Pàgines

dijous, 29 de maig del 2014

Can Vies. Nit quatre.



Des de fa una estona se sent l'helicòpter de la policia. Suposo que això no presagia res de bo per aquesta nit.

M'ho temo. Aquesta tarda he tornat per la carretera i eren evidents els rastres de la batalla d'ahir: oficines bancàries i immobiliàries amb els aparadors trencats, i el quitrà de diferents punts de la carretera fos i el pis fet malbé, als llocs on es van cremar els contenidors per fer barricades.

Personalment, tot això em crea desassossec. Estic segur que qualsevol veí del barri minimament informat sobre els moviments socials de Sants no hauria tingut cap dubte en afirmar que el desallotjament de Can Vies per la força provocaria una reacció contundent.

Llavors em demano, si això ho podia intuir un veí del barri, com és que no ho ha previst l'ajuntament, o la conselleria d'interior. Tan mal informats estan?

La sensació és que no ho estan gaire d'informats.

Per exemple: com pot ser que ahir, al Parlament, li estiguessin demanant a la CUP què hi pensava fer. Com si la CUP hi tingués res a veure. Mare de Déu. Si es pot atribuir alguna ideologia a Can Vies és més aviat la llibertària, Can Vies no té res a veure amb la CUP més enllà de la coincidència al carrer en lluites diverses. Fa l'efecte, doncs, que la miopia institucional és incapaç de distingir els diferents grups dels moviments socials. Per ells tot són "perroflautas". Doncs mira, resulta que n'hi han de diferents tipus. Això ho sabien?

Més miopia: l'Ajuntament diu que han ofert espais, a Can Batlló, als grups de Can Vies. I l'Ajuntament posa com a condició la co-gestió. No entenen res. Els grups de Can Vies precisament hi eren allà, entre d'altres coses, per no haver de sotmetre's a  gestions o co-gestions de cap administració. Estem parlant de grups de tendència llibertària. I la solució de l'ajuntament és la co-gestió. No entenen res.

Li han demanat al David Fernández que faci de mitjancer. El diputat de la CUP, que havia estat redactor de La Directa quan aquesta es feia a Can Vies, els ho ha dit clarament: això no depèn d'ell, depèn del que decideixin els col·lectius de Can Vies, que seran els que triaran els seus interlocutors si és que s'avenen a negociar.

Perquè el problema és que la desconfiança de Can Vies cap a les administracions és total. No pot ser d'una altre forma. Els han mig enderrocat el CSA. Han estat agredits. La resposta a aquesta agressió ha estat la força perquè sobre ells s'ha exercit la força. I no aturaran aquesta força perquè les lliçons que tenen apreses és que si no hi ha força, no hi ha negociació.

Tal com ho veig, el pols es mantindrà si Can Vies, o el que en queda, no es respectat.

Crec que el Centre Social de Sants l'encerta: cal aturar l'enderroc i permetre el retorn a Can Vies. La CUP també ha fet seva la proposta.

O això, o tindrem garantit un conflicte lleig on no n'hi havia.

La meva opinió és que algú l'ha cagat molt. Per desconeixement, espero; no vull pensar que per incompetència; o pitjor encara, per malícia o per conspiració (qui pot treure profit d'aquest merder?).

Sigui com sigui, ara calen solucions. Perquè tots perdem amb el que està passant a Can Vies.

L'helicòpter torna a volar sobre Sants. Aquesta nit en fa quatre.

Actualització: A la web de Can Vies hi podem trobar aquest comunicat, amb les exigències que l’Assemblea del Barri de Sants (ABS) per a la resolució del conflicte.

dilluns, 26 de maig del 2014

Solidaritat amb Can Vies

Encara se sent l'helicòpter de la policia, així que entenc que la batalla continua: Avui s'ha desallotjat el CSA Can Vies. Vegeu també l'article de la Viquipèdia.

Can Vies és emblemàtic per als moviments socials del barri i també de la ciutat. L'avís de tancament ha aplegat activistes ben diversos. Tal com ho veig, els aldarulls estaven cantats.

Si Sants és alguna cosa, també ho és per les moltes activitats, iniciatives i lluites que han fet de Can Vies la seva base d'operacions. No és acceptable aquest tancament, i menys per la força. Desconec el tema, però em demano: No es podia negociar? O el que es pretén és, precisament, privar als moviments socials d'un espai de treball?

Només un cop vaig posar el peu a Can Vies. Recordo gent xerrant prenent infusions. Realment, no vaig tenir gaire temps per fer-me amb l'ambient del lloc, perquè vam marxar de seguida.

Després, el que sí que m'ha arribat a les mans és "producció" de Can Vies, com La Burxa, o la festa major alternativa, o la cooperativa la Ciutat Invisible.

I ara Can Vies es tanca. Cal? I cal fer-ho amb aquest desplegament? Potser sí que cal fer-ho amb tant de desplegament, perquè si no, no es podria. Aquesta resistència hauria de fer reflexionar. No pot ser, jo no vull, un sistema que s'imposa per la força.

Però quan un sistema és injust, el correcte és oposar-s'hi i resistir.

dimarts, 20 de maig del 2014

L'atac a TV3. Una altre gota a un vas que ja ha vessat

Antecedents: La  UE reclama als estats membres més ample de banda per al 4G.

Solució donanda pel  PPSOE. Matem un parell d'ocells d'un sol tret i ja té preparat un esborrany de reordenació de la TDT. Aquesta reordenacio alliberararà aquest ample de banda  reduint un mulltiplex de la Corporació Catalana i un altre de TVE.

Cal dir que, actualment, la Corpo és un cas singular al disposar de dos multiplex. Un d'ells només ocupat a mitges a l'espera que algun dia sigui certa la reciprocitat amb el País Valencià i les Illes Balears, és dir, que a Catalunya es pugui veure, si algun dia torna, un canal públic de la TV valenciana, i un canal públic balear. L'objectiu és cohesionar l'espai lingüístic català amb un espai comunicacional comú.

El cas és que amb el pla del ministeri això no podrà ser. Hi han altres solucions tècniques, per descomptat, ja que hi han canals buits. Però el ministeri sembla que optarà per la retallada de multiplex.

És una decisió política. Clarament.

El PP considera que els catalans estem adoctrinats per TV3. Resulta que a Catalunya es poden veure més de 60 canals, la majoria en castellà. Però per alguna raó màgica els catalans -tots- només veuen TV3 que mitjançant missatges subliminals, o amb alguna altra tècnica diabòlica d'obscur origen, ens infecta del virus del nacionalisme i ens torna anti-espanyolistes fanàtics.

El PP creu que, en realitat, no importa que per TV3 l'emissió sigui de contingut generalista, o que les mateixes pel·lícules que es veuen siguin les mateixes que es poden veure als canals espanyols, perquè el perill de TV3 no són els continguts, si no l'idioma.

L'autèntic perill de TV3 és l'idioma. La llengua catalana té unes freqüències i uns sons especials que converteixen a qui l'escolta i qui la parla en un nacionalista furibund i irredempt. Es veu que les freqüències satàniques de la llengua catalana ressonen a les cavitats del cervell provocant aquesta perillosa reacció.

Per això el PP ataca la llengua catalana per terra, mar i aire. Ataquen l'escola en català, a les Illes Balears, al País Valencià, a Catalunya... i ara la comunicació audiovisual. Van tancar Canal 9, la seva més gran victòria, de moment, i ara apunten les bateries contra TV3.

El PP espera que fent callar TV3 i destruint la immersió lingüística exterminarà el "virus del nacionalisme".

No tindran temps. Han perdut.

Són cecs. Cecs de nacionalisme. Perquè els únics nacionalistes fanàtics que hi han aquí són ells. Són ells els que ahir mateix, van tornar a negar la identitat nacional catalana. El nacionalisme espanyol és incapaç de reconèixer la identitat nacional catalana. Com si jo no sabés qui soc i quina és la meva identitat, també la meva identitat nacional...

El PP és un partit en mans -i votat- per nacionalistes fanàtics espanyols. No es pot explicar d'una altre forma. per això volen imposar el castellà i destruir el català, perquè com a nacionalistes que són, només hi ha una forma de ser espanyol, que és la seva, de raça i monolingüe castellana o, si ets espanyol assimilat -és dir, de segona- amb una llengua vernacla, residual i només apta per a la cosa folklòrica; d'això se'n diu supremacisme lingüístic.  Aquest és la visió dels nacionalistes del PP. Racista i supremacista.

Però no només. El nacionalisme del PP ret culte a l'autoritat, a la jerarquia i al poder. A "l'ordeno y mano", a la roja, a la "furia española", al "Valle de los Caídos", al "Caudillo bajo palio" i al masclisme de Cañete. Tot plegat un supremacisme darrere un altre: feixisme, integrisme religiós, masclisme.

Afegeixo: aquest partit bàrbar és un espai adobat per al creixement de la corrupció i dels corruptes que des de la impunitat del partit, hereu dels trinxeraires falangistes, poden fer i desfer negocis, traficar amb influències i amenaçar i eliminar a tots aquells que se'ls oposin. Aquesta és l'explicació de les detencions de twitaires maleducats, trinxeraires també, sens dubte... però que en cap cas és proporcional una amenaça al twitter amb la detenció i l'escorcoll. No es proporcional ni es busca que ho sigui perquè el PP també és repressió i censura.

Tot això és el PP, i l'atac a TV3 no és més que una altre gota que cau en un vas que fa temps que està vessant.

Aquest diumenge puc tornar el cop. El diumenge votaré. Per ajudar a deslliurar el meu país d'aquest ofec angoixós i opressiu, d'aquest mal -autèntic mal- que representa el PP.  Votaré per acabar amb aquesta descarada impunitat mafiosa.

Però no us penseu que votaré a la contra, o amb ràbia.  Al contrari. Votaré en positiu. Per la llibertat del meu país, que és la meva i la de les persones que hi vivim. Amb alegria, amb confiança i amb esperança. Votaré per la independència del meu país. Votaré pel nou país.

Aquest diumenge la independència guanyarà aquest primer assalt sense discussió.

El 9N és més a prop.


Actualització:  Mantinc tot el que he dit abans, però crec que és molt important i cal tenir en compte la contextualització que fa el media.cat: El grup Godó compta amb un multiplex a la seva disposició on serveix  8TV i lloga els altres tres canals a RAC105TV , Barça TV i Estil9TV.

divendres, 16 de maig del 2014

Cañete el súper-macho i supremacismes variats

Supremacisme és, de forma molt resumida, una idea o teoria que diu que un grup definit per una característica és superior o millor que un altre.

Per exemple, si la característica es la raça, parlem de racisme; si és el gènere, sexisme.

Altres supremacismes que ens toquen de prop: per exemple, el supremacisme lingüístic. Que seria aquell supremacisme que diu que una llengua és millor que una altre. El supremacisme de models socials, que posaria com a superior, per exemple, el model de vida "occidental", enfront del model social  d'una tribu indígena de la selva amazònica.  O el supremacisme nacionalista, aquell que diu que ser d'una nació és millor que una altre, o que nega l'existència mateixa d'una altre identitat nacional. O el supremacisme religiós dels integristes de la religió que sigui. O el supremacisme dels rics que es consideren superiors als pobres. O el dels poderosos, que es consideren superiors als ciutadans corrents.

Forçant-ho, potser es podria parlar genèricament d'un supremacisme ideològic, segons el qual, uns determinats valors o principis ètics serien superiors a d'altres i aquí debatríem sobre la "superioritat ètica" de les esquerres sobre les dretes, o viceversa.

Crec que això últim dona per un debat molt interessant, però ara em centraré en només un d'aquests supremacismes. El de gènere. Concretament el supremacisme de gènere masculí. El masclisme.

Ve al cas perquè ahir van fer per la tele un cara a cara entre el candidat del PP, Arias Cañete, i la del PSOE, Elena Valenciano, i per unes declaracions posteriors de Cañete.

Primera pregunta ¿per què la impostura d'un cara a cara, falsament anomenat debat, entre PP i PSOE, quan són les dues cares d'una mateixa moneda, el PPSOE, que fins i tot Felipe González diu que, si cal (com ho sabran si cal?), haurien de fer un govern de concentració? Ai senyor... aquests ex-presidents que no estan atents a les directrius de campanya... Les banderoles del PSC demanant aturar Rajoy, i el González reclamant un govern de concentració...

Segona. El senyor Cañete és masclista. I ruc. El dubte és si és més ruc que masclista, o més masclista que ruc. Les declaracions són de traca: "Si haces un abuso de superioridad intelectual, parece que eres un machista y estás acorralando a una mujer indefensa". Coi, fa riure i tot.

Cañete és masclista (i ruc) i, per tant, és supremacista. Jo estic convençut que no només és supremacista de gènere. També deu ser-ho,en funció del partit en que milita, lingüístic i nacionalista.

Sospito, també, que els vots que rebi respondran a aquest mateix perfil. No crec que a ningú li quedi cap dubte després de les declaracions del personatge. Qui vota a Cañete sap que fa. Dic, doncs, que aquells que votin al PP o faran  perquè, en diferents graus, també són supremacistes.

La senyora Valenciano  segurament no és supremacista de gènere. Poques dones ho són, la veritat. Equiparar masclisme i feminisme és, simplement, una bestiesa i desconèixer el que és el feminisme. Avui en dia el feminisme malda per una igualtat de drets que no s'ha aconseguit. En cap cas és un supremacisme. No es pot ser supremacista quan la teva lluita es l'equiparació en drets ( no obtenir més drets, si no els mateixos!).

Tanmateix, la senyora Valenciano , en virtut del partit en que milita, segurament comparteix amb el senyor Cañete posicionaments supremacistes linguístics i nacionalistes.

I no només: que Cañete i Valenciano se les tinguessin ahir en un "debat" demostra que efectivament tots dos comparteixen el supremacisme ideològic segons el qual el bipartit, el PPSOE, és śuperior a la resta i que això de la pluralitat està molt bé quan només és de dos.

Supremacistes ells. Que l'Arias Cañete sigui, a més, masclista no hauria d'extranyar. Gairebé diria que és podia deduir. I també que, tot i sabent-ho, el PPSOE rebrà més de la meitat dels vots que s'emetran el 25M.

EL problema no és que Cañete i Valenciano siguin més o menys supremacistes. El problema és que els que els votaran, també ho són. Moltes de les dones que votaran a Cañete, són tant o més masclistes que ell. A veure, si tries a qui et representa, si ets masclista és "correcte" o "ja ve a ser" que un masclista et representi.  O un supremacista, si ets, simplement, supremacista.

No cal ser un geni per adonar-se que un Parlament amb majories supremacistes no és democràtic. Democràcia és, entre d'altres coses, el respecte a les minories. Una majoria supremacista respectarà a una minoria que considera inferior?

Aquest és un dels molts casos pràctics  que il·lustren que una cosa és la democràcia, i una altre triar "representants".

El 25M votaré, entre d'altres coses, també per plantar cara als supremacistes.

I no, només amb votar, no n'hi ha prou.

Coses que passen (a més llocs que una mina turca)

Més de 300 morts a una mina turca. Crec que era Stalin que deia que un mort és una tragèdia, i un milió, una estadística. 300 morts és una tragèdia o una estadística? Fa de mal dir. Són coses que passen.

Més de tres cents treballadors s'hi han deixat la vida en una mina. Això passa a l'any 2014. Com apuntava el primer ministre turc, en una al·lucinant intervenció, més o menys el mateix nombre de morts que fa cent anys a una mina nord-americana. I afegia: coses que passen.

Coses que passen. Els treballadors turcs no han aguantat més i han escridassat Erdogan, i potser alguns li han cridat que hauria de ser ell qui hagués mort a la mina, i no els seus pares, germans, amics o fills. I li han desitjat la mort. Això s'entén, oi? Són coses que passen.

Quan l'escarni ha semblat que podria anar a  més, o potser aprofitant que el manifestant estava lluny del grup, els escortes del primer ministre turc l'han agafat i l'han apallissat. El poder ja ho té això. Contra tot un poble s'ho rumia. Contra el ciutadà indefens s'hi acarnissa. Els rics i poderosos reben tractament Premium. També són coses que passen.

Com en el cas de la diputada dels tretze sous. La policia ha anat a buscar a l'autor d'uns tuits en que demanava la mort de més poderosos. De debò cal enviar la policia? No hi ha una cosa que se'n diu proporcionalitat? Si jo et dic "more't, fill de puta", m'han d'enviar la policia? no seria més proporcional respondre amb un "More't tu, cabronàs!" i quedem en paus?  O potser és que n'hi han que caguen a part i no se'ls pot insultar? Em fa que és això últim. Efectivament, l'acció policial no pretén ser proporcional. Pretén justament ser desproporcionada. Pretén espantar. Deixar clar qui mana. Qui és el poderós i qui el serf.

Per una banda, tens tres-cents miners morts. Morts per un sistema que cerca la millora de la productivitat, al preu que sigui. Gent que és  material fungible. A Turquia, i a d'altres llocs.  I la gent que demana que rodin caps. Esclats d'ira quan la injustícia es fa insuportable. Injustícies, però, que elits més subtils són capaces d'anar introduint gradualment, poc a poc, de forma que les granotes bullen sense adonar-se'n. Tant que fins i tot arriben a comptar amb el vot favorable d'algunes de les granotes.

Per l'altre banda, poderosos que ni tan sols estan disposats a tolerar els esclats d'ira. I aleshores envien la policia a detenir a qui els amenaça de paraula, o a apallissar-lo. En la línia de les lleis mordaça, també volen controlar Internet. Al meu poble d'això en diem censura i feixisme.

Més de 300 treballadors morts a Turquia.  Morts per l'avarícia dels poderosos. Als poderosos no els cal amenaçar des de Twitter. En tenen prou amb més eficiència. És el mercat i la globalització. Són coses que passen. Mala sort. Una estadística. Ara calla i treballa. Obeeix. More't en silenci i no emprenyis.

Doncs no. Ni a Turquia ni aquí.

divendres, 9 de maig del 2014

Comença la campanya del 25M.

Tornant cap a casa se m'ha fet evident que la campanya per les eleccions al Parlament Europeu ja ha començat.

El primer impacte han estat les banderoles del PSC. Em demano si el director de campanya del PSC és un becari en pràctiques. No apareix ni el nom del candidat. Només alguna referència a Europa i una segona idea: Contra Rajoy. Rajoy apareix escrit. El candidat no. Impressionant. A falta de cap proposta en positiu, confien que Marianico el Corto els faci la campanya. Nivellàs.

Més endavant m'he trobat cartells de Ciutadans. Lema en clau unionista. Res a dir. Ciutadans es pren seriosament que hi haurà votacions el 9N, i que aquestes del 25M són una gran oportunitat per copsar l'estat de la qüestió i fer campanya.

No crec que la majoria de la gent es prengui a hores d'ara el 25M com un assaig general del 9N, però per mi és obvi que el procés d'independència i el referèndum del 9N marcaran les eleccions europees. Crec que la majoria dels partits, amb la no tan inesperada excepció dels extraterrestres del PSC, així ho han entès i d'una forma o altre la consulta i la independència de Catalunya estaran presents a les campanyes respectives.

Més endavant he trobat la cara de l'Alejo Vidal-Quadras (nou partit, Vox) mirant-me de fit a fit. Un calfred m'ha recorregut l'esquena i he sentit l'angoixosa sensació que algú volia mossegar-me la jugular. He fet el senyal de la creu i he resat a la Mare de Déu de Montserrat encomanant-me a la seva protecció i he seguit endavant. Ha estat efectiu. Ningú m'ha mossegat. Després he rigut per desfer-me'n de la tensió del moment: que només era una cartell, coi! Sí, sí.. Però m'ha semblat que em seguia amb la mirada. Aquesta nit tindré malsons.

Ja arribant a casa, un grupet de CiU m'han donat un fullet amb propaganda del Tremosa. Efectivament, propaganda en clau catalana, aquesta en favor de la consulta i de la independència. I només un punt parlant d'una Europa social que podria haver signat qualsevol militant d'ICV.

No he vist encara les propagandes d'ERC, PP i la resta de forces. Ja arribaran. De fet, però, no espero grans sorpreses. Em sembla que l'única sorpresa, relativa, serà la pixada fora de test del PSC. Només relativa perquè últimament sembla que s'hi estan especialitzat.

És destacable també l'absència de la CUP. La CUP té una agenda pròpia i el Parlament Europeu no entra dins la seva estratègia d'acció municipalista. Cal tenir present que ja va ser per ells tot un pas, no gens senzill de donar, l'accés al Parlament Català. En absència del procés d'independència no tinc cap dubte que no l'haurien donat.

Bé. Tot plegat un inici de campanya. Dues setmanes amb eslògans, mítings, declaracions, contra-declaracions i el que calgui per, finalment, el dia 25 anar a votar... o no.

Personalment, jo aniré a votar i tinc ben clar que ho faré per Terricabras i per Maragall. He dit algun cop que estic afiliat a ERC? doncs sí, mira.

Però, i si no ho tens clar a qui votar? fàcil: no votis.

No votis. Així de senzill. L'únic vot útil és aquell que serveix per triar a qui millor et representa. Si ningú et representa prou bé, no votis.

M'agradaria molt que els partits compromesos amb la independència de Catalunya obtinguessin un gran resultat. Aclaparador. Incontestable. Que fos així pel convenciment dels electors, que expressarien d'aquesta forma el seu suport i el compromís de la majoria del poble amb el procés. El meu somni és una participació alta i una majoria ampla i indiscutible de l'independentisme.

És la meva visió i amb aquesta visió votaré. Però senzillament, si cap dels partits que es presenta, sigui pro-consulta, o no, sigui independentista, o no, no et representa prou bé, el que és coherent és no votar. És el més democràtic.

Per què? Doncs perquè les eleccions del 25 de maig són unes eleccions molt importants, però la democràcia és molt més que anar a votar un dia i callar quatre anys. No. La Democràcia es fa dia a dia. Cada dia.

I si aquell dia cap partit et representa, no votis. Els partits si són veritablement democràtics, haurien de fer-se el càrrec que no votar aquell dia també és democràcia. El no-vot sempre és més difícil d'interpretar que el vot: perquè cap partit em representa, perquè estic malalt, perquè sóc fora, perquè se me'n fot, perquè no serveix per res, perquè ja m'està bé com van les coses... Costa d'interpretar.

Però, en tot cas, l'opinió dels abstencionistes és l'opinió (críptica) que tenen aquell dia. Una opinió que pot canviar l'endemà si canvien les circumstàncies. Democràcia no és votar avui i donar un xec en blanc per quatre anys. Democràcia és participar en decisions, mobilitzacions i accions "cada dia" o, si més no, en allò que sentim que ens afecta, quan ens afecta.

Vull destacar el lamentable anunci del Gobierno de España (*) per motivar la gent a votar. Tota una declaració de la seva forma d'entendre la democràcia:


"El 25 de mayo, Aliki decidirá quién dirige Europa ¿Y tú?"

Impressionant.

No senyors. No es tria "quién dirige Europa". Qué més voldrien aquest coi de fatxes! A qui es tria és als representants dels ciutadans. Representants que han de retre comptes als ciutadans que els trien.

Representants. No dirigents. Representants que han d'arribar a acords de forma democràtica entre ells i fer que aquests acords siguin referendats pels pobles que els han triat. Vostès no ens manen, vostès estan al nostre servei. Fiquin-s'ho al cap d'una puta vegada.

Però, clar, segons el PPSOE, es tria als "dirigents". És el que passa quan no has aprovat primer de democràcia, que se t'escapen els conceptes bàsics i acabes cagant-la amb anuncis tan vergonyosos com aquest.

És fabulós. Tant de bo, per ells, que la gent assumís que es trien "dirigents". En definitiva, si tries un "dirigent", aquest pot ordenar-te que et llencis daltabaix d'un barranc, i tu a obeir, perquè prou que l'has triat a ell com a "dirigent", no? doncs ara sigues conseqüent i salta! Almenys durant els quatre anys que el "dirigent" pot manar, el teu cul és seu. No haver-lo votat.

En canvi, si el que tries és un representant, aleshores ets tu el que li pots dir, "vostè ja no em representa, torni-se'n a casa". I això qualsevol dia dels quatre anys de la seva representació.

Quin canvi de punt de vista, oi? No és gens casual l'anunci del "gobierno". És com entenen la  "democràcia". I com volen que l'entenguin els ciutadans.

En fi. Que espero una gran participació i  una gran majoria per la Independència. En la mida de les meves petites  possibilitats faré el que pugui per a que així sigui.

Però si la participació és baixa faríem bé, tots plegats d'analitzar molt bé el perquè, sense fer-ne un drama. La democràcia és molt més que votar un dia. En cap cas hauria de  menystenir-se el poderós missatge de l'abstenció.  El no-vot, el silenci.

És, moltes vegades, el més eloqüent del crits.


(*) De traca. Resulta que la imatge de la campanya no és del "Gobierno de España" si no, agafeu-vos fort, del Parlament Europeu

Si aquesta és l'Europa a la que hem d'anar, aleshores em demano l'expulsió. Anem fins si aquesta és la idea de la democràcia que tenen a Europa. Em sembla demencial aquesta campanya.

Encara ens faran un favor si amb la independència en quedem fora.

La democràcia a Europa està molt pitjor del que em pensava si els ciutadans europeus toleren aquesta mena de missatges. 

No m'extranya gens que el PPSOE estigui aplaudint amb les orelles aquesta campanya del Parlament Europeu. 

dimecres, 7 de maig del 2014

ISS HD Earth Viewing Experiment

No se quant de temps estarà accessible, però mentre ho sigui aquí tindrà un lloc.

Es tracta del "ISS HD Earth Viewing Experiment", l'emissió en directe i en alta definició de quatre càmeres de l'Estació Espacial Internacional (International Space Station, ISS) que apunten a la Terra.

La ISS és la demostració que la humanitat pot fer grans coses. Que mereixem un vot de confiança. Que la ciència, la tècnica i l'ètica són la clau per oferir el millor de la nostra espècie. Crec que hi han poques coses més inspiradores i poètiques que les imatges del nostre planeta des de l'espai. Aquesta resplandent bola blava que és la llar de l'humanitat i la nostra nau espacial. El lloc més preciós de l'univers. Gaia.

Per mi és emocionant. No sé si la humanitat té una missió, però si puc triar, m'agradaria que la missió i el destí de la humanitat sigui explorar l'espai, portar vida a altres planetes, conèixer altres civilitzacions. Per a que això sigui possible, en tot cas, és imprescindible que siguem responsables de la nostra llar i de totes les formes de vida que en són hostes i filles, però també motor dels seus cicles.

De la Terra estant, el cel ens dibuixa un mar d'estels, bell i reptador. Del cel estant, el nostre vaixell es revela esplendorós. Una bola de marbre blau. La més extraordinària de les gemmes.

Encasto, doncs, el canal d'streaming de la ISS en aquesta pàgina, per poder tornar-hi i gaudir-ne, si més no mentre estigui en servei.

Els canvis de càmera fan que es perdi el senyal durant alguns segons i, aleshores, la pantalla queda en gris. Per a més informació, podeu adreçar-vos a la pàgina del projecte o també aquest article del Vilaweb.

Live streaming video by Ustream

dijous, 1 de maig del 2014

1 de maig de 2014



El primer de maig és una diada indubtablement reivindicativa.

Molt més ho ha de ser avui, quan drets que han costat sang i patiment de tants treballadors es veuen retallats o negats. Arreu del món.

La historia està arribant a un punt d'inflexió i les elits del món preparen una versió 2.0 del capitalisme adaptada a un món de recursos minvants, de "classes mitjanes" que desapareixen. Un món que es precipita a un canvi climàtic. Un capitalisme 2.0 que destrueix el miratge de la "classe mitjana" per dividir el món entre poderosos i serfs. Un poderós agent de canvi.

Un món, però, en el que la interconnexió de la multitud és creixent, multitud que reclama més democràcia i el retorn del poder als pobles. Multituds que demanen i plantegen canvis i que cada cop tenen menys por. Empoderament ciutadà. Poc a poc. És aquesta una gran força.

La tensió entre aquestes dues forces i qui domini aquest conflicte definiran el món que ve.

Paraules com decreixement, autogestió, sobirania, democràcia... i també smart-cities, tecnologia, ciència... han de formar part de la solució. Segur que també lluita, reivindicació, resistència, transició... I consciència i confiança.

Rebutjo i combato "solucions" que incloguin por, guerra, censura, repressió, racisme, intolerància...

L'U de maig és un dia de de reivindicació d'aquest mon nou que és possible però, també i sobretot, de les lluites vives del dia a dia. La dels treballadors en EROs, la dels aturats, la dels afectats per la hipoteca...

L'U de maig els sindicats prenen la veu i els carrers. Una d'aquestes veus és la de la CGT. A continuació reprodueixo el "Manifest del 1er de Maig 2014 del Secretariat Permanent CGT Catalunya", amb el que em sento força identificat.

El món del futur serà el fruit del conflicte entre dues grans forces oposades. Inevitablement. No n'hi ha prou, doncs, amb resistir. Cal construir l'alternativa. Una alternativa molt més democràtica. Autogestionària.

Avui s'ha fet visible als carrers una part d'aquest conflicte. Però el conflicte es lluita cada dia, i és molt més que la lluita pels drets laborals. És per un món nou, diferent i millor. El món nou l'hem de fer lluitant cada dia. Amb confiança que ho aconseguirem.

Un altre món és possible.



1er de Maig 2014. Resistir no és suficient: Construïm l’autogestió

L’1 de maig és una data molt significativa per a totes i tots els militants de la causa de la classe treballadora. És una data en la qual, des de l’any 1889, les organitzacions del moviment obrer de tot el món sortim a ocupar l’espai públic per a reivindicar els nostres drets i per a honorar la memòria de tots i totes aquelles companyes que han patit al llarg dels segles la repressió a mans dels servidors del Capital i de l’Estat, per haver lluitat contra l’explotació i l’alienació que ens imposa el seu sistema econòmic i social. És una data carregada d’història, vinculada a la lluita per la jornada de vuit hores i a la memòria dels obrers ajusticiats l’any 1887 a Chicago, després de la revolta de Haymarket.

És per a nosaltres un moment propici per a visibilitzar la vigència del conflicte de classes, per a reivindicar el que som i el que hem estat, per a exhibir públicament el fil roig i negre que ens uneix amb totes i tots els qui ens van precedir en la lluita per l’emancipació social. Tanmateix, i malgrat la intensa significació associada a aquest dia, l’1 de maig no és sinó una data més en el calendari.

Perquè per a nosaltres tots i cadascun dels dies de l’any són 1 de maig, tots i cadascun dels dies de l’any han de ser bons per a la lluita, per a l’organització, per a la pràctica del suport mutu, per a treballar per la defensa dels drets de la nostra classe, per a fer camí vers la revolució social i la construcció de la societat autogestionària i antipatriarcal.

És per això que aquest 1 de maig hem de sortir al carrer no pas mirant al passat, sinó amb una mirada projectada al present i al futur. Estem vivint en una època caracteritzada per una agressiva ofensiva política i empresarial, per la regressió de drets a tots els nivells. Una època en la qual se’ns ha fet pagar un cop més a les treballadores i al conjunt de les classes populars tots els efectes derivats de l’esclat de la bombolla especulativa que havia caracteritzat el funcionament de l’economia capitalista durant els últims anys.

D’un temps ençà, hem assistit a la conversió d’una gegantina crisi financera internacional en una crisi del deute públic, la qual està essent utilitzada, sobretot als països del sud d’Europa, com un mecanisme de despossessió dels sectors més vulnerables de la població, dins d’una estratègia conscient de socialització de pèrdues privades a costa dels nostres salaris, les nostres condicions de treball i els nostres drets socials. Una estratègia la cara visible de la qual han estat i són les reformes laborals, amb totes les seves conseqüències (major precarització, afebliment de la negociació col•lectiva, més poder en mans dels empresaris...), les retallades a l’ensenyament, la sanitat, les pensions públiques i els ajuts a la dependència, les privatitzacions, els desnonaments, l’enduriment de les mesures repressives, i un llarg etcètera.

Davant d’això també han proliferat en els darrers temps noves formes de resistència, algunes de les quals han aconseguit un ampli suport social i han arribat a posar en qüestió públicament el discurs hegemònic dels austericides que ens governen i de la xarxa d’interessos mediàtics que els serveix com a altaveu. Molta gent ha reaccionat davant l’atac que estem patint, i ho ha fet organitzant-se i sortint al carrer. Cal congratular-se d’aquest fet, tot constatant, però, que la resposta popular no ha aconseguit fins ara aturar l’ofensiva, i que, si bé ha assolit victòries, aquestes han estat victòries parcials.

En cap cas creiem que s’hagin de menysprear, i menys encara quan han sorgit de dinàmiques organitzatives que han constituït un marc al si del qual moltes persones s’han empoderat i han pres consciència de la seva força col•lectiva. Però comença a ser urgent assumir que en els moments actuals resistir, només, ja no és suficient. Necessitem assolir victòries en les àrees fonamentals, que ens serveixin com a exemple per a fer veure a tothom que podem guanyar, victòries que facin trontollar el poder dels nostres enemics de classe. Victòries orientades a fer que la por canviï, definitivament, de bàndol.

I si hi ha algun àmbit en el qual això resulta urgent és en l’àmbit laboral, el qual és determinant per a totes i tots aquells que no disposem, per a sobreviure, de res més que de la nostra força de treball. Sabem, perquè ho patim cada dia, que ens trobem immersos en un món del treball extremadament precaritzat, dins del qual assistim al definitiu naufragi del model de mediació i pacificació dels conflictes que els "sindicats" del sistema s’han encarregat de gestionar des dels anys de la mal anomenada "transició política".

En aquest context, cal treballar intensament per a reforçar la capacitat d’acció col•lectiva de la classe treballadora, i en aquesta tasca nosaltres, els i les anarcosindicalistes, hem d’abocar tots els nostres esforços, amb els mètodes de lluita que ens caracteritzen: el suport mutu i l’acció directa. És hora d’enfortir l’autoorganització de les treballadores i dels treballadors des de la base, d’articular formes de solidaritat activa amb les lluites de les precàries, de socialitzar i estendre les vagues indefinides, d’ampliar la base social de suport als conflictes, més enllà dels centres de treball. És hora de persuadir a tothom que juntes podem, no només resistir o plantar cara, sinó també vèncer, derrotar la patronal i els seus servidors governamentals.

Aquesta és, ha de ser, la nostra tasca en els temps que han de venir. Perquè si nosaltres no ho fem ningú no ho farà per nosaltres. Prenem el carrer i anem a les manifestacions, participem en accions col•lectives, desobeïm! Amb una actitud de combat, és hora d’encadenar victòries i que l’optimisme esborri el cansament de les mirades.

L’1 DE MAIG, I TOTS ELS DIES DE L’ANY, LLUITEM PER L’EMANCIPACIÓ SOCIAL!

Confederació General del Treball
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de Catalunya