Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Aigua

 Ahir al matí, a la ràdio van posar les declaracions d'un dels responsables de la gestió de l'aigua a Catalunya. El tipus, tot indignat, es queixava que "a les ciutats" no s'està fent l'esforç que cal per estalviar aigua. Deia que la gent només s'ha esverat quan s'ha dit que no es podrien fer servir les dutxes als gimnasos i que la mesura afectaria fins i tot als jugadors del Barça.

Com de costum, la ciutadania és culpable d'alguna cosa.

Miri, no. La gent no és culpable. La major part de la ciutadania va amb el cinturó molt ben cordat. Un bon grapat de forats més del que tocaria. La major part de la ciutadania no va a gimnasos, i a la major part de la ciutadania, que potser és del Barça, les possibles afectacions de les restriccions de consum als jugadors del Barça li és absolutament igual.

La ciutadania és aquest ens que només és fort quan no fa cas. Quan la ciutadania calla i obeeix, o vota i deixa fer és quan la ciutadania lliura les armes i esdevé ramat. Això ho sap molt bé tota la classe política. Per això aquesta insistència obsessiva en culpabilitzar a la gent.

Ens diuen que la gent tenim poder: en tant que consumidors podem decidir com han de ser els productes, i forçar polítiques. Se'ns diuen moltes coses, però el fet és que la "fal·làcia del poder del consumidor" és particularment perversa. Els consumidors no van, majoritàriament, al mercat a fer política. Van a omplir el rebost amb els calés, més aviat escadussers, amb que poden comptar. Majoritàriament la gent no tria el producte car però ecològicament sostenible i amb envasat reciclable. Tria allò que pot adquirir. Més encara tria allò que pot adquirir dins l'oferta disponible, perquè la gent no tria què hi ha als lineals del súpers, només tria, si pot, el què fica al carret.

La gent no decideix quina és la oferta, només decideix amb moltes restriccions quins productes consumeix. El "poder del consumidor" només és possible quan hi ha multiplicitat d'ofertes a preus assequibles i similars. Quan només hi ha un producte o servei, no hi ha tria possible. Quan l'aigua és un monopoli, no es pot triar i no hi ha "poder del consumidor", i qui diu l'aigua, diu l'energia, i tants d'altres.

Si els lineals estan plens de productes barats i assequibles, però que són criminals per a l'ecologia, i té uns pocs productes molt cars que la propaganda diu que salvaran el planeta, podeu estar segurs que la majoria de la gent triarà els productes barats. Podeu posar-vos-hi dempeus que la majoria dels que consumiran els productes cars i ecològicament sostenibles (sempre segons la propaganda) no seran persones amb ingressos baixos.

El mateix es pot dir de l'aigua. La gent estalvia aigua, essencialment perquè l'aigua és cara i no estem per alegries.

La gent podria estalviar més aigua si fes servir rentadores més eficients, cares i modernes, encara que també caldria comptar quanta aigua s'ha consumit per a fer aquests productes tan cars, eficients i moderns, i veure si al final del seu temps de servei aquest productes han estalviat aigua o, en realitat, només han desplaçat el consum d'aigua del consumidor al productor, i que, en realitat el poc guany en el consum d'aigua no es compensa en cap cas per l'excés de consum en la banda del productor. Amb la resultant que aquest productes "ecològics" i "eficients" en realitat no han fet més que incrementar el consum.

La gent podria estalviar més aigua si disposes de circuits de reciclatge d'aigües grises. És dir, la mateixa aigua sabonosa que s'ha fet servir a la dutxa i al lavabo que es fa servir de nou per a la cisterna del vàter. Però, és clar, això suposa que cal fer uns circuits i cal afegir uns dipòsits que són incompatibles amb les mides de les capses de mistos en que viu la gent a les ciutats. Capses de mistos, val a dir, amb preus de lloguer dignes de mansió victoriana. Com és que, per llei, no es posen aquests circuits i aquests dipòsits a tota la nova construcció? com és que les capses de mistos no tenen preu de capsa de mistos? No hauria de ser, per llei, que les capses de mistos tinguin preu de capsa de mistos?

La gent podria estalviar aigua si els edificis on viuen, per llei, haguessin de tenir un sistema de recollida i emmagatzematge d'aigües pluvials, i per llei, s'hagués de construir un sistema de distribució intel·ligent de l'aigua captada

Aquestes mesures es podrien haver posat, per llei, ja fa molt de temps. Però això ni està ni es planteja i, de fet, no ha estat una necessitat urgent fins que l'increment de la població resident (els veïns de tota la vida que encara no hem marxat) i la flotant (els turistes i la gent que cada dia ve a treballar) han desbordat la capacitat dels recursos hídrics.

Dic que ha estat l'increment de la població, i no la sequera, la causa. Ho refermo. No dubto pas que la sequera ha posat les coses molt més difícils del que ja eren, però de sequeres sempre n'hi han hagut, el que no hi ha hagut sempre han estat 8 milions de catalans i 10 milions de turistes.

No es pot dir que no es podia preveure. El nostre himne nacional parla de que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Si bé mai ha quedat clar com ens ho havíem de fer per a que fos rica, el que sí es clar és que via turisme i via immigració s'ha aconseguit que estigui força plena. Plena a vessar. En excés. En tot cas, si aquest era l'objectiu, no es podia preveure també que hi haurien necessitats hídriques?

No només això, si fa desenes d'anys que es ve advertint dels efectes desertitzants del canvi climàtic a Catalunya, com és que ara els agafa de sorpresa?

Perquè aquesta és la qüestió: hi ha uns bens públics que han de ser gestionats per al benefici públic, i ha d'existir una estratègia que permeti continuar gaudint d'aquest beneficis malgrat els canvis que es puguin produir. Dit d'una altra forma, gestionar l'aigua vol dir tenir reserves per a les èpoques d'escassedat. Tenir una estratègia vol dir saber què hem de fer per a seguir disposant d'aigua suficient quan la població s'incrementa, perquè és un objectiu de país, i quan el clima canvia i el país es desertitza, que és un repte de país. Un repte que que ara, per l'estupidesa i l'avarícia d'anys, ja és inevitable, és imminent, i només es podrà pal·liar en algun grau que dependrà de l'estupidesa i l'avarícia amb que l'encarem. No sóc optimista.

Vet aquí el problema. Estupidesa i avarícia. La gran solució que els polítics han donat a l'estratègia i la gestió de l'aigua ha estat privatitzar el recurs.

I ara, per estupidesa i avarícia, tenim que la gestió de l'aigua està en mans privades. Això sí, privades, però amigues de la classe política. Tenim que aquesta gestió privada, que sobre el paper és més eficient, i competitiva i tota la pesca, té pèrdues del 25% del cabal d'aigua a les canalitzacions. No són més eficients. Són, de fet, uns inútils que malbaraten un recurs vital. Vital, que ve de vida. No es pot viure sense aigua. Ens diuen que no podran corregir aquestes pèrdues fins el 2025. Ens diuen que els haurem de compensar els guanys que deixaran de tenir pel menor consum degut a les restriccions d'us. Són, de fet, uns mafiosos que s'aprofiten que tenen el monopoli -controlen l'aixeta de l'aigua- per obligar a la gent a pagar. Mafiosos que tenen el vistiplau de la classe política, per a aprofitar-se de la ciutadania. Portes giratòries entre classe política i monopolis. Lleis pensades per afavorir interessos econòmics, a canvi de llocs en consells d'administració amb sous indecents.

Ara cal dir que la culpa és de la gent. El cas és que tenen raó en una cosa: la gent és culpable. Però no de consumir en excés. No. La gent és culpable d'haver permès que aquests mafiosos i corruptes estiguin on estan. La gent és culpable d'haver permès i tolerat aquesta classe política d'inútils, estúpids i avariciosos. De fet, tampoc és ben bé culpabilitat. En realitat, els polítics sovint només són un reflex de la societat que els ha encimbellat. Si som estúpids, covards i avariciosos, els nostres polítics ho seran encara més. És impossible tenir una gestió i una bona estratègia de país quan els responsables de dissenyar-la són estúpids, inútils, covards i avariciosos.

En fi. Aigua. Més ens valdrà que plogui perquè està clar que dels polítics, directors generals, càrrecs de confiança i alts funcionaris no ens en podem refiar gaire. Tampoc ens podem refiar gaire de la societat, que amb prou feines té per anar fent amb el que troba al súper i que vota i es pren la política com una mena de competició esportiva en la que el que compta és l'escut, i que guanyin "els teus". I no, no és culpa de la gent. Els han fet creure que la democràcia era això, i que no hi ha res més. En el mentrestant, també  ens han fotut l'aigua.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (I).

L'europarlamentària Clara Ponsatí ha expressat en aquest article publicat al Vilaweb la seva oposició a la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern de 2030. 

No puc estar més d'acord amb l'ex-consellera.

La candidatura de Barcelona, la mera proposta, és una aberració.

el Principat de Catalunya és un país centralista i macrocefàlic.El resultat de molts anys de concentració de poder, indústria i serveis a Barcelona. El resultat també d'un profund provincianisme que pren Madrid com a referència de forma constant. Un provincianisme que pren forma en la imitació del poder i les formes d'exercir-lo o ostentar-lo de la capital castellana; però també en el rebuig explícit d'alguna d'aquestes formes. Madrid com a referència, en definitiva. No dels seus ciutadans, però sí de les elits. El pont aeri. 

Una imitació de formes i comportament centralistes que inevitablement, perquè les dimensions del país són les que són, provoquen la reconversió de bona part del Principat no metropolità en una mena de parc temàtic per a pixapins. I sovint també el despoblament, el  buidat, de les comarques amb pitjor comunicació amb l'àrea metropolitana

El Principat no metropolità: Comarques de Lleida, Terres de l'Ebre, Pirineus, comarques de Girona, i comarques no metropolitanes de Barcelona: Bages, Osona i Berguedà. Una Catalunya que Es tracta de comarques de forta personalitat, en algun cas amb una estructura social i humana prou potent com per resistir l'aspiradora barcelonina. Però no sempre. És un fet que una bona part de Catalunya ha esdevingut una mena de parc temàtic.

Una de les primeres víctimes d'aquesta reconversió a parc temàtic va ser el Pirineu. Enguany farà un segle que el tren va arribar a Puigcerdà (1922) Uns anys abans (1916) ho havia fet a Ribes de Freser. 

Des del primer dia, la burgesia barcelonina va fer seves les valls de l Ripollès i de la Baixa Cerdanya i només cal voltar una mica per les dues poblacions esmentades per adonar-se de la importància que te la connexió amb Barcelona i del turisme de la capital.

També és cert que els pobles amb estació de tren de la línia de Puigcerdà són un cas ben especial, tot i la precarietat de la línia. A molts pobles del Pirineu només s'hi pot arribar en vehicle privat o en taxi. No tots els pobles disposen de servei d'autobús ni, en cas de disposar-ne, tenen gaires horaris. Alguns cops el servei es redueix  a l'horari escolar en períodes lectius.

No sempre als pobles hi han prou nens per a mantenir una escola. Recordeu allò de "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena"? L'ordre hauria de ser el contrari: La Catalunya plena -de gent, de nens- serà rica i, aleshores, serà triomfant.

Com diu Ponsatí, no calen uns jocs per a fer que la gent visqui i treballi al Pirineu. Per a que la gent que hi viu no tinguin cap necessitat de marxar. Per a que la gent que hi viu puguin posar negocis de tota mena i no només hostaleria, restauració i esports d'hivern o d'aventura. Està molt bé que aquests negocis existeixin, però també estarien molt bé laboratoris de recerca, o empreses de desenvolupament de programari, o de serveis d'Internet, o de telecomunicacions. O centres d'atenció a usuaris. Per dir algunes que no demanen més infraestructura logística que unes bones comunicacions digitals. Digueu-ne fibra òptica.

Per a que passi que el Pirineu tingui una població estable que estimi el territori, les  tradicions i la parla, i se'n faci responsable, que en conegui la seva importància com a eix vertebrador entre la Catalunya Nord i el Principat, per a que aquesta gent existeixi cal que al Pirineu ofereixi possibilitats per a poder crear projectes vitals que et lliguin i et facin estimar al territori.

És dir, que calen infraestructures i serveis. Però, primer de tot, un pla estratègic amb l'objectiu principal de fer que qui viu el Pirineu no se'n vulgui, ni li calgui, marxar. Que el Pirineu sigui atractiu per anar-hi a viure i treballar.

I això s'aconseguirà amb Jocs d'hivern? És clar que no. Els jocs d'hivern només són l'enèsim projecte especulatiu i a curt termini per a major glòria dels comptes de resultats de  les elits del pont aeri. Aprofitant-se de la necessària reconversió que cal fer ja al Pirineu per mitigar els efectes adversos del canvi climàtic que afectarà al sector dels esports de neu. La reconversió no pot ser  obrir més hotels i més canons de neu. El que cal és canviar el model. 

Cal protegir els espais naturals, millorar la gestió de l'aigua i els recursos i posar infraestructures i serveis que permetin, com he dit abans, que una població estable i que estimi les comarques de muntanya, se'n faci responsable i les ompli de vida. Ben diferent que omplir-les de turistes i pixapins que no distingeixen una vaca d'un cavall, que es pensen que el pernil creix als arbres, o que la "natura" és redueix a pistes verdes, vermelles o negres.

HI han bons motius - ecològics, socials, econòmics, nacionals- per a dir No als Jocs d'hivern i Sí a la vida al Pirineu. Que no us enganyin. Els jocs no són una oportunitat de res. El que cal és que l'elit que depreda el país deixi de fer-ho. Que els fem fora. Que fem fora als pirates del pont aeri i que Catalunya torni a estar en mans de la gent que hi viu. Que Catalunya torni a ser plena, amb gent que viu i estima el país a tots els territoris del país. Una població estable que vol viure al país i pot fer-ho, que no li cal marxar a Barcelona per tenir oportunitats. Una Catalunya plena. I si està plena, serà rica. I serà triomfant, lliure i independent.

Esperant el taxi... autònom?

Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.

Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.

Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi  estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".

Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.

Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.

Per començar:  Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i  el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament. 

Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen  flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.

No cal dir que les administracions han de vetllar per  impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.

En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.

Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.

Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.

Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.

La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen  sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles  per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases:  potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.

Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant  vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.

El servei  de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb  bicis, o  scooters elèctrics, i  trens, metros, tramvies, taxis...  autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.

Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.

Maker Faire BCN 2017

Aquest cap de setmana s'ha celebrat al pavelló d'Itàlia de la Fira de Montjuïc la Barcelona Maker Faire.

Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB.  L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire  es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la  Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).

Podeu seguir la història consultant el TimeLine de la pàgina FaceBook de Maker Faire Barcelona.

Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un  acoblament versàtil i sense eines ;  projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.

També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.

El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:

1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.

2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :

"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional, més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia col·laborativa, obtenint un important resó.

L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya, mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és “l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot, co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge, cures i exclusió."

El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns,  com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista

3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital  a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.

Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).

impagament grec

Si no passa alguna cosa aquesta nit, demà el govern grec farà un impagament del deute.

És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.

Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.  

I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.

Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?

Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important;  es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït  pel factor de devaluació.

En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes;  la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.

Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament-  Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.

Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.

Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.

No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.

L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser  no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.

Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...

Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.

Ara sí que estic cagat.

Llibre llegit: "Why nations fail", de Daron Acemoglu i James A. Robinson

Tot just he acabat de llegir "Por què fracasan los países", títol original "Why nations fail" (2012) de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Traduït per Marta García Madera. Ediciones Deusto. 7a edició.

Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.

James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.

Tots dos són els co-autors  de "Economic origins of dictatorship and democracy".

Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar-  com pot ser l'evolució futura d'un país.

La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.

- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders,  estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans... 

- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...

- Associada a les institucions polítiques  i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.

Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.

- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.

- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.

- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.

És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa  també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.

Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...

El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,

En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser  molt diferents  només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques  van aconseguir  decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.

Tenint en compte, doncs, la  importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.

Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail"  pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir,  el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".

No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.

O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.

Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.

En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals,  que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.

Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini,  i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.          

"Retrats" amb Edward Hugh

Una bona notícia ha estat el retorn de Jaume Barberà a la programació de la Televisió de Catalunya.

A "Retrats" Jaume Barberà manté una conversa amb algun personatge. En aquest sentit, funciona de forma similar a "Singulars". El canvi més vistós és que ara és Barberà qui es desplaça a terreny del convidat  i tot plegat pren un aire potser de més informalitat i més comoditat pel personatge convidat. Tot és més distès.

He de confessar que em va impactar molt, crec que a tothom, la conversa que va mantenir Barberà amb Xavi Verdaguer i l'espectacular pregunta inicial que aquest li va fer. Preguntà que Barberà, per cert, no va respondre. Però ho entenc. Aquesta és la mena d'informació que hom es reserva per publicar-la al twitter al moment oportú.

Sense bromes, un dels programes que m'ha cridat mes l'atenció ha estat el de l'economista Edward Hugh. Potser en un ambient excessivament distès. Crec que a plató l'entrevista hauria tingut més suc. Algunes coses prou interessants es van dir, però.

De la web de "Retrats":

"Retrats" es desplaça a les Escaules per saber l'estat real de l'economia amb Edward Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics.

El programa que dirigeix i presenta Jaume Barberà fa seure en una taula l'economista Edward Hugh i una representació dels seus veïns del poble per conversar, opinar i expressar les seves inquietuds sobre el present i el futur. Compartiran estovalles un jubilat, un capellà, un controlador aeri, una estudiant, una aturada i una artista plàstica.

Edward Hugh, nascut a Liverpool fa 61 anys, en fa 25 que va decidir instal·lar-se en aquesta petita població de l'Alt Empordà. És considerat un dels economistes més influents del món i el "New York Times" el va batejar com "el profeta del cataclisme de la zona euro".

També és reconegut per la seva capacitat analítica hiperrealista i pels seus estudis, que difon a través de simposis i conferències, i, sobretot, des de la llibertat que li dóna internet. Segons algunes de les tesis que explicarà a "Retrats", "el problema de l'envelliment de la població no té solució i cal aprendre a gestionar-lo sense oferir falses promeses". Hugh considera que "les pensions aniran a menys en la proporció que augmenti la població de gent gran i baixi el PIB."

I aquí teniu el programa, per si us ve de gust recuperar-lo:

Primer de maig. Reivindicació i Anàlisi.

L'u de maig és una jornada reivindicativa. És una data per recordar el sacrifici i la lluita de tants i tants treballadors al llarg dels anys per dignificar el treball i combatre l'esclavatge d'un sistema que reduïa, i redueix, els homes a objectes, a recursos, a despeses.

Ara i aquí, les reivindicacions de l'u de maig van en la direcció de la defensa dels drets socials conquerits al llarg dels anys. Els drets socials estan en reculada globalment.

Ara i aquí, a més, la crisi ha posat de manifest els molts anys de governs i  gestions ineficients i malgastadors, quan no directament corruptes, per part d'una casta amb noms i cognoms de polítics, empresaris, alts funcionaris, banquers... Aquests molts anys d'ineficiència, i depredació avui estan provocant  que aquests noms i cognoms, en un intent de mantenir els seus privilegis, accelerin i impulsin la  reculada de drets socials. Es tracta que uns que són rics i gaudeixin de posicions de poder, se n'aprofiten per blindar-se i seguir sent rics, o encara més rics.

L'explicació anterior pot semblar excessivament senzilla. Fin i tot infantil. Però és que trobo que, en realitat, és bastant senzill. Faria servir una paraula només: cobdícia. En el cas particular de l'estat espanyol crec que els darrers anys abans de la crisi es va viure una orgia de cobdícia.

La crisi es va desfermar. Ja portem anys de crisi patits. Aquesta ja està cronificada i es fa evident que el futur que ens  espera durant molts anys serà essencialment igual o pitjor que que estem vivint avui i aquí. Que els molts anys de depressió siguin només molts anys o, pel contrari, siguin molts i molts anys depèn que s'emprenguin canvis decidits  i amb la visió posada en el llarg plaç.

En el cas de l'estat espanyol -i Catalunya de moment, i espero que no per gaire temps, va inclosa al pack- segurament la crisi provocada per la cobdícia de la casta és el factor més determinant del malestar actual, però no és l'únic. La crisi global ha estat el desencadenant i, realment, acabarà sent l'autèntic factor determinant.

Per mi, aquest és, dels problemes centrals -N'hi han d'altres, com el financer, l'energètic o el climàtic- el més greu. En resum, cada cop fan falta menys recursos humans per produir més objectes de consum, o més serveis (Ja en parlava d'aquesta crisi en Jeremy Rifkin a "The end of work" al 1995). Cada cop calen menys assalariats. Cada cop calen menys hores de treball. Aquesta seria una gran notícia si no fos que el sistema remunera -amb factors correctors com el valor de la feina feta- de forma proporcional a les hores treballades. Per tant, qui treballa menys hores, o qui no treballa, no rep diners. Cada cop seran més els que es veuran abocats a aquesta expulsió del circuit econòmic treball-consum.

Per descomptat que el castell de naips de prestacions socials  que està muntat sobre la base del treball-consum cau quan la base es debilita.

És u de maig. Diada reivindicativa. Contra l'esclavatge a tants llocs del món on els treballadors no tenen drets. Contra les retallades avui i aquí. Sens dubte ha de tenir aquest to. Ens manifestarem per això. Però que la reivindicació, necessària, no ens faci passar per alt quelcom de molt més necessari: adonar-se de com s'està empetitint  el circuit treball-consum i que això impacta de forma dramàtica sobre el sistema. Quines implicacions té? Cal repensar seriosament el sistema i adonar-se que cal canviar-lo amb  urgència.

Finalment,  penso que voler donar respostes de manual, dels vells manuals, a aquest repte seria un greu error. Les formes de treball canvien i el circuit treball-consum tendeix fer-se més petit. Entre d'altres canvis no menys impactants. El nostre món canvia.

Existeixen esquerres i dretes o, si més no, principis ètics d'esquerres i dretes. La resposta que donem als canvis haurien d'estar inspirades en principis ètics, sens dubte, però, sobretot, hauran de tenir en compte les condicions de contorn. I la racionalitat. Cal ser rigorosos, humils i tenir una ment prou oberta per acceptar canvis. El que ve és desconegut. Els vells manuals no serveixen.

El món esta canviant.

Barcelona - Figueres en TGV.

Tinc la sort, que no tothom té, de poder prescindir del vehicle particular. Però encara més, soc usuari militant i convençut del transport públic.

En particular m'agrada molt el tren.

Me n'alegro molt que finalment -amb nou anys de retràs- avui  s'hagi estrenat la línia d'alta velocitat entre Figueres, Girona i Barcelona. És una bona notícia.

Las mala notícia és que des de Montcada i cap a Vic, Ripoll, Puigcerdà i Enveitg només hi ha línia única. Cap a Lleida per Manresa, només hi ha línia única. La línia de Lleida a La Pobla de Segur és línia única i no està electrificada... Segueixo?

Només dir que la bona notícia no treu la dolenta. Algú, algun dia, haurà de fer un pensament molt seriós sobre el transport de passatgers i mercaderies a Catalunya. Està molt bé desdoblar l'eix transversal. Però també estaria molt bé desdoblar la línia de tren cap a Puigcerdà i Enveitg; o la línia de Lleida per Manresa; o electrificar la de la Pobla de Segur.

Seria fabulós posar algunes línies de tren noves. Algú havia parlat, per exemple, d'allargar la línia de la Pobla cap Andorra i connectar amb la línia de Puigcerdà. També s'havia parlat de la línia orbital...

M'agradaria molt veure un auge del ferrocarril al meu país. Algú dirà, i reconec, que en soc part interessada. Ara bé, crec que, vist l'escenari d'escassedat del petroli al que estem abocats i al conseqüent encariment del transport per carretera, part interessada en aquest auge en som tots.

Posats a dissenyar el model de país que volem amb la independència, assenyalo la importància estratègica que haurà de tenir el transport ferroviari: més barat, més net i de gran capacitat. Molt més eficient.

A Europa ho tenen clar i, per això, també aposten pel Corredor Mediterrani. Com a país, a més del gran troncal del corredor, el que ens interessa de veritat són totes les branques regionals i locals; i els centres logístics que l'han de capilaritzar per a fer-lo útil de veritat per a la indústria local.

Com deia avui el nord-català Hervé Pi, el nou tram d'Alta Velocitat, que és una infraestructura important i útil, és la culminació d'un projecte centralista i radial. No pot ser això. Figueres ha de ser una estació de pas, no de final. La xarxa no ha de ser radial, ha de ser mallada. Útil a tot el país.

 Tot i que va amb retard,  no es pot perdre aquest tren.

Singulars amb Xavier Melgarejo. Millorar l'educació per millorar la societat. El model finlandès.

Xavier Melgarejo,  psicòleg i doctor en Pedagogia, va passar pel Singulars del passat dimecres per parlar d'un sistema educatiu que funciona: el finlandès.

El model finlandès és un model d'èxit. Si més no si es pren com a paràmetre d'èxit el reduit fracàs escolar i la gran quantitat de nois i noies que obtenen altes qualificacions acadèmiques.

Una de les coses bones del Singulars del passat dimecres és que es va parlar molt poc de la reforma educativa que suposa la Llei Wert.  No calia. En va haver prou amb fer  la comparació amb el model actual pre-wert.

Però, sobretot, es va posar èmfasi en remarcar què és el que estan fent bé els finesos.

Hom pot arribar a algunes conclusions després de veure i escoltar el Singulars amb Xavier Melgarejo i contrastar-lo amb el sistema educatiu:

Que l'educació a l'estat espanyol es considera una eina d'adoctrinament.

Que aquesta visió instrumental de l'escola respon a una concepció profundament antidemocràtica i classista de la societat, segons la qual, no es pretén formar ciutadans crítics, lliure i cultes; si no consumidors, ma d'obra submisa i poc conflictiva i una acceptació acrítica del poder.

Que en contra de l'educació també hi juga un model socio-econòmic de treball que dificulta als pares l'acompanyament educatiu dels fills.

Que els mitjans de comunicació i la societat, en general, no es facilita la tasca educativa ni es transmeten valors com l'amor a la lectura, a la cultura, o a l'esforç personal. Val a dir que, aquesta constatació està en línia amb la prèvia en la que deia que l'estat considera l'educació una eina d'adoctrinament. El sistema empra  els mitjans i les institucions com eines d'adoctrinament.

Que, malgrat tot, les escoles, mestres, associacions de pares... han aconseguit en alguna mesura que l'educació respongui a altres valors més humanistes. Tanmateix, la comparació amb els sistemes educatius  d'altres països del marc de referència europeu només permet parlar de fracàs generalitzat del model educatiu. Sense paliatius.

Xavier Melgarejo ens aporta amb aquest programa una explicació d'un model que funciona, repeteixo, considerant com exitós un model amb gairebé nul fracàs escolar i amb una joventut amb una graduació acadèmica mitjana elevada.

Potser la clau és aquesta. Potser per a determinats ministeris i conselleries resulta que el model educatiu ja està funcionant d'allò més bé. Això explicaria algunes coses.

Finalment, una última consideració, el cas finlandès és molt interessant perquè es destaca de la resta dels seus veïns escandinaus. Els "paradisos socialdemòcrates" nòrdics no tenen un model educatiu que funcioni tan bé com el finès.

El model finlandès té unes característiques pròpies que el diferencien dels models educatius dels seus germans socialdemòcrates escandinaus. Val a dir  que estem parlant d'escola pública, gratuïta  i de qualitat. Algú dirà que això és socialdemocràcia, però resulta que, més aviat, respon a una visió d'independència nacional. En la línia d'aquell antic lema que diu que "l'escola és l'escut de la república" que inspirava als mestres de l'escola republicana.

En resum, un Singulars de molta qualitat, com sempre. Dens. Intens. Tractant una qüestió que cabdal: Com eduquem els nostres fills? El finès és un model a tenir en compte. Certament, caldria canviar moltes coses més que el model educatiu estricte per apropar-nos al seu sistema. Tanmateix, és inspirador, i ens hauria de fer rumiar sobre cap a on anem. Encara més ara, quan estem en el procés de fer un nou país. Un país que tindrà veïns poderosos, com els te Finlàndia, i que hauria de fer de la seva escola, de la formació i de la preparació dels seus ciutadans el seu escut. Una escola que formi ciutadans lliures per a un país lliure.

L'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat

O, si ho preferiu, el podeu veure aquí:




I, finalment, el Prezi:

SINGULARS XAVIER MELGAREJO on Prezi
Millorar l'educació per millorar la societat

by Toni Bargalló on 06 December 2012 66

(o a la web de Prezi, http://prezi.com/a-tsgynslmjc/singulars-xavier-melgarejo/)

ebooks en català (i castellà, anglès...)

En aquesta època d'"intel·lectuals" orgànics que signen els manifestos que facin falta reclamant federalismes de pa sucat amb oli o atacant, sense cap altre excusa, a aquells que defensem idees secessionistes, és un bon moment per recordar que la cultura ho és quan és lliure. El millor per matar la cultura és convertir-la en orgànica.

Jo no dic que la cultura no pugui ser negoci. Ara bé, la cultura té sentit quan és popular. Quan el poble, que som nosaltres, podem accedir a la cultura.

I el poble, entre d'altres coses, és lliure per agafar la cultura i transformar-la, fer-la creixer i, per descomptat, compartir-la. Qui diu que no ho som? I com pensa evitar-ho? amb un manifest?

Doncs bé, estic molt segur que als intel·lectuals orgànics signadors de manifestos això de la cultura lliure els deu fer ben poca gràcia. En definitiva, que la cultura es democratitzi, que estigui en mans de tots, que el concepte "intel·lectual" retorni a un valor diferent, humil, més net, més lliure, no orgànic, subversiu, de fet, com era fa molts anys, segur que els emprenya molt i molt.

I és que això d'ajuntar-se un grupet d'intel·lectuals del règim a signar manifestos a favor del regim i en contra de la llibertat de la gent, diu poc en favor dels "intel·lectuals" orgànics. Però bé, d'aquesata mena d'"intel·lectuals" no ens hauríem de preocupar gaire. Sobretot perquè els règims i les seves lleis no poden aturar la voluntat de llibertat de la gent.

Perquè la lluita per la Llibertat és una lluita que es desenvolupa en fronts molt diversos. Per exemple, en el de la cultura lliure.

Cultura lliure és exactament el que ens proporcionen algunes webs que permeten compartir llibres electrònics.

Ja he parlat altres cops de com la música i la literatura estan segrestades per les editorials. De com un "Tirant lo Blanc" en una edició revisada i actualitzada a la gramàtica fabriana moderna (o a les normes de Castelló) deixa de ser una obra del poble per a pertànyer en exclusiva a l'editorial que en pot impedir la còpia lliure en el plaça llarg de temps en que en "posseeix" els "drets". És, senzillament, aberrant.

I el poble es defensa. Primer amb webs d'enllaços de descàrrega directa que han estat tancades sistemàticament. Ara amb webs de compartició d'enllaços a xarxes P2P, com bittorrent, o emule. El P2P, la compartició entre iguals, no és (de moment) un "delicte" contra la "propietat intel·lectual". De fet, hi han hagut sentències internacionals avalant, justament, el dret a compartir. Curiós aquest món on cal que un jutge certifiqui que compartir és un dret que cal respectar. En realitat, en aquest món, compartir és una necessitat i cada cop ho serà més. Sobretot perquè n'hi han uns pocs que en comptes de compartir prefereixen acaparar, i s'han fet lleis per premiar al qui acapara i castigar al que comparteix. Els intel·lectuals orgànics mai signaran manifestos en defensa del dret a compartir. Potser sí en defensa del "dret" a la "Propietat intel·lectual", i ja sabem, doncs, quin és el seu bàndol.

En fi. Compartir llibres és el que es pot fer en aquest parell d'enllaços que poso a continuació. Un d'ells és de compartició de llibre en català, cosa que gairebé em fa saltar les llàgrimes. És una grandissima notícia, ara que alguna editorial, nominalment catalana i de llibres en castellà i català, ha dit que es planteja tocar el dos del país si aquest tria dotar-se d'una estructura d'estat independent. És una varietat del "intel·lectual" orgànic: el de la '"indústria" cultural orgànica. Mare de Déu, quanta vergonya aliena.

Vet aquí els enllaços: En català: http://epubscatala.blogspot.com.es/

En castellà: http://epubgratis.me/

I sempre podem fer una cerca directa de torrents a la web de, per exemple, Pirate Bay: http://thepiratebay.se .

En particular, de llibres epub a http://thepiratebay.se/tag/epub.

banc dolent

l'endemà del súper-diumenge franco-grec, amb la victòria del "socialista" Hollande i la "derrota" per la mínima del bloc "europeista" format pel PASOK i Nova democràcia calia esperar que la borsa despertaria poruga. La incertesa sobre el futur de l'euro planava sobre les borses... I així va ser com, efectivament, l'IBEX35 perdia prop d'un u i mig per cent només encetar la sessió.

I a mida que la sessió avançava  es mantenia el baix nivell amb lleugeres  oscil·lacions. La borsa es trobava en valors de 2003. Una altre setmana negra?

Però a mig matí, Súper Mariano va dir: farem un "banc dolent".

Un banc dolent? és que n'hi han de bons?

Un "banc dolent" és un "banc" que no treballa per al públic, si no per els altres bancs. I és un banc, públic, que té la missió de comprar els actius tòxics (és dir, els préstecs i les hipoteques irretornables) dels altres bancs a un preu que permeti a als bancs venedors "salvar els mobles".

Aleshores, el "banc dolent" haurà d'espavilar-se per cobrar el que pugui dels préstecs i, en el cas de no poder cobrar-los, assumir les pèrdues. Com que és un banc públic això vol dir que les pèrdues ens les "mengem" els contribuents.

Dels paràgrafs anteriors: què vol dir "salvar els mobles"? bona pregunta. M'encanta fer-me aquesta pregunta. Justament avui Súper Mariano també ha dit que s'intervenia a Bankia i que es reformaria tota la seva cúpula. El president de Bankia,l'ex-ministre del PP Rodrigo Rato ha estat dimitit, rellevat, o l'han fet fora, com vulgueu. Això sí, cobrant una indemnització d'un milió dos cents mil euros, aproximadament.

Repeteixo, què vol dir "salvar els mobles"? atenent a l'exemple de Bankia, a quin preu comprarà el "banc dolent" els actius tòxics? o, dit d'una altre forma, per quant ens sortirà la broma als "contribuents"?

I perquè ens diuen "contribuents"? La víctima d'una estafa és un "estafat", no un "contribuent". En fi, suposo que cal fer servir el vocabulari tècnic.

"Menjar-nos" els actius tòxics significarà, per als "contribuents" més del que ja estem veient: més imposts, menys serveis públics, menys protecció social. Ja sabeu: és allò de la socialització de les pèrdues (els contribuents) i la privatització dels beneficis (els bancs que es desfan dels actius tòxics).

El "banc dolent", però, té una cosa bona (quina paradoxa!): es descobrirà la magnitud de la tragèdia. La merda acumulada pels bancs sortirà, finalment, a la llum.

Si els governants (el "banc dolent") no fossin, en realitat, amants, amics, germans, familiars... còmplices, en definitiva, dels propietaris dels bancs que vendran els actius tòxics imposarien un preu draconià per a comprar els actius tòxics i obligarien als bancs a assumir una part important de les pèrdues. La suficient com per a que tinguin que tancar. Però que s'oblidin d'indemnitzacions. O això, o fallida i presó per als estafadors.

Però, ai las, resulta que els governants (el "banc dolent") son els amants, amics, germans, familiars... els còmplices, en definitiva, dels propietaris dels bancs que vendran els actius tòxics. Per tant, cal pensar que el que es prepara és una gran estafa per als "contribuents".

Però, en fi, almenys ara veurem quina és la magnitud de la tragèdia. Qui sap, igual la situació és tan bèstia que ni amb un banc dolent...

Però, per a que veieu com funcionen aquests estafadors, i recuperant el relat de la sessió a la borsa, ¿sabeu que ha fet la borsa quan s'ha rebut la notícia del "banc dolent", combinada amb la de la intervenció de l'estat a Bankia?

Correcte. Ha pujat! S'ha enfilat gloriosa cap al cel! Ho han aconseguit!! Barra lliure!!!

Això sí, el que aquests depredadors guanyen, els altres ho perdem... convé no oblidar-ho.

Sala i Martín al "Divendres" del 12/04/2012

Demolidor el Xavier Sala i Martín, el passat dijous 12/04/2012 al programa "Divendres" de TV3.



Crec que el programa del passat 12/04 va ser d'allò més interessant. Com feia temps. Imprescindible.

M'hauria agradat molt poder preguntar-li coses al XSM. Per exemple:

1. No entenc això del "contagi". Em fa l'efecte que parlar de "contagis" és una simplificació excessiva i, a més, no respon a la veritat. L'economia d'Espanya i de Catalunya no s'està anant a fer punyetes per cap "contagi" de l'economia grega. No. Se'n va a fer punyetes per mèrits propis. De fet, com diu el mateix XSM, aquests del PP (Rajoy) estan repetint els mateixos errors que els d'abans del PSOE (Zapatero) que, al seu cop, van repetir els mateixos errors que els d'abans del PP (Aznar), que van repetir errors dels d'abans del PSOE (Felipe González)...  Potser el cas grec accelera les coses, però el problema de fons són les dècades i dècades d'una determinada forma de fer les coses. L'estúpid "Spain is different".

2. Això de la devaluació fiscal em sembla molt interessant, però al baixar l'IRPF i pujar l'IVA com queda la Seguretat Social? Vull dir, els diners de l'IVA compensarien el forat  a la Seguretat Social?

Per complementar el que diu el Sala i Martín sobre la prima de risc, crec que val la pena llegir aquests dos articles de gurusblog.com:

"Os damos la respuesta al repentino ataque de los mercados a España" i "La banca española, el único comprador de deuda pública de nuestro país"

En resum, diuen que "l'atac" no s'ha disparat per la presentació dels pressupostos del PP que han deixat insatisfets als "mercats", com pel fet que el deute públic espanyol només l'estan comprant bancs espanyols, i que aquestes compres les estaven fent amb crèdits del BCE, i que aquests crèdits s'han acabat. Això també ho explica el XSM, però sembla que ell opina que pesa més el pressupost.

O sigui, que "l'atac" no ho és sinó  que, més aviat, és el BCE que ha deixat de fer bitllets per als bancs espanyols i aquests, ja no poden prestar a l'estat. La resta de bancs europeus no se'n refien un pel que l'estat espanyol torni els deutes i des de fa temps que no presten a l'estat, o si presten ho fan a un interès més alt.  I encara més alt pels pressupostos presentats, que en comptes d'aportar confiança, el que fan és generar més desconfiança en la capacitat de l'estat de tornar els calers.

Doncs això, vídeo recomanat. Clar i català... i  angoixant.

Vídeo recomanat: "El després de la crisi"

El passat dimarts 3 d'abril van emetre pel 60 minuts de TV3 un documental molt interessant: "el després de la crisi".

Es tracta d'un reportatge que parteix d'una reunió multidisciplinar de diferents personatges, científics, filòsofs, sociòlegs en la que van tractar d'analitzar els canvis que està produint la crisi en el món. Com la gent està reaccionant a la crisi i quina és la resposta que n'estan donant. En definitiva, quin pot ser l'escenari l'endemà de la crisi.

Crec que és un vídeo que ens pot fer rumiar. Per mi, és clau la reflexió final que fa Manuel Castells.

Vet aquí l'enllaç al video: http://www.tv3.cat/videos/4024970/El-despres-de-la-crisi

Atenció. Segons posa la pàgina de TV3, "El període de temps de distribució d'aquest vídeo és limitat. Podràs veure'l a tv3.cat fins al 10/04/2012 a les 23.31".

També, si no arribeu a temps de veure el video, podeu fer un cop d'ull al blog del 60 minuts. Ara mateix la informació és escassa, però potser més endavant hi haurà debat: http://blogs.tv3.cat/60minuts.php?itemid=45192.

A Vimeo també es pot veure, i el deixen encastar a la pàgina web. A veure quant dura.



El després de la crisi from ravevolution on Vimeo.


Al YouTube el podeu veure en la versió original, per si voleu practicar idiomes ;-)

(Al Castells se l'entén de conya).

Llibre llegit: "La Rebel·lió d'Atlas"

Tot just acabo de llegir la darrera pàgina d'una edició electrònica  en castellà d'"Atlas Shrugged". Literalment es traduiria per "Atlas s'arronsà d'espatlles"  tot i que, segurament i tenint en compte la traducció del títol al castellà, una possible edició en català faria servir "La rebel·lió d'Atlas".

Atlas Shrugged és la novel·la més important de l'escriptora, guionista de cine i filòsofa nord-americana d'orígen rus,  Ayn Rand.

Formalment la novel·la és una obra mastodòntica, més de 1000 pàgines, dividides en tres parts de 10 capítols cadascuna.

Hi ha una pel·lícula de la primera part. Sembla que enguany s'enceta el rodatge de la segona part del llibre, i que està previst que arribi als cinemes a la tardor. No hi ha data per a la tercera part.

La protagonista de la novel·la és Dagny Taggart, la Vice-Presidenta d'Operacions de la companyia de ferrocarrils Taggart Transcontinental. L'acció s'esdevé en uns Estats Units on la intervenció de l'estat en els afers i el comerç privats és cada cop més gran. En aquest ambient d'opressió creixent, grans industrials, enginyers, metges, artistes, jutges... van desapareixent sense deixar cap mena de rastre. El forat que deixen a la societat no és ocupat per ningú i es va produint una degradació constant dels mitjans de producció i de l'economia que aboquen a una crisi sense precedents i a un control cada cop més opressiu i dictatorial per part de  l'estat. Tot en nom del "bé comú".

Però tots aquests desapareguts han anat a algun lloc. Els desapareguts s'han unit a John Galt (el prototipus d'home lliure, segons Ayn Rand), en una arcàdia amagada entre les muntanyes, l'Atlàntida, on viuen fent servir el lliure comerç com a forma habitual d'intercanvi just i sota un principi "Juro per la meva vida i pel meu amor a la vida, que mai viuré per ningú ni demanaré a ningú que visqui per mi". Tot es objecte de canvi. Es reconeix el valor dels productes fruit del treball  i lliurement s'intercanvia valor per valor.

Dagny i John Galt mantindran una relació. Al llarg de la novel·la també veurem altres relacions de Dagny. És molt interessant veure en què consisteix l'amor, i el sexe, randià: Jo seré un malalt, però en alguna escena m'ha semblat veure indicis de sado-massoquisme.

Els nous atlants romanen allà, a l'espera de tornar al món quan es produeixi la caiguda del sistema provocada per les seves contradiccions internes (i per accions dels atlants que aprofundeixen en aquestes contradiccions). No cal dir que, finalment, el sistema cau i la novel·la acaba tot just quan els atlants es proposen tornar.

O sigui, és una molt peculiar novel·la de ciència ficció, una distopia, posada al servei d'explicar la filosofia randiana.

Fa més de cinquanta anys, 1957, de la publicació d'Atlas Shrugged. En aquell moment, el món estava dividit per un teló d'acer. La mateixa Rand havia marxat de la URSS. No es parlava de peak-oil, ni d'esgotament de recursos, ni de canvi climàtic. Avui, mig segle després, la ciència ha avençat en molts camps. En particular la neurociència i la descripció del cervell humà, de com pensa i com sent l'home. Fa molt de l'abandonament del patró or... Personalment, crec que avui aquestes qüestions haurien de ser tingudes en compte en una re-escriptura d'Atlas Shrugged.

Crec, però, que els principis morals exposats per Rand:  racionalisme, individualisme, egoisme... així com el plantejament econòmic del "laissaiz faire" seguirien sent els mateixos.

És curiós, per cert, com al llarg de la novel·la es fa referència sovint a la moral i no a l'ètica. No crec que sigui per casualitat. Per mi, la moral té una connotació religiosa o, si es vol, d'autoritat. L'ètica, en canvi, la té de racionalitat. Es parla de la "moral" capitalista de Rand, no de l'"ètica" capitalista.

No cal dir que amb aquests principis Ayn Rand es considerada la musa del liberalisme (l'aznariana fundació FAES així ho diu). Ayn Rand és la munició ideològica que li mancava a la dreta liberal.

Ara bé, només cal observar els governs "liberals" d'arreu del món i ens adonarem que potser diuen una cosa, però en practiquen una altre. De fet, aquest governs liberals estan comportant-se exactament com el govern que descriu Rand a la seva novel·la.

La destrucció del sistema que descriu Rand presenta alguns paralel·lismes més que notables amb la crisi que s'està vivint avui.

Potser és això el més interessant d'una lectura actual d'Atlas Shrugged. Se'ns diu que aquest és el món més lliure de tots. Que mai hi ha hagut tanta llibertat com avui. Però mai com avui hi han hagut tantes regulacions, normes i lleis; i capes i capes d'administracions disposades a sancionar, multar i intervenir. Mai com, avui la vida  de les persones ha estat tant regulada.

El model de Rand és ben senzill: estats reduïts a la funció de mantenir l'ordre públic (policia), a la defensa contra l'enemic exterior (exercit) i a l'administració de justícia. Per a la resta "laissez faire, laissez passer". Impostos mínims. Cap servei públic. Cap sistema de seguretat social pública (ni atur, ni pensions de jubilació). Cap regulació de preus. Mercat "lliure" de tot. De treball també, per descomptat. Tot a la iniciativa privada.

Ens sona quest discurs, oi? també ens sona que grinyola, i molt. És una utopia. Una utopia de dretes, si voleu.

Potser el més perillós de la "moral" randiana és que, al meu parer,  molt senzillament es pot arribar a fer servir per justificar amb ella una divisió de la societat entre homes "superiors" i "inferiors". De fet, la novel·la ens parla d'uns "homes de l'esperit" que, en retirar-se, provoquen la caiguda dels homes vulgars en mans dels "saquejadors" i  la caiguda inevitable del sistema. Aquesta idea de superioritat està en la base dels fets més tràgics del passat segle XX.  

I també em demano que diria la senyora Rand si avui veiés com alguns "liberals" prenen d'excusa la seva "moral" per a esdevenir, exactament, els saquejadors que descriu a Atlas Shrugged.

Crec que aquest llibre, o millor dit, la filosofia que presenta, ha patit el pas del temps. Tanmateix, crec que és un llibre extraordinàriament interessant. A mi m'ha tingut enganxat gairebé des del principi i alguns passatges són memorables, com aquest "Discurs del Diner", per Francisco D'Anconia, un altre dels personatges de la novel·la.

Si teniu temps, crec que paga la pena llegir Atlas Shrugged. Un discurs poderós que, des de potser no tanta discrepància, segurament ens farà pensar.

puja la llum

Més de 10 milions de treballadors van fer vaga a tot l'estat. És dir, que van renunciar al salari d'un dia (en realitat, a 1'4 dies aproximadament) per a dir ben alt i fort que les retallades i la reforma laboral no són el camí.

Però això al govern (avui del PP, ahir del PSOE, potser diferents en la forma però no en el fons) no li fa res. Continuen amb el seu programa: El diumenge apugen les tarifes de la llum. I no poc.

Un particular contracta amb una empresa energètica el subministrament i es signa un contracte.a tant el KWh, amb un recàrrec si et passes de consum. El preu del KWh  segons tarifa vigent.

Tarifa vigent?  La que marca el govern. I jo demano: En quin programa polític figurava l'increment de tarifes de la llum? Qui ha demanat l'apujada de tarifes? els ciutadans, els votants, segur que no.

Ho han demanat les energètiques. I el govern apuja les tarifes. Els treballadors, més de 10 milions, vam demanar la retirada de els reformes i l'aturada de els retallades? Quin cas ens fa el govern? cap.

Però, és clar, aquests "favors", com apujar tarifes a tots els abonats, després es cobren. I així és com tens un Felipe González fent de conseller de Gas Natural, per exemple.

I avui els diaris anaven plens dels actes "vandàlics" i d'enfrontaments i que el cost del mobiliari urbà destrossat serà de 600.000€. Diners que pagarem entre tots els barcelonins.

Però cap diari ni mitjà parla del que costarà l'acte de saqueig i robatori perpetrat per govern i energètiques. Però, en aquest cas, saqueig i robatori legal. prou que al contracte posa que la tarifa vigent la marga el regulador. Però el regulador no és imparcial. Resulta que, ves quina cosa, el regulador és el govern, "triat" amb els vots del poble. Però el regulador a qui escolta és a les energètiques. I apuja les tarifes de la llum. Cercle complet.

Vet aquí com funciona la cosa: monopolis energètics més regulador al seu servei igual a població esquilada. Un impost privat a major glòria de les energètiques, per cortesia del govern. I si no estàs d'acord, et fots. Que això és democràcia.

Com deslliurar-se d'aquests paràsits. Quan costa un generador per a consum propi? quines opcions hi han?  Una cooperativa de producció d'energia, potser?

En tot cas, no és democràcia. És una demostració més de com, cada vegada més, hi han uns ells i un jo, més que no pas un nosaltres, enfrontats. En combat absolutament desigual i desproporcionat quan és ells contra jo i encara desigual i desproporcionat quan és ells contra nosaltres.

Però  l'enemic es va desemmascarant,  a una banda "ells", que retallen serveis, crèdits i ajudes, apugen imposts, tot per a defensar-se entre ells, per a defensar els seus interessos, per a fer-se favors... i a l'altre els que paguem els imposts, els que rebem els cops, els gasos i les pilotes de goma de la policia, els que som reprimits, els que protestem.


El món ha de canviar, però no podem deixar que  siguin els polítics professionals, els poderosos, els monopolis... els que se n'encarreguin. El seus interessos no són els de la gent. Els seus són interessos professionals i particulars. No els que compartim la majoria. Si els deixem fer, faran un món a la seva mida, no a la nostra, no a la meva, no a la del meu fill.

No vindrà d'ells la solució. Ells són una part fonamental del problema.

La solució l'hem de trobar nosaltres. Un per un, tots plegats. I la solució no serà tornar al passat. El món no tornarà a ser com abans de l'esclat de la crisi. Aquell món s'està acabant. Cal fer un món nou, i ha de ser molt diferent de com és ara, i no podem deixar que siguin ells que el facin, perquè llavors  nosaltres, vosaltres, ell, tu i jo, perdem.

Quin món vols?

Un altre món és possible.

15M. Publicació de "Rebel·leu-vos!"

Us recordeu de l'Enric Duran? Potser us recordeu més del cas del "Robin dels bancs".

Enric Duran va estar vinculat a un parell de publicacions:

El 17 de setembre  de 2008, va ser Crisi.
El 17 de març de 2009  va ser "Podem!".

El 15 de març d'enguany, amb un títol que recorda els pamflets d'Stéphane Hessel "Indigneu-vos" i "Comprometeu-vos!", va arribar "Rebel·leu-vos!".


Què és "Rebel·leu-vos!"?   Una publicació autogestionada i per l'autogestió. Ells mateixos es presenten:

"REBEL•LEU-VOS!, Una publicació massiva que inundarà el transport públic, els centres de treball, els parcs, els centres de consum, mitjançant la distribució de 500.000 exemplars gratuïts, actuant simultàniament en tots costats i enlloc. Una eina per a difondre i impulsar la transformació social a través dels recursos que es proposaran en els seus continguts entorn de l’autogestió, l’autoorganització, la desobediència i l’acció col•lectiva. En un moment en que el sistema capitalista es dirigeix al col•lapse, immers en una profunda crisi sistèmica (ecològica, política i econòmica, però principalment de valors), on individus i col•lectius de persones estan sent desproveïts dels seus drets fonamentals, és necessari desenvolupar un procés col•lectiu horitzontal on tots els éssers humans puguem interactuar en igualtat de condicions i en llibertat.

Interactuar significa relacionar-nos (tant humana com econòmicament), comunicar-nos, cobrir les nostres necessitats bàsiques, generar i protegir béns comuns, conèixer-nos i donar solucions col•lectives a problemàtiques que interfereixen les nostres vides. Volem obrir una bretxa dintre de la normalitat en la monòtona vida estatal-capitalista, un dia qualsevol, que finalment no serà qualsevol dia.

Mitjançant aquesta publicació pretenem:

• Impulsar un procés col•lectiu horitzontal on tots i totes puguem interactuar en igualtat de condicions i en llibertat.

• Crear xarxa de comunicacions entre les persones compromeses amb el canvi i amatents a actuar.

• Trobar solucions col•lectives a problemàtiques que interfereixen les nostres vides.

• Facilitar l’accés a recursos que possibilitin l’autogestió.

• Participar en la construcció de xarxes de suport mutu, horitzontals, assembleàries i generades des de la base.

• Publicar tota aquesta informació en un format atractiu per a facilitar l’accés a tota la societat."

En tot cas, una interessant publicació en la línia de "Crisi" i "Podem!".

Per a llegir i rumiar.