Pàgines

dijous, 30 de gener del 2025

Supositoris

 El salari mínim s'ha apujat 50€. Benvinguts siguin. Sens dubte, atès que molta gent cobra el salari mínim, millor que aquests diners estiguin a la butxaca de qui els necessita, que no a la de l'estat. 

Ara bé, 50€ al mes no treuen a ningú de la precarietat: el salari mínim segueix estan per sota del preu mitjà d'un lloguer a Barcelona. Ens ho venen com un gran èxit però és un pedaç insuficient.

De pas, per compensar, s'ha retardat l'edat de jubilació als 72 anys.

Sí, per molt que diguin que no, que això és voluntari, el fet és que la diferència entre retirar-se amb 67 anys, a fer-ho cinc anys més tard té un impacte econòmic: es cobra un complement. El joc de paraules que fa el govern més progressista de l'univers és que si et retires amb 67 cobres el 100% de la pensió, en canvi, si ho fas amb 72, cobraràs un  x%, on x és més gran que 100. Diuen que cobraràs un incentiu. És més bonic dir-ho així que dir que si et retires amb 72 anys cobraràs el 100% de la pensió, però si ho fas amb 67 cobraràs un y% de la pensió, amb y menor que 100, és dir, que et penalitzaran. O sigui, com funciona ara. 

Clar, aquí és on es veu la importància que el sistema educatiu eviti que la gent aprengui com va això dels percentatges. Algú podria adonar-se que el prenen per ruc i emprenyar-se. Per sort, el sistema educatiu funciona i ens protegeix de coneixements que ens podrien trasbalsar. Ara s'entén millor això de l'educació emocional.

Que el sistema funciona i que som uns xaiets és veu en que els carrers no cremen, ni hi han barricades, ni s'ha assaltat cap Parlament, ni cap seu de govern, ni les seus dels partits que han aprovat aquesta llei, ni les dels sindicats verticals i majoritaris que no han badat boca. Res. Zero.

És el que hi ha. És el país que ens està quedant. Ho han aconseguit. Ens han tornat idiotes. A la propera pandèmia, enlloc de punxar-nos, ens posaran supositoris de la mida d'una Coca Cola de dos litres. Encara hi haurà qui farà cua per deixar-se donar pel cul. Ja veureu. Temps.              

dimecres, 8 de gener del 2025

Un món que put

Ara que Nadal, Cap d'Any i Reis ja han passat, es pot dir que comença l'any "ordinari". 

I déu n'hi do com ha començat el temps ordinari, que dirien els catòlics. Quan encara no és president en actiu, Trump ja ha dit que es vol annexionar Canadà, Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. Em sorprèn que no hagi dit d'envair Mèxic. 

Que amb aquest personatge els ciutadans dels EUA es fotien un tret als peus ja ho vaig dir fa un parell de posts, i que de pas ens el fotien a la resta del món, també. També en el seu moment vaig comentar que, malgrat tot, alguna cosa tindria de bo que Trump fos president i, per exemple, avui és més clar que mai que la OTAN és una punyetera presa de pel, quan els EUA amenacen Dinamarca per la sobirania de Groenlàndia. 

Dinamarca és dels socis més antics de l'OTAN. Qui els havia de dir als danesos que l'amenaça més explícita a la seva integritat territorial no vindria de l'est, si no de "l'amic" americà.

El món en que vivim put. Els galls del barri han decidit que és hora de recordar a tothom qui mana. EUA, Rússia i Israel venen a dir-nos un cop més que la força és l'argument dels forts, i que quan ets el més fort, la diplomàcia només serveix per organitzar convits amb càterings cars. 

A qualsevol lloc del món, en particular a Ucraïna i a Palestina, els forts saben que la seva posició es reforça quan el món té l'oportunitat de veure'ls apallissant a un adversari que no ha mesurat correctament les pròpies forces, o més sovint, que no ha pogut evitar ser la víctima del pinxo de torn.

Però, si més no, ara ja sabem que la OTAN no serveix per res, que els països no tenen amics, si no interessos i que, de fet, els interessos dels països no són més que els interessos de les respectives elits. El món, com deia abans, put.  

Em temo que la guerra mundial que ve no enfrontarà països poderosos entre ells. Crec que serà, més aviat, de les elits de poderosos contra la majories dels dèbils i, com és lògic, els poderosos tenen les de guanyar. Perquè, precisament, ells són poderosos i nosaltres els dèbils. En la lluita entre classes, els  poderosos guanyen per golejada perquè, per començar, ells en són ben conscients que estan en guerra, i estan preparats i tenen una estratègia. 

És literal. Totes les grans corporacions tenen plans i objectius estratègics a llarg plaç. Sovint es tracta de plans per a períodes de temps més llargs que els temps dels mandats dels governs. Contra aquests poders, no hi ha una oposició organitzada i permanent dels estats. És més, sovint els estats es posen al servei d'aquests poders.

Només hi ha una cosa bona en tot això: és tan evident que el món put, que és inevitable adonar-se'n. La qüestió és si la majoria prefereix actuar o, tria, en canvi, no donar-se per al·ludida. Caldrà veure quants fan el pas, i si hi ha prou massa crítica, o si més no prou massa activista per provocar algun canvi.   

En fi, siguem optimistes. No es perd res per ser-ho. Si voleu que us digui, que Trump es fixi en Canadà i en Groenlàndia, en el fons i si ho penseu bé, no és pas tan mala notícia. No per als canadencs o els groenlandesos, és clar, però sí per a la resta del món: que els EUA es dediquin a fer bullyng als seus propis súbdits, enlloc de buscar les pessigolles a Xina i Rússia ens dona un respir i un alleujament als súbdits que encara no hem patit el bullyng ianqui. Penseu-ho. 

La cosa és organitzar-ser per a no ser les futures víctimes de l'increïble home panotxa i els seus marines. Certament, aquestes són figues d'un altre paner i les elits locals han demostrat ser tan cíniques, estúpides i inútils que confiar que seran capaces de formular alguna proposta és ridícul. 

Haurem de pensar pel nostre compte, doncs. Això també seria una cosa molt bona: que molta gent, una massa activista crítica, pensés pel seu compte i, arribat el oment, actues. O sigiu, allò que, essencialment, venen sent les revolucions.