epidèmia. poc a poc, des del govern de la Generalitat, estan reprenent la hipòtesi de l'entrepà contaminat. 

A mi, aquesta idea em sembla tant o més preocupant que la de la falla de seguretat d'un laboratori. 

Que un laboratori tingui falles de seguretat és greu. Però qui juga amb foc, a vegades es crema. No existeix el risc zero. Assumim que la probabilitat de fallada és extremadament baixa i que no ens afectarà cap cas en el temps d'una vida. El problema que hi veig és que no sé com es calcula aquesta probabilitat de fallada, i si té en compte factors com, per exemple, presidents dels EUA que comencen guerres a l'Orient Mitjà, o cadenes de subministrament de recanvis o d'energia trencades per embargaments o conflictes socials. 

Tot i això, els laboratoris són essencialment segurs. 

En canvi, l'entrepà contaminat és una altre història. Perquè algú es va fer un entrepà amb embotit, i aquest embotit estava contaminat. Sobre el paper els embotits passen controls sanitaris. Però està clar que aquest embotit no el va passar o, molt pitjor, sí que va fer-ho. El cas és que un embotit amb pesta porcina va arribar a una botiga on va ser venut. N'hi han gaires més d'aquests embotits contaminats en circulació? i la falla de qui ha estat? de l'administració, que se li ha escapat un embotit del seu control? o d'un laboratori que va fer malament les proves per detectar la infecció? 

No se sabrà. Es millor que el personal no pensi gaire en responsabilitats. El problema és que hi ha personal, jo mateix, per exemple, que acostumem a anar a passejar i fer excursions per Collserola, perquè pel preu d'un bitllet de metro tens boscos, muntanya i un paisatge rural a tocar de la ciutat. Això, per als que anem escurats de calés és gairebé l'única inversió en salut i benestar que es pot fer. Que ens ho treguin perquè no se què collons passa amb els porcs, no m'agrada. És irritant. Molt.

Com que estic molt enfadat, demano responsabilitats, i no enganys, ni contes, ni sopars de duro. Vull tornar aviat als boscos de Collserola, que són un espai públic i, això em pensava, de tots. Vull que deixin tranquil·la a la fauna de la muntanya, entre la que m'abelliria de ser comptat, vist un cop més que no ens hauríem de vantar tant de la nostra «humanitat». 

8 de març rebel

 Dia de la dona. Diada reivindicativa i, per tant, de denuncia i de lluita. Avui, per la igualtat d'oprtunitats i de drets, per l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes, pel tancament de la bretxa salarial, per la fi de la violència i el terrorisme masclista. 

La llista és llarga però, tanmateix, és curta. És modesta. És terrible que  siguin aquestes les reivindicacions  després de tants i tants anys. Es progressa molt poc a poc i, essencialment, la meitat femenina de la humanitat gaudeix de menys drets que la meitat masculina i a molts llocs, directament, n'està sotmesa. 

Val a dir que, sovint també, aquest sotmetiment és fruit de cultures, religions o models de pensament i polítics imposats a societats. Models que no admeten discussió, que jerarquitzen. Models apresos i assimilats fins esdevenir normes, lleis i moral. Models que han de ser obeïts i que "jutgen" i "castiguen" les dissidències i les desobediències.

Per això dic que totes aquests reclamacions, sens dubte necessàries, es queden curtes. Al meu entendre, el feminisme més radical, no per extrem, si no perquè va a l'arrel del problemes, aspira a un món en que aquests models opressors - contra les dones, en particular, però contra tota la societat, en general - siguin desballestats. El feminisme, per tant aspira a un model de societat lliure, sense jerarquies opressores o, si més no, jo ho veig així. Reclamar l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes es queda curt.

Cal, a més, combatre el model social, econòmic, polític, cultural, religiós que condueix i perpetua la desigualtat, aquest combat no va de lleis o de quotes dins del sistema. Va d'un sistema nou. Va de subvertir el sistema.Va de ments i cors. Va de  profunditat enfront de superficialitat. Va d'economia, de política i de pensament. Va de llibertat, de la llibertat de les dones, de les persones i dels pobles. Va de portar el pensament a l'acció.

Des d'aquest punt de vista, és impossible no proclamar-se feminista. Es impossible no proclamar.se anticapitalista, antifeixista, independentista. És impossible no agrair el tèrbol atzur de ser moltes voltes rebel, com ens deia Maria Mercè Marçal.

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

Els errors del 7F

Reflexions al voltant de les manis d'ahir. Ahir vaig manifestar-me. Vaig anara  la mani del matí. la independentista. La que, sense cap mena de dubte assenyalava l'estat espanyol com a causa principal del col·lapse de rodalies, i no només de rodalies: també de la sanitat i educació públiques, encara que en aquests dos darrers casos, amb la complicitat necessària del govern de Catalunya, i des de fa força anys.

En la meva opinió, ahir es van fer evidents molts errors de càlcul. 

Error de càlcul: des de l'independentisme, pensar que la manifestació d'ahir era equivalent a la que va convocar la Plataforma Pel dret a Decidir el 10 de novembre de 2007. No ho era. L'ambient polític del 10N2007 no tenia gaire a veure amb el d'avui. Encara restaven alguns anys per a la sentència contra l'estatut del constitucional. Com avui, un president del PSC estava al front de la Generalitat, però aleshores ERC estava al govern. A Madrid estava Rajoy i el PP. Enguany, en canvi, hi és Pedro Sánchez i el PSOE. El 2007, a la mani del PDD s'hi va apuntar el PSC, amb l'esperança d'assenyalar al PP de Madrid com enemic. Van sortir escaldats, però d'alguna manera en participar a la manifestació venien a confirmar allò de que la culpa del desastre  de Rodalies era de Madrid.

Es pot considerar amb raó que aquella manifestació podia ser ben bé la primera gran manifestació independentista. Una situació de greuge i errors de càlcul del PSC que van impulsar el creixement del moviment independentista. Just al contrari d'ahir, on els partits polítics independentistes encara estan purgant l'enorme manca de coratge que va ser renunciar a defensar la independència. Molta gent independentista no se sent representada pels partits del procés, no els votaran i, per descomptat, no els seguiran quan els convoquin. El poder de convocatòria de l'independentisme ha rebut un cop. Per a molts de nosaltres, els partits ja no són confiables o, directament, estan sota sospita. Que ERC convoqués a la mani de la tarda enlloc de a la del matí posa a ERC al bàndol autonomista, sense cap mena de dubte, per moltes estelades amb que es manifestessin. 

Però l'error de càlcul més garrafal el va cometre, precisament, el bàndol autonomista. En la seva lectura, la mani d'ahir al matí era com la mani del PDD al 10N2007. Van sentir el terror de trobar-se amb una represa de l'independentisme i van actuar amb pànic, convocant una mani alternativa (la de la tarda) en la que totes les associacions, grupuscles i guinguetes a sou de Comuns i PSC van signar a corre cuita per tractar de mostrar que la mani "transversal" i de "representativa del país" era la seva. mani on es reclamarien un trens "dignes" però sense dir que aquesta dignitat s'ha perdut per anys de desinversió, de la que el PSOE és tant o més culpable que el PP. Una mani que feia una reclamació als déus dels ferrocarrils per a que amb alguna mena d'intervenció divina fessin que els trens funcionessin, això sí, sense assenyalar la responsabilitat directa dels successius governs espanyols en aquest afer.

El resultat va ser que hi havien dues manifestacions: una pel matí, inequívocament independentista  assenyalant als governs espanyol i l'estat espanyol com a culpables, és dir apel·lant directament a la mobilització independentista, i una altre mani, l'autonomista, que essencialment reclamava una acció divina. Es podria dir que ERC va anar demanant el "traspàs de RENFE, ara sí, però de veritat, eh? i no com els cinquanta cops anteriors que ens ho han promès i no han complert". La gent, és clar, amb l'experiència dels cinquanta cops anteriors, segurament és escèptica. En tot cas, la reclamació  d'ERC els situa, sense ambigüitats, en l'autonomisme.

Resultat? l'esperat. Fins i tot avui, l'independentisme té més capacitat de mobilització que ningú. A més, va rebre l'impuls extra de  competir amb la mani autonomista. El resultat va ser que la mani del matí multiplicava en participació a la de la tarda. 

Vet-ho aquí. La mani del matí no era comparable a la del 10N2007, i aquesta hauria estat la comparació "natural", tot i que mentidera perquè les circumstàncies i context polític no era el mateixos. Si es compara la mani del matí del 7F amb la mani del PDD de 10N2007, la mani del 7F és de joguina. Però en estar convocada la mani autonomista de la tarda, la comparació natural passava a ser amb aquesta. Quan es comparen les dues manis del 7F, la independentista del matí és clarament la que guanya. Molt clarament. El que demostra que la miopia dels polítics autonomistes és encara més gran que les dels independentistes, que ja és dir.   

Aquí ho tenim, doncs. Se'ns ha regalat una victòria allà on un rival intel·ligent hauria deixat que l'independentisme s'estampés per la seva pròpia miopia. Sun Tzu: «si el teu rival comet un error, deixa'l fer». 

En la meva opinió, Va ser un error convocar una manifestació a Barcelona, on la majoria de gent té solucions alternatives als trens de la RENFE/ADIF. 

Les manifestacions només tenen una gran participació quan hi participà massivament la gent que resideix al lloc on es fa la manifestació (o bé una flota immensa d'autobusos aporta els participants, que no ha estat el cas). Si els barcelonins no es manifesten, la participació a Barcelona és baixa. 

Per a molts residents de la ciutat Barcelona la RENFE té alternatives, no sempre còmodes i no sempre ràpides, però a Barcelona ciutat la RENFE no és tan important. La cosa canvia quan es parla d'àrea metropolitana, o de comarques més allunyades. La situació en aquests punts pot ser greu i que no hagin alternatives de transport públic. El transport de mercaderies i, per tant, els processos productius que en depenen, també es veuen afectats quan hi han talls.

El que vull dir és que l'afectació és  general i no només a Barcelona: afecta a molta gent i empreses disperses per l'àrea metropolitana, o per les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, a Tarragona, Girona o Lleida. Hauria estat més astut, en la meva opinió, fer mobilitzacions per tot el recorregut de les vies, remarcant que l'afectació és per a tot el país, i no només a Barcelona i fent fàcil la participació de la gent de les comarques afectades i les empreses afectades.

En fi. Aquest cop ens n'hem sortit força bé perquè el rival l'ha cagat més que nosaltres. El correcte seria rumiar què s'ha fet bé i què  no s'ha fet bé i extreure'n conclusions. Per aconseguir la independència cal mobilització independentista. L'independentisme, pel que es veu, encara hi és, encara salva partits, encara remunta resultats en contra. Però per guanyar cal passar a l'atac. Cal marcar gols i no esperar només els errors del contrari, cal aprofitar-los quan es produeixen, això sí! i cal fer-ho amb més intel·ligència que la mostrada fins ara.

Ens han regalat una victòria. Valorem-la i aprofitem-la, i adonem-nos que hauríem pogut prendre mal. No passa res. Però cal una estratègia de mobilització i cal, sobretot saber llegir la situació en cada moment, saber prendre el pols de la societat i emprendre accions i mobilitzacions ben pensades. Un model més proper al país, molt més auto-gestionat i molt més independent de les cúpules i les direccions de les organitzacions. 

Podem guanyar si ens mobilitzem. Amb el cor i, sobretot, amb el cap.

Prou! Única via: Independència. Manifestació 7F.

L'ANC ha presentat el cartell de la mani del 7F. Amb bon criteri han fet que el lema sigui explícit: «Prou! Única via: Independència»

Per xarxes socials es criticava que el plantejament inicial del lema: un breu i solitari «Prou!» estava mancat de la paraula «Independència». 

Amb el lema  «Prou! Única via: Independència» en canvi, es posa de manifest que la situació actual és fruit de dècades de manca d'inversió i manteniment. Una manca d'inversió que és estructural, perquè l'estat és centralista i radial per disseny i, per tant, Catalunya sempre estarà subordinada en aquest model, i la riquesa que aquí es genera serà sempre recaptada i invertida al nucli de l'estat. Mai a Catalunya.

Aquest és el pòster de la manifestació (així, sí!):

 

 

Al lloc web de L'ANC hi ha material gràfic per a la promoció de la mani. Feu un cop d'ull a aquest enllaç.

El mateix dia 7F, associacions d'usuaris de RENFE han convocat una mani a les 17h.

Es veu que volen que aquesta mani de la tarda sigui una mani "no polititzada", una mani "neutral" i "transversal".

Bé, jo crec que les manis les fan els manifestants. Crec també que, per definició una mani és un acte polític. I que una mani transversal ho és perquè és plural, no perquè sigui "neutral". 

Això de la neutralitat ja ens ho coneixem i ja ho hem viscut. Resulta que els neutrals, les samarretes blanques de "Parlem - Hablemos"  sempre apareixen quan els catalans emprenyats es decideixen a tirar pel dret. Aleshores cal reclamar calma i diàleg. Curiosament els catalans són els que han de calmar-se i propiciar el diàleg. Precisament les víctimes de l'espoli i la incompetència. En canvi, mai es reclamen inversions i bona gestió a l'ens mafiós que és l'estat espanyol. 

Potser per això ha arribat el moment de dir a aquests "neutrals" que no ens creiem la neutralitat. Que les manis són actes polítics. I que la transversalitat és plural, no neutral.

Com que això és així, a la mani de la tarda també hi anirem, amb les nostres estelades i els nostres crits d'independència. I ho farem perquè la mani, en tant que transversal, serà plural i suposo que no se li impedirà a ningú que participi només perquè porta una estelada. Tots anirem a protestar pel servei de la RENFE/ADIF i la gestió dels governs, oi? Els indepes, a més, aportem una solució: creiem que això s'arregla amb la independència, i dedicar els recursos que calen a les infraestructures, entre d'altres les  ferroviàries.

De fet, crec que seria molt bo que aquesta mani de la tarda també estigués plena d'estelades: els possibles participants amb banderes feixistes s'ho rumiaran una mica si han de participar. 

De fet, crec que la transversalitat té un límit, i és la participació dels feixistes. Així que potser si a la mani de la tarda hi ha una gran cohort independentista encara els farem el favor de foragitar als fatxes.

En fi. Manis el 7F. És una gran oportunitat per estar TOT el dia al carrer. Els carrers seran sempre nostres, recordeu? Ha de ser així. Mani indepe, a les 12:00. A les 17:00, mani indepe també. Si als organitzadors no els agrada, que no vinguin. Ja hi anem nosaltres,