Pàgines

dimarts, 27 de novembre del 2012

Poseu-vos d'acord!

Dades del recompte :

Escrutat 100%

2012 2010
Total votants 3.657.450 69,56% 58,78%
Abstenció 1.600.510 30,44% 41,22%
Vots nuls 32.232 0,88% 0,71%
Vots en blanc 52.899 1,45% 2,91%
Vots a candidatures 3.572.319 97,67% 96,38%
135 Diputats a escollir:
2012
2010

Candidatures Vots Diputats
Diputats Vots Candidatures
Color CiU CiU 1.112.341 30,68% 50
62 1.202.830 38,43% CiU Color CiU
Color ERC-Cat Sí ERC-Cat Sí 496.292 13,68% 21
10 219.173 7,00% ERC/ESQUERRA Color ERC/ESQUERRA
Color PSC PSC 523.333 14,43% 20
28 575.233 18,38% PSC-PSOE Color PSC-PSOE
Color P.P. P.P. 471.197 12,99% 19
18 387.066 12,37% P.P. Color P.P.
Color ICV-EUiA ICV-EUiA 358.857 9,89% 13
10 230.824 7,37% ICV-EUiA Color ICV-EUiA
Color C's C's 274.925 7,58% 9
3 106.154 3,39% C's Color C's
Color CUP-Alternativa d'Esquerres CUP-Alternativa d'Esquerres 126.219 3,48% 3


PxC 60.142 1,65%
75.134 2,40% PxC

SI 46.608 1,28%
4 102.921 3,29% SI Color SI

És molt interessant dedicar una estona a fer sumes i percentatges amb les dades de vots emesos per a cada partit.  Crec que donen una visió molt més d'acord amb la realitat que el resultat amb escons, distorsionat per una falsa "compensació territorial" que no té cap sentit en un Parlament dominat per blocs partidistes: És indistingible un diputat de Lleida d'un de Barcelona. Però per fer un de Lleida han calgut la meitat de vots que per fer un de Barcelona.

Sense fer sumes: constatació que el primer no-partit és,un cop més, l'abstenció, amb un 30,44% de no-vots no-emesos: 1.600.510 no-vots; 488169 més que els vots de CiU; més no-vots que el total de vots emesos favorables al PP. El PP és la quarta força amb 19 diputats.

El millor del cas és que una abstenció del 30% és "baixa"! Potser que ens ho fem mirar tots plegats, no?

Tanmateix, fet aquest apunt necessari sobre l'abstenció, crec que l'anàlisi dels resultats més bo que he llegit l'ha fet el sempre lúcid  Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb. Us el recomano. És clarificador i ens diu ben clar que la independència només depèn de nosaltres mateixos. La majoria la tenim. Si el d'ahir hagués estat un referèndum d'autodeterminació reconegut internacionalment, avui seríem independents.

De fet, el d'ahir era un referèndum d'autodeterminació encobert. Un assaig. Ahir li vam dir al món, i així ho han entès molts mitjans internacionals, que la majoroa per al independència existeix i que reclamem l'atenció. El referèndum d'ahir el vam guanyar. Hem de repetir-lo aviat aquest cop per a reclamar el reconeixement internacional.

El que cal ara és adonar-se que només depenem de nosaltres. Aquest partit només el perdrem si ens marquem gols en pròpia porta. No la caguem.

No la caguem: cal anar de dret al referèndum, digui el que digui Madrid. No es pot esperar a fer-lo d'aquí quatre anys. Cal fer-lo ja. Un any, any i mig com a màxim. A l'estat espanyol o no ho han entès, estan cecs, o es fan els bojos. Estan sonats si creuen que la "patacada" de CiU aturarà el procés. Mas i CiU ja no poden fer marxa enrera.

ERC ha d'assumir que li toca fer el pas de donar suport a Mas.  No un xec en blanc, per descomptat, el suport d'ERC és per a fer el referèndum ja. Aviat. En un any, any i mig com a màxim.

Mentrestant caldrà donar suport i defensar una Generalitat que serà assetjada i ofegada per terra mar i aire. Venen mesos durissims. D'economia de guerra. Justament per això és absurd pensar en una legislatura llarga. Haurà de ser forçosament breu, perquè a Espanya aviat d'adonaran, segurament ja ho saben, que aquest procés no s'atura. Mas no va de farol i Jonqueras tampoc.

La batalla de veritat tot just comença. Ara vindrà un bombardeig intens.  Hem de resistir. Anem a una economia de guerra. Justament per això, per evitar l'ofec que produiria un temps excessiu sota presió, cal actuar amb rapidesa, encert, precisió, decisió i coratge. El país patirà, però no s'ha de permetre que pateixi més del necessari. La conclusió és evident: el referèndum s'ha de fer molt aviat. Només un il·lús pot creure que des d'Espanya es buscarà una solució negociada, per molt que ara Rubalcaba vulgui fer de poli bo. Sempre hi serà Rajoy i el PP per fer de poli dolent. No hi ha negociació possible.

Fins i tot trobo que l'11 de setembre de 2014 és una data massa llunyana. Ha de ser abans! durant el 2013. Abans de l'estiu. Tenim pressa. Poseu-vos d'acord!

dijous, 22 de novembre del 2012

El principi de Hanlon i la campanya electoral.

Diu una dita (el "principi de Hanlon") que no s'ha d'atribuir a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l'estupidesa.

Però, tanta estupidesa?

Jo començo a pensar que els primers interessats en que guanyi Mas amb majoria absoluta són les cúpules de PSOE i PP.

Potser a la famosa reunió amb el Rajoy van pactar una secessió i per a fer-la més empassable per a tots els ciutadans espanyols, calia que el Mas obtingués una clara majoria absoluta, i ja posats, a veure si ERC podia ser segona força. Amb aquesta situació, gairebé la secessió es podria presentar com un fet democràticament  inevitable. Ves tu a saber. Potser va anar d'això aquella conversa i després han estat fent un númeret, i totes les declaracions, bajanades i estupideses que es venen escoltant, en realitat tenen com objectiu enervar tant als votants catalans que no se'ls acudeixi res més que voler la independència per la via ràpida. Però, i si el Principi de Hanlon?

Perquè, en veritat us dic, que si l'alternativa a la conspiració és l'estupidesa, aleshores és que n'hi ha molta.

Els darrers dies de campanya han estat brutals. Al debat a set de la 8TV, Pere Navarro es va suicidar políticament amb el numeret de la carpeta i la suma. No té assessors d'imatge aquest bon jan? És que no va aprovar ni el  primer curs de debats electorals? Si més no, però, la suma estava ben feta, que ahir la Camacho, amb millors assessors d'imatge que el Pere, va treure també papers, aquests més escaients per a ser llegits per TV, però ai las! la suma estava mal feta! l'Alícia i el PP no es van suicidar ahir, però avui les xarxes socials els han massacrat.  

Per si encara no n'hi hagués prou, aquell demòcrata reconegut, de nom Antonio Tejero, colpista fracassat però patriota com el que més va i denuncia a Arturo Mas per sedició. A dia d'avui, Artur Mas no ha fet res d'il·legal, si més no, res que es pugui demostrar. Presentar-se a unes eleccions amb un programa en el que, d'entrada, tampoc hi ha res d'il·legal no és cap delicte. Això ja és més del que pot dir el Tejero. És molt esperpèntic. Ara bé, el que resulta increïble és que a un jutjat li hagin acceptat la denúncia! Això sí que hauria de preocupar!

I és que al final, les retallades i els casos de corrupció que esquitexen CiU, potser fins al capdamunt de tot, acaben semblant el menys dolent. És terrible. A dia d'avui començo a tenir la certesa que CiU guanyarà amb majoria absoluta. Albiro la possibilitat que ERC sigui la segona força i que ICV passi al davant de PP i PSC. Un escenari que no me l'hauria imaginat ni amb bolets al·lucinògens.

Avui, quan només resten a un parell de dies pel 25N, em sembla versemblant. I me n'alegro.  Però me n'adono que aquesta independència - finalment crec que Artur Mas no va de farol tot i que em preocupa molt que sigui CiU la que lideri la secessió- no estarà motivada per que la majoria del país s'hagi deixat endur per un patriotisme fervent o per un fred càlcul econòmic de benefici-despesa. No. Em temo que la majoria votaran opcions independentistes per pura vergonya aliena. Per poder dir que "jo a aquests no els conec".

En fi. Per la meva part votaré ERC. Espero que sigui la segona força. Espero que s'enceti un procés ràpid cap a la independència. De pocs mesos. No tindria sentit perdre temps esperant impossibles canvis constitucionals. A més que allargar l'estada a Espanya només farà que els problemes econòmics s'agreujin més. Molt més quan des de l'estat espanyol ja no hi haurà cap mania en fer servir l'ofec econòmic per a collar en el procés de negociació de les condicions de la secessió.  Així doncs, crec que es pot esperar, raonablement, que 2013, o 2014 a molt estirar, siguin els anys que vegin el reconeixement internacional de la República Catalana. Sincerament, ho veig molt possible.

El dubte que em queda, però,  és si aquesta campanya surrealista que estem vivint, en la que, en realitat, fins els més espanyolistes estan jugant a favor de l'independentisme, és deguda a un càlcul, a una conspiració... o, com diu Hanlon, és només que estem envoltats d'una infinita estupidesa.

dimarts, 13 de novembre del 2012

De què serveix la vaga general? (de difonlaidea)

14N, Vaga General. Espero que també Nacional i Social. Que la de demà sigui una jornada de lluita i d'expressió del malestar i de la voluntat de canviar de rumb. De lluita, sí, però que ningú prengui mal. Que no ens puguin venir de fora a aprofitar-se'n d'una reivindicació legítima i necessària. Crec que és necessari encetar el post així.

En els darrers anys he participat en les diverses vagues generals que s'han fet. La conclusió és, necessàriament, decebedora. No s'ha aturat res. És un fet objectiu que, en conjunt, estem pitjor que fa un any.

Caldria demanar-se si aquest és el camí. Segurament no. Potser caldria fer cas de la germana Forcades i plantar-se amb una vaga indefinida. Però, amb sinceritat, algú creu que és probable que passi? Jo crec que no. Ho he dit altres cops. La majoria dels exclosos del sistema no volen canviar-lo. Volen tornar-hi. La majoria dels que són dins al sistema no volen canviar-lo. Volen romandre-hi. Si el volen canviar és per a que sigui com abans. Com quan l'època de els vaques grasses.

Aquest és el canvi més difícil que caldria fer per arribar a una vaga indefinida. Aquesta presó daurada, o de llautó, és molt sòlida perquè els seus barrots son al nostre cap. Al cap de la majoria. Al meu cap.

Però crec que cal fer vaga. Ni que sigui per mostrar alguna resistència. Si no haguéssim fet les vagues anteriors, ara encara estaríem pitjor. Cal oposar alguna resistència. Ni que sigui només per dir que encara resistim. Ni que sigui per cridar un cop més que un altre món és possible. Per dir que hi ha esperança. Per fer el propòsit d'esmena.

Demà faré vaga. Potser a cegues i amb gairebé la certesa que no és el camí que portarà el canvi que vull. Amb la forta sospita que el canvi que s'està produint i que és de gran abast l'estan dirigint interessos que no són els meus. Dirigint, i aprofitant-se. O més ben dit, depredant.

He trobat un article que m'ha semblat molt lúcid, si més no en els plantejaments, potser no tant en la seva conclusió, però crec que val molt la pena reproduir-lo aquí.

No està signat. Sigui qui sigui l'autor o autors, el meu reconeixement.  M'ha agradat. crec que aporta alguna cosa llegir-lo i rumiar una estona el que diu.

L'article el podeu trobar a la web http://difonlaidea.wordpress.comDe què serveix la vaga general?. Visiteu la web de "Difon la idea", hi han altres articles interessants.




De què serveix la vaga general?
  1. Serveix per poder desfogar-nos de la ràbia i descontent que anem acumulant dins nostre vers la situació o organització econòmica actual i el dia següent, ja descansats, poder seguir amb la nostra miserable rutina capitalista.
  2. Serveix per cohesionar una mica (encara que sigui momentàniament) els moviments socials. Costa trobar una causa comuna en la qual tothom s’hi sumi, i la vaga general ho és mínimament.
  3. Serveix per empoderar els moviments socials. Sortir al carrer i veure que som una gran multitud manifestant-nos contra el sistema ens reconforta i ens dóna ànims per seguir en “la lluita”.Serveix per provocar nous casos repressius i seguir alimentant a la lluita antirepressiva que s’acaba menjant una gran part dels esforços i energia dels moviments socials que altrament podrien anar destinats a… altres coses.
  4. Serveix per deixar una mica de constància mediàticament que a la població no li agrada el que està passant i que està enfadada amb els que estan en el poder perquè “ells tenen tota la culpa del que està passant.”
  5. Serveix per promoure una mistificació del gran poder d’un sol dia de vaga general com a eina de transformació social que no té res a veure amb els seus resultats reals, ni a nivell personal ni en el conjunt de la societat.
  6. Serveix per promoure una mistificació de la capacitat d’agressió al sistema i d’atemorir al poder a través d’algunes imatges mediatitzades com la d’un cotxe de la policia o un starbucks cremant (pessigolles per al monopoli de la violència estatal).


Per què no serveix?
  1.  No serveix per assolir cap dret o millora social. La vaga general d’un sol dia no té cap capacitat d’aturar cap activitat econòmica de forma prou extensa com per produir la pressió necessària perquè els poders fàctics accedeixin a dur a terme alguna demanda dels convocants de la vaga.
  2.  No serveix per entendre la nostra posició privilegiada. Seguim formant part del 20% de la població del planeta que consumeix el 80% de la seva riquesa i recursos. Però preferim fixar-nos amb els pocs que estan per sobre nostre, reclamant-lis que comparteixin la seva riquesa amb nosaltres enlloc de fixar-nos amb la gran majoria que viu molt més precàriament que nosaltres i a costa nostra. Com podem reclamar a algú que renuncii als seus privilegis si nosaltres mateixos som incapaços de fer-ho?
  3.  No serveix per comprendre la naturalesa del nostre sistema tecno-industrial i el moment històric en el qual ens trobem. El nostre sistema tecno-industrial basat en els combustibles fòssils és totalment insostenible, així doncs, el nostre estat del benestar, la nostra tecnologia, i tot el nostre modus vivendi també és insostenible. Hem estat molts anys creixent exponencialment, consumint cada cop més recursos fins que vam tocar sostre. Tot el que puja baixa i ara ens trobem en la consegüent fase de declivi que seguirà fins que assolim una societat sostenible o fins que tot col·lapsi. El decreixement del nostre opulent estat del benestar és un procés irrevocable, a nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest procés sigui penós, forçat, violent, victimista, racional, conscient o voluntari.
  4. No serveix per conciliar els interessos de la creixent massa d’aturats amb els dels treballadors. Els aturats que no cobren l’atur necessiten feina JA per poder viure i a mesura que empitjora l’economia, la seva única opció és treballar i viure al marge dels drets i les obligacions que ofereix i imposa l’estat. Els drets i les obligacions formen un pack inseparable que passa a ser un obstacle per a ells i, per tant, el seu interès és reduir-lo. Per altra banda tenim els treballadors assalariats i legals que no volen perdre la seva feina i que, malgrat vulguin menys obligacions, segueixen volent més drets laborals i el seu interès és fer créixer el pack de drets i obligacions al màxim.Els aturats volen que es reparteixi la feina i la majoria dels que treballen no volen perdre capacitat adquisitiva treballant menys hores.
Vers la vaga indefinida
Tot això és per dir que ja ha passat el temps de ploriquejar i fer demandes al papa estat, ha arribat el temps de l’autogestió. 

diumenge, 11 de novembre del 2012

11S + 14N = 25N = La independència que volem

Estava llegint els fòrums del Racó Català i m'he trobat amb un fil que es plantejava aquesta pregunta: el proper dimecres serà 14N, Vaga General, influirà en el resultat de les eleccions del 25N la vaga general? La pregunta és interessant.

La vaga, a priori, no influirà en el sentit de vot. El peix ja està en la major part venut. Opino que els indecisos, que segons el Vilaweb estan sobretot en la tria entre CiU i ERC, acabaran decantant-se majoritàriament cap a CiU. És una opció més "central" i, de forma natural, recollirà més vots.

Si el dia de la vaga passa algun fet molt greu i inesperat i que es pugui manipular. Que hi hagin morts, o un atemptat, o alguna barbaritat per l'estil. Alguna cosa que permetés una reacció com la de l'endemà dels atemptats als trens de l'11M a Madrid, aleshores segurament aquest fet inesperat tindria influència en el resultat de les eleccions, però estrictament no seria la vaga, sino aquest fet inesperat, el que influiria.

Això em fa pensar el següent: Podem esperar un atemptat el dia de la vaga general? Perquè no? Un atemptat (potser de bandera falsa) del que es pugui acusar als grups i sindicats anarquistes i que permeti desacreditar la conselleria d'interior i desinflar el vot cap a CiU. Jo crec que els mossos farien bé de no apartar els ulls dels grups d'ultradreta, i descobrir si tenen talps infiltrats d'algun "servei secret foraster".

Tanmateix, no crec que passi res. Encara que Espanya és el país dels GAL, m'agradaria pensar que uns i altres són civilitzats. És més, crec que el dia de la vaga als mossos els demanaran que siguin curosos i que no se'ls escapin les porres més del compte.

Perquè una vaga general és un dia que molts treballadors, milers, desenes de milers, centenars de milers, potser milions, deixen d'anar a treballar i, lògicament deixen de guanyar res aquell dia, com a forma de protesta. El dia de vaga no és un dia de festa, és un dia de reivindicació i de manifestacions. Parlem de centenars de milers de treballadors, potser milions, que faran vaga.

Molts d'aquests treballadors que faran vaga també van participar en la gran manifestació de l'11S. Molts d'aquests treballadors que faran vaga votaran a partits independentistes o, com a mínim, favorables a la consulta. Qui digui que aquesta és una vaga espanyola, s'equivoca de mig a mig. Els vaguistes, per una qüestió merament demogràfica seran, en la seva majoria, la mateixa gent que fa uns mesos es van manifestar per la independència, i que d'aquí uns dies  votaran partits favorables a la consulta. A aquesta gent no els pots pegar.

No cal ser gaire llest per veure que els partits haurien d'escoltar als vaguistes, igual com es va escoltar l'11S. Ara bé, tenim bons motius per pensar que CiU no escoltarà als vaguistes. Aleshores, els partits d'esquerra haurien de fer bandera, estelada, del dia de la vaga. Quan el poble fa vaga general, també s'està expressant la voluntat del poble. Les reivindicacions del dia de la vaga són moltes: Calen solucions per l'atur. Prou retallades als serveis públics. Prou de fer pagar als pobres la festa dels rics.

Ja veurem. Al principi he dit que no crec que la vaga tingui perquè influir sobre els resultat de les eleccions. Que només un fet extraordinari podria provocar un canvi sobtat a les tendències dels sondejos. Ara bé, en aquesta afirmació va implícita la gestió intel·ligent del sentiment de malestar dels vaguistes. Si CiU decideix fer servir la porra, si CiU menysté el missatge, potent, diàfan i clar que s'emetrà el 14N, aleshores ben bé podria passar que el fet extraordinari el provoqui la mateixa CiU amb càrregues policials, i els mateixos membres del govern amb les seves declaracions si trien fer cas omís de les demandes dels vaguistes, menystenir-los o insultar-los.

Arribats a aquest punt, aleshores la conclusió és que caldrà veure com es gestiona el dia de la vaga i com es canalitzen les peticions dels vaguistes. Els partits d'esquerra es poden trobar amb un regal inesperat si CiU comet l'error de pensar que els que fan la vaga "no són dels seus".

El que resulta sorprenent, però, és veure com els partits d'esquerra no s'estan involucrant molt més amb la vaga i com no li estan donant caràcter. La del 14N ha de ser una vaga general, nacional i social. És la segona part, gairebé necessària, de la mani de l'11S.  l'11S va servir per dir que volem un país independent. El 14N ha de servir per dir quina mena de país independent volem.

11S + 14N = 25N = La independència que volem.

divendres, 9 de novembre del 2012

Sondeig CEO vs. sondeig CIS

Comentari ràpid. Avui s'han publicat dos sondejos sobre les eleccions del 25N importants perquè estan fets amb més entrevistes i de forma més rigurosa que els dels diaris. El sondeig del CEO (de la Generalitat) i el del CIS (del "Gobierno").

Ambdós coincideixen amb les tendències:
Majoria de CiU.
Patacada de PSC
Ascens moderat d'ICV, ERC i C's
Manteniment o lleu ascens de PP.
Descens de SI
En tot cas, hi ha una majoria ampla de partits en favor del referèndum

Tanmateix, les discrepàncies entre els dos sondejos, que no són tan grans com podria semblar, deixen oberts uns dubtes:

CiU obtindrà la majoria absoluta?
Quina serà la segona força?
Solidaritat mantindrà representació?
Entrarà la CUP?


Aquesta article i la gràfica següent del Vilaweb mostren les enquestes una enfront de l'altre:

A més, sembla que el  dubte dels indecisos està entre CiU i ERC.

A mi em costa de creure que aquest sigui el dubte: CiU i ERC són pel que fa al social, respectivament, dreta i esquerra oposades. Pel que fa a la posició nacional, CiU manté una ambigüitat irritant, pel meu gust, amb el discurs de "l'estat propi", en canvi ERC és obertament independentista.

Si és cert que els indecisos dubten entre CiU i ERC, aleshores crec que el més probable és que acabin votant a CiU. Senzillament: els ofereix una còmoda ambigüitat.

Ara bé, l'ambigüitat de CiU és calculada al mil·límetre. Ahir el president Mas va ser a Brussel·les on va pronunciar un discurs on es presentava el procés per "l'estat propi" per Catalunya com l'inici, el model, o la prova pilot de la construcció de l'Europa Federal de les Nacions.

És evident que als representants dels estats  que acullen al seu si diferents nacionalitats no reconegudes, no es podien sentir gaire feliços amb el discurs d'en Mas. No crec que això tingui gaire importància. Crec que malgrat la frase "Catalunya espera que Europa no li falli", realment el discurs anava dirigit a la parròquia catalana. Artur Mas parlant de Catalunya com un estat federat dins de la Unió Federal de Nacions d'Europa permet evitar la paraula Independència i fer  un bonic plantejament europeista. No està gens malament, tot i que, el cert, és que aquesta Unió Federal de Nacions d'Europa ni existeix, ni se l'espera per una bona temporada. En fi, un discurs, sobretot per als votants catalans. Sobretot per als que dubten o no tenen clars els conceptes. Deuen ser molts.

En fi, tot just s'acaba d'encetar la campanya. Estic molt convençut que, a menys que passi res d'extraordinari, els resultats no diferiran gaire del que pronostiquen CEO i CIS. Sospito que els indecisos cauran majoritàriament de la banda de CiU. En aquest sentit, crec que el sondeig del CEO ha cuinat la projecció de diputats tenint en compte aquesta mateixa suposició. Ja veurem

Per acabar, jo també estic en campanya: Vull la Independència i votaré la Independència.  Vull que la independència serveixi per construir un país amb justícia social, amb serveis públics de qualitat i gratuïts. Un país sense corrupció. Un país net, amb sobirania energètica, eficient i respectuós amb l'entorn. Un país solidari i compromès amb la justícia social arreu del món. Un país per que hi pugui viure el meu fill. En llibertat. Amb futur. Voto Independència. Voto ERC. Voto Oriol Junqueras.

dijous, 8 de novembre del 2012

Singulars amb Antonio Turiel. Decreixement.

El Singulars d'ahir va ser, un cop més, un d'aquells programes que cal considerar com imprescindibles i que hauria de ser de visionat obligatori.

El convidat era l'Antonio Turiel, l'autor del bloc "The Oil Crash". El seu bloc és una referència obligada a l'hora de parlar del peak oil, o del decreixement al que estem abocats, per les bones o per les males. Turiel parla des del coneixement que li proporciona ser científic i investigador al CSIC.

EL programa d'ahir va ser molt interessant per moltes raons. El resum és senzill i contundent: no hi ha més alternativa que decréixer. És dir, consumir menys, de tot, i molt més racionalment. Es pot fer. Hi ha mitjans per poder fer-ho. Ara bé, això suposa un canvi radical de plantejament, perquè l'economia en la que vivim només funciona sobre la base d'un creixement continuu, a lloms de l'abundància energètica. El drama en el que ens trobem és que l'abundància energètica s'ha acabat.

Tot plegat lliga amb la idea que l'economia que al llarg de la història ha crescut com una ciència social és, en realitat, una restricció de l'ecologia a les societats humanes amb unes condicions de contorn que han estat vàlides durant molts segles, les principals de totes: disposar d'infinitat de recursos materials i energètics, primer, i la capacitat infinita d'absorció de deixalles, segona. Aquestes dues condicions permeten el creixement infinit. El creixement infinit es tradueix en el tipus d'interès, que permet transformar una quantitat en una quantitat superior passat un cert temps. L'aportació infinita d'energia és, en resum, el que permet crear, comercialitzar i consumir productes sense fi i és el que permet, en definitiva, la  multiplicació proporcionada pels tipus d'interès.

Avui, però, aquestes condicions de contorn ja no són aplicables. L'energia que proporcionen els combustibles fòssils no és infinita. Cada cop n'hi ha menys. Per l'altra banda, els residus i la contaminació han deixat de ser una despesa obviable. El seu cost pot prendre la forma d'un canvi climàtic amb conseqüències imprevisibles per a moltes societats humanes.

La tesi de Turiel és que no hi ha més alternativa que el decreixement. Estem en una etapa de transició cap a un nou model que haurà d'estar adaptat a l'escassedat d'energia i de recursos. La sospita és que la transició serà dolorosa, per un motiu principal, sobretot: la majoria no vol canvis. La majoria s'oposarà al canvi. Al final la majoria s'haurà d'adaptar, no tindrà més remei, a l'escassedat de l'energia i dels recursos. El món funcionarà després del canvi. Segur. El problema és la transició. Aquesta transició abastarà tots els aspectes de la vida. Estem parlant de canvis polítics i econòmics. De canvis en què i com consumim. En canvis en la forma de treballar.

El programa es pot veure pel 3 a la carta, en aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/4325010/Antonio-Turiel-Condemnats-a-decreixer

O, si ho preferiu, podeu veure'l aquí:



Finalment, a diferència d'altre programes, la presentació de Turiel no està en  prezi. La podeu trobar al bloc "the oil crash", en el post que Turiel ha dedicat a comentar la seva participació al Singulars.

Rectificació de 11.11.2012: Antonio Turiel ha deixat un comentari en el que aporta  la URL de la presentació en prezi que va fer servir al Singulars. Moltíssimes gràcies per essmenar-me i aportar la URL que jo no vaig ser capaç de trobar, per deixar el comentari i, sobretot, per la feina de divulgació tan bona que estàs fent. De debò, moltes gràcies!

dimarts, 6 de novembre del 2012

ebooks en català (i castellà, anglès...)

En aquesta època d'"intel·lectuals" orgànics que signen els manifestos que facin falta reclamant federalismes de pa sucat amb oli o atacant, sense cap altre excusa, a aquells que defensem idees secessionistes, és un bon moment per recordar que la cultura ho és quan és lliure. El millor per matar la cultura és convertir-la en orgànica.

Jo no dic que la cultura no pugui ser negoci. Ara bé, la cultura té sentit quan és popular. Quan el poble, que som nosaltres, podem accedir a la cultura.

I el poble, entre d'altres coses, és lliure per agafar la cultura i transformar-la, fer-la creixer i, per descomptat, compartir-la. Qui diu que no ho som? I com pensa evitar-ho? amb un manifest?

Doncs bé, estic molt segur que als intel·lectuals orgànics signadors de manifestos això de la cultura lliure els deu fer ben poca gràcia. En definitiva, que la cultura es democratitzi, que estigui en mans de tots, que el concepte "intel·lectual" retorni a un valor diferent, humil, més net, més lliure, no orgànic, subversiu, de fet, com era fa molts anys, segur que els emprenya molt i molt.

I és que això d'ajuntar-se un grupet d'intel·lectuals del règim a signar manifestos a favor del regim i en contra de la llibertat de la gent, diu poc en favor dels "intel·lectuals" orgànics. Però bé, d'aquesata mena d'"intel·lectuals" no ens hauríem de preocupar gaire. Sobretot perquè els règims i les seves lleis no poden aturar la voluntat de llibertat de la gent.

Perquè la lluita per la Llibertat és una lluita que es desenvolupa en fronts molt diversos. Per exemple, en el de la cultura lliure.

Cultura lliure és exactament el que ens proporcionen algunes webs que permeten compartir llibres electrònics.

Ja he parlat altres cops de com la música i la literatura estan segrestades per les editorials. De com un "Tirant lo Blanc" en una edició revisada i actualitzada a la gramàtica fabriana moderna (o a les normes de Castelló) deixa de ser una obra del poble per a pertànyer en exclusiva a l'editorial que en pot impedir la còpia lliure en el plaça llarg de temps en que en "posseeix" els "drets". És, senzillament, aberrant.

I el poble es defensa. Primer amb webs d'enllaços de descàrrega directa que han estat tancades sistemàticament. Ara amb webs de compartició d'enllaços a xarxes P2P, com bittorrent, o emule. El P2P, la compartició entre iguals, no és (de moment) un "delicte" contra la "propietat intel·lectual". De fet, hi han hagut sentències internacionals avalant, justament, el dret a compartir. Curiós aquest món on cal que un jutge certifiqui que compartir és un dret que cal respectar. En realitat, en aquest món, compartir és una necessitat i cada cop ho serà més. Sobretot perquè n'hi han uns pocs que en comptes de compartir prefereixen acaparar, i s'han fet lleis per premiar al qui acapara i castigar al que comparteix. Els intel·lectuals orgànics mai signaran manifestos en defensa del dret a compartir. Potser sí en defensa del "dret" a la "Propietat intel·lectual", i ja sabem, doncs, quin és el seu bàndol.

En fi. Compartir llibres és el que es pot fer en aquest parell d'enllaços que poso a continuació. Un d'ells és de compartició de llibre en català, cosa que gairebé em fa saltar les llàgrimes. És una grandissima notícia, ara que alguna editorial, nominalment catalana i de llibres en castellà i català, ha dit que es planteja tocar el dos del país si aquest tria dotar-se d'una estructura d'estat independent. És una varietat del "intel·lectual" orgànic: el de la '"indústria" cultural orgànica. Mare de Déu, quanta vergonya aliena.

Vet aquí els enllaços: En català: http://epubscatala.blogspot.com.es/

En castellà: http://epubgratis.me/

I sempre podem fer una cerca directa de torrents a la web de, per exemple, Pirate Bay: http://thepiratebay.se .

En particular, de llibres epub a http://thepiratebay.se/tag/epub.