Pàgines

diumenge, 6 de febrer del 2022

NO als Jocs d'Hivern 2030 (I).

L'europarlamentària Clara Ponsatí ha expressat en aquest article publicat al Vilaweb la seva oposició a la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern de 2030. 

No puc estar més d'acord amb l'ex-consellera.

La candidatura de Barcelona, la mera proposta, és una aberració.

el Principat de Catalunya és un país centralista i macrocefàlic.El resultat de molts anys de concentració de poder, indústria i serveis a Barcelona. El resultat també d'un profund provincianisme que pren Madrid com a referència de forma constant. Un provincianisme que pren forma en la imitació del poder i les formes d'exercir-lo o ostentar-lo de la capital castellana; però també en el rebuig explícit d'alguna d'aquestes formes. Madrid com a referència, en definitiva. No dels seus ciutadans, però sí de les elits. El pont aeri. 

Una imitació de formes i comportament centralistes que inevitablement, perquè les dimensions del país són les que són, provoquen la reconversió de bona part del Principat no metropolità en una mena de parc temàtic per a pixapins. I sovint també el despoblament, el  buidat, de les comarques amb pitjor comunicació amb l'àrea metropolitana

El Principat no metropolità: Comarques de Lleida, Terres de l'Ebre, Pirineus, comarques de Girona, i comarques no metropolitanes de Barcelona: Bages, Osona i Berguedà. Una Catalunya que Es tracta de comarques de forta personalitat, en algun cas amb una estructura social i humana prou potent com per resistir l'aspiradora barcelonina. Però no sempre. És un fet que una bona part de Catalunya ha esdevingut una mena de parc temàtic.

Una de les primeres víctimes d'aquesta reconversió a parc temàtic va ser el Pirineu. Enguany farà un segle que el tren va arribar a Puigcerdà (1922) Uns anys abans (1916) ho havia fet a Ribes de Freser. 

Des del primer dia, la burgesia barcelonina va fer seves les valls de l Ripollès i de la Baixa Cerdanya i només cal voltar una mica per les dues poblacions esmentades per adonar-se de la importància que te la connexió amb Barcelona i del turisme de la capital.

També és cert que els pobles amb estació de tren de la línia de Puigcerdà són un cas ben especial, tot i la precarietat de la línia. A molts pobles del Pirineu només s'hi pot arribar en vehicle privat o en taxi. No tots els pobles disposen de servei d'autobús ni, en cas de disposar-ne, tenen gaires horaris. Alguns cops el servei es redueix  a l'horari escolar en períodes lectius.

No sempre als pobles hi han prou nens per a mantenir una escola. Recordeu allò de "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena"? L'ordre hauria de ser el contrari: La Catalunya plena -de gent, de nens- serà rica i, aleshores, serà triomfant.

Com diu Ponsatí, no calen uns jocs per a fer que la gent visqui i treballi al Pirineu. Per a que la gent que hi viu no tinguin cap necessitat de marxar. Per a que la gent que hi viu puguin posar negocis de tota mena i no només hostaleria, restauració i esports d'hivern o d'aventura. Està molt bé que aquests negocis existeixin, però també estarien molt bé laboratoris de recerca, o empreses de desenvolupament de programari, o de serveis d'Internet, o de telecomunicacions. O centres d'atenció a usuaris. Per dir algunes que no demanen més infraestructura logística que unes bones comunicacions digitals. Digueu-ne fibra òptica.

Per a que passi que el Pirineu tingui una població estable que estimi el territori, les  tradicions i la parla, i se'n faci responsable, que en conegui la seva importància com a eix vertebrador entre la Catalunya Nord i el Principat, per a que aquesta gent existeixi cal que al Pirineu ofereixi possibilitats per a poder crear projectes vitals que et lliguin i et facin estimar al territori.

És dir, que calen infraestructures i serveis. Però, primer de tot, un pla estratègic amb l'objectiu principal de fer que qui viu el Pirineu no se'n vulgui, ni li calgui, marxar. Que el Pirineu sigui atractiu per anar-hi a viure i treballar.

I això s'aconseguirà amb Jocs d'hivern? És clar que no. Els jocs d'hivern només són l'enèsim projecte especulatiu i a curt termini per a major glòria dels comptes de resultats de  les elits del pont aeri. Aprofitant-se de la necessària reconversió que cal fer ja al Pirineu per mitigar els efectes adversos del canvi climàtic que afectarà al sector dels esports de neu. La reconversió no pot ser  obrir més hotels i més canons de neu. El que cal és canviar el model. 

Cal protegir els espais naturals, millorar la gestió de l'aigua i els recursos i posar infraestructures i serveis que permetin, com he dit abans, que una població estable i que estimi les comarques de muntanya, se'n faci responsable i les ompli de vida. Ben diferent que omplir-les de turistes i pixapins que no distingeixen una vaca d'un cavall, que es pensen que el pernil creix als arbres, o que la "natura" és redueix a pistes verdes, vermelles o negres.

HI han bons motius - ecològics, socials, econòmics, nacionals- per a dir No als Jocs d'hivern i Sí a la vida al Pirineu. Que no us enganyin. Els jocs no són una oportunitat de res. El que cal és que l'elit que depreda el país deixi de fer-ho. Que els fem fora. Que fem fora als pirates del pont aeri i que Catalunya torni a estar en mans de la gent que hi viu. Que Catalunya torni a ser plena, amb gent que viu i estima el país a tots els territoris del país. Una població estable que vol viure al país i pot fer-ho, que no li cal marxar a Barcelona per tenir oportunitats. Una Catalunya plena. I si està plena, serà rica. I serà triomfant, lliure i independent.