Infiltració

Els docents estan en vaga i tenen motius més que bons i suficients per a fer-ho. Val a dir , també, que són més aviat els docents de l'ensenyament públic els que fan vaga. En aquest cas, però, no és que els docents de la concertada i la privada estiguin gaire millor. Més aviat és que els seus drets laborals estan més coartats.

En general, reclamar l'acompliment dels drets laborals és una cosa a la que, sovint, es renuncia. Tots coneixem casos d'hores extraordinàries no imputades, per tant, no reconegudes i, per tant, no pagades; o caps de setmana treballats que després costa molt que siguin recompensats, i si ho són és de forma més aviat irregular i arbitrària; o aprofitant el teletreball, gent de vacances que continua atenent tasques de la feina, havent d'aguantar, a més, la conyeta del "que bé tu, que estàs fent la feina des de la piscina". 

És renuncia de drets. Mirem-ho com vulguem. Però, a més, és feina en negre i, per tant, és un frau. És un frau de l'empresari que no paga a la seguretat social el que correspon per aquestes hores treballades, i una conculcació de drets del treballador.  El treballador podria reclamar, amb tot el dret del món. Però sovint aquestes violacions dels drets dels treballadors es callen, per por de les represàlies, o la de pèrdua del lloc de treball. La por a un mal més gran porta a suportar un mal no tant gran. Sovint, a més, aquesta por està generalitzada a la plantilla. Sovint són els mateixos companys els que diuen de sotmetre's i no queixar-se de l'abús. O fins i tot, els "companys" denuncien als treballador revoltat, per ser "conflictiu" i mancat de "solidaritat amb els companys". 

Aquestes situacions d'abús i de soledat del treballador enfront de l'empresa acostumen a donar-se en empreses més aviat petites, i amb treballadors precaris. A les empreses amb plantilles grans, en canvi, els sindicats tenen representacions que poden -depèn força dels sindicat majoritari entre la plantilla, val a dir- escoltar i organitzar als treballadors per a defensar-ne llurs drets laborals. Al sector públic, que compta amb les plantilles més grans de totes, la força sindical és gran i pot reclamar, sovint, amb un cert grau d'èxit el respecte dels drets laborals i, fins i tot, mobilitzar-ser per a conquerir-ne de nous. 

Allà on hi han plantilles grans, hi han sindicats. Allà on hi han sindicats, en general, les condicions de treball són més bones. En general, una plantilla gran, unida i organitzada més o menys formalment en sindicats es defensa millor, té més capacitat negociadora i de denúncia. És un fet.

Organitzar-se en sindicats és un dret democràtic fonamental. Els sindicats són col·lectius que organitzen, o haurien d'organitzar als treballadors per a la defensa pràctica, en el dia a dia, de drets tan bàsics com el salari, les condicions de seguretat i higiene al lloc de treball, o el respecte a la identitat personal, sexual, nacional o religiosa. El concepte  clau és "defensa pràctica, en el dia a dia". Cap altre organització de persones actua de forma tan directa. Els sindicats tenen, potencialment, la capacitat d'acció i mobilització més gran de totes les organitzacions. Per això els partits d'esquerres sempre han tractat de tenir pes al sindicats, i sovint hi ha una passarel·la entre els partits majoritaris de l'esquerra (PSC, ERC) i els sindicats més grans (CCOO i UGT), a Catalunya. Sovint, la mobilització dels sindicats majoritaris ha estat la punta de llança de l'esquerra contra governs conservadors. De la mateixa forma, els sindicats majoritaris callen quan el govern és d'esquerres i, per tant, "amic". De fet, quan el govern és "amic", sovint CCOO i UGT  actuen com esquirols als sectors on no són majoritaris. Sindicats grocs, se'n diu. O sindicat vertical, també.  

A l'ensenyament es dona la circumstància que els sindicat majoritaris, USTEC o CGT, no són els sindicats majoritaris CCOO i UGT a la societat i no gaudeixen, per tant, de la passarel·la amb PSC i ERC. 

Qui diu passarel·la amb els partits, diu infiltració dels partits.

El poder és poder perquè pot coaccionar. Per a coaccionar el poder necessita informació. Com que els partits no estan infiltrats als sindicats del sector de l'ensenyament la solució del poder que representen els partits actualment al govern ha estat directa: infiltrar la policia. 

Els missatges són claríssims:

Primer, la policia no està per a protegir els teus drets. Està per a protegir al poder i, si cal, conculcar-te drets democràtics com el de lliure associació, o el de la privacitat. 

Segon, els partits polítics són instruments de poder, i tant li fa que siguin nominalment d'esquerres o de dretes. Són poder i actuen esclafant els drets de la gent que, probablement, els ha votat, i que en bona lògica no hauria de votar-los mai més. Encara és més dolorós quan els partits auto-proclamats d'esquerres són els que ordenen a la policia espiar i reprimir. 

Tercera. Es el poder el que té més clar que ningú la jerarquia social. Els que manen son els partits, els empresaris, els jutges, les forces armades. Els que són manats i no tenim altre opció que l'obediència som els treballadors i els aturats, els pensionistes, els estudiants, els pobres i els marginats. Tots aquests som percebuts pel poder com bestiar d'una granja, i els "drets" que tenim poden ser retirats a conveniència del poder. Quan algun dels porcs de la granja es posa fort en la defensa dels seus drets, se li envien les forces armades, normalment policia, per a que l'espiïn i l'investiguin, primer, i el reprimeixin després. 

Les lleis estan pensades per als que obeeixen, no per als que manen. Per això és més fàcil que un mafiós se'n surti si l'enganxen que no tu. Que si algun dia entres al metro sense pagar perquè les màquines validadores no funcionen, aquell dia hi haurà control, t'enganxaran, et caurà una multa, i dona les gràcies que no et tractin com una merda i et fotin una pallissa. No exagero.

És així. Ets un porc de granja, matèria primera, força de treball barata. Tens "drets", però el poder no et tracta com un ciutadà, si no com un presumpte delinqüent. Si reclames els teus drets, si t'organitzes amb d'altres, si protestes aleshores, sens dubte, ets una amenaça i la presumpció que ets un delinqüent esdevé certesa, i ets tractat com un perill per a la societat. Per a la seva societat, és clar: la societat dels que manen.  I tu no hi ets convidat, porc.

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Abril. Pedrolo. Rodoreda. Llegir.

 L'abril és el mes de la primavera que floreix i dels falciots que arriben, i també és el mes de Sant Jordi.

És el mes en que molts catalans compren llibres. S'entén que amb la intenció de llegir-los. Així sigui! Cal llegir llibres. Llibre de paper, o digitals. En això no tinc manies, però reconec que el llibre en paper proporciona unes sensacions de tacte i d'olfacte que el llibre digital encara no pot emular. Les avantatges del llibre digital són unes altres. En particular, l'accés directe a biblioteques immenses i, sovint lliures. Sovint però, aquestes biblioteques lliures són en llengües diferents de la catalana. 

La literatura catalana aspira a la universalitat, com tota literatura, entenc. Però, per algun motiu, pura avarícia de les editorials, sospito, no és possible trobar biblioteques d'accés lliure, de llibres exclusivament en català. Res. Cap ni una. Zero. Històricament havien existit algunes. Però van anar caient. Una rere l'altre. Avui qui vol llegir en català sense haver de pagar ha d'anar a les biblioteques de llibres en paper. La literatura catalana, per obra i gràcia del seu sector editorial, renuncia a l'accessibilitat i, per tant, a la universalitat. Com efecte col·lateral, els continguts digitals que no són lliures no es fan servir per a entrenar intel·ligències artificials. Amb el que es renuncia també a fer que la literatura catalana alimenti a aquesta nova generació d'éssers computacionals que són ja ciutadans de primer ordre a Internet. És un suïcidi cultural.

En fi. Abril, mes de llibre. Aquesta setmana passada he acabat la lectura de "Prosa de combat", de Manuel de Pedrolo, ed. Comanegra. Estic redescobrint Pedrolo. Per a mi, com per a tants d'altres de la meva generació, Pedrolo era l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Un llibre juvenil de ciència-ficció que, sens dubte, va ser un gran èxit editorial i que ha estat dut a una radionovel·la, a una sèrie de TV, a una pel·lícula i a còmics: veure aquesta edició pel 50 aniversari de la novel·la,  o aquesta altra, més antiga, amb dibuix d'isidre Monés). Però, el cas, és que aquest Pedrolo del Mecanoscrit no era el Pedrolo "essencial".

Perquè Pedrolo tenia una gran obra escrita que anava molt més enllà del Mecanoscrit. Pedrolo tenia una obra extensa i polièdrica: periodisme, teatre, novel·la -conreant diferents gèneres de novel·la, com la novel·la negra. I sempre, un compromís independentista insubornable i una defensa de la llengua catalana com a a llengua nacional i catalitzadora dels països catalans. 

Pedrolo va ser, com era d'esperar, censurat pel franquisme i molta de la seva obra no van ser publicada fins que va passar la dictadura. El desencís, però, va ser al comprovar que "la transició" no suposava l'alliberament nacional, ans al contrari, renúncies que són la causa del retrocés del català fins a la dramàtica situació actual. 

"Prosa de combat" és un recull d'articles, alguns inèdits fins a la publicació del llibre, que abasten el període entre 1964 i 1988. Els articles permeten conèixer el pensament de Pedrolo. En particular el pensament independentista. Personalment, m'ha sorprès la claredat d'idees. Les idees fortes i senzilles: Només és literatura catalana si es fa en català. Només és català qui se sent nacionalment català. El català és l'element central de la nacionalitat catalana, cal parlar sempre en català. Els immigrants que no volen saber res de la nació catalana són ocupants. Que Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, que no deixa de ser la forma d'estat que ha pres de la nació castellana. Aquest pensament avui fa tremolar als pusil·lànimes i segur que activaria acusacions de "racisme". Però jo estic d'acord amb Pedrolo i crec que  o bé acceptem que som un país ocupat, i actuem en conseqüència maldant pel nostre alliberament, o ens anirem dissolent, cada cop més ràpid, fins quedar com curiositats etnològiques, o ni això. 

És interessant veure com ha canviat la llengua en aquests 50 anys que ens separen dels articles. El català que utilitza Pedrolo als articles ressona a anys 70 i 80. Potser no és tant el llenguatge emprat com les referències, les formes, el vocabulari o els girs. Per una banda, la llengua sona a una forma de parlar d'un temps passat, en canvi, les temàtiques són, sovint, ben actuals. De fet, la radicalitat i la claredat són de punta de llança. El discurs que l'independentisme no hauria d'haver perdut mai. Avui, Pedrolo segueix sent un referent. Potser el referent més necessari. Per la claredat en els conceptes que manega i explica, pels raonaments que fa amb aquests conceptes, el més didàctic. 

Sí. Jo vaig ser dels joves que van haver de llegir el Mecanoscrit a l'institut. "Estudiàvem" literatura catalana: èpoques, autors, estils, llibres. Jo era un estudiant molt dolent. Tenia una cosa bona, i és que m'agradava llegir, però llegia amb poc criteri. Sovint sense entendre el que llegia. Sovint amb una  manca de context completa sobre allò que llegia. Aprovar literatura era un exercici de mnemotècnia. No estava preparat. Sospito que no era l'únic que no ho estava. Amb el pas dels anys he anat adquirint el context, els detalls, he llegit introduccions a novel·les ben documentades i didàctiques. Durant el decurs de la vida he adquirit aquell fons necessari per a poder gaudir de la lectura. He après que, per a mi, és important adquirir aquest context, i avui quan llegeixo un llibre, sovint l'acompanyo d'una petita recerca, ni que sigui una consulta a la Viquipèdia, sobre l'autor i l'obra.

Llegir llibres i llegir o aprendre sobre els autors. De forma imprevista, el passat diumenge vaig visitar l'exposició «Rodoreda, un bosc» al CCCB i avui, dia 13 d'abril, casualitat, és el 43è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda. La visita a l'exposició és molt recomanable. La meva experiència amb el CCCB és d'exposicions sòlides i profundes. És un centre de cultura que hem de cuidar. I aprofitar. 

L'exposició sobre Rodoreda em porta, justament,  al que deia del context. La necessitat de conèixer per estimar, i del temps que cal per fer aquesta coneixença amb mètode. Tant de bo, quan jo era estudiant, hagués pogut anar a moltes exposicions com la d'ahir, de la Rodoreda. 

I ara arriba Sant Jordi. Tinc uns quants llibres a la llista: La tetralogia de "la terra prohibida", de Pedrolo. Edició completa, de març d'enguany, per ed. Comanegra. Segurament serà el meu llibre de Sant Jordi. Però els efectes de la vista al CCCB potser acaben fent que caiguin contes de Mercè Rodoreda, o "La mort i al primavera", o "El carrer de les Camèlies". A més dels grans clàssics, també tinc a la llista  autors "moderns": Albert Sánchez Piñol i "Després del naufragi", o la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi: "Prometeu de mil maneres", de Carles Rebassa.

Llegir. Abril és el mes de la primavera que floreix, i el mes de la diada nacional de Sant Jordi, i dels llibres. Llegir, cal llegir tot l'any. Cal llegir pel gust de llegir. Cal llegir pel que té de gran experiència vital. Llegiu en català. La nostra llengua és el nostre tresor. Els que ens defineix més que cap altre cosa. Ben bé l'escut de la nació, però també el cor.

Bentornat, Artemis II !

La passada matinada de divendres a dissabte, la càpsula Orió va amerar i, amb el seu retorn a la Terra i amb la tripulació sana i estàlvia, va completar amb èxit la missió Artemis II de circumval·lació de la lluna.

Per mi és una gran notícia. No només per l'èxit tècnic i científic que suposa, que crec que representa un benefici per a tota la humanitat, si no també per que molta gent arreu del món hem sentit que aquesta missió reforça el sentiment de que la humanitat és una de sola, que la Terra és casa nostra i el millor lloc de l'Univers per a la humanitat, que la Terra és, tanmateix, fràgil i petita. 

Dins de les possibilitats de la humanitat, hem de fer-nos responsables de cuidar el petit paradís que habitem i, qui sap, potser amb el temps, esforç, estudi i coratge arribarem a descobrir altres paradisos on la humanitat pugui prosperar.

Moltes gràcies a la valenta tripulació de l'Artemis II, i a totes les tripulacions, tècnics, científics i equips d'arreu del món, que en tots aquests anys han investigat, innovat, s'han sacrificat per posar naus en òrbita, estacions espacials, missions lunars, o sondes espacials com la Voyager més enllà dels límits del sistema solar. Cada nou pas que es dona es fa sobre el treball tots els tècnics i científics que han precedit. No hi ha res més humà, que reculli el bo i millor del que pot oferir la humanitat, que la tecnologia, la ciència i l'enginyeria. Quan el progrés de la tecnologia és guiat per l'ètica és quan els humans ens fem dignes i admirables. 

Sí, és cert, darrera Artemis II hi han uns interessos econòmics per ser els primers en obtenir uns determinats recursos i unes posicions estratègiques. El poder hi té molt a veure, doncs, sempre ha tingut molt a veure, amb l'exploració espacial. Però això no invalida que la tecnologia i la ciència són progrés del que tothom se'n podrà beneficiar. És just al contrari. Malgrat la contaminació pels interessos del poder, la recerca, la ciència i la tècnica segueixen sent la millor opció per al progrés social i polític, i per al benestar de la humanitat. És la humanitat la que ha de decidir com aplica aquest progrés, és la humanitat la que ha de fer evolucionar els models socials per tal de que els beneficis de la recerca arribin a tothom, és la humanitat la que ha decidir com governar-se i, en particular, impedir que només unes poques mans amb molt de poder siguin els principals beneficiaris de la feina de recerca de tants i tants investigadors d'arreu del món al llarg de la història.

Gràcies de nou, Reid, Victor, Christina i Jeremy.  Sou inspiradors, de coratge i d'esforç i, per si fos poc, sempre amb aquest somriure de bonhomia.  Gràcies per fer-nos sentir que som Humanitat.

Bon viatge, Artemis II.

Fa un parell de dies que la missió Artemis II és de viatge a la Lluna. 

A mi em sorprèn el contrast entre tot el que pot suposar aquesta missió i les misèries del món que, constantment, se senten als telenotícies.

A dia d'avui hi han uns quants humans a l'espai, repartits entre els "residents" a l'ISS,  l'Estació Espacial Internacional, i els de l'Estació Espacial Xinesa: Tiangong (n'havíeu sentit a parlar?), a més, és clar dels quatre tripulants d'Artemis II. Aprofito que parlo d'estacions espacials per a mencionar a  la legendària Estació Espacial Mir, inicialment de titularitat soviètica i després russa i que va ser la primera estació d'us i col·laboració autènticament internacionals, i també la més antiga estació Skylab, dels EUA.

Tornar a l'espai podria ser el gran projecte de la humanitat, com proposava Carl Sagan. El món, però encara és lluny de la grandesa ètica que suposaria això, i el que estem veient és la competició entre la Xina (i Rússia) i els EUA per ser els primers en tenir una estació permanent a la Lluna. De nou una cursa espacial. Concretament al pol sud de la lluna, on sembla que hi ha aigua i gel  i, per tant, se'n pot obtenir hidrogen i oxigen, i que compta, a més, amb ubicacions permanentment il·luminades pel Sol on, per tant, és possible col·locar plaques per a un subministrament continuat energia. 

Una base lunar amb ocupació permanent obre expectatives importants per a l'explotació econòmica de l'espai. No és una qüestió romàntica. Del que s'està parlant és d'una gran inversió de la que que s'espera, a mig termini, un retorn que la converteixi en un gran negoci. És important tenir clar això. El missatge per a la humanitat és que "tornem" a l'Espai i és el moment de les grans declaracions, dels herois i les heroïnes. I ho són. Per molt que existeixi una agenda no tan oculta d'interessos econòmics. Aprofito ara per esmentar els tripulants de l'Artemis II: Reid Wiseman, comandant de la missió; Victor Glover, pilot; Christina Koch, especialista de missió, i cal dir també que primera dona que viatja a la lluna; i Jeremy Hansen, especialista de missió. Tots quatre, sens dubte, a hores d'ara ja dignes de ser nomenats herois.

A aquesta aventura, i al que representa, sense ingenuïtats i sense creure'n la propaganda m'hi vull agafar. Els EUA en saben més que ningú del showbusiness, i aquest cop també ho han demostrat, amb  desplegament de mitjans, amb entrevistes a la tripulació abans del vol,  amb entrevistes en directe des del mòdul Orió, i segur que quan tornin també podrem veure més entrevistes amb els astronautes. Aquests herois ho són, tant com ho són els residents a les estacions espacials però, certament els rostres d'aquests últims són desconeguts per al gran públic. Com han estat desconeguts els rostres i els noms de tants astronautes que han passat temporades a l'espai, a l'ISS o a la Tiangong. I tants i tants cosmonautes, des de Laika, Iuri Gagarin o Valentina Tereixkova, fins a la tripulació de l'Artemis II

A tots aquests valents només se'ls pot estar agraïts i reconèixer amb admiració els fets que els honoren.

L'exploració espacial, inicialment competitiva en forma de cursa espacial, va començar a la segona meitat de la dècada dels 50. Crida molt l'atenció que, essencialment, se segueix depenent de (monstruosament grans) coets químics per tal de col·locar naus a l'espai. El cinema ens ha acostumat a veure naus immenses envolant-se de forma elegant i assolint velocitats impossibles sense el menor esforç. L'enlairament d'una nau espacial de veritat és, en canvi, una despesa brutal d'energia per tal d'escapar de la força de gravetat. Va tenir un regust vintage veure l'enlairament de l'Artemis II. La sensació era, en certa forma, de retorn a un passat que per a Hollywood semblava superat. Vet-ho aquí. No estem tan avançats. Segueix sent difícil. Una mica en la línia del que deia al post anterior.  

El cas és  que La navegació fins un objecte tan "proper" com la Lluna resulta ser un càlcul complex que té en compte el pes variable de la nau (a mida que es consumeix combustible el pes varia) i les forces gravitatòries combinades de la Terra i de la Lluna. Adonem-nos: amb  l'Apolo 8, la primera missió tripulada que va orbitar la lluna i, per tant, equivalent a l'Artemis II, la trajectòria del viatge a la lluna va ser força més "senzilla":

Aquí és on es nota que la tecnologia ha millorat. Si es compara el coet Saturn V que va impulsar a l'Apollo 8,  amb el coet SLS (Space Launch System) que està impulsant a l'Artemis II ens trobem que aquest últim és una mica més petit però més eficient. I no només això. La informàtica actual permet càlculs molt més sofosticats, correctes i precisos que els que es podien fer als 60, 70 o 80,  per això la trajectòria de l'Artemis II és tan complicada quan es compara amb la que va seguir l'Apollo 8.  Enginyeria de la bona. Ens cal molta enginyeria i una gran projecte, amb compromís de molta gent  i institucions per portar gent a l'espai.

Potser trobem a faltar encara més sofisticació. Potser hi ha una certa decepció veient que seguim amb coets químics, que abandonar la terra suposa una despesa extraordinària d'energia i de recursos. Crec que ens decep comprovar que, malgrat ser aquest el temps de les IA, encara ens cal un tren amb rodes allà on pensàvem que tot seria levitació magnètica. Mirem-ho així: l'Artemis II vindria a ser un Diesel, allà on L'Apollo 8 era una gran  màquina de vapor. I No. A hores d'ara no tenim cap tecnologia útil per a fer que l'enviament d'una nau a la lluna no representi una despesa immensa d'energia i recursos. Justament per això es vol muntar una base lunar, per abaratir aquesta despesa i poder fer arquitectura i enginyeria espacials a preus assequibles (i bons negocis, és clar).

Somiem i alguns mirem al cel nocturn amb esperança. L'espai és l'última frontera. Altres el miren i pensen en els beneficis. Si entre uns i altres aconseguim posar-nos d'acord i fer que algun dia es pugui viatjar per l'espai, es pugui escampar la vida pels astres, es pugui conèixer la vida que sens dubte plena l'univers i la podem conèixer de primera ma, si això és possible, tots els passos que donem avui i l'esforç, i el sacrifici, estaran justificats en la meva opinió. Si el camí a l'espai és un camí per on la humanitat es posa d'acord per a marxar de forma solidària, haurem obtingut el més gran i preciós benefici de l'exploració dels estels.

Bon viatge, Artemis II.

La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura

Segur que haureu sentit a dir algun cop que "Intel·ligència artificial", la IA, és un nom que no descriu gens bé la tecnologia que hi ha al darrere d'eines com ChatGPT. Si feu una mica de recerca, trobareu que ChatGPT és una aplicació de "IA generativa", que al seu torn, és un subconjunt del que es coneix com "Deep Learning", o DL; en català, "Aprenentatge profund".  

Aquest "Aprenentatge profund" està incardinant en el que es coneix com la "IA connexionista" o "connexionisme", que es basa en la construcció de models fets amb moltes capes  de "neurones artificials" amb les diferents capes connectades i sovint, retroalimentant-se entre elles. 

La Intel·ligència Artificial, però, va estar dominada durant molts anys per la "IA simbòlica". La IA simbòlica treballa amb algorismes deterministes i entre els anys 60 i 70 va obtenir èxits importants, De fet, es parlava d'una edat d'or de la IA, que va venir seguida d'una llarga etapa de foscor, quan algunes de les promeses que es van fer no es van poder acomplir. Per entendre'ns: Avui encara no tenim res  com l'ordinador HAL de la pel·lícula 2001. Aquella pel·lícula és de 1968. En aquella època, les esperances eren que en 33 anys es disposaria del que es coneix com "Intel·ligències artificials generals", és a dir, una consciència artificial capaç de raonar, aprendre i comprendre i de plantejar-se qüestions ètiques, o de somiar. Un ésser intel·ligent artificial. 

No. No estem en aquest punt. No, que se sàpiga.

Les IAs actuals darrera de ChatGPT, Grok, Copilot o Gemini no són IAs generals. S'hi assemblen, això sí. però no ho són. De fet, darrera de la indústria de la IA el que hi ha és un màrqueting excel·lent, que comença en els noms dels productes: Es parla de IA, de Deep Learning, però el nom més precís seria "Model estadístic predictiu amb un nombre de variables extremadament gran". Dit així ja podríem sospitar que aquestes IA no són més que uns programes que donades unes entrades, proporcionen la sortida més probable. Punt. Pura probabilitat. No hi ha raonament. No hi ha consciència, o ètica. Només un sistema que després de revisar milions i milions de texts ha determinat que la paraula o la frase més probable després d'una determinada seqüència de paraules o frases és una en concret. 

Vist així no sembla la millor de les opcions, oi? no sembla molt raonable confiar en una màquina a la que proporciones un text en el que descrius problemes personals, o econòmics, o polítics, o històries de vida o mort, en les que tens esperances i anhels posats, i que en resposta et torna una seqüència de paraules que son les que més probablement han de ser, tenint en compte el que "ha après" després d'un llarg "aprenentatge profund", en realitat "aprenentatge extens", i en realitat, ajustament de paràmetres de les neurones artificials, seguint un algorisme de "propagació cap enrere i de descens de gradients", o variacions més o menys sofisticades.

El cas, però és que aquest sistemes funcionen força bé. Cada vegada millor.

Deixem la informàtica. Jo crec que arribats a aquest punt, ja ningú dubta que, certament, la IA substituirà molts llocs de treball. Llocs de tasques "creatives", o que demanen "treball intel·lectual". La IA es carregarà llocs de "treball del coneixement".

Sospito que el problema és que aquests llocs de "treball del coneixement", o "creatius", en realitat, no ho són tant. Sospito que el problema és que en realitat no cal tanta intel·ligència per a molts d'aquests treballs. Per això, un sistema que, en realitat només repeteix de forma acrítica el que ha llegit centenars, o milers, o milions de cops es suficient per a donar una resposta satisfactòria. Això val tant per a un agent d'IA que genera informes sobre herències a un bufet d'advocats, per dir una cosa; com per un agent que fa perfils psicològics, o informes mèdics, o previsions financeres, o programa aplicacions web. En la majoria de les ocasions, n'hi ha prou. 

No és tant que la IA sigui "molt intel·ligent". És, més aviat, que no cal molta intel·ligència per a fer aquestes tasques que, en la seva majoria, es resolen de forma sistemàtica, aplicant tècniques, o receptes, o arbres de decisió. En realitat, hi ha molt poca creativitat. 

El que és irritant de la IA és que posa de manifest que, en realitat, no som tan espavilats. Ni tan sols  perfils professionals  de molt prestigi. En realitat, treballem de forma molt poc creativa.

És lògic que sigui així, perquè l'objectiu de les empreses és fer diners, i la forma segura de fer diners és amb una planificació fèrria. Les planificacions són poc amigues de les innovacions, la creativitat i les incerteses. En canvi, els beneficis augmenten quan s'eliminen despeses fixes, i la major despesa fixa de moltes empreses és la despesa laboral: els salaris dels treballadors. Vet-ho aquí: la IA proporciona la "intel·ligència" justa al preu que les empreses estan disposades a pagar: el més baix possible.

Tot això no deixa de ser el que ja ens han dit: que la IA substituirà a molts treballadors, i que aquests treballadors hauran de reconvertir-se, o anar a l'atur.

El cas és que el món funciona sense que li calgui massa intel·ligència. El resultat d'aplicar la IA és que tots plegats ens tornarem més rucs, simplement perquè a la major part dels sistemes burocràtics no caldrà gent. N'hi haurà prou amb IAs que tampoc caldrà que siguin de darrera generació. La intel·ligència artificial no és tan intel·ligent, i d'aquí plora la criatura.

A mi tot això em dona una sensació de col·lapse imminent.  És la teoria del Gran Filtre:  Encara no hem tingut contactes amb civilitzacions extraterrestres perquè, quan una civilització és prou avançada com per desenvolupar IAs generatives, aquestes acaben ocupant els espais que havien d'ocupar els individus. Però quan això passa, s'aturen la creativitat i la innovació, però també la capacitat d'estudiar, d'imaginar, de recordar, d'esforçar-se, d'investigar, d'experimentar, de construir amb les pròpies mans (o tentacles, o les extremitats que sigui que tingui la raça extraterrestre en qüestió). En perdre aquestes competències bàsiques, la societat, de forma més o menys ràpida, col·lapsa.

Potser és perquè visc a Catalunya i les coses aquí van com van, però tinc la sensació que molts sistemes automàtics comencen a fallar i cada cop hi ha menys gent que sigui capaç de reparar-los. Parlo de trens, parlo de serveis telefònics d'assistència que no resolen res, parlo de benzineres sense personal i màquines d'auto-vending buïdes. 

El resultat del col·lapse pot ser catastròfic, tenint en compte el grau de mediació i dependència tecnològica. Per exemple, si ningú ja sap gestionar centrals nuclears, i tot està en mans d'agents IA, quan aquests agents fallin, no se'ls podrà reparar i les centrals fallaran quan els agents ja no hi siguin. No tenim contactes extraterrestres perquè les civilitzacions col·lapsen quan la IA s'imposa. De fet, ni tan sols és IA, només amb aquest succedani de IA que tenim actualment. El Gran Filtre és la IA. Digues-me luddita. 

Sí, és clar, avui mateix, al nostre planeta, ja vivim immersos en una gegantina matriu tecnològica. Avui, ara mateix, hi han milers d'avions volant arreu del món, amb sistemes de vol que en molts casos incorporen elements d'IA, i  més que n'incorporaran. Avui ja posem les nostres vides en mans de les IAs, i més que ho farem en el futur. El sistema sembla robust. És robust. No falla. Confiem en l'enginyeria.

Però i si un dia deixa de fer-ho?  Serem prou intel·ligents per a superar-ho?

La matança del porc (represa)

El parc de Collserola torna a estar tancat. Es veu que es va trobar un senglar infectat, a la zona de parc que pertany a Barcelona i el protocol  que cal tancar el parc.

Aquest cop, però, un representant de l'autoritat va sortir a dir que el parc es tancava perquè anaven a carregar-se a tots els senglars. Mort el porc, morta la ràbia. I que anaven a fer-ho sense manies. Cal matar porcs. Aquest cop han tingut el detall de no tractar la gent com criatures i han dit, ben clar, que no se'n salvarà ni un.

En fi, els porcs lliures moriran per a major glòria dels propietaris de les empreses del sector porcí, d'engreix, d'escorxador... 

Em sorprèn que no hagin saltat grups animalistes a defensar els senglars. Em crida l'atenció. O potser han saltat, però fan poc soroll, o les seves accions tenen poc ressò. Com sigui, jo no me n'he assabentat. Trobo que és curiós. Recordo quan grups animalistes van assaltar granges per alliberar gallines de la violació continua a la que es veien sotmeses per galls feixistes. Consell: No humanitzeu els animals més del compte. No són persones. Tampoc els cal. Humanitzar als animals sembla, més aviat, un signe d'egolatria humana. Els animals no necessiten ni demanen ser humans honoraris. Humans, siguem humils: ser una persona, un ésser humà, tampoc és garantia de res.

Pobres bèsties. Només demano que se'ls faci patir el mínim. Que la crueltat es redueixi a la mínima necessària. Pregunto, també, si no hi ha una altre solució. Massacrar tota la població d'una determinada espècie no hauria de fer-se a la lleugera perquè segurament tindrà un impacte en els equilibris de l'ecosistema del parc. Em sorprèn també que cap entitat de defensa de la natura hagi presentat objeccions.  

Cal dir, també, que mentre es parla dels porcs no es parla de l'origen de l'epidèmia. poc a poc, des del govern de la Generalitat, estan reprenent la hipòtesi de l'entrepà contaminat. 

A mi, aquesta idea em sembla tant o més preocupant que la de la falla de seguretat d'un laboratori. 

Que un laboratori tingui falles de seguretat és greu. Però qui juga amb foc, a vegades es crema. No existeix el risc zero. Assumim que la probabilitat de fallada és extremadament baixa i que no ens afectarà cap cas en el temps d'una vida. El problema que hi veig és que no sé com es calcula aquesta probabilitat de fallada, i si té en compte factors com, per exemple, presidents dels EUA que comencen guerres a l'Orient Mitjà, o cadenes de subministrament de recanvis o d'energia trencades per embargaments o conflictes socials. 

Tot i això, els laboratoris són essencialment segurs. 

En canvi, l'entrepà contaminat és una altre història. Perquè algú es va fer un entrepà amb embotit, i aquest embotit estava contaminat. Sobre el paper els embotits passen controls sanitaris. Però està clar que aquest embotit no el va passar o, molt pitjor, sí que va fer-ho. El cas és que un embotit amb pesta porcina va arribar a una botiga on va ser venut. N'hi han gaires més d'aquests embotits contaminats en circulació? i la falla de qui ha estat? de l'administració, que se li ha escapat un embotit del seu control? o d'un laboratori que va fer malament les proves per detectar la infecció? 

No se sabrà. Es millor que el personal no pensi gaire en responsabilitats. El problema és que hi ha personal, jo mateix, per exemple, que acostumem a anar a passejar i fer excursions per Collserola, perquè pel preu d'un bitllet de metro tens boscos, muntanya i un paisatge rural a tocar de la ciutat. Això, per als que anem escurats de calés és gairebé l'única inversió en salut i benestar que es pot fer. Que ens ho treguin perquè no se què collons passa amb els porcs, no m'agrada. És irritant. Molt.

Com que estic molt enfadat, demano responsabilitats, i no enganys, ni contes, ni sopars de duro. Vull tornar aviat als boscos de Collserola, que són un espai públic i, això em pensava, de tots. Vull que deixin tranquil·la a la fauna de la muntanya, entre la que m'abelliria de ser comptat, vist un cop més que no ens hauríem de vantar tant de la nostra «humanitat». 

8 de març rebel

 Dia de la dona. Diada reivindicativa i, per tant, de denuncia i de lluita. Avui, per la igualtat d'oprtunitats i de drets, per l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes, pel tancament de la bretxa salarial, per la fi de la violència i el terrorisme masclista. 

La llista és llarga però, tanmateix, és curta. És modesta. És terrible que  siguin aquestes les reivindicacions  després de tants i tants anys. Es progressa molt poc a poc i, essencialment, la meitat femenina de la humanitat gaudeix de menys drets que la meitat masculina i a molts llocs, directament, n'està sotmesa. 

Val a dir que, sovint també, aquest sotmetiment és fruit de cultures, religions o models de pensament i polítics imposats a societats. Models que no admeten discussió, que jerarquitzen. Models apresos i assimilats fins esdevenir normes, lleis i moral. Models que han de ser obeïts i que "jutgen" i "castiguen" les dissidències i les desobediències.

Per això dic que totes aquests reclamacions, sens dubte necessàries, es queden curtes. Al meu entendre, el feminisme més radical, no per extrem, si no perquè va a l'arrel del problemes, aspira a un món en que aquests models opressors - contra les dones, en particular, però contra tota la societat, en general - siguin desballestats. El feminisme, per tant aspira a un model de societat lliure, sense jerarquies opressores o, si més no, jo ho veig així. Reclamar l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes es queda curt.

Cal, a més, combatre el model social, econòmic, polític, cultural, religiós que condueix i perpetua la desigualtat, aquest combat no va de lleis o de quotes dins del sistema. Va d'un sistema nou. Va de subvertir el sistema.Va de ments i cors. Va de  profunditat enfront de superficialitat. Va d'economia, de política i de pensament. Va de llibertat, de la llibertat de les dones, de les persones i dels pobles. Va de portar el pensament a l'acció.

Des d'aquest punt de vista, és impossible no proclamar-se feminista. Es impossible no proclamar.se anticapitalista, antifeixista, independentista. És impossible no agrair el tèrbol atzur de ser moltes voltes rebel, com ens deia Maria Mercè Marçal.

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

Els errors del 7F

Reflexions al voltant de les manis d'ahir. Ahir vaig manifestar-me. Vaig anar a  la mani del matí. La mani independentista. La que, sense cap mena de dubte, assenyalava l'estat espanyol com a causa principal del col·lapse de rodalies, i no només de rodalies: també de la sanitat i educació públiques, encara que en aquests dos darrers casos, amb la complicitat necessària del govern de Catalunya, i des de fa força anys.

En la meva opinió, ahir es van fer evidents molts errors de càlcul. 

Error de càlcul: des de l'independentisme, pensar que la manifestació d'ahir era equivalent a la que va convocar la Plataforma Pel dret a Decidir el 10 de novembre de 2007. No ho era. L'ambient polític del 10N2007 no tenia gaire a veure amb el d'avui. Encara restaven alguns anys per a la sentència contra l'estatut del constitucional. Com avui, un president del PSC estava al front de la Generalitat, però aleshores ERC estava al govern. A Madrid estava Rajoy i el PP. Enguany, en canvi, hi és Pedro Sánchez i el PSOE. El 2007, a la mani del PDD s'hi va apuntar el PSC, amb l'esperança d'assenyalar al PP de Madrid com enemic. Van sortir escaldats, però d'alguna manera en participar a la manifestació venien a confirmar allò de que la culpa del desastre  de Rodalies era de Madrid.

Es pot considerar amb raó que aquella manifestació podia ser ben bé la primera gran manifestació independentista. Una situació de greuge i errors de càlcul del PSC que van impulsar el creixement del moviment independentista. Just al contrari d'ahir, on els partits polítics independentistes encara estan purgant l'enorme manca de coratge que va ser renunciar a defensar la independència. Molta gent independentista no se sent representada pels partits del procés, no els votaran i, per descomptat, no els seguiran quan els convoquin. El poder de convocatòria de l'independentisme ha rebut un cop. Per a molts de nosaltres, els partits ja no inspiren confiança o, directament, estan sota sospita. Que ERC convoqués a la mani de la tarda enlloc de a la del matí posa a ERC al bàndol autonomista, sense cap mena de dubte, per moltes estelades amb que es manifestessin. 

Però l'error de càlcul més clamorós el va cometre, precisament, el bàndol autonomista. En la seva lectura, la mani d'ahir al matí era com la mani del PDD al 10N2007. Van sentir el terror de trobar-se amb una represa de l'independentisme i van actuar amb pànic, convocant una mani alternativa (la de la tarda) en la que totes les associacions, grupuscles i guinguetes a sou de Comuns i PSC van signar a corre cuita per tractar de mostrar que la mani "transversal" i  "representativa del país" era la seva. mani on es reclamarien un trens "dignes" però sense dir que aquesta dignitat s'ha perdut per anys de desinversió, de la que el PSOE és tant o més culpable que el PP. Una mani que feia una reclamació als déus dels ferrocarrils per a que amb alguna mena d'intervenció divina fessin que els trens funcionessin, això sí, sense assenyalar la responsabilitat directa dels successius governs espanyols en aquest afer.

El resultat va ser que hi havien dues manifestacions: una pel matí, inequívocament independentista  assenyalant als governs espanyol i l'estat espanyol com a culpables, és dir apel·lant directament a la mobilització independentista, i una altre mani, l'autonomista, que essencialment reclamava una acció divina. Es podria dir que ERC va anar demanant el "traspàs de RENFE, ara sí, però de veritat, eh? i no com els cinquanta cops anteriors que ens ho han promès i no han complert". La gent, és clar, amb l'experiència dels cinquanta cops anteriors, segurament és escèptica. En tot cas, la reclamació  d'ERC els situa, sense ambigüitats, en l'autonomisme.

Resultat? l'esperat. Fins i tot avui, l'independentisme té més capacitat de mobilització que ningú. A més, va rebre l'impuls extra de  competir amb la mani autonomista. El resultat va ser que la mani del matí multiplicava en participació a la de la tarda. 

Vet-ho aquí. La mani del matí no era comparable a la del 10N2007, i aquesta hauria estat la comparació "natural", tot i que mentidera perquè les circumstàncies i context polític no era el mateixos. Si es compara la mani del matí del 7F amb la mani del PDD de 10N2007, la mani del 7F és de joguina. Però en estar convocada la mani autonomista de la tarda, la comparació natural passava a ser amb aquesta. Quan es comparen les dues manis del 7F, la independentista del matí és clarament la que guanya. Molt clarament. El que demostra que la miopia dels polítics autonomistes és encara més gran que les dels independentistes, que ja és dir.   

Aquí ho tenim, doncs. Se'ns ha regalat una victòria allà on un rival intel·ligent hauria deixat que l'independentisme s'estampés per la seva pròpia miopia. Sun Tzu: «si el teu rival comet un error, deixa'l fer». 

En la meva opinió, Va ser un error convocar una manifestació a Barcelona, on la majoria de gent té solucions alternatives als trens de la RENFE/ADIF. 

Les manifestacions només tenen una gran participació quan hi participà massivament la gent que resideix al lloc on es fa la manifestació (o bé una flota immensa d'autobusos aporta els participants, que no ha estat el cas). Si els barcelonins no es manifesten, la participació a Barcelona és baixa. 

Per a molts residents de la ciutat Barcelona la RENFE té alternatives, no sempre còmodes i no sempre ràpides, però a Barcelona ciutat la RENFE no és tan important. La cosa canvia quan es parla d'àrea metropolitana, o de comarques més allunyades. La situació en aquests punts pot ser greu i que no hagin alternatives de transport públic. El transport de mercaderies i, per tant, els processos productius que en depenen, també es veuen afectats quan hi han talls.

El que vull dir és que l'afectació és  general i no només a Barcelona: afecta a molta gent i empreses disperses per l'àrea metropolitana, o per les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, a Tarragona, Girona o Lleida. Hauria estat més astut, en la meva opinió, fer mobilitzacions per tot el recorregut de les vies, remarcant que l'afectació és per a tot el país, i no només a Barcelona i fent fàcil la participació de la gent de les comarques afectades i les empreses afectades.

En fi. Aquest cop ens n'hem sortit força bé perquè el rival l'ha cagat més que nosaltres. El correcte seria rumiar què s'ha fet bé i què  no s'ha fet bé i extreure'n conclusions. Per aconseguir la independència cal mobilització independentista. L'independentisme, pel que es veu, encara hi és, encara salva partits, encara remunta resultats en contra. Però per guanyar cal passar a l'atac. Cal marcar gols i no esperar només els errors del contrari, cal aprofitar-los quan es produeixen, això sí! i cal fer-ho amb més intel·ligència que la mostrada fins ara.

Ens han regalat una victòria. Valorem-la i aprofitem-la, i adonem-nos que hauríem pogut prendre mal. No passa res. Però cal una estratègia de mobilització i cal, sobretot saber llegir la situació en cada moment, saber prendre el pols de la societat i emprendre accions i mobilitzacions ben pensades. Un model més proper al país, molt més auto-gestionat i molt més independent de les cúpules i les direccions de les organitzacions. 

Podem guanyar si ens mobilitzem. Amb el cor i, sobretot, amb el cap.

Prou! Única via: Independència. Manifestació 7F.

L'ANC ha presentat el cartell de la mani del 7F. Amb bon criteri han fet que el lema sigui explícit: «Prou! Única via: Independència»

Per xarxes socials es criticava que el plantejament inicial del lema: un breu i solitari «Prou!» estava mancat de la paraula «Independència». 

Amb el lema  «Prou! Única via: Independència» en canvi, es posa de manifest que la situació actual és fruit de dècades de manca d'inversió i manteniment. Una manca d'inversió que és estructural, perquè l'estat és centralista i radial per disseny i, per tant, Catalunya sempre estarà subordinada en aquest model, i la riquesa que aquí es genera serà sempre recaptada i invertida al nucli de l'estat. Mai a Catalunya.

Aquest és el pòster de la manifestació (així, sí!):

 

 

Al lloc web de L'ANC hi ha material gràfic per a la promoció de la mani. Feu un cop d'ull a aquest enllaç.

El mateix dia 7F, associacions d'usuaris de RENFE han convocat una mani a les 17h.

Es veu que volen que aquesta mani de la tarda sigui una mani "no polititzada", una mani "neutral" i "transversal".

Bé, jo crec que les manis les fan els manifestants. Crec també que, per definició una mani és un acte polític. I que una mani transversal ho és perquè és plural, no perquè sigui "neutral". 

Això de la neutralitat ja ens ho coneixem i ja ho hem viscut. Resulta que els neutrals, les samarretes blanques de "Parlem - Hablemos"  sempre apareixen quan els catalans emprenyats es decideixen a tirar pel dret. Aleshores cal reclamar calma i diàleg. Curiosament els catalans són els que han de calmar-se i propiciar el diàleg. Precisament les víctimes de l'espoli i la incompetència. En canvi, mai es reclamen inversions i bona gestió a l'ens mafiós que és l'estat espanyol. 

Potser per això ha arribat el moment de dir a aquests "neutrals" que no ens creiem la neutralitat. Que les manis són actes polítics. I que la transversalitat és plural, no neutral.

Com que això és així, a la mani de la tarda també hi anirem, amb les nostres estelades i els nostres crits d'independència. I ho farem perquè la mani, en tant que transversal, serà plural i suposo que no se li impedirà a ningú que participi només perquè porta una estelada. Tots anirem a protestar pel servei de la RENFE/ADIF i la gestió dels governs, oi? Els indepes, a més, aportem una solució: creiem que això s'arregla amb la independència, i dedicar els recursos que calen a les infraestructures, entre d'altres les  ferroviàries.

De fet, crec que seria molt bo que aquesta mani de la tarda també estigués plena d'estelades: els possibles participants amb banderes feixistes s'ho rumiaran una mica si han de participar. 

De fet, crec que la transversalitat té un límit, i és la participació dels feixistes. Així que potser si a la mani de la tarda hi ha una gran cohort independentista encara els farem el favor de foragitar als fatxes.

En fi. Manis el 7F. És una gran oportunitat per estar TOT el dia al carrer. Els carrers seran sempre nostres, recordeu? Ha de ser així. Mani indepe, a les 12:00. A les 17:00, mani indepe també. Si als organitzadors no els agrada, que no vinguin. Ja hi anem nosaltres,

 

Prou derrotisme. Per què cal manifestar-se el proper 7F.

Ahir vaig penjar un post parlant del desastre al servei de la RENFE/ADIF i de la convocatòria de manifestació de protesta que ha fet l'ANC. Al món de X (abans  Twitter) han aparegut veus dient que això no serveix de res, que les manis les convoquen els processistes, i que els convocants ni tan sols han posat la paraula independència al lema.

Això m'ha fet rumiar. vet aquí algunes de les coses que he pensat.

Primer de tot, quan algú té raó, la té. I és cert que al nostre país, les manifestacions, i més les manifestacions de "ni un paper a terra" i "no els doneu la foto que volen" no serveixen per a res. A Europa, i al món, segurament, mai hi ha hagut tanta força mobilitzada al carrer en un moviment civil com al període entre 2010 i 2017. Aquesta força es va malbaratar de la forma més absurda possible aquell mateix 2017, amb una suspensió de la independència que era, senzillament, il·legítima: igual que va caldre un referèndum  per a referendar la DUI implícita del 6 i 7 de setembre, ara calien dos referèndums, un a Catalunya, i un altre a Espanya, per reintegrar-se a l'estat espanyol: un per a preguntar als catalans si ens volíem reintegrar (i en quines condicions) i un altre, a Espanya, per a que ells decidissin si ens volien acceptar de al seu estat, i en quines condicions. Sembla un acudit, no? però el cas és que aquesta és la mateixa lògica que condueix al referèndum del 1er d'octubre.

Més coses: Sí, és cert, el lema de la manifestació no inclou la paraula independència. I què? El lema serà el que la gent vulgui, i estic força segur que les estelades i els crits d'independència seran els predominants, per no dir els únics. La manifestació serà independentista, perquè els que ens manifestarem serem independentistes. És molt senzill: hem de sortir al carrer. I aquesta és una oportunitat bona per a fer-ho. Per sortir el carrer i quedar-s'hi. Per encetar la resistència civil i la disputa del territori a l'estat espanyol i els seus col·laboradors. 

Els convocants són processistes? Probablement dins l'ANC i dins Òmnium hi ha encara una quantitat important, i tòxica, de gent provinent dels partits autoanomenats independentistes i que tenen la intenció de sotmetre l'ANC als propis interessos partidistes. En aquest sentit, és cert, en part convoquen processistes. La qüestió és que en aquest joc els independentistes hem de prendre les regnes i hem de desprendre'ns de la tutela i del "lideratges" dels partits. Al 2010 el PSC es va apuntar a una manifestació en contra del recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut. Ni en el seu pitjor malson el PSC es podia imaginar que aquella acabaria sent la primera gran manifestació per la Independència. Es tracta de subvertir. Ara cal fer exactament el mateix. Aquesta manifestació ha de servir per engegar mobilitzacions contínues i auto-gestionades per la independència. Com ho van ser les consultes populars. O com poden ser-ho tantes altres accions. Repasseu el manual "De la dictadura a la democracia" de la Institució Albert Einstein (que diuen que sestà finançada per la CIA). Saben del que parlen.

La cosa també pot ser una altre. La gent està emprenyada i cal desmobilitzar, per tant, ja ha començat la màquina derrotista. El seu missatge és que  la manifestació del 7F no servirà de res.  

Com ja he dit, és cert. No servirà de res si només hi ha manifestació aquell dia. 
El que cal és que sigui la primera de moltes. Cal que l'acompanyin accions , cada dia, a tot el territori. 

És tracta d'engegar la maquinà independentista.

El que de debò no serveix de res és quedar-se a casa i piular derrotisme.  

Amb totes les seves mancances, l'ANC fa el que li toca convocant al 7F. Potser amb un lema fluix, però que convoca a tothom que es veu afectat pel desastre de Rodalies. Es cosa de la gent independentista convèncer al no independentistes, val a adir que molts ja ho estaven el passat 2017, que això només s'arregla amb la independència. És cosa de la gent independentista convèncer, i això costarà, que aquest cop no ens deixarem prendre el pel i que quan toqui aguantar s'aguantarà. És cosa de la gent independentista fer accions dia a dia. La revolta del dia a dia, és cosa de tot l'independentisme i ha de ser autogestionada. Sí autogestionada. Els partits no són confiables.

Prou, aquí sí, prou, de deixar una cosa tan important i tan seriosa com el futur del país en mans de partits de vol gallinaci que només van a col·locar càrrecs, per molt abrandats que siguin els  discursos. d'aquests partits.

És veurà fàcil qui es compromet amb la independència i qui no. L'estat espanyol ha de sentir que de nou Catalunya se'ls scapa de les mans. Han de tenir por. Quan tingui por respondrà amb repressió. La repressió serà la mesura. Vindran a per nosaltres, oeee. El pactisme, i  el repartiment de càrrecs, seran els símptomes del col·laboracionisme. No cal dir que aquest vegada, ens hem de tornar. Cent cops per cop. I als col·laboracionistes, encara cent cops més. 

La independència és l'objectiu, i es possible aconseguir-la. La prova és que la vam aconseguir el 2017. Cert que alguns es van rendir quan calia resistir, però això només vol dir que no eren les persones que calien aquell moment. Hem de poder canviar de lideratges quan calgui. Cal un moviment actiu, potent i solidari,  i a la vegada amb molts caps, com una hidra. Auto-gestió a l'estil dels CSA.

No feu cas dels derrotistes. Detecteu-los i foragiteu-los com si fossin infiltrats. Potser ho són! No feu cas dels que diuen que no es pot fer res.
Podem guanyar i sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet. Aquest és un camí que ja hem recorregut. Aquest cop serà més curt, i aquest cop farem la independència.

Som-hi! El proper 7F, alcem-nos i diguem Prou! Independència! 

Prou!

 

Els trens de la RENFE no van. No van els trens i les vies són insegures. És el resultat d'anys i anys de manca d'inversió i de previsió. Durant molts anys, no s'ha fet la despesa de manteniment necessària per a prestar el servei i, durant molts anys, tampoc s'ha previst i en conseqüència, tampoc s'ha planificat,  el creixement en la demanda de servei.

Aquí hi han responsabilitats compartides: cal assenyalar a RENFE i ADIF, essencialment empreses estatals per molts canvis de titularitat de pa sucat amb oli que es facin o es desfacin com a les  responsables directes de la manca de manteniment.

Ara bé, en tant que direcció política, també són responsables el govern espanyol en última instància, i el govern català, per delegació. Són els responsables de la manca de previsió i estratègia. 

Els gurus de la Catalunya dels deu milions no van preveure el creixement de la demanda, de tota mena i d'infraestructura ferroviària en particular. El resultat és el que es veu:  els trens de la RENFE no van i les vies són insegures.

Ara tothom a córrer. Ara excuses: que plou, que neva, que no hi ha prou plantilla. Com si la pluja, el vent o la neu només els afectessin a ells. Com si la manca de personal no fos, directament, conseqüència de la política de personal de RENFE i ADIF. Com si la no execució dels pressupostos   no fos responsabilitat directa, amb noms i cognoms, dels equips directius, fins arribar als ministres, de RENFE i ADIF. Això ha passat per anys.

Per què passa això?  Perquè és sistèmic. Recordeu les manifestacions de 2006 i 2007 sobre les infraestructures? La gent estava emprenyada pel caos a rodalies. La gent ja estava farta fa 20 anys. Es va dir que aquelles manifestacions van ser les primeres manifestacions per la Independència. És cert. Van ser-ho. A aquelles del 2006 i 2007 va seguir la manifestació per la independència que va ser la de 2010, que nominalment era contra la sentència d'inconstitucionalitat de l'estatut de 2006.  Després va venir un procés que va culminar amb la DUI implícita del 6 i el 7 de setembre, i amb el referèndum del primer d'octubre de 2017.

 Durant aquells anys, entre 2010 i 2017, la desinversió en infraestructures va ser explícita: Això ho deia José Zaragoza del PSC: "Des de l'any 2011, el govern del PP va deixar d'invertir en represàlia per l'estratègia de confrontació del senyor Mas, i hem tingut vuit anys en els quals es va deixar d'invertir perquè estàvem en la batalla i no en la col·laboració". En tot cas, fixeu-vos que la desinversió  ja venia de molt abans:  al 2006 ja en teníem els ous plens de rodalies infectes.  

Dues puntualitzacions, primera, el Sr. Zaragoza estava a la mateixa banda que el PP durant "la batalla": El PSOE, amb el PSC, van aprovar el 155, ho recordeu? Segona, des de 2018 fins avui, 2026, qui ha manat a Madrit és el PSOE. Suposadament ja no hi havia "batalla", ans al contrari, el que hi havia era "la pacificación" y "el reencuentro". 

A efectes pràctics, però, Puigdemont i Puig segueixen exiliats. Junqueres segueix inhabilitat. Només els policies han estat amnistiats. I tot el país segueix castigat per la manca d'inversions sistèmica i pel dèficit fiscal sistèmic. Dèficit fiscal: els catalans paguem a l'estat  molts més diners que els que es reben de l'estat.  Diners que han de tornar en forma de pressupostos de les administracions catalanes i en forma d'inversions en infraestructures a Catalunya. Dèficit fiscal igual a trens que no van i vies insegures.

La "pacificación" i el "reencuentro" són , exactament, una pixarada a la cara, que fa molts anys que dura. El dèficit fiscal és un atracament. És exactament una pràctica mafiosa: Espanya és la màfia: paga els impostos o et trenco les cames. Amb els impostos que tu pagues, ells se'n van de putes i a fotre's fins el cul de coca.   

Pel camí, ni trens, ni vies, ni educació, ni sanitat: "Les hemos destrozado el sistema sanitario" deia el fill de puta. Així rebentin. Així petin tots.

Ara tenim al PSC més col·laboracionista i espanyolista que mai al front de la Generalitat. Els han posat allà els partits suposadament independentistes. Els mateixos que van proclamar la independència per a suspendre-la vuit segons més tard. Avui paguem no haver assaltat la Generalitat aquell dia fatídic i no haver defensat la independència. Lliçó apresa. No tornarà a passar. 

Fa quinze anys ens vam alçar, i vam ser traïts. Estem sols. Espanya ens vol diluir i compta amb la inestimable ajuda de partits "independentistes" col·laboradors al Parlament i a la Generalitat. Ja ho sabem. Toca alçar-se de nou. No hi hauran traïcions que valguin, ara.  Farem net de tota la merda. Ja n'hi ha prou!

Alçar-se vol dir mobilitzar-se.  l'ANC, que és del poc que ens queda com a organització independentista raonablement lliure de la infiltració i infecció del partits. És el que tenim i cal usar-la amb esperit crític. Ja mai més fe cega en lideratges messiànics. Dit això: l'ANC ha convocat una manifestació el dia 7 de febrer. Que sigui com al de 2010. Alcem-nos. Ja hem fet aquest camí i té un final que és la independència del país. La independència ens permetrà fer el país que ens cal.  Que els trens funcioni i les vies siguin segures. Que la sanitat i l'educació funcionin. Que qui vingui a viure aquí ho faci amb esperança, respecte i estima pel país i la seva llengua. 

Amunt! 

 

Bon any nou.

Primer post de 2026. Enguany, si Déu vol, farà 20 anys de la primera publicació a aquest blog. Poc més que una publicació de proves en el seu moment. El blog ha esdevingut, amb el pas del temps, una eina personal. 

Amb els anys he anat trobant el punt just d'aquest blog personal. Personal , perquè realment ho és, i hi aboco els meus pensaments. Personal, en temps de la intel·ligència artificial generativa. Escrit, per llegir, en temps de l'audiovisual, cada cop més sovint també generat. Parlant de la vida que passa, en temps de la Internet morta. Privat, a la vegada, perquè tot i que no em preocupa gaire si en tinc pocs o molts, de lectors, soc conscient que pot ser que algú el llegeixi i, per tant, hi han qüestions personals que aquí ni són dites, ni ho seran.

Però encara no és el dia. Encara ha d'arribar l'estiu per a poder dir que aquest blog ha fet 20 anys. Ja arribarà el dia. No en queda tant. Ara millor parlo de com ha començat l'any.

La gran notícia d'aquest inici d'any ha estat el segrest de Maduro pels EUA. El segrest i l'extorsió a l'estat veneçolà: si no voleu acabar com Maduro doneu-nos el petroli. Chomsky ja deia al 1986 que els EUA és un estat pirata (ho podeu llegir «Pirates i Emperadors»). El que passa ara amb Trump, doncs, no és cap novetat. La novetat és que a Trump li agrada passejar-se amb una pedaç a l'ull i un lloro a l'espatlla, i al seu públic, que és una bona part de l'electorat dels EUA, l'entusiasma veure'l disfressat de pirata Barbarroja. Trump coneix bé el seu públic i sap què ha de fer per tenir-lo content. Fa molt bé:  si el seu públic està satisfet, ell podrà fer i desfer; i quan finalment decideixi plegar, ho farà infinitament més ric que quan va arribar.

No cal donar-li moltes voltes. Molts analistes parlen de conflictes, de tercera guerra mundial, de caiguda de l'imperi americà, de caos planetari i reconfiguració dels blocs... Vinga va. Trump no vol cap guerra mundial. Ningú la vol. Només un idiota profund pot voler una guerra mundial. Trump el que vol és poder oferir victòries ràpides i efectives, un show de TV, als seus votants. Trump sap que ell és el fort i la resta del  món, amb l'excepció de les potències nuclears, són els dèbils, i en l'esquema del forts, els dèbils es sotmeten sense protestar. En l'esquema dels forts, els forts tenen tot el dret del món a sotmetre els dèbils. Això tampoc és cap novetat. La història del món és el relat de com el sotmetiment dels dèbils als forts ha anat evolucionant.

Chomsky parla de pirates i té raó. També seria escaient parlar de màfies i adonar-se que els estats són, sovint, estructures mafioses: t'ofereixen "protecció", policia i exercit, a canvi de que els paguis la meitat del que guanyes. No és casualitat que els negocis d'armes, del comerç de persones (gestió de la immigració) i de les drogues (indústria farmacèutica) siguin negocis "legals" en que els estats tracten d'eliminar la competència de les màfies "del sector privat". De nou, a Trump li agrada asseure a un sofà a les fosques, acaronant un gatet, parlant amb veu profunda i ordenant als seus generals que el proper segrest sembli un accident. El seu públic xala amb aquestes escenes pròpies de "The Godfather".

Jo no crec que anem a una guerra mundial ràpida i apocalíptica. Més aviat em sembla que anem a "guerres sostenibles", en la que els forts faran grans negocis en conjunt, i els dèbils haurem de treballar com mai, haurem de patir com mai, passarem escassedat, desabastiment i pèrdues de drets com mai, se'ns espantarà com mai, se'ns reprimirà com mai, per a major glòria de negocis que només beneficiaran als propietaris llurs. Per una banda ens ficaran la por al cos i, per l'altre, ens empobriran i enviaran a l'escorxador, real o metafòric, en nom del progrés i del "bé comú".

No patiu, doncs, que ens espera una vida llarga, amb moltes malalties cròniques i cronificades, això sí, i amb fàrmacs cars per a tractar-les. Però aquest és un altre tema. No morirem per la radiació ni el món veurà créixer bolets atòmics. No ho crec pas. En canvi, és més plausible que siguem víctimes d'eixams de drons, sobretot si tenim la mala sort de viure a zones en disputa entre poders. Però soc optimista en aquest sentit. Jo crec que el món sobreviurà a aquest 2026, la veritat, i també crec que l'acabarem més pobres del que som ara, amb menys drets i més controlats. El que ve sent la tònica dels darrers anys, en definitiva.

En fi.  Potser amb un pessic de cinisme: Bon any nou.