Pablo Hasel ha estat detingut per "injurias a la corona", "injúrias a las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado" i "apología del terrorismo".
És dir, ha estat detingut perquè la llibertat d'expressió a l'estat espanyol només s'aplica quan no molesta a l'estat. On estat és, "corona", "judicatura" i "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado" amb la jerarquia catòlica com a convidada especial. En definitiva, els que manaven durant el franquisme i que, com es demostra, continuen fent-ho.
Solidaritat amb Pablo Hasel. Si podeu, aneu a les concentracions i actes de protesta contra la seva detenció. Ara mateix, a moltes ciutats i pobles de Catalunya hi han concentracions, manifestacions i enfrontaments amb les "fuerzas y cuerpos". Què esperaven?
Jo no sóc gaire de rap, però de tant en tant n'escolto. Vet aquí uns quants vídeos que potser us agradaran i us motiven a anar a donar una volta a veure què passa pel carrer. Amb tots vostès: Pablo Hasel, Los Chikos del Maíz, Valtonyc i el rap col·lectiu "Los Borbones soln unos ladrones".
Jornada de reflexió. Ves al racó de pensar i rumia sobre el que has fet i, sobre tot, el que faràs a partir d'ara, concretament, demà. Les jornades de reflexió fan molta gràcia perquè confirmen que, per al poder, els administrats som criatures, canalleta. Gent als que has de dir quan pensar i quan no.
T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.
Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.
En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.
Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.
Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.
- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.
- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció. Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.
- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen. A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos. A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop. A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant a Eurovision com a les Municipals.
- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.
- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").
- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.
Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.
Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:
Per una banda el tancament dels servidors de descàrrega directa representa un atac al dret de compartir; i obre la porta a la censura a Internet.
És una atac a la llibertat directe i brutal. Si més no, jo ho veig així.
És un atac que, a més, qüestiona el model de negoci de les empreses, amb Google com empresa de bandera, que han fet del núvol (cloud computing), dels serveis a Internet, el seu ambient.
Per l'altra banda, aquest atac que censura i tanca els servidors centralitzats ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la vulnerabilitat d'aquest plantejament i de la força, en canvi, de les xarxes peer to peer, d'igual a igual. És dir, dels emules, torrents (thepiratebay.org), ares, kazaa i demés fauna per l'estil.
La lliçó és clara: un servidor pot se clausurat, una xarxa, no. En l'extrem, caldrà combinar l'intercanvi P2P sobre xarxes lliures tipus Guifi.net.
Finalment, el programari d'encriptació (pgp, gnupg) constitueix la darrera línia de desfensa contra estats i governs que vulguin ficar el nas on no els demanen i censurar les dissidències.
La tecnologia, lliure, existeix. Només cal fer-la servir.
Però, a més, no es poden deixar els cops sense resposta.
Anonymous (blog) demana la col·laboració de tots per donar-li a la indústria "cultural i de l'entreteniment", i de pagament, un març negre.
Es tracta de, durant el proper mes de març, NO COMPRAR, ni a botigues ni a la xarxa, música, cine, programari, llibres... Un mes a zero. Un forat que notin als seus comptes de resultats.
Per cert, una acció ben legal. Ningú t'obliga a comprar, o a no fer-ho.
Aquesta matinada els carrers han fet els balls de cloenda. Avui,aquest matí, els castellers han fet una exhibició i aquesta nit serà el piromusical que tancarà la setmana de la festa major de Sants. Avui, doncs, acaba la nostra festa major.
Com cada any. La festa al carrer. Amb alegria.
Enguany, algun carrer, que havia deixat de fer-la, tornava a fer festa. Jo crec que és una bona notícia. Per què? doncs ara faré del cas particular una generalització i diré que em fa l'efecte que la crisi que estem patint, que fa tres anys que dura i que ningú sap quant li queda, tindrà una vessant positiva: provocarà la reacció de la gent, farà que tingui que sortir el millor de tots plegats individualment i com a societat, com a col·lectiu, com a país, com a barri. Serà necessari que ens relliguem, que siguem país, que ens fem confiança i que ens esforcem per a superar aquest moment dur.
I un carrer que fa festa és exactament això: uns veïns que s'ajunten, que tenen una il·lusió i un projecte, que el posen en marxa, que s'esforcen per trobar solucions, que no es desanimen, que executen el pla i que aquest és un èxit.
Que un carrer faci festa vol dir que, en aquest carrer, hi ha uns veïns que s'amaren d'energia i d'empenta i fan una cosa pensant en tothom, perquè sí, perquè volen compartir aquesta empenta i aquesta energia i que sigui l'alegria el fruit d'aquest esforç.
Aquesta crisi pot servir per a què la gent torni a la gent, per a que recordem qui som i el que debò ens cal. La festa oficial i l'alternativa es continuaven l'una a l'altra i es complementaven. Eren, molt més que altres cops, la mateixa festa. La de Sants.
Visca la festa major! més que mai, pel que és i pel que representa.
Segons els titulars dels diaris el Paquitu Camps ha estat sacrificat, o s'ha sacrificat ell sol, per no perjudicar la campanya del Marianu.
Sacrifici... ves quina paraula. El tiu no volia "sacrificar-se" i estava disposat a acceptar que era culpable de suborn, pagar la multa i aquí no ha passat res. Déu n'hi do. Però a Madrid han vist que això podia arribar a perjudicar-los i han decidit que Camps tenia que plegar. Visca la independència de les federacions regionals del PP. Res de nou, però: al PSOE tampoc li va tremolar la ma a l'hora de demanar el cap del president de la Generalitat de dalt, i parlo de Pasqual Maragall. Quina vergonya. El cas del PSOE encara és pitjor: al Maragall se'l van carregar per massa catalanista, al Camps, al menys se'l carreguen per corrupte.
Realment, en ambdós casos els Presidents "sacrificats" ho han estat per no perjudicar els interessos dels respectius partits a la política madrilenya que, en veritat, és l'únic que de debó els importa. En tot cas, que ningú pretengui veure que comparo Maragall amb Camps. Maragall li dona un milió de voltes en qualitat a Camps. No. I no soc sociata. El que critico i comparo és la submissió de les respectives federacions regionals de PP i PSOE als interessos de Madrid. I havent dit això, també dic que penso que Camps hauria d'haver dimitit fa molt de temps.
El cas valencià, però, té delicte. Literalment. Hi havia corrupció de per mig. Fa por pensar que a Camps el succeirà Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, que és cosí de Carlos Fabra que, pel que diuen les veus, encara li podria ensenyar trucs nous al Camps pel que fa a corrupció. De l'Alberto dir que, evidentment, ser cosí d'un corrupte no et converteix en corrupte, però quan resulta que l'Albertitu ja ha sortir en defensa del Carlitus més d'un cop, hom no pot deixar de pensar que la seva rel·lació potser va més enllà de l'estríctament familiar. Por me fa el País Valencià, perdó, volia dir la Comunitat.
Però el que de debò m'ha fet gràcia és això del sacrifici. L'han sacrificat. S'ha sacrificat. Com un màrtir qualsevol. Quin crack. El Camps s'ha sacrificat. A mi, això del sacrifici m'ha recordat, gairebé de forma immediata, una cançó d'un gran grup de Santa Coloma, ciutat on també en saben alguna cosa de polítics corruptes, els Mojinos Escozíos: Sacrifai.
Crec que s'escau molt bé al sacrifici que està fent Camps.
I la lletra, que no te preu, com gairebé totes les del Mojinos.
Sacrifai
¡Uooo! ¡Jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo! ¡mira, mira, mira! Los Curro Romero del rock'n'roll ¡Vamos p'allá!
L'enquesta del CEO (mireu el post anterior) deia que una quarta part dels votants del PSC votarien a favor de la independència en un hipotètic referèndum d'autodeterminació.
Segons el CEO, també votarien a favor de la independència la meitat dels votants de CiU.
la informació sobre el sentit de vot a un referèndum era més o menys intuïda i era la que permetia dir que "CiU és el partit amb més votants independentistes".
D'acord. Suposo que sent molt laxes en la definició d'independentisme es pot arribar a donar per bo l'enunciat. Ara bé, si aquesta definició laxa l'apliquem a la informació sobre el sentit de vot dels electors del PSC potser ens trobaríem amb una sorpresa.
No m'he posat a fer els càlculs però podria tractar-se ben bé que el PSC sigui, en conseqüència, el segon partit amb més votants independentistes de Catalunya. Fins i tot per davant d'una ERC en hores baixes. En tot cas, és igual. Ni que sigui la tercera força "independentista".
Alguns farien bé de pensar si val la pena tenir tants "independentistes" a CiU o al PSC.
Doncs bé. La tercera (o segona) força "independentista" de Catalunya, per ma dels seus vint-i-cinc diputats a Madrid, va votar ahir, al Congreso de los Diputados, en contra de demanar l'oficialitat del català a les institucions de la UE.
Res de nou. No es pot dir que no es veiés venir. En tot cas, és un fet més per a rebatre l'argument que diu que és "independentista" tot aquell que votaria a favor de la independència en un hipotètic, i al pas que anem, molt improbable, referèndum d'autodeterminació.
D'altra banda, a aquest país nostre, que som tots, ens tira molt el negoci de l'espectacle: Els shows, les performances, les consultes populars no vinculants, el ser però no ser, els lipdubs... ens apassionen i esdevenen un fi en ells mateixos. Perdoneu, però jo ho sento així. Un fi quan haurien de ser una eina, un mitjà.
Un mitjà de promoció de la llengua ha estat el "lipdub per la llengua". Tant de bo que ajudi a promocionar la llengua. Ara mateix, però, a la llengua li hauria anat molt bé que els diputats del PSC a Madrid haguessin votat a favor de demanar l'oficialitat del català a Europa. Em pregunto que deuen pensar els votants "independentistes" del PSC quan passen aquestes coses. Ves a saber, potser alguns votants "independentistes" del PSC han participat en la realització del lipdub. Segur.
Tot plegat és molt esquizofrènic. En fi.
Però encara que no ho sembli, pel que acabo de dir, me'n guardaré molt de criticar les accions, els lipdubs o les performances. Al contrari. Són necessàries. Són molt necessàries. Creen consciència. Organitzen. Mobilitzen. Però han de deixar el missatge que són un mitjà. Un pas. Un estat transitori i que en acabat el lipdub cal donar més passes, i en la direcció correcte.
La millor defensa de la llengua la proporciona l'estat propi. Per accedir a l'estat propi cal majoria independentista al Parlament i al carrer. Independentista és aquell que vota partits independentistes, és dir, aquells partits que tenen la proclamació unilateral d'independència, o la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació com a prioritari en cas d'obtenir majoria suficient.
El lipdub per la llengua està molt bé. Es tracta de la cançó "Corren" dels bagencs Gossos amb la col·laboració especial de Dani Macaco. Es tracta d'un vídeo filmat a Barcelona i compta amb la participació d'alguns personatges prou coneguts, com Núria Feliu, Pere Tapias o les noies del grup Macedònia.
Ahir parlava de que ens perd l'estètica i, de fet, sí que ens perd.
Ara bé, quan el resultat és tan brillant com amb el Lipdub per la Independència, aleshores un només pot treure's el barret.
Tant de bo que aquesta Lipdub serveixi per motivar més i més compatriotes a mobilitzar-se per la independència: res no pot aturar a un poble alegre i combatiu. Així sigui. Amén.
Per cert, què és un lip dub? doncs, segons la viquipèdia: "Un lip dub (o bé lipdub, en català: doblatge labial) és un tipus de vídeo que combina sincronització labial i doblatge d'àudio per fer un vídeo de música. Es fa filmant una successió contínua, i sense talls, d'individus o de grups que vocalitzen de manera que sincronitzen els llavis amb la lletra d'una cançó que escolten des d'una font aliena, com ara un àudio enregistrat en un enginy d'àudio mòbil; és a dir, els participants canten un tros de la cançó fins que són substituïts in situ per un altre participant que continua per on anava l'anterior participant, i així successivament, fins el final de la cançó. Posteriorment, s'edita la gravació resultant afegint l'àudio original de la cançó a la pista d'àudio del vídeo final." (però millor llegiu tot l'article).
I què és el Lipdub per la Independència? Millor que ho expliquin ells mateixos: "Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas. "
Divendres passat, al Pavelló Olímpic de Badalona el grup anglès Spandau Ballet van fer un concert de revival. No, no hi vaig anar. Tot i que a la meva dona i a mi ens hauria agradat. És el que té ser un pureta: que et mola la música dels 80 i trobes que ja no es fa música com abans.
El bo del cas és que els Spandau Ballet no eren un grup pel que sentís una especial predilecció en el seu moment. Aquella estètica pulcra i immaculada, aquella imatge de bons nois i, sobretot, aquell romanticisme de pa sucat amb oli... impossible prendre-se'ls seriosament.
L'altre gran grup de romàntics de l'època els Duran Duran tenien, si més no, una certa imatge de gamberrisme que, malgrat el maquillatge i els cabells crepats, els afegien una dosi de credibilitat, a més de sonar més rockers que els Spandau. En aquella època jo hauria triat abans anar a un concert de Duran Duran que a un dels Spandau. Ara bé, en tot cas, sempre hauria triat un concert de rock abans que un concert de cap dels dos.
Però va arribar el moment d'anar a les discoteques i allà vaig descobrir que les cançons lentes eren dels Spandau. En aquella època quan posaven les lentes era el gran moment de la sessió de tarda. Els Spandau van ser la banda sonora de grans moments.
Vaig arribar a entendre que aquell grup que feia cançons lentes tenia alguna cosa que agradava a les noies. En definitiva, una colla de galifardeus que aconseguien que centenars de noies els llencessin les calcetes en una singular demostració d'afecte eren, forçosament, mereixedors de respecte i admiració. Ara penso que potser això també valdria pel David Bisbal, per dir algú, però estic convençut que als Spandau els han tirat moltes més calcetes que al Bisbal.
El cas és que ha passat el temps i al llarg dels anys he escoltat molts cops "True", "Gold", "Through de barricades"... Altres cançons de l'època d'altres grups i cantants s'han perdut, però aquestes han quedat. Elegants, sòbries, melòdiques, ben cantades. Amb el pas del temps aquestes cançons han guanyat. Els Spandau del passat divendres ja no son aquell grup de jovenets bufons col·leccionistes de calcetes sinó un veterà i elegant grup de pop rock que té en el seu repertori algunes cançons imprescindibles.
El temps ha deixat la marca del seu pas en arrugues i quilos de més tant amunt com avall de l'escenari, és cert, però també una mirada més intensa on els somnis i els records, les victòries i les derrotes, es barregen. Vides a mig camí. En la foscor s'aturen i es retroben per ballar, ben arrapats, aquells himnes. Vam ser aquella generació. Som nosaltres.
Els Spandau van fer, doncs un concert de revival a Badalona. Als himnes de sempre n'hi han afegit un de nou "Once more" ("un cop més") que resulta molt escaient per aquest tour de la memòria que estan fent. La cançó dona nom al seu darrer(?) disc.
Per a tots vostès, el videoclip de "Once more". Un cop més: Spandau Ballet.
ONCE MORE Spandau Ballet (2009)
I dont wanna let you down, I just want a chance and turn this love around I keep searching for the sound I dont wanna do you wrong, I just wanna take us back where we belong We were hot and we were, oh so strong
Ooh I know I ll make it if we try Reach for the stars and we can touch the sky
Chorus Darling, once more Wont you give me one more time Say these words together, I need you more than ever trying once more One more chance to make it right Never say never Lets rise up together Take on the world
I dont wanna change a thing I dont wanna change this whisper to a scream Same old song in a different dream Sorry I stole the show I cant believe I had your heart and let it go Always love you but I didn t know
Ooh theres nothing standing in our way We ve got the love but do we wanna play
(Chorus)
Let's stick around, go round again Another chance to make amends
"Kada Vers". Tercer disc dels metal-radical Katarrama.
Un company de feina i de dinars a l'office ens havia comentat a la colla que dinem plegats que tocava la guitarra a un grup de rock de nom irrepetible, Katarrama Stuma.
Doncs bé: li ha passat el CD "Kada Vers" a un altre company de feina i de dinars a l'office i, aprofitant l'avinentesa, jo també l'he escoltat.
Primera i agradable impressió: sonen bé i les lletres són més que bones. M'he quedat amb l'adreça web del grup i m'hi he deixat caure. Resulta que el disc es pot escoltar, gairebé sencer, a la seva web.
Rock dur, com a la cançó que enceta el disc "Cadàvers", però sense caure en el vidriol de la puresa i així, per exemple, integra una secció de vent i un ritme que en certs passatges recorda l'ska en "No és pessimisme" (potser hi té alguna cosa a veure la col·laboració del Xato del Dr. Calypso?).
Metal a "El Duel". Sota la força del so, però, s'amaga una lletra vetllàdament amarga. Aquesta lluita és la mateixa vida? Qui són els duelistes? Qui pot vèncer el duel? Metal, sí, i fan un homenatge a Martí i Pol i a Lluís Llach en "Jo hi soc si tu vols ser-hi". Lletres que parlen de llibertat, de denúncia, com en la contundent "Classe política". Que tenen un compromís. Però que poden parlar també de forces tan primàries com la "Sexualitat". O ser introspectives com aquest "Foc intern" que ens parla de l'esforç per remuntar la desesperació de la soledat que ha deixat un desamor.
No està penjada "Actitud", que descriu justament això: l'"actitud metal", de llibertat, de justícia, de força. Allò que tots hem sentit quan en un concert hem alçat el puny i hem estat en comunió. Tampoc està penjada "Via fora". Un himne a la llibertat. Personal, i d'alguna manera, també nacional.
En un post antic deien que les anirien penjant totes, però em sembla que en algun moment es van oblidar d'acabar la tasca. Serà cosa de demanar una còpia en CD.
En fi, Katarrama. Un grup amb amics prou interessants. Les col·laboracions al disc arriben fins a la contraportada, que inclou un poema de Jordi Bilbeny. La gràcia del poema es que es construeix amb els títols de les cançons de l'àlbum:
"No he llançat els CADÀVERS, perquè en cadàvers penso i en EL DUEL que en els somnis amb tots ells hi mantinc. NO ÉS PESSIMISME. No. És així: som tu i jo. El FOC INTERN més pur. Tu i jo, tots els dominis.
Tu i jo. Tots els records. JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI. I tu hi ets. Sempre amb mi. SEXUALITAT?, em dic: I tant, però més enllà. De la CLASSE POLÍTICA allunya't sàviament. Engendra un ACTITUD i VIA FORA, doncs, que el risc és l'únic fruit."
Energia, del grup Brams, actualment dissolt. Dels seus antics membres, en Titot manté una activitat prou interessant.
Una cançó que transmet l'energia que li dona nom.
El gran encert del videoclip van ser, sens dubte, els subtítols en llatí.
L'anglès és la lingua franca del nostre món. Com abans ho fou el francès. Amb l'objectiu d'esdevenir la lingua franca es va dissenyar l'Esperanto i, més recentment, l'interlingua.
Però per mi, la lingua franca del món hauria de ser el llatí. Si fins hi tot ja te un diari digital: l'Ephemeris!
Però, tornant a "Energia" de Brams, vet aquí el videoclip i la lletra de la cançó... en autèntic llatí de Barcino, Tarraconensis, Imperium Romanorum.
-I-
Sunt nobis uiae sunt nobis nauticae acus ac crures sunt instrumenta sunt modi et sonus est nobis lectus est nobis nox, ideo somnia sunt nobis socii per orbem terrae sparsi est nobis malleus sunt nobis ignis et incus est nobis falx est nobis Iunius ac segetis arua sunt nobis camini sunt ollae et cibum sunt lateres sunt delineatae imagines, est area et demens fortisque cupido
ET ROBVR AD EA MOVENDA NERVI IN CORPORE PLENAQVE CERTITVDO IMPETVS SENSIM ASCENDENS ET IMPULSIO NAM NVNC TEMPVS EST VT OMNIA MVTATA SINT
-II-
Sunt nobis uicini qui domum uentitabunt sunt nobis carnifices qui cito e conspectu abibunt Est nobis memoria ut quibus affectibus illi laborent sciamus Sunt nobis gigantes et daemones et crepitacula et bona uina ad omnia celebranda
ET ROBVR AD EA MOVENDA NERVI IN CORPORE PLENAQVE CERTITVDO IMPETVS SENSIM ASCENDENS ET IMPULSIO NAM NVNC TEMPVS EST VT OMNIA MVTATA SINT
-III-
Non sunt nobis signa imperii cupidine incensa non sunt nobis fines erga fratres statuti non sunt nobis lucra in petroleo posita neque serui in adamantaris laborantes set est nobis magna copia...
ROBORIS AD EA MOVENDA NERVORUM IN CORPORE PLENAEQVE CERTITVDINIS IMPETVS SENSIM ASCENDENTIS ET IMPVLSIONIS NAM NVNC TEMPVS EST
ROBORIS AD EA MOVENDA NERVORUM IN CORPORE PLENAEQVE CERTITVDINIS IMPETVS SENSIM ASCENDENTIS ET IMPVLSIONIS NAM NVNC TEMPVS EST
ROBORIS AD EA MOVENDA NERVORUM IN CORPORE PLENAEQVE CERTITVDINIS IMPETVS SENSIM ASCENDENTIS ET IMPVLSIONIS NAM NVNC TEMPVS EST
