Aigua

 Ahir al matí, a la ràdio van posar les declaracions d'un dels responsables de la gestió de l'aigua a Catalunya. El tipus, tot indignat, es queixava que "a les ciutats" no s'està fent l'esforç que cal per estalviar aigua. Deia que la gent només s'ha esverat quan s'ha dit que no es podrien fer servir les dutxes als gimnasos i que la mesura afectaria fins i tot als jugadors del Barça.

Com de costum, la ciutadania és culpable d'alguna cosa.

Miri, no. La gent no és culpable. La major part de la ciutadania va amb el cinturó molt ben cordat. Un bon grapat de forats més del que tocaria. La major part de la ciutadania no va a gimnasos, i a la major part de la ciutadania, que potser és del Barça, les possibles afectacions de les restriccions de consum als jugadors del Barça li és absolutament igual.

La ciutadania és aquest ens que només és fort quan no fa cas. Quan la ciutadania calla i obeeix, o vota i deixa fer és quan la ciutadania lliura les armes i esdevé ramat. Això ho sap molt bé tota la classe política. Per això aquesta insistència obsessiva en culpabilitzar a la gent.

Ens diuen que la gent tenim poder: en tant que consumidors podem decidir com han de ser els productes, i forçar polítiques. Se'ns diuen moltes coses, però el fet és que la "fal·làcia del poder del consumidor" és particularment perversa. Els consumidors no van, majoritàriament, al mercat a fer política. Van a omplir el rebost amb els calés, més aviat escadussers, amb que poden comptar. Majoritàriament la gent no tria el producte car però ecològicament sostenible i amb envasat reciclable. Tria allò que pot adquirir. Més encara tria allò que pot adquirir dins l'oferta disponible, perquè la gent no tria què hi ha als lineals del súpers, només tria, si pot, el què fica al carret.

La gent no decideix quina és la oferta, només decideix amb moltes restriccions quins productes consumeix. El "poder del consumidor" només és possible quan hi ha multiplicitat d'ofertes a preus assequibles i similars. Quan només hi ha un producte o servei, no hi ha tria possible. Quan l'aigua és un monopoli, no es pot triar i no hi ha "poder del consumidor", i qui diu l'aigua, diu l'energia, i tants d'altres.

Si els lineals estan plens de productes barats i assequibles, però que són criminals per a l'ecologia, i té uns pocs productes molt cars que la propaganda diu que salvaran el planeta, podeu estar segurs que la majoria de la gent triarà els productes barats. Podeu posar-vos-hi dempeus que la majoria dels que consumiran els productes cars i ecològicament sostenibles (sempre segons la propaganda) no seran persones amb ingressos baixos.

El mateix es pot dir de l'aigua. La gent estalvia aigua, essencialment perquè l'aigua és cara i no estem per alegries.

La gent podria estalviar més aigua si fes servir rentadores més eficients, cares i modernes, encara que també caldria comptar quanta aigua s'ha consumit per a fer aquests productes tan cars, eficients i moderns, i veure si al final del seu temps de servei aquest productes han estalviat aigua o, en realitat, només han desplaçat el consum d'aigua del consumidor al productor, i que, en realitat el poc guany en el consum d'aigua no es compensa en cap cas per l'excés de consum en la banda del productor. Amb la resultant que aquest productes "ecològics" i "eficients" en realitat no han fet més que incrementar el consum.

La gent podria estalviar més aigua si disposes de circuits de reciclatge d'aigües grises. És dir, la mateixa aigua sabonosa que s'ha fet servir a la dutxa i al lavabo que es fa servir de nou per a la cisterna del vàter. Però, és clar, això suposa que cal fer uns circuits i cal afegir uns dipòsits que són incompatibles amb les mides de les capses de mistos en que viu la gent a les ciutats. Capses de mistos, val a dir, amb preus de lloguer dignes de mansió victoriana. Com és que, per llei, no es posen aquests circuits i aquests dipòsits a tota la nova construcció? com és que les capses de mistos no tenen preu de capsa de mistos? No hauria de ser, per llei, que les capses de mistos tinguin preu de capsa de mistos?

La gent podria estalviar aigua si els edificis on viuen, per llei, haguessin de tenir un sistema de recollida i emmagatzematge d'aigües pluvials, i per llei, s'hagués de construir un sistema de distribució intel·ligent de l'aigua captada

Aquestes mesures es podrien haver posat, per llei, ja fa molt de temps. Però això ni està ni es planteja i, de fet, no ha estat una necessitat urgent fins que l'increment de la població resident (els veïns de tota la vida que encara no hem marxat) i la flotant (els turistes i la gent que cada dia ve a treballar) han desbordat la capacitat dels recursos hídrics.

Dic que ha estat l'increment de la població, i no la sequera, la causa. Ho refermo. No dubto pas que la sequera ha posat les coses molt més difícils del que ja eren, però de sequeres sempre n'hi han hagut, el que no hi ha hagut sempre han estat 8 milions de catalans i 10 milions de turistes.

No es pot dir que no es podia preveure. El nostre himne nacional parla de que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Si bé mai ha quedat clar com ens ho havíem de fer per a que fos rica, el que sí es clar és que via turisme i via immigració s'ha aconseguit que estigui força plena. Plena a vessar. En excés. En tot cas, si aquest era l'objectiu, no es podia preveure també que hi haurien necessitats hídriques?

No només això, si fa desenes d'anys que es ve advertint dels efectes desertitzants del canvi climàtic a Catalunya, com és que ara els agafa de sorpresa?

Perquè aquesta és la qüestió: hi ha uns bens públics que han de ser gestionats per al benefici públic, i ha d'existir una estratègia que permeti continuar gaudint d'aquest beneficis malgrat els canvis que es puguin produir. Dit d'una altra forma, gestionar l'aigua vol dir tenir reserves per a les èpoques d'escassedat. Tenir una estratègia vol dir saber què hem de fer per a seguir disposant d'aigua suficient quan la població s'incrementa, perquè és un objectiu de país, i quan el clima canvia i el país es desertitza, que és un repte de país. Un repte que que ara, per l'estupidesa i l'avarícia d'anys, ja és inevitable, és imminent, i només es podrà pal·liar en algun grau que dependrà de l'estupidesa i l'avarícia amb que l'encarem. No sóc optimista.

Vet aquí el problema. Estupidesa i avarícia. La gran solució que els polítics han donat a l'estratègia i la gestió de l'aigua ha estat privatitzar el recurs.

I ara, per estupidesa i avarícia, tenim que la gestió de l'aigua està en mans privades. Això sí, privades, però amigues de la classe política. Tenim que aquesta gestió privada, que sobre el paper és més eficient, i competitiva i tota la pesca, té pèrdues del 25% del cabal d'aigua a les canalitzacions. No són més eficients. Són, de fet, uns inútils que malbaraten un recurs vital. Vital, que ve de vida. No es pot viure sense aigua. Ens diuen que no podran corregir aquestes pèrdues fins el 2025. Ens diuen que els haurem de compensar els guanys que deixaran de tenir pel menor consum degut a les restriccions d'us. Són, de fet, uns mafiosos que s'aprofiten que tenen el monopoli -controlen l'aixeta de l'aigua- per obligar a la gent a pagar. Mafiosos que tenen el vistiplau de la classe política, per a aprofitar-se de la ciutadania. Portes giratòries entre classe política i monopolis. Lleis pensades per afavorir interessos econòmics, a canvi de llocs en consells d'administració amb sous indecents.

Ara cal dir que la culpa és de la gent. El cas és que tenen raó en una cosa: la gent és culpable. Però no de consumir en excés. No. La gent és culpable d'haver permès que aquests mafiosos i corruptes estiguin on estan. La gent és culpable d'haver permès i tolerat aquesta classe política d'inútils, estúpids i avariciosos. De fet, tampoc és ben bé culpabilitat. En realitat, els polítics sovint només són un reflex de la societat que els ha encimbellat. Si som estúpids, covards i avariciosos, els nostres polítics ho seran encara més. És impossible tenir una gestió i una bona estratègia de país quan els responsables de dissenyar-la són estúpids, inútils, covards i avariciosos.

En fi. Aigua. Més ens valdrà que plogui perquè està clar que dels polítics, directors generals, càrrecs de confiança i alts funcionaris no ens en podem refiar gaire. Tampoc ens podem refiar gaire de la societat, que amb prou feines té per anar fent amb el que troba al súper i que vota i es pren la política com una mena de competició esportiva en la que el que compta és l'escut, i que guanyin "els teus". I no, no és culpa de la gent. Els han fet creure que la democràcia era això, i que no hi ha res més. En el mentrestant, també  ens han fotut l'aigua.

Informe PISA

 El resultat de l'informe PISA ha aixecat polseguera. Ha fet mal. Cou.

No agrada que et vinguin de fora i et diguin que estàs malament. Que has perdut i que més val que espavilis. Que ja no ets allò que acostumaves a ser. Cou més quan et diuen que «els altres», els «rivals» tradicionals, els "adversaris" ho estan fent bé. Que estan millorant. «però a tu, què t'ha passat?»

Perquè, indiscutiblement, si ets l'únic que perd vol dir que ets l'únic  que ho està fent malament. Que estàs cometent errors. Cometre errors és acceptable. De fet, són necessaris. Sempre que dels errors se n'extregui algun aprenentatge. Sempre que de l'anàlisi dels errors se'n dedueixin accions de millora.

Vet aquí un primer problema: difícilment els polítics encarregats de gestionar l'ensenyament i l'educació acceptaran que han comès errors. Els polítics a Catalunya mai accepten que han comès errors. Mai s'equivoquen, i «fracàs» no és una paraula del seu vocabulari. Algú té la «culpa» del fracàs, i la "culpa" sempre és dels «altres»: dels governs anteriors, de les circumstàncies internacionals, de Madrit... darrerament s'ha posat de moda que la «culpa» és de la gent, que està poc conscienciada, o alguna cosa similar, i la forma de corregir el «fracàs» és «educar» a la gent, fer «pedagogia» (infantilitzant-la), i amenaçant  amb sancions, que en darrer terme és «castigar» als «culpables».

Avui sentia a la tertúlia de Catalunya Ràdio que parlaven de l'informe PISA i pensava que el primer problema el tenim amb els polítics. No només els càrrecs i gent de partit amb carnet, també els periodistes, opinadors, tertulians i "creadors i líders d'opinió" que són, en realitat, propagandistes i divulgadors dels discursos de partits. El problema són, en sentit ampli, els mateixos partits. El problema és que l'acumulació de poder per a posar-lo al servei d'interessos particulars va en contra del que és el bé comú.

Fa molt de temps que els partits serveixen com a agències de col·locació de personal a càrrecs públics, ja sigui per a interès d'aquesta gent col·locada, ja sigui per interès de la gent que els ha col·locat. Només de forma secundària per l'interès de la gent que els ha votat.

Què voleu que us digui...  fan bé. Quin és l'interès de la gent que els ha votat? es fa difícil de dir. Segur que hi ha molta gent que vota en consciència, després d'haver llegit els programes dels partits, d'haver-los comparat, d'haver fet preguntes a uns i altres tot sol·licitant aclariments d'aquells punts que no estan ben explicats o ben argumentats. Segur que molta gent vota després d'haver fet tot això i haver-ho passat pel sedàs de la pròpia ideologia i el propi judici crític. Totalment segur. M'atreveixo a dir que un grup ben important dels electors segueix aquest procediment metòdic i racional per a decidir el seu vot... 

Però, ai las! Em temo que també hi ha qui vota perquè "sent els colors" del seu club, vull dir, del seu partit polític, o perquè li agradaria ficar-se al llit amb el candidat o la candidata, o per qualsevol altre raó que se us passi per la barretina. 

 Sospito que aquest conjunt heterogeni també és un grup important. Tenint en compte això, els partits fan bé de prendre el poder que els dona la gent, i fer amb ell el que els vingui de gust. Si més no, servir els propis interessos particulars que són ben clars i definits és més racional que servir uns interessos que ves a saber quin són.

Però tant de poder en mans de tants pocs ens hauria de posar en alerta. En tant que administrats, ja siguem o no votants, no ens podem refiar dels partits. El bé comú és una cosa poc evident. El bé comú hauria de tenir alguna cosa a veure amb un model i una estratègia: amb un "què volem ser de grans" i a quin ideal de societat aspirem. Això suposa una reflexió col·lectiva que, ni s'ha fet, ni es permet que es faci.  I així anem,amb un model, o models, ambigus, quan no oposats o en conflicte. La distinció entre esquerres i dretes també va de models. 

Un cop hi ha un model, cal fer-lo efectiu. Tornem-hi: fer efectius els models potser va en contra d'interessos particulars. Si aquests interessos particulars tenen prou poder, impediran que els models es facin efectius o imposaran el model que els afavoreixi mes, sense que sigui gaire important si, nominalment, el partit que imposa el model i el model imposat siguin d'esquerres o de dretes. Mentre el model serveixi als interessos i la gent els segueixi votant, el bé comú, el model i l'estratègia només són circumstancials.

La meva opinió és que el problema amb l'educació és molt profund. Molt greu. Catalunya és un país que ha passat, en poc temps dels 6 milions als 8 milions de persones. Catalunya rica i plena no és pas cap mala cosa. Al contrari. Els nens de les famílies immigrants no són el problema. Cap nen és un problema. Si de cas, els infants són una oportunitat. Però, és clar, cal tenir un model del que volem i un pla per fer realitat aquest model.

Es poden fer moltes coses per a millorar: calen grups reduïts a les escoles; calen materials formatius de qualitat, gratuïts i accessibles; cal professorat ben format, motivat i ben pagat; cal reforçar als nens que els cal reforç; cal detectar i estimular als nens que tenen més talent i millors aptituds, per a ajudar-los a desplegar el seu potencial; cal protegir als nens dels assetjadors; cal protegir als nens de la pobresa; cal transmetre coneixements, capacitat d'aprendre, capacitat de recerca, esperit crític, mètode científic, maduresa, resiliència enfront la frustració, paciència, cal transmetre respecte, moderació, compromís amb el bé comú...

És evident que moltes d'aquestes competències, valors i caràcter no es poden transmetre a l'escola ni li correspon a l'escola transmetre'ls. Calen famílies. Cal que els nens tornin a una llar on els espera una família, on família tant pot ser la família parental més o menys ampliada, com la monoparental, com la tribu o el clan. Tant me fa si als nens els cuiden els seus pares com si ho fa el cos de bombers. El que cal és que els nens tinguin un lloc estable on viure i créixer, on se sentin segurs i estimats, on tinguin figures de referència i se'ls transmetin aquests valors i caràcter que l'escola no pot transmetre. En darrera instància, ha de ser la societat en conjunt la que educa als seus fills, la que es compromet a formar-los, estimar-los i protegir-los.

 Calen famílies però és difícil per als pares poder estar amb els fills, educar-los, cuidar-los i estimar-los quan la vida els fa destinar la major part del seu temps a pagar hipoteques i despeses de tota mena. 

 Si els fills són una dificultat afegida a aquesta forma de vida, potser és el model el que ens falla, no? 

Potser el problema és que  sistema necessita treballadors a temps complet. Potser el sistema està pensat per a treballar, produir i consumir, en lloc d'estar pensat per a educar als fills, per a cuidar als grans, per a protegir la vida. 

Potser el sistema, o el model d'avui, fa que tenir fills sigui un error que només cometen els immigrants que no estan avisats. Potser tenir fills limita la carrera professional i, aleshores, tenim una societat que es divideix en una classe «alta» de professionals que essencialment, té pocs fills  que no vol cuidar,  i una classe social «baixa» de base immigrant que té feines dures, mal pagades i que té fills que no pot cuidar. El sistema funciona amb aquests dos nivells. Els fills de la classe «baixa» tenen poques possibilitats d'ascendir socialment i , els poc que ho aconsegueixen, ja sobre avís, repeteixen l'esquema de no tenir fills. 

Vet aquí un model que destrueix a les persones i els seus bagatges culturals. Vet aquí un sistema que deshumanitza profundament a les persones i els treu una cosa tan bàsica com la relació pares-fills. Vet aquí un sistema que tritura la humanitat i ens converteix en peces d'un engranatge. Peces que es reemplacen, ja que és molt millor per als comptes de resultats que permetre que es reprodueixen. El millor del cas és que això ens sembla que és «progrés».

Un sistema i un model que va contra els nens, directament. Són les seves primeres víctimes, perquè els nens, i els mes grans, són els humans més dèbils, els més inútils per al model i el sistema, els més improductius, la despesa que cal eliminar. El sistema no vol ni fills ni avis: vol immigrants que facin la feina a sous baixos. Vol peces reemplaçables que produeixin des del minut zero, que no calgui formar i que requereixin poc manteniment. Aquest és el gran desastre. I ens sembla que això és «progrés».

Segur que es poden fer moltes coses per a millorar els resultats a les proves PISA. Accions concretes que permetran millorar la posició e Catalunya al rànquing. Segur. I segur que les implementaran i es millorarà. Per una qüestió de simple necessitat: o es millora, o no se'ls votarà, i perdran el poder. Però em demano què voldrà dir  aquesta millora en el rànquing que ja dono per descomptada (tot sigui que els polítics siguin encara més incompetents del que ja han demostrat ser). Voldrà dir que ja sabem què volem ser de grans? voldrà dir que tenim clar cap a on volem anar? 

L'altre dia sentia algú que deia que a la Xina els nens volen ser astronautes, i que, a Catalunya, volen ser influencers. Vet-ho aquí.