Pàgines

dimecres, 29 de novembre del 2006

WAMP (...i 2) i breu de consellers.

Puntualització: En la darrera entrada deia que havia instal·lat una plataforma WAMP amb l'Apache 2.2.3, MySQL5 i PHP5, tot sobre XP. Al final, però, vaig baixar la versió d'Apache a la 2.0.59. Tenia problemes amb la connexió a la base de dades. Vaig buscar per Internet i en una pàgina deien que la versió 2.2 del webserver petava amb el php. Podria provar la configuració que tinc ara, que funciona amb la 2.0, amb la versió 2.2 perquè crec que, alguna cosa em deixava. El cas, però, és que davant del dubte i, com que tampoc veuria cap canvi útil, deixo la versió 2.0 de l'Apache.
Bé. Em funciona. Ara a practicar amb PHP. I més endavant provaré altres coses com el PHPNuke o Joomla. Porto massa anys amb servidors Java i em cal un cert canvi d'aires. Això del PHP pot ser estimulant. No és que a la meva edat hagi de fer currículum de res, però sempre queda bé poder anar afegint-hi cosetes.
Comentari polític. Poca cosa. Avui els diaris anaven plens amb els noms dels consellers.
Per mi, sobren l'Ernest Maragall i el Joaquim Nadal. M'agrada molt que segueixi la Montserrat Tura. Em sap greu que l'Anna Simó no hi sigui, es veu, però que la nova consellera ha estat directora d'un centre de menors, o sigui té experiència de camp i, al igual que el conseller de cultura, inicien la seva tasca amb el respecte dels sectors afectats per l'acció de les consellereries respectives. M'agrada que l'Huguet estigui reforçat i constato que Joan Puigcercós és el conseller més jove de tots.
Ara mateix la Mònica Terribas entrevista al Montilla. Prefereixo estar aquí escrivint i tampoc espero cap gran declaració.
Ara va de bo? És un punt d'inflexió? cap a on?

dilluns, 27 de novembre del 2006

WAMP, CatInfo, Leti i Escòcia

Molt ràpid, que és tard:
He instal·lat l'Apache2.2 i el PHP5. Com ja tenia instal·lat el MySQL ara ja puc dir que tinc una plataforma WAMP muntadeta per a fer els meus experiments domèstics entre entrada i entrada al bloc. El LAMP a Linux es munta sola amb qualsevol distribució. I, de fet, l'he tingut muntada algun cop encara que ara no. De totes formes, com passo moltes més hores en Windows que en Linux, em "calia" muntar-lo al Finestretes.
Segon: Per Catalunya Informació feien un reportatge sobre el conflicte al Txad. Un altre guerra amb gent patint. Conflicte enquistat i antic. Sembla ser que provocat per una descolonització feta, com les altres, pensant més en la metròpoli que en el nou estat. Bé, el cas és que m'interessava el reportatge però un parell de cops ha passat el següent: Un expert fa una explicació, la seva veu baixa de volum i tapant-la el presentador del reportatge diu "El senyor tal que és expert en això, professor en allò i premi en no se què" i torna a pujar la veu de l'expert. Prou per perdre's la meitat de l'explicació i creure que l'editor del reportatge en qüestió s'ha tornat boig. Doncs ho han fet un parell de cops! M'he quedat sense sentir les explicacions dels experts que em podien interessar i que ara recordaria per sentir, a canvi, el nom del senyor i un extracte del seu curriculum, que ja no recordo. Què és més important? la opinió de l'expert o el seu curriculum? Primer he pensat que era incompetència de l'editor del programa, però, de fet, és una pràctica habitual. Sembla ser que queda bé això de tapar la veu dels experts. Queda dinàmic i fluid i tota la pesca. Doncs a mi no m'agrada. I m'he quedat sense saber que deia aquell senyor.
Tercer: la Leti tindrà una nena. M'encanta. A veure si tenen collons de demanar una reforma de la constitució per a que les dones puguin regnar. Resulta que això s'haurà de votar en referèndum. Només espero que ho insinuïn per demanar immediatament que el referèndum sigui per dir si es vol monarquia o república i, ja posats, per preguntar si els catalans i els bascos volen seguir sent subdits espanyols. Per dir-ne només un parell.
I final: Per cert, que Escòcia se'ns avançarà! si les enquestes es tradueixen en realitats, tindrem un nou estat europeu abans que no ens pensem. Un company de feina anglès diu que per ell, fantàstic. "Els escocesos tenen un parlament propi on els anglesos no tenim veu. Els escocesos, en canvi, sí que tenen veu al parlament britànic. Pensa que els anglesos no tenim més parlament que el britànic. Així que, per mi, millor que facin la seva pel seu compte i que els anglesos puguem fer la nostra". Cosa que m'ha fet pensar una vegada més en la fal·làcia de l'estat de les autonomies i el "café para todos". En qualsevol cas, el que és evident és que a cap anglès se li ha passat pel cap enviar als tancs, a la Navy, a la RAF i al James Bond a impedir que els escocesos tirin per lliure. Molts cops els independentistes catalans busquem exemples als que assemblar-nos, però el problema no és que els catalans ens puguem assemblar més o menys als escocesos, el problema és que els espanyols no s'assemblen gens als anglesos.
Paciència. Amb temps i una canya. Però tampoc tant. Espero per aviat la majoria independentista al Parlament de Catalunya. N'estic segur. Ho veuré. Ho viuré. Jo viuré en una Catalunya Lliure.

dissabte, 25 de novembre del 2006

nova etapa

Montilla ja és president. Ho és perquè ha estat el candidat que ha aconseguit aplegar el nombre de forces parlamentàries suficient per a la majoria absoluta. Això que és la normalitat democràtica per alguns ha estat ofensiu i toc de sometent. La maquinària mediàtica de CiU (i de PSC) està ben greixada i la seva potència de foc és indiscutible.
M'ha sorprès comprovar l'alineament en ordre de batalla dels contertulians ciuencs de la tertúlia del Bassas. Aquesta tertúlia l'escolto molts matins. Aquests darrers dies és hilarant com els intel·lectuals i opinadors ciuencs no han parat d'atacar al govern d'Entesa encara no constituït. Se l'ha acusat d'il·legitimitat, dels mals passats, dels mals futurs, que el Montilla és soso, que no parla, que quan ho fa, ho fa amb un accent molt lleig, que els d'ERC són uns traïdors, que com es pot ajuntar en una conselleria universitats i indústria, que això abans de començar ja és un desastre i un desgavell. Però el cas és que el president va ser investit ahir, i que el govern, encara no ho ha estat... Encara no han tingut temps de cagar-la! Per la banda de PSC, però, tampoc s'han quedat callats. Hi ha grups dins el PSC que veuen amb mals ulls la reedició del pacte a tres i, en particular, amb ERC. Des dels mitjjans pro-sociates no han parat de dir que a veure si ara aquests d'ERC es porten bé, que a veure si deixen de ser irresponsables, que a veure si aprenen a estar-se callats...
ERC té un problema amb els mitjans. Els grans mitjans pertanyen a grans grups que es fan favors amb PSC i CiU. I par a aquests grups, ERC és un gra al cul. Espero que ERC segueixi sent un gra al cul d'aquests poderosos. I tant li fa el que diguin els seus mitjans. En hi han d'altres.
La impressió que tinc d'aquest dies que han passat des de la decisió de conformar un govern d'Entesa fins ahir, com a militant d'ERC, és la de veure ploure bastonades. De part dels rivals era d'esperar però sobta la virulència. De part dels "aliats", sent francs, també cabia esperar algun calbot. Ja sabem de quin peu calcen tots plegats.
Voldria quatre anys avorrits però, n'estic segur, als militants d'ERC ens faran bullir la sang. En fi. Jo, si més no, em podré desfogar aquí.
Però cansa. Cansa veure la mesquinesa. Esgota el discurs dels poderosos. Cansa, i molt, veure com obliden, un cop i un altre, en quin país viuen i qui viu en aquest país.
Sí, lideren amplis sectors socials. I justament per això. No caldria mobilitzar per construir, més que no pas per enfrontar? No parlem del mateix país?
Espero, desitjo, prego per quatre anys avorrits en que es construeixin escoles i pisos per a joves. En que es despleguin les polítiques socials. En que s'atengui a la immigració i se l'ajudi a formar part del país. Que aquest sigui, d'aquí quatre anys, un lloc millor per viure. On més gent conegui i utilitzi el català perquè creu que això és bò per ells. On més gent senti que Catalunya és la seva pàtria. La seva nació. La nació dels seus fills.
Espero que d'aquí quatre anys, la majoria dels compatriotes creguem que hem millorat la nostra
qualitat de vida i que podrem seguir fent-ho. Que el nostre serà un país més net, més sostenible, amb una societat amant dels seus valors de llibertat, igualtat i justícia.
Fem-ho.

dijous, 23 de novembre del 2006

tempus fugit

Avui he estat a una petita celebració d'aniversari. Després, a casa, he estat reflexionant sobre el pas del temps. Com al llarg de la vida apreciem de forma diferent el pas del temps. Els nens, com més petits són, veuen passar el temps més lentament. A mida que anem creixent el temps s'accelera.
Avui, adult, fregant els quaranta, veig el temps com passa amb una velocitat que em suggereix la idea de que les persones que estem a aquesta edat hem de tenir molt clar el que pretenem d'aquesta vida, el que volem aconseguir, el que ens interessa. No dic que ja hagim de tenir la feina feta, però sí que hem de saber quins són els principis i els valors que han de permetre aprofitar el temps que se'ns escola com aigua a les mans.
No dic que tothom hagi de tenir les coses clares, però sí que he de suposar que les tenen.
Si algú, a la frontera dels quaranta ha decidit que la seva vida gira al voltant de la feina, jo no ho compartiré, però em veig en l'obligació de respectar-ho. Amb quaranta se'm fa difícil pensar que treballes per fer curriculum. Vas pujant professionalment, però no ho fas amb aquella visió estratègica dels primers trenta, o amb les fantasies de menjar-te el mon dels vint. Amb quaranta, si cada dia dediques més de 10 hores diàries a la feina, o és que et calen els quartos, o és que realment això és la teva vida.
Jo he de respectar a qui té aquesta vida. Però exigeixo envers mi el mateix respecte. El meu temps he de repartir-lo. Amb prioritats, és clar. Atenent al que em cal; al que desitjo; al que és possible; a les circumstàncies. Però no puc tolerar que altres tractin d'imposar-me la seva pròpia visió de la vida, o els seus valors i que tractin, en conseqüència, de repartir-me el meu temps. És una intolerable intromissió. A més d'una pèrdua irrecuperable del escàs bé del meu temps. El temps no es paga amb diners. És la vida mateixa. És inadmissible que t'obliguin a perdre el teu temps.
No podem aturar el temps. El temps passa, cada cop més de pressa. Per tant és indefugible, prioritari, absolutament imprescindible, aprofitar el temps. Per canviar, créixer i evolucionar, per assimilar l'experiència. És el senyal de que estem vius.

dimarts, 21 de novembre del 2006

Àgora, CIS i XML

Apunt nocturn de darrera hora. Avui he pogut veure el final de l'Àgora i constato que: A CiU encara li dura l'atac de banyes; El Ridao cada dia m'agrada més; el Vendrell s'ha dedicat ha estomacar al Felip Puig a dues mans. De totes formes, cap novetat. No li han fet cap cas al Rivera que ha quedat com una mica friqui (a aquest noi li falten taules per barallar-se amb aquests taurons). I repetició pesada del ja vell argument de que si hem guanyat, que si l'autoritat moral, que si no se què... al qual han respost amb acció de govern passada i amb projectes d'acció de govern futura. En fi. Debat fluix i de poca volada pel meu gust.
Enquesta del CiS que indica una certa baixada de CiU i una certa pujada d'ERC. Interessant. De totes formes crec que ha arribat el moment en que ERC ha de deixar d'anar als caladors de CiU i plantejar-se de forma enèrgica el creixement cap a l'esquerra. El meu somni seria un país on la relació de forces a l'esquerra fos amb l'actual número d'escons d'ERC i PSC intercanviats (una mica millor per ERC, posats a demanar). Aquesta legislatura, perquè no, podria ser útil per avançar en aquesta direcció. El que està clar és que el referent de l'esquerra a Catalunya ha de ser un partit que no tingui les complicitats del PSC amb el PSOE. Seria interessant que la suma dels diputats d'ERC i CiU al congrés de Madrid tingués capacitat per vetar els pressupostos de l'estat, cosa que avui no passa. Encara que, ja posats, crec que el dia que tinguem partits de dreta nacional i d'esquerra nacional autènticament referents de dreta i esquerra, poc més pressupostos de l'estat espanyol caldrà votar. Per somiar, que no quedi. i, què coi, qui diu que és un somni que ERC sobrepassi al PSC a mig termini?
I final. He passat els articles publicats (em falta aquest!) a documents XML, de forma que podré penjar-los en un espai web dels que tinc per aquests mons de Déu. He pensat fer un navegador pels articles que utilitzi la llibreria d'AJAX per carregar els documents i després DHTML i JavaScript per posar els diferents elements en capes. He de fer alguns experiments encara, però. Serà un exercici interessant. I ja posats, a veure si puc utilitzar la llibreria DOJO per a fer una presentació ben maca. Tot serà que trobi temps...

dissabte, 18 de novembre del 2006

Esquerres i dretes

Al final resulta que esquerra i dreta existeixen. Que no era veritat que aquesta vella dicotomia havia desaparegut. La reedició de l'aliança entre les esquerres del principat ens ha posat, de nou, a la taula, la pugna política tradicional.
És real. Però més enllà de polítiques econòmiques o de grans declaracions sobre el mercat o la lluita de classes l'eix esquerra-dreta te un component fonamental de valors oposats.
Seria demagògic dir que els principis d'un o d'altre són superiors o millors, o són bons o dolents. Però és innegable que hi han principis diferents.
Ser d'esquerres o de dretes és una qüestió d'actituds. És molt més que votar un partit o altre.
Ser d'esquerres és corresponsabilitat enfront d'autoritat; és benestar col·lectiu com a mitjà del benestar individual, no com a oposat; és fer a tots iguals davant la llei, contra la distinció per llei; és l'assemblea enfront del líder; és el tots som iguals perquè tots som diferents, contra el som diferents i, per tant, no som iguals; és col·laboració i cooperació contra competència; és immanència contra transcendència; és treballar per viure contra viure per treballar; és mesura contra desmesura; és el futur per a tots els nostres fills i nets contra el benefici del proper exercici; són els ideals contra la imatge; és educació igual per a tothom; les mateixes oportunitats per a tots (a Suècia tenen educació pública i gratuïta des de 1842, i hi ha qui els posa com models); és protegir al dèbil enfront la llei del més fort; és cultura contra consum...
Potser sí que faig demagògia.
Però m'està bé fer-ne.
Perquè les escoles de negocis inculquen principis de dretes?
Perquè ens quedem tranquils amb les ONG? ¿no són només un pedaç mal posat a unes polítiques internacionals que proclamen el lliure mercat i el lliure comerç però que posen aranzels, esclavitzen treballadors, depreden recursos i destrueixen el medi ambient?
O perquè s'inventen medecines, i després es deixen morir nens que no les poden pagar?
Perquè es posa com a veritat suprema la llei del mercat? i es parla de l'auto regulació del mercat com a mecanisme infal·lible que esborrarà la fam de la terra? ¿amb el munt d'anys que portem no hauríem d'haver vist resultats ja? ¿El resultat no és catastròfic?
Perquè m'he d'esforçar en estalviar aigua si després fan camps de golf i promocions urbanístiques enmig de deserts?
Perquè diuen que aquest és el millor dels mons quan des de fa temps rebem senyals que el millor dels mons ja ha passat (potser l'hem viscut, però ja ha passat). Ens diuen que l'alimentació cada cop és pitjor i que això significarà una pèrdua de 10 anys en l'esperança de vida (ho han dit avui per la ràdio) . Això sense comptar amb el canvi climàtic i el forat a la cap d'ozó?
Perquè no en comptes de fer campanyes de propaganda i d'estímul al consum no diem ben clar que caldrà estrenyer-se el cinturó i racionalitzar el consum? perquè no diem ben clar que és mentida que un metre quadrat costi més de sis mil euros? perquè no diem ben clar que la colla de taurons que han proposat hipoteques a 80 anys hereditàries mereixen ser desterrats i expulsats de l'assemblea dels humans? com és que no hi ha hagut una reacció contra això?
Quan una llei és injusta ha de ser combatuda. No es pot respectar la llei quan no està feta per servir a tots els homes. Això també s'aplica, i més que en cap altre cas, a la llei de mercat.
Si volem viure tots amb dignitat en aquest món hem d'estar preparats (els que vivim a la part rica del món) per a ser més pobres materialment i haurem de ser-ho, efectivament.
Però això és molt difícil.
Costarà molt renunciar. Ni tot és blanc o negre. Hi han molts interessos i de tots tipus: econòmics, polítics, estratègics que fan que el món sigui com és. I moltes consciències individuals que caldria remoure. Això és molt difícil.
Hem de partir de les actituds. Ser d'esquerres. Pensar globalment i actuar localment, com diu el vell lema dels altermundialistes. Fer que en el nostre petit món individual triomfi el respecte a la diferència, la igualtat de drets, l'assemblea democràtica, el respecte al medi ambient, a la denúncia de la llei injusta, la defensa dels dèbils, la cooperació, els mateixos deures i drets entre homes i dones, siguin d'on siguin.
No volia fer un sermó però és el que m'ha sortit al final.
Vaja si existeixen esquerres i dretes! qui va dir que això s'havia acabat? ens han volgut enganyar dient que aquest vell combat estava finit... que no hi ha diferència entre esquerres i dretes.... Mentida: la diferència està en moltes petites coses del dia a dia. El món es pot veure amb ulleres d'esquerres o dretes.
I no és veure el mon en blanc o negre o veure'l en colors. No. Es pot ser d'esquerres o dretes tant amb blanc i negre com amb color. És l'actitud dels ulls que miren. D'esquerres o dretes son els actes que acompanyen la nostra mirada.

dimarts, 14 de novembre del 2006

deliri gripal

Un refredat de cavall! per sort, s'acaba. Una galipàndria. Aquest cap de setmana. No, més. Ben bé des del dijous. He passat per les successives fases d'un refredat en tota regla: coïssor a nas i coll; embussament progressiu del nas; mocs i més mocs; esternuts i baixada implacable dels mocs als pulmons; xiulets al pit; tos; esgotament, congestió, respiració dificultosa; aclariment lent dels pulmons, fase actual; i millora progressiva.
Ha estat el primer refredat digne d'aquest nom de la temporada tardor-hivern 2006-2007. Dels remeis populars tan nomenats no me'n funciona cap i prou que m'agradaria (llet calenta amb whisky i una aspirina! per exemple). A mi només em va bé dormir. Això li treu molta èpica i molta gràcia a un refredat. El deixa en el que només és: una emprenyadora molèstia.
I com he arribat a aquesta lamentable situació? crec que els canvis sobtats de temps. Vam passar de la calor al fred sense temps per a posar-me samarretes. Si a això li sumem l'escalfament que duia de les eleccions i els intensos i acalorats debats que van seguir ja tenim part de l'explicació. La segona part és la sospitosa tranquil·litat que regna des de fa un parell de dies. L'ambient s'ha refredat de forma sobtada i això m'ha acabat de constipar. És normal? és l'efecte Montilla? Es la calma que precedeix la tempesta? Què volia dir el Madí quan deia que veuríem al Mas president abans que no ens pensem? perquè un fil al Racó Català especulava amb transfuguisme tot just després que ERC anunciés la decisió de donar suport al govern d'Entesa? (xifraven en tres els trànsfugues necessaris!) Passarà com a Madrid? Hi hauran trànsfugues? Serà aquest el sorprenent i tragicòmic final de la història d'unes eleccions al dia de tots Sants?
Digues-me paranoic amb deliris de refredat mal curat...
Toquem ferro.

dimecres, 8 de novembre del 2006

Entesa

De la participació al Racó Català:

M'he pres la molèstia de consultar els resultats electorals i fer algunes sumes.
La font és a:
http://www.parlament2006resultats.cat/pdf/PDFTOP_L2.htm

A tot Catalunya: CiU: 928.511 vots; Entesa: 1.485.308
Per províncies: l'Entesa i CiU empaten a escons a Lleida i a la resta guanya l'Entesa.
Per comarques, l'Entesa guanya en vots a totes les comarques menys a quatre: Alt Urgell, Cerdanya, Ripollès, Solsonès, on guanya CiU.

En vots i en escons, guanya l'Entesa a Catalunya. (I a les quatre comarques a les que no ha guanyat, gairebé empata amb CiU)

Si algú va votar ERC pensant que pactaria amb el Mas, es va equivocar. ERC mai va dir que pactaria amb un o amb altre. ERC va dir clarament que si no hi havia sociovergència, estaria al govern, i el govern es podia fer amb uns o amb altres. Però va quedar clar a la campanya que CiU no volia a ERC. I ha quedat clar a la campanya que el PSC, IC i ERC eren més afins. Si malgrat tot, algú pensava que ERC pactaria amb CiU, doncs mala sort.
Els que se sentin traïts, doncs que votin a CiU a les properes, home, mira si és fàcil. Però que deixin de dir que Catalunya ha estat traïda. Si de cas, no ho han entès.
No és veritat.

Catalunya és plural i és diversa. Tenim un president català d'origen andalús, i no parla el català fluidament, però el parla.
Montilla President. Felicitats President!

Li desitjo quatre anys avorrits i de bon govern, on les animalades només vinguin de l'oposició (pensi que serà fàcil, Honorable, els ciudadanos ens garanteixen el show, qualsevol imbècil sembla espavilat quan aquests obren la boca).

O sigui que tranquil·litat. I que CiU faci una oposició dura i implacable, però lleial. Que per sabotejadors ja tindrem al PP i al PSOE.

diumenge, 5 de novembre del 2006

Tripartit

ERC ha fet el correcte.
El tripartit d'esquerres és la única opció coherent. ERC no és equidistant. No ho era abans de tots Sants ni ho és ara. ERC és esquerra. Un pacte amb CiU només es pot donar per: fer una proclamació unilateral d'independència, o per a convocar un referèndum d'autodeterminació. Però CiU no és independentista, ni té aquest objectiu en la seva agenda. CiU és dreta. ERC no pot pactar amb CiU si no és per a donar un pas endavant. I CiU no el vol donar. Com el voldria donar si a CiU afirmen sense pudor que l'estatutet ha estat un gran pas endavant?
I ara ERC aposta per un nou tripartit. I donarà els vots per a fer a Montilla president. Que així sigui. A tots aquells que irònicament diuen que el crit a la Plaça Sant Jaume serà "Montilla President: Catalunya Independent" els diré que és un crit tant absurd com si en comptes de Montilla hi poses al Mas. Amb "Mas President, Catalunya Comunitat Autònoma". Exactament igual com amb Montilla.
La independència vindrà quan hagi una majoria independentista. No abans. mentrestant, el país ha de funcionar. I per mi millor que sigui amb un govern d'esquerres que no amb la dreta. ERC no ha traït ningú. Ha estat coherent amb la seva ideologia d'esquerra. Pactar amb CiU li hauria donat més conselleries però, a canvi de què? d'aprovar el xec escolar? ERC ha preferit les conviccions a una menjadora més gran.
I si el problema és que Montilla no és català de naixement, ni parla el català habitualment ni té títol universitari, doncs què hi farem. Però al país hi ha molta gent així i cap d'aquestes raons l'invalida per a exercir el càrrec. De fet, tres partits estan disposats a fer-li confiança.
Més tard o més d'hora el president de Catalunya havia de ser algú nascut a fora, i que no tingués el català com a llengua pròpia. Això passa avui. Això no és dolent per Catalunya. Segurament és una bona notícia.
I tant de bo que l'oposició de CiU sigui dura però lleial, que per a sabotejadors ja tindrem al PSOE i al PP.
Jo confio en ERC. Crec que han fet el correcte. Espero que hagin arribat a un bon acord que permeti aplicar la major part del programa. Per mi, i crec que des del punt de vista d'ERC també, això és el millor per Catalunya.

dissabte, 4 de novembre del 2006

Anàlisi dels resultats electorals (...i en porto tres!)

Enganxo això aquí, que té l'origen en la participació al Racó Català.
El primer que va fer el Mas va ser anar a parlar amb el Montilla a veure com anava allò de la sociovergència (allò que va servir per fer les rebaixes de l'estatut?). No sabem què li va dir el Montilla. El fet que cal destacar és que el Mas va anar a parlar primer amb el Montilla. Per tant CiU estava disposada (ho està encara? qui ha dit que avui no hi ha un pacte?) a pactar amb el PSC, exactament igual que el que li retreu CiU a ERC. D'acord, la diferència és que si pacten CiU i PSC el Mas és president.... o no? i si pacten PSC, ERC i IC, ho serà Montilla?
De fet, el pacte nacional que reclamen alguns en què consisteix? Per CiU, el govern de concentració no és CiU + ERC. És CiU + PSC! I ja ha dit que els governs de concentració només calen quan el país viu un moment crític, i aquest no és el cas (Mas dixit). O sigui per CiU, el govern de concentració, el pacte nacional, no és el que alguns diuen per aquí.
I diguem-ho també, la relació de forces al Parlament, i que ningú no s'emprenyi es pot llegir així:
CiU: 48, PSC: 37, Resta: 50.
On és el gran espai central? Agradi o no agradi la majoria relativa del parlament la te un grup de quatre partits absolutament discrepant entre ells, però amb 50 diputats. Amb números a la ma, l'espai central també podria ser el "Resta de partits". És una qüestió de punts de vista.
Catalunya és així: molt diversa.
Des del punt de vista de les forces relatives és molt més interessant pactar amb el segon. La relació de força CiU a ERC és 48 a 21: 2.29 a 1. En canvi la relació de força PSC a ERC és 37 a 21: 1.76 a 1: La relació PSC a (ERC + IC) és encara més baixa: 37 a (21 +12 = 33): 1.12 a 1; gairebé 1 a 1. El nou tripartit és, aparentment més equilibrat de forces, encara que la relació PSC + IC a ERC: (37 + 12 = 49) a 21: 2.33 a 1 és una mica pitjor que amb CiU. Si PSC i IC fan pinça, la situació seria similar a la que patiria ERC amb un pacte amb CiU.
Es pot dir que la clau del tripartit, si finalment es dona el cas, la tindrà IC. Perquè és el partit que ocupa l'espai central entre PSC i ERC.
Numèricament parlant, pactant amb el PSC és més probable que ERC pugui tirar endavant el seu programa, encara més quan resulta que el programa d'ERC i el d'IC són més semblants que amb el del PSC, per tant, el tripartit, a priori, sembla més útil per a desenvolupar el programa d'ERC. I això, des del punt de vista d'ERC, és bo per Catalunya.

divendres, 3 de novembre del 2006

Segona anàlisi i nou enllaç

Una de les conseqüències directes de l'aparició dels "ciudadanos" al Parlament és que tenim garantit que el que duri la propera legislatura parlarem de nació, de llengua i de nacionalisme. Això no és poca cosa. El debat nacional seguirà viu. I molta gent percebrà clarament, cada dia, en les pròpies carns com qui diu, que l'espanyolisme que pretén destruir la nació catalana, la identitat catalana, és real i està allà. Això hauria de remoure consciències.
També serà interessant veure a aquests que s'autoanomenen d'esquerres votant lleis. Veurem que fan o deixen de fer.
Com ha dit algú, podríem començar per demanar la prohibició de les "corridas" de toros. Aquest que són tan d'esquerres resulta que són taurins. Com el Boadella i el Balañá.
En fi.
Avui he llegit l'article d'opinió del Vicent Partal al Vilaweb, el "mail obert". I ve a dir això mateix. El "Mail obert" de Vicent Partal és una de les opinions que espero trobar al VilaWeb, d'aquelles que fan afició. Per això, en homenatge, avui afegeixo l'enllaç als "Mails per a Hipàtia". El bloc intermitent de Vicent Partal.

dijous, 2 de novembre del 2006

Primera anàlisi dels resultats electorals

No han estat tan dolents per ERC.
ERC ha perdut els vots dels que la van votar al 2003 pensant que era la marca blanca de CiU, i que votant-la castigaven a CiU però sense fer-la fora. Es van equivocar llavors i ara no han repetit.
Els 21 escons d'ERC ara sí que són vot fidel.
ERC pot pactar un tripartit o amb CiU sense por a comportaments electorals incerts en el futur.
El PSC ha perdut escons que han anat a IC i a Ciudadanos. Per tant els Ciudadanos han debilitat al PSC que en cas de tripartit perd força relativa. És dir, de retruc, els Ciudadanos beneficien a ERC i IC.
CiU pot buscar el pacte amb ERC però tàcticament per ERC és més costós pactar amb CiU. Naturalment, CiU pot buscar el pacte amb el PSC, cosa que podria ser el sorprenent resultat final d'aquestes eleccions.
IC ha pujat, ha capitalitzat el maragallisme. Ho han fet bé. Cal felicitar-los.
El PP ha cedit un diputat als Ciudadanos. Sembla clar que és l'oportunitat pel PP d'aparèixer més centrat i descarregar el llast d'extrema-dreta que l'ha marginalitzat a catalunya. De retruc, Ciudadanos pot anar bé el PPC doncs els permet dir que l'extrema dreta ja no són ells.
Ciudadanos és l'extrema dreta espanyolista que sempre ha existit a Catalunya i que malvivia a PP i, fins hi tot, al PSC. Estan per quedar-se, no ens enganyem. El mal que poden fer és que algun dels partits espanyolistes els vulgui absorbir apropiant-se'n del seu discurs. En el cas del PP,això no passarà en molt de temps, doncs és clar que el Piqué vol un partit més centrat. En el cas del PSC, però, veurem què passa.
De fet, Ciudadanos és també un baló d'oxigen per al sector catalanista del PSC que veu com l'efecte Montilla no només no ha funcionat sinó que ha acabat amb una escisió tàcita.
I finalment, a tots els partits del Parlament: CiU, PSC, ERC, PP, IC i CPC dir-lis que ho han fet molt malament: No motiven la gent per anar a votar. Que ningú es posi floretes. Ni esquerres, ni dretes, ni nacionalistes catalans, ni espanyols ni res de res. El guanyador ha estat, un cop més (i van...), en no vots, l'abstenció.