Un món que put

Ara que Nadal, Cap d'Any i Reis ja han passat, es pot dir que comença l'any "ordinari". 

I déu n'hi do com ha començat el temps ordinari, que dirien els catòlics. Quan encara no és president en actiu, Trump ja ha dit que es vol annexionar Canadà, Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. Em sorprèn que no hagi dit d'envair Mèxic. 

Que amb aquest personatge els ciutadans dels EUA es fotien un tret als peus ja ho vaig dir fa un parell de posts, i que de pas ens el fotien a la resta del món, també. També en el seu moment vaig comentar que, malgrat tot, alguna cosa tindria de bo que Trump fos president i, per exemple, avui és més clar que mai que la OTAN és una punyetera presa de pel, quan els EUA amenacen Dinamarca per la sobirania de Groenlàndia. 

Dinamarca és dels socis més antics de l'OTAN. Qui els havia de dir als danesos que l'amenaça més explícita a la seva integritat territorial no vindria de l'est, si no de "l'amic" americà.

El món en que vivim put. Els galls del barri han decidit que és hora de recordar a tothom qui mana. EUA, Rússia i Israel venen a dir-nos un cop més que la força és l'argument dels forts, i que quan ets el més fort, la diplomàcia només serveix per organitzar convits amb càterings cars. 

A qualsevol lloc del món, en particular a Ucraïna i a Palestina, els forts saben que la seva posició es reforça quan el món té l'oportunitat de veure'ls apallissant a un adversari que no ha mesurat correctament les pròpies forces, o més sovint, que no ha pogut evitar ser la víctima del pinxo de torn.

Però, si més no, ara ja sabem que la OTAN no serveix per res, que els països no tenen amics, si no interessos i que, de fet, els interessos dels països no són més que els interessos de les respectives elits. El món, com deia abans, put.  

Em temo que la guerra mundial que ve no enfrontarà països poderosos entre ells. Crec que serà, més aviat, de les elits de poderosos contra la majories dels dèbils i, com és lògic, els poderosos tenen les de guanyar. Perquè, precisament, ells són poderosos i nosaltres els dèbils. En la lluita entre classes, els  poderosos guanyen per golejada perquè, per començar, ells en són ben conscients que estan en guerra, i estan preparats i tenen una estratègia. 

És literal. Totes les grans corporacions tenen plans i objectius estratègics a llarg plaç. Sovint es tracta de plans per a períodes de temps més llargs que els temps dels mandats dels governs. Contra aquests poders, no hi ha una oposició organitzada i permanent dels estats. És més, sovint els estats es posen al servei d'aquests poders.

Només hi ha una cosa bona en tot això: és tan evident que el món put, que és inevitable adonar-se'n. La qüestió és si la majoria prefereix actuar o, tria, en canvi, no donar-se per al·ludida. Caldrà veure quants fan el pas, i si hi ha prou massa crítica, o si més no prou massa activista per provocar algun canvi.   

En fi, siguem optimistes. No es perd res per ser-ho. Si voleu que us digui, que Trump es fixi en Canadà i en Groenlàndia, en el fons i si ho penseu bé, no és pas tan mala notícia. No per als canadencs o els groenlandesos, és clar, però sí per a la resta del món: que els EUA es dediquin a fer bullyng als seus propis súbdits, enlloc de buscar les pessigolles a Xina i Rússia ens dona un respir i un alleujament als súbdits que encara no hem patit el bullyng ianqui. Penseu-ho. 

La cosa és organitzar-ser per a no ser les futures víctimes de l'increïble home panotxa i els seus marines. Certament, aquestes són figues d'un altre paner i les elits locals han demostrat ser tan cíniques, estúpides i inútils que confiar que seran capaces de formular alguna proposta és ridícul. 

Haurem de pensar pel nostre compte, doncs. Això també seria una cosa molt bona: que molta gent, una massa activista crítica, pensés pel seu compte i, arribat el oment, actues. O sigiu, allò que, essencialment, venen sent les revolucions. 

Tot suma

 Abans que se'm passi. Espero que si està llegint aquestes línies, hagi pogut gaudir d'un bon Nadal i d'un bon Sant Esteve. Que les tradicions que assenyalen i guarneixen aquests dies us hagin estat propícies.

Jo crec que és bo, que ens fa  millors, encara que pugui semblar forçat, que aquests dies gent desconeguda mostri bons desitjos vers els altres. Que la gent, potser a contracor, s'obligui a somriure i ser amable.

Sí, és cert, hi ha gent que està passant-ho molt malament i, per molt que sigui Nadal, pateixen, estan trists, malalts, sols, tenen por, han estat traïts, ves a saber. No demano impossibles. Si estàs deprimit, tot és una merda. Aquesta gent necessiten ajuda. No. Em refereixo, més aviat, al comú dels mortals que, essencialment, tenim els nostres maldecaps més o menys controlats i, tot i que potser no ens ve de gust, podem ser amables i fer bona cara quan socialitzem. Jo crec que això ajuda. A nosaltres mateixos ens ajuda. És allò de que si somrius, encara que no et vingui de gust, ajuda a millorar l'humor, i tot suma.

És un somriure de circumstàncies, poc convençut, si vols. Però necessari. Sí, segurament, si ens posèssim a pensar, potser apretaríem a còrrer i fotríem el camp pitant. Que sí. Que no dic que no.

Però, de veritat, justament per això, espero que hàgiu passat un bon Nadal, i un bon Sant Esteve, i que les celebracions que estan per venir, també les passeu bé, amb la família, i els amics. De cor us ho dic, i encara que no sigui gran cosa, com he dit abans, tot suma.

"Ladies and gentlemen, the President of the United States of America, Mr. Donald Trump."

Trump va ser triat democràticament -tot el "democràticament" que permet el sistema representatiu dels Estats Units- com a nou President Of The United States, o POTUS, per als amics.

Va ser triat per una majoria de vots directes, a diferència de la vegada anterior. I amb majoria llarga de representants.

És important dir-ho. Els ciutadans dels EUA han votat el que els ha semblat més adequat. És exactament el que se'ls demanava. A les presidencials dels EUA només voten ciutadans dels EUA. Seria fantàstic que en una elecció tan important hi pogués votar tot el món. Literalment, tenint en compte que aquesta tria afecta a tothom, a Catalunya també, seria bo, finr i tot just, que des de Catalunya es pogués votar per quin és el President que ens sembla més bé, atenent, sens dubte als interessos dels catalans. Però no és aquest el cas. No hi han valoracions morals que valguin. A les presidencials dels EUA, només hi poden votar ciutadans dels EUA.

És per això que no entenc la campanya a favor de Kamala Harris que s'ha dut a terme a Catalunya. des de les TV i ràdio públiques. Per què? Aquí no es podia votar, aleshores, a qui anava adreçada? Qui ho ha ordenat i per quin motiu? 

De la mateixa manera que no entenc per què Rússia és l'enemic, com no entenc que s'ajudi Israel en la massacre que està perpetrant a Gaza, i com no entenc que de tants i tants conflictes "de baixa intensitat", però ben letals,  que ara mateix s'estan desenvolupant, siguin sistemàticament silenciats i ignorats. Un exemple ben proper: per què no s'ajuda als Kurds  a obtenir la seva independència de Turquia, Iran, Iraq i Síria?  

Algú ara dirà que sóc pro-Trump. En cap cas. Opino que els ciutadans dels EUA s'han fotut un tret al peu, i de pas, ens l'han fotut una mica a tots: els abaixaran imposts però els retallaran els ja migrats serveis públics i ajudes estatals; s'acabarà la guerra a Ucraïna, bo per ells, i caldrà que la UE es replantegi la seva estratègia de defensa, qui sap, potser també bo per nosaltres, depenent de com bufi el vent; de nou als EUA, els immigrants il·legals estaran en una posició més precària i amb un risc més alt d'expulsió; els drets civils als EUA, en general se'n sentiran; apujaran els aranzels, bo per ells, si més no a curt termini, i dolent per a la resta del món; molt interessant, Trump diu que els EUA "pagaran" el seu deute extern, caldrà veure si pot i de quina forma. Això pot ser molt bo o molt dolent i, en tot cas, les conseqüències són imprevisibles. Per als EUA seria una gran cosa. Per als tenidors del seu deute, més aviat una mala notícia. Més coses: el petroli. Trump destrossarà Alaska amb el fracking. Això és una notícia catastròfica per al planeta. Trump és negacionanista climàtic. Això encara serà més catastròfic.

Tanmateix, els ciutadans dels EUA han triat Trump majoritàriament.

Està clar que aquesta tria vol dir que els darrers quatre anys, que havien de ser anys de represa després de la pandèmia, en realitat han estat decebedors per als ciutadans dels EUA. 

Biden ha estat un president titella dels poders fàctics dels EUA, essencialment indústria del petroli i de l'armament, i d'altres lobbies poderosos. Poders fàctics, per cert, d'una sorprenent manca de visió, que van haver d'intervenir a mitja campanya de la reelecció per a substituir Biden per la candidata Harris. Una candidata encara més titella que Biden. En tot cas, Una demostració més que per als poders fàctics, la democràcia és, amb prou feines un guarniment, quan no una molèstia, i és que a Biden el van triar els electors republicans en uns caucus que no deixen de ser unes primàries i, en canvi, a Harris la van triar a dit. Aquesta mena d'abusos de poder potser no són definitius, però també es tenen en compte, a l'hora de triar.

Els demòcrates representen la dreta hipòcrita dels Estats Units, així com els republicans, la dreta reaccionària.  És impossible des de la decència preferir uns o altres. Per això encara és més insultant la campanya pro-Harris que s'ha fet als mitjans públics catalans. Sembla que alguns han decidit, des d'una suposada superioritat moral, quina és l'opinió que han de tenir els catalans en política exterior. I, de fet, també en la política interior. Mirin, és que no.  

En fi. Calcem-nos. Trump no és cap ganga, però pot plantejar oportunitats. La llàstima és que els polítics catalans, tant els que toquen poder com els que no, són els més mediocres dels darrers cent anys, i no reconeixerien una oportunitat ni que els caigués a sobre. Vet aquí el drama d'aquest país, i vet aquí la nostra lluita més important: fer fora la crosta, que és un llast que no ens deixa progressar i que malbarata oportunitats i força popular. Més ens val auto centrar-nos i no patir tant per Trump. Ja s'encarregaran el nord americans de fotre'l fora si és tan nefast com alguns diuen.   

  

La germandat

Ahir es van fer manifestacions al País Valencià reclamant la dimissió de Carlos Mazón.

Sembla que, com de costum, per molta gent que es manifesti o estigui indignada, funcionarà un cop més la "democràcia" espanyola, que consisteix en que "un dia votes el que et deixem votar, i després obeiràs quatre anys". Dubto molt que Mazón dimiteixi, i cada cop és més clar que des del PP no l'obligaran a fer-ho. Cap novetat.

Com de previsible era que, ahir, un tuit del PP valencià afirmava que la manifestació a Valencià era una manifestació catalanista, promoguda pels defensors dels Països Catalans que havien anat a València, només a fer merder.

El recurs de tota la vida: Culpar Catalunya i els catalans de tots els mals. Al País Valencià aquest recurs és particularment ofensiu. Atia la catalanofòbia i ataca al tret més important de la identitat del País Valencià, que és la seva llengua; atacant, de pas, el tret més distintiu de la identitat de Catalunya, que és també la llengua. La mateixa llengua a tots dos països. A Catalunya li en diem català, al País Valencià li en diuen valencià. Dos noms per a la mateixa cosa. La mateixa. La gent que es manifestava ahir parlaven valencià, molts. Parlaven català. Jo entenia perfectament les seves consignes sense que em calgués cap traducció. És una obvietat, però prefereixo dir-ho i escriure-ho.

La manifestació d'ahir no era catalanista. Era una manifestació de gent molt emprenyada. Una manifestació valenciana i amb eslògans en valencià molt explícits. Eslògans i crits reclamant la dimissió de Mazón, per la forma com va gestionar la catàstrofe, i per la forma desastrosa en que ha gestionat, i es tem que gestionarà, les conseqüències. Punt.

Que gent i organitzacions de Catalunya anessin a València a manifestar-se és ben natural, des del moment en que molta d'aquesta gent eren voluntaris que hi són allà des del primers dies per ajudar, i han vist sobre el terreny com el desgavell institucional, les mentides, la incompetència i certa forma de corrupció  "legal" han provocat víctimes.

A més, a Catalunya som molts els que sentim el País Valencià com a país germà. Igual com sentim germanes a les Illes Balears; igual com sentim la Catalunya Nord com una part mateixa del Principat. Un Principat que fou esquinçat i repartit entre Espanya i França pel tractat dels Pirineus. Igual com ens sentim germans d'Andorra i de la franja d'Aragó. Igual com ens sentim germans de la ciutat sarda de l'Alguer. Som germans, i ens agermana més que cap altra cosa, la mateixa llengua. És de bon germà que quan el teu germà pateix, tu vagis a ajudar-lo. Perquè sí. Perquè cal. Sense haver de donar més explicacions. No cal ni que ho demani. Com és natural, l'ajudes en la mateixa llengua que heu parlat sempre.

Vet-ho aquí. Aquesta germandat, es tradueix en voluntaris i en recursos econòmics, i en lluites compartides, aquestes sí, contra els que per incompetència, desconeixement o cobdícia fan mal, o fan patir al meu germà. Per això la manifestació d'ahir, i els voluntaris, i els eslògans. Perquè Mazón ha de dimitir, per mentider, inútil i incompetent, i perquè amb les seves mentides, inutilitat i incompetència està fotent a la família.

I amics, a la família no se la toca.  

Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià

Al post anterior comentava que al dinar no havíem parlat de política, però el cas és que una mica sí que vam parlar. Va sortir la poca confiança que donen els partits, i també el referèndum del 1er d'octubre. No és gens casual que aquests dos fets apareguin junts.

El desastre al País Valencià no fa més que confirmar que no es pot confiar en els polítics. Els polítics, en conjunt, són inútils i incompetents. Alguns afegiran que, en conjunt, també són corruptes. Jo no diria tant tot recordant el principi de Hanlon: no és que siguin malvats, és que són estúpids. Però és cert que la seva incompetència permet que la corrupció campi. Fins i tot, la seva incompetència voreja la corrupció. El cinisme, la cobdícia, la incompetència. L'acumulació de poder i diners en mans d'un grup que no estan preparats per a gestionar aquests recursos poden provocar situacions d'atzucac. 

Sembla que és el que ha passat al País Valencià. La incompetència, la manca de preparació, la cobdícia d'uns i altres, durant anys, han portat a que una situació d'emergència climàtica hagi provocat un desastre. Un desastre amb centenars de morts, la destrucció massiva d'infraestructures i, molt més greu, que a dia d'avui encara hi hagi gent atrapada.  És molt bèstia. Això vol dir que probablement, a hores d'ara ja hi ha gent que van sobreviure al desastre però que avui, per manca d'aigua potable, per manca d'atenció mèdica, perquè encara no han estat rescatats, han mort, o moriran.

Ahir a la nit vaig veure el vídeo d'última hora que va penjar Marc Vidal al YouTube. Marc Vidal és un liberal que modula el seu discurs i a vegades sembla un social liberal i altres pot sonar a ultra liberal . Ahir estava particularment encès i denunciava el que per a ell era la demostració que l'estat espanyol és un estat degradat i en descomposició. En el seu discurs diu que hauria passat de ser un estat "molt fràgil", a  un de "fallit" o "col·lapsat". 

Al costat del vídeo de Marc Vidal cal posar el vídeo dels voluntaris, centenars, potser milers, marxant amb pales, escombres, aigua, menjar a les zones afectades. Van a ajudar als seus veïns. Sols el poble salva al poble, com diuen alguns. Per cert, van a títol individual la majoria. Val a dir també que diferents organismes oficials i organitzacions particulars han muntat equips per anar a col·laborar en les tasques de rescat i emergència. Però la imatge que colpeix, positivament, és la de les cues de voluntaris.

L'estat ha fallat. La gent ha respost. L'estat, i "estat" inclou totes les administracions: central,  autonòmiques, provincials, locals, ha fallat. L'estat no controla el territori. L'estat, de fet, ha estat en una part no menor, un dels agreujants del caos. Precisament perquè sobre el paper controla el territori, però en la pràctica no ho fa. En realitat, el control del territori té més a veure en posar el territori a disposició d'uns determinants interessos, ja sigui trigant a donar l'avís d'emergència per evitar un possible perjudici econòmic (no donant l'avís el perjudici ha estat molt més greu); o no revisant durant anys els protocols de seguretat i les construccions fetes, atenent als avisos que la pròpia natura va donant regularment, i que ara ja es donen des d'organismes internacionals referents als efectes del canvi climàtic i la construcció desordenada; o trigant a demanar ajuda, o dificultant la seva arribada degut a una avaluació incorrecta dels danys produïts, de la pròpia capacitat de resposta i de la voluntat d'utilitzar el desastre per a fer propaganda, o per evitar que es faci propaganda contrària.

La gent afectada, mentrestant, sobreviu com pot, o gràcies a l'ajuda dels voluntaris i dels serveis de rescat, allà on l'ajuda i els voluntaris arriben. 

La notícia, important per confirmada, és que Espanya és una estat fallit,  o col·lapsat, que a efectes pràctics és el mateix. Espanya no controla el territori. Les estructures d'estat inexistents, que van ser  l'excusa que alguns van posar el 1er d'octubre per a no fer efectiva la independència, en realitat, tampoc existeixen per la banda de l'estat espanyol En realitat les estructures de l'estat són, en el millor dels casos ineficients, i en el pitjor, parasitàries, i si el país va funcionant és, més que cap altre cosa, perquè hi ha una majoria que treballa cada dia, malgrat el pes i la fortor, cada cop més insuportable, del cadàver de l'estat.

A Catalunya tenim un projecte de país, d'estat independent, que no té per  què ser una mala còpia de l'estat espanyol. Tenim la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé, i és més possible del que ens diuen perquè les estructures d'estat que ens calen, ja les tenim i només cal ocupar-les. L'estat no controla el territori. El poble, sí. Segur que les estructures han de ser modernitzades i posades al dia. Precisament cal aprofitar l'absència i la deixadesa del titular. Per a ocupar-les on es puguin aprofitar, per a refer-les allà on calgui; i posar-les, ara sí, al servei de la col·lectivitat, i no com ara, que estan al servei d'interessos privats. El que és públic ha d'estar el servei del públic.

Espero que el País Valencià es recuperi aviat d'aquest cop. El condol per les víctimes. Que tots aprenguem alguna cosa i que, si pot ser, aprofitem aquest desastre per recuperar el control sobre les nostres vides. Un control que per la cobdícia sostinguda en el temps d'alguns, ens ha estat arrabassat. Que no tinguem por. Que no els necessitem. Que el poble salva el poble. Que només ens necessitem a nosaltres mateixos. 

I que l'aigua, que tant de mal ha fet, però que ens és imprescindible, també s'endugui la crosta inútil, incompetent i corrupta que ens tenalla.

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!

El cas Errejón

La denuncia de les agressions masclistes de Iñigo Errejón crida l'atenció.

No per la novetat. Les agressions masclistes són quotidianes. Cada dia hi han agressions sexuals a algun lloc. És una forma de violència que gairebé està normalitzada. És una violència greu. A principis de setembre enguany,  el nombre de feminicidis comesos a Catalunya era de 12 dones. 

La dada només parla de la violència més extrema, però aquesta violència extrema només és el cim d'un cúmul d'agressions en diversos graus, que sovint no són denunciats. 

Més encara, en la forma de micromasclismes, o de sostres de vidre, o del to i forma de converses... estan essencialment normalitzats. La societat "és així".

És cert. La societat és així. El masclisme és un supremacisme, com ho són els feixismes, o els racismes. L'organització de la societat estableix una jerarquia de poder. El poder sempre s'exerceix sobre algú altre. El poder existeix quan algú és sotmès a una jerarquia de poder, de grat o per força. 

La qüestió es aquesta: Un home en una posició de poder sotmet a una dona. Aquest poder pot ser des de la mera força física a la coerció social. El resultat és una dona agredida, violada, forçada, humiliada sotmesa contra la seva voluntat i, sovint, sense l'opció viable de reclamar algun tipus de reparació. Pitjor encara, aquesta via de reparació, en realitat, significa el sotmetiment a una altre jerarquia de poder que, enlloc de reparar, torna a ser humiliant.

Per mi és gairebé insoluble, precisament perquè la qüestió profunda és que la societat en que vivim és basa en questes relacions de poder. Es basa en una jerarquia i tothom està incardinat dins d'aquesta jerarquia. La majoria, òbviament, estem a les capes inferiors d'aquesta jerarquia. Però, en tot cas, dins un mateix estrat encara hi ha una jerarquia entre homes i dones: és molt més probable que una dona rica sigui violada que no que ho sigui un home ric. Exactament el que ha passat amb Errejon. Un tipus amb poder agredeix una dona aparentment no vulnerable i aquesta agressió, essencialment, queda impune. Sembla que aquest cop, però, no serà així.

En el meu punt de vista, el masclisme és essencialment estructural. L'educació no ho corregeix perquè no és aquest l'objectiu del sistema educatiu. Els objectius nominals del sistema educatiu topen amb els objectius reals: pau social, formació de consumidors compulsius i acrítics, i de treballadors dòcils. La reproducció, en definitiva, de l'ordre social. Les elits tenen les seves pròpies escoles on s'ensenya també a reproduir l'ordre social, només que "des del punt de vista" de les elits. No vindrà cap canvi de l'educació.

Ni vindrà cap canvi, en general, des de les institucions ni des de les organitzacions que les defensen o en depenen. No vindrà cap canvi des de les administracions o la judicatura, ni des dels partits o sindicats, ni des dels serveis públics, ni des dels sectors econòmics privats. Tots aquests actors estan compromesos en la defensa, o depenen, del sistema tal com és, i el sistema és masclista.

És per això que el feminisme ha de ser revolucionari. És per això que  els processos de canvi profund d'estructures, com els moviments llibertaris, o el comunisme, però també l'ecologisme o l'independentisme, han de ser necessàriament revolucionaris. 

Vet aquí el drama: les dretes són, per definició, les defensores del sistema tal com és i, per tant, són les defensores d'un model masclista. Les dretes són invotables. per la seva banda, l'esquerranisme i els partits «d'esquerres» són una trampa, perquè el seu discurs és de reforma i canvi, però la seva praxi és la defensa del sistema essencialment tal com és. Si de cas, amb alguns canvis purament cosmètics que, amb la propaganda adequada (la propaganda és una altre forma d'exercir el poder) són venuts com canvis estructurals profunds. Les «esquerres» són tan invotables com les dretes. A més, els partits, ja siguin d'esquerres o dretes, depenen directament dels finançament públic. No tenen cap motivació a canviar res que els posi en perill.

Errejon es declarava feminista de dia, i de nit era el tipus masclista i amb poder que agredia dones sexualment. El masclisme és a tot arreu. També entre les dones. Les dones dels partits de dretes saben quin és el seu rol de dona masclista i no és casualitat que sovint es pugui distingir si algú és de dretes o d'esquerres pel seu vestuari. No és casualitat tampoc, que quan toquen poder, les esquerres vesteixin com les dretes. Començant per l'americana de vellut de Gonzàlez. 

Semblaria que parlar de roba, quan es venia parlant d'agressions sexuals és superficial. No ho crec. Res es casualitat,  i la jerarquia es mostra també en el vestuari. Es diu que "si has de moure't entre els que manen, ha de vestir com els que manen". No és casualitat, doncs, i són els mateixos sotmesos els que defensen la jerarquia i en volen ser part. Per una banda hi ha el desig d'escalar posicions jeràrquiques, i per l'altra l'aversió a la pèrdua és immensa. Ningú vol canvis estructurals que posin en perill "tot el que hem aconseguit", per miserable que sigui, i si això significa que la societat ha de ser masclista, racista i sotmesa, s'accepta sense resistència.

És desesperant. Casos com el d'Errejón són descoratjadors perquè, en el fons, proclamen que tot és inútil. És un cas, però tots sabem que no és aïllat. Tots sabem que, en realitat, el món és així. Aquests casos ens diuen que no hi ha forma de canviar el món. És per això que fan tant de mal.

Perquè malgrat tot, jo crec que el món sí que pot canviar. Però cal actuar. Amb votar no n'hi ha prou. Votar només té sentit si la democràcia funciona. Quan la democràcia funciona, votar és més la formalització que no el mecanisme per trobar acords. La democràcia funciona?

No. No funciona. Cal actuar, perquè un altre món és possible i necessari.

Aquesta és la qüestió: què fem? 

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona"

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona". La notícia confirma allò que ja sabíem: que a Catalunya, la llengua catalana és perseguida i menystinguda en els àmbits de l'administració i els serveis públics. Ja ho sabíem: no pots esperar anar a una comissaria de policia espanyola i ser atès en català (en general, tampoc pots esperar ser atès de forma educada i amb prestesa. No pots anar a l'administració de justícia i ser atès en català. Molt més greu, no pots anar al metge i esperar ser atès en català. I pots posar en dubtes més que raonables que a l'educació primària la immersió lingüística es posi en pràctica.

A Barcelona, la gent catalanoparlant ho sap i, sovint, enlloc de protestar i demanar ser atès en català, assumeix el fet com inevitable i renuncia a fer us del català. Té sentit: quan vas al metge, vols ser curat, no entrar en una batalla lingüística amb el metge o l'infermer que t'atén. Quan vas a la policia a posar una denuncia, esperes fer els tràmits tan ràpid com es puguis, i no sortir de la comissària amb una denúncia per desacatament o, pitjor, per odi.

Com diu Jordi Graupera en aquesta piulada :

Aquests titulars fan sentir feble i sol. I és a l'inrevés:

Per fi, després de dècades de fer veure que no hi havia cap problema, ens estem alçant i denunciant. No estem sols, tenim drets i estem disposats al conflicte a cada petit menyspreu. Canviarem les cosess. https://t.co/jICwuyWut7— Jordi Graupera (@JordiGraupera) September 22, 2024

Hi ha alguna lectura positiva a fer, i és que més gent està denunciant aquestes discriminacions.

El "podi" de les discriminacions de la llista el fan el racisme, les discriminacions per motius de salut i la LGTBI-fòbia. En aquesta llista hi trobo a faltar la discriminació a les dones, però entenc que no apareix perquè aquest capítol és tan greu, amb feminicidis inclosos, que demana un tractament propi. En tot cas, aquesta llista no es casualitat. Són tots els papus de la dreta més reaccionària. El supremacisme en totes les seves formes: el racisme i el masclisme i, com no pot ser d'una altre forma, el nacionalisme espanyol i el seu supremacisme lingüístic.

És bo que cada cop més gent denunciï la discriminació lingüística del català, perquè és cert que prendre consciència és el primer pas necessari i imprescindible per a poder parlar català amb normalitat a Barcelona.

Vet-ho aquí: La llengua catalana ha de ser la llengua principal d'us en les relacions socials, comercials i administratives. És un objectiu estratègic irrenunciable. És un objectiu estratègic sinèrgic amb l'objectiu de la independència política: Com més presents estiguin arreu el català i la sensibilitat cap a la llengua, més probable serà la independència. D'altra banda, només la independència garanteix la supervivència de la llengua catalana a Catalunya. Per això la política lingüística d'Andorra.

El govern d'Espanya -i la Generalitat és el govern d'Espanya a Catalunya i si no us ho creieu recordeu qui és el president de la Generalitat- ho sap i, per tant, busca la substitució del català pel castellà a Catalunya. Matar la llengua catalana és la millor forma de matar l'independentisme a Catalunya.

Què ens diu això? Res de nou. Les coses no són fàcils. Molts anys d'unes determinades polítiques econòmiques i socials han fet de Barcelona una ciutat molt cosmopolita i barrejada en la que els, diguem-ne, monolingües catalans som, a dia d'avui, minoria. A molts barris la majoria són els monolingües en castellà. A tota la ciutat el coneixement del castellà és majoritari i per davant del coneixement del català. El fet és aquest. Estem perdent la ciutat. 

Si no volem perdre Barcelona cal que els catalanoparlants utilitzem  tant com sigui possible la llengua catalana. Cada matí ens hem de posar el barret de militant lingüístic i fer del "mantinc el català" l'acció tàctica habitual de la nostra acció política quotidiana i domèstica. Tot és política. A tot arreu, doncs, cal mantenir el català. No es demanen heroïcitats, no es demana conquerir Iwojima. Com va dir algú, hem pres la humil decisió de no retrocedir.

El català se salva quan se'l parla i se l'escriu correctament. I quan parleu, parleu amb sentit. Parleu de que cal combatre les discriminacions: per raça, per sexe, per llengua, per religió. Assenyaleu, parlant en català, l'enemic: els supremacistes. 

Feu notar que els supremacistes són, gairebé sempre, supremacistes nacionalistes espanyols. Feu notar com, gairebé sempre, la discriminació es fa en espanyol. Feu notar com, gairebé sempre, l'insult es fa en castellà.

Feu notar que parlar català és de les coses que fan enrabiar més al poder repressor, als racistes, als xenòfobs, als masclistes, als feixistes. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que lluiten contra la intolerància, contra l'odi, contra el supremacisme. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que estimen aquest país, aquests paisatges, aquests llocs i la gent que hi viu, aquests arbres i aquests animals, aquests platges, rius, valls i muntanyes. Parlar català et posa de part dels que se senten responsables d'aquest país, dels que se senten fills, hereus i protectors d'aquest país. Parlar català et posa de part dels que volen que aquest país sigui net, lliure i ordenat per als seus fills. Parlar en català et posa de part d'un projecte engrescador.

Parlar català és necessari per salvar Barcelona. No podem perdre Barcelona. Una altre Barcelona és possible. Una altre Catalunya és possible. Una Catalunya independent és possible, i necessària.

Diada Nacional

Avui ha estat un bon dia.

Avui he tornat a manifestar-me. Per la independència de Catalunya.

Avui he vist molta gent jove. També he vist molts adults i gent gran. He vist famílies. He vist les samarretes verdes de la diada d'enguany, i moltes samarretes d'anys passats. La de la Diada és una manifestació multicolor i a cada any que passa ho és més.

Diuen que no hi havia tanta gent com a altres anys. Serà veritat. Què voleu que us digui: si després de tots els errors, lluites absurdes i estúpides, i de les moltes i visibles carències que han demostrat les organitzacions independentistes, en general, però molt especialment els partits polítics, si després de tot això no es pot esperar que es manifesti dos milions de persones.

Jo el que he vist és a molta gent. Menys emprenyada i més engrescada. He vist gent amb ganes de fer coses i de mobilitzar-se. És la meva impressió subjectiva. A mi ja em serveix.

He sentit a Lluís Llach, ara en el rol de President de l'ANC. Ja és gran aquest home. Per mi sempre serà un referent. Han estat molts anys i moltes actuacions seves. Sempre reivindicatiu. Avui ja no té veu per cantar, però sí que la té per parlar. És un gran president per a l'ANC. 

Avui ha estat un bon dia. Aquesta és la sensació que m'ha deixat. He caminat molt i he vist molta gent. He escoltat i he parlat. He cantat l'himne nacional, envoltat de gent desconeguda que també ho feia. He anat sol a la mani, però no estava sol. No me n'he sentit pas de sol, en cap moment.

Som molts. Estem determinats. Els carrers avui han estat nostres i tornaran a ser-ho. 

La independència és possible. No és que ho digui jo. És que tots sabem que és així perquè tenim el record del primer d'octubre de 2017.  

I com és possible, ho farem. Farem la independència. Perquè és bona per a tots. Perquè és necessària per a poder seguir sent catalans.

Espero que la vostra diada nacional hagi estat tan bona com la meva.

Demà, aquesta nit hem de rumiar com, hi tornem. I l'altre, i l'altre, Fins aconseguir-ho.