França
Ja tinc una edat i soc dels que, al
cole, fèiem francès. Potser per aquesta formació tiro a francòfil. Em
temo que sí, que soc d'aquells que admiren França i m'emociono amb els
seus valors republicans.
Després em dol i em fa ràbia com
sistemàticament l'estat francès tracta de reduir la cultura i la
llengua catalana, i les altres llengües regionals franceses, al no res.
Em
fot. Però prefereixo creure que aquesta actitud del govern francès té a
veure, sobretot, amb una comprensió errònia i del passat del que
signifiquen els valors republicans. Vull creure això. Llibertat,
Igualtat i Fraternitat és un gran lema. El lema no diu enlloc que l'única
llengua de l'hexàgon hagi de ser el francès. O que només hagi una forma
de ser francès.
El primer cop que vaig voltar per la
Catalunya Nord em vaig adonar d'una cosa que em va fer rumiar: A tots
els pobles, per petits que fossin, hi havia un monument, un monòlit, una
estàtua, algun tipus de memorial als enfants de la patrie, als fills
d'aquell poble caiguts defensant França. Llistes de noms de joves
caiguts a la primera o segona guerra mundial. A tots els pobles.
I
a la Catalunya Nord, aquestes llistes de noms duen els seus
corresponents cognoms catalans. Podrien ser llistes perfectament
reubicables a qualsevol població catalana al sud de la frontera, balear o valenciana.
Recordo
que en aquesta primera ocasió van fer base a Ripoll. A Ripoll també hi
ha un monument que recorda als caiguts defensant el poble. Atenció! al
poble de Ripoll. Ripoll ha estat assetjada per forces de banderes molt
diferents. Al final, doncs, la fidelitat més important és amb el propi
poble. En una mesura diferent, no és casualitat que el Barcelonisme, el
"jo sóc de Barcelona", sigui l'autèntic nacionalisme inconfessable de
molts barcelonins.
Em va xocar això: els fills del poble, catalans, morts defensant França. Recordats amb orgull. A la vegada fiers d'être catalans. No hi ha un equivalent a aquesta banda del Pirineu.
Segurament
aquest orgull republicà avui ja no és el mateix. Assenyalo un culpable:
l'assimilació francesa està gairebé completa. Avui són molt més
indistingibles un normand i un català de Perpinyà que fa 100 anys. 100
anys en que, sistemàticament, s'ha confós igualtat amb homogeneïtat.
L'homogeneïtat és un error. El món no és homogeni. El món és divers. França és diversa, com Catalunya.
Els
altres, els que es resisteixen a l'homogeneïtat, apareixen com una
amenaça. SI a més són els més pobres, aleshores apareix la marginació.
La
pobresa, la incomprensió de la diferència, la por... duen al racisme.
No és casualitat, doncs, que el Front National obtingui els resultats
que obté.
França ha pogut homogeneïtzar i assimilar,
gairebé anorrear, les velles nacions que conviuen al seu territori per a
fer-ne una de nova, la del francès "republicà". Una forma "racional" de
nacionalisme. generacions educades en francès, dècades de menysteniment
de les cultures i llengües regionals, dues guerres mundials, la grandeur,
un poderós imaginari col·lectiu... gairebé ho havien aconseguit. Quan
de cop va arribar la immigració massiva, la "construcció europea", la
colonització cultural americana, finalment, la globalització, la crisi.
Impossible assimilar-ho. La nació del francès "republicà" no es capaç
d'assimilar aquesta onada.
El resultat és que el Front National és primera força a França. La dreta francesa i els socialistes francesos tornen a dir que
volen fer una "aliança republicana" per aturar a Marie Le Pen.
Però
no serà fàcil, perquè, de fet, el FN és el fruit d'una concepció
equivocada de la República. Una concepció que fa moltes generacions que va prenent forma. Una concepció que, de fet, comparteixen la
dreta i el PS.
A l'homogeneïtzar, al menystenir la
seva pluralitat, França es va tirar un tret al peu. Ha covat, sense
adonar-se'n, l'ou de la serp. La mateixa serp contra la que van lluitar,
i morir, tants i tants enfants de la Patrie.
És molt greu. Em sap molt greu. La República, la de veritat, està en perill. I no estan preparats per salvar-la, no en saben, no poden, s'han oblidat del que són.
Com volen poder aturar res si el mateix Valls amaga que és català?
dilluns, 23 de març del 2015
Apunts ràpids (3). Referèndum al Moianès.
Els veïns del Moianès han votat que
volen esdevenir comarca. No era imprescindible i la llei que permet
aquesta subdivisió ja estava preparada. Però el pobles del Moianès han
pogut fer explícita aquesta voluntat amb la consulta.
Votar és una aproximació democràtica, no la millor però sí la més comú, a la resolució de conflictes o a la presa de decisions col·lectives. Hi han altres opcions més sofisticades i potser "més democràtiques" en el sentit que respecten més la voluntat majoritària, per exemple el consens sistèmic de Christian Felber.
Tot i les pegues, votar, de la forma tradicional, està bé. I permet que la majoria expressi el que pensa sobre alguna qüestió.
HI han mitjans humans i tècnics per que es pugui votar més. Sobre tot. A diari. I que aquests vots tinguin influència en les decisions que es prenen. Votar no hauria de ser "la festa de la democràcia", hauria de ser normal, habitual, comú, avorrit fins i tot.
Amb la repetició es veuria que la democràcia és perfectible i potser s'avançaria cap a sistemes més sofisticats, de major consens i de major respecte. Però el primer pas és més democràcia.
I potser si no ens la donen, ens caldrà prendre-la.
Votar és una aproximació democràtica, no la millor però sí la més comú, a la resolució de conflictes o a la presa de decisions col·lectives. Hi han altres opcions més sofisticades i potser "més democràtiques" en el sentit que respecten més la voluntat majoritària, per exemple el consens sistèmic de Christian Felber.
Tot i les pegues, votar, de la forma tradicional, està bé. I permet que la majoria expressi el que pensa sobre alguna qüestió.
HI han mitjans humans i tècnics per que es pugui votar més. Sobre tot. A diari. I que aquests vots tinguin influència en les decisions que es prenen. Votar no hauria de ser "la festa de la democràcia", hauria de ser normal, habitual, comú, avorrit fins i tot.
Amb la repetició es veuria que la democràcia és perfectible i potser s'avançaria cap a sistemes més sofisticats, de major consens i de major respecte. Però el primer pas és més democràcia.
I potser si no ens la donen, ens caldrà prendre-la.
Apunts ràpids (2). Barça 2 - Madrit 1.
Parlant de futbol:
2 a 1 no és cap resultat d'aquells que passen a la història, però mira, guanyar al Madrid sempre fa molta gràcia. A mi me'n fa. Soc un tiu simple, què hi farem.
Des de la ignorància furgolera: El Luís Enrique està fent un Barça més testosterònic, més gamberro i al que les coses, a vegades, no li surten bé. Res a veure amb el Barça excels de Pep Guardiola. Són pel·lícules diferents. Aquell era un Barça preocupat per la tibantor entre l'ètica i l'estètica. Avui no. Aquestes paraules no són gaire de l'equip actual. Avui tot plegat és més prosaic. Jugar malament i guanyar es contempla com una possibilitat.
A mi m'agradava més el Barça del Pep, però mira, de moment, el Luís Enrique està fent un Barça que, a dia d'avui, encara pot guanyar-ho tot. Jo aposto per Copa i Lliga. Encara queda molt. Ja veurem.
En aquest país petit, que el Barça doni alegries és molt important. És així. Fa sentir millor, més forts, més segurs... Hi ha una connexió, estranya, perversa, insana, malaltissa... tot el que vulgueu, entre els resultats del Barça i l'esperit, optimista, o pessimista, del país. Millor, doncs, que guanyi el Barça. I si és al Madrit, millor.
I si és per cinc a zero, encara millor.
2 a 1 no és cap resultat d'aquells que passen a la història, però mira, guanyar al Madrid sempre fa molta gràcia. A mi me'n fa. Soc un tiu simple, què hi farem.
Des de la ignorància furgolera: El Luís Enrique està fent un Barça més testosterònic, més gamberro i al que les coses, a vegades, no li surten bé. Res a veure amb el Barça excels de Pep Guardiola. Són pel·lícules diferents. Aquell era un Barça preocupat per la tibantor entre l'ètica i l'estètica. Avui no. Aquestes paraules no són gaire de l'equip actual. Avui tot plegat és més prosaic. Jugar malament i guanyar es contempla com una possibilitat.
A mi m'agradava més el Barça del Pep, però mira, de moment, el Luís Enrique està fent un Barça que, a dia d'avui, encara pot guanyar-ho tot. Jo aposto per Copa i Lliga. Encara queda molt. Ja veurem.
En aquest país petit, que el Barça doni alegries és molt important. És així. Fa sentir millor, més forts, més segurs... Hi ha una connexió, estranya, perversa, insana, malaltissa... tot el que vulgueu, entre els resultats del Barça i l'esperit, optimista, o pessimista, del país. Millor, doncs, que guanyi el Barça. I si és al Madrit, millor.
I si és per cinc a zero, encara millor.
Apunts ràpids (1). Eleccions andaluses.
Ahir va passar de tot: les eleccions autonòmiques andaluses, la victòria del Barça sobre el Madrid, la consulta al Moianès i la primera volta de les eleccions cantonals s França.
Bé. És evident que cadascun dels fets anteriors tindrà la importància que cadascú vulguin donar-li. O cap importància, ves. En tot cas, a mi em van cridar l'atenció.
Comencem:
Andalusia
Idees, poc elaborades, sobre les eleccions andaluses:
Andalusia té un funcionament particular i no es pot extrapolar el resultat andalús a unes eleccions generals espanyoles, però...
El PSOE manté el nombre d'escons. Mira-ho com vulguis, però amb els temps que corren és un èxit.
El PP es fum una gran patacada. IU També.
P's i C's entren amb força. Però mentre que C's pot obrir amb convicció i satisfets una ampolla de cava per celebrar-ho, a can P's em sembla que no estan tan contents.
P's s'ha menjat IU.
C's li ha clavat una bona mossegada al PP.
el bipartidisme aguanta. Retrocedeix, és cert, però segueix representant a dos de cada tres electors andalusos.
Cap partit d'esquerres pot aspirar a guanyar a Espanya si no guanya a Andalusia i a Catalunya. Això vol dir que el PSOE ho té magre, però sobretot qui ho té magre és P's.
Amb les eleccions d'ahir P's haurà de replantejar-se el discurs de "tot el que farà amb la majoria absoluta". P's no obtindrà la majoria absoluta a les properes eleccions generals.
De fet, està per veure si simplement serà la força majoritària. En realitat, els andalusos ens demostren que una cosa són les enquestes i, una altre de molt diferent, el que s'acaba votant.
Jo crec que PSOE i C's pactaran. Però C's faria bé de rumiar-s'ho. Potser s'esperen a després de les generals, a veure què passa.
Sorprèn que el PSOE aguanti. D'altra banda, crec que són injustes les crítiques del tipus "si votes als corruptes, ets còmplice". Penso que avui la Terribas ho encertava: davant la incertesa molta gent deu haver votat amb el criteri "virgencita, virgencita, que me quede como estoy". I és que P's encara té molt de promesa, i poc de certesa; i posats a votar a IU, millor votar el PSOE original. Entre moltes d'altres raons, evidentment.
En fi, per mi les idees bàsiques són:
- La gran reculada del PP
- La resistència del PPSOE
- La irrupció de C's com a contrapès de P's, i que tots dos, però, avui encara són a la 2na divisió.
Bé. És evident que cadascun dels fets anteriors tindrà la importància que cadascú vulguin donar-li. O cap importància, ves. En tot cas, a mi em van cridar l'atenció.
Comencem:
Andalusia
Idees, poc elaborades, sobre les eleccions andaluses:
Andalusia té un funcionament particular i no es pot extrapolar el resultat andalús a unes eleccions generals espanyoles, però...
El PSOE manté el nombre d'escons. Mira-ho com vulguis, però amb els temps que corren és un èxit.
El PP es fum una gran patacada. IU També.
P's i C's entren amb força. Però mentre que C's pot obrir amb convicció i satisfets una ampolla de cava per celebrar-ho, a can P's em sembla que no estan tan contents.
P's s'ha menjat IU.
C's li ha clavat una bona mossegada al PP.
el bipartidisme aguanta. Retrocedeix, és cert, però segueix representant a dos de cada tres electors andalusos.
Cap partit d'esquerres pot aspirar a guanyar a Espanya si no guanya a Andalusia i a Catalunya. Això vol dir que el PSOE ho té magre, però sobretot qui ho té magre és P's.
Amb les eleccions d'ahir P's haurà de replantejar-se el discurs de "tot el que farà amb la majoria absoluta". P's no obtindrà la majoria absoluta a les properes eleccions generals.
De fet, està per veure si simplement serà la força majoritària. En realitat, els andalusos ens demostren que una cosa són les enquestes i, una altre de molt diferent, el que s'acaba votant.
Jo crec que PSOE i C's pactaran. Però C's faria bé de rumiar-s'ho. Potser s'esperen a després de les generals, a veure què passa.
Sorprèn que el PSOE aguanti. D'altra banda, crec que són injustes les crítiques del tipus "si votes als corruptes, ets còmplice". Penso que avui la Terribas ho encertava: davant la incertesa molta gent deu haver votat amb el criteri "virgencita, virgencita, que me quede como estoy". I és que P's encara té molt de promesa, i poc de certesa; i posats a votar a IU, millor votar el PSOE original. Entre moltes d'altres raons, evidentment.
En fi, per mi les idees bàsiques són:
- La gran reculada del PP
- La resistència del PPSOE
- La irrupció de C's com a contrapès de P's, i que tots dos, però, avui encara són a la 2na divisió.
dimecres, 18 de març del 2015
Una venjança de tres anys de presó.
El 16 de juny de 2011 una concentració de manifestants va impedir, si més no, per una estona, l'accés dels diputats als Parlament de Catalunya. Aquell dia es votava la "Llei omnibus" que es caracteritzava per importants retallades en despesa social.
L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.
En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.
Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").
En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes. Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.
La cosa és com de "democràtic" és un Parlament "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.
Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.
O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.
Tres anys.
És una barbaritat.
No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.
Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.
I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.
Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.
Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.
Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.
Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.
L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.
En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.
Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").
En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes. Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.
La cosa és com de "democràtic" és un Parlament "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.
Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.
O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.
Tres anys.
És una barbaritat.
No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.
Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.
I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.
Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.
Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.
Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.
Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.
dimarts, 10 de març del 2015
Petita guia d'autodefensa laboral per a precàries
Avui em venia de gust presentar un text que crec que és molt interessant: la "Petita guia d'autodefensa laboral pera precàries".
Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi, un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen “no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana. Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva, i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol, ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància de tot
allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol, potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis, si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i nosaltres hem d’actuar en conseqüència.
Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi, un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen “no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana. Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva, i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol, ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància de tot
allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol, potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis, si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i nosaltres hem d’actuar en conseqüència.
Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
diumenge, 8 de març del 2015
8 de març 2015. Dia Internacional de la Dona.
Avui és 8 de març, Dia Internacional de les Dones, o més ben dit, el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Es tracta d'una diada de caràcter reivindicatiu que s'associa amb la lluita feminista. Al meu entendre, però, les reivindicacions de la diada el 8 de març són bàsiques, fonamentals i purament ètiques.
És per ètica que cal que es respecti el principi de "a igual treball, igual salari". Cosa que a casa nostra, estadístiques a la mà, no es respecta.
També ho és que no es produeixi discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació pot prendre moltes formes, però és significatiu que, estadístiques a la mà, la pobresa sigui major entre les dones grans.
És per ètica simple acabar d'una vegada amb la imposició de models de bellesa, sobretot per a les dones, que converteixen el cos de la dona en un objecte sexual.
És per humanitat, prèvia a l'ètica, que cal acabar amb la violència, amb tota la violència i, en particular, amb la violència sexual, i amb la de gènere.
Ens cal feminitzar la societat. Fer-la menys productiva però més reproductiva. Ens cal foragitar el masclisme i donar més importància a l'ètica.
Més educació, més respecte, i més humanitat. Si voleu, a tot plegat, digueu-li més feminisme.
Finalment, crec imprescindible dir que, trobant-nos enmig de la construcció d'un nou país cal, indubtablement, posar les bases per a fer de la República Catalana un país en femení. Valors com la protecció social i del medi, la igualtat de drets, la cura dels infants, malalts i grans, la pau i el diàleg... valors femenins, o reproductius si preferiu la paraula, han de ser els que donin el caràcter del nou estat. És aquesta una gran oportunitat. La independència també és per fer un país de les dones.
A les dones que conec i estimo: parella, família, amigues, companyes... bona i reivindicativa diada.
Com cada any, reprodueixo els manifestos d'un parell d'organitzacions que em són properes (que no vol dir que siguin semblants):
Manifest d'ERC
El 8 de març, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S’ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l’eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. Ens trobem amb poca representació política i en els òrgans de direcció no s’arriba de cap manera a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaires possibilitat d’ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existent en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l’Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones ja que de mitjana, i segons dades del 2012, és d'un 24,81% a Catalunya, al País Valencià d’un 26,42% i a les Illes d’un 16.78%. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsablilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Un cop retirada la reforma integral de la llei d’avortament, cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement i sense permís parental, i rebutgem la proposta de modificació presentada pel PP.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels PPCC desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com per exemple la llei d’igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d’una nova societat més justa,inclusiva, pròspera, transparent i equitativa per a tothom.
Apel·lem a la mobilització de tota la nostra gent a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans. Cal per fer sentir la nostra reivindicació als diferents actes i mobilitzacions a favor de la igualtat efectiva i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
Manifest de CGT
En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:
Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.
Quan la realitat segueix sent:
El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
L’augment de l’atur femení.
L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
La sobrecàrrega de les cures.
La deterioració de la nostra salut.
La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
El pitjor accés i condicions en l’educació.
L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.
En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.
PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Es tracta d'una diada de caràcter reivindicatiu que s'associa amb la lluita feminista. Al meu entendre, però, les reivindicacions de la diada el 8 de març són bàsiques, fonamentals i purament ètiques.
És per ètica que cal que es respecti el principi de "a igual treball, igual salari". Cosa que a casa nostra, estadístiques a la mà, no es respecta.
També ho és que no es produeixi discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació pot prendre moltes formes, però és significatiu que, estadístiques a la mà, la pobresa sigui major entre les dones grans.
És per ètica simple acabar d'una vegada amb la imposició de models de bellesa, sobretot per a les dones, que converteixen el cos de la dona en un objecte sexual.
És per humanitat, prèvia a l'ètica, que cal acabar amb la violència, amb tota la violència i, en particular, amb la violència sexual, i amb la de gènere.
Ens cal feminitzar la societat. Fer-la menys productiva però més reproductiva. Ens cal foragitar el masclisme i donar més importància a l'ètica.
Més educació, més respecte, i més humanitat. Si voleu, a tot plegat, digueu-li més feminisme.
Finalment, crec imprescindible dir que, trobant-nos enmig de la construcció d'un nou país cal, indubtablement, posar les bases per a fer de la República Catalana un país en femení. Valors com la protecció social i del medi, la igualtat de drets, la cura dels infants, malalts i grans, la pau i el diàleg... valors femenins, o reproductius si preferiu la paraula, han de ser els que donin el caràcter del nou estat. És aquesta una gran oportunitat. La independència també és per fer un país de les dones.
A les dones que conec i estimo: parella, família, amigues, companyes... bona i reivindicativa diada.
Com cada any, reprodueixo els manifestos d'un parell d'organitzacions que em són properes (que no vol dir que siguin semblants):
Manifest d'ERC
El 8 de març, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S’ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l’eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. Ens trobem amb poca representació política i en els òrgans de direcció no s’arriba de cap manera a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaires possibilitat d’ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existent en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l’Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones ja que de mitjana, i segons dades del 2012, és d'un 24,81% a Catalunya, al País Valencià d’un 26,42% i a les Illes d’un 16.78%. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsablilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Un cop retirada la reforma integral de la llei d’avortament, cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement i sense permís parental, i rebutgem la proposta de modificació presentada pel PP.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels PPCC desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com per exemple la llei d’igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d’una nova societat més justa,inclusiva, pròspera, transparent i equitativa per a tothom.
Apel·lem a la mobilització de tota la nostra gent a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans. Cal per fer sentir la nostra reivindicació als diferents actes i mobilitzacions a favor de la igualtat efectiva i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
Manifest de CGT
En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:
Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.
Quan la realitat segueix sent:
El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
L’augment de l’atur femení.
L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
La sobrecàrrega de les cures.
La deterioració de la nostra salut.
La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
El pitjor accés i condicions en l’educació.
L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.
En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.
PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)