No per la novetat. Les agressions masclistes són quotidianes. Cada dia hi han agressions sexuals a algun lloc. És una forma de violència que gairebé està normalitzada. És una violència greu. A principis de setembre enguany, el nombre de feminicidis comesos a Catalunya era de 12 dones.
La dada només parla de la violència més extrema, però aquesta violència extrema només és el cim d'un cúmul d'agressions en diversos graus, que sovint no són denunciats.
Més encara, en la forma de micromasclismes, o de sostres de vidre, o del to i forma de converses... estan essencialment normalitzats. La societat "és així".
És cert. La societat és així. El masclisme és un supremacisme, com ho són els feixismes, o els racismes. L'organització de la societat estableix una jerarquia de poder. El poder sempre s'exerceix sobre algú altre. El poder existeix quan algú és sotmès a una jerarquia de poder, de grat o per força.
La qüestió es aquesta: Un home en una posició de poder sotmet a una dona. Aquest poder pot ser des de la mera força física a la coerció social. El resultat és una dona agredida, violada, forçada, humiliada sotmesa contra la seva voluntat i, sovint, sense l'opció viable de reclamar algun tipus de reparació. Pitjor encara, aquesta via de reparació, en realitat, significa el sotmetiment a una altre jerarquia de poder que, enlloc de reparar, torna a ser humiliant.
Per mi és gairebé insoluble, precisament perquè la qüestió profunda és que la societat en que vivim és basa en questes relacions de poder. Es basa en una jerarquia i tothom està incardinat dins d'aquesta jerarquia. La majoria, òbviament, estem a les capes inferiors d'aquesta jerarquia. Però, en tot cas, dins un mateix estrat encara hi ha una jerarquia entre homes i dones: és molt més probable que una dona rica sigui violada que no que ho sigui un home ric. Exactament el que ha passat amb Errejon. Un tipus amb poder agredeix una dona aparentment no vulnerable i aquesta agressió, essencialment, queda impune. Sembla que aquest cop, però, no serà així.
En el meu punt de vista, el masclisme és essencialment estructural. L'educació no ho corregeix perquè no és aquest l'objectiu del sistema educatiu. Els objectius nominals del sistema educatiu topen amb els objectius reals: pau social, formació de consumidors compulsius i acrítics, i de treballadors dòcils. La reproducció, en definitiva, de l'ordre social. Les elits tenen les seves pròpies escoles on s'ensenya també a reproduir l'ordre social, només que "des del punt de vista" de les elits. No vindrà cap canvi de l'educació.
Ni vindrà cap canvi, en general, des de les institucions ni des de les organitzacions que les defensen o en depenen. No vindrà cap canvi des de les administracions o la judicatura, ni des dels partits o sindicats, ni des dels serveis públics, ni des dels sectors econòmics privats. Tots aquests actors estan compromesos en la defensa, o depenen, del sistema tal com és, i el sistema és masclista.
És per això que el feminisme ha de ser revolucionari. És per això que els processos de canvi profund d'estructures, com els moviments llibertaris, o el comunisme, però també l'ecologisme o l'independentisme, han de ser necessàriament revolucionaris.
Vet aquí el drama: les dretes són, per definició, les defensores del sistema tal com és i, per tant, són les defensores d'un model masclista. Les dretes són invotables. per la seva banda, l'esquerranisme i els partits «d'esquerres» són una trampa, perquè el seu discurs és de reforma i canvi, però la seva praxi és la defensa del sistema essencialment tal com és. Si de cas, amb alguns canvis purament cosmètics que, amb la propaganda adequada (la propaganda és una altre forma d'exercir el poder) són venuts com canvis estructurals profunds. Les «esquerres» són tan invotables com les dretes. A més, els partits, ja siguin d'esquerres o dretes, depenen directament dels finançament públic. No tenen cap motivació a canviar res que els posi en perill.
Errejon es declarava feminista de dia, i de nit era el tipus masclista i amb poder que agredia dones sexualment. El masclisme és a tot arreu. També entre les dones. Les dones dels partits de dretes saben quin és el seu rol de dona masclista i no és casualitat que sovint es pugui distingir si algú és de dretes o d'esquerres pel seu vestuari. No és casualitat tampoc, que quan toquen poder, les esquerres vesteixin com les dretes. Començant per l'americana de vellut de Gonzàlez.
Semblaria que parlar de roba, quan es venia parlant d'agressions sexuals és superficial. No ho crec. Res es casualitat, i la jerarquia es mostra també en el vestuari. Es diu que "si has de moure't entre els que manen, ha de vestir com els que manen". No és casualitat, doncs, i són els mateixos sotmesos els que defensen la jerarquia i en volen ser part. Per una banda hi ha el desig d'escalar posicions jeràrquiques, i per l'altra l'aversió a la pèrdua és immensa. Ningú vol canvis estructurals que posin en perill "tot el que hem aconseguit", per miserable que sigui, i si això significa que la societat ha de ser masclista, racista i sotmesa, s'accepta sense resistència.
És desesperant. Casos com el d'Errejón són descoratjadors perquè, en el fons, proclamen que tot és inútil. És un cas, però tots sabem que no és aïllat. Tots sabem que, en realitat, el món és així. Aquests casos ens diuen que no hi ha forma de canviar el món. És per això que fan tant de mal.
Perquè malgrat tot, jo crec que el món sí que pot canviar. Però cal actuar. Amb votar no n'hi ha prou. Votar només té sentit si la democràcia funciona. Quan la democràcia funciona, votar és més la formalització que no el mecanisme per trobar acords. La democràcia funciona?
No. No funciona. Cal actuar, perquè un altre món és possible i necessari.
Aquesta és la qüestió: què fem?
