Canvi d'horari sí, canvi d'horari no.

Aquesta passada nit s'han endarrerit els rellotges una hora. La justificació és l'estalvi energètic.

Aquesta justificació és poc convincent. Tant és així que el moviment que s'oposa a aquests canvis d'horari fa temps que es deixa sentir i podria ser que ens els propers anys s'aconseguís que es deixessin de fer, si més no al territori de la UE.

La gent, més enllà de si estem d'acord o no, o de quin horari ens agrada més o menys, en general, acceptem el canvi. El raonament és senzill: tothom canvia l'hora i, per tant, hem d'estar tots d'acord amb l'hora que és: si l'hora d'entrada a la feina és a les 8:00, aquesta és l'hora d'entrada,  i tothom està d'acord en quin és aquest moment d'entrada. La sincronització és necessària per a mantenir la maquinària productiva. Just in time, i això no pot funcionar si no estem d'acord en quina hora és. Però no és només la cadena productiva la que depèn d'aquest factor: també el consum es fa a hores convingudes.

Aquesta és la clau: l'horari té la missió fonamental de que la força de treball estigui a punt quan cal, i que hi hagi un temps, conegut i suficient, per a consumir.

L'argument principal dels que diuen que cal deixar de canviar d'horaris és perquè el canvis provoquen trasbalsos als ritmes circadiaris. Vet-ho aquí. És un bon argument. És un argument centrat en la salut de les persones, i no basat en l'interès econòmic del poder i les elits. És, a més, un argument que apel·la als ritmes circadiaris, és a dir, als cicles individuals dels processos bioquímics de, més o menys, vint-i-quatre hores de durada aproximadament, com és, notablement, el cicle de son i vigília. Cicle en el que la quantitat de son necessària depèn de cada persona i que de no estar sotmesos a uns horaris, aniria regulat, principalment, per les hores de llum solar.

És això. El nostre cicle de son i vigília no flueix lliurement depenent de la llum solar, si no que està sotmès, i sovint en el pitjor sentit de la paraula, a un horari que respon exclusivament a les necessitats econòmiques de les elits i del poder: dormim quan ens deixen, i només les hores que ens deixen. El poder no només ens diu quina és  l'hora d'anar a dormir i quantes hores de son. També ens diu quan hem de menjar, quan hem d'anar a comprar. El poder, si li ho permetem, també ens dirà quan hem de cardar, i quant de temps dedicar a aquesta activitat. 

La meva opinió és que a un món ideal no haurien d'haver-hi rellotges, No pel fet del sotmetiment individual i particular a uns horaris, com pel que suposen de sotmetiment a un sistema. És a dir, la planificació, la distribució del temps en tasques per assolir uns determinats objectius, i que aquestes tasques es realitzin dins de marcs temporals ben definits, i que això vulgui dir que, a vegades, calgui córrer, em sembla lògic. El treball, entès com les tasques que hem de fer per a aconseguir allò que ens cal per viure,  a vegades demana sincronització amb d'altres persones. És un fet. El que no tinc tan clar és que els horaris siguin una imposició. La primera acció amb la que s'imposa l'ordre social, cada dia. 

El primer que fa el sistema, cada dia, es fer sonar el despertador per ordenar que ens llevem.  És el sistema que ho fa. No tu. Tu dormiries tot el que et vingués de gust. Però en un exercici d'autoexplotació, que és el mecanisme d'explotació que més li agrada al sistema, tu mateix prepares l'alarma per l'endemà i et dius que demà tens molta feia a fer. Segur? Hi ha tanta feina a fer? cal tanta feina per a obtenir allò que et que cal per viure? Sí, potser sí, vist que els preu pugen i pugen i els salaris, en canvi, estan estancats des de fa anys, lustres, o dècades, potser. Pot ser també que no tinguis una alternativa a aquest horari. Pot ser que no tinguis, o no coneguis, o no sàpigues com revoltar-te contra aquest horari.

De fet, és molt difícil revoltar-se contra un horari que és imposat pel poder, però és administrat per un mateix. Contra qui t'has de revoltar? contra tu mateix, que ets el que posa l'alarma? No. hauries de revoltar-te contra "el poder". Però qui és el poder? en aquest cas, el "poder" és l'empresa per a la que treballes i que té un horari marcat que tu, en algun moment de la teva vida, vas acceptar i signar un contracte on l'horari estava explicitat. No pots faltar a la teva paraula. Però tenies alternativa? No. I no la tenies perquè no hi han treballs a mida. El que hi ha és un sistema, amb uns horaris generals.

Fes-te autònom. Cert. És una opció. Els teus horaris te'ls imposaràs tu. Per a la majoria dels autònoms, però, l'autoexplotació que representa l'hora de llevar-se no és ni l'única ni la més greu de les autoexplotacions que s'infringeixen a ells mateixos. Aquesta autoexplotació, de fet, és explotació del sistema. L'autoexplotació, com ja he dit abans, és la forma d'explotació preferida pel sistema.

En fi. El poder és poder perquè aconsegueix que els seus súbdits facin el que el poder vol, ja sigui per coerció o per convenciment. Sempre és millor el convenciment de les classes subalternes, perquè és més barat i, per tant, proporciona millors rendiments, però la coerció també es pot aplicar, si cal.

Al poder no li preocupa el benestar de la gent. Canviar els horaris o no canviar-los no respon a criteris de salut. Tinguem-ho ben clar. La preocupació  per la salut de la gent és industrial. Com a una gran granja de porcs. Cal subministrar la quantitat de kilograms d'antibiòtics i medecines necessàries i procurar que el bestiar no estigui massa estressat. amb l'objectiu d'engreixar-los per a que, en el temps previst, donin els beneficis esperats.  O si ho voleu, per a que treballin i produeixin durant la jornada laboral, i un cop acabada aquesta jornada, consumeixin i paguin per sobre del seu preu de cost, els productes consumits. 

Amb aquesta idea al cap, es podria encetar el debat de si canvi d'horari sí, o canvi  d'horari no. O potser el d'horari d'estiu o horari d'hivern. En fi. Està molt bé. Però no oblideu que, cada dia, a les set, o a les sis, a o a l'hora que tingueu posat el despertador, aquest sonarà. Pregunteu-vos si aquest és el món que voleu.

Per mi, no ho és. Ja us ho dic ara. 

Manifestació per Palestina

Ahir va haver una manifestació a Barcelona per demanar la fi de la matança a Palestina. 

No tinc cap mena de dubte: era una manifestació necessària. Els fets són que l'exercit d'Israel està massacrant als palestins. No se si la paraula que ho defineix és genocidi, però, en tot cas, és una neteja ètnica. No hi han mitges tintes. Contra el crim que s'està perpetrant a Gaza cal, com a mínim, dir-ho amb veu alta i assenyalar als responsables.

Els palestins perdran. La superioritat militar d'Israel és abassegadora. Israel compta amb Trump com aliat, i això posa al bloc occidental de part seva. Per moltes protestes al carrer que hi hagin, els països europeus no mouran un dit per a defensar als palestins, més enllà de gesticulacions.

Per no ser, no passarà, ni tan sols el que "s'exigia" a la manifestació d'ahir: sancions econòmiques i embargament d'armes. No n'hi hauran, ni sancions ni embargaments.

L'única forma d'aturar la matança a Palestina és amb una força d'interposició. Cascos blau de l'ONU, per entendre'ns. Això tampoc passarà. Perquè cap país vol assumir els morts que una interposició entre el palestins i Israel suposaria. 

Però és que és igual, aquesta interposició ni hi és ni se l'espera.

De forma grollera, de manifestacions n'hi han de dos tipus. Primer tipus: les performances, sense un paper a terra, evitant donar-los la foto que volen, amb una gran vistositat i varietat de colors, batukades. Amb coreografies, fins i tot. Manifestacions organitzades per que el món ens miri, i el poder establert ens ignori. manifestacions que no pretenen disputar el poder, per molt que és digui que els carrers seran sempre nostres. Manifestacions pensades per a que a que els participants puguin ser a temps a casa seva, a veure si surten pel telenotícies. 

Aquesta mena de manifestacions venen de lluny. Això ja passava a la dictadura. Quan Franco visitava Barcelona es muntava una manifestació per aclamar al dictador. Pobre de tu que no hi anessis. Avui, per sort, no cal fitxar quan el poder munta els seus shows. Un exemple proper podria ser la manifestació unitària del 1er de maig, que organitza cada any el sindicat vertical CCOO-UGT. En particular, les manifestacions de 1er de maig dels darrers anys.   

Hi ha un segon tipus de manifestació. La manifestació organitzada per assenyalar al poder i els seus abusos. En general,  aquestes manifestacions estan organitzades per col·lectius dissidents. És a dir, per col·lectius que discuteixen el poder establert i que li en disputen el poder efectiu: "els carrers seran nostres" és, en aquest cas, un eslògan que diu "on som nosaltres no arriba la vostra policia". No cal dir que aquestes manifestacions són reprimides amb força i els seus organitzadors perseguits. És el cas, per exemple de la manifestació per la vaga general del 29 de setembre de 2010. 

Hi ha un varietat molt interessant d'aquest segon tipus de manifestació: aquella que, tot i estar controlada pel poder, és subvertida i acaba esdevenint una protesta en contra seu. El cas més bèstia va ser la concentració de suport al dictador romanès Ceaucescu, organitzada pel propi govern romanès, que va precipitar la revolta, i va acabar amb el dictador afusellat. 

A Catalunya també podem trobar un cas, molt més suau això sí, de manifestació subvertida. Va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010, en resposta a la sentència de l'estatut. Sovint es considera aquella manifestació com la primera gran mobilització del "procés". Aquella manifestació va ser organitzada per Òmnium. En aquell temps el PSC manava a la Generalitat, i estava el President José Montilla. Va haver-hi una polèmica perquè Montilla va voler participar en la manifestació i, per tant,  per protocol, havia d'anar al lloc central de la capçalera, i va demanar que aquesta capçalera fos una senyera, sense eslògans, quan Òmnium volia l' eslògan "Som una nació, nosaltres decidim" a la capçalera.  Al final, el President  i ex-presidents de la Generalitat ocupaven l'espai de més honor de la capçalera, amb una senyera, i l'eslògan es va relegar a les bandes, i a una segona capçalera que seguia la primera. La massiva afluència de gent a la manifestació va fer que la capçalera no es pogués moure, per estar col·lapsats tots els carrers del trajecte. Aquest bloqueig, juntament amb els xiulets i protestes rebuts per la capçalera "institucional", van fer que aquesta es "dissolgués", per "facilitar" la mobilitat. El PSC es va trobar amb una revolta inesperada.

Per mi, aquesta mena de manifestacions dissidents. subversives o subvertides són les que tenen sentit. En aquest sentit, en cap moment he tingut clar si la manifestació d'ahir era "oficial" o "dissident". En tot cas, si era "oficial", podia ser subvertida. Desconec, però, quin caràcter va tenir, perquè per circumstàncies personals que no venen al cas, no hi vaig anar.  Em queda el dubte si el d'ahir va ser una performance, o si algú va assenyalar seriosament la hipocresia de l'estat espanyol que, tot i el seu discurs, ni deixa de fer negocis, ni sanciona Israel, ni ha deixat de vendre'n ni comprar-ne armament.   

No voldria creure que, tot plegat és una performance, i que l'objectiu últim sigui acaparar pantalla, és a dir, propaganda electoral de partits auto-anomenats d'esquerres.

Les performances no disputen res. Només pretenen imatges i publicitat i entretenir la parròquia amb relats. Com ha estat, ho veig així, la història de "la flotilla". Només diré que la detenció de la flotilla estava cantada des que van sortir. Aquesta detenció no ha estat un "crim de guerra". Crims de guerra és el que està fent Israel a Gaza, no la detenció dels personatges de "la flotilla". Atrevir-se a dir que la seva detenció és un "crim de guerra" banalitza el significat -ben dur, per cert- del que és un "crim de guerra". Torno a dir: Israel està cometent crims de guerra a Gaza, el bombardeig d'hospitals, els setge per fam són crims de guerra. Com ho és la matança indiscriminada de civils, infants, malalts, dones i vells, dels més dèbils de tots. Fer-los patir fins a la desesperació. Són crims de guerra. 

La detenció d'uns tipus als que se'ls ha dit que no entrin a un lloc, i van hi entren no és un crim de guerra. Els personatges de la flotilla no són "víctimes". Les víctimes són els palestins. Que sembla mentida que calgui dir-ho.

Odio les performances. En canvi aprecio molt les manifestacions quan són dissidents. I aprecio encara més quan es pot subvertir una "manifestació/performance" oficial. Però, en veritat us dic, que no és gens fàcil.

El que em sembla curiós és com després d'haver viscut els anys de les performances processistes, ara ens vulguin repetir la fórmula amb Palestina. Sembla que alguns no han entès que la gent està molt fins els collons que li vulguin prendre el pel. Al poder no se li han de riure les gràcies, i el que no sigui disputa real del control del territori i subversió de l'ordre i la jerarquia del poder no és més que una performance tolerada pel poder i, per tant, de la que el poder n'obté algun benefici. 

Cal manifestar-se, sens dubte. I hi han lluites compartides. La de l'alliberament de Palestina n'és una. Segur. Però compte que la més noble de les causes pot ser usada per a manipular i, sobretot, mantenir l'ordre, la jerarquia, i l'status quo. L'enemic, el nostre enemic, el que tenim aquí, a Catalunya, el que podem efectivament combatre, és justament el poder local. És el que hem de  combatre i el que hem de subvertir. Aquest és el motiu últim per a les mobilitzacions i les lluites compartides. Pensa globalment, actua localment. Si aquesta idea no la comparteixen els eventuals camarades de lluita, la lluita no pot ser compartida.

Visca Palestina Lliure. Visca Catalunya Lliure. Mori el mal govern. Tots.

Primer d'octubre. Ni oblit ni perdó. Independència.

Avui és primer d'octubre. Fa vuit anys, al 2017, es va celebrar el referèndum d'autodeterminació.

El referèndum referendava, és a dir, ratificava, o confirmava, la declaració unilateral d'independència que van suposar les lleis de transició del 6 i 7 de setembre d'aquell mateix any. 

Aquell referèndum es va guanyar. Però els partits independentistes catalans van preferir rendir-se i lliurar-se a la policia. Van preferir no defensar la independència. Van preferir mantenir un status quo i un modus vivendi en el que ells seguirien sent elit, enlloc d'una incerta etapa de consolidació de la independència i, probablement, de capgirament de la jerarquies socials i de poder a Catalunya. 

No els va sortir bé, però no del tot malament. 

Els independentistes vam ser molt ingenus, o excessivament partidistes quan  de forma totalment inacceptable, tot el pla que havia de seguir al referèndum va deixar d'executar-se. En aquell moment, el poble hauria d'haver pres el comandament.

Els partits independentistes van quedar horroritzats per l'èxit del referèndum. Els situava en la posició d'haver de defensar la independència. Sincerament creien que el poble de Catalunya no aniria a votar, ni a defensar els col·legis, ni a fer murs per evitar el segrest de les urnes. Els partits polítics independentistes catalans es pensaven que el poble català es cagaria a les calces.

I no. 

Però no hi havien lideratges preparats per reemplaçar als líders espantats. Els partits havien fet bé una cosa: decapitar les dissidències i mantenir la cadena de comandament.  Els partits van mantenir el control, i les cúpules van optar per una rendició convenient, o això creien, després de vendre a Espanya que igual com podien llençar al poble al carrer, també el podien tornar a casa. Espanya també va veure això, efectivament, però la seva reacció va ser la lògica: enlloc de negociar amb els partits independentistes, els va empresonar i els va destruir, per a reconvertir-los en instruments de control, això sí, mantenint essencialment les jerarquies de poder existents. 

En aquest punt estem encara avui, vuit anys més tard.  Per això  avui el president de la Generalitat autonòmica és Salvador Illa, amb els vots d'ERC, i Puigdemont encara és a Waterloo, i el que li queda, i espera tornar per disputar la presidència autonòmica, quan podia haver estat el President de la República de Catalunya. 

Com diu Gerard Furest en aquest imprescindible article d'opinió, no hi haurà independència si no aprenem del que hem viscut, i tenim moltes coses a aprendre, i actituds a canviar.

És per això que ni oblit ni perdó. Avui, David Fernández es discutia amb la Cris (@gallifantes) sobre aquest eslògan:

 

Puta España
Es veu que sóc inmadura 🤣https://t.co/b6zQhNSzAE

— Cris (@gallifantes) October 1, 2025

La Cris ho encerta. No és una qüestió de maduresa, o d'ètica, o de superioritat moral. És qüestió de poder. 

És qüestió de poder. De guanyar. De voluntat de guanyar. Per guanyar ens cal aprendre del errors comesos. No oblidar. Ens cal anomenar enemics als enemics, i tractar-los com els enemics que són. No perdonar.

Volem guanyar. Perquè guanyant, en primera instància, viurem. Persistirem. No serem anorreats com volen els de la Catalunya dels 10 milions. Guanyant, sobreviurem, i amb el temps viurem millor. 

Volem guanyar perquè mai més tornin els espanyols amb la seva violència i el seu "a por ellos". I vindran. Creuen que poden venir sempre que vulguin a pegar-nos i sotmetre'ns. Per a guanyar caldrà ser forts i implacables. Si algun cop tornen els del "a por ellos", que tornaran, amb el seu odi, se'ls ha d'escarmentar d'una forma tan brutal, tan acarnissada, tan desproporcionada, que mai més se'ls passi pel cap el tornar. 

Que no vulguin ni puguin fer-ho. Ni oblit ni perdó, també per la nostra  supervivència.

 Caldrà ser més forts i més brutals que ells. Cada cop i cada bala haurà de ser tornada multiplicada per cent. Cent ulls per ull, cent dents per dent. Se'ls ha de tornar el seu odi multiplicat per mil. No ens ha de fer recança odiar,  si ens fa forts. Per molt irracional i poc ètic que sigui. Ja hem vist que tenir raó no serveix de res quan l'altre s'imposa per la força, i t'anorrea. 

Quan guanyarem serà el moment de reescriure la història i fer-la bonica: lloarem als herois i recordarem l'èpica, i el relats seran de glòria. Però ho farem quan guanyarem. Mai abans. Abans no. El que hem de fer fins que guanyarem és persistir i recordar. No oblidar. Aprendre dels errors comesos. En caldrà també dir les coses pel seu nom, i anomenar enemics als enemics. Prou auto-enganys. Prou lliris i ingenuïtat. No perdonar. Ni oblit, ni perdó. Som el poble de Catalunya i volem el poder. Volem exercir el poder. 

Volem i podem guanyar. Guanyarem. Guanyarem la Independència.

Minimalisme, austeritat, frugalitat i auto-disciplina.

De les moltes modes que es fan i desfan a les xarxes socials algunes aconsegueixen cridar-me l'atenció. Una que ho ha fet és la del "minimalisme". 

A un món en que, al meu parer, el decreixentisme hauria de ser la tria racional, aquesta moda del "minimalisme" podria ser alguna cosa a tenir en compte? Potser sí. No dic que no. Però quan veig els vídeos de "minimalistes" al youtube sento desassossec. No me'ls crec. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En general, aquest minimalisme del youtube és un garbuix de vàries coses: simplificar la vida, reduir la despesa, fugida a l'entorn rural... Algunes coses em semblen bé i d'altres no. Però primer de tot crec que caldria ser precís amb els mots.

Minimalisme, segons la viquipèdia és una tendència artística que abasta diferents arts: «l'art minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació emfatitzant en l'anonimat de l'autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expressivitat dels pintors de l'anterior generació de l'expressionisme abstracte, i intenten evitar associacions metafòriques, simbolismes i suggeriments espirituals transcendentals. Utilitza estructures i formes geomètriques elementals, sovint modulars i repetitives o elements lumínics».

Sembla que els influencers i creadors de contingut s'han apropiat del mot tot fent èmfasi en la idea de simplicitat, de senzillesa, de cosa elemental i bàsica, mínima. Aplicada a l'estil de vida. És una apropiació que busca agafar un concepte artístic, modern i aplicar-lo als quefers diaris. Molt culte. I molt lligat amb un pensament de nova era, de "decreixement", de retorn als "orígens", a allò que és autèntic i primordial. 

Però la simplicitat passa per una idea fonamental que trobo que no es diu: per a simplificar t'han de caldre poques coses, i aquestes coses no han de tenir afegits superflus.  

Hi ha, com a mínim un parell de mots que, al meu entendre, encaixen força més bé que el concepte de "minimalisme" en aquesta idea de màxima utilitat, mínima superficialitat i despesa.

El lloc wordreference que compara diccionaris de diferents llengües diu que l'austeritat és «Senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental». 

M'agrada aquesta definició. És la definició que jo mateix he donat quan estava rumiant aquest post. Curiosament, aquesta idea de "no superficialitat" no es troba al cercador en línia de l'Enciclopèdia Catalana o del diccionari en línia de l'Institut d'Estudis Catalans.  De fet, la definició del DIEC és, si fa no fa, la mateixa que es pot llegir al diccionari Pompeu Fabra. En aquests casos «austeritat» fa referència a un capteniment o actitud rígida, seriosa o severa. El diccionari de la RAE, en castellà, en primera accepció, va en una línia similar, però en la segona accepció defineix auster com: sobri, morigerat i sense excessos, cosa que va més en la línia de wordreference.  

La paraula austeritat, sigui com sigui, està maleïda des que s'ha convertit en sinònim de retallades en serveis públics. Però el cert és que l'austeritat històricament ha estat considerada, més aviat, una virtut, o un capteniment positiu. Sovint, des de l'integrisme religiós, pel que representa de  rigidesa moral, però sovint també, des de postures laiques pel que representa de no superficialitat. Una persona austera tant pot ser  una persona moralment rígida, com una persona senzilla, de poques floritures, però també, per això mateix, ocupada en allò que és essencial i, per tant, que coneix de forma precisa i profunda. 

L'austeritat acostumava a aparèixer a les descripcions biogràfiques de personatges importants, de savis i de sants. La senzillesa i la seriositat, acompanyaven i sovint eren el motor de vides dedicades a la investigació, a la recerca, a l'estudi, a l'exploració i al descobriment.  Simplement, per aconseguir els objectius proposats calia destinar les forces a aconseguir-los sense distraccions i sense superficialitats, Necessàriament calia, i cal, ser austers per a ser savis.

Aquesta austeritat és sinònim de disciplina, que és una altre de les paraules maleïdes del món actual.  Sovint, aquesta disciplina és auto-disciplina, i és així quan té més valor, al meu entendre: quan  un mateix és capaç d'imposar-se i sotmetre's a un conjunt de regles per tal de formar-se, d'aprendre. La disciplina, en general és imposada des de fora, i pel que té d'obediència i jerarquia entenc que es fa antipàtica. En canvi, quan és un mateix que dicta les regles i se sotmet a elles, és que ha assolit un grau d'auto-control, de domini de les pròpies emocions i posseeix força mental. 

L'auto-disciplina s'aprèn i s'entrena. Potser acceptant i sotmetent-se a una disciplina externa. Perquè és difícil, o impossible, que algú voluble i pusil·lànime assoleixi sense ajudes auto-control i auto-disciplina. Un dels objectius de l'ensenyament i l'educació seria, doncs, que els alumnes adquirissin la virtut de l'auto-disciplina, i dic virtut,  i no habilitat o competència. Que n'entenguessin el valor i la necessitat. Que l'integressin en el seu caràcter. Caràcter és una altre paraula maleïda, i mal entesa. Tenir un caràcter fort no vol dir cridar a tothom, o ser brusc , o violent. Més aviat té a veure amb la coherència entre els fets i el propi pensament, té a veure amb resiliència, amb disciplina i amb personalitat. Avui en dia totes aquestes paraules sonen a ranci i antic, però segueixen sent paraules i conceptes clau. 

L'altre mot que cal tenir en compte, a més d'austeritat, és frugalitat. Una persona frugal és una persona de "baix consum".  Una persona frugal pren el que necessita, i prou. No busca l'afartament. En té prou amb la satisfacció. La persona frugal defuig l'excés. A molts diccionaris frugalitat i austeritat són sinònims però crec que val la pena matisar els dos mots: l'auster defuig allò que és superficial; el frugal només pren allò que li cal. Són les dues cares de la mateixa moneda. No es consumeix allò que no cal. Allò que és superficial, no cal.

Per mi el "minimalisme" vital que es proposa a les xarxes socials és una moda que pretén visualitzacions amb un missatge que fa de la necessitat virtut, però que ho fa d'una forma que només busca likes. O pitjor, vendre cursos o seminaris, o aconseguir  patrons i espònsors. Totes aquestes coses no van al fons de la qüestió. Són superficials. Són, per tant, contràries a l'austeritat. Són innecessàries i, des de la frugalitat han de ser menystingudes.  Tota aquesta moda del minimalisme a les xarxes socials no és més que un nou reclam per a consumir i captar l'atenció. Predica unes actituds, però demana uns actes que en són contraris.

El que jo dic és lleig. No permet fer vídeos bonics i, en veritat, sona a ranci i passat de moda, però el cert és que no hi ha res més revolucionari avui que l'austeritat, la frugalitat i l'auto-disciplina. Amaniu-ho amb criteri i lliure albir. Afegiu-hi estoïcisme. El poder dels consumidors no és triar una marca o una altre. El poder és deixar de consumir. Que la gent no compri és el que més temen. Que la gent no els escolti ni els faci cas. Que la gent no es mati a treballar. Ofegar el sistema. Consumir només allò que es necessita i fer-ho en la mida del possible fora dels circuits controlats: a fires i  mercats de carrer. Fer els pagaments preferiblement amb diner en metàl·lic no rastrejable. Fugir sempre que es pugui de la mediació digital. Crear espais auto-gestionats d'ajuda i suport mutu. Crear poder popular real. En contra el que proclamen certes veus, al meu entendre, la forma de fer-ho és precisament amb austeritat, frugalitat i auto-disciplina. Perquè el decreixement o el fem nosaltres, el poble, o els poderosos ens l'imposaran. Els rics no decreixeran. Els pobres serem decrescuts. 

Es pot evitar «Un món feliç» com el que va descriure d'Aldous Huxley. No està escrit que sigui inevitable. Però cal rebel·lar-se. Avui. Ara mateix. Un altre món és possible. 

Bona diada nacional!

 Per la tele diuen que el TSJC podria convertir la diada de demà en un clam per la llengua.

És possible. Als partits els interessa molt que la gent estigui excitada amb qüestions que els permetin fer el joc que els agrada de les grans promeses, amb lleis que porten llargues i dures negociacions, amb consens amples i que permetin declaracions potents, engrescadores, agosarades, i lluminoses... encara que després el mateix TSJC ja s'encarregui que aquestes lleis quedin en res.

Mentrestant, la gent no pensarà que, de fet, l'única forma de garantir que el català sigui la llengua parlada amb normalitat i per tothom, mitjans i xarxes socials inclosos, a Catalunya és la independència.  Com també és l'única forma d'aconseguir que els trens de rodalies arribin a l'hora, o que els nens i les nenes de Catalunya obtinguin uns bons resultats educatius. Cal matisar que la independència és necessària, és l'única via, per aconseguir aquestes coses bàsiques. Però ha d'anar acompanyada de més accions. Per ella mateixa no és suficient. A més caldria fotre a mar a la majoria de l'actual classe dirigent del país, que inclou a polítics i persones amb nom i cognoms del poder social i econòmic. 

En tot cas, jo que ja tinc una certa edat només puc dir que, pel que fa al català, la llengua ha estat sempre agredida pels espanyols, i sempre en reculada. Els espanyols volen que deixem de parlar català. Punt. Es la seva política d'assimilació, i és transversal. De l'esquerra a la dreta, tots, malden per fer desaparèixer la llengua catalana. Perquè saben que és la darrera línia de defensa. El gran bastió de la identitat nacional. I   del 36 cap aquí el % de parlants en català ha estat, essencialment, en reculada, i accelerant els darrers anys. Estem perdent. Ens agredeixen i, en lloc de respondre, gesticulem estúpidament, i qui dia passa, any empeny. 

Perdem, perquè només la independència pot salvar la llengua. Contra Espanya, només la independència salva al català. Però els lideratges a Catalunya no estan disposats als sacrificis i els riscos que suposa la independència, tot i els avantatges que, a mig i llarg plaç s'obtindrien; i el poble, nosaltres, ens deixem portar per aquests lideratges, potser per comoditat, potser per mandra. Jo no diré que aquest és un poble covard. Al contrari. Potser és un poble massa innocent, massa il·lús. Potser encara creiem massa en els lliris i en relats d'honor. Potser hauríem de ser més bruts, amb més mala llet, però no crec que ens manqui valor. Potser ens manca duresa i mala llet. Potser ens manca més consciència, i actuar en conseqüència, de ser un poble que té una història de derrotes i repressió, però també de glòria, lluita, resistència i renaixença. Sobretot, en cal saber en quin punt d'aquesta història ens trobem, per a no auto enganyar-nos. Tinguem-ho clar, l'hora és greu. Per això cal aprofitar dates com la Diada Nacional per sortir al carrer i  fer-lo nostre un cop més.

Demà és la diada. Jo aniré a la mani. Segur que es cridaran molts eslògans. Per la llengua, per les "lluites compartides" que, curiosament, sembla que només els independentistes hem de compartir.  Molts eslògans. Bé. El meu eslògan, el que cridaré, segur, serà Independència! Perquè aquesta és la solució o, si més no, la via que porta a una Catalunya millor. L'única via. Sense independència, només podem aspirar a l'agonia i l'extinció. Amb la independència, tenim la possibilitat de persistir. És tan senzill, i tan gros, com això.

I si ens organitzem, em puc quedar al carrer fins que passi alguna cosa.

Que tingueu una bona, reivindicativa i combativa diada nacional.

Visca l'onze de setembre!

Visca Catalunya Lliure!     

Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Tempus fugit

Quan expliquem la nostra vida sovint ho fem per etapes. Parlem de l'etapa de la nostra infantesa, de la nostra joventut, de la primera feina, de l'any, o anys, que vam viure a un lloc determinat... La vida és un continuu, però en el nostre relat personal sovint va per  fascicles, capítols o parts.

Sense entrar en més detalls, en el meu cas, aquest estiu he tancat una etapa, i aquest setembre n'obriré una altre. Una nova etapa. Jo ja tinc una edat, fent el joc de paraules fàcil, ja en tinc dues i vaig camí de la tercera. Tanmateix encara estic tancant i obrint etapes, i que duri. I, de fet, gent que m'envolta, i de més edat que la que tinc, estan tancant i obrint etapes, també, i si Déu vol encara en podran tancar i obrir de noves. 

Però el temps és un continuu. La nostra vida és un viatge en aquest flux que no s'atura, que comença quan naixem i acaba quan morim. És el pas del temps. Sentim la necessitat  de marcar el pas del temps, potser per assaborir-lo, potser per aprofitar-lo.

La cosa és aprofitar el temps. Com s'aprofita el temps? com s'aprofita aquesta cosa líquida i inaprehensible, que som incapaços de copsar en la seva continuïtat i per això dividim en períodes, en cicles, afitem amb dates assenyalades i escapcem en etapes quan l'hem d'explicar?

Què vol dir aprofitar el temps? La societat ens diu: "monetitza el teu temps",  "guanya diners amb el teu temps", "ven el teu temps". Tot el món gira al voltant d'aquesta idea de transformar el temps en diners, que el temps és or. Temps és diner. És el que hem après des de ben petits.

La idea que amaga aquest "temps és diner" és que els diners són més importants que el temps. Però aquesta és una fal·làcia que, a més, és fàcil de refutar:  Per a què volem els diners? sovint els volem... per comprar temps!

És tràgic. Dediquem la major part del nostre temps a guanyar diners. Ho fem així perquè és així com hem après que és el món. Si treballem, guanyarem diners per a poder viure, per a tenir aliment, roba i un lloc on descansar. Serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. És raonable, però ara be la part bona: si treballem molt, si guanyem molts diners dedicant-hi temps, podrem satisfer els desitjos, la necessitat de reconeixement, podrem gaudir de plaers, d'experiències intenses. 

Si dediquem el nostre temps a guanyar diners, podrem fer que el reduït temps d'oci que ens resti sigui tan intens, tingui tanta qualitat que ens sentirem compensats amb el canvi.

Aquesta és la promesa de la nostra societat. I funciona. El cert és que cada vegada hi ha més gent disposada a sacrificar la major part del seu temps per la promesa de petits moments d'oci intens, de reconeixement social, d'èxtasis.

La gent creu aquesta promesa.

Potser perquè m'estic fent gran, ja no me la crec aquesta promesa. El cert és que per a molta gent, aquesta promesa no s'acompleix mai. Amb prou feines el temps que inverteixen en guanyar diners els proporciona els recursos per satisfer les necessitats bàsiques. Sovint ni això. En part, també, perquè el sistema ja s'encarrega de que les necessitats "bàsiques" tinguin més a veure amb el benefici d'uns pocs, que amb les necessitats de la majoria. 

Sigui com sigui, la gent segueix dedicant hores i hores a "guanyar" diners. Com si guanyessin res. No guanyen res. Perden el seu temps. El dilapiden. 

Si sabéssiu del cert que demà us moriu, què faríeu? Tant me fa la resposta. El que és segur és que el vostre temps seria un bé molts escadusser. El vostre temps valdria per vosaltres molt més que or. El cas és que no sabeu si demà seguireu vivint. En realitat el vostre temps és l'únic que teniu. i el seu preu és, independentment del temps que us quedi, infinitament més valuós que tot l'or del món. Perquè és únic i escadusser, més escadusser a cada segon que passa.

Però el sistema està pensat per a que la gent vengui el seu temps de forma miserable, a canvi d'una promesa que difícilment s'acomplirà. Els únics que poden creure en aquest sistema són els compradors de temps. Però el temps també els atrapa. Ningú viu per sempre. 

Els compradors de temps, el poderosos, sí que creuen en aquest sistema. El defensen a mort, amb repressió i violència, si cal, perquè, eventualment, ells sí que gaudeixen de moments d'oci intens, d'èxtasi, de reconeixement... Com addictes busquen viure en aquests moments i per això els cal mantenir a legions de seguidors i d'esclaus que els "venguin", a un preu gairebé gratis, el seu temps i la seva atenció. Per això els cal mantenir i mantenir-se en el poder.  Són vampirs de temps que xuclen la vida mateixa de la gent. 

Com ho fan? amb la falsa promesa del plaer, amb succedanis de l'èxtasi, també amb repressió i amb amenaces. Instintivament volem viure i l'amenaça a la vida és una coerció efectiva. Preferim viure, encara que sigui com esclaus, que deixar de viure. Si més no, podem acceptar l'esclavatge durant una part del nostre temps, si creiem que acabarà algun dia. Si creiem que algun dia serem lliures i gaudirem plenament del temps que ens resti.

Amb el pas del temps he après que no he de creure en falses promeses. He après que el meu temps és un bé preciós i únic. He après a identificar, defugir i combatre a alguns vampirs de temps però, certament, no a tots. No és fàcil detectar aquests  monstres perquè la mateixa societat és el seu constructe, la seva trampa. Un parany farcit d'esquers.

Ens cal un altre món i, com deia l'Arcadi, un altre món és possible. Però la revolta és difícil, perquè ens cal reconèixer, primer de tot, i cada dia, que no viurem per sempre, Que satisfer el desig, el plaer o l'èxtasi no són els objectius de la vida. Encara menys quan son altres els que ens ensinistren en quin plaer hem de sentir, quin desig satisfer, i quin és l'èxtasi que hem d'assolir. Potser caldria començar per llegir a Marc Aureli.