"Per què el Decreixement?" de Carlos Taibo.
Decreixement?
Segons la Conferència sobre Decreixement Barcelona 2010,
Què és decreixement?
"El decreixement porta a la idea d'una reducció voluntària de les dimensions del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB.
Tanmateix el decreixement no té només a veure amb el desafiament a la centralitat de PIB com l'objectiu principal de política, sinó que proposa un marc per a la transició a uns models de producció i consum més reduïts i més sostenibles.
El decreixement té a veure amb trobar un camí, una transició, a la justícia social, benestar i sostenibilitat ecològica. Implica una gamma d'accions a nivell individual i col·lectiu, basades en un canvi de valors i en la democratització de les societats.
El decreixement té a veure amb que sigui la gent, més que la tecnologia, qui decideixi la direcció de l'evolució de la societat. Té a veure també amb aportar sentit a la vida humana, què no està associada per se amb el consum ostentós i amb el materialisme."
I qui és Carlos Taibo?
Carlos Taibo (
Facebook i
Twitter) és professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid i és una veu molt crítica amb el poder. Ell mateix es declara llibertari decreixentista. En particular, ha escrit llibres i articles de divulgació sobre el decreixement.
Per què el decreixement?
Doncs bé, el llibre de Carlos Taibo ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso", editat per
Los libros del lince ha estat una de les lectures que m'han ocupat recentment. Crec que és una bona lectura introductòria al decreixement.
El llibre recull les argumentacions en favor del decreixement que, afirma Taibo al pròleg, "Suelo contar cuando me invitan a hablar sobre decrecimiento y [...] un buen puñado de discusiones anejas que siguen a estos actos públicos".
El llibre pretén explicar, en 100 punts, el que és i el que no és el decreixement.
Què és el decreixement?
Començant per una discussió sobre la mateixa idoneïtat del nom, o reflexionant sobre si el decreixement és una teoria o ideologia o només una perspectiva, o un enfoc. Taibo aposta per això últim i considera que l'enfoc del decreixement s'agregaria a l'estructura ideològica més àmplia d'una teoria general que, com en el seu cas, podria ser la llibertària, però que podrien ser també idelogies socialistes. Taibo, en canvi, veu impossible aquesta agregació sobre ideologies liberals o, senzillament, capitalistes, basades en el creixement il·limitat i que estan, per tant, en contradicció oberta amb l'enfoc decreixentista.
El decreixement suposa una contestació frontal al creixement econòmic basat en la depredació de recursos naturals, o que produeixen desigualtats socials. El decreixement qüestiona el "nivell de vida" i el seu principal indicador, el PIB, en oposició a la "qualitat de vida", que és molt més subtil i que demana altres indicadors.
El creixement no és la felicitat.
Del PIB en critica que, tendeix a mesurar l'activitat urbana, per sobre de la rural; l'activitat majoritàriament masculina, majoritàriament "productiva", per sobre de la reproductiva, majoritàriament femenina, considerada com activitat de cura de la llar, fills i familiars i que, en general, no està monetitzada; i el fet que el PIB no té en compta les desigualtats socials. No només això, per al PIB es compten activitats que, objectivament, ens perjudiquen a tots. El creixement econòmic és la diferència entre ingressos i despeses. La qüestió és que no sempre els ingressos són benestar ni les despeses malestar. El benefici net pot esdevenir un increment net del malestar present o futur.
La dificultat està en mesurar la felicitat. L'enfoc decreixentista demana fixar-se en altres indicadors: l'esperança de vida, la dieta, la salut pública, o el grau de satisfacció vital (subjectiu).
Com funciona la societat de consum.
La societat de consum es basa en tres factors: la publicitat, el crèdit i l'obsolescència programada. El resum dels tres factors és el desig de comprar. La vida es resumeix en treballar per seguir comprant allò que ens cal, o desitgem. Direm que allò que ens és "necessari". El creixement es basa en la insatisfacció que impulsa a comprar més.
I què ens cal?
Hom podria demanar-se quins d'aquests bens de consum, i activitats i serveis, són els que realment haurien de continuar produint-se, i prestant-se, en una societat compromesa amb el mig i llarg plaç de la qualitat del medi ambient i de la qualitat de vida de la humanitat.
Els teòrics del decreixement argumenten que caldria combinar l'austeritat (cal aclarir-ho: la virtut, no el càstig imposat per la Troika) amb
l'hedonisme, és dir, la cerca del plaer. No sembla senzill.
El treball
El treball també és objecte de l'enfoc decreixentista que proposa un canvi total de mentalitat. A la societat de consum el treball és la forma d'accedir al consum i també, en general, un factor determinant de la identitat personal. El decreixentisme proposa rebaixar el pes del treball en la determinació de la identitat individual en favor d'altres característiques que, tanmateix, podrien estar relacionades amb l'activitat social. No és gens senzill aquest canvi: EL gran drama de la crisi és l'atur. No només per la limitació en l'accés als bens de consum, també ho és pel trauma personal que suposa: treballadors sense treball, és dir, sense l'activitat que majoritàriament els identifica.
El decreixentisme qüestiona la lògica de la productivitat i la competitivitat i el reconeixement social del treball, però es troba amb l'enorme dificultat d'aconseguir un canvi de valors, de mentalitat, per a rebaixar el pes del treball com element identitari i a l'hora proporcionar l'accés a bens de consum. Encara més difícil quan els mateixos serveis i bens de consum esdevenen elements identitaris, com els vehicles. La gran trampa del model de societat de consum és que una part no gens menyspreable del jo es defineix externament per la publicitat i el treball.
L'empremta ecològica
Tanmnateix, l'empremta ecològica de la producció i el consum; l'escassedat de recursos i la depredació capitalista; el canvi climàtic que s'està produint. Un fet que alguns s'esforcen en discutir, però que les companyies d'assegurances consideren a l'hora de determinar les seves pòlisses. Sobretot, l'esgotament dels combustibles fòssils "barats" (per a més info, és molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per
The Oil Crash, el blog d'Antonio Turiel sobre el pic de petroli)... Porten a plantejar que "alguna cosa cal fer".
"Cal fer alguna cosa"
Aquest "alguna cosa cal fer" és el que porta a pensar en, pe exemple, "solucions" que contemplin girar a l'energia nuclear, o cap a les energies renovables. Poden ser part de la solució, però cal anar més enllà. El problema és el capitalisme. El capitalisme requereix el creixement sense fi. Canviar de fonts d'energia en previsió de l'esgotament dels combustibles fòssils, suposant que el canvi es pot fer sense traumes, només fa que retardar el problema. Guanyar una mica de temps, abans que el creixement capitalista porti, de nou, als límits de la producció d'energia. La proposta decreixentista és consumir menys energia. No més, o igual. És consumir menys. D'energia i de tot.
Consumir menys de tot és, segons els manuals de capitalisme, una economia en contracció, és dir més atur. La proposta decreixentista és el repartiment el treball i la potenciació de les activitats d'atenció social. Per mi aquest és el punt que balla més. No puc deixar de pensar que les noves classes mitjanes dels països emergents volen, sobretot, millorar el seu "nivell de vida", és dir consumir més. Mentre que les classes mitjanes dels països rics volen, sobretot, mantenir-lo.
Classes mitjanes
Val a dir en aquest punt que la proposta decreixentista és diferent per a les classes mitjanes dels emergents, que estaria orientada a un creixement que no porti a culs de sac o a reproduir exactament els mateixos models de depredació que els països rics; i una altre per a les classes mitjanes dels països rics, orientada la consecució d'un model de vida que no es basi en la depredació de la resta del món, i que condueixi a la convergència a un punt d'equilibri ecològic que garanteixi la vida i la qualitat de vida al planeta.
És un fet que la classe mitjana dels països rics s'està reduint i està esdevenint cada cop més pobre. És tracta d'un decreixement no volgut, no dirigit i, per tant, traumàtic. És un emprobriment. La classe mitjana dels països rics es resisteix a aquest empobriment. Els teòrics del decreixement parlen de tornar als nivells d'empremta ecològica de 1970. És dir a un nivell de consum similar als d'aquella data. Quanta gent estaria disposada a fer això, si se li explica el motiu de forma entenedora? Suposant que hi ha prou massa crítica, com ho fem per a que no sigui traumàtic? Per entendre'ns, jo tinc 45 anys, és dir, gairebé tota la meva vida l'he viscut amb una empremta ecològica superior a la que els decreixentistes recomanen. No soc de cotxes ni de viatges i, tanmateix, estic prou segur que la meva empremta ecològica segueix sent molt més alta que l'empremta ecològica d'un individu de 1970. La gran qüestió és, per mi,
es pot aconseguir el decreixement no traumàtic? Quines implicacions té?
Llista concreta d'algunes coses que es poden fer:
Taibo proposa una llista de coses a fer:
- Comprar el mínim posssible, reduir els nivells de consum i els desplaçaments, comprar al comerç de proximitat i defugir les grans superfícies.
- Estimular l'economia local, autoproduïr, revegetalitzar els espais urbans, crear mercats de productes locals, apostar per l'agricultura ecològica marcar-se l'objectiu de recuperar la sobirania alimentària.
- les 4R. Reparar-Reciclar-Reutilitzar-Recuperar. Comprar menys productes nous. Renunciar al regal de productes nous. Esquivar els bens d'un sol ús i els embalatges.
- Reduir el consum d'energia. Reduir la dependència energètica. Propiciar el desplegament de fonts d'energia renovables.
- Reduir el temps de treball. Repartir-lo. Oposar-se a les condicions laborals i horaris abusius.
- Activisme per aconseguir la Renda Bàsica. Aquesta renda bàsica hauria de tenir un caràcter transitori durant la transició cap a un model de societat autogestionada, és dir, sense tuteles institucionals.
- Compartir bens, materials i culturals. Intercanviar bens, serveis, allotjaments.
- Rebutjar els mitjans que difonen publicitat.
- Esquivar el sistema bancari.
- Solidaritat i acció col·lectiva enfront les adversitats.
- Sentiment de pertinença al territori. Responsabilitat envers la cura i protecció del territori.
- Oposició als megaprojectes (tipus AVE).
- Protecció i ampliació dels bens comuns.
- Creació d'espais d'autonomia.
No és una llista exhaustiva, Caldria aconseguir, també, la relocalització d'empreses ni que només sigui per la reducció en l'empremta ecològica del transport de les mercaderies; L'aposta per l'agro-ecologia; la desurbanització i ruralització (no em sento gaire còmode amb el concepte de desurbanització que proposa Taibo. Jo parlaria més aviat de la humanització de les ciutats); la desindustrialització; la simplificació dels sistemes i les societats; l'aplanament de les jerarquies; la demografia responsable; el manteniment i protecció de la biodiversitat; ciència, tecnologia i innovació guiades per criteris ètics i no al servei del consum i la depredació.
El meu punt de vsta sobre la ciència, la tecnologia i la innovació.
En aquest punt he de posicionar-me: Per mi, la innovació, la ciència i la tecnologia no són només eines. En el meu esquema personal el progrés de la humanitat està indestriablement lligat al progrés científic i tecnològic. L'evolució de la humanitat com espècie pren, per mi, la forma del progrés científic i tecnològic, un cop que la medicina ens allibera de la simple evolució darwiniana. Encara més: crec que l'espècie humana pot donar-se a ella mateixa un objectiu, una missió que per mi és clar: dur la vida més enllà de la Terra. Cal preservar la vida. Primer a la Terra. I després escampant-la. Això només es pot aconseguir amb ciència, tecnologia i innovació.
Més coses a fer
Tornant al llibre de Taibo, encara cal afegir més canvis necessaris a la llista: la desmercantilització i desmonetització. El rebuig a a la primacia del benefici privat, la centralitat del treball i el consum com bé superior per posar en primer lloc, en canvi, la vida social, els "bens relacionals" i la "senzillesa voluntària".Un canvi que ha de ser a la vegada individual i col·lectiu (Un altre punt que balla).
En tot cas, cal recuperar la capacitat de definir, sense la intoxicació de la publicitat i del marketing, el que són les necessitats individuals i col·lectives. Allò que realment ens cal i que ens ha de permetre "Viure millor amb menys": no serà gens fàcil assolir aquest objectiu. Taibo adverteix que no convé refiar-se de l'educació per a aconseguir una conscienciació de la joventut: suposant que aquest missatge s'introduís a les escoles avui, trigaria uns quants anys a ser efectiu i no sembla que es disposi de tant de temps, d'altra banda, la transmissió de valors al sistema educatiu, amb un Wert que afirma sense immutar-se que la missió del sistema educatiu és espanyolitzar els nens, genera molta desconfiança, malgrat els esforços que cal reconèixer de tants i tants educadors per transmetre valors de ciutadania.
EL paper de les dones.
Taibo reconeix el paper fonamental que tenen les dones i la feminització en l'enfocament decreixentista. No és només per la crítica al PIB, un índex essencialment masculí, és també per l'aportació de valors de caràcter més femení: cooperació enfront de competència; diàleg enfront de discussió; protecció enfront de defensa; empatia enfront de desafiament; reproducció, enfront de producció... Cal denunciar també que la societat de consum és particularment agressiva amb les dones, castigant-les amb l'ocultació del reconeixement de moltes tasques de cura i reproductives, amb dobles jornades per a les dones que treballen a la llar i fora de la llar, amb la feminització de la pobresa i la desprotecció socials, la violència de gènere i ara, a més, amb la reculada de drets que semblaven conquerits, com el de l'avortament. La lluita feminista, antripatriarcal i anticapitalista convergeixen i l'enfocament decreixentista recull aquest triple combat.
El debat públic sobre el decreixentisme
Arribats a aquest punt, el llibre discuteix l'estat de a qüestió i el debat públic sobre el decreixement. La precarietat d'aquest debat és un fet, tot i que es poden saludar diferents moviments que assumeixen la perspectiva del decreixement. Per descomptat el poder ignora la proposta decreixentista, quan no la combat. Potser no tant per motivació ideològica com per la visió curt-placista i del proper resultat electoral. Incloent l'esquerra. Amb alguna honorable excepció, com la CUP, i amb algun debat interessant obert dins de ICV, nominalment eco-socialista i ERC, també nominalment amb una reconeixible sensibilitat ecològista. Tanmateix, lluny totes dues d'un plantejament obertament decreixentista.
Pel que fa a poders sindicals, els majoritaris estan fora d'aquest debat al centrar la seva activitat en tasques de prestació de serveis d'assessoria jurídica i de formació als treballadors, i a la negociació col·lectiva. El decreixentisme només es debat seriosament a sindicats minoritaris i, tanmateix, només molt recentment sembla que es comencen a assumir alguns dels plantejaments. Com diu Taibo "El desplegament d'un discurs decreixentista al món laboral obliga a discutir molts del fonaments de l'activitat sindical con la coneixem avui".
Els mitjans, per la seva banda també ignoren el decreixement, o quan el presenten es fa des d'un desconeixement o de forma interessadament esbiaixada.
Ets decreixentista i no ho saps
Amb tot, l'enfocament decreixentista creix entre la gent que veu com la crisi els ha fet perdre nivell de vida. La resposta espontània de molts han estat actituds decreixentistes. Aquesta, per mi, és una gran notícia. En definitiva, el decreixement aposta per l'autogestió i la senzillesa, que és, justament, la resposta espontània. Sense que calgui una gran construcció ideològica al darrere. La gents estaria demanant, més que un discurs, propostes de solucions pràctiques a problemes concrets i quotidians. Potser aquest és l'enfocament més intel·ligent per estendre el plantejament decreixentista.
Crítiques al decreixement
Al decreixement se li fan crítiques de diversos tipus: que no és realista, que no hi ha crisi ecològica, que és un invent de rics, que és la darrera mentida dels paḯsos rics capitalistes per aturar el creixement dels països emergents, o que és cosa frikis. Aquestes crítiques cauen pel seu propi pes. El fet és que hi ha una crisi allà fora propiciada per un capitalisme que ha tocat els límits del creixement; per una crisi financera, en particular, que ha enviat a la pobresa i a la misèria a milers de persones; un canvi climàtic que ja deixa sentir avui els seus efectes, que sabem que aniran a més i que sabem que s'allargaran, cas de no mitigar-los, durant generacions; una manca de recursos creixent...una economia mundial que enfront d'aquests fets es torna "més eficient" i crea més atur i una classe mitjana global que, en general, es mostra inconscient de tots els fets esmentats. No és casualitat. La ment humana ignora els perills a mig i llarg plaç com mostra Daniel Ackerman al seu llibre "Thinking, fast and slow". Ara bé, els pot ignorar, però els reptes segueixen allà.
Cal lluitar
Als decreixentistes no els queda una altre que sortir al carrer i lluitar, confluir amb les lluites dels moviments socials contra l'enemic comú que no és altre que el sistema capitalista. En aquest sentit Taibo alerta contra el "capitalisme verd", el capitalisme que pretén fer negoci -és dir, créixer- amb la producció i consum de productes i tecnologies "verdes" de tota mena. O amb el capitalisme del "Protocol de Kioto" i el seu mercat de "drets de contaminació"; o el llançament per la indústria de l'automòbil a vehicles "ecològics". O la glorificació del personatge de "l'emprenedor". Segons Taibo, l'empresari de tota la vida, però aquest és "jove, somrient i feliç, socialment compromès i ecològicament conscient"... També cal denunciar el ja caduc concepte del desenvolupament sostenible, un oximoron. No es pot créixer indefinidament en un sistema tancat com és el planeta Terra. Taibo es mostra crític amb l'
"Economia del Bé Comú" i desconfia de la implantació de la consciència i valors que la caracteritzen (tal com ho veig, es podria fer exactament la mateixa crítica sobre el decreixentisme) i també del fet que la crisi ecològica no és central en el seu anàlisi.
O decreixem, o ens "decreixeran"
En tot cas, i ja arribem al final, el sistema (que no el capitalisme) com el coneixem, segons Taibo, està en una fase terminal. El que ve ara és el col·lapse. És una afirmació arriscada i provocadora i que va en contra del consens dels mitjans oficials sobre el "ja estem sortint de la crisi" (Això diuen. Jo no m'ho crec).
El diagnòstic final és que el sistema (repeteixo, no el capitalisme) com el coneixem està col·lapsant. Quan es produirà, com de ràpid i dramàtic serà aquest col·lapse són preguntes sense resposta avui. Com el capitalisme i els poders aprofitaran aquest col·lapse per implementar estratègies de dominació també és un interrogant. potser l'aparició de l'eco-feixisme? serà "l'ecologisme des de dalt" la resposta adaptativa del capitalisme (amb un decreixement imposat i gestionat des del poder)?
El poder, el capitalisme, reaccionarà al col·lapse. Nosaltres també? serem capaços de defensar i crear espais d'autonomia, de desmercantilització, de solidaritat? serem capaços de preservar i gestionar els bens comuns, els bens relacionals. trobarem una resposta basada en la col·laboració, el cooperativisme, el suport mutu?
El llibre acaba amb aquesta conte: un vehicle en que viatja un passatger que alertat per la velocitat excessiva demana al conductor que aturi el cotxe. El conductor no fa cas, accelera, i el vehicle xoca. El resultat és que el cotxe s'ha aturat, que és el que volia el passatger, però també és evident que no volia fer-ho així. L'ensenyament del conte és que si no som capaços de decréixer (frenar) de forma ordenada, ho farem de forma violenta. Ens toca a nosaltres triar com ho volem fer.
