El teu conte. Te l'explico un cop més. Però ara se que t'explicava el meu conte. Ho vaig entendre. El teu conte es el que tu has viscut. No el que he viscut jo. Encara que tu i jo ara no podríem estar separats, va haver-hi un temps que sí que ho vam estar. Jo t'explicava el teu conte, però en part, era el meu.
Ara t'explico el teu. El que se del teu. Te l'explico com me l'han explicat a mi. T'explico un conte dolç, com tu. Un conte bonic, com tu. Un conte que acaba bé, perquè encara no ha acabat. Perquè és la nostra vida, i avui tots tres som feliços.
T'explicaré el meu conte si algun dia m'ho demanes o et cal. Ara, t'explico el teu. Tan petit com ets i ja m'eduques. Ja ets tan important i imprescindible, tan incomprensible la vida sense tu, que, per un moment, vaig confondre el meu conte amb el teu conte.
dilluns, 30 d’octubre del 2006
diumenge, 29 d’octubre del 2006
prediccions
S'acosta el dimecres i les eleccions. Demà hauré d'anar a recollir l'acreditació d'ERC per a fer d'apoderat. Amb aquest seran uns quants el cops que he prestat aquest servei, per dir-ho d'alguna manera.
Llegeixo per Internet que l'acte de tancament de campanya d'ERC ha estat d'allò més emotiu, amb ple a vessar del Palau de la Música. He après que els actes de campanya o les enquestes als diaris no serveixen per endevinar el futur. L'eufòria que traspuen aquests actes , o els resultats espaterrants que es veuen en algunes enquestes de pàgines web són, en el millor dels casos, injeccions de moral, però mai es poden prendre com indicadors fiables de resultats futurs.
El que cal és que en tancar el recompte surtin els números. Jo espero que ERC no baixi dels 20 escons. 20, assumible. 21 seguiria estant bé. 22, el més probable, seria un bon resultat. Si fes 23 o més seria un èxit indiscutible. A veure què passa.
Perquè no? podria ser que el dimecres tingués una gran alegria. De totes formes, si al final no és així, no passa res. Aquesta és una lluita que no acaba dimecres, ni dijous, ni l'any que ve.
Encara en queda molt de camí fins a la independència.
Hi han eleccions el dimecres. L'endemà, com cada dia, seguirem fent camí.
Llegeixo per Internet que l'acte de tancament de campanya d'ERC ha estat d'allò més emotiu, amb ple a vessar del Palau de la Música. He après que els actes de campanya o les enquestes als diaris no serveixen per endevinar el futur. L'eufòria que traspuen aquests actes , o els resultats espaterrants que es veuen en algunes enquestes de pàgines web són, en el millor dels casos, injeccions de moral, però mai es poden prendre com indicadors fiables de resultats futurs.
El que cal és que en tancar el recompte surtin els números. Jo espero que ERC no baixi dels 20 escons. 20, assumible. 21 seguiria estant bé. 22, el més probable, seria un bon resultat. Si fes 23 o més seria un èxit indiscutible. A veure què passa.
Perquè no? podria ser que el dimecres tingués una gran alegria. De totes formes, si al final no és així, no passa res. Aquesta és una lluita que no acaba dimecres, ni dijous, ni l'any que ve.
Encara en queda molt de camí fins a la independència.
Hi han eleccions el dimecres. L'endemà, com cada dia, seguirem fent camí.
dijous, 26 d’octubre del 2006
Més enllaços
Avui afegeixo l'enllaç de eyeOS. L'escriptori virtual open-source que han muntat uns nois d'Olesa de Montserrat. Sembla que el servidor està desenvolupat amb PHP i que utilitza a fons AJAX. Google estava desenvolupant alguna cosa similar però sembla que aquests nois d'ha adelantat. De fet, no. N'hi han més d'escriptoris virtuals per Internet. Els WebOS que en diuen. Però, pel que es veu, eyeOS ha aconseguit cridar l'atenció i hi ha una comunitat creixent entorn d'aquest projecte.
El tema encara està verd però és prou potent. Parlem de que ja no cal res més que una connexió a Internet de banda ampla. Tota la resta és virtual. No cal ni disc-dur. No calen CD, ni DVD ni suport físic. Només xarxa. Tot virtual. Àdhuc les targes o claus de memòria deixen de tenir sentit. Perquè has d'endur-te res si la xarxa és a tot arreu?
Em pregunto com encaixarà això en el lloc del mon on més software, cine, musica i cultura en general es pirategen. Aquest és el país de la mula. I perquè? pel desig de posseir? "M'he descarregat això i allò", "tinc tants dvd i cd que ni els puc veure, però no puc deixar de descarregar!", "És la única forma de que et surti a compte la banda ampla", "qui te banda ampla és per piratejar".
És l'acumulació per la cara? és la única forma de rescabalar-se d'un preu de connexió abusiu? És la resposta als preus alts i els sous baixos? Crec que els preus de tot avui encara són un motiu que impulsa a la pirateria, però també crec que hi ha una raó psicològica profunda. En qualsevol cas, ginys com eyeOS potser suposaran un canvi en la forma com es veuen les coses. O no.
El tema encara està verd però és prou potent. Parlem de que ja no cal res més que una connexió a Internet de banda ampla. Tota la resta és virtual. No cal ni disc-dur. No calen CD, ni DVD ni suport físic. Només xarxa. Tot virtual. Àdhuc les targes o claus de memòria deixen de tenir sentit. Perquè has d'endur-te res si la xarxa és a tot arreu?
Em pregunto com encaixarà això en el lloc del mon on més software, cine, musica i cultura en general es pirategen. Aquest és el país de la mula. I perquè? pel desig de posseir? "M'he descarregat això i allò", "tinc tants dvd i cd que ni els puc veure, però no puc deixar de descarregar!", "És la única forma de que et surti a compte la banda ampla", "qui te banda ampla és per piratejar".
És l'acumulació per la cara? és la única forma de rescabalar-se d'un preu de connexió abusiu? És la resposta als preus alts i els sous baixos? Crec que els preus de tot avui encara són un motiu que impulsa a la pirateria, però també crec que hi ha una raó psicològica profunda. En qualsevol cas, ginys com eyeOS potser suposaran un canvi en la forma com es veuen les coses. O no.
Actualització
Apunt ràpid. Actualitzo els enllaços. Afegeixo "rutes del Palau Robert" i "mobilitat.org", i enllaço Idescat i CIS.
Avui m'he descarregat el FireFox 2.0. Ara mateix l'estic utilitzant! M'he descarregat el diccionari català-valencià i veig que em va subratllant amb vermell les paraules que no li agraden. No està mal. Veurem que més pot fer.
Mirant-me les pàgines i els espais web que tinc per Internet m'he trobat amb la sorpresa que una pàgina que tinc abandonada des de fa un munt de temps ha rebut, en total més de cinc mil visites. Potser en tres anys. Sorprenent perquè no te res. Pretenia ser un curs de java però no el vaig acabar (de fet, gairebé ni el vaig començar!), però estava anunciat al directori del proveïdor. I resulta que poc o molt, hi ha gent que ha tingut la curiositat. Molta més gent del que em pensava, la veritat. Jo creia que els números eren molt més petits. Em sorprenen.
En fi.
Vaig penjar les fotos del mega-aplec fent servir la mateixa tècnica i plantilles que per fer la web del cançoner de la JOAC. De fet, però, no m'agrada aquest sistema. Estic pensant en una solució basada en XML i JavaScript. He de fer algunes proves. Si el sistema funciona podria provar de fer una rèplica d'aquest bloc en un dels espais web personals. Quan tinguin clar el sistema faré un post al bloc amb un disseny tècnic de l'invent.
Avui m'he descarregat el FireFox 2.0. Ara mateix l'estic utilitzant! M'he descarregat el diccionari català-valencià i veig que em va subratllant amb vermell les paraules que no li agraden. No està mal. Veurem que més pot fer.
Mirant-me les pàgines i els espais web que tinc per Internet m'he trobat amb la sorpresa que una pàgina que tinc abandonada des de fa un munt de temps ha rebut, en total més de cinc mil visites. Potser en tres anys. Sorprenent perquè no te res. Pretenia ser un curs de java però no el vaig acabar (de fet, gairebé ni el vaig començar!), però estava anunciat al directori del proveïdor. I resulta que poc o molt, hi ha gent que ha tingut la curiositat. Molta més gent del que em pensava, la veritat. Jo creia que els números eren molt més petits. Em sorprenen.
En fi.
Vaig penjar les fotos del mega-aplec fent servir la mateixa tècnica i plantilles que per fer la web del cançoner de la JOAC. De fet, però, no m'agrada aquest sistema. Estic pensant en una solució basada en XML i JavaScript. He de fer algunes proves. Si el sistema funciona podria provar de fer una rèplica d'aquest bloc en un dels espais web personals. Quan tinguin clar el sistema faré un post al bloc amb un disseny tècnic de l'invent.
diumenge, 22 d’octubre del 2006
diumenge d'octubre
Hi ha parlat en Bonet. M'ha agradat molt quan ha parlat d'educació. podirem dir que ha estat un discurs més d'esquerres que nacionalista, cosa que, personalment, agraeixo. Hi havia un trenet que donava voltes pel barri. Ens voliem pujar però no semblava disposat a marxar quan hi hem anat. Sembla que seguia els horaris de Renfe, o potser era una aturada per les obres de l'AVE. Al final, hem passat de pujar.
Hi havia també un matalàs inflable pels nens. El tete ha passat. No li fèia massa gràcia! Em sembla que vèia massa merder per ell. En fi. Ha preferit passar de llarg i anar als jocs que coneix del parc.
Hem marxat abans de que acabés l'acte. Avui, pels volts de la Plaça de Sants hi havia activitat. A la Plaça de l'església, castellers. ERC, amb el Bonet i la gent del casal, a la Plaça de Sants. El trenet que voltava pel barri. Però, sobretot, un dia lluminós, agradable, amb molta gent passejant pel carrer. Amb els nens jugant al parc. Un diumenge d'octubre a Sants,
Hi havia també un matalàs inflable pels nens. El tete ha passat. No li fèia massa gràcia! Em sembla que vèia massa merder per ell. En fi. Ha preferit passar de llarg i anar als jocs que coneix del parc.
Hem marxat abans de que acabés l'acte. Avui, pels volts de la Plaça de Sants hi havia activitat. A la Plaça de l'església, castellers. ERC, amb el Bonet i la gent del casal, a la Plaça de Sants. El trenet que voltava pel barri. Però, sobretot, un dia lluminós, agradable, amb molta gent passejant pel carrer. Amb els nens jugant al parc. Un diumenge d'octubre a Sants,
dimecres, 18 d’octubre del 2006
en campanya
Debat electoral a TD8. La consellera Tura parla de la carta de serveis:
-"així un usuari tindrà més trens, o podrà queixar-se si el tren va amb retard".
És clar. Jo diria:
-"però jo vull més trens"
-"pensi que ara tindrà dret a queixar-se"
-"aquest dret ja el tenia!"
-"peró ara serà oficial"
-"escolti, m'és igual, jo el que vull són més trens!"
I van xerrant els politics, la carta de serveis em sona al mateix que el capítol de drets i deures de l'estatutet: paper mullat.
Mentrestant, hi han hagut dues manifestacions pel dret a l'habitatge a Barcelona. El dilluns van ser. La realitat és que aquest sí que és un problema greu. I que ens afecta a tots. Amb el que esta passant amb l'habitatge tothom hauria de sortir al carrer i fer cassolades. Aixo sí que ens afecta de debó i ens toca de prop. Molt més que la guerra (que tambe cal sortir al carrer, ep!).
En fi. Politics i debats electorals. Pocs arguments i poc intel·ligents. I algun personatge que cau malament. Certa candidata del PP, com no!, ha apel·lat a la seva experiència de més de quinze anys en un tema com a argument de pes, d'autoritat. Evidentment algú pot tenir quinze anys d'experiència, però, és clar, poden ser quinze anys de mala experiència. Encara més: hi ha qui viu una mentida tota la seva vida.
És el que hi ha. Avui he vist el póster electoral del Mas i la impressió és la d'estar veient un anunci de colònia, o de xampú anticaspa, o de grecian 2000.
Cada país te els polítics que es mereix, i sembla que ens mereixem això...
Bé, espero que ERC tingui un bon resultat. Les enquestes varien des de les que diuen que perdrà quatre escons fins el pulsómetro de la SER que diu que en guanya un o dos.
Tambe s'ha publicat el darrer estudi de l'IDESCAT. Me l'he mirat per sobre. Sembla que reflexa un avantatge petit de CiU sobre el PSC i un cert retrocés d'ERC. El millor per mi és el resultat a la prgunta "creu que es pot comfiar en la gent?". En general, la gent diu que NO. I com més gran més descomfiança. Brutal. Sembla que l'edat i l'experiència comfirmen les pitjors sospites. Això sí que mata un país. Molt més que els polítics dolents. Quan la gent no es refia del seu vei, el país està malalt.
Tornant a les eleccions, però, l'única enquesta que val és el recompte. Tota la resta, enquestes o sondejos a peu d'urna només són divertiments per a sobretaula de cafè.
Que ERC sigui fidel als ideals que vull creure que representa: Esquerra, Republica, Catalunya.
-"així un usuari tindrà més trens, o podrà queixar-se si el tren va amb retard".
És clar. Jo diria:
-"però jo vull més trens"
-"pensi que ara tindrà dret a queixar-se"
-"aquest dret ja el tenia!"
-"peró ara serà oficial"
-"escolti, m'és igual, jo el que vull són més trens!"
I van xerrant els politics, la carta de serveis em sona al mateix que el capítol de drets i deures de l'estatutet: paper mullat.
Mentrestant, hi han hagut dues manifestacions pel dret a l'habitatge a Barcelona. El dilluns van ser. La realitat és que aquest sí que és un problema greu. I que ens afecta a tots. Amb el que esta passant amb l'habitatge tothom hauria de sortir al carrer i fer cassolades. Aixo sí que ens afecta de debó i ens toca de prop. Molt més que la guerra (que tambe cal sortir al carrer, ep!).
En fi. Politics i debats electorals. Pocs arguments i poc intel·ligents. I algun personatge que cau malament. Certa candidata del PP, com no!, ha apel·lat a la seva experiència de més de quinze anys en un tema com a argument de pes, d'autoritat. Evidentment algú pot tenir quinze anys d'experiència, però, és clar, poden ser quinze anys de mala experiència. Encara més: hi ha qui viu una mentida tota la seva vida.
És el que hi ha. Avui he vist el póster electoral del Mas i la impressió és la d'estar veient un anunci de colònia, o de xampú anticaspa, o de grecian 2000.
Cada país te els polítics que es mereix, i sembla que ens mereixem això...
Bé, espero que ERC tingui un bon resultat. Les enquestes varien des de les que diuen que perdrà quatre escons fins el pulsómetro de la SER que diu que en guanya un o dos.
Tambe s'ha publicat el darrer estudi de l'IDESCAT. Me l'he mirat per sobre. Sembla que reflexa un avantatge petit de CiU sobre el PSC i un cert retrocés d'ERC. El millor per mi és el resultat a la prgunta "creu que es pot comfiar en la gent?". En general, la gent diu que NO. I com més gran més descomfiança. Brutal. Sembla que l'edat i l'experiència comfirmen les pitjors sospites. Això sí que mata un país. Molt més que els polítics dolents. Quan la gent no es refia del seu vei, el país està malalt.
Tornant a les eleccions, però, l'única enquesta que val és el recompte. Tota la resta, enquestes o sondejos a peu d'urna només són divertiments per a sobretaula de cafè.
Que ERC sigui fidel als ideals que vull creure que representa: Esquerra, Republica, Catalunya.
dimarts, 17 d’octubre del 2006
reflexió sobre les nacions
L'altre dia algú es demanava perquè els ultranacionalistes espanyols no diuen d'ells mateixos que són nacionalistes. Aquesta pregunta, banal, m'ha motivat a reflexionar. La resposta que m'ha passat pel cap immediatament és que els radicals de debó no diuen mai d'ells mateixos que són radicals.
Aclareixo: el nacionalisme no és un radicalisme. Els ultres sí que ho són.
Amb això, però no anem enlloc. És una resposta que en un fòrum obert no passa de ser més llenya al foc. Els fòrums oberts són un espai de trobada per a ultres de tota raça i condició i, en definitiva, els debats acaben reduïts a desqualificacions, insults i atacs personals.
Els fòrums oberts on es debaten qüestions ideològiques acaben sent olles de grills on no se'n treu cap conclusió Aquests fòrums farten i, si es té la pell fina, emprenyen. Però és que són diàlegs de sord, o frontons que reboten totes les pilotes.
El problema de les ideologies polítiques és que anant al fons, totes parteixen d'alguna premisa dogmàtica, d'una creença, d'un principi o d'una divisa fonamental que els partidaris de la ideologia consideren indiscutible.
En el cas dels nacionalismes es tracta de posar la nació com a valor fonamental i inqüestionable, amb certs atributs addicionals definitoris. Això vol dir que una mateixa nació pot provocar diferents nacionalismes. Exemple evident: es pot ser nacionalista d'esquerres o de dretes.En el cas català es diu que existeixen tans nacionalismes con nacionalistes: el famós tants caps, tants barrets.
El nacionalisme, diccionari en ma, és el moviment social que pretén per a la nació el màxim de sobirania. Això vol dir que en el cas de nacions sense estat el nacionalisme és, en puritat, independentista. En l'extrem, per als estats nació, és l'imperialisme.
A què porta això? a que no hi ha debat possible entre independentisme i imperialisme. Es neguen mútuament. No hi ha un acord possible quan debaten un nacionalista espanyol i un de català.
El cas és que tots dos són capaços d'argumentar amb precisió i fins hi tot amb lògica matemàtica. L'absurd rau en que es parteix de premises històriques, de valors morals o ètics o de principis polítics, filosòfics o religiosos.
Les operacions lògiques utilitzen els valors cert i fals, en informàtica s'amplien per tenir en compte el valor nul. El nul afegeix indeterminació als "i lògics" i "o lògics". Els raonaments que parteixen de premises històriques, valors morals, filosòfics, religiosos, ètics contenen indeterminació en ells mateixos. Afirmar que catalunya és Espanya és una opinió. No una premisa indiscutible. Igualment és una opinió dir que Espanya és un estat plurinacional. O que els Països Catalans són una nació, o que Espanya és única i indissoluble. Agradi o no agradi, tot això només són opinions. Hi han estructures polítiques que reforcen alguna d'aquestes afirmacions, però ni són inmutables ni, i aquesta també és una opinió, no hi ha res de transcendent en tot això. la meva opinió és que no hi ha res de transcendent en les nacions.
Una nació és, en essència, un grup que s'autoanomena així i que és reconegut com a tal per altres grups. Els estats-nació reconeixen a altres estats nació i, depenent del cas, reconeixen a nacions sense estat. Les nacions sense estat reconeixen a altres nacions sense estat i, en molts casos als estats-nació. No és cert que nació coincideixi amb estat.
Una nació apreix quan hi ha un grup que s'identifica com a nació i és reconegut per altres nacions com a tal.
El que fa desapareixer una nació és que cap altre nació la reconegui com a tal, i que aquesta no tingui prou força per a canviar aquesta percepció.
No és una qüestió d'història. És una qüestió de força i de poder polític. En el nostre món l'estat-nació és, segurament, la millor forma de garantir aquesta percepció. No la única.
Un estat, però, és només una estructura administrativa. Un model organitzatiu. Sobre aquesta estructura hi ha una direcció política que en determina els objectius. Aquests objectius són diversos: garantir serveis, creixement econòmic, supervivència de cert model social, adaptació a canvis geopolítics, estabilitat de mercats, gestió medioambiental...
Dit així sona molt mecànic. No ho és. Les dinàmiques socials son extemadament complexes i van del macro al micro. De la psicologia a la geopolítica. Del individuu al canvi climàtic.
La reorganització dels estats, les separacions de regions per esdevenir estats, les unions d'estats en tractats internacionals es poden veure des d'una òptica de transcendència o des d'una òptica funcional. Totes dues opcions són igual de vàlides, o no vàlides, perquè també són opinions.
des d'un punt de vista funcional, L'independentisme o l'imperialisme són dues cares de la geopolítica. No hi ha més rao en un o altre. La justificació de tots dos no és la història. La justificació és el benefici de qui l'exerceix. Aquest benefici el determina la propia nació. Al final, es tracta de dinàmica de grups. Grups grans, això sí. Amb estructures complexes.
Tota l'anàlisi anterior he intentat fer-la de forma desapassionada, el problema rau en que la identitat nacional és quelcom que matisa la identitat personal. Es tracta de quelcom molt íntim i que està allà en major o menor grau. Quan la identitat nacional entra en conflicte amb la realitat dels estats i de les fronteres és inevitable que apareguin sentiments i emocions contradictoris i apassionats. Si, a més, es considera que hi han valors i transcendència en la nació, aleshores sembla gairebé inevitable que la raó es posi al servei dels sentiments. La intel·ligència permet justificar raonablement opinions oposades No hi ha res més fàcil que autojustificar-se. És un mecanisme psicològic que ens permet sobreviure enmig de les contradiccions de la vida. En molts casos és sa i es necessari.
I quina conclusió se'n treu de tot això? cap. la força és l'argument dels forts. Quan no es dóna el cas del recurs a la força, com ara i aquí, aleshores cal anar a les paraules. Pot haver-hi respecte, debat, discussió, diàleg, però quan les posicions son enfrontades, no ens enganyem, el màxim al que podem aspirar és a la tolerància mútua o a que l'agressió es limiti a ser verbal. Només un il·lús pòt esperar convencer als contraris amb raonaments "lògics".
La meva nació és Catalunya. Catalunya som un grup de gent a un territori. Els valors que crec que representa Catalunya son els de llibertat, igualtat i justicia. Per Catalunya vull un estat propi. No calen més explicacions.
Aclareixo: el nacionalisme no és un radicalisme. Els ultres sí que ho són.
Amb això, però no anem enlloc. És una resposta que en un fòrum obert no passa de ser més llenya al foc. Els fòrums oberts són un espai de trobada per a ultres de tota raça i condició i, en definitiva, els debats acaben reduïts a desqualificacions, insults i atacs personals.
Els fòrums oberts on es debaten qüestions ideològiques acaben sent olles de grills on no se'n treu cap conclusió Aquests fòrums farten i, si es té la pell fina, emprenyen. Però és que són diàlegs de sord, o frontons que reboten totes les pilotes.
El problema de les ideologies polítiques és que anant al fons, totes parteixen d'alguna premisa dogmàtica, d'una creença, d'un principi o d'una divisa fonamental que els partidaris de la ideologia consideren indiscutible.
En el cas dels nacionalismes es tracta de posar la nació com a valor fonamental i inqüestionable, amb certs atributs addicionals definitoris. Això vol dir que una mateixa nació pot provocar diferents nacionalismes. Exemple evident: es pot ser nacionalista d'esquerres o de dretes.En el cas català es diu que existeixen tans nacionalismes con nacionalistes: el famós tants caps, tants barrets.
El nacionalisme, diccionari en ma, és el moviment social que pretén per a la nació el màxim de sobirania. Això vol dir que en el cas de nacions sense estat el nacionalisme és, en puritat, independentista. En l'extrem, per als estats nació, és l'imperialisme.
A què porta això? a que no hi ha debat possible entre independentisme i imperialisme. Es neguen mútuament. No hi ha un acord possible quan debaten un nacionalista espanyol i un de català.
El cas és que tots dos són capaços d'argumentar amb precisió i fins hi tot amb lògica matemàtica. L'absurd rau en que es parteix de premises històriques, de valors morals o ètics o de principis polítics, filosòfics o religiosos.
Les operacions lògiques utilitzen els valors cert i fals, en informàtica s'amplien per tenir en compte el valor nul. El nul afegeix indeterminació als "i lògics" i "o lògics". Els raonaments que parteixen de premises històriques, valors morals, filosòfics, religiosos, ètics contenen indeterminació en ells mateixos. Afirmar que catalunya és Espanya és una opinió. No una premisa indiscutible. Igualment és una opinió dir que Espanya és un estat plurinacional. O que els Països Catalans són una nació, o que Espanya és única i indissoluble. Agradi o no agradi, tot això només són opinions. Hi han estructures polítiques que reforcen alguna d'aquestes afirmacions, però ni són inmutables ni, i aquesta també és una opinió, no hi ha res de transcendent en tot això. la meva opinió és que no hi ha res de transcendent en les nacions.
Una nació és, en essència, un grup que s'autoanomena així i que és reconegut com a tal per altres grups. Els estats-nació reconeixen a altres estats nació i, depenent del cas, reconeixen a nacions sense estat. Les nacions sense estat reconeixen a altres nacions sense estat i, en molts casos als estats-nació. No és cert que nació coincideixi amb estat.
Una nació apreix quan hi ha un grup que s'identifica com a nació i és reconegut per altres nacions com a tal.
El que fa desapareixer una nació és que cap altre nació la reconegui com a tal, i que aquesta no tingui prou força per a canviar aquesta percepció.
No és una qüestió d'història. És una qüestió de força i de poder polític. En el nostre món l'estat-nació és, segurament, la millor forma de garantir aquesta percepció. No la única.
Un estat, però, és només una estructura administrativa. Un model organitzatiu. Sobre aquesta estructura hi ha una direcció política que en determina els objectius. Aquests objectius són diversos: garantir serveis, creixement econòmic, supervivència de cert model social, adaptació a canvis geopolítics, estabilitat de mercats, gestió medioambiental...
Dit així sona molt mecànic. No ho és. Les dinàmiques socials son extemadament complexes i van del macro al micro. De la psicologia a la geopolítica. Del individuu al canvi climàtic.
La reorganització dels estats, les separacions de regions per esdevenir estats, les unions d'estats en tractats internacionals es poden veure des d'una òptica de transcendència o des d'una òptica funcional. Totes dues opcions són igual de vàlides, o no vàlides, perquè també són opinions.
des d'un punt de vista funcional, L'independentisme o l'imperialisme són dues cares de la geopolítica. No hi ha més rao en un o altre. La justificació de tots dos no és la història. La justificació és el benefici de qui l'exerceix. Aquest benefici el determina la propia nació. Al final, es tracta de dinàmica de grups. Grups grans, això sí. Amb estructures complexes.
Tota l'anàlisi anterior he intentat fer-la de forma desapassionada, el problema rau en que la identitat nacional és quelcom que matisa la identitat personal. Es tracta de quelcom molt íntim i que està allà en major o menor grau. Quan la identitat nacional entra en conflicte amb la realitat dels estats i de les fronteres és inevitable que apareguin sentiments i emocions contradictoris i apassionats. Si, a més, es considera que hi han valors i transcendència en la nació, aleshores sembla gairebé inevitable que la raó es posi al servei dels sentiments. La intel·ligència permet justificar raonablement opinions oposades No hi ha res més fàcil que autojustificar-se. És un mecanisme psicològic que ens permet sobreviure enmig de les contradiccions de la vida. En molts casos és sa i es necessari.
I quina conclusió se'n treu de tot això? cap. la força és l'argument dels forts. Quan no es dóna el cas del recurs a la força, com ara i aquí, aleshores cal anar a les paraules. Pot haver-hi respecte, debat, discussió, diàleg, però quan les posicions son enfrontades, no ens enganyem, el màxim al que podem aspirar és a la tolerància mútua o a que l'agressió es limiti a ser verbal. Només un il·lús pòt esperar convencer als contraris amb raonaments "lògics".
La meva nació és Catalunya. Catalunya som un grup de gent a un territori. Els valors que crec que representa Catalunya son els de llibertat, igualtat i justicia. Per Catalunya vull un estat propi. No calen més explicacions.
diumenge, 15 d’octubre del 2006
inici de campanya
Aquesta nit comença la campanya electoral. És un formalisme. La campanya fa moltes setmanes que ha començat. podriem dir que la campanya va començar l'endemà mateix del referendum de l'estatutet. Em fa la impressió que aquesta campanya serà molt més com són les campanyes arreu del mon. Una competició per veure qui llemça més draps bruts i més forts. L'oasi català, si algun cop ha existit, també ha desaparegut. Per començar, avui DVD de CiU contra el tripartit. No l'he vist el DVD en qüestió, però prou polseguera està aixecant.
Les coses, però, s'aclaren. El PP és l'espanyolisme de referència. El PSC és l'ambigüetat nacional i social calculada. IC és... què coi és IC? CiU i ERC es disputen un espai nacionalista encara que mentres que CiU ha afiançat l'espai nacionalista conservador, ERC lluita per construir l'espai nacionalista d'esquerres.
Hi han alguns outsiders francament divertits. Els "ciudadanos de catalunya" han recuperat el vell discurs de l'espanyolisme ultra disfressat de no-nacionalisme que en és un anti-nacionalisme català visceral. El discurs del "sóc ciutadà del món, per tant, no nacionalista" i que és "Sóc espanyol i anticatalanista". El discurs d'aquests personatges és mot antic i per ell han passat el PP i el PSC. Aquests, però, ara no amaguen que són espanyolistes ultres el PP i que hi ha un corrent catalanista i altre espanyoliste al PSC. Cosa que és d'agraïr perquè no prenen per tontos al personal, si més no, en això.
En fi. Si a algú li pica que en una institució oficial onegi només la bandera de Catalunya, que no digui que la solució no-nacionalista és posar la bandera d'Espanya. Si de cas que no n'onegi cap, o com a molt, la del poble o ciutat... I si algú es diu no nacionalista , que reconegui el dret dels esportistes a triar si volen participar o no amb una selecció nacional i que no estiguin exposats a una sanció cas de negar-s'hi...
Bé... és igual. Aquests personatges no treuran cap diputat però debilitaran a PSC i PP.
Canvi de tema. Trobada amb familiars que feia temps que no ens veiem. Nous membres a la família. Per sort, d'ençà de l'última trobada, cap baixa. El temps passa poc a poc, però inexorable. Els nens són una mica més grans. Els grans som una mica més vells. Els vells encara no es mereixen que els diguin així. Nets, pares, avis. Pares i fills. Oncles, cosins, nebots. Germans. Casats i solters. Parelles. Esperances. Il·lusions. Cases noves. Bons talls de carn i crits dels nens que juguen. Tres gossos corrent! Bon vi! Riures. Alegria.
Una certa recança al tornar. Sempre he trobat a faltar en aquestes trobades tan grans el moment i l'espai petit, per parlar tranquilament d'alguna cosa sense importància Per recordar el fill que era amb els meus pares. El cosí, el nebot. Per parlar llargament de com t'ha anat la vida. Per recordar-nos a tots plegats que ens hem estimat i que encara ens estimem.
El temps passa poc a poc, però inexorable. Ens allunyem un altre cop i cadacú és a casa seva. Potser farem una altre trobada aviat. Potser tindrem temps llavors per palar més en calma. Segurament no. El temps passa i els vells lligams ara són diferents.
Vaig connectar amb la meva família a través dels meus pares. Ara connectem al nostre fill a la seva. Ell apren que hi ha més gent que la mama i el papa i que tots l'estimen.
Quan erem petits erem les fulles de l'arbre familiar. Ara no som fulles de l'arbre. Ara, la meva dona i jo, en som una de les branques. Amb el temps, si Déu vol, en serem el tronc. Un arbre enmig d'un bosc.
Les coses, però, s'aclaren. El PP és l'espanyolisme de referència. El PSC és l'ambigüetat nacional i social calculada. IC és... què coi és IC? CiU i ERC es disputen un espai nacionalista encara que mentres que CiU ha afiançat l'espai nacionalista conservador, ERC lluita per construir l'espai nacionalista d'esquerres.
Hi han alguns outsiders francament divertits. Els "ciudadanos de catalunya" han recuperat el vell discurs de l'espanyolisme ultra disfressat de no-nacionalisme que en és un anti-nacionalisme català visceral. El discurs del "sóc ciutadà del món, per tant, no nacionalista" i que és "Sóc espanyol i anticatalanista". El discurs d'aquests personatges és mot antic i per ell han passat el PP i el PSC. Aquests, però, ara no amaguen que són espanyolistes ultres el PP i que hi ha un corrent catalanista i altre espanyoliste al PSC. Cosa que és d'agraïr perquè no prenen per tontos al personal, si més no, en això.
En fi. Si a algú li pica que en una institució oficial onegi només la bandera de Catalunya, que no digui que la solució no-nacionalista és posar la bandera d'Espanya. Si de cas que no n'onegi cap, o com a molt, la del poble o ciutat... I si algú es diu no nacionalista , que reconegui el dret dels esportistes a triar si volen participar o no amb una selecció nacional i que no estiguin exposats a una sanció cas de negar-s'hi...
Bé... és igual. Aquests personatges no treuran cap diputat però debilitaran a PSC i PP.
Canvi de tema. Trobada amb familiars que feia temps que no ens veiem. Nous membres a la família. Per sort, d'ençà de l'última trobada, cap baixa. El temps passa poc a poc, però inexorable. Els nens són una mica més grans. Els grans som una mica més vells. Els vells encara no es mereixen que els diguin així. Nets, pares, avis. Pares i fills. Oncles, cosins, nebots. Germans. Casats i solters. Parelles. Esperances. Il·lusions. Cases noves. Bons talls de carn i crits dels nens que juguen. Tres gossos corrent! Bon vi! Riures. Alegria.
Una certa recança al tornar. Sempre he trobat a faltar en aquestes trobades tan grans el moment i l'espai petit, per parlar tranquilament d'alguna cosa sense importància Per recordar el fill que era amb els meus pares. El cosí, el nebot. Per parlar llargament de com t'ha anat la vida. Per recordar-nos a tots plegats que ens hem estimat i que encara ens estimem.
El temps passa poc a poc, però inexorable. Ens allunyem un altre cop i cadacú és a casa seva. Potser farem una altre trobada aviat. Potser tindrem temps llavors per palar més en calma. Segurament no. El temps passa i els vells lligams ara són diferents.
Vaig connectar amb la meva família a través dels meus pares. Ara connectem al nostre fill a la seva. Ell apren que hi ha més gent que la mama i el papa i que tots l'estimen.
Quan erem petits erem les fulles de l'arbre familiar. Ara no som fulles de l'arbre. Ara, la meva dona i jo, en som una de les branques. Amb el temps, si Déu vol, en serem el tronc. Un arbre enmig d'un bosc.
dimecres, 11 d’octubre del 2006
blocs enllaçats
Hi ha qui diu que molts blocs s'escriuen per satisfer l'exhibicionisme del seu autor. És possible que així sigui en molts casos. Ara mateix em costa dir si el component d'exhibicionisme que ha motivat aquest bloc és el traç gròs o només un petit matís. En qualsevol cas, avui he fet una cerca amb Google de les webs que tinc penjades i he descobert que, almenys hi han tres blocs personals on apareixo esmentat i, adhuc, enllaçat: El bloc del Xavi Mir, de quan em vaig apuntar a la campanya del Jo també vull un estat propi"; el bloc del Pere Quark, que no se com m'hi ha posat però que ha encertat que sóc "tecnòleg", republicà i de Sants (Qui és el pere Quark? ens coneixem?) i el bloc de GloMayol, que cita una participació meva al Racó, de quan la campanya contra l'estatutet...
A més, un company de feina m'ha posat en una llista de correu de gent que podria estar interessada en el seu bloc personal, que pretén fer evolucionar per a que esdevingui un bloc més social que personal.
Gràcies a tots ells per esmentar-me!
I en justa reciprocitat des d'avui el Xavi i el Pere apareixeran als enllaços de l'esquerra.
A més, un company de feina m'ha posat en una llista de correu de gent que podria estar interessada en el seu bloc personal, que pretén fer evolucionar per a que esdevingui un bloc més social que personal.
Gràcies a tots ells per esmentar-me!
I en justa reciprocitat des d'avui el Xavi i el Pere apareixeran als enllaços de l'esquerra.
dimarts, 10 d’octubre del 2006
Selecció nacional
El diumenge passat es va jugar el partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi. Resultat: dos a dos. 56000 assistents de públic i més de mig milió per la televisió. El partit ha provocat, com era d'esperar, rebombori i discussions.
A mi m'ha cridat molt l'atenció que algunes veus diuen que cal separar esport i política.
És possible separar esport i política quan es parla de seleccions nacionals? Qualsevol partit de qualsevol selecció nacional és un acte d'afirmació nacionalista. No es parla de la selecció de la federació de l'esport X del lloc Y. No. Es parla de la selecció nacional d'Y. Els media transmeten el missatge de que els triomfs i derrotes de la selecció nacional ho són de tot el país. Segons els media, tothom s'atura quan juga la selecció nacional. És nacionalisme en estat pur.
Però és molt més que això. Política en l'esport se n'ha fet sempre. Els grecs aturaven les seves guerres per celebrar els jocs olímpics. Hi ha alguna cosa més netament política que fer la pau o la guerra?
Sense dir que els jocs es dedicaven als déus i, per si fos poc, tenien un dimensió religiosa.
La història contemporània ens parla de jocs olímpics que han estat utilitzats com instrument de propaganda nazi, de reivindicació del black power, que han estat blanc d'atemptats per l'alliberament de Palestina, de boicot USA a la URSS, de boicot URSS a USA, de reconeixement de noves nacions, de certificació de la defunció d'imperis... Hi ha algun lloc a on es pugui trobar més política que a l'esport? Jo no em pregunto si això és bo o dolent, si caldria canviar-ho o no. El que dic és que és així. I que el poder ho sap. I per això algunes seleccions nacionals són potenciades, promogudes, alimentades i glorificades, i d'altres són menystingudes, condemnades, denostades i silenciades.
És així. Hi ha política a l'esport. Els que diuen que no s'ha de barrejar esport i política demanen que una relació antiga de segles es trenqui.
Per que això passés, caldria fer desapareixer el concepte de nacional.
Però és que la política és a tot arreu. Avui he tingut que passar el codi que hem estat desenvolupant per una aplicació que en determina la qualitat. Ho he hagut de fer perquè la metodologia en la que treballem així ho demana. Fins aquí, tot normal.
Però, en realitat, no. El principi sobre el que es basa aquest fet és el següent: "si segueixes les normes, les coses sortiran bé".
Fals. Les coses surten bé si es fan de forma correcta. I, per si fos poc, hi han moltes formes diferents de fer les coses correctament. Fer les coses segons les normes et pot conduir al fracàs. Cal seny, sentit comú, esperit crític.
El que passa és que la organitació s'estructura segons un principi polític: "si segueixes les normes, tot anirà bé". És dir: "obeeix al poder".
Més encara. Un departament de qualitat assegura que les coses es fan segons les normes. I castiga mitjançant informes d'errors crítics, greus o lleus als infractors que no les segueixen. Metodologia és la llei. Qualitat és la policia. No hi ha justícia. El sentit comú és la dissidència.
Bé. Els departaments de metodologia sempre tenen un contacte per a rebre suggerències i millores i corregir els errors i les incongruències entre la crua realitat i el món de fantasia dels models organitzatius.
Al final sempre hi han persones, sempre hi han portes falses i sempre, per sort o per desgràcia, hi ha l'article 26. Aquell que diu que:
A mi m'ha cridat molt l'atenció que algunes veus diuen que cal separar esport i política.
És possible separar esport i política quan es parla de seleccions nacionals? Qualsevol partit de qualsevol selecció nacional és un acte d'afirmació nacionalista. No es parla de la selecció de la federació de l'esport X del lloc Y. No. Es parla de la selecció nacional d'Y. Els media transmeten el missatge de que els triomfs i derrotes de la selecció nacional ho són de tot el país. Segons els media, tothom s'atura quan juga la selecció nacional. És nacionalisme en estat pur.
Però és molt més que això. Política en l'esport se n'ha fet sempre. Els grecs aturaven les seves guerres per celebrar els jocs olímpics. Hi ha alguna cosa més netament política que fer la pau o la guerra?
Sense dir que els jocs es dedicaven als déus i, per si fos poc, tenien un dimensió religiosa.
La història contemporània ens parla de jocs olímpics que han estat utilitzats com instrument de propaganda nazi, de reivindicació del black power, que han estat blanc d'atemptats per l'alliberament de Palestina, de boicot USA a la URSS, de boicot URSS a USA, de reconeixement de noves nacions, de certificació de la defunció d'imperis... Hi ha algun lloc a on es pugui trobar més política que a l'esport? Jo no em pregunto si això és bo o dolent, si caldria canviar-ho o no. El que dic és que és així. I que el poder ho sap. I per això algunes seleccions nacionals són potenciades, promogudes, alimentades i glorificades, i d'altres són menystingudes, condemnades, denostades i silenciades.
És així. Hi ha política a l'esport. Els que diuen que no s'ha de barrejar esport i política demanen que una relació antiga de segles es trenqui.
Per que això passés, caldria fer desapareixer el concepte de nacional.
Però és que la política és a tot arreu. Avui he tingut que passar el codi que hem estat desenvolupant per una aplicació que en determina la qualitat. Ho he hagut de fer perquè la metodologia en la que treballem així ho demana. Fins aquí, tot normal.
Però, en realitat, no. El principi sobre el que es basa aquest fet és el següent: "si segueixes les normes, les coses sortiran bé".
Fals. Les coses surten bé si es fan de forma correcta. I, per si fos poc, hi han moltes formes diferents de fer les coses correctament. Fer les coses segons les normes et pot conduir al fracàs. Cal seny, sentit comú, esperit crític.
El que passa és que la organitació s'estructura segons un principi polític: "si segueixes les normes, tot anirà bé". És dir: "obeeix al poder".
Més encara. Un departament de qualitat assegura que les coses es fan segons les normes. I castiga mitjançant informes d'errors crítics, greus o lleus als infractors que no les segueixen. Metodologia és la llei. Qualitat és la policia. No hi ha justícia. El sentit comú és la dissidència.
Bé. Els departaments de metodologia sempre tenen un contacte per a rebre suggerències i millores i corregir els errors i les incongruències entre la crua realitat i el món de fantasia dels models organitzatius.
Al final sempre hi han persones, sempre hi han portes falses i sempre, per sort o per desgràcia, hi ha l'article 26. Aquell que diu que:
"diu l'article vint-i-sis,
diu l'article vint-i-sis
que en un cas de compromís,
que en un cas de compromís
el califa pot, si cal,
refregar-se l'engonal
i passar-se pels dallonses
totes les lleis del país"
diu l'article vint-i-sis
que en un cas de compromís,
que en un cas de compromís
el califa pot, si cal,
refregar-se l'engonal
i passar-se pels dallonses
totes les lleis del país"
dissabte, 7 d’octubre del 2006
Una nació, una selecció.
Un jutge ha prohibit emetre l'anunci de la plataforma pro-seleccions catalanes. Addueix que hi surten nens i que això pot incitar a les criatures a tenir mals sentiments i odi envers espanya i els espanyols...
No em sorpren gens. No es pot esperar res de certa mena de gent. La simple existència de nacionalistes catalans els fa entrar suors freds. Ells sí que odien.
Tanmateix, cal agraïr-li al jutge la propaganda gratis que ha fet a la plataforma. Si algú en tenia algun dubte, ara per molts està clar. Les seleccions els piquen. Més que mai, seleccions catalanes!
I si no es pot passar l'anunci per la tele, que es passi per Internet. Afegeixo un link a un espai web on he deixat el vídeo i altre material de campanya de la plataforma.
Mira que són pesats... i cal tornar-ho a explicar...
Una Nació, una Selecció!!!!
No em sorpren gens. No es pot esperar res de certa mena de gent. La simple existència de nacionalistes catalans els fa entrar suors freds. Ells sí que odien.
Tanmateix, cal agraïr-li al jutge la propaganda gratis que ha fet a la plataforma. Si algú en tenia algun dubte, ara per molts està clar. Les seleccions els piquen. Més que mai, seleccions catalanes!
I si no es pot passar l'anunci per la tele, que es passi per Internet. Afegeixo un link a un espai web on he deixat el vídeo i altre material de campanya de la plataforma.
Mira que són pesats... i cal tornar-ho a explicar...
Una Nació, una Selecció!!!!
dimecres, 4 d’octubre del 2006
nova esquerra
Avui xerrava amb un company del comitè sobre els partits d'esquerra i em feia el comentari de com aquests partits semblen haver abdicat de la seva tasca de representació de la classe treballadora. I de l'aparició de la classe política, no com a representants de cap grup social, sinó com a representants d'ells mateixos.
Això no és només és un joc de paraules i aquesta és una part del problema: els partits d'esquerra no representen la classe treballadora, sinó que es representen a ells mateixos; i a més, tinc la sensació, quan observo l'ambient en el que desenvolupo la meva activitat laboral, que molts companys han renunciat a considerar-se a ells mateixos classe treballadora, potser degut a l'aburgesament i les comoditats. No se si això és generalitzat, però com hipòtesi és versemblant. Em comentava que malgrat tot, es plantejava en militar en un partit d'esquerra.
La sensació és que després del desconcert per la caiguda del mur (aviat serà el 17è aniversari del 9 de novembre del 1989), l'esquerra ha perdut referents. Ha passat a ser una amalgama de lluites, des de l'ecologisme al feminisme, passant pel pacifisme i el multiculturalisme, i una dotzena d'altres ismes; i ha renunciat al conflicte entre la classe obrera i el capital, amb el pretext del canvi en les formes del treball i la evolució de la classe obrera cap a alguna cosa diferent.
La meva impressió és que l'alternativa al sistema està passant de les mans de l'esquerra tradicional a una mena d'anarquisme difús, diferent del socialisme llibertari. Quelcom que podriem dir que es representa per gent com Noam Chomsky, Naomi Klein o Toni Negri. Una esquerra anti-sistema, que no es refia dels partits d'esquerra tradicionals, o potser hauria de dir socialdemòcrates, i que proposa l'autoorganització i el flux lliure d'informació com a estructures organitzatives de base. Una nova esquerra que és cristal·litza en el moviment internacional contra la globalització neoliberal. Polifacètica i tan diversa que pot ser contradictòria.
Els darrers tres anys han estat els de la reforma de l'estatut i aquest debat estatalista a tapat el soroll de fons creixent del moviment antiglobalització a Catalunya. Barcelona s'estava convertint en un dels punts de trobada fix dels grups antiglobalització, i el debat de l'estatut també s'ha endut això. Curiosament, contra Aznar, la dissidència va creixer però ara, amb "l'esquerra" governant en totes les estructures estatals, la movilització ha decaigut. Barcelona sembla estar fora del circuit altermundialista. Del discurs de l'aliança de les civilitzacions el PSOE n'ha fet una bandera de la política exterior. La impressió és que els moviments no guvernamentals han vist com els prenien el discurs i ara estan desorientats. El govern no era part del sistema? Encara que està clar que l'aliança de civilitzacions només és política de saló, no és millor això que res? cal lluitar també contra aquest govern que ha fet seu cert discurs altermundialista? encara que això només sigui de saló?
Doncs segurament sí. Aquest diumenge passat va haver una manifestació a Barcelona amb el lema "No tindràs una casa en la puta vida". És això, no? és el vell conflicte. Els rics, poderosos, capital, amos del sistema... que acapara tot contra pobres, dèbils, classe obrera, exclosos del sistema que no tenen res i el poc que tenen ho perden per la cobdícia dels primers. És el vell conflicte que torna a manifestar-se de nou a casa nostra després d'uns anys d'aparent pau social. De discurs triomfalista i propaganda neoliberal, però de pujades constants de preus de productes bàsics, de transport, d'habitatge, d'estancament de salaris, de precarització laboral, de destrucció del medi ambient proper, d'arribada creixent de mà d'obra barata, de degradació creixent de serveis públics, de reconversió de monopolis estatals a monopolis privats. Uns anys en els que la classe obrera aburgesada que era, i és encara, el grup majoritari del teixit social va reduïnt el seu nombre progressivament i està descobrint ara que si bé alguns poden pujar a la classe alta i acomodada, la major part, en canvi veu com poc a poc es baixa cap a l'exclusió. Aquest degoteig lent però implacable està produïnt-se avui.
L'estatutet ha estat una oportunitat perduda, però ha estat molt pitjor que això: s'ha consumit molta energia en aquest procés que ha estat massa llarg i penòs per la miqueta de cosa que se n'ha tret. Els moviments socials han rebut també el cop. Els governs "d'esquerra" han segrestat el discurs i, en certa forma, han desmobilitzat a la dissidència. S'ha produït una desconnexió del altermundialisme, en part per la intensitat del discurs estatutari però, sobretot, perquè resulta cada cop més evident que la globalització neoliberal comença a passar la seva factura aquí mateix i no cal anar massa lluny a buscar fronts de combat.
Espero que ens els propers mesos veurem un rearmament del moviment alternatiu. Cal que recuperi el discurs i el terreny. Hem de concentrar-nos. Preparar-nos per a la lluita i els temps difícils que s'acosten. Haurem de fer servir la imaginació. No n'hi ha prou amb anar a votar.
Això no és només és un joc de paraules i aquesta és una part del problema: els partits d'esquerra no representen la classe treballadora, sinó que es representen a ells mateixos; i a més, tinc la sensació, quan observo l'ambient en el que desenvolupo la meva activitat laboral, que molts companys han renunciat a considerar-se a ells mateixos classe treballadora, potser degut a l'aburgesament i les comoditats. No se si això és generalitzat, però com hipòtesi és versemblant. Em comentava que malgrat tot, es plantejava en militar en un partit d'esquerra.
La sensació és que després del desconcert per la caiguda del mur (aviat serà el 17è aniversari del 9 de novembre del 1989), l'esquerra ha perdut referents. Ha passat a ser una amalgama de lluites, des de l'ecologisme al feminisme, passant pel pacifisme i el multiculturalisme, i una dotzena d'altres ismes; i ha renunciat al conflicte entre la classe obrera i el capital, amb el pretext del canvi en les formes del treball i la evolució de la classe obrera cap a alguna cosa diferent.
La meva impressió és que l'alternativa al sistema està passant de les mans de l'esquerra tradicional a una mena d'anarquisme difús, diferent del socialisme llibertari. Quelcom que podriem dir que es representa per gent com Noam Chomsky, Naomi Klein o Toni Negri. Una esquerra anti-sistema, que no es refia dels partits d'esquerra tradicionals, o potser hauria de dir socialdemòcrates, i que proposa l'autoorganització i el flux lliure d'informació com a estructures organitzatives de base. Una nova esquerra que és cristal·litza en el moviment internacional contra la globalització neoliberal. Polifacètica i tan diversa que pot ser contradictòria.
Els darrers tres anys han estat els de la reforma de l'estatut i aquest debat estatalista a tapat el soroll de fons creixent del moviment antiglobalització a Catalunya. Barcelona s'estava convertint en un dels punts de trobada fix dels grups antiglobalització, i el debat de l'estatut també s'ha endut això. Curiosament, contra Aznar, la dissidència va creixer però ara, amb "l'esquerra" governant en totes les estructures estatals, la movilització ha decaigut. Barcelona sembla estar fora del circuit altermundialista. Del discurs de l'aliança de les civilitzacions el PSOE n'ha fet una bandera de la política exterior. La impressió és que els moviments no guvernamentals han vist com els prenien el discurs i ara estan desorientats. El govern no era part del sistema? Encara que està clar que l'aliança de civilitzacions només és política de saló, no és millor això que res? cal lluitar també contra aquest govern que ha fet seu cert discurs altermundialista? encara que això només sigui de saló?
Doncs segurament sí. Aquest diumenge passat va haver una manifestació a Barcelona amb el lema "No tindràs una casa en la puta vida". És això, no? és el vell conflicte. Els rics, poderosos, capital, amos del sistema... que acapara tot contra pobres, dèbils, classe obrera, exclosos del sistema que no tenen res i el poc que tenen ho perden per la cobdícia dels primers. És el vell conflicte que torna a manifestar-se de nou a casa nostra després d'uns anys d'aparent pau social. De discurs triomfalista i propaganda neoliberal, però de pujades constants de preus de productes bàsics, de transport, d'habitatge, d'estancament de salaris, de precarització laboral, de destrucció del medi ambient proper, d'arribada creixent de mà d'obra barata, de degradació creixent de serveis públics, de reconversió de monopolis estatals a monopolis privats. Uns anys en els que la classe obrera aburgesada que era, i és encara, el grup majoritari del teixit social va reduïnt el seu nombre progressivament i està descobrint ara que si bé alguns poden pujar a la classe alta i acomodada, la major part, en canvi veu com poc a poc es baixa cap a l'exclusió. Aquest degoteig lent però implacable està produïnt-se avui.
L'estatutet ha estat una oportunitat perduda, però ha estat molt pitjor que això: s'ha consumit molta energia en aquest procés que ha estat massa llarg i penòs per la miqueta de cosa que se n'ha tret. Els moviments socials han rebut també el cop. Els governs "d'esquerra" han segrestat el discurs i, en certa forma, han desmobilitzat a la dissidència. S'ha produït una desconnexió del altermundialisme, en part per la intensitat del discurs estatutari però, sobretot, perquè resulta cada cop més evident que la globalització neoliberal comença a passar la seva factura aquí mateix i no cal anar massa lluny a buscar fronts de combat.
Espero que ens els propers mesos veurem un rearmament del moviment alternatiu. Cal que recuperi el discurs i el terreny. Hem de concentrar-nos. Preparar-nos per a la lluita i els temps difícils que s'acosten. Haurem de fer servir la imaginació. No n'hi ha prou amb anar a votar.
dilluns, 2 d’octubre del 2006
Busot
Apunt ràpid per posar la nova adreça del Busot, amb domini .ca (del Canadà!).
El Busot és el meu confidencial de referència.
Els confidencials són aquestes pàgines anònimes que es dediquen a destapar els draps bruts, les picabaralles, le punyalades i el joc brut que hi han als partits de portes endins. Les relacions semi-mafioses dels seus dirigents, les discrepàncies entre discursos i fets... Tota la merda que els partits proven d'amagar i que no deixen que arribi als mitjans; o que tergiversen per a fer-ne un discurs del país de les meravelles. Aquests mitjans "oficials" que s'autoproclamen "seriosos", "independents" o "imparcials" i que són més que cap altre, la veu del seu amo...
Els confidencials són el revers de tot això. Poden mentir? sens dubte. Si els mitjans oficials prou que ho fan, perquè els confidencials no ho haurien de fer? Com sempre, cal jutjar per decidir si les notícies o rumors són versemblants. Si més no, els confidencials apel·len al sentit crític dels seus lectors. Els mitjans oficials, els grans media, en canvi, actúen com maquinàries d'adoctrinament i de massives rentadores de cervell. Aquesta és la missió que els han encomanat els partits.
Bé, aquests confidencials també acostumen a estar dins una òrbita política i està clar que Busot és sobiranista i pro ERC. De totes formes, com he dit abans, el que cal és tenir criteri i jutjar el grau de versemblança de les notícies, fets i rumors que comenten els confidencials.
Doncs això, canvi d'adreça al Busot. Al Canadà, per evitar que l'espionatge de CiU i PSC trobi els talps! que segur que aquests tenen vigilat el domini .cat
Un últim comentari: ara el Mas diu que promet davant notari que no pactarà mai amb el PP.
A la política catalana la forma fàcil de fer vots ara és fotre's amb els Piqué boys. El PSC ho va fer a la campanya de l'estatutet ("Sí, guanya catalunya. No, guanya el PP.") , I ara el Mas jura que no pactarà amb els empestats. Cert que les notícies sobre les presions per part del PP a certs testimonis del cas 11/m per intentar donar una mica de cos a la fantàstica teoria de la conspiració a tres bandes entre ETA, Al-Qaeda i el PSOE no ajuda gaire a fer-los més presentables, però resulta trist que el gran argument de campanya sigui matxacar al PP, per porcs que siguin.
En aquest sentit, la política catalana va degenerant cap a la imbecil·litat manifesta.
En fi. Els pobles tenen els governs que es mereixen.
Fa por pensar que ens mereixem això.
El Busot és el meu confidencial de referència.
Els confidencials són aquestes pàgines anònimes que es dediquen a destapar els draps bruts, les picabaralles, le punyalades i el joc brut que hi han als partits de portes endins. Les relacions semi-mafioses dels seus dirigents, les discrepàncies entre discursos i fets... Tota la merda que els partits proven d'amagar i que no deixen que arribi als mitjans; o que tergiversen per a fer-ne un discurs del país de les meravelles. Aquests mitjans "oficials" que s'autoproclamen "seriosos", "independents" o "imparcials" i que són més que cap altre, la veu del seu amo...
Els confidencials són el revers de tot això. Poden mentir? sens dubte. Si els mitjans oficials prou que ho fan, perquè els confidencials no ho haurien de fer? Com sempre, cal jutjar per decidir si les notícies o rumors són versemblants. Si més no, els confidencials apel·len al sentit crític dels seus lectors. Els mitjans oficials, els grans media, en canvi, actúen com maquinàries d'adoctrinament i de massives rentadores de cervell. Aquesta és la missió que els han encomanat els partits.
Bé, aquests confidencials també acostumen a estar dins una òrbita política i està clar que Busot és sobiranista i pro ERC. De totes formes, com he dit abans, el que cal és tenir criteri i jutjar el grau de versemblança de les notícies, fets i rumors que comenten els confidencials.
Doncs això, canvi d'adreça al Busot. Al Canadà, per evitar que l'espionatge de CiU i PSC trobi els talps! que segur que aquests tenen vigilat el domini .cat
Un últim comentari: ara el Mas diu que promet davant notari que no pactarà mai amb el PP.
A la política catalana la forma fàcil de fer vots ara és fotre's amb els Piqué boys. El PSC ho va fer a la campanya de l'estatutet ("Sí, guanya catalunya. No, guanya el PP.") , I ara el Mas jura que no pactarà amb els empestats. Cert que les notícies sobre les presions per part del PP a certs testimonis del cas 11/m per intentar donar una mica de cos a la fantàstica teoria de la conspiració a tres bandes entre ETA, Al-Qaeda i el PSOE no ajuda gaire a fer-los més presentables, però resulta trist que el gran argument de campanya sigui matxacar al PP, per porcs que siguin.
En aquest sentit, la política catalana va degenerant cap a la imbecil·litat manifesta.
En fi. Els pobles tenen els governs que es mereixen.
Fa por pensar que ens mereixem això.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)