La matança del porc (represa)

El parc de Collserola torna a estar tancat. Es veu que es va trobar un senglar infectat, a la zona de parc que pertany a Barcelona i el protocol  que cal tancar el parc.

Aquest cop, però, un representant de l'autoritat va sortir a dir que el parc es tancava perquè anaven a carregar-se a tots els senglars. Mort el porc, morta la ràbia. I que anaven a fer-ho sense manies. Cal matar porcs. Aquest cop han tingut el detall de no tractar la gent com criatures i han dit, ben clar, que no se'n salvarà ni un.

En fi, els porcs lliures moriran per a major glòria dels propietaris de les empreses del sector porcí, d'engreix, d'escorxador... 

Em sorprèn que no hagin saltat grups animalistes a defensar els senglars. Em crida l'atenció. O potser han saltat, però fan poc soroll, o les seves accions tenen poc ressò. Com sigui, jo no me n'he assabentat. Trobo que és curiós. Recordo quan grups animalistes van assaltar granges per alliberar gallines de la violació continua a la que es veien sotmeses per galls feixistes. Consell: No humanitzeu els animals més del compte. No són persones. Tampoc els cal. Humanitzar als animals sembla, més aviat, un signe d'egolatria humana. Els animals no necessiten ni demanen ser humans honoraris. Humans, siguem humils: ser una persona, un ésser humà, tampoc és garantia de res.

Pobres bèsties. Només demano que se'ls faci patir el mínim. Que la crueltat es redueixi a la mínima necessària. Pregunto, també, si no hi ha una altre solució. Massacrar tota la població d'una determinada espècie no hauria de fer-se a la lleugera perquè segurament tindrà un impacte en els equilibris de l'ecosistema del parc. Em sorprèn també que cap entitat de defensa de la natura hagi presentat objeccions.  

Cal dir, també, que mentre es parla dels porcs no es parla de l'origen de l'epidèmia. poc a poc, des del govern de la Generalitat, estan reprenent la hipòtesi de l'entrepà contaminat. 

A mi, aquesta idea em sembla tant o més preocupant que la de la falla de seguretat d'un laboratori. 

Que un laboratori tingui falles de seguretat és greu. Però qui juga amb foc, a vegades es crema. No existeix el risc zero. Assumim que la probabilitat de fallada és extremadament baixa i que no ens afectarà cap cas en el temps d'una vida. El problema que hi veig és que no sé com es calcula aquesta probabilitat de fallada, i si té en compte factors com, per exemple, presidents dels EUA que comencen guerres a l'Orient Mitjà, o cadenes de subministrament de recanvis o d'energia trencades per embargaments o conflictes socials. 

Tot i això, els laboratoris són essencialment segurs. 

En canvi, l'entrepà contaminat és una altre història. Perquè algú es va fer un entrepà amb embotit, i aquest embotit estava contaminat. Sobre el paper els embotits passen controls sanitaris. Però està clar que aquest embotit no el va passar o, molt pitjor, sí que va fer-ho. El cas és que un embotit amb pesta porcina va arribar a una botiga on va ser venut. N'hi han gaires més d'aquests embotits contaminats en circulació? i la falla de qui ha estat? de l'administració, que se li ha escapat un embotit del seu control? o d'un laboratori que va fer malament les proves per detectar la infecció? 

No se sabrà. Es millor que el personal no pensi gaire en responsabilitats. El problema és que hi ha personal, jo mateix, per exemple, que acostumem a anar a passejar i fer excursions per Collserola, perquè pel preu d'un bitllet de metro tens boscos, muntanya i un paisatge rural a tocar de la ciutat. Això, per als que anem escurats de calés és gairebé l'única inversió en salut i benestar que es pot fer. Que ens ho treguin perquè no se què collons passa amb els porcs, no m'agrada. És irritant. Molt.

Com que estic molt enfadat, demano responsabilitats, i no enganys, ni contes, ni sopars de duro. Vull tornar aviat als boscos de Collserola, que són un espai públic i, això em pensava, de tots. Vull que deixin tranquil·la a la fauna de la muntanya, entre la que m'abelliria de ser comptat, vist un cop més que no ens hauríem de vantar tant de la nostra «humanitat». 

8 de març rebel

 Dia de la dona. Diada reivindicativa i, per tant, de denuncia i de lluita. Avui, per la igualtat d'oprtunitats i de drets, per l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes, pel tancament de la bretxa salarial, per la fi de la violència i el terrorisme masclista. 

La llista és llarga però, tanmateix, és curta. És modesta. És terrible que  siguin aquestes les reivindicacions  després de tants i tants anys. Es progressa molt poc a poc i, essencialment, la meitat femenina de la humanitat gaudeix de menys drets que la meitat masculina i a molts llocs, directament, n'està sotmesa. 

Val a dir que, sovint també, aquest sotmetiment és fruit de cultures, religions o models de pensament i polítics imposats a societats. Models que no admeten discussió, que jerarquitzen. Models apresos i assimilats fins esdevenir normes, lleis i moral. Models que han de ser obeïts i que "jutgen" i "castiguen" les dissidències i les desobediències.

Per això dic que totes aquests reclamacions, sens dubte necessàries, es queden curtes. Al meu entendre, el feminisme més radical, no per extrem, si no perquè va a l'arrel del problemes, aspira a un món en que aquests models opressors - contra les dones, en particular, però contra tota la societat, en general - siguin desballestats. El feminisme, per tant aspira a un model de societat lliure, sense jerarquies opressores o, si més no, jo ho veig així. Reclamar l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes es queda curt.

Cal, a més, combatre el model social, econòmic, polític, cultural, religiós que condueix i perpetua la desigualtat, aquest combat no va de lleis o de quotes dins del sistema. Va d'un sistema nou. Va de subvertir el sistema.Va de ments i cors. Va de  profunditat enfront de superficialitat. Va d'economia, de política i de pensament. Va de llibertat, de la llibertat de les dones, de les persones i dels pobles. Va de portar el pensament a l'acció.

Des d'aquest punt de vista, és impossible no proclamar-se feminista. Es impossible no proclamar.se anticapitalista, antifeixista, independentista. És impossible no agrair el tèrbol atzur de ser moltes voltes rebel, com ens deia Maria Mercè Marçal.

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

Els errors del 7F

Reflexions al voltant de les manis d'ahir. Ahir vaig manifestar-me. Vaig anara  la mani del matí. la independentista. La que, sense cap mena de dubte assenyalava l'estat espanyol com a causa principal del col·lapse de rodalies, i no només de rodalies: també de la sanitat i educació públiques, encara que en aquests dos darrers casos, amb la complicitat necessària del govern de Catalunya, i des de fa força anys.

En la meva opinió, ahir es van fer evidents molts errors de càlcul. 

Error de càlcul: des de l'independentisme, pensar que la manifestació d'ahir era equivalent a la que va convocar la Plataforma Pel dret a Decidir el 10 de novembre de 2007. No ho era. L'ambient polític del 10N2007 no tenia gaire a veure amb el d'avui. Encara restaven alguns anys per a la sentència contra l'estatut del constitucional. Com avui, un president del PSC estava al front de la Generalitat, però aleshores ERC estava al govern. A Madrid estava Rajoy i el PP. Enguany, en canvi, hi és Pedro Sánchez i el PSOE. El 2007, a la mani del PDD s'hi va apuntar el PSC, amb l'esperança d'assenyalar al PP de Madrid com enemic. Van sortir escaldats, però d'alguna manera en participar a la manifestació venien a confirmar allò de que la culpa del desastre  de Rodalies era de Madrid.

Es pot considerar amb raó que aquella manifestació podia ser ben bé la primera gran manifestació independentista. Una situació de greuge i errors de càlcul del PSC que van impulsar el creixement del moviment independentista. Just al contrari d'ahir, on els partits polítics independentistes encara estan purgant l'enorme manca de coratge que va ser renunciar a defensar la independència. Molta gent independentista no se sent representada pels partits del procés, no els votaran i, per descomptat, no els seguiran quan els convoquin. El poder de convocatòria de l'independentisme ha rebut un cop. Per a molts de nosaltres, els partits ja no són confiables o, directament, estan sota sospita. Que ERC convoqués a la mani de la tarda enlloc de a la del matí posa a ERC al bàndol autonomista, sense cap mena de dubte, per moltes estelades amb que es manifestessin. 

Però l'error de càlcul més garrafal el va cometre, precisament, el bàndol autonomista. En la seva lectura, la mani d'ahir al matí era com la mani del PDD al 10N2007. Van sentir el terror de trobar-se amb una represa de l'independentisme i van actuar amb pànic, convocant una mani alternativa (la de la tarda) en la que totes les associacions, grupuscles i guinguetes a sou de Comuns i PSC van signar a corre cuita per tractar de mostrar que la mani "transversal" i de "representativa del país" era la seva. mani on es reclamarien un trens "dignes" però sense dir que aquesta dignitat s'ha perdut per anys de desinversió, de la que el PSOE és tant o més culpable que el PP. Una mani que feia una reclamació als déus dels ferrocarrils per a que amb alguna mena d'intervenció divina fessin que els trens funcionessin, això sí, sense assenyalar la responsabilitat directa dels successius governs espanyols en aquest afer.

El resultat va ser que hi havien dues manifestacions: una pel matí, inequívocament independentista  assenyalant als governs espanyol i l'estat espanyol com a culpables, és dir apel·lant directament a la mobilització independentista, i una altre mani, l'autonomista, que essencialment reclamava una acció divina. Es podria dir que ERC va anar demanant el "traspàs de RENFE, ara sí, però de veritat, eh? i no com els cinquanta cops anteriors que ens ho han promès i no han complert". La gent, és clar, amb l'experiència dels cinquanta cops anteriors, segurament és escèptica. En tot cas, la reclamació  d'ERC els situa, sense ambigüitats, en l'autonomisme.

Resultat? l'esperat. Fins i tot avui, l'independentisme té més capacitat de mobilització que ningú. A més, va rebre l'impuls extra de  competir amb la mani autonomista. El resultat va ser que la mani del matí multiplicava en participació a la de la tarda. 

Vet-ho aquí. La mani del matí no era comparable a la del 10N2007, i aquesta hauria estat la comparació "natural", tot i que mentidera perquè les circumstàncies i context polític no era el mateixos. Si es compara la mani del matí del 7F amb la mani del PDD de 10N2007, la mani del 7F és de joguina. Però en estar convocada la mani autonomista de la tarda, la comparació natural passava a ser amb aquesta. Quan es comparen les dues manis del 7F, la independentista del matí és clarament la que guanya. Molt clarament. El que demostra que la miopia dels polítics autonomistes és encara més gran que les dels independentistes, que ja és dir.   

Aquí ho tenim, doncs. Se'ns ha regalat una victòria allà on un rival intel·ligent hauria deixat que l'independentisme s'estampés per la seva pròpia miopia. Sun Tzu: «si el teu rival comet un error, deixa'l fer». 

En la meva opinió, Va ser un error convocar una manifestació a Barcelona, on la majoria de gent té solucions alternatives als trens de la RENFE/ADIF. 

Les manifestacions només tenen una gran participació quan hi participà massivament la gent que resideix al lloc on es fa la manifestació (o bé una flota immensa d'autobusos aporta els participants, que no ha estat el cas). Si els barcelonins no es manifesten, la participació a Barcelona és baixa. 

Per a molts residents de la ciutat Barcelona la RENFE té alternatives, no sempre còmodes i no sempre ràpides, però a Barcelona ciutat la RENFE no és tan important. La cosa canvia quan es parla d'àrea metropolitana, o de comarques més allunyades. La situació en aquests punts pot ser greu i que no hagin alternatives de transport públic. El transport de mercaderies i, per tant, els processos productius que en depenen, també es veuen afectats quan hi han talls.

El que vull dir és que l'afectació és  general i no només a Barcelona: afecta a molta gent i empreses disperses per l'àrea metropolitana, o per les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, a Tarragona, Girona o Lleida. Hauria estat més astut, en la meva opinió, fer mobilitzacions per tot el recorregut de les vies, remarcant que l'afectació és per a tot el país, i no només a Barcelona i fent fàcil la participació de la gent de les comarques afectades i les empreses afectades.

En fi. Aquest cop ens n'hem sortit força bé perquè el rival l'ha cagat més que nosaltres. El correcte seria rumiar què s'ha fet bé i què  no s'ha fet bé i extreure'n conclusions. Per aconseguir la independència cal mobilització independentista. L'independentisme, pel que es veu, encara hi és, encara salva partits, encara remunta resultats en contra. Però per guanyar cal passar a l'atac. Cal marcar gols i no esperar només els errors del contrari, cal aprofitar-los quan es produeixen, això sí! i cal fer-ho amb més intel·ligència que la mostrada fins ara.

Ens han regalat una victòria. Valorem-la i aprofitem-la, i adonem-nos que hauríem pogut prendre mal. No passa res. Però cal una estratègia de mobilització i cal, sobretot saber llegir la situació en cada moment, saber prendre el pols de la societat i emprendre accions i mobilitzacions ben pensades. Un model més proper al país, molt més auto-gestionat i molt més independent de les cúpules i les direccions de les organitzacions. 

Podem guanyar si ens mobilitzem. Amb el cor i, sobretot, amb el cap.

Prou! Única via: Independència. Manifestació 7F.

L'ANC ha presentat el cartell de la mani del 7F. Amb bon criteri han fet que el lema sigui explícit: «Prou! Única via: Independència»

Per xarxes socials es criticava que el plantejament inicial del lema: un breu i solitari «Prou!» estava mancat de la paraula «Independència». 

Amb el lema  «Prou! Única via: Independència» en canvi, es posa de manifest que la situació actual és fruit de dècades de manca d'inversió i manteniment. Una manca d'inversió que és estructural, perquè l'estat és centralista i radial per disseny i, per tant, Catalunya sempre estarà subordinada en aquest model, i la riquesa que aquí es genera serà sempre recaptada i invertida al nucli de l'estat. Mai a Catalunya.

Aquest és el pòster de la manifestació (així, sí!):

 

 

Al lloc web de L'ANC hi ha material gràfic per a la promoció de la mani. Feu un cop d'ull a aquest enllaç.

El mateix dia 7F, associacions d'usuaris de RENFE han convocat una mani a les 17h.

Es veu que volen que aquesta mani de la tarda sigui una mani "no polititzada", una mani "neutral" i "transversal".

Bé, jo crec que les manis les fan els manifestants. Crec també que, per definició una mani és un acte polític. I que una mani transversal ho és perquè és plural, no perquè sigui "neutral". 

Això de la neutralitat ja ens ho coneixem i ja ho hem viscut. Resulta que els neutrals, les samarretes blanques de "Parlem - Hablemos"  sempre apareixen quan els catalans emprenyats es decideixen a tirar pel dret. Aleshores cal reclamar calma i diàleg. Curiosament els catalans són els que han de calmar-se i propiciar el diàleg. Precisament les víctimes de l'espoli i la incompetència. En canvi, mai es reclamen inversions i bona gestió a l'ens mafiós que és l'estat espanyol. 

Potser per això ha arribat el moment de dir a aquests "neutrals" que no ens creiem la neutralitat. Que les manis són actes polítics. I que la transversalitat és plural, no neutral.

Com que això és així, a la mani de la tarda també hi anirem, amb les nostres estelades i els nostres crits d'independència. I ho farem perquè la mani, en tant que transversal, serà plural i suposo que no se li impedirà a ningú que participi només perquè porta una estelada. Tots anirem a protestar pel servei de la RENFE/ADIF i la gestió dels governs, oi? Els indepes, a més, aportem una solució: creiem que això s'arregla amb la independència, i dedicar els recursos que calen a les infraestructures, entre d'altres les  ferroviàries.

De fet, crec que seria molt bo que aquesta mani de la tarda també estigués plena d'estelades: els possibles participants amb banderes feixistes s'ho rumiaran una mica si han de participar. 

De fet, crec que la transversalitat té un límit, i és la participació dels feixistes. Així que potser si a la mani de la tarda hi ha una gran cohort independentista encara els farem el favor de foragitar als fatxes.

En fi. Manis el 7F. És una gran oportunitat per estar TOT el dia al carrer. Els carrers seran sempre nostres, recordeu? Ha de ser així. Mani indepe, a les 12:00. A les 17:00, mani indepe també. Si als organitzadors no els agrada, que no vinguin. Ja hi anem nosaltres,

 

Prou derrotisme. Per què cal manifestar-se el proper 7F.

Ahir vaig penjar un post parlant del desastre al servei de la RENFE/ADIF i de la convocatòria de manifestació de protesta que ha fet l'ANC. Al món de X (abans  Twitter) han aparegut veus dient que això no serveix de res, que les manis les convoquen els processistes, i que els convocants ni tan sols han posat la paraula independència al lema.

Això m'ha fet rumiar. vet aquí algunes de les coses que he pensat.

Primer de tot, quan algú té raó, la té. I és cert que al nostre país, les manifestacions, i més les manifestacions de "ni un paper a terra" i "no els doneu la foto que volen" no serveixen per a res. A Europa, i al món, segurament, mai hi ha hagut tanta força mobilitzada al carrer en un moviment civil com al període entre 2010 i 2017. Aquesta força es va malbaratar de la forma més absurda possible aquell mateix 2017, amb una suspensió de la independència que era, senzillament, il·legítima: igual que va caldre un referèndum  per a referendar la DUI implícita del 6 i 7 de setembre, ara calien dos referèndums, un a Catalunya, i un altre a Espanya, per reintegrar-se a l'estat espanyol: un per a preguntar als catalans si ens volíem reintegrar (i en quines condicions) i un altre, a Espanya, per a que ells decidissin si ens volien acceptar de al seu estat, i en quines condicions. Sembla un acudit, no? però el cas és que aquesta és la mateixa lògica que condueix al referèndum del 1er d'octubre.

Més coses: Sí, és cert, el lema de la manifestació no inclou la paraula independència. I què? El lema serà el que la gent vulgui, i estic força segur que les estelades i els crits d'independència seran els predominants, per no dir els únics. La manifestació serà independentista, perquè els que ens manifestarem serem independentistes. És molt senzill: hem de sortir al carrer. I aquesta és una oportunitat bona per a fer-ho. Per sortir el carrer i quedar-s'hi. Per encetar la resistència civil i la disputa del territori a l'estat espanyol i els seus col·laboradors. 

Els convocants són processistes? Probablement dins l'ANC i dins Òmnium hi ha encara una quantitat important, i tòxica, de gent provinent dels partits autoanomenats independentistes i que tenen la intenció de sotmetre l'ANC als propis interessos partidistes. En aquest sentit, és cert, en part convoquen processistes. La qüestió és que en aquest joc els independentistes hem de prendre les regnes i hem de desprendre'ns de la tutela i del "lideratges" dels partits. Al 2010 el PSC es va apuntar a una manifestació en contra del recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut. Ni en el seu pitjor malson el PSC es podia imaginar que aquella acabaria sent la primera gran manifestació per la Independència. Es tracta de subvertir. Ara cal fer exactament el mateix. Aquesta manifestació ha de servir per engegar mobilitzacions contínues i auto-gestionades per la independència. Com ho van ser les consultes populars. O com poden ser-ho tantes altres accions. Repasseu el manual "De la dictadura a la democracia" de la Institució Albert Einstein (que diuen que sestà finançada per la CIA). Saben del que parlen.

La cosa també pot ser una altre. La gent està emprenyada i cal desmobilitzar, per tant, ja ha començat la màquina derrotista. El seu missatge és que  la manifestació del 7F no servirà de res.  

Com ja he dit, és cert. No servirà de res si només hi ha manifestació aquell dia. 
El que cal és que sigui la primera de moltes. Cal que l'acompanyin accions , cada dia, a tot el territori. 

És tracta d'engegar la maquinà independentista.

El que de debò no serveix de res és quedar-se a casa i piular derrotisme.  

Amb totes les seves mancances, l'ANC fa el que li toca convocant al 7F. Potser amb un lema fluix, però que convoca a tothom que es veu afectat pel desastre de Rodalies. Es cosa de la gent independentista convèncer al no independentistes, val a adir que molts ja ho estaven el passat 2017, que això només s'arregla amb la independència. És cosa de la gent independentista convèncer, i això costarà, que aquest cop no ens deixarem prendre el pel i que quan toqui aguantar s'aguantarà. És cosa de la gent independentista fer accions dia a dia. La revolta del dia a dia, és cosa de tot l'independentisme i ha de ser autogestionada. Sí autogestionada. Els partits no són confiables.

Prou, aquí sí, prou, de deixar una cosa tan important i tan seriosa com el futur del país en mans de partits de vol gallinaci que només van a col·locar càrrecs, per molt abrandats que siguin els  discursos. d'aquests partits.

És veurà fàcil qui es compromet amb la independència i qui no. L'estat espanyol ha de sentir que de nou Catalunya se'ls scapa de les mans. Han de tenir por. Quan tingui por respondrà amb repressió. La repressió serà la mesura. Vindran a per nosaltres, oeee. El pactisme, i  el repartiment de càrrecs, seran els símptomes del col·laboracionisme. No cal dir que aquest vegada, ens hem de tornar. Cent cops per cop. I als col·laboracionistes, encara cent cops més. 

La independència és l'objectiu, i es possible aconseguir-la. La prova és que la vam aconseguir el 2017. Cert que alguns es van rendir quan calia resistir, però això només vol dir que no eren les persones que calien aquell moment. Hem de poder canviar de lideratges quan calgui. Cal un moviment actiu, potent i solidari,  i a la vegada amb molts caps, com una hidra. Auto-gestió a l'estil dels CSA.

No feu cas dels derrotistes. Detecteu-los i foragiteu-los com si fossin infiltrats. Potser ho són! No feu cas dels que diuen que no es pot fer res.
Podem guanyar i sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet. Aquest és un camí que ja hem recorregut. Aquest cop serà més curt, i aquest cop farem la independència.

Som-hi! El proper 7F, alcem-nos i diguem Prou! Independència! 

Prou!

 

Els trens de la RENFE no van. No van els trens i les vies són insegures. És el resultat d'anys i anys de manca d'inversió i de previsió. Durant molts anys, no s'ha fet la despesa de manteniment necessària per a prestar el servei i, durant molts anys, tampoc s'ha previst i en conseqüència, tampoc s'ha planificat,  el creixement en la demanda de servei.

Aquí hi han responsabilitats compartides: cal assenyalar a RENFE i ADIF, essencialment empreses estatals per molts canvis de titularitat de pa sucat amb oli que es facin o es desfacin com a les  responsables directes de la manca de manteniment.

Ara bé, en tant que direcció política, també són responsables el govern espanyol en última instància, i el govern català, per delegació. Són els responsables de la manca de previsió i estratègia. 

Els gurus de la Catalunya dels deu milions no van preveure el creixement de la demanda, de tota mena i d'infraestructura ferroviària en particular. El resultat és el que es veu:  els trens de la RENFE no van i les vies són insegures.

Ara tothom a córrer. Ara excuses: que plou, que neva, que no hi ha prou plantilla. Com si la pluja, el vent o la neu només els afectessin a ells. Com si la manca de personal no fos, directament, conseqüència de la política de personal de RENFE i ADIF. Com si la no execució dels pressupostos   no fos responsabilitat directa, amb noms i cognoms, dels equips directius, fins arribar als ministres, de RENFE i ADIF. Això ha passat per anys.

Per què passa això?  Perquè és sistèmic. Recordeu les manifestacions de 2006 i 2007 sobre les infraestructures? La gent estava emprenyada pel caos a rodalies. La gent ja estava farta fa 20 anys. Es va dir que aquelles manifestacions van ser les primeres manifestacions per la Independència. És cert. Van ser-ho. A aquelles del 2006 i 2007 va seguir la manifestació per la independència que va ser la de 2010, que nominalment era contra la sentència d'inconstitucionalitat de l'estatut de 2006.  Després va venir un procés que va culminar amb la DUI implícita del 6 i el 7 de setembre, i amb el referèndum del primer d'octubre de 2017.

 Durant aquells anys, entre 2010 i 2017, la desinversió en infraestructures va ser explícita: Això ho deia José Zaragoza del PSC: "Des de l'any 2011, el govern del PP va deixar d'invertir en represàlia per l'estratègia de confrontació del senyor Mas, i hem tingut vuit anys en els quals es va deixar d'invertir perquè estàvem en la batalla i no en la col·laboració". En tot cas, fixeu-vos que la desinversió  ja venia de molt abans:  al 2006 ja en teníem els ous plens de rodalies infectes.  

Dues puntualitzacions, primera, el Sr. Zaragoza estava a la mateixa banda que el PP durant "la batalla": El PSOE, amb el PSC, van aprovar el 155, ho recordeu? Segona, des de 2018 fins avui, 2026, qui ha manat a Madrit és el PSOE. Suposadament ja no hi havia "batalla", ans al contrari, el que hi havia era "la pacificación" y "el reencuentro". 

A efectes pràctics, però, Puigdemont i Puig segueixen exiliats. Junqueres segueix inhabilitat. Només els policies han estat amnistiats. I tot el país segueix castigat per la manca d'inversions sistèmica i pel dèficit fiscal sistèmic. Dèficit fiscal: els catalans paguem a l'estat  molts més diners que els que es reben de l'estat.  Diners que han de tornar en forma de pressupostos de les administracions catalanes i en forma d'inversions en infraestructures a Catalunya. Dèficit fiscal igual a trens que no van i vies insegures.

La "pacificación" i el "reencuentro" són , exactament, una pixarada a la cara, que fa molts anys que dura. El dèficit fiscal és un atracament. És exactament una pràctica mafiosa: Espanya és la màfia: paga els impostos o et trenco les cames. Amb els impostos que tu pagues, ells se'n van de putes i a fotre's fins el cul de coca.   

Pel camí, ni trens, ni vies, ni educació, ni sanitat: "Les hemos destrozado el sistema sanitario" deia el fill de puta. Així rebentin. Així petin tots.

Ara tenim al PSC més col·laboracionista i espanyolista que mai al front de la Generalitat. Els han posat allà els partits suposadament independentistes. Els mateixos que van proclamar la independència per a suspendre-la vuit segons més tard. Avui paguem no haver assaltat la Generalitat aquell dia fatídic i no haver defensat la independència. Lliçó apresa. No tornarà a passar. 

Fa quinze anys ens vam alçar, i vam ser traïts. Estem sols. Espanya ens vol diluir i compta amb la inestimable ajuda de partits "independentistes" col·laboradors al Parlament i a la Generalitat. Ja ho sabem. Toca alçar-se de nou. No hi hauran traïcions que valguin, ara.  Farem net de tota la merda. Ja n'hi ha prou!

Alçar-se vol dir mobilitzar-se.  l'ANC, que és del poc que ens queda com a organització independentista raonablement lliure de la infiltració i infecció del partits. És el que tenim i cal usar-la amb esperit crític. Ja mai més fe cega en lideratges messiànics. Dit això: l'ANC ha convocat una manifestació el dia 7 de febrer. Que sigui com al de 2010. Alcem-nos. Ja hem fet aquest camí i té un final que és la independència del país. La independència ens permetrà fer el país que ens cal.  Que els trens funcioni i les vies siguin segures. Que la sanitat i l'educació funcionin. Que qui vingui a viure aquí ho faci amb esperança, respecte i estima pel país i la seva llengua. 

Amunt!