Pàgines

dimecres, 28 d’agost del 2013

I have a dream.

Avui fa 50 anys de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat en que Martin Luther King va pronunciar el discurs "I have a dream".Tinc un somni.

Salvant les distàncies entre la lluita per la igualtat de drets entre negres i blancs i la lluita per l'exercici del dret d'autodeterminació, jo no puc deixar de veure paral·lelismes entre una marxa per la feina i per la llibertat i una cadena per la independència, que també o és pels drets socials, per la voluntat de construir un nou estat, més net, més just, més lliure. Veig paral·lelismes en el somni.

La lluita per la llibertat, per la igualtat de drets, contra els racismes i els supremacismes és una lluita en la que em sento involucrat, i el discurs de Martin Luther King és vàlid avui. És vàlid als EUA, i és vàlid a Catalunya. Són lluites diferents, però no tant. Són lluites per la llibertat i els drets socials.

Perquè la lluita per la llibertat és permanent i no ha de decaure mai. Perquè la Història, no és la dels reis, i els regnes i els imperis. La Història és, com ja intuïa Hegel, la Història de la Llibertat [pdf].




"I have a dream"

I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.

Five score years ago a great American in whose symbolic shadow we stand today signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beckoning light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.

But one hundred years later the Negro is still not free. One hundred years later the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination.

One hundred years later the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity.

One hundred years later the Negro is still languishing in the comers of American society and finds himself in exile in his own land.

We all have come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of now. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to change racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice ring out for all of God's children.

There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted citizenship rights.

We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.

And the marvelous new militarism which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers have evidenced by their presence here today that they have come to realize that their destiny is part of our destiny.

So even though we face the difficulties of today and tomorrow I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.

I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: 'We hold these truths to be self-evident; that all men are created equal."

I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit together at the table of brotherhood.

I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.

I have a dream that little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.

I have a dream today.

I have a dream that one day down in Alabama, with its vicious racists, with its Governor having his lips dripping with the words of interposition and nullification, one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.

I have a dream today.

I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places plains, and the crooked places will be made straight, and before the Lord will be revealed, and all flesh shall see it together.

This is our hope. This is the faith that I go back to the mount with. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the genuine discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, pray together; to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom forever, )mowing that we will be free one day.

And I say to you today my friends, let freedom ring. From the prodigious hilltops of New Hampshire, let freedom ring. From the mighty mountains of New York, let freedom ring. From the mighty Alleghenies of Pennsylvania!

Let freedom ring from the snow capped Rockies of Colorado!

Let freedom ring from the curvaceous slopes of California!

But not only there; let freedom ring from the Stone Mountain of Georgia!

Let freedom ring from Lookout Mountain in Tennessee!

Let freedom ring from every hill and molehill in Mississippi. From every mountainside, let freedom ring.

And when this happens, when we allow freedom to ring, when we let it ring from every village and hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual, "Free at last! Free at last! Thank God almighty, we're free at last!"

Martin Luther King
August 28, 1963.
Washington DC

dilluns, 12 d’agost del 2013

Corruptes mentiders a la conquesta de Gibraltar

Estic convençut que tot el sidral que s'està muntant amb Gibraltar només és una cortina de fum per tapar les vergonyes d'un govern corrupte. Sense anar més lluny: Bárcenas era qui més cobrava del PP quan, suposadament, ja n'era fora, precisament per l'escàndol dels sobres.

EL govern espanyol és corrupte i menteix. Són uns mentiders. Són corruptes. Se'ls ha enxampat en casos de corrupció. Se'ls ha enxampat mentint. Són indignes d'ocupar els càrrecs i institucions que ocupen.

Però tenen majoria absoluta. Quina vergonya (aliena, per descomptat).

Malgrat les indignitats ¡, la corrupció i les mentides, seguiran enganxats al poder. Tenen molt a guanyar si es mantenen al poder; i molt a perdre si l'abandonen o en són foragitats.

Essencialment, es tracta del segrest del poder sobirà en mans d'un grup de corruptes i mentiders.

Ja s'ha dit altres cops, però poques vegades ha estat tan evident: estem en mans de delinqüents.

I a què ve, doncs, tot això de Gibraltar? doncs, a crear una cortina de fum de manual. Es tracta de distreure al personal amb el vell recurs de moure la bandera enfront un enemic extern. Els anglesos són l'enemic tradicional, i al crit de "¡Gibraltar español!" es pretén distreure l'atenció del fet incontestable que el govern d'Espanya és corrupte i mentider.

Com que el cas a tapar és molt gros, el número que s'ha de muntar també ha de ser molt gros.

Em demano si realment el govern espanyol es planteja dur a terme una acció armada contra Gibraltar. Arribat a aquest improbable cas, espero que els carrers s'omplin de manifestants demanant la retirada immediata de l'exercit espanyol de Gibraltar i la dimissió de Rajoy i el seu govern. Un clam, de nou, pel No a la guerra.

Tenen majoria absoluta i, evidentment, no en farien cas. Però aquest seria l'estoc final. Espanya és un cadàver. Un estat zombie. Amb un govern de corruptes i mentiders votat per majoria absoluta. Un govern de delinqüents. Caldria afegir els delictes de sang a la llista de les seves maldats.

A més de corruptes i mentiders, caldria afegir assassins. Capaços d'enviar a la guerra a soldats per matar i morir. Assassinats, que mai el militar ha estat un servei.

Mai ha estat un servei. Fins els collons de tots aquests psicòpates disposats a morir, i sobretot a matar, per defensar les sagrades unitats de la pàtria: assassins i integristes religiosos. Ningú amb un mínim de racionalitat pot creure's aquesta merda nacionalista de posar en perill vides humanes per un penyal. Si volen "recuperar" Gibraltar per la força, que hi vagin ells, la Soraya i el Rajoy. Que ens deixin en pau als demés.

A veure si ho entenen: els ciutadans de Gibraltar s'han manifestat majoritàriament per pertànyer al Regne Unit. És aquesta voluntat, i no el Tractat d'Utrecht el que cal respectar. Els estats ho són per la voluntat dels seus ciutadans i per a servir-los. Per a garantir-ne els drets. No a l'inrevés. Per això, i no per tractats de fa 300 anys, que representaven la voluntat dels reis i no la voluntat dels pobles.

Dit sigui de pas: ningú de menys de 53 anys ha votat a Espanya la sagradissima i inviolable Constitució Espanyola. Només cal que feu un cop d'ull a una piràmide demogràfica per adonar-vos que la constitució espanyola és una llei antiga, feta sota amenaces de militars, i que només l'han votat els avis.

En aquesta mateixa línia: si el poble de Catalunya vol crear un nou estat, aquesta voluntat està per sobre de tractats i constitucions. Oposar-hi la força armada seria, simplement, un crim. Només pot concebre's una idea tan boja a partir de la visió de la gent com súbdits. Mai des de la visió de la gent com ciutadans lliures.

Si el govern d'Espanya es fa el milhomes amb Gibraltar amb una acció armada (i les patrulleres de la Guardia Civil fent numerets s'assemblen perilllosament a una acció armada), veurem la descomposició de l'estat abans que acabi l'any.

És l'etern problema dels governs espanyols: menystenen a tota la ciutadania de l'estat. La tenen per mesella. Per ells, els ciutadans de l'estat són súbdits. Només poden i volen obeir. Ja sigui a un rei, com ha estat històricament, ja sigui a una entitat quasi-divina de nova factura com la sagrada constitució espanyola. Obviant que la legitimitat constitucional emana del poble. Mai han entès el significat profund d'això.

Tracten, doncs, als ciutadans de tot l'estat com a súbdits. Que tenen l'obligació d'obeir. Compte, que no són pocs els ciutadans espanyols que ja els està bé i accepten ser tractats així, però el que és segur és que també són molts els que estan farts de les mentides i la corrupció, i de ser tractats com súbdits. Hi ha molta, molta gent, molts joves sobretot, els més maltractats d'altra banda, que se saben i es volen ciutadans lliures; i que es dolen de veure com ara, de moment, ho són d'un estat en mans de mentiders i corruptes.

Si hi han trets a Gibraltar, es precipitarà el final. Aquesta vegada no hi hauran "pronunciamientos" ni cops d'estat que valguin. Estan menystenint a tots els ciutadans de l'estat. A tots els pobles i nacions de l'estat. Estan xulejant al govern del Regne Unit i estan passant per sobre dels deutes de l'estat amb els creditors estrangers.

Però només és una cortina de fum, que respon al seu menyspreu envers la ciutadania.

Més els val que només sigui una cortina de fum. Perquè si realment volen morir matant, els pronostico un tir per la culata i que acabaran penjats d'un arbre. Això s'acaba.

dimarts, 6 d’agost del 2013

50000 nens amb dèficit alimentari per la pobresa familiar.

A força de repetir les paraules, aquestes es banalitzen, com "crisi".

Però la crisi, les causes que l'han provocat i, sobretot, les conseqüències que se n'han derivat, i els plans i les accions per sortir-se'n són tangibles. Colpegen durament, àdhuc amb brutalitat, als més dèbils.

50.000 infants catalans que tenen dificultats alimentàries per falta de recursos familiars.

És crític. Demana una solució urgent. Estem parlant d'infants.

Cal una solució ara. Aquesta solució no podrà venir de cap administració, avui sabem que els pressupostos de la Generalitat es prorrogaran i, per tant, seran de misèria. De l'estat encara menys. És el mateix estat que ofega l'economia de la Generalitat, i amb la forta sospita, gairebé la certesa, que és un ofec buscat.

Per tant, doncs, millor no esperar res de les administracions: una no té recursos; l'altre, que tampoc en té gaires, podria, fins i tot, veure bé situacions de pobresa que desestabilitzessin la primera.

Em demano si la situació de carència alimentària es dona arreu de l'estat. Probablement sí. Em demano també, si aquesta situació de carència alimentària en infants pobres és tolerable i quants diners caldrien per resoldre-la. Em demano també que fa l'estat gastant diners en la compra d'armament (BOE 27/juliol/2013). Potser és que volen envair Gibraltar? O, potser, com diuen a aquest article d'un diari escocès, Catalunya? Mentrestant, hi han 50.000 infants a Catalunya amb dèficit alimentari. Ves a saber quants arreu de l'estat. ¡Vaspaña, coño!

Organitzacions com Caritas, o el Banc d'Aliments, prou que ho saben que hi han nens amb dèficits alimentaris per causa de la pobresa. La solidaritat de la gent, canalitzada per associacions con les esmentades o la participació en actes i esdeveniments diversos està donant una certa resposta. Amb tot, 50.000 nens catalans pateixen dèficits alimentari per causa de la pobresa de llurs famílies. Amb tot, la pobresa s'estén.

Caldrà, doncs, més solidaritat, mes ajudes, més donacions, més treball voluntari... perquè cal parar aquest cop. Però no hauríem ni de perdonar ni oblidar. Aquesta crisi té unes causes. En aquesta crisi hi ha qui se n'està aprofitant. Hi han corruptes. En aquesta crisi l'estat s'ha posat de part dels banquers, de les energètiques i de la despesa militar, i en contra dels més pobres i dels més dèbils. En contra dels pobles, del català i de l'espanyol.

Cal donar una resposta i, si pot ser, aprofitar per aprendre alguna cosa nova: a viure sense dependre dels estats, de forma més autònoma i auto-gestionada, més democràtica i radicalment independent.

Ara toca ajudar i aprendre; i ni perdó ni oblit.

Un altre món és possible.