Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Tempus fugit

Quan expliquem la nostra vida sovint ho fem per etapes. Parlem de l'etapa de la nostra infantesa, de la nostra joventut, de la primera feina, de l'any, o anys, que vam viure a un lloc determinat... La vida és un continuu, però en el nostre relat personal sovint va per  fascicles, capítols o parts.

Sense entrar en més detalls, en el meu cas, aquest estiu he tancat una etapa, i aquest setembre n'obriré una altre. Una nova etapa. Jo ja tinc una edat, fent el joc de paraules fàcil, ja en tinc dues i vaig camí de la tercera. Tanmateix encara estic tancant i obrint etapes, i que duri. I, de fet, gent que m'envolta, i de més edat que la que tinc, estan tancant i obrint etapes, també, i si Déu vol encara en podran tancar i obrir de noves. 

Però el temps és un continuu. La nostra vida és un viatge en aquest flux que no s'atura, que comença quan naixem i acaba quan morim. És el pas del temps. Sentim la necessitat  de marcar el pas del temps, potser per assaborir-lo, potser per aprofitar-lo.

La cosa és aprofitar el temps. Com s'aprofita el temps? com s'aprofita aquesta cosa líquida i inaprehensible, que som incapaços de copsar en la seva continuïtat i per això dividim en períodes, en cicles, afitem amb dates assenyalades i escapcem en etapes quan l'hem d'explicar?

Què vol dir aprofitar el temps? La societat ens diu: "monetitza el teu temps",  "guanya diners amb el teu temps", "ven el teu temps". Tot el món gira al voltant d'aquesta idea de transformar el temps en diners, que el temps és or. Temps és diner. És el que hem après des de ben petits.

La idea que amaga aquest "temps és diner" és que els diners són més importants que el temps. Però aquesta és una fal·làcia que, a més, és fàcil de refutar:  Per a què volem els diners? sovint els volem... per comprar temps!

És tràgic. Dediquem la major part del nostre temps a guanyar diners. Ho fem així perquè és així com hem après que és el món. Si treballem, guanyarem diners per a poder viure, per a tenir aliment, roba i un lloc on descansar. Serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. És raonable, però ara be la part bona: si treballem molt, si guanyem molts diners dedicant-hi temps, podrem satisfer els desitjos, la necessitat de reconeixement, podrem gaudir de plaers, d'experiències intenses. 

Si dediquem el nostre temps a guanyar diners, podrem fer que el reduït temps d'oci que ens resti sigui tan intens, tingui tanta qualitat que ens sentirem compensats amb el canvi.

Aquesta és la promesa de la nostra societat. I funciona. El cert és que cada vegada hi ha més gent disposada a sacrificar la major part del seu temps per la promesa de petits moments d'oci intens, de reconeixement social, d'èxtasis.

La gent creu aquesta promesa.

Potser perquè m'estic fent gran, ja no me la crec aquesta promesa. El cert és que per a molta gent, aquesta promesa no s'acompleix mai. Amb prou feines el temps que inverteixen en guanyar diners els proporciona els recursos per satisfer les necessitats bàsiques. Sovint ni això. En part, també, perquè el sistema ja s'encarrega de que les necessitats "bàsiques" tinguin més a veure amb el benefici d'uns pocs, que amb les necessitats de la majoria. 

Sigui com sigui, la gent segueix dedicant hores i hores a "guanyar" diners. Com si guanyessin res. No guanyen res. Perden el seu temps. El dilapiden. 

Si sabéssiu del cert que demà us moriu, què faríeu? Tant me fa la resposta. El que és segur és que el vostre temps seria un bé molts escadusser. El vostre temps valdria per vosaltres molt més que or. El cas és que no sabeu si demà seguireu vivint. En realitat el vostre temps és l'únic que teniu. i el seu preu és, independentment del temps que us quedi, infinitament més valuós que tot l'or del món. Perquè és únic i escadusser, més escadusser a cada segon que passa.

Però el sistema està pensat per a que la gent vengui el seu temps de forma miserable, a canvi d'una promesa que difícilment s'acomplirà. Els únics que poden creure en aquest sistema són els compradors de temps. Però el temps també els atrapa. Ningú viu per sempre. 

Els compradors de temps, el poderosos, sí que creuen en aquest sistema. El defensen a mort, amb repressió i violència, si cal, perquè, eventualment, ells sí que gaudeixen de moments d'oci intens, d'èxtasi, de reconeixement... Com addictes busquen viure en aquests moments i per això els cal mantenir a legions de seguidors i d'esclaus que els "venguin", a un preu gairebé gratis, el seu temps i la seva atenció. Per això els cal mantenir i mantenir-se en el poder.  Són vampirs de temps que xuclen la vida mateixa de la gent. 

Com ho fan? amb la falsa promesa del plaer, amb succedanis de l'èxtasi, també amb repressió i amb amenaces. Instintivament volem viure i l'amenaça a la vida és una coerció efectiva. Preferim viure, encara que sigui com esclaus, que deixar de viure. Si més no, podem acceptar l'esclavatge durant una part del nostre temps, si creiem que acabarà algun dia. Si creiem que algun dia serem lliures i gaudirem plenament del temps que ens resti.

Amb el pas del temps he après que no he de creure en falses promeses. He après que el meu temps és un bé preciós i únic. He après a identificar, defugir i combatre a alguns vampirs de temps però, certament, no a tots. No és fàcil detectar aquests  monstres perquè la mateixa societat és el seu constructe, la seva trampa. Un parany farcit d'esquers.

Ens cal un altre món i, com deia l'Arcadi, un altre món és possible. Però la revolta és difícil, perquè ens cal reconèixer, primer de tot, i cada dia, que no viurem per sempre, Que satisfer el desig, el plaer o l'èxtasi no són els objectius de la vida. Encara menys quan son altres els que ens ensinistren en quin plaer hem de sentir, quin desig satisfer, i quin és l'èxtasi que hem d'assolir. Potser caldria començar per llegir a Marc Aureli.  

"Titulitis"

Aquest passat mes de juny vaig presentar el treball final del Màster Universitari d'Enginyeria Computacional i Matemàtica, que és un interuniversitari entre la Universitat Rovira i Virgili, la pública de Tarragona, que és la universitat que lidera la part acadèmica, i la Universitat Oberta de Catalunya, que posa la infraestructura de campus virtual. 

És un màster relativament "curt" (però que he fet a un ritme lent i m'ha ocupat ben bé tres anys ) i que permet aprofundir en qüestions que m'interessen personalment, en el sentit de que m'interessen de forma no professional. És una màster que he fet per gust,  sense esperar que em proporcioni cap millora laboral. L'he fet  perquè m'agrada aprendre, perquè les mates sempre m'han agradat, tot i  que en el passat semblava que l'univers es congriava per a fer-me-les odiar, i perquè d'altres tòpics tractats, com la intel·ligència artificial, són de plena actualitat, i a mi m'agrada aprendre "fent", que encaixa força bé amb el model UOC 

Ho he passat molt bé fent el màster. Estic molt content d'haver-ho aconseguit i no puc deixar de pensar que té una part d'èxit personal. Per la dificultat, també, atès que per circumstàncies familiars el TFM ha estat molt més difícil d'acabar del que esperava. A mi m'ha representat un fort desgast. No tant per a tasca en si, com per les circumstàncies que l'han envoltat.

Amb aquest títol resulta que a dia d'avui soc Enginyer Tècnic de Telecomunicació en l'especialitat d'equips electrònics, des de 1992, per la UPC; també soc Màster en Enginyeria Informàtica, per la UOC, des de 2022; i ara, afegeixo el Màster en Enginyeria Computacional i Matemàtica, per la URV-UOC, a 2025. Tres enginyeries. Alguna més en caurà si les meves circumstàncies vitals m'ho permeten. 

Jo podria ser un cas de "titulitis". Però no ho soc. La "titulitis" és aquest vici social que imposa que per accedir a qualsevol càrrec o lloc de treball,  cal un títol. Això no hauria de ser dolent. De fet seria molt bo que es pogués confiar plenament en que els títols que s'obtenen al sistema educatiu proporcionen una base de coneixements teòrics i pràctics suficients per accedir a les professions que fan referència. Seria molt bo que quan s'oferta un lloc de treball, es pogués confiar que el títol que es demana sigui realment el que es necessita, i que un recent titulat pot, si més no, afirmar que té els coneixements teòrics i pràctics suficients per exercir aquella tasca i ser productiu en un temps raonable. Això seria l'òptim, però sovint les ofertes de treball demanen títols que no són escaients. Com que això és així des de fa molt de temps, la gent sovint infla els seus curricula amb títols, distincions, càrrecs... 

Fa molts anys la formació universitària només estava a l'abast de famílies riques. Ser llicenciat, metge o enginyer era un senyal de ser "de bona família" i de classe benestant. El títol universitari era enlluernador i provocava el respecte de les classes treballadores. EL progrés va trencar aquesta barrera de classe i tots els que avui voltem la cinquantena vam viure una època en la que els estudis universitaris es van posar a l'abast d'una bona part de les butxaques familiars. Encara suposava un gran esforç, però les famílies treballadores van poder veure com els seus fills accedien a la universitat i obtenien aquells títols tan preuats. 

Un efecte secundari va ser el menyspreu  dels títols de formació professional no universitària. Perquè el títol universitari et portava a "manar" i els títol de formació professional" a ser "manat", a la cadena de muntatge, a ser classe subalterna. Aquest era el pensament de la gent. "Estudieu, fills, i podreu manar". 

És clar, no tothom pot manar. Quan tothom pot estudiar, quan pots tenir molta gent amb el títol necessari per accedir als llocs directius, el fet d'accedir-hi, o no, depèn d'altres factors.

En tot cas, els títols van passar de ser una condició suficient, a una condició necessària (encara que no suficient)  per accedir a llocs de feina ben pagats, o de caràcter directiu. Es descompta que el poder té títols. Els funcionaris de nivell alt són, sens dubte, titulats  universitaris. El sector privat també valora les titulacions. Les grans corporacions de les finances, banca, tecnologia, consultoria demanen, gairebé de forma sistemàtica, titulats universitaris.

Calen aquests títols? Sovint no. Sovint les tasques que es fan demanen coneixements que no són els que s'imparteixen a les universitats. O potser sí que s'imparteixen però, per excés o per defecte, el nivell no es correspon amb el que es demana.

Per una banda hi ha una societat que sobrevalora els títols; per una altre empreses que utilitzen els títols com a filtres per a les demandes d'ocupació; a més, títols oficials que no sempre responen a les necessitats reals de coneixements teòrics i pràctics de les empreses i, per tant, empreses de formació que aprofiten aquesta necessitat de formació per oferir cursos i titulacions de caràcter privat. Al final, oficials, o no oficials, hi han títols per a tot.

Potser hi ha un excés de títols. No sabria dir. Potser sí que cal una formació fortament especialitzada per omplir determinats buits de personal en àrees concretes de coneixement. Però també és cert que, sovint, per a moltes tasques, la formació universitària demanada és un cas flagrant de sobre-formació. 

Sigui com sigui hi han un parell de constants: una, la majoria de la societat, encara avui, dona molta importància a les titulacions; dues, obtenir una titulació demana, sovint, un esforç gran i sostingut per part de l'estudiant.

És a dir, potser els títols que es demanen no són adequats al lloc ofertat, potser estan sobrevalorats, potser la formació associada al títol no és l'escaient a les tasques que es demanaran. Caldria anar amb molta cura a l'hora de demanar un títol per a un determinat lloc de treball. Caldria saber molt bé quins coneixements teòrics i pràctics són els que estan associats al títol i, valorar amb cura, si aquest conjunt de coneixements són escaients al lloc demanat. És per això que els títols professionals haurien d'estar reconeguts i recolzats per les associacions professionals respectives, i aquestes associacions haurien de tenir veu i vot en la confecció dels programes formatius que condueixen a la consecució dels títols.  Per la seva part, la Universitat hauria de vetllar de mantenir i aportar el caràcter innovador i de recerca a les diferents àrees coneixements. 

Tot es podria fer millor. Sens dubte. En tot cas, estudiar per obtenir un títol és una tasca individual. És un esforç intens i que s'allarga en el temps. O així hauria de ser. Obtenir un títol, universitari, en particular, vol dir que aquella persona té, o hauria de tenir, una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici. A més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli. Obtenir un títol costa. Demana un esforç. Obtenir el títol és, en part, un reconeixement a aquest esforç  i a aquesta capacitat. El títol vol dir que la societat sap que ets capaç d'esforçar-te per aconseguir uns objectius, i que has acreditat uns coneixements teòrics i pràctics sobre una qüestió determinada.  És un reconeixement i aquest és el seu valor.  Per això és un èxit personal.

Per això des d'aquí, una felicitació sincera a tots els nois i noies, homes i dones, que aquest passat mes de juny han aconseguit les titulacions de ESO, cicles formatius, batxillerat, graus i màsters universitaris, doctorats, postgraus, cursos de tota mena. Perquè ha estat un esforç llarg i sostingut, que mereix un reconeixement. I animar als que no ho han aconseguit a que tornin a intentar-ho. Que mirin de trobar en què han fallat, que mirin de corregir-ho, que no es desanimin i que tornin a intentar-ho. Si al final no pot ser, que no pensin pas que és un fracàs. Mai és sobrer el coneixement. Potser més endavant, o potser una altre via. El meu consell és, no deixis mai d'aprendre. El títol està bé, però no és el més important.   

Justament aquests dies s'han conegut notícies de polítics, de tots els partits, a esquerra i a dreta, que han mentit en el seu curriculum. Polítics que han dit que tenien uns títols que no tenien.

Han mentit. Han ocupat llocs públics enganyant a la gent. Han volgut passar pel que no eren. Han volgut fer creure a la gent que tenien una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici, a més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli que no tenien.

En canvi han demostrat que són uns mentiders, uns cínics, uns corruptes de la pitjor espècie. Han volgut passar per "llestos", i han tractat a la resta del món de ruc. Han demostrat ser uns classistes. Volen lluir unes titulacions que no tenen. Volen el reconeixement que impliquen aquestes titulacions sense l'esforç necessari per aconseguir-les. Volen fer creure que tenen uns coneixements que no tenen. Volen ocupar uns llocs, i acaparar uns sous, que no mereixen en cap cas, per manca de coneixement, i per manca d'ètica. 

Qui menteix en una titulació hauria de quedar inhabilitat permanentment per a l'exercici d'aquella titulació. Se li hauria d'impedir, fins i tot, l'accés als estudis. Si més no fins que demostri que és una persona digna de confiança davant un tribunal format per titulats de la titulació ofesa per la mentida. Perquè qui menteix dient que té un títol que no té, ofèn. Ofèn, i molt, als que s'han esforçat, de forma intensa i sostinguda en el temps, per fer-se dignes del títol. Per honorar aquest reconeixement obtingut amb esforç. Vet-ho aquí.