Porcs, esvorancs i PISA, i un manifest de denúncia

No en tinc cap prova, però tampoc cap dubte, que darrera del tancament de l'accés, per causa de la pesta porcina, al medi natural i, en particular, al parc de Collserola, hi han interessos crematístics no confessats i inconfessables. No ho sé: alguna operació especulativa immobiliària, o l'execució d'alguna acció sobre el parc que els usuaris no hauríem tolerat. 

Ves a saber. O potser és una forma de tapar alguna nyapa que han fet. O potser és per por que la presència d'usuaris provoqués un incendi incontrolable. Ni idea. 

Hanlon recomana no atribuir a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament per incompetència o estupidesa, i jo crec que, en general, aquest és un bon consell. Tenint-lo en compte, matiso la meva idea original: Sospito que les causes ocultes del tancament de Collserola es deuen a una barreja de corrupció i incompetència. No ho puc demostrar, però n'estic convençut.

De l'estupidesa i l'avarícia de certs individus se'n senten altres persones, però també les bèsties i les plantes. L'esvoranc a la línia 2, un forat aparegut del no res, de 30m de diàmetre per 20m de profunditat, hauria pogut causar morts i ferits entre els treballadors i veïns. Gràcies a Déu que això no va passar. Però el desastre s'ha cobrat víctimes entre la fauna del lloc, i la solució que han donat, tapar el forat i tots els equips, una grua i un parell de generadors inclosos, que van caure dins, amb tones de ciment pot provocar ben aviat nous desastres, de tota mena: nous esvorancs, contaminació de l'aqüífer, mort de fauna i flora local. 

Ara mateix, però, diuen que tot està arreglat, i que el món torna a ser un lloc feliç i ordenat. El problema és que no me'n refio. Per què hauria de refiar-me'n? No són gent de fiar. En el millor dels casos, son uns estúpids incompetents, i en el pitjor uns mentiders. Fixeu-vos: Informe PISA. Des del març passat que els nostres estimats líders saben que el sistema educatiu català no podrà ser avaluat, perquè s'han descartat un 23% de les proves per causes diverses: corresponen a infants amb deficiències cognitives, de salut mental, de desconeixement de l'idioma... Ara ens diuen, quan no hi ha més remei que fer-ho, que només es podien descartar un 5%. Que deu ser un error. En concret, un error dels centres que han fet els examens. Curiós. Curiós quan la comunitat educativa porta queixant-se activament tot l'any. De fet, portava molts anys queixant-se. Es queixen i es queixaven d'un sistema educatiu en fallida. 

L'escàndol PISA és molt gros. Suposem que és cert que un 23% dels alumnes no estan en condicions de ser avaluats. Com s'ha arribat a aquesta situació? Com és que no s'aboquen tots els recursos disponibles, fins el darrer cèntim, per a remuntar una situació que és la d'un estat fallit? 

Al contrari, suposem que no és cert. Suposem que algú ha comés un error. Aquest error ha estat fortuït o intencionat? Tan dolents eren els resultats? 

En el primer cas, error fortuït, ha fallat tota una cadena de verificacions sobre unes proves que tenen un caràcter internacional. El ridícul és, doncs, immens, i deixa Catalunya sense unes dades bàsiques i estructurals. Perquè l'ensenyament és estructural. Aquesta sí que és una estructura d'estat. L'ensenyament ha de ser de qualitat. Ha de ser la millor que es pugui proporcionar. Només es pot millorar allò que es pot mesurar i que, efectivament, es mesura de forma correcta i precisa. Ara no es pot.

El segon cas, error intencionat, és pitjor. Perquè junta malícia, amb incompetència o cinisme. Malícia, perquè han volgut enganyar. Incompetència, perquè sembla que ni tan sols han calculat que l'engany seria inevitablement descobert més aviat que tard, en tractar-se de dades públiques. O potser cinisme, perquè, tant els fa el ridícul, perquè ja compten amb que controlaran la informació (o propaganda) que rebrem els catalans, que al final és el que importa, atès que els catalans votem a aquesta colla de mafiosos.     

Però considerem Hanlon: No s'ha pretès enganyar a ningú. S'han fet les proves PISA amb honestedat. S'han eliminat les proves que havien d'eliminar-se. Però el sistema educatiu està tan trinxat, el país està tan ensorrat, la immigració és tan fora de mida que, simplement, Catalunya no és comparable amb l'entorn europeu. Ni tan sols amb l'espanyol. El desastre és total. El desastre és directament responsabilitat d'anys i anys de governs inútils i, en particular, i aquí potser més ens val no ser ingenus i sospitar que ha estat intencionat, una immigració desbocada des del primer d'octubre de 2017 cap aquí.

Per què me n'hauria de refiar dels nostres estimats líders? Crec que, majoritàriament, són uns inútils, o pitjor, uns mafiosos. No me'n refio. Ni tinc cap motiu per a fer-ho.

Tot plegat fa que la sospita d'interessos ocults en el cas del tancament de Collserola no me la tregui gens de sobre. Sospitem que s'està fent una matança de porcs senglars a Collserola. En realitat, no ho sabem. Podria ben bé ser només una excusa, o una tapadora d'alguna cosa més fosca. Digues-me conspiranòic. En tot cas, una cosa que em cridava l'atenció era el silenci, o la molt dèbil veu, de les entitats animalistes, que no es queixaven per aquesta suposada matança. Però, a la fi, alguna cosa m'ha arribat a les mans: https://sossenglars.org/

Aquesta gent han publicat un manifest que reprodueixo a continuació. Paga la pena llegir-lo perquè venen a confirmar que les decisions preses no semblen seguir criteris gaire científics. Tot plegat, sembla que estem en mans d'incompetents i/o corruptes. Però també crec que cada cop més i més gent se n'està adonant.

 

"Context: la PPA, la indústria porcina i el porc senglar 

La Pesta Porcina Africana (PPA) és una malaltia vírica que afecta els porcs domèstics i els senglars (Sus scrofa). 

Tot i que la PPA no afecta les persones, la Generalitat ha justificat les batudes i l’extermini massiu de senglars a Collserola i als voltants —una espècie autòctona— amb el pretext d’erradicar la malaltia i protegir la indústria porcina. 

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha anunciat que, des de l’inici del brot el 28 de novembre de 2025 fins al 14 de maig d’enguany, s’han invertit 19 milions d’euros públics per matar senglars. 

Els diners no només es destinen al reforç de les captures, amb aportacions directes a la Federació Catalana de Caça, sinó que també es vol impulsar la comercialització de la seva carn. 

Segons dades oficials de la Generalitat de Catalunya, des de l’inici del brot fins al 18 de juny d’enguany, ja s’han analitzat 7.354 senglars, dels quals 344 són casos positius i 7.010 negatius. En altres paraules, de cada 100, menys de 5 tenien PPA (el 4,68%) i 95 estaven sans. 

La setmana del 15 de juny, dels 569 senglars analitzats, només 2 van resultar positius (el 0,4%). El recompte de captures de senglars a la resta de Catalunya suma 26.587 animals des de l’1 de gener fins al 18 de juny de 2026. 

Caçar tota la població d’aquesta espècie autòctona per erradicar la malaltia no segueix criteris científics: és ineficient. La vigilància passiva —la recollida de cadàvers al medi— detecta el virus amb una taxa de positivitat per mostra d’entre el 30% i el 70%, fins a deu vegades més eficient, i amb un cost marginal pràcticament nul. 

Nombrosos científics i organitzacions sense ànim de lucre, membres de l’ens consultiu públic creat el 2023, la Taula del Senglar —el degà de la Facultat de Veterinària de la UAB, juntament amb una entitat ecologista i una animalista—, han presentat bibliografia científica extensa a la Generalitat amb una proposta concreta de gestió no letal3 i han estat ignorats sistemàticament. 

La Generalitat ha decidit, sense consultar ni la ciutadania ni els especialistes en fauna, els ecòlegs o les entitats de benestar animal, utilitzar diners públics per exterminar tota la població d’una espècie autòctona sense veritable justificació científica, lògica ni ètica: només per protegir la indústria porcina.

Exigim

Aturar la matança de senglars com a eina per aturar el brot de la PPA i gestionar l’anomenada sobrepoblació de senglars, tant a Collserola com a la resta de Catalunya. 

Reorientar el pressupost cap a la vigilància passiva dins un perímetre que delimiti el focus (ZRI) i cap a la bioseguretat als punts de contacte. 

El compliment per part del Govern català de l’obligació legal d’actualitzar setmanalment tota la informació relativa a la gestió de la PPA, inclosos els recursos públics emprats, en virtut del Decret 8/2021, de 9 de febrer, sobre la transparència i el dret d’accés a la informació pública. 

La declaració de Collserola com a zona de seguretat i refugi de fauna, gestionada com una àrea de contenció i observació sanitària i no com un territori de persecució cinegètica. 

El compromís del Govern català d’aplicar vies de contenció no letals, tant en animals silvestres com domèstics, en situacions d’emergència epidemiològica, i d’implementar la immunocontracepció (esterilització de senglars) com a via de gestió alternativa a la caça per a la regulació de poblacions. 

Establir mesures de protecció reforçada per als santuaris i refugis d’animals davant situacions d’emergència epidemiològica, tenint en compte que els animals que hi habiten es troben fora del circuit de producció, de manera que se’n preservi la integritat i autonomia i se’n garanteixi la salut i el benestar.

Què diuen els organismes internacionals i els estudis científics? 

El control de la PPA s’ha de basar en l’evidència científica i en estratègies integrades, d’acord amb l’enfocament One Health impulsat per la FAO, la WOAH i la Comissió Europea. La prevenció requereix actuar sobre la interfície humà–animal–medi com a estratègia principal, més que no pas centrar-se únicament en la reducció numèrica de la fauna silvestre.

L’EFSA és inequívoca en aquest punt: la propagació de la PPA depèn de múltiples factors i la seva epidemiologia no es pot explicar només per la densitat de senglars. La bioseguretat i la vigilància passiva són els mètodes més eficaços per a la detecció precoç de la malaltia. La localització i retirada ràpida de carcasses infectades és clau per limitar la persistència i la propagació del virus.

Els estudis sobre la dinàmica poblacional del senglar indiquen que la caça intensiva no és una eina suficient ni garantida per controlar la població. Ben al contrari: trenca l’estructura i l’organització social dels grups, fet que pot alterar els cicles reproductius i afavorir un augment poblacional. En grups familiars estables, la reproducció de les femelles joves està condicionada per l’estructura social del grup i per l’activitat reproductiva de la mare; quan aquesta estructura es desballesta, es perd aquest fre natural a la reproducció.

Estudis demostren com la persecució indiscriminada d’animals infectats pot afavorir la dispersió de la PPA en alterar els patrons de distribució i augmentar el moviment i el contacte entre individus. La mateixa EFSA identifica les batudes com una activitat que incrementa el moviment dels senglars i, per tant, el risc de dispersió de la malaltia —un risc agreujat per l’alta concentració de virus present a la sang dels animals infectats.

La població de senglars de Collserola ocupa un nínxol ecològic fonamental. Si s’extermina, aquest espai tendiria a ser ocupat de nou per altres senglars, segons els principis bàsics de la dinàmica de poblacions. Per això la caça intensiva o els intents d’extermini difícilment constitueixen una solució efectiva a llarg termini.

Reflexions finals

La matança no pot ser la resposta als desafiaments epidemiològics ni als de la convivència amb la fauna silvestre. Defensem solucions fonamentades en el respecte a la vida animal i en la convivència, que garanteixin alhora l’equilibri dels ecosistemes.

La capacitat de sentir dels animals (sintiència) ja és una realitat oficialment reconeguda, tant per la comunitat científica (Declaració de Cambridge sobre la Consciència, 2012; Declaració de Nova York sobre la Consciència Animal, 2024), com pels diferents textos normatius: a l’any 2007 al Tractat de Funcionament de la Unió Europea, a l’article 13; al Codi Civil de Catalunya ja es va preveure des de l’any 2006 a l’article 511-1.3; i al Codi Civil espanyol el reconeixement d’aquesta condició es va donar amb la redacció de l’article 333.bis a l’any 2021 (en vigor a l’any 2022). Paral·lelament, l’ordenament jurídic penal també ha sigut permeable a aquesta sintiència, evolucionant en la reforma operada a l’any 2023, de manera que ha ampliat l’àmbit dels delictes contra els animals a tots els animals vertebrats, incloent també els animals vertebrats en llibertat, i alhora inclou en la consideració de maltractament la integritat física i psíquica de l’animal . Aquesta circumstància comporta que, en una interpretació teleològica i sistemàtica de les normes que integren l’ordenament jurídic, sigui necessària la recerca de solucions ètiques, davant de qualsevol situació -com ara, epidemiològica- a l’hora de definir mesures d’actuació sobre la fauna silvestre.

Reivindiquem el valor biològic del porc senglar, que aporta riquesa a la biodiversitat, i en particular la població de Collserola, que té una genètica única a tota Europa. Reivindiquem també el seu valor ecològic per les funcions fonamentals que duu a terme dins l’ecosistema: escarbant, aireja el sòl i afavoreix la germinació de plantes; contribueix a la dinàmica del sotabosc; dispersa llavors en els seus desplaçaments; i, com a omnívor generalista, regula poblacions de petits invertebrats i altres organismes.

En un context de fragilitat ecològica global i davant les mesures d’extermini, reclamem l’aplicació del principi de precaució, recollit a l’article 191 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, davant possibles conseqüències ambientals imprevisibles, interpretat en relació amb l’article 45 CE que reconeix el dret al medi ambient i el deure de conservació, essent aquesta una responsabilitat dels poders públics, així com la Llei 40/2015, del Règim Jurídic del Sector públic, que estableix l’obligació dels poders públics d’actuar sota els principis de legalitat, eficàcia i proporcionalitat.

Denunciem també el fort impacte emocional que aquestes pràctiques generen en les persones que viuen a prop de les zones afectades i en totes aquelles que defensen una relació amb la natura basada en el respecte. 

La gestió letal del senglar, com a pretesa mesura de contenció de la PPA per protegir la indústria porcina, és en extrem desproporcionada, i ens fa qüestionar si aquesta indústria és realment tan decisiva per a la societat catalana com per requerir mesures d’extermini que poden provocar un desequilibri ecològic important. Parlem d’una indústria que només representa entre l’1 i el 3% del PIB de Catalunya i que destina entre el 55 i el 60% de la seva producció a l’exportació. És, a més, una indústria altament contaminant per nitrats i purins: part dels municipis afectats per aquesta contaminació han estat declarats “zona vulnerable”, i l’Administració ha hagut de destinar milions d’euros anuals per garantir-los aigua potable. Ara, a més, hi destina diners públics per protegir la producció porcina de la PPA. Són recursos que no repercuteixen en cap bé comú: d’aquesta indústria no en depèn la sobirania alimentària ni cap servei públic. La seva existència mateixa, en el model actual, és altament qüestionable, i caldria començar a estudiar models de diversificació que reduïssin la concentració d’explotacions i apostessin per la reconversió industrial cap a la transició proteica.

Fem una crida a la ciutadania, a les persones i organitzacions vinculades a l'ecologisme, a l'animalisme i a la defensa dels drets dels animals, així com a la comunitat científica, per defensar d'una gestió responsable, transparent i respectuosa amb la fauna silvestre. 

PLATAFORMA PER A LA DEFENSA DEL SENGLAR (Sus scrofa) 

Barcelona, 24 de juny de 2026"

Corrupció i col·lapse

El poder corromp, i el molt poder corromp molt. El PSOE té molt de poder a Barcelona, a un bon grapat de municipis de Catalunya i molt de poder a Madrid. En l'exercici d'aquest poder no està sol, i els seus aliats varien depenent del moment, del lloc i de la circumstància, però el vèrtex, en tot cas, segueix sent el PSC/PSOE. Els "socialistes" concentren una enorme quantitat de poder. També concentren una quantitat enorme de (presumptes) casos de corrupció. Afegirem que, allà on mana el PP, amb VOX d'aliat, també es denuncien grans quantitats de (presumptes) casos de corrupció. 

Els aliats del PSOE, ja sigui per simpatia o perquè això s'encomana, o perquè també tenen molt de poder però que ve d'una altre banda, pel que sigui, també tenen (presumptes) casos de corrupció.  

A xarxes socials i mitjans desafectes és força senzill trobar llistes de (presumptes) casos de corrupció que afecten al poder, on el poder pren la forma de partit. Pràcticament tots els partits tenen casos de corrupció. Sovint aquesta corrupció té noms i cognoms concrets. Sovint aquests noms i cognoms concrets es relacionen amb cercles molt propers, àdhuc íntims, de les persones amb més poder dins dels partits més poderosos. La (presumpta) corrupció, doncs, arriba fins a dalt de tot.

D'ahir mateix, al Vilaweb: Com el cas Zapatero esquitxa Illa. Tràfic d'influències amb Huawei?  

A mi, personalment, OCTUVRE em sembla referència obligada, imprescindible i necessària. Marta i Albano són valents i rigurosos. A OCTUVRE estan seguint el cas DGAIA, vet aquí l'últim vídeo que han penjat sobre el cas: 

Per cert, aquest altre vídeo assenyala les actituds mafioses i repressives del poder a Catalunya:

 

El poder corromp. La història recent mostra com els successius canvis de color dels governs espanyols han estat propiciats per una explosió de casos de corrupció. Tant és el color del govern. Quan els governs espanyols porten un parell de legislatures, la corrupció sobre-ix i vessa: La política es torna angoixosament irrespirable i la certesa que els uns i els altres no són més que uns mafiosos de la pitjor espècie porta més i més gent a abstenir-se, i als fanàtics dels uns i dels altres a enfrontaments amb aires de guerra civil. 

Com es diu a fòrums independentistes, aquest cop, però, al front de l'Ebre anirà sa mare. 

I és que no ens cal anar a cap front de l'Ebre. A casa ja en tenim prou de merda. 

A Catalunya no és que es faci gaire millor, però els anys del procés, seguit dels anys del 155, han fet que la classe política hagi hagut d'anar més amb compte. De fet, ha estat la legislatura de Salvador Illa i el PSC amb el suport de Comuns i ERC,  la de la "pacificació" i "normalització" del país i oh! sorpresa! amb la "pacificació" i "normalització" s'han destapat tot de casos de (presumpta) corrupció que afecten al PSC i als seus aliats. Corrupció (presumpta) i gestió pèssima i ineficient d'uns recursos que, també val a dir, són cada cop més minsos i que, a més, estan supervisats per Madrid. Catalunya te menys autogovern que mai, i els pressupostos de la Generalitat serveixen, essencialment, per regar les menjadores del PSC i dels seus aliats ERC i Comuns.

Diguem-ho tot també, tots els partits auto-anomenats "de govern" tenen també un interès crematístic en l'exercici del poder. 

El PSOE aguanta perquè els seus aliats tenen interès en mantenir-lo al poder, perquè s'hi juguen calés, en forma de sous i en forma de contractes, fraccionats, assignats a dit a contractistes amics. Així és com funcionen PSOE i la companyia actual. Si la companyia en fos una altre, funcionaria igual. I si en lloc del PSOE fos el PP, el mateix.

L'estat espanyol és corrupte des de la seva fundació: L'espoli d'Amèrica va proporcionar un poder immens, i aquest poder immens va produir una corrupció també immensa, de caràcter, cultural i estructural. 

Es molt important comprendre això. No és possible canviar-ho. És inevitable. La corrupció anirà a més.

En aquesta estructura corrupta, els Països Catalans sota l'estat espanyol són l'última colònia. Una colònia que ha estat i és explotada amb la col·laboració de les elits locals.

Però la colònia està exhausta. La mamella cada dia raja menys i de forma més pobre. Ara bé, sense colònia no hi ha imperi. L'avarícia, que és el pecat darrere la corrupció, està matant l'imperi espanyol. Amb l'esgotament i la destrucció de l'economia, la societat, la cultura i la identitat catalanes, l'imperi espanyol garanteix, de pas, la seva pròpia autodestrucció. Inevitablement. Perquè la corrupció cada dia va a més, i les classes treballadores i productives, també inevitablement, cada dia que passa s'empobreixen i minven.

El col·lapse explicat en una frase: Catalunya no podrà pagar la factura espanyola, i arribat el cas cap espanyol voldrà pagar la factura catalana, ni tindrien la capacitat per a fer-ho. Quan Catalunya passi a ser una despesa, Espanya es desfarà.   

Crec que això serà el que passarà. I aviat. 

Sobreviurà Catalunya al col·lapse que ve?  

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

La matança del porc - 2.

Al darrer post explicava que no havíem pogut anara a passejar per Collserola a causa del tancament del parc. El tancament del parc es justificava per tal d'impedir l'escampament de la pesta porcina. 

D'aleshores ençà  se n'han conegut més detalls de tot aquest afer. El més destacat és el que fa referència al possible origen del brot. Inicialment es va assenyalar un "entrepà d'embotit infectat, abandonat per un turista a una àrea de servei". Aquest explicació tenia la virtut de ser molt senzilla i ja se sap que, atenent al principi de la navalla d'Occam, l'explicació més senzilla acostuma a ser la més probable, en condicions similars.

El problema és que aquesta explicació tan senzilla plantejava algunes preguntes interessants: d'on hauria sortit aquest embotit infectat? el turista infectat es va fer l'entrepà al seu país d'origen i va a esperar a llençar-lo justament quan passava per aquesta zona? Per què? Porta més entrepans infectats aquest turista?  Potser podíem haver esperat un seguit de brots resseguint una ruta principal, oi? com és que el brot apareix només a Cerdanyola, ben a prop d'un centre de recerca en, casualitats de la vida, malalties dels a animals i, en particular, de la pesta porcina?

Bé, a dia d'avui, la teoria que està prenent més força és que el brot de pesta porcina es va originar a un centre de recerca.  

Incís, dic teoria i no certesa perquè els mitjans oficials es resisteixen a confirmar-la. Tot i els indicis que l'assenyalen. Primer un incís i després ja en parlaré dels indicis.

El problema és que des del primer moment s'ha assenyalat la teoria de l'entrepà infectat, i des del primer moment s'ha assenyalat com a conspiranoics als que van apuntar que ben a la vora d'on s'havien trobat els primers porcs morts hi havia una centre de recerca sobre la pesta porcina, i que pensar en una fuita era una opció raonable.

El poder ho és perquè, entre d'altres coses, controla els relats i, per tant, pot influir en el que la gent sap o creu.  Els missatges del poder mai són la veritat perquè sempre són missatges de part, parcials,  interessats i, sovint, propaganda. Quan no són, directament, mentides. 

Jo puc creure que la sospita que el brot de pesta podia estar originat a un centre de recerca l'han tingut sempre i que, com tants d'altres cops, s'ha intentat controlar el relat per a transmetre la sensació de que el poder sempre ho fa tot bé i vetlla per la gent. Però, com sovint passa, també, aquest control del relat els ha sortit malament. 

Perquè l'indici que assenyala a una fuita a un centre de recerca és molt fort: la soca del virus de pesta porcina detectada als porcs morts és la mateixa que es fa servir en centres de recerca i no es troba als casos de pesta porcina que es donen a la natura.

Fot-li.

Sembla, doncs, que no era una teoria de la conspiració. Sembla, doncs, que en aquests centres de recerca, per la raó que sigui, s'està treballant amb material sensible de forma poc segura. Potser és poc segura per manca de pressupost: perquè els sistemes de seguretat no siguin suficients, o perquè no funcionin bé per manca de manteniment, o per manca de formació dels usuaris. En definitiva, l'administració no ha posat els calés que feien falta en manteniment i formació. 

També pot ser que aquests laboratoris estiguin fent unes recerques amb materials per als que no tenen les acreditacions necessàries. Algunes informacions apuntaven que aquestes recerques sobre pesta porcina només estan permeses a laboratoris d'un determinat nivell de seguretat, i que cap dels laboratoris de la zona tenia aquest nivell acreditat. Si això és així, de nou les administracions han estat negligents en les inspeccions. 

Pot ser també que l'eliminació dels residus de les investigacions no s'hagi fet de forma segura. De nou aquí caldria revisar els procediments en sentit ampli, perquè la recerca sobre malalties contagioses demana no només laboratoris segurs i ben preparats, també demana circuits de transport  i circuits d'eliminació i destrucció de residus de forma segura i controlada. De nou, les administracions són responsables de garantir que aquestes cadenes segures es mantenen, i cal posar els pressupostos i les inspeccions que siguin necessàries. 

La qüestió no és funcionarial. No es tracta de posar gent que controli si qui toca ha signat a la casella corresponent. El que cal és assegurar que no hi han fuites. No es tracta de tenir funcionaris. Es tracta de tenir bons tècnics que saben el que fan, i que aquests tècnics disposin dels mitjans i de la tecnologia necessària per fer bé la seva feina i actuar eficaçment en cas d'emergències,

Sí, és clar, també caldran funcionaris que comprovin les signatures, però ni els tècnics són funcionaris, ni els funcionaris, tècnics. Són dues feines ben diferents que han de fer-se bé les dues, però només la dels tècnics és imprescindible, i la que justifica la funcionarial. El que cal és que no hi hagin fuites. No serveix de res que els papers estiguin tots bé si després la pesta porcina s'escampa.

El mateix es pot dir dels bombers, i els plans de seguretats, o dels metges i infermeres, i els plans de salut. La feina de l'administració és gestionar els serveis. Gestionar els serveis no és el mateix que prestar-los. Prestar serveis depèn dels tècnics, no dels funcionaris i, en tot cas, el que és imprescindible és prestar bé els serveis. Sí, és cert, prestar bé els serveis també vol dir que estiguin ben gestionats. El perill és que la capa de gestió pot deixar els papers i els informes tan bé com es vulgui, mentint si cal. Per això se suposa que han d'haver inspeccions i auditories externes. Però, en fi, també en coneixem d'escàndols amb auditories externes. En definitiva, el poder sempre intenta controlar el relat.

També és possible que hagi hagut errors dels tècnics: que no s'hagin seguit correctament els procediments per posar-se i treure's els vestits de protecció, per exemple. És possible. 

La possibilitat d'una cadena d'errors humans hi és sempre. No hi han sistemes amb seguretat al 100%. Però per això cal fer revisions dels plans de seguretat, simulacres, incorporar nous procediments... De nou, tot depèn de la quantitat de recursos que s'hi aboquin. Els tècnics poden cometre errors, però la responsabilitat última és de l'administració.

El cas, doncs, és que l'administració l'ha cagat. Potser per deficiències acumulades de molts anys de no posar diners, o per manca d'inspeccions, o de formació. Ves a saber.

Però la reacció de l'administració ha estat responsabilitzar a la població. A castigar-los sense anar al parc. La reacció és matar els porcs de Collserola. La reacció és ficar  a la Unidad Militar de Emergencias a que faci batudes per Collserola. L'únic que aconseguiran serà que els porcs fugin de Collserola. Ja no en deu quedar ni un a hores d'ara. Si havien porcs infectats s'escamparan i aviat veurem l'aparició de nous casos lluny de la zona de "confinament". 

En fi. La direcció de l'administració és cosa dels successius governs, i els governs des de fa molts anys els formen gent molt poc preparada i només interessada en els rèdits polítics i electorals i en els seus interessos personals, o dels lobbies que representen. No tenim molta cosa a fer. En tant que administrats només se'ns permet, cada quatre anys, votar dins d'una oferta restringida. A canvi d'aquest "dret" acceptem sotmetre'ns a "l'autoritat". 

És curiós, se'ns permet "triar" la direcció de l'administració; i se'ns torna el sotmetiment a una "autoritat". D'administració a autoritat. De tria a sotmetiment.  Aquesta és la mentida essencial, fonamental i estructural del sistema. 

Mentrestant, la pesta s'escampava. 

 

La matança del porc.

Ahir dissabte vam provar de fer un passeig per Collserola. En arribar a l'accés, aquest estava tancat per una cinta de la guàrdia urbana. Una persona que estava per allà ens va dir que era per la pesta porcina i ens va donar alguna explicació. Es veu que l'accés estava tancat a tot el parc.

La pesta porcina mata porcs, ja siguin de granja o salvatges. La pesta porcina no afecta a les persones. Les persones, si de cas, en podem ser transmissores perquè, segons ens diuen, la pols de les sabates pot portar el virus a altres llocs. 

Aquest argument em sembla absolutament increïble. En tot cas, suposant que és cert, és que tota la fauna que viu al parc no pot transmetre aquest virus amb les seves potes? o els ocells que fan nius? o els insectes?  Només els humans que, per cert, ens movem per camins i corriols ben definits som els que podem escampar aquest virus? Tot això em sona als mateixos arguments de pa sucat amb oli que es van fer servir per als confinaments del Covid.

Diuen també que el que es vol és "confinar" als porcs de Collserola. Em pregunto com pretenen fer-ho. Amb cintes de la guàrdia urbana? Als porcs això se'ls en refot bastant.

La cosa és que a Catalunya el sector porcí mou un munt de calés, i la pesta porcina fa que no pugui exportar i, per tant, suposa unes pèrdues multimilionàries. El sector està molt espantat perquè tem que la pesta entri a les granges i, en aquest cas, caldrà sacrificar tots els animals de les explotacions afectades.   

Aleshores, per a impedir que la pesta porcina afecti als porcs de les granges, la solució és exterminar als porcs salvatges. Curiós, també. Ignorava que els porcs en llibertat anessin a visitar als amics i familiars captius. 

La pesta porcina és una malaltia per a la que no hi ha vacuna ni tractament. I no n'hi haurà perquè és una malaltia essencialment erradicada i per a la que, per tant, no surt a compte fer recerca en vacunes o tractaments. Per això, si un porc salvatge agafa la pesta porcina, molt probablement es morirà. Si és un porc de granja, se'l sacrifica a ell, i a tots els altres porcs de la granja. 

A un ecosistema autoregulat, a vegades hi han plagues i virus que s'escampen i que afecten a determinades espècies. A vegades les espècies afectades poden desaparèixer perquè la plaga las delma fins a un punt en que l'espècie ja no és capaç sobreviure. En altres ocasions l'especie afectada desenvolupa immunitat de forma natural, o el virus perd força i, finalment, l'espècie afectada sobreviu a la plaga.  És, més o menys, el que va passar al Pirineu fa cosa de pocs anys amb els isards. Una plaga va delmar la població d'isards del Pirineu. La cosa va arribara a ser preocupant però, finalment, la plaga es va superar i la població d'Isards s'ha recuperat,

Però l'ecosistema de Collserola i de la zona afectada pel brot de pesta porcina no és autoregulat, en cap cas. Si ho fos, hi haurien llops, que són els depredadors naturals dels porcs salvatges, i ni hi són ni se'ls espera. Al contrari, és un espai molt humanitzat, amb un munt d'infraestructures i amb una fauna i flora que sovint és víctima de la gestió, o de la deixadesa en la gestió, dels espais forestals. En última instància, és un sistema sotmès als designis i interessos econòmics. Els depredadors "naturals" dels porcs d'aquesta zona som els humans.

El cas és que alguns dels humans que vivim a Barcelona  hi trobem gust a voltar per Collserola i, de tant en tant, albirar porcs salvatges, o altres espècimens  de la fauna local. Per això que no em deixin entrar al parc em fa pujar la mosca al nas. I que em diguin que el problema és la pols del calçat em fa emprenyar perquè tinc la sensació que em prenen per un enze. El cas és que no podem entrar al parc per no escampar la pesta porcina. No podem entrar al parc. No podem accedir al medi natural. Per a mi això s'assembla molt als confinaments que vam patir pel Covid. El missatge oficial parla de confinar, però no a les persones: es vol confinar als porcs.

Volen "confinar" als senglars. No volen que la gent entri al parc. Per què?  L'explicació podria ser que no es vol soroll. Es veu que aquest "confinament" dels porcs servirà per "posar trampes" i que "es facin captures".

Sembla ser, doncs, que volen "capturar" als porcs salvatges. Què faran amb els porcs "capturats"? Dur-los a un camp de concentració i reeducació per a porcs? Em temo que no, i que "capturar" és un eufemisme per "matar". Es volen fer "captures" i no batudes, perquè les batudes, amb gossos bordant i caçadors  tirant trets a tort i dret posen als animals en alerta i fugen, que és justament el que es vol evitar. És dir, cal capturar als porcs i eliminar-los sense fer merder, professionalment, industrialment, científicament, per evitar que els supervivents s'espantin i fugin. Dic jo que que d'alguna cosa s'adonaran els supervivents quan comencin a trobar-se sols.   

És dir, no volen que la gent entri al parc perquè van a massacrar als porcs. Sembla que la idea és massacrar als porcs en un radi d'un grapat de  quilòmetres al voltant de la zona en que s'ha detectat el brot de pesta porcina.

Estem doncs davant d'una matança, silenciosa i efectiva,  del porc. Salvatge, en aquest cas i per partida doble: matança salvatge del porc salvatge. A major glòria de la indústria porcina. A la festa no hi som convidats els usuaris habituals del parc perquè, probablement, no ens convé ser testimonis d'escenes de crueltat innecessària. És  millor que escrivim les nostres neures a un blog, mentre assaborim un bon entrepà d'embotit, o piquem uns talls de pernil del país.

En fi. Fa molts anys que el nostre món s'alimenta de la producció industrial de carn i cereals, i això no canviarà en un futur. perquè per molt que ens veiem com a gent moderna i avançada i cultes i bufons, el cert és que en aquest món n'hi uns pocs que manen i uns molts que obeeixen. Que aquests que obeïm, que som la majoria, som tractats com bestiar de granja. Que el que ens salva (per ara) és que, a més de força de treball, també som consumidors i, per tant, som una explotació que dona beneficis i que interessa mantenir-nos vius, ben lligats als proveïdors de productes de consum entre els que destaquen els aliments i els fàrmacs.  

 En definitiva, som el bestiar i la carn de canó de l'elit. Com que som molts, ens cal alimentació industrial. Digues-li pinso, digues-li insectes, o digues-li pernil ibèric, al final tot és indústria i capitalisme. Que tot això és un negoci molt lucratiu i que, si per mantenir al negoci cal sacrificar el bestiar, de l'espècie que sigui, se'l sacrifica, i punt. 

Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Natalisme i immigració

Aquest matí estava escoltant la ràdio. Parlaven dels moviments natalistes als EUA. És a dir, dels grups que defensen que la gent ha de tenir molts fills. 

Voler tenir molts fills sempre ha estat  vinculat a extremismes religiosos. Quan ens topen amb una família nombrosa, la pregunta que més aviat que tard sorgeix és: "són de l'Opus?" 

En la meva opinió ha de ser la racionalitat, i no la religió, la que porti a una parella el decidir si vol tenir fills i quants vol tenir. I dic parella per simplificar, però aquest raonament també val per els models de família no tradicionals, monoparentals,  homosexuals,  comunes i col·lectius...

Jo crec que la decisió de tenir fills ha de venir del compromís dels pares en l'educació dels fills, i de les possibilitats materials de criar-los i educar-los.

Penso que ser pare és una experiència vital fonamental. Ets pare, o no ho ets. I quan ho ets, és per a tota la vida. Ser pare no et fa millor persona, evidentment, però crec que determina inevitablement quina mena de persona seràs. No si seràs una bona o mala persona, però t'obligarà a fer tries que determinaran  trets personals.

Per als fills, és evident que l'ambient familiar que trobin, les possibilitats d'educació i criança que se'ls pugui oferir també determinaran bona part de les persones que seran.

L'estat hauria de proporcionar mitjans i ajudar a les famílies, en el sentit ample, que vulguin tenir fills. Perquè un dels objectius dels estats hauria de ser prestar serveis i ajudes a la gent per a que aquesta es pugui desenvolupar, per a que puguin tenir vides plenes i satisfactòries.

Vet aquí, el primer problema. Aquest mai ha estat l'objectiu dels estats . Els estats, tot i que a les seves constitucions puguin posar coses tan boniques com el dret de la gent a ser feliços, no tenen aquesta prioritat.

No. Els estats són essencialment estructures de control. En el millor dels casos. En el pitjor, directament estructures mafioses o d'explotació.

Els estats són estructures al servei del poder, i són ells mateixos un poder. Els poders ho són perquè tenen súbdits, i els súbdits no són més que recursos. Els drets dels súbdits són, essencialment, una molèstia per a l'exercici i abús del poder i, per tant, cal acabar amb els drets de la gent. El millor símil dels estats és la granja, com ja va mostrar Orwell. Per als estats la població és indistingible del bestiar. Un recurs en el que el que compta no són els individus, sinó la massa total. A les granges industrials, no es demana quants caps de bestiar hi han, sinó quin pes total de bestiar hi ha. Perquè el pes en determina els Kg d'aliment i d'antibiòtic que cal proporcionar per a mantenir la producció de carn, és a dir, de consumidors i de productors.

És per això que els natalistes són una molèstia. En general qualsevol ideologia que vulgui portar a la gent el dret a decidir, en aquest cas decidir si vol, o no, tenir fills, és una amenaça per al poder. Perquè li dificulta controlar aquesta variable de forma directa.

Aquest dies ho estem veient: es parla de la Catalunya dels 10 milions. Avui en som 8, amb les infraestructures de quan érem 6. Una previsió de creixement demogràfic que, atès l'índex de natalitat de Catalunya només podrà ser assolit amb l'entrada d'immigració.

Ja ho he dit algun cop, a risc de que se'm titlli d'extrema dreta, la immigració massiva és el somni humit de les elits. Perquè és una massa de productors / consumidors que tenen molts pocs drets, que estan, essencialment desarrelats, i que, per tant, són fàcilment controlables pel poder. Sempre es poden fer deportacions massives d'immigrants quan ja no interessen. Sempre se'n poden fer entrar de nous quan cal mà d'obra barata. Quan el nombre d'aquesta força de treball precària  es prou gran, els treballadors autòctons, arrelats al país, amb consciència dels propis drets, passen a ser una minoria que veu com inevitablement els drets es perden i els sous baixen.

Tothom té dret a emigrar, perquè tothom té dret a viure i a tractar de prosperar. Tothom. Catalunya ha estat un país de pas, un país d'emigrants, i un país d'immigrants. Un país que ha rebut exiliats, i del que n'han fugit compatriotes vers l'exili. Tothom té dret a viure i a anar allà on pugui viure. I també crec que la majoria de la gent que s'exilia o emigra a un altre país és conscient que haurà d'adaptar-se al que trobi. Estic convençut que són ben pocs els immigrants i exiliats que arriben amb esperit de colonitzador o de conqueridor. Sí, és clar, venen amb els seus costums i les seves creences, i cal esperar que només amb molt d'esforç i paciència  les canviaran, si les canvien. L'acollida als immigrants ha de fer-se des del respecte, de llurs costums, i de les pròpies del país, oferint al nouvingut la possibilitat de conèixer-les i de que les faci seves. I també cal informar-lo i fer-lo partícip dels drets i deures que té en viure al país d'acollida. Tot això cal fer-ho i fer-ho bé.

Una altre cosa és que el poder vulgui fer-ho bé. En definitiva, algú que no sap que té uns drets, no els defensarà, ni els exercirà. Això passa amb els immigrants, però també amb els nacionals. La ignorància és la millor arma del poder. Perquè de la ignorància en ve la por, i de la por, l'obediència.

El poder vol immigració.  El poder vol mà d'obra barata aquí, i consumidors allà, i la millor forma és fer-ho amb poblacions flotants. En definitiva, amb poblacions que no representen una despesa fixa. Per això, d'aquesta Catalunya dels 10 milions el poder vol que quatre en siguin immigrants. Perquè així tindran el bestiar ben controlat. Perquè en els seus càlculs, aquesta Catalunya que monocultivarà el turisme necessita aquesta quantitat de bestiar per a mantenir els negocis del poder en marxa.

I per això, aquest matí estaven abominant del natalisme a la ràdio, dient que era una ideologia que, sense ser d'extrema dreta, s'associa a l'extrema dreta i a governs d'extrema dreta, dient que els natalistes són una elit que defensa els seus privilegis elitistes. Que el natalisme és xenòfob i racista. Dient que el natalisme està assocat a nacionalismes ultres. Coi, a Catalunya, el primer verset del nostre himne nacional és "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena". Pel que es veu, el poder opina que la forma correcta d'omplir-la és amb immigració, i que voler que sigui plena amb els nostres fills és racista i xenòfob. És molt sorprenent.

O potser no tant, perquè fa temps que els mitjans, públics i privats, no són més que eines de propaganda, d'adoctrinament i d'infantilització, allà on haurien d'informar, educar i entretenir.

Per a quan un debat seriós sobre la natalitat del país? per a quan un debat seriós sobre immigració? per a quan un debat seriós sobre com volem que sigui Catalunya? Perquè s'escatima sempre el debat sense mentides sobre els avantatges i desavantatges d'una Catalunya independent? 

Mentrestant, Barcelona ja és la ciutat del món amb més massificació turística. El turisme no deixa de ser una forma d'immigració temporal, i la via d'accés més important de la immigració il·legal.

Perquè, el cas, és que la immigració il·legal existeix, i hi ha gent que no té el permís de residència, i que han arribat aquí buscant feina, i no l'han trobat, i aquest és un problema molt gros que cal encarar de forma urgent. O potser no ho és tant d'urgent, per al poder, al que li convé tenir aquesta reserva d'aturats,  de ma d'obra sense drets, per mantenir els sous baixos, i a la classe treballadora dividida entre legals i il·legals. En definitiva, res de nou, perquè aquesta anàlisi sobre l'atur és ben coneguda i ja l'havia fet Marx.

Voler tenir fills, molts fills, a priori no és racisme, ni xenofòbia. Hauria de ser, simplement, una tria possible i racional dels pares. El que caldria és proporcionar mitjans per a que els pares poguessin fer aquesta tria de forma lliure, i per això caldria una educació laica, sense fonamentalismes religiosos, una formació que permetés als joves fer plans vitals raonables, un sistema econòmic que oferís feines de qualitat. Uns governs, en definitiva, al servei del ciutadans, i no com ara, que està al servei d'elits mediocres i cobdicioses, que tracten al poble com bestiar, i al país com un femer.

Apagada i mediocritat per disseny

 Aquests dies tothom parla de l'apagada del passat dilluns. Enmig de la munió de tertulians "experts", de tant se sent alguna veu que parla amb autoritat i autèntic coneixement de causa. Per descomptat, aquests també han de ser escoltats amb sentit crític. De totes les explicacions que se senten, em criden molt l'atenció les reflexions que ha fet Antonio Turiel. Vet aquí una de les intervencions que ha fet sobre l'apagada, i que es pot trobar a Internet:

Hi ha molta gent que parla de conspiracions, ciberatacs... Bé, Turiel diu que l'explicació és una avarícia, o més ben dit, cobdícia, estúpida.

Jo no sóc un expert, però hi ha un principi que funciona força bé, en general: el principi de Hanlon, que esmento sovint en aquest bloc. Aquest principi diu que "no atribueixis a la malícia allò que es pot explicar satisfactòriament per l'estupidesa", i qui diu estupidesa, pot dir incompetència, o ignorància, o deixadesa. 

L'explicació de Turiel es pot resumir en que s'ha instal·lat energia solar fotovoltaica de forma massiva, i això és bo, però s'ha instal·lat  "a mitges", es dir, sense els corresponents compensadors, que són cars i que són necessaris, imprescindibles, quan la proporció de potència fotovoltaica assoleix nivells majoritaris a la xarxa elèctrica. El que ha passat és que durant molt de temps, no calien aquests compensadors perquè la fotovoltaica no representava el component dominant. Però, com més va,  més necessaris i imprescindibles són.  Els compensadors, en realitat, poden ser centrals elèctriques que es puguin connectar de forma ràpida per proporcionar la compensació dels fluxos de producció associats a la fotovoltaica. Poden ser centrals hidroelèctriques (una altre forma d'energia solar, en realitat), o de gas, o de cicle combinat. Però, ai las, aquestes centrals generen menys beneficis que les fotovoltaiques, i les companyies elèctriques les apaguen si no hi ha demanda...oblidant (per incompetència? per avarícia , o estupidesa, que porta a assumir riscos?) que sense compensació, la fotovoltaica pot enviar la xarxa sencera a la desconnexió. 

La fotovoltaica és una gran solució, però, com tot, cal utilitzar-la correctament. 

El problema és que el sistema és mediocre per disseny.

Tot el model econòmic actual es basa en maximitzar beneficis. Els beneficis venen de proporcionar allò que està contractat amb la mínima despesa possible per a proporcionar-lo. Eventualment, si no es pot honorar el contracte pot haver una sanció econòmica. Ara bé, el càlcul de beneficis pot trobar que el màxim benefici s'obté minimitzant las despeses de forma que potser de tant en tant no es pot honorar el contracte, però les sancions seran menors que la despesa de fer-ho. Per tant, per disseny, el sistema falla de tant en tant i, tanmateix, els beneficis són més alts que  si el disseny fos més segur. 

Sembla, doncs, que el que ha passat és això. Aquesta apagada, en realitat, no perjudica a les energètiques.  En realitat, aquesta apagada vol dir que el seu sistema de maximitzar beneficis funciona. Ara entraran en joc els seus departaments jurídics, amb la missió d'impedir possibles sancions. Si tenen èxit, ja us puc ben garantir que n'hi hauran més d'apagades. 

Si us heu fixat, us adonareu que la mediocritat per disseny és aplicable a tot tipus d'empresa. Bé, doncs, no cal dir que la mediocritat per disseny és com funciona el món. No és que ho digui jo. És que només cal fixar-se en com funciona el món del treball i veureu que és així. Tothom va just. No s'arriba. Si la feina la pot fer un becari, que no la faci un sènior. Si el becari l'espifia no passa res, perquè la possible sanció queda compensada, de sobres, amb l'estalvi salarial. A més, sovint, les espifiades no comporten sancions. 

Que després els usuaris i clients hagin de patir cues, productes de poca qualitat o mal instal·lats, acabats defectuosos... tant se val, perquè es queixen, però no reclamen, i quan volen reclamar es troben que és una carrera d'obstacles, i no compensa l'esforç. Mediocritat per disseny. 

Tenim un problema molt gros, i és que no es pot escapar d'aquest món, que és mediocre per disseny. Per disseny, aquest món fa més rics als rics, i més pobres als pobres. Però el món, a més cada cop és més mediocre per a tothom, més brut, més contaminat i més miserable. Avui, el nivell de vida és pitjor que fa una dècada, i ho és perquè portem una dècada més de mediocritat acumulada. Mediocritat és el que provoca les bombolles, com la crisis de les subprime al 2008, o de les punt com, abans. Mediocritat és, probablement, el que va provocar la crisi del Covid. Mediocritat és el que hi ha darrere les guerres, ja siguin convencionals o comercials. Mediocritat a tots els nivells.

I el problema és molt gros perquè, reconeguem-ho, ja ens està bé i participem, en som part, la justifiquem, la volem, la desitgem, ens identifiquem amb tota aquesta mediocritat. Som mediocres en un món mediocre. El disseny ja hi compta amb que som mediocres, i només funciona perquè ho som. De fet el sistema ens educa i ens condiciona per a ser mediocres.  El sistema no està pensat per a persones brillants. El diagnòstic és aquest. Què fem per a superar-ho?

Aigua

 Ahir al matí, a la ràdio van posar les declaracions d'un dels responsables de la gestió de l'aigua a Catalunya. El tipus, tot indignat, es queixava que "a les ciutats" no s'està fent l'esforç que cal per estalviar aigua. Deia que la gent només s'ha esverat quan s'ha dit que no es podrien fer servir les dutxes als gimnasos i que la mesura afectaria fins i tot als jugadors del Barça.

Com de costum, la ciutadania és culpable d'alguna cosa.

Miri, no. La gent no és culpable. La major part de la ciutadania va amb el cinturó molt ben cordat. Un bon grapat de forats més del que tocaria. La major part de la ciutadania no va a gimnasos, i a la major part de la ciutadania, que potser és del Barça, les possibles afectacions de les restriccions de consum als jugadors del Barça li és absolutament igual.

La ciutadania és aquest ens que només és fort quan no fa cas. Quan la ciutadania calla i obeeix, o vota i deixa fer és quan la ciutadania lliura les armes i esdevé ramat. Això ho sap molt bé tota la classe política. Per això aquesta insistència obsessiva en culpabilitzar a la gent.

Ens diuen que la gent tenim poder: en tant que consumidors podem decidir com han de ser els productes, i forçar polítiques. Se'ns diuen moltes coses, però el fet és que la "fal·làcia del poder del consumidor" és particularment perversa. Els consumidors no van, majoritàriament, al mercat a fer política. Van a omplir el rebost amb els calés, més aviat escadussers, amb que poden comptar. Majoritàriament la gent no tria el producte car però ecològicament sostenible i amb envasat reciclable. Tria allò que pot adquirir. Més encara tria allò que pot adquirir dins l'oferta disponible, perquè la gent no tria què hi ha als lineals del súpers, només tria, si pot, el què fica al carret.

La gent no decideix quina és la oferta, només decideix amb moltes restriccions quins productes consumeix. El "poder del consumidor" només és possible quan hi ha multiplicitat d'ofertes a preus assequibles i similars. Quan només hi ha un producte o servei, no hi ha tria possible. Quan l'aigua és un monopoli, no es pot triar i no hi ha "poder del consumidor", i qui diu l'aigua, diu l'energia, i tants d'altres.

Si els lineals estan plens de productes barats i assequibles, però que són criminals per a l'ecologia, i té uns pocs productes molt cars que la propaganda diu que salvaran el planeta, podeu estar segurs que la majoria de la gent triarà els productes barats. Podeu posar-vos-hi dempeus que la majoria dels que consumiran els productes cars i ecològicament sostenibles (sempre segons la propaganda) no seran persones amb ingressos baixos.

El mateix es pot dir de l'aigua. La gent estalvia aigua, essencialment perquè l'aigua és cara i no estem per alegries.

La gent podria estalviar més aigua si fes servir rentadores més eficients, cares i modernes, encara que també caldria comptar quanta aigua s'ha consumit per a fer aquests productes tan cars, eficients i moderns, i veure si al final del seu temps de servei aquest productes han estalviat aigua o, en realitat, només han desplaçat el consum d'aigua del consumidor al productor, i que, en realitat el poc guany en el consum d'aigua no es compensa en cap cas per l'excés de consum en la banda del productor. Amb la resultant que aquest productes "ecològics" i "eficients" en realitat no han fet més que incrementar el consum.

La gent podria estalviar més aigua si disposes de circuits de reciclatge d'aigües grises. És dir, la mateixa aigua sabonosa que s'ha fet servir a la dutxa i al lavabo que es fa servir de nou per a la cisterna del vàter. Però, és clar, això suposa que cal fer uns circuits i cal afegir uns dipòsits que són incompatibles amb les mides de les capses de mistos en que viu la gent a les ciutats. Capses de mistos, val a dir, amb preus de lloguer dignes de mansió victoriana. Com és que, per llei, no es posen aquests circuits i aquests dipòsits a tota la nova construcció? com és que les capses de mistos no tenen preu de capsa de mistos? No hauria de ser, per llei, que les capses de mistos tinguin preu de capsa de mistos?

La gent podria estalviar aigua si els edificis on viuen, per llei, haguessin de tenir un sistema de recollida i emmagatzematge d'aigües pluvials, i per llei, s'hagués de construir un sistema de distribució intel·ligent de l'aigua captada

Aquestes mesures es podrien haver posat, per llei, ja fa molt de temps. Però això ni està ni es planteja i, de fet, no ha estat una necessitat urgent fins que l'increment de la població resident (els veïns de tota la vida que encara no hem marxat) i la flotant (els turistes i la gent que cada dia ve a treballar) han desbordat la capacitat dels recursos hídrics.

Dic que ha estat l'increment de la població, i no la sequera, la causa. Ho refermo. No dubto pas que la sequera ha posat les coses molt més difícils del que ja eren, però de sequeres sempre n'hi han hagut, el que no hi ha hagut sempre han estat 8 milions de catalans i 10 milions de turistes.

No es pot dir que no es podia preveure. El nostre himne nacional parla de que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Si bé mai ha quedat clar com ens ho havíem de fer per a que fos rica, el que sí es clar és que via turisme i via immigració s'ha aconseguit que estigui força plena. Plena a vessar. En excés. En tot cas, si aquest era l'objectiu, no es podia preveure també que hi haurien necessitats hídriques?

No només això, si fa desenes d'anys que es ve advertint dels efectes desertitzants del canvi climàtic a Catalunya, com és que ara els agafa de sorpresa?

Perquè aquesta és la qüestió: hi ha uns bens públics que han de ser gestionats per al benefici públic, i ha d'existir una estratègia que permeti continuar gaudint d'aquest beneficis malgrat els canvis que es puguin produir. Dit d'una altra forma, gestionar l'aigua vol dir tenir reserves per a les èpoques d'escassedat. Tenir una estratègia vol dir saber què hem de fer per a seguir disposant d'aigua suficient quan la població s'incrementa, perquè és un objectiu de país, i quan el clima canvia i el país es desertitza, que és un repte de país. Un repte que que ara, per l'estupidesa i l'avarícia d'anys, ja és inevitable, és imminent, i només es podrà pal·liar en algun grau que dependrà de l'estupidesa i l'avarícia amb que l'encarem. No sóc optimista.

Vet aquí el problema. Estupidesa i avarícia. La gran solució que els polítics han donat a l'estratègia i la gestió de l'aigua ha estat privatitzar el recurs.

I ara, per estupidesa i avarícia, tenim que la gestió de l'aigua està en mans privades. Això sí, privades, però amigues de la classe política. Tenim que aquesta gestió privada, que sobre el paper és més eficient, i competitiva i tota la pesca, té pèrdues del 25% del cabal d'aigua a les canalitzacions. No són més eficients. Són, de fet, uns inútils que malbaraten un recurs vital. Vital, que ve de vida. No es pot viure sense aigua. Ens diuen que no podran corregir aquestes pèrdues fins el 2025. Ens diuen que els haurem de compensar els guanys que deixaran de tenir pel menor consum degut a les restriccions d'us. Són, de fet, uns mafiosos que s'aprofiten que tenen el monopoli -controlen l'aixeta de l'aigua- per obligar a la gent a pagar. Mafiosos que tenen el vistiplau de la classe política, per a aprofitar-se de la ciutadania. Portes giratòries entre classe política i monopolis. Lleis pensades per afavorir interessos econòmics, a canvi de llocs en consells d'administració amb sous indecents.

Ara cal dir que la culpa és de la gent. El cas és que tenen raó en una cosa: la gent és culpable. Però no de consumir en excés. No. La gent és culpable d'haver permès que aquests mafiosos i corruptes estiguin on estan. La gent és culpable d'haver permès i tolerat aquesta classe política d'inútils, estúpids i avariciosos. De fet, tampoc és ben bé culpabilitat. En realitat, els polítics sovint només són un reflex de la societat que els ha encimbellat. Si som estúpids, covards i avariciosos, els nostres polítics ho seran encara més. És impossible tenir una gestió i una bona estratègia de país quan els responsables de dissenyar-la són estúpids, inútils, covards i avariciosos.

En fi. Aigua. Més ens valdrà que plogui perquè està clar que dels polítics, directors generals, càrrecs de confiança i alts funcionaris no ens en podem refiar gaire. Tampoc ens podem refiar gaire de la societat, que amb prou feines té per anar fent amb el que troba al súper i que vota i es pren la política com una mena de competició esportiva en la que el que compta és l'escut, i que guanyin "els teus". I no, no és culpa de la gent. Els han fet creure que la democràcia era això, i que no hi ha res més. En el mentrestant, també  ens han fotut l'aigua.

El coet

Va explotar el coet de l'Elon Musk. El que havia de tornar a la lluna.

Més enllà de causes tècniques, sabeu per què va explotar? per les mateixes raons de fons que van fer explotar al Challenger i el Columbia.

Pels calés.

La carrera espacial va ser un conflicte de prestigi entre el EUA i la URSS. Guanyar la carrera espacial equivalia a dir que el sistema que representava la potència respectiva era el millor. La democràcia liberal contra el socialisme estatista. 

Si bé els primers èxits van ser de la URSS, al final els EUA van esmerçar un esforç gegantí per obtenir la victòria final i van ser ells els primers en posar el peu a la lluna.

Arribar a la Lluna va ser un objectiu nacional dels EUA. Vet-ho aquí. No importava el pressupost. Arribar els primers era l'únic que comptava. Els millors cervells, els millors materials, la millor producció. El millor del millor. Tot els mitjans que calguessin. Ep! i la URSS també ho feia així. Què us penseu?

Els EUA ho van aconseguir. Van plantar les barres i estrelles a la lluna.

Elon Musk només vol fer calés. Com només volien fer calés els contractistes del Columbia i del Challenger. 

Quan pretens fer cales has de fer dues coses: maximitzar beneficis i minimitzar despeses. 

Per a minimitzar despeses utilitzes materials barats, pagues salaris baixos, colles als proveïdors...

El resultat és, lògicament, un producte fet amb materials barats, muntat per operaris mal pagats, dissenyat per enginyers amb poca experiència, i un projecte gestionat per gent només interessada en els resultats econòmics del curt plaç. No es tenen en compte els objectiu polítics o estratègics, o els principis inspiradors del projecte.

Un candidat al desastre, en definitiva.

Però és que el món funciona així, en realitat. Els productes i serveis, tots, només tenen una raó de ser: fer calés. 

Oi que quan truqueu a algun lloc per a demanar una visita, o una reclamació, o un tècnic per una avaria sempre us fan esperar? és per això: els call centers es dimensionen per a que cap operador tingui mai el telefon penjat. Amb una persona més agafant el telèfon ja no hi haurien cues. Però, és clar, seria un salari més a pagar. No. Els diners que cobraria l'operador millor que es quedin al compte de resultats. Total, la gent no té més remei que esperar, perquè sovint són un mercat captiu (el capitalisme no funciona en mercats captius, per cert).

El món de l'empresa funciona d'aquesta forma: arribar justet, o fins i tot, una mica menys que justet. En definitiva, si les multes per no arribar són més barates que arribar justet, és millor pagar multes que pagar salaris.

Per això li va petar el coet a l'Elon Musk. Per això aquest món petarà.

Per pura avarícia.

Sequera

Sequera. Tres anys de sequera. Diuen que s'ha perdut un any de pluja. No hi ha aigua. Ens amenacen amb restriccions.

Mireu, després de tres anys de sequera, l'únic que és segur és que no ens ha agafat de sorpresa. 

Es diu que "la nostra"  generació és la més preparada de la història. La que ha comptat amb més recursos. La que té més estudis. 

El cas, però, és que aquesta generació ha caigut, amb complaença fins  tot, a tots els paranys que ha trobat. Aquesta generació ha seguit fent la guerra, dilapida més que mai els recursos del planeta,  contamina més que mai l'aire i el mar. Aquesta generació no és la millor. És la pitjor. I és la pitjor perquè ho tenia tot per a ser la millor i, en canvi, uns han triat l'hedonisme, la indiferència o la mandra,  d'altres l'obediència cega, l'infantilisme; i tots han triat la hipocresia. 

Es busquen culpables. No plou,i la culpa és del canvi climàtic, i no es pot fer res, perquè la natura ha embogit. Els més agosarats diuen que la culpa és nostra, que l'hem feta embogir.. El cas és que buscar un culpable no aporta cap solució. El cas és que, si a Catalunya no hi ha aigua, l'explicació més raonable potser té poc a veure amb el canvi climàtic i sí molt amb el model econòmic, la imprevisió i l'avarícia.

Als anys 80 hi havia un anunci de la Generalitat que deia, "Som 6 milions". En aquella època no és que la l'autonomia de Catalunya anés sobrada d'aigua, però es podia anar fent. Eren els anys previs als Jocs de Barcelona. 

Quaranta anys més tard som set milions i mig, és dir, un milió i mig de persones addicionals. El consum per capita d'aigua és més elevat que als anys 80. Per si fos poc, segons he llegit avui mateix, cada any venen uns dotze milions de turistes. El consum d'aigua dels turistes és superior al dels autòctons.

És dir, a efectes pràctics, el sistema hidrològic al Principat  suporta una pressió molt més elevada enguany que fa 40 anys. No tinc dades, però estic convençut que aquesta pressió per ella mateixa ja permetria explicar les mancances. La darrera gran sequera va ser entre 2007 i 2008, uns setze mesos de sequera. A conseqüència d'aquella sequera es van fer dessaladores. A Barcelona, d'aleshores ençà, ens hem estalviat restriccions. Fins enguany. No han passat ni quinze anys i tornem a fer curt. "És que la sequera fa tres anys que dura!". Sí, i? Jo porto sentint  que la contaminació de l'aire, que si l'escalfament global des de ben jove. I les advertències del IPCC des de fa un munt d'anys són ben clares. Aleshores, a què ve aquesta sorpresa? 

A que ve passejar-se amb el pin de l'agenda 2030 si no te l'has llegit? Que no sabem llegir? Tampoc sabem comptar? som 1.500.000 persones més que fa 40 anys. I gastem més aigua. I venen dotze milions de turistes. I volen que en vinguin mes! i volien fer uns jocs olímpics d'hivern al Pirineu! I volen fer un Hard Rock per a que vinguin més turistes! I la canonada que perd aigua a Badalona, no l'arreglaran fins al 2025 per no se quina merda d'excusa. 

Després fan una campanya de "conscienciació" a la tele dient que no facis servir la banyera, i que arreglis l'aixeta que perd aigua... i tant que l'arreglaré: al preu que la cobren l'aigua no podem permetre'ns malbarataments.

L'aigua és cara i més que l'encariran, tot i que les elèctriques van buidar pantans per a poder generar electricitat i cobrar-la més cara. 

La culpa és de la natura, que s'ha tornat boja, i de la gent que consumeix més del compte.

Una puta merda. La culpa és dels que han decidit que aquest país ha de ser un parc temàtic per a turistes. Dels que han decidit que créixer consisteix en acumular: acumular gent, acumular producció, acumular de tot, de forma infinita. Sense comptar que això no pot ser. Si més no, si tots volem  viure en aquest món. Sense comptar que aquesta gent, i aquests centres de treball necessiten comunicacions sostenibles, trens i no cotxes, necessiten espais lliures, i verds, necessiten aigua i recursos. 

La culpa és dels que s'omplen la boca amb la paraula sobirania i s'obliden de la sobirania energètica, de la sobirania alimentària, de la gestió racional i sostenible de l'aigua. O potser no se n'obliden, potser és que, simplement, no és el seu negoci, o el del lobby que representen, o no dona tants calés com obrir un munt d'hotels i que rebentin els pagesos.

Catalunya és un país que s'ha anat a fer punyetes perquè està en mans de màfies. En patim, com a mínim, dues. La màfia madrilenya que saqueja tot l'estat espanyol, i la màfia catalana, que se subordina a l'espanyola a canvi d'un bon pessic en el saqueig de Catalunya i, eventualment, perquè també participa una mica en el saqueig a l'estat espanyol. Fins que no ens lliurem de totes aquestes màfies, i cal posar noms i cognoms als mafiosos, no ens en sortirem. 

La independència, fills meus, va de lliurar-se d'aquestes màfies. Per això no la volen ni a Madrid, ni a Barcelona. On Barcelona no és la ciutat que jo m'estimava i en la que vaig néixer. No. Em refereixo a la Barcelona com a símbol del poder, de corrupció i d'hipocresia. El mateix que Madrid.

No plou, i la sequera és greu. Però és encara pitjor l'avarícia, i la prepotència de les màfies. És encara pitjor aquest sistema en que els rics s'ho fan venir bé per a ser encara més rics. 

Mentre ells es banyen a les seves piscines particular tu tanca bé l'aixeta, malparit, i no posis la banyera, com vol la noia de l'anunci, que gastes massa aigua, que la vull per mi, que jo sóc ric i tu pobre, encara que diguis (i et creguis! ai, que em pixo!) que ets classe mitjana. Pobre desgraciat.

Ens convé que plogui, però ens convé més una revolució.

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (V). Vídeo 2 per Octuvre.cat

Una imatge gràfica: La fotografia d'aquesta pintada que podeu trobar al digital andorrà Bondia.ad del passat 17/02/2022:   https://www.bondia.ad/societat/mes-de-150-cientifics-es-posicionen-contra-els-jocs-dhivern-al-pirineu.

 

Marta Sibina i Albano Dante, des de la seva plataforma Octuvre.cat, continuen investigant l'escàndol dels Jocs. Aquí va el segon vídeo que han publicat i ja anuncien el tercer.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (IV). Manifest de la Plataforma #StopJJOO contra la candidatura olímpica

 Un altre manifest contra els jocs d'hivern de 2030 al Pirineu. Aquest de la plataforma #StopJJOO.

Lloc web: https://stopjjoo.cat

 

Qui Som

La plataforma #StopJJOO és un espai impulsat per veïns i veïnes del Pirineu ara fa aproximadament 3 anys. Arran de l’acceleració de la candidatura per part del govern de Junts i ERC i la mesa de negociació amb l’Estat Espanyol, aquesta va ser oberta i presentada públicament en una roda de premsa a Bellver de Cerdanya amb l’objectiu d’aglutinar al conjunt de pirinencs i pirinenques contraris als JJOO d’Hivern per organitzar-nos i aturar-los. Els Jocs Olímpics d’Hivern és macroprojecte que representa el màxim exponent d’un model socioeconòmic fracassat i depredador dels nostres ecosistemes i que aboca a les veïnes del Pirineu, especialment a les joves, a feines estacionals i mal pagades.

 

Manifest

PER UN PIRINEU VIU, ATUREM ELS JJOO D’HIVERN!

La candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern “Barcelona – Pirineus” és un projecte que no respon a les necessitats del Pirineu. S’està duent a terme amb secretisme i opacitat, sense la participació de la població del territori i està impulsada pels lobbies econòmics.

Apostar per uns jocs olímpics d’hivern en un context d’emergència climàtica és una greu irresponsabilitat. Les pujades de temperatura són més altes al Pirineu, i les conseqüències, més greus. El tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya avisa que la temperatura pujarà entre 0,7ºC i 2,1ºC i que la precipitació caurà un 6,8% entre els 2031 i el 2050. Les estacions d’esquí pirinenques, que ja depenen en bona mesura de la producció artificial de neu, no seran viables a mitjà termini. No té sentit abocar-hi més inversions.

Amb els jocs olímpics es pretén generar més turisme, fet que comportarà, també, un empitjorament de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i una dificultat afegida a l’adaptació del Pirineu al canvi climàtic. És bàsic tenir un mosaic agrícola-forestal i una gestió sostenible del territori, i els jocs olímpics van en direcció contrària.

El Pirineu pateix les conseqüències d’un model de desenvolupament caduc que la candidatura dels jocs olímpics pretén rescatar i eternitzar. L’Alt Pirineu i l’Aran és la vegueria amb major dependència del turisme, que en algunes comarques quadrupliquen la mitjana de Catalunya. Alhora, presenta les xifres més baixes de renda per càpita. És un sector amb una elevada precarietat laboral, temporalitat i salaris baixos. El cost de la vida s’encareix, un fet que agreuja l’èxode rural i l’envelliment de la població. Urgeix una aposta clara per a diversificar l’economia, potenciant, per exemple, la producció agrària ecològica i l’artesania, que ofereixi feines estables i amb salaris més alts. Calen inversions en millorar l’oferta educativa, els serveis sanitaris especialitzats, el transport públic, les xarxes de telecomunicacions i la connexió entre pobles i valls.

Hem de mirar el futur de cara. Volem viure al Pirineu i tenir una vida digna. No podem permetre que per una festa de 30 dies ens condemnin a 30 anys de misèria. Ara és l’hora de bastir un moviment social arreu del Pirineu que obri el camí del canvi, a les nostres comarques i a la resta de Països Catalans.

Les nostres demandes són clares:

• Retirar la Candidatura dels JJOO d’Hivern 2030 i enterrar definitivament el macroprojecte

• Canalitzar les inversions per cobrir les necessitats que té la muntanya per transitar cap a un canvi de model socioeconòmic basat en la vida dels pirinencs i pirinenques i en la defensa del territori

El temps per al nostre territori s’acaba, començar a salvar-nos és una qüestió urgent.

PER UN PIRINEU VIU, ATUREM ELS JJOO!

 

https://instagram.com/stopjjoo

https://twitter.com/stopjjoo

 

NO als Jocs d'Hivern 2030 (III). MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

Més informació per a oposar-se als jocs d'hivern de 2030.

Reprodueixo a continuació el "MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS" que podeu trobar a la web: https://www.manifestjocshivern.cat/

MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

"Davant la proposta de celebració d’uns Jocs Olímpics (JJOO) d’hivern als Pirineus l’any 2030, impulsada pel Govern de la Generalitat de Catalunya, des de la comunitat científica volem expressar al conjunt de la ciutadania la nostra preocupació per l’impacte negatiu i les pèrdues que aquests grans esdeveniments esportius poden tenir sobre les economies locals, els paisatges rurals i els ecosistemes dels Pirineus.

En termes generals la proposta s’emmarca en la defensa d’un model de desenvolupament socioeconòmic per a les àrees de muntanya basat en el turisme de masses. Les dades científiques demostren que aquest model és incompatible amb la crisi climàtica i els reptes socials i ambientals que afronta el territori.

Al llarg de les darreres dècades, en diferents localitats del món, els JJOO d’hivern han comportat pèrdues de milions d’euros públics, així com el malbaratament de recursos escassos com l’aigua i l’energia. Així mateix, aquest tipus d’esdeveniments esportius generen l’emissió de milions de tones de CO2eq i impacten greument sobre la biodiversitat de les àrees de muntanya. Les dades de les edicions anteriors dels JJOO d’hivern des del 1980 i les informacions sobre l’actual escenari als Pirineus pronostiquen que aquests jocs d’hivern podrien ser un altre cas de fracàs.

 

 Beneficis i pèrdues de vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars

Resum de despeses i ingressos dels últims vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars (https://citeseerx.ist.psu.edu/viewdoc/download?doi=10.1.1.1001.6466&rep=rep1&type=pdf)

 

No existeixen opcions “verdes” de desenvolupar els JJOO d’hivern

DENUNCIEM que, d’acord amb els estudis científics recopilats, qualsevol proposta de JJOO d’hivern que es presenti com a “sostenible” serà un intent de mercats i governs d’apropiar-se d’etiquetes verdes. Ens trobarem davant d’una informació enganyosa que oculta les dades reals sobre la viabilitat tècnica, ambiental i econòmica del turisme de massa en el context actual d’emergència climàtica.

Per aquesta raó, EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern als Pirineus. Els estudis de referència i altres informacions complementàries es poden trobar als annexos inclosos al final d’aquest document.

 

LLEGEIX ELS 10 ARGUMENTS PRINCIPALS

EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern al Pirineu

1. La proposta de candidatura de JJOO d’hivern és poc transparent i no té un pla d’implementació concret, acompanyat pel document pertinent d’avaluació ambiental, com exigeixen: la Llei 6/2009 (28 abril), Llei 16/2015 (21 de juliol), Text refós de la Llei d’urbanisme (article 86 bis i redactat de la disposició transitòria divuitena) aprovat per la Llei 3/2012 (22 febrer) i Decret legislatiu 1/2005 (26 juliol) i amb el seu reglament (Decret 305/2006, de 18 de juliol – articles 70, 100, 106 i 115). També alertem que els grans esdeveniments d’aquest tipus poden ser incompatibles amb els diversos compromisos legals i polítics adquirits per les institucions catalanes a diferent escala (per exemple objectius de desenvolupament sostenible; normativa de protecció d’espais de la Xarxa Natura 2000; objectius de planificació dels espais naturals protegits que es poden veure afectats, objectius dels plans comarcals d’acció sectorial turística que advoquen per una desestacionalització, etc.)

2. Les darreres publicacions indiquen que la majoria de les estacions d’esquí als Pirineus seran inviables a finals de segle. La temperatura als Pirineus ha augmentat 1,3 °C al llarg dels darrers cinquanta anys i l’increment de temperatures màximes pot oscil·lar entre 1 i 2,7 °C al 2030 i 1,4 i 4 °C el 2050 en funció de si estabilitzem o seguim incrementant les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segons els models, per cada grau que augmenta la temperatura el mantell redueix la seva durada en vint-i-cinc dies a cota de 2000 m. s.n.m

Cal tenir present que actualment un 30% d’estacions d’esquí dels Pirineus ja no són viables sense una aportació de neu artificial. L’augment de temperatura contribueix a una fusió prematura de la neu i n’escurça la durada. Es calcula que en un escenari d’estabilització de les emissions, un 70% de les estacions no seran viables sense neu artificial, mentre que un 7% no podrà funcionar ni tan sols amb l’ús de canons. Si les emissions continuen al ritme actual de creixement, el nombre d’estacions completament inviables està previst que augmenti fins al 20%.

viabilitat de les estacions d’esquí A LA REGIÓ DEL PIRINEU 2030-2050

Escenari d’estabilització d’emissions

Escenari d’augment d’emissions a ritme actual

Llegenda

blau verd - Viable sense neu articificial

taronja - Viable amb neu articificial

vermell - Inviable

Font: Spandre, P., et al. (2019). The Cryosphere, 13(4), 1325-1347.

3. Els JJOO d’Hivern només es podran realitzar amb un augment del consum d’energia, d’aigua i de la contaminació. L’increment de la mobilitat entre les zones més poblades i els Pirineus, i les inversions que farien falta per modernitzar les estructures, aniria associat a diversos impactes nocius per a la societat i el medi ambient, com per exemple l’abocament d’aigües residuals i l’augment d’emissions de CO2.

4. L’actual consum d’aigua de les estacions d’esquí per a la producció de neu artificial redueix la disponibilitat d’aigua per altres usos, degut a l’evaporació d’una part d’aigua utilitzada i l’ús d’additius que comporten una alteració de la seva qualitat. Atesa la reducció de les nevades, a conseqüència del canvi climàtic i l’augment de la massa forestal associat a l’abandonament de les pastures als Pirineus, que és produeixi una reducció de la recàrrega dels aqüífers en les properes dècades, fent plausible una necessitat d’optimització d’aigua per usos prioritaris.

5. El turisme és un dels cinc factors principals que causen una pressió directa sobre biodiversitat: pèrdua d’hàbitat i fragmentació ecològica, sobreexplotació de recursos, contaminació, introducció d’espècies exòtiques i canvi climàtic. La biodiversitat es veu negativament afectada per l’augment de la freqüentació humana, la contaminació directa, les infraestructures derivades dels JJOO (ampliacions de pistes, de carreteres i pàrquings, etc.) i les afectacions als cabals hídrics per generar neu artificial. Als Pirineus catalans la majoria dels hàbitats d’interès comunitari es troben en mal estat de conservació, i hi ha més de 50 espècies animals i 80 de vegetals que es troben amenaçades en diferents graus i se’n veurien afectades. Per exemple, espècies en situació crítica com el gall fer estan greument afectades per l’activitat humana a les muntanyes durant l’hivern, i d’altres com la llúdriga ho són per l’estat de les conques hídriques. Un gran esdeveniment turístic, com els JJOO, incrementaria aquests impactes.

La donzella de la bistorta es troba amenaçada, en estat En Perill a Catalunya així com l’hàbitat del qual depèn, les molleres de bistorta. Als Pirineus la majoria de molleres es troben amenaçades pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics

6. Les estacions d’esquí dels Pirineus no són rendibles econòmicament. La Generalitat de Catalunya ha rescatat set estacions d’esquí dels Pirineus català degut a problemes de rendibilitat econòmica. Fins al 2017, aquestes van acumular un dèficit de 74 milions d’euros. Totes són deficitàries i La Molina, una de les possibles estacions per acollir proves olímpiques, és la que presenta unes pèrdues més elevades, de 2,6 milions d’euros anuals.

7. Els JJOO no aportaran riquesa als Pirineus. Els estudis realitzats sobre Jocs olímpics anteriors demostren que aquests esdeveniments no han tingut efectes positius significatius en el PIB de les regions on s’han celebrat. En canvi, sí que s’ha observat un efecte negatiu, amb caigudes del PIB d’entre el 2,3% i el 2,7% (en comparació amb el PIB nacional) durant l’any dels jocs i posteriorment. Diversos factors expliquen aquest fet, com per exemple que la capacitat d’acollir visitants és limitada, i que disminueix l’activitat turística habitual i l’activitat econòmica que se’n deriva. En el cas de la proposta de JJOO d’hivern als Pirineus, les grans inversions monetàries necessàries per a solucionar l’absència de neu i per adequar les infraestructures obsoletes podrien tenir costos molt alts. Els suposats JJOO d’hivern “verds” de Pequín, que es celebren aquest any, han tingut costos altíssims per produir neu artificial.

La repercussió econòmica del jocs sobre les poblacions locals és escassa, ja que només proporcionen feina precària, principalment a persones de fora del territori, i les inversions són captades bàsicament per grans empreses de construcció i hostaleria, sense repercussió positiva per la població local, com ara els petits comerços.

font d’ingressos als pirineus i catalunya

VAB turisme

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Segones residències

% segona residència /total

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Renda anual

Renda anual (€/any)

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Llits turístics

Llits turístics/1000 habitants

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme, Segones residències, Renda i llits turístics entre Catalunya i els Pirineus. Font: Idescat

8. La proposta de JJOO d’hivern agreujarà el desequilibri i la dependència que pateixen les comarques pirinenques. Actualment, les comarques amb més inversions turístiques no experimenten una gran disminució de l’atur, i la seva renda per habitant es situa entre els nivells més baixos de Catalunya.

Les zones dels Pirineus que acullen el turisme de neu pateixen un boom immobiliari de segones residències, que provoca un increment dels preus i una progressiva elitització i gentrificació dels seus pobles i ciutats. Els estudis fets en altres països evidencien que els esdeveniments olímpics han incrementat l’especulació i l’expulsió de veïns i veïnes per a treure més rendibilitat als habitatges amb la seva reconversió a allotjament turístic.

Les inversions vinculades a la celebració dels JJOO d’hivern estan enfocades a connectar l’àrea metropolitana de Barcelona amb les estacions d’esquí,reforçant, encara més, els models de gestió centralista que ha desatès les necessitats dels territoris Pirinencs. En canvi, no milloraran la xarxa ferroviària ni la resta de carreteres que penetren cap a les valls secundàries, dificultant la integració i connexió entre els pobles i veïnats, alguns dels quals pateixen mancances importants.

9. Els Pirineus han perdut el seu model de vida tradicional i uns JJOO d’hivern encara l’enfocarien més al sector turístic massiu. Les àrees de muntanya han estat territoris principalment productius al llarg de la història. No obstant, en les últimes dècades el model basat en el turisme i les segones residències ha passat per davant de les pràctiques tradicionals com són l’agricultura, la ramaderia i la petita indústria de transformació. Això incentiva canvis en l’ús del sòl i l’abandonament de terres productives, provocant el declivi de la biodiversitat i la pèrdua d’ecosistemes ecològicament claus com són les pastures d’alta muntanya, que són un embornal de carboni i una important reserva d’aigua. La priorització de l’activitat turística limita la possibilitat de diversificar l’economia local cap a d’altres sectors, com els serveis o la indústria.

10. Acollir uns Jocs Olímpics d’hivern implicaria canvis i ampliacions a les infraestructures d’unes determinades pistes d’esquí, cosa que suposaria posar en risc la preservació de nombrosos jaciments arqueològics de la zona. Aquests jaciments arqueològics són el testimoni material que s’ha conservat de les societats i cultures ancestrals que van habitar els Pirineus. Algunes pistes d’esquí i la seva àrea d’influència es troben en zones d’important riquesa arqueològica, que poden veure’s irreversiblement afectades per la seva ampliació. Una inversió cap a un turisme més sostenible significaria invertir en recuperar i posar a disposició de la ciutadania aquest patrimoni, com a transmissor d’un coneixement que visibilitzi la importància que han tingut les activitats agropecuàries ancestrals i actuals al Pirineu.

Probabilitat de presència de jaciments arqueològics d’alta muntanya

Pirineus I AMPLIACIÓ A LES PISTES DE BAQUEIRA BERET

La modelització evidencia com l’ampliació de les pistes d’esqui de Baqueria (en contorn negre) impactarien i afectarien a zones d’altra concentració de jaciments arqueològics de gran importància científica i patrimonial.

Models fets a partir de 1052 jaciments dels Pirineus catalans i andorrans pels quals s’han derivat les següents variables: altitud, gradient del vessant, orientació del vessant, distància euclidiana al riu o estany més proper, insolació solstici d’estiu, insolació solstici d’hivern, landcover, índex de prominència topogràfica a 100 m i índex de prominència topogràfica a 250 m., índex de rugositat del terreny calculat sobre 100×100 m., landform i índex de posició en el vessant (SCI).

Font: GAAM (Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya, UAB-CSIC)

 

Descarrega't el manifest i annexos:  http://www.manifestjocshivern.cat/wp-content/uploads/2022/02/manifestjjoohivern_annexos.pdf 

Visiteu el lloc web:  http://www.manifestjocshivern.cat/

CONTACTE

• info@manifestjocshivern.cat
• manifestjocshivern@gmail.com