Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Fa sis anys del referèndum del primer d'octubre. Ahir, 30 de setembre, en va fer 18 de l'aprovació del projecte de nou estatut de Catalunya. Aquell estatut de caire confederal que va anar a Madrid, on va ser retallat i ribotat, i que va tornar convertit en un estatut  autonòmic,  que va ser aprovat, amb desgana en un referèndum, i encara va tornar a ser retallat pel tribunal constitucional, fent que la comunitat autònoma de Catalunya sigui, a dia d'avui, la única que no té un estatut d'autonomia aprovat pel propi Parlament.

El fet és, per tant, que  Catalunya és la menys autònoma de les comunitats autònomes. Ho és des de 2010, quan es va fer pública la sentència de l'estatut.

Perquè Catalunya representa el 23% dels PIB espanyol. Els Països Catalans, en conjunt, subvencionen a la resta de l'estat. En particular al projecte imperial madrileny. Espanya ens roba, i Madrid ens escanya.

Amb l'espurna de la sentència de l'estatut, i la constatació del maltractament per part de l'estat, l'independentisme català va passar a ser la força política central. Any rere any,  el moviment independentista va aconseguir mobilitzacions cada cop més massives i més ben organitzades: Els referèndums popular que van començar a Arenys de Munt, les manifestacions de l'11 de setembre, La Via Catalana, la consulta del 9 de novembre de 2014... 

L'estat va oposar les seves clavegueres a aquest moviment legítim, democràtic i, essencialment, legal perquè un dels criteris va ser, precisament, el passar de "de llei a llei". Sempre es va dir que hi hauria un moment de trencament de legalitat, però que aquest moment només havia de ser-ne un, el de la DUI. Això és el que va passar amb les lleis de desconnexió i referèndum del 6 i el 7 de setembre de 2017, que van ser la DUI de facto. Les clavegueres de l'estat, però, encara van intentar un darrer cop: els atemptats de les Rambles i de Cambrils, del 17 d'agost. Un "pequeño susto a Catalunya" en paraules del comissari Villarejo. Un "pequeño susto", tràgic. Espanya, de nou, tacant-se les mans de sang en nom de la seva perversa i maleïda "sagrada unidad", per a major glòria i benefici de les seves elits feixistes.

Aquell atac sagnant no va impedir la DUI. Com tampoc els fets a la conselleria d'economia del 20 de setembre, i l'intent d'assalt de la seu de la CUP per part de la policia espanyola van aturar la maquinària del referèndum. 

El primer d'octubre, es va poder votar. Tot i que la policia espanyola, que ja actuava obertament com exercit d'ocupació va provar d'aturar les votacions a cops. No van poder, és clar, perquè no s'aturen a amb porres a dis milions de persones que surten a votar i defensen pacíficament el seu dreta a fer-ho. Es va votar i es va guanyar. Els resultats, per participació i per recompte de vots afirmatius referendaven la DUI del 6 i 7 de setembre.

La llei de transició marcava que a l'endemà, si el resultat era favorable havia de proclamar-se la independència.

La història segueix, però jo m'aturo aquí. Fins aquí, la història és de coratge, d'esperança, d'il·lusió, d'audàcia. És la història viva d'una majoria de gent de Catalunya, mobilitzant-se per un futur que creien que podia ser millor. 

EL que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquell moment brillant i vibrant. 

Avui, es commemora aquell dia. La victòria del 1er d'octubre. El dia en que la majoria de ciutadans de Catalunya vam votar per dir que sí, que volíem ser independents, un nou estat d'Europa, en forma de República. Aquella afirmació, i el mandat de les lleis de desconnexió, de proclamar-se la DUI, no han decaigut. És obvi que la mobilització d'aquests dies no és la mateixa que la que va precedir al primer d'octubre. I la confiança en  la classe política es troba en mínims. El desànim, sens dubte, també deu estar en molts dels que van votar aquell dia i les enquestes assenyalen un retrocés en el suport de l'independentisme, particularment important entre els més joves.

Quan jo era jove, a les manis de l'11 de setembre hi anàvem molt poca gent. La guàrdia urbana parlava de participacions de dues mil persones. Compteu que fóssim el doble , el triple, sent generosos. Enguany, en un ambient de "pessimisme", la participació as la manifestació de la Diada ha estat, de nou, immensa. La guàrdia urbana parla de cent cinquanta mil persones però  probablement, amb un recompte acurat la participació es podria multiplicar per tres o per quatre. A un país de vuit milions de persones, que prop d'un deu per cent surtin al carrer en una mobilització és una barbaritat. La gent hi som. Potser no hi som tots els que hi érem, però sí la majoria. Som molts i estem disposats, com es demostra any rere any, a sortir al carrer. Hem après la importància de l'organització. Hem après que amb lliris no es guanya. Hem après que caldrà lluitar, i defensar-se, literalment. No és ni un eufemisme ni una metàfora.

Cal reprendre la iniciativa. Cal posar de nou objectius assolibles. Cal superar als partits i i impedir que aprofitin la immensa força de l'independentisme per als seus objectius de curta volada. Cal reprendre la mobilització, amb lideratges i organització nova, fora del control dels partits. Cal engrescar a la gent, de nou, als joves en particular. Els hem d'oferir una esperança, un objectiu, un país que poden aconseguir i que mereix l'esforç d'aconseguir-lo.

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Visca Catalunya Lliure!

amnistia a canvi d'unilateralitat?

 Des de Sumar/Podemos/Comuns/Ex-ICV diuen que, a canvi de l'amnistia, cal renunciar a la unilateralitat. 

 És dir "jo et perdono, però ja no ho faràs més, eh? a partir d'avui seràs un espanyolet bo".

 Faria gràcia si no fos que ho diuen seriosament. Ho diuen els de l'"esquerra progressista" a "l'esquerra del PSOE".

 El cas és que, en realitat, la cosa no va de perdonar res a ningú. La cosa va de que la independència de Catalunya no es podrà aconseguir de forma negociada. No hi haurà mai un referèndum pactat, i per això el referèndum del 1er d'octubre de 2017 no va ser pactat. Aquesta pantalla es va passar fa molt de temps. Si avui estem com estem és, sobre tot, per uns polítics maldestres, cínics i també molts d'ingenus aquí, uns mafiosos feixistes allà, i una país excessivament llirista

 No podem repetir els errors. No es poden tolerar més lliristes amb ànima de màrtir entre la gent, ni es pot deixar que els lideratges els assumeixi personal que no està capacitat o que té una agenda pròpia. Dels mafiosos feixistes del bàndol contrari només podem esperar que siguin encara més mafiosos i feixistes. No els podem canviar. Només podem corregir els nostres errors.

 I un error monumental seria renunciar a la unilateralitat. 

 És clar que la DUI només es pot aixecar quan es tingui a un milió de persones disposades  a sortir al carrer i a estar-s'hi una setmana, dues, un mes... disposats a enfrontar-se a la policia i, si calgués, amb l'exercit. Per descomptat que una escalada tan bèstia només es possible si des d'Espanya envien els tancs, cosa que, evidentment pot passar, però que té un preu car abans de disparar la primera canonada. I un preu inassumible, amb un resultat ben incert, un cop el primer dispar ja s'ha fet.

 No es pot renunciar a la unilateralitat perquè és el mateix que desarmar l'independentisme. L'independentisme català només té sentit si és unilateral. Sense unilateralitat és  autonomisme, és dir, espanyolisme regionalista. Indistingible de qualsevol regionalisme i és també la certificació de la defunció de la nació catalana, la seva cultura i la seva llengua.

 Els partits ja sabran que fan. Jo no he votat cap partit i no seré jo el que digui que han de fer. Jo sé el que jo faria i el que esperaria que fes el partit que em representés. El partit que em representés NO votaria a Pedro Sánchez, i menys encara amb els termes que estan proposant.

 Però també us dic una cosa: tinc la forta sospita que Feijóo serà president.  Serà president perquè hi haurà una tupinada: hi hauran vots del PSOE cap a Feijóo. Vots rebels, vots comprats... és igual.  Aquesta és la meva aposta. A veure què passa. A hores d'ara tots els escenaris són possibles. Si al final anem a eleccions al desembre em plantejaré votar i quin partit em representa millor, si és que n'hi ha cap. A qualsevol dels altres escenaris, ja sigui amb Sánchez o Feijóo de president, tocarà tornar als carrers. Hi podeu pujar de peus.

Reflexió abans de la diada nacional.

El dilluns serà la Diada Nacional. Com cada any cal repetir que aquesta no és una diada de festa, si no de reivindicació i mobilització.

El lema d'enguany de l'Assemblea és "Per la independència, Via fora!". Vet aquí el vídeo promocional:

El lema té una cosa molt bona: la mobilització és per la independència. Molt important recordar-ho. Els partits estan venent com un èxit que des del PSOE s'hagi pronunciat la paraula "amnistia", com si això fos garantia de res. Els partits estan passant de puntetes sobre l'altra línia vermella que ells mateixos havien posat: el referèndum d'autodeterminació i, definitivament, no en volen sentir res del referèndum del 1er d'octubre de 2017 i l'aixecament de la DUI. Estan evitant haver de dir massa cops i massa fort la paraula independència.

No se si Jordi Graupera té raó (acostuma a encertar-la) quan adverteix que amb l'amnistia es vol obrir una nova "transició" cap a un estat "federal i plurinacional". És important aquesta advertència. Els independentistes volem la independència de Catalunya. Perquè creiem que és el millor per a la gent que vivim a Catalunya. Punt. No som independentistes per intentar reformar Espanya. Espanya està encantadíssima de conèixer-se a ella mateixa i no té cap intenció de reformar-se, en canvi sí d'assimilar a Catalunya i fer-ne desaparèixer la llengua i fer-la desaparèixer com a nació.   

En tot cas, Jo crec que dins del PSOE aquest plantejament de transició ni hi  és ni s'espera. Per descomptat, aquest plantejament no hi és ni al PP i adlàters ni a l'estat dur: monarquia, judicatura, exercit, alt i mitjà funcionariat de les diferents administracions de l'estat (incloent, per cert, força quadres de la Generalitat).  No. El que hi ha aquí és un nou intent d'enganyifa per part del mentider major del regne, Espero que a Junts no siguin tan innocents de creure res del que digui Pedro Sánchez.

En definitiva, el típic vol gallinaci dels partits d'aquí d'allà.

No perdem el nord. Si alguna cosa cal reivindicar el proper dilluns, si per algun motiu vull sortir al carrer és per cridar ben fort que vull la independència de Catalunya. És el primer i més important. L'objectiu principal. La raó de ser de l'independentisme. La independència. Fer palès que es va fer una DUI el 6 i 7 de setembre de 2017, que aquesta DUI es va ratificar el 1er d'octubre d'aquell mateix any, que molts estàvem disposats a defensar-la, i que encara ho estem avui. Amb molts més motius.

No és que l'assemblea faci tot bé. De fet, crec que ja ha passat el temps de les samarretes de colors, les performances en forma de columnes i vies i actes immaculadament cívics sense un paper a terra i no donant en cap cas la foto que volen. Suposo que, el problema és que l'Assemblea no pot fer una altre cosa i que, efectivament, calen noves organitzacions que reprenguin i culminin la cursa per la independència. Organitzacions capaces d'aportar la duresa necessària per a fer efectiva la independència. Però, si més no, cal agrair a l'assemblea que no hagi perdut de vista l'objectiu principal, per molt que això incomodi als partits independentistes.

El dilluns, doncs, em manifestaré. Abans hauré penjat l'estelada al balcó, per descomptat i m'agradaria participar a la marxa de torxes de Sants, si els compromisos de cures familiars m'ho permeten. Em mobilitzaré, i espero que ho faci molta gent. Com també espero que aquesta mobilització es mantingui, i creixi. 

Via fora, doncs. Tots som cridats als carrers. Tot està per fer (encara i lamentablement) i tot és possible!

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.

Primera votació.

El planteja Manquen poques hores per a que es faci la votació per a la constitució de la mesa del "congreso". Serà el  moment per a valorar la determinació i interessos d'uns i altres. La posició de junts segueix sent un misteri. Es dona per assegurat el vot d'ERC a favor de la candidata del "gobierno", tot i certa gesticulació final per a no donar-ho "per fet". En tot cas, l'únic dubte sobre el sentit del vot ve de Junts.

A les tertúlies de la tele i de la ràdio tothom mira de trobar pistes sobre quin serà el sentit de vot dels de Carles Puigdemont. Es fan debats i s'aporten arguments en un sentit i l'altre. Va molt bé per omplir les hores de programació de l'estiu.

El que faci Junts nomes ho deu saber la direcció de Junts, i potser ni aquests.

El que jo sé, i per això porto un parell d'eleccions abstenint-me, és que:

Els partits espanyols sempre, sempre, sempre menteixen.

Als partits espanyols NO els cal complir les lleis espanyoles. Com diuen a Madrid dels semàfors: el llum vermell és una opinió, no una obligació. Amb les lleis fan igual.

Les lleis espanyoles només són inflexibles, draconianes, rígides, implacables, ferotges amb els dissidents. Sempre és més preferible un mafiós que utilitza, necessita, desobeeix les lleis del sistema per al seu profit, que un dissident que vol canviar el sistema, només que sigui un canvi poc més que cosmètic.

Tots els partits espanyols són abrandats nacionalistes espanyols, si més no de cara a la seu públic. Per tant, la unitat d'Espanya no es qüestiona i, per descomptat, ni es plantegen el reconeixement nacional de Catalunya. Per la mateixa raó, no cal ni parlar de referèndums d'autodeterminació pactats. És per aquest motiu que es va fer, i guanyar, el referèndum d'autodeterminació -no pactat- del primer d'octubre de 2017, l'únic referèndum d'autodeterminació que és possible fer a l'estat espanyol i, repeteixo, ja es va fer, i es va guanyar. Alguns estem a l'espera que se'ns convoqui al carrer per a fer-ne efectiu el resultat, és dir, la independència.

Amb les premisses anteriors, no sembla que hi hagi molt de joc possible. Per mi seria un sorpresa (i potser una certa decepció) si, al final, Junts vota a favor de la candidata del PSOE. No seria definitiu, però tampoc seria, al meu entendre, cap bon senyal. No ho seria perquè tinc la certesa que cap pacte amb el PSOE serà significatiu o, en cas de ser-ho, sigui executat de forma neta i verificable.

Ja es veurà. Va passant l'estiu. Potser aviat caldrà anar a votar. Potser aviat caldrà tornar al carrer.

"Torna amb l'escut o sobre d'ell"

 Passa l'any a tota velocitat. Es va fer la campanya electoral per a les eleccions espanyoles, el passat diumenge es va votar, avui s'ha comptat el vot exterior i ja hi ha un resultat definitiu: L'abstenció independentista va ser prou alta, uns 300.000 vots, i encara va ser més alta la fuita de vots de l'independentisme cap a PSOE i Sumar. Això ja se sap, però encara a dia d'avui hi han veus dins dels partits independentistes que blasmen de l'abstencionisme. És una anàlisi catastròficament errònia.

És evident que alguna cosa deuen haver fet molt malament els partits independentistes per a perdre vots com ho han fet. La realitat és que un vot que va a l'abstenció és un vot que es pot recuperar, si bé amb dificultat. En canvi, un vot que se'n va a un altre partit és molt més difícil que torni. Els partits haurien de tractar de comprendre molt bé per què tants votants han canviat de papereta, o s'han abstingut, i corregir-ho. El que està clar és que blasmar de l'abstenció no sembla gaire intel·ligent. 

En tot cas, no sembla que es pugui esperar molta capacitat d'anàlisi de part dels partits independentistes, definitivament convertits en agències de col·locació de càrrecs. 

Objectivament, amb 7 diputats cadascun, ERC i Junts tenen la possibilitat de decidir quin ha de ser el proper president del "gobierno" o, millor encara, al meu parer, bloquejar per forçar unes noves eleccions generals a la tardor. Ho faran? Ho dubto. 

Sospito, i tant de bo m'equivoqui, que es deixaran enganyar de nou amb les promeses de Pedro Sánchez, el mentider més gran que ha parit Espanya. 

El "gobierno" sempre, sempre, sempre menteix. Tant li fa les promeses fetes, Mai les honoren, Tant li fa els pactes escrits. Són paper mullat. Tant li fa que hagin lleis escrites. No les acompleixen i no passa res, però ai de tu si no les segueixes fil per randa i en la interpretació del jutge més feixista que puguis trobar al Constitucional o al Suprem. El gobierno menteix sempre. Sempre. No és una opinió. És una veritat demostrada. És l'única llei que se segueix. 

Encara hi ha una altra llei que se segueix: la de la ingenuïtat estúpida, o potser és cinisme, o potser només és profit personal. Aquesta llei diu que els partits independentistes catalans s'asseuen a "negociar", perquè algú els ha dit que aquesta és la paraula que descriu el que fan, i acaben creient-se, o fent veure que es creuen, les promeses del "gobierno" espanyol. Els menteixen a la cara, com sempre fan, com tantes altres vegades i ells, estúpidament, covardament, cínicament, s'ho creuen, o fan veure que s'ho creuen. I així sempre.

El cas és que a l'abril 2019 va haver-hi eleccions generals, però PSOE i Podemos no es van posar d'acord per a fer govern i es van haver de repetir eleccions, que van ser al novembre. No sé per quina raó es dona per fet que això no pot tornar a passar. 

 El que és clar és que a una negociació has d'estar disposat a fer realitat les amenaces. PSOE i Podemos ho tenien claríssim a 2019. Per això es van repetir eleccions, i per això amb les noves eleccions van tenir clar que havien de posar-se d'acord per no prendre mal. Espero que els partits independentistes hagin après alguna cosa sobre negociació. Només des d'un profund cretinisme poden parlar d'"encarir el preu" d'una investidura a la que, de totes formes, en donaran suport. És com si a una partida de cartes en la tirada definitiva un jugador anunciés que anirà de farol.

És de primer de negociació: has d'agafar pels ous a l'adversari, i dir-li "no ens farem mal, oi?". Si l'adversari pensa que no li retorceràs els ous, passarà de tu. Per tant, cal fer-lo entendre que, arribat el cas, els ous seran retorçats. Dues o tres voltes. Les que calguin. A mi potser m'inflaran la cara, però m'enduré els seus ous de record. Si cal repetir eleccions perquè el PSOE es pensa que, per variar, els partits independentistes van de farol i ho anuncien, aleshores les eleccions han de ser repetides; i que el PSOE sàpiga els seus ous pengen a la sala de trofeus dels partits independentistes.

Fixeu-vos que ara no estic parlant de política. ni d'ideologia,  ni d'esquerres i dretes, ni de res d'això. Estic parlant senzillament de tècniques de negociació. Estic parlant, simplement, de que quan dos no es posen d'acord, hi ha conflicte. En un conflicte es pot guanyar, es pot perdre, o es poden buscar acords. Els acords han de buscar-se de forma que ningú pugui dir que ha guanyat o perdut. Amb un bon acord, tots dos tornen emprenyats a casa. Si un torna content, i l'altre no, un ha guanyat, i l'altre ha perdut. I no, no existeixen els acords amb els que tots dos tornen contents a casa. Si tots dos tornen contents a casa, és que no hi havia conflicte.

Entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte. Entre els representants de l'estat espanyol, i els, en principi, representants de la República Catalana in fieri, ha d'haver-hi, doncs, un conflicte. Entre els negociadors de les dues parts ha d'haver-hi un conflicte. Malament, si no n'hi ha de conflicte. Una cosa és la cortesia, la bona educació i la diplomàcia, però si es confon això amb "confiança" o "simpatia" han begut oli.

Els negociadors de l'enemic, per molt bones paraules que facin servir, són l'enemic. Són el puto enemic. L'únic enemic bo és el que està enterrat i oblidat per sempre. En cap moment es pot abaixar la guàrdia o confraternitzar amb l'enemic. Mai. Bona educació, sempre. Però sempre, desconfiança de l'enemic. L'enemic te la fotrà en quan pugui. L'enemic et vol mort. L'enemic només et respectarà mentre el tinguis agafat pels ous i sospiti que no dubtaràs en arrencar-se'ls.

M'és igual el que facin els partits a Madrid, si investeixen o no a Sánchez . En definitiva jo m'he abstingut. 

Ara bé, espero que no facin el ridícul, ni vull sentir vergonya aliena. Voldria sentir que hi ha hagut una negociació digna i dura entre Catalunya i Espanya. Que aquesta negociació acabi, o no amb acord no és tan important. No voldria sentir que, de nou, hi ha hagut un engany,  estupidesa, cinisme o interessos personals passant per sobre dels interessos de la República de Catalunya. Dic república, necessàriament independent, i no autonomia.

 Ho has entès, equip negociador? Molt bé. Ara, doncs, ves a Madrid a negociar. 

I "torna amb l'escut o sobre d'ell".

Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.

Campanya a Twitter: #AbstencióMassiva23J

Fins a les passades municipals sempre he estat un defensor de la necessitat de votar. Val a dir que aquesta "norma" d'actuació ha anat erosionant-se amb el pas del temps i ha rebut cops decisius en veure com fos qui fos el sentit majoritari dels vots emesos, aquest sentit no era "determinant". De fet, el que he vist és com les elits estatals, polítiques econòmiques, o funcionarials -en un sentit que inclou militars i judicatura- esmenaven aquest sentit i, fins i tot, condemnaven i reprimien als votants d'aquest sentit.

Més demolidor ha estat quan he vist com els mateixos partits majoritaris en campanya han dit unes coses, han deixat de dir-ne unes altres i, finalment, han actuat diferent de com deien.

EL resultat és que a les passades municipals vaig votar amb la papereta del 1er d'octubre, i ara tornaré a fer-ho.

Aparentment, aquesta decisió que he pres, que és personal i que la prenc amb consciència i convençut que és bo pel país fer net de la partitocràcia que patim, resulta extremadament  maligna a ulls dels partits que consideren que seran perjudicats pel meu no-vot. Actualment, a Twitter, hi ha una batalla entre els defensors de l'abstenció activa, i els defensors votar per "aturar a la dreta".

Jo em considero d'esquerres i "aturar la dreta" és un dels meus capteniments principals. Però es veu que a la dreta només se la pot "aturar" fent "presidente" a Pedro Sánchez. És molt curiós, perquè és molt evident que el PSOE és un partit liberal i, per tant, de dretes. No s'atura a la dreta fent president a Sánchez. Al contrari. 

A més, després que s'investeixi un "presidente" (o "presidenta", o "presidentis"), aleshores, què? A què es dedicaran els diputats "independentistes" a Madrid?

Vet aquí respostes que he anat posant a Twitter:

«Els vots de la gent són de la gent. No dels partits. Fiqueu-vos-ho al cap d'una vegada. Si ningú em representa, i això ho decideixo jo, no voto.»

 «"Si això acaba passant a les Corts Espanyoles oblidem-nos del dret a l’autodeterminació". 6 i 7/set/2017 s'aproven llei de transició i de referèndum. Eren la DUI. 1/oct/2017 Referèndum d'autodeterminació. Es guanya. Un mes independents, de fet. Després, els partits es rendeixen.»

«Es recorda als votants crítics de comuns que també es poden abstenir.»

«No. Depèn de la correlació de vots. Els partits catalans no tenen la possibilitat de decidir qui serà president. Com a molt, bloquejar la seva elecció. Catalunya està en conflicte amb l'estat. Els partits que representen aquest conflicte haurien de bloquejar sistemàticament. 

Però, és clar, això és "antipolítica", que diuen ara. I van i pacten amb el 155 fins el color dels calçotets que han de portar cada dia de la setmana.» 

«Fan campanya contra l'abstenció perquè no tenen cap oferta creïble per la que fer campanya.
Fan la campanya de "Uuuuh! Que ve la dreta!"
Mireu: el meu vot és meu, no vostre. Jo decideixo si voto o no, i a qui.
Ara mateix no veig que votar serveixi de res.
Tan senzill com això.»

«De fet, jo voldria representants independentistes.
És cert, pel meu gust, no hi ha tanta diferència entre "processistes" i espanyolistes.
Qüestió de gustos, suposo.
En tot cas, com que el meu vot és meu, i no dels partits, jo trio si voto i a qui voto, donat el cas.»

«Tant de bo que només fessin filibusterisme (no el faran, lamentablement).
La política que haurien de fer és tractar l'estat espanyol com l'enemic que és de Catalunya. Entorpir i dificultar la seva presa de decisions siguin les que siguin. En tot moment. Crear conflicte constant.»

«El poder dels consumidors és deixar de consumir o triar marques diferents.
Els partits han esdevingut empreses de col·locació de personal a les administracions, però els calen vots dels consumidors (perdó, votants).
Si els votants (o consumidors?) no estan contents, no compren.»

«Els 48 diputats que es trien a Catalunya són dels partits, no de Catalunya.
Els partits tenen unes direccions molt reduïdes que són les que decideixen el vot dels diputats.
Els 350 diputats espanyols es podrien reduir a menys d'una desena part. Gairebé tots de Madrid.»

«Només puntualitzar que (el vot) no és l'única "arma".
Vagues, talls de vies i carreteres, ocupacions, control efectiu del territori...
No estem "desarmats", ni limitats a les "armes" i les regles que ens autoritzi l'enemic.»

«Aquests darrers anys NO ens hem abstingut molt fort, i Espanya ens ha passat per sobre desmuntant l'autonomia. No n'ha tingut gens de gràcia. En tot cas, el tema no és preservar l'autonomia, si no guanyar la independència, que no s'aconsegueix votant, com demostra l'experiència.»

«No ho entenen.
Jo no vull que investeixin a Sanchez. Jo vull que entorpeixin l'elecció del president espanyol i que forcin noves eleccions, i així fins que Espanya rebenti.

I quan finament Espanya tingui un govern, que sistemàticament entorpeixin l'aprovació de lleis.
Exacte: Filibusterisme, se'n diu.
És el que han fet tots els partits espanyols (PPSOE - C's - Comuns - Vox) a Catalunya des d'abans del primer d'octubre de 2017.

Algun partit català es compromet a això?
No, oi?
Que no m'esperin a les eleccions.»

«Votaré al partit que juri amb sang sobre una bíblia negra que a Madrid només utilitzaran el català  i que només faran filibusterisme per a entorpir i rebentar qualsevol nomenament, pacte, llei, decret o el que sigui que proposi el "gobierno" de torn. Sigui del PP o del PSOE.»

«I quin és el problema (de l'abstenció), exactament? Els del 155 tenen majoria absoluta des de sempre i sempre la tindran. La minoria nacional catalana és i serà sempre una minoria a Espanya. El "sistema democràtic" espanyol no respecta les minories en general i nega l'existència de les nacionals.»

(sobre els comuns): «Tenen una massa crítica d'electors convençuts, endollats i quadres mitjans que fa que s'arrapin al poder com paparres.
No, no desapareixeran tan senzillament. Cal denunciar la seva hipocresia, escarnir-los i assetjar-los sense treva. En particular als comuns, i al 155 en general.»

(sobre els resultats de les eleccions municipals a Barcelona): «Per cert, que el que ha passat avui és una nova prova fefaent que el "sistema democràtic" és una refotuda estafa. No només cal fer foc nou als partits. És el mateix sistema que està podrit. Es diu a la gent que tenen dret a escollir, i després tot s'acorda entre elits.»

«No. La gent vota, o no vota, i tria els seus representants. Si no se sent representada, no vota.
Ja que busqueu culpables, si el representant no representa bé, la culpa és del representant, no del representat.
I ara seguiu escampant merda sobre l'abstenció.»

Partits, abstenció i ràbia.

Vaig votar nul. A les municipals vaig votar amb la papereta del primer d'octubre. L'abstenció / vot nul va suposar una patacada forta per a ERC i CUP, principalment. Junts van resistir, si més no numèricament, capitalitzant el vot anti-colau a Barcelona. Fora de Barcelona no es pot dir que els resultats de Junts fossin bons, però millors, certament, que els d'ERC i CUP.

L'abstenció, doncs, va afectar, sobretot, a a l'independentisme d'esquerres.

A Barcelona, Collboni serà l'alcalde, després del pacte de les forces del 155, amb el suport explícit de comuns. No hauria de sorprendre gens aquest suport. Només cal recordar la imatge de Jèssica Albiach mostrant la papereta del No a les votacions de les lleis de desconnexió al Parlament, el 6 i 7 de setembre de 2017. Com he llegit per alguna banda, Comuns s'ha transmutat definitivament en Iniciativa. Probablement el seu destí serà el mateix i anirà empetitint-se poc a poc fins a tenir un nombre reduït de regidors, però una influència immensa dins l'ajuntament, i absolutament desproporcionada amb el nombre de vots. Ja es veurà.

Junts i ERC han vist, de nou, com el PSC ha estat més llest que ells. El PSC és avui, més que cap altre partit, l'autèntic representant del 155 a Catalunya. És tan evident i hi ha tant consens dins el 155 en aquest punt que ha pogut comptar amb els vots "gratis" de PP i Comuns. Això és així i no és nou. Els escarafalls d'ERC  i Junts només es poden explicar per, o bé un llirisme i una ingenuïtat impròpies de polítics professionals, o bé pel llirisme i la ingenuïtat dels seus votants, que s'empassen acríticament que han estat víctimes d'un engany.

Engany? Els polítics "professionals" de Junts, ERC i CUP deuen ser els únic capaços de posar una marca a les pedres per recordar millor a quina han d'ensopegar. Que potser no recorden l'operació Valls?  I abans, l'operació Trias? O són molt rucs, o prenen per molt rucs als seus votants. Sospito que és això últim.

L'independentisme només tindrà un alcalde a Barcelona el dia que l'independentisme guanyi per majoria absoluta de regidors. No hi ha una altre. Cosa molt difícil d'aconseguir, si més no amb els partits actuals.

Avui, el principal problema de l'independentisme és, al meu parer, els partits que el representen. També penso que el problema no el té només l'independentisme. Crec que, en general, els partits actuen més com a plataformes per accedir a posicions  de gestió de poder, que com organismes de representativitat d'una part (partit ve de part) de la població, més o menys identificable amb  una ideologia o amb unes  característiques socials similars. Els partits no són tant eines de representativitat de la gent que els vota, com eines al servei d'unes direccions que utilitzen un determinat discurs per obtenir vots que els permeten assolir unes quotes de poder a institucions públiques.

Els partits "moderns" utilitzen tècniques de màrqueting, d'estudis de mercat, de segmentació dels votants, de big data, d'anàlisi de xarxes socials... amb l'objectiu únic d'obtenir més i més quotes de poder. Per a fer què? bona pregunta. És obvi que la col·locació de gent afí a les estructures institucionals de poder permet, al seu torn, retenir aquest poder i incrementar-lo, ni que només sigui perquè retenir el poder i incrementar-lo esdevé la forma de vida de les persones col·locades. El compromís amb el partit és personal, perquè hi va un (bon) sou. El poder, a més, permet facilitar o entorpir projectes. És un lloc des del que es poden fer i demanar molts favors. Iniciativa era un clar exemple de partit sobre representat a posicions de poder. Unió Democràtica també ho era. Aquests partits necessitaven pocs votants per mantenir quotes de poder altíssimes.

Aquestes quotes de poder depenem de que el sistema segueixi funcionant de la forma que ho fa. Els partits moderns són els principals defensors de l'estabilitat perquè s'hi juguen la seva mateixa existència. Cap partit actual és revolucionari, i el seu reformisme es limita a aprovar o derogar determinades lleis seguint això sí, els mecanismes establerts a l'efecte, i que mai posen en qüestió l'essència mateixa del sistema.

En tot aquest sistema de poder, de govern, d'institucions, de favors, de privilegis, de lobbies que protagonitzen els partits, els aspectes com la bona gestió, l'eficiència, o els interessos dels administrats són merament secundaris (àdhuc negligibles). Fins i tot es podria dir que l'estratègia única i compartida per tots els partits és estrictament l'acumulació de  poder, sense que sigui tan important l'ús que es doni d'aquest poder.

Es podria pensar que, llevat de les excepcions que són els partits sobre representats (de fet, ara mateix, no es pot dir que n'hi hagin) el poder dels partits hauria de ser essencialment proporcionals a la quantitat de votants. Però això no és així. És molt més important la "qualitat" dels votants. Les lleis estableixen aquesta "qualitat" atenent a factors com per exemple, el lloc on es vota i, més important encara, què és vota:  Hi han lleis que no es poden canviar, per molt que milions de votants vulguin canviar-les; HI han vots (sovint captius) que tenen més pes als parlaments que els vots de les ciutats grans (on és més difícil retenir els vots). 

Hi han partits, en definitiva, que per molts votants que tinguin, tindran un poder limitat. Tanmateix, el seu poder limitat necessita l'excés de massa de votants.

El sistema de partits, doncs, té poc de representatiu i molt d'imatge, comunicació, i venda d'un producte ideològic a un segment de consumidors.

El model grinyola quan el producte de consum ideològic ha de traduir-se en canvis efectius al sistema. No es poden fer canvis de llei a llei, i ja està. Necessàriament, un canvi de sistema ha de trencar les resistències que oposarà el sistema. Són els partits i la gent que tenen col·locada a les estructures de poder els principals sostenidors del sistema. Un partit de govern mai, mai, mai serà autènticament reformista i, encara menys, revolucionari. 

Un canvi de sistema suposa, necessàriament, una ruptura del sistema i això mai passarà. O potser algú es creu que "la transición" va convertir l'estat franquista en democràtic? el cop d'estat de Tejero (i  l'emèrit?) va servir per recordar a tothom qui manava de veritat, i avui els fills (i nets!) dels falangistes i les famílies poderoses a la dictadura i la transició segueixen ocupant llocs de poder a les direccions de tots els partits.

El problema del processisme és que no és revolucionari. No es poden fer canvis de llei a llei. Primer cal fer els canvis, revolucionaris, i després les lleis que els emparin. Sí, és cert, hi han hagut casos en que s'han aconseguit independències nacionals de forma amable i negociada: La separació de Suècia i Noruega, o de la República Txeca i Eslovàquia. Però és clar que no és el mateix. Aquestes van ser separacions entre iguals. En canvi els espanyols neguen la mateixa existència de la identitat catalana. Catalunya i Espanya no tenen tracte d'igual a igual. Des d'Espanya es mira Catalunya com una possessió, un moble,  el "nordeste peninsular". Els catalans som súbdits. La llengua catalana una curiositat folklòrica en el millor dels casos, però més sovint, una molèstia que cal eliminar.

Tot això ho saben els partits, i ho aprofiten per a modular discursos que agraden a les parròquies respectives. Poder és poder i, evidentment, una separació de Catalunya és una pèrdua de poder molt sensible per als partits espanyols i per això s'oposen sistemàticament, en bloc (del 155) i sense fissures. Els partits independentistes catalans, en tant que partits, no volen, en realitat, trencar res. Però tenen un públic que vol sentir un determinat discurs. 

No serà amb aquesta partits que es farà la independència. No es pot fer de llei a llei. Cal una revolta al carrer. cal trencar el sistema i fer-ne un de nou. trencar el sistema vol dir, també, trencar el sistema de partits.

Votar, doncs, no arregla res. De fet, podria ser perniciós. Qualsevol canvi autèntic del sistema comença per subvertir el sistema. Això és vàlid tant per a l'independentisme, com per l'esquerra autèntica, com per a les dissidències, en general. Com a independentista no puc anar a votar sabent el que sé dels partits. Però tampoc puc quedar-me a casa. Necessàriament he de passar a l'activisme i participar en la revolta.

Vet aquí, doncs, com ho veig a dia d'avui: el 23J no votis, o vota nul. I el 24, i el 25, i el següent, i el següent, i fins que calgui, mobilitza't. Organitza't amb gent amb la que tinguis confiança. Fes activisme. Explica per què lluites. Explica que el triomf de la revolta catalana  només depèn de nosaltres, de la lluita de cada dia. Ocupem les places. Ha de tornar l'esperit del 15M i dels 1O i 3O. Hem de tornar al carrer i recuperar el nostre país, alliberar-lo i alliberar-nos. 

Amb ràbia. Aquest cop, si venen a per nosaltres, ens hi tornarem.

Corrupció al vot per correu

Fa una estona estaven comentant per la ràdio el cas de la compra de vots per correu que s'ha destapat a Espanya. La tertuliana que ho comentava deia que, essencialment, es tractava d'un cas de "trumpisme de manual" promogut per "la dreta", amb l'objectiu de deslegitimar el vot per correu, atès que el vot per correu acostuma a perjudicar a "la dreta". 

Un altre dels tertulians presents ha contra-argumentat que no es tractava d'un cas de propaganda si no que hi havien proves fefaents i detinguts: que no és propaganda si no corrupció demostrada. Destacant, a més , que aquests casos tant afecten al PP ("la dreta"), com al PSOE ("l'esquerra"). La tertuliana ha replicat que tot i ser cert el contra-argument,  en cap cas es podria considerar el vot per correu és corrupte en general, si no que es tracta només de "casos aïllats".

"Casos aïllats" és la corrupció que es detecta i és tipifica com a delicte, però no és l'única corrupció possible. Primer: com d'aïllats són aquests "casos aïllats"? És dir, només es coneixen els "casos aïllats" que es detecten, però és que, precisament, el problema són els "casos aïllats" que no es detecten. Hi ha alguna estimació de quants "casos aïllats" no es detecten? Segon: de fet, la corrupció a gran escala és la "legal". En aquest sentit, el vot per correu és, clarament, corrupte.

Si no us ho creieu, proveu a votar per correu des de l'estranger. Els catalans que viuen a l'estranger són una comunitat numèricament molt important. És una comunitat que vota independentisme majoritàriament. És una comunitat que sap que votar des de l'estranger és difícil, si no impossible. Per als catalans residents a l'estranger votar és, sovint, una carrera d'obstacles que és impossible de fer  a temps.

A menys, és clar, que formis part del col·lectiu de militars, diplomàtics, funcionariat espanyol a l'estranger, que majoritàriament vota PSOE, PP o VOX i que, aquest sí, rep totes les facilitats per a votar. 

Això és corrupció. Serà "legal", però no és legítima. L'estat afavoreix "als seus", i silencia i dificulta el vot dels que, probablement, "no ho són". 

El sistema de vot per correu està viciat perquè afavoreix el vot d'uns col·lectius associats a uns partits i dificulta el vot de col·lectius associats a d'altres partits. Això ho fa el mateix estat. És impossible ser més corrupte, per molt que es faci des del respecte escrupolós a la "legalitat". 

Això no és "trumpisme de manual", això és denunciar que el sistema està podrit fins al moll. El sistema utilitza els recursos "que nos hemos dado entre todos" per a silenciar i reprimir als col·lectius dissidents. 

Els dissidents, avui en dia i des de fa uns quants anys, ho som els independentistes en particular,  i l'esquerra alternativa i extraparlamentària, en general.

Segueix la tertúlia a la ràdio L'he apagat. Per a escoltar anàlisis superficials no em cal la ràdio. N'he llegit de millors al grup de WhatsApp de pares i mares de l'escola...

A Barcelona jo votaré amb la papereta del primer d'octubre

D'aquí una setmana toca votar. O no. Es trien els alcaldes i els regidors. Sempre es diu que les eleccions municipals són les més properes a la gent. A Barcelona, no. A Barcelona, per la dimensió de la ciutat, són eleccions en clau més política que municipal. 

Enguany no tinc gens clar a qui votar. Com a independentista no em sento representat per cap partit. Per cap. Nominalment Trias per Barcelona, ERC i CUP s'auto-defineixen com independentistes però, el fet, és que els partits han tornat la independència del país al món dels unicorns.

Si a Barcelona, macrocefàlica capital de Catalunya, ells no parlen d'independència, aleshores és que no estan en la línia del que crec que cal fer. O dit d'una altre forma: no em representen. Si  no em representen, en consciència, no els puc votar.

Ara mateix el més probable és que faci un vot nul, posant la papereta del referèndum del primer d'octubre de 2017 amb un sí. Aquell dia vam guanyar. L'endemà el poble va ser traït. 

El primer d'octubre de 2017 vam votar per la independència. Vam defensar la democràcia i la llibertat. Hi havia prou gent  disposada a continuar defensant-la. Catalunya era independent de fet. Havíem proclamat la independència de fet amb les lleis de desconnexió. Es va fer de llei a llei. Calia aguantar.   

Però no van aguantar. La classe política catalana va fer gala de la seva històrica incompetència, puerilitat, i llunyania del poble que diu liderar. Potser van comprendre que la victòria del sí a les urnes del primer d'octubre no només significava la ratificació de la independència de Catalunya, si no que també encetava el camí per a la substitució de la vella classe política catalana per una nova classe política. Catalunya no només s'independitzava d'Espanya, també s'independitzava d'ells. I això, no.

Les elits catalanes van dir que no. I els polítics van trair al poble. En una barreja d'incompetència, de manca de realisme polític, de por a perdre el poder, o potser d'avarícia de poder, o potser, simplement por de l'enemic i manca de confiança amb el país. Tot plegat va  acabar amb una nova traïció dels líders, similar a la que ens va relatar Xirinacs.

I aquí estem: amb partits que obliden el primer d'octubre i desmobilitzen, o mobilitzen amb l'objectiu d'obtenir càrrecs i poder institucional.

Ara mateix sento que no serà votant a partits que es farà realitat la independència. Avui mateix, quan manca una setmana, crec que no votaré. La gent que fa anys van lluitar per la democràcia van ser traïts, com ho som nosaltres ara. La gent que va lluitar per la democràcia no van guanyar. És important reconèixer-ho. La segona república espanyola es va fer sobre el cadàver de l'estat català que va proclamar Companys. Aquella república espanyola va néixer de la victòria popular a les  eleccions municipals de 1934, però va prendre forma perpetrant l'assassinat de l'estat català. Aquella república, que mai va ser la que es volia a Catalunya, va ser, malgrat tot, una conquesta popular. Al 75, en canvi, Franco va morir al llit. La "democràcia" espanyola va ser una "concessió", no una conquesta. D'aquí plora la criatura.

La independència de Catalunya ha de ser, necessàriament, una conquesta. Ha de tenir aquest caràcter de conquesta perquè si no, serà mentida. A més, només pot ser possible si la lluitem als carrers. Mai serà una concessió. Espanya mai acordarà un referèndum. Això ho sabíem abans de 2017 i per això es va fer com es va fer el referèndum del primer d'octubre. Per això qui planteja referèndums acordats, menteix. Per això els líders ens van trair: perquè la victòria del poble els amenaçava a ells més que a ningú.

Avui crec que votaré amb l'única papereta que em representa. La del primer d'octubre. Amb el sí a la independència ben marcat.

Ciència ficció

Al post anterior parlava de sl'Starship d'Elon Musk

Em preguntava, o em donava una explicació de per què havia fracassat l'enlairament.   

Jo crec, tant de bo m'equivoqui, que és un fracas per raons que van molt més enllà de les causes purament tècniques. Per què va petar l'Starship? Perquè ja no hi han projectes nacionals, o de la humanitat. Perquè ja no somiem. Perquè ja no volem anar orgullosament a on mai abans no hi havia arribat ningú.

A mi sempre m'ha agradat la ciència ficció. Aquests darrers anys han donat algunes joies: «Gravity», «Interstellar», o «The arrival». Personalment, trobo aquestes tres sensacionals. Però n'hi han un munt més. Des de «Forbidden planet», passant per «2001, A space odissey», o la imprescindible «Contact» de Carl Sagan. O series de TV tan brillants com totes les Star trek, o Galactica (en l'extraordinari remake de 2004). I me'n deixo un munt.

L'exploració espacial és una constant en aquestes obres. Utòpiques o distòpiques,  ens presenten una humanitat que en algun moment es va llençar a l'espai a explorar. 

El futur brillant  d'Star Trek, on la Terra és un planeta blau i verd, que ha regenerat la seva biosfera. Una humanitat que ha endreçat casa seva i que es dedica a la ciència, al coneixement i a l'exploració de l'espai... Contraposat al tenebrós món de "Matrix" en que les persones són esclaves de la realitat virtual, i on "l'alliberament" és que es pot triar voluntàriament aquest esclavatge.

I em temo que, avui, la humanitat és més a prop de "Matrix" que de "Interstellar"

L'avarícia i l'hedonisme contraposats als ideals, a l'esforç i al sacrifici personal.

Pastilla vermella o pastilla blava? Pugem a  l'Enterprise o ens lliurem a l'agent Smith?

El coet

Va explotar el coet de l'Elon Musk. El que havia de tornar a la lluna.

Més enllà de causes tècniques, sabeu per què va explotar? per les mateixes raons de fons que van fer explotar al Challenger i el Columbia.

Pels calés.

La carrera espacial va ser un conflicte de prestigi entre el EUA i la URSS. Guanyar la carrera espacial equivalia a dir que el sistema que representava la potència respectiva era el millor. La democràcia liberal contra el socialisme estatista. 

Si bé els primers èxits van ser de la URSS, al final els EUA van esmerçar un esforç gegantí per obtenir la victòria final i van ser ells els primers en posar el peu a la lluna.

Arribar a la Lluna va ser un objectiu nacional dels EUA. Vet-ho aquí. No importava el pressupost. Arribar els primers era l'únic que comptava. Els millors cervells, els millors materials, la millor producció. El millor del millor. Tot els mitjans que calguessin. Ep! i la URSS també ho feia així. Què us penseu?

Els EUA ho van aconseguir. Van plantar les barres i estrelles a la lluna.

Elon Musk només vol fer calés. Com només volien fer calés els contractistes del Columbia i del Challenger. 

Quan pretens fer cales has de fer dues coses: maximitzar beneficis i minimitzar despeses. 

Per a minimitzar despeses utilitzes materials barats, pagues salaris baixos, colles als proveïdors...

El resultat és, lògicament, un producte fet amb materials barats, muntat per operaris mal pagats, dissenyat per enginyers amb poca experiència, i un projecte gestionat per gent només interessada en els resultats econòmics del curt plaç. No es tenen en compte els objectiu polítics o estratègics, o els principis inspiradors del projecte.

Un candidat al desastre, en definitiva.

Però és que el món funciona així, en realitat. Els productes i serveis, tots, només tenen una raó de ser: fer calés. 

Oi que quan truqueu a algun lloc per a demanar una visita, o una reclamació, o un tècnic per una avaria sempre us fan esperar? és per això: els call centers es dimensionen per a que cap operador tingui mai el telefon penjat. Amb una persona més agafant el telèfon ja no hi haurien cues. Però, és clar, seria un salari més a pagar. No. Els diners que cobraria l'operador millor que es quedin al compte de resultats. Total, la gent no té més remei que esperar, perquè sovint són un mercat captiu (el capitalisme no funciona en mercats captius, per cert).

El món de l'empresa funciona d'aquesta forma: arribar justet, o fins i tot, una mica menys que justet. En definitiva, si les multes per no arribar són més barates que arribar justet, és millor pagar multes que pagar salaris.

Per això li va petar el coet a l'Elon Musk. Per això aquest món petarà.

Per pura avarícia.

Sequera

Sequera. Tres anys de sequera. Diuen que s'ha perdut un any de pluja. No hi ha aigua. Ens amenacen amb restriccions.

Mireu, després de tres anys de sequera, l'únic que és segur és que no ens ha agafat de sorpresa. 

Es diu que "la nostra"  generació és la més preparada de la història. La que ha comptat amb més recursos. La que té més estudis. 

El cas, però, és que aquesta generació ha caigut, amb complaença fins  tot, a tots els paranys que ha trobat. Aquesta generació ha seguit fent la guerra, dilapida més que mai els recursos del planeta,  contamina més que mai l'aire i el mar. Aquesta generació no és la millor. És la pitjor. I és la pitjor perquè ho tenia tot per a ser la millor i, en canvi, uns han triat l'hedonisme, la indiferència o la mandra,  d'altres l'obediència cega, l'infantilisme; i tots han triat la hipocresia. 

Es busquen culpables. No plou,i la culpa és del canvi climàtic, i no es pot fer res, perquè la natura ha embogit. Els més agosarats diuen que la culpa és nostra, que l'hem feta embogir.. El cas és que buscar un culpable no aporta cap solució. El cas és que, si a Catalunya no hi ha aigua, l'explicació més raonable potser té poc a veure amb el canvi climàtic i sí molt amb el model econòmic, la imprevisió i l'avarícia.

Als anys 80 hi havia un anunci de la Generalitat que deia, "Som 6 milions". En aquella època no és que la l'autonomia de Catalunya anés sobrada d'aigua, però es podia anar fent. Eren els anys previs als Jocs de Barcelona. 

Quaranta anys més tard som set milions i mig, és dir, un milió i mig de persones addicionals. El consum per capita d'aigua és més elevat que als anys 80. Per si fos poc, segons he llegit avui mateix, cada any venen uns dotze milions de turistes. El consum d'aigua dels turistes és superior al dels autòctons.

És dir, a efectes pràctics, el sistema hidrològic al Principat  suporta una pressió molt més elevada enguany que fa 40 anys. No tinc dades, però estic convençut que aquesta pressió per ella mateixa ja permetria explicar les mancances. La darrera gran sequera va ser entre 2007 i 2008, uns setze mesos de sequera. A conseqüència d'aquella sequera es van fer dessaladores. A Barcelona, d'aleshores ençà, ens hem estalviat restriccions. Fins enguany. No han passat ni quinze anys i tornem a fer curt. "És que la sequera fa tres anys que dura!". Sí, i? Jo porto sentint  que la contaminació de l'aire, que si l'escalfament global des de ben jove. I les advertències del IPCC des de fa un munt d'anys són ben clares. Aleshores, a què ve aquesta sorpresa? 

A que ve passejar-se amb el pin de l'agenda 2030 si no te l'has llegit? Que no sabem llegir? Tampoc sabem comptar? som 1.500.000 persones més que fa 40 anys. I gastem més aigua. I venen dotze milions de turistes. I volen que en vinguin mes! i volien fer uns jocs olímpics d'hivern al Pirineu! I volen fer un Hard Rock per a que vinguin més turistes! I la canonada que perd aigua a Badalona, no l'arreglaran fins al 2025 per no se quina merda d'excusa. 

Després fan una campanya de "conscienciació" a la tele dient que no facis servir la banyera, i que arreglis l'aixeta que perd aigua... i tant que l'arreglaré: al preu que la cobren l'aigua no podem permetre'ns malbarataments.

L'aigua és cara i més que l'encariran, tot i que les elèctriques van buidar pantans per a poder generar electricitat i cobrar-la més cara. 

La culpa és de la natura, que s'ha tornat boja, i de la gent que consumeix més del compte.

Una puta merda. La culpa és dels que han decidit que aquest país ha de ser un parc temàtic per a turistes. Dels que han decidit que créixer consisteix en acumular: acumular gent, acumular producció, acumular de tot, de forma infinita. Sense comptar que això no pot ser. Si més no, si tots volem  viure en aquest món. Sense comptar que aquesta gent, i aquests centres de treball necessiten comunicacions sostenibles, trens i no cotxes, necessiten espais lliures, i verds, necessiten aigua i recursos. 

La culpa és dels que s'omplen la boca amb la paraula sobirania i s'obliden de la sobirania energètica, de la sobirania alimentària, de la gestió racional i sostenible de l'aigua. O potser no se n'obliden, potser és que, simplement, no és el seu negoci, o el del lobby que representen, o no dona tants calés com obrir un munt d'hotels i que rebentin els pagesos.

Catalunya és un país que s'ha anat a fer punyetes perquè està en mans de màfies. En patim, com a mínim, dues. La màfia madrilenya que saqueja tot l'estat espanyol, i la màfia catalana, que se subordina a l'espanyola a canvi d'un bon pessic en el saqueig de Catalunya i, eventualment, perquè també participa una mica en el saqueig a l'estat espanyol. Fins que no ens lliurem de totes aquestes màfies, i cal posar noms i cognoms als mafiosos, no ens en sortirem. 

La independència, fills meus, va de lliurar-se d'aquestes màfies. Per això no la volen ni a Madrid, ni a Barcelona. On Barcelona no és la ciutat que jo m'estimava i en la que vaig néixer. No. Em refereixo a la Barcelona com a símbol del poder, de corrupció i d'hipocresia. El mateix que Madrid.

No plou, i la sequera és greu. Però és encara pitjor l'avarícia, i la prepotència de les màfies. És encara pitjor aquest sistema en que els rics s'ho fan venir bé per a ser encara més rics. 

Mentre ells es banyen a les seves piscines particular tu tanca bé l'aixeta, malparit, i no posis la banyera, com vol la noia de l'anunci, que gastes massa aigua, que la vull per mi, que jo sóc ric i tu pobre, encara que diguis (i et creguis! ai, que em pixo!) que ets classe mitjana. Pobre desgraciat.

Ens convé que plogui, però ens convé més una revolució.

Alliberada! Benvinguda, consellera Ponsatí!

Acabo el post i miro Twitter. Ponsatí ha sortit en llibertat fa uns minuts!

Me n'alegro molt! Però el missatge segueix sent el mateix. Mai de la vida hauria d'haver estat detinguda. Han volgut espantar-la i, pel que es veu, han acabat adonant-se que s'han passat de frenada. Encara sort. 

Però l'enemic és l'enemic, i l'enemic ens vol destruir. Cap treva contra l'estat espanyol. No hi ha cap diàleg que valgui ni cap acord. A Catalunya només ens val la Independència. Tan aviat com pugui ser,

Ara sí. Benvinguda a casa, consellera Ponsatí. Gràcies pel seu coratge!

Ponsatí, empresonada.

A hores d'ara, Clara Ponsatí està detinguda a la Ciutat de Justícia. Veient com han anat les coses, la sospita forta és que se l'enduran a Madrid, detinguda, per a que declari davant del jutge. El que passa és que, per desobediència, no hi hauria d'anar a presó. A tots els efectes, la detenció és il·legal. No és només que tingui immunitat com europarlamentària, és que ni per la mateixa llei espanyola hauria de ser a presó. Però està detinguda, i se l'emportaran a Madrid.

Perquè això no va de justícia, ni de lleis. Això va de la venjança espanyola contra l'independentisme, això va de demostrar que ells manen i, en particular, nosaltres, els catalans, obeïm. Això va de por, de cinisme, de llirisme, i d'alguna gent valenta.

Això va de que fins que no entenguem que Espanya és el país que ocupa militarment, i depreda a Catalunya, fins que no entenguem que Espanya i els espanyols són els enemics, fins que no estiguem disposats a deixar-hi la pell per la independència, fins que el desig de guanyar no ens faci invencibles, fins que no busquem activament, constantment la destrucció, la derrota completa, de l'enemic, no guanyarem.

Avui hem tornat a veure com contra els catalans funciona el dret de l'enemic. Hem vist que els mossos d'esquadra són una policia espanyola més i, per tant, una força repressora igual com ho són totes les "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado". Com el seu nom indica, el seu objectiu es la "seguridad del estado", en cap cas la seguretat dels ciutadans, o l'acompliment de la llei.  No. La seguretat de l'estat. L'estat són ells, i nosaltres els seus súbdits. Ens ho recorden constantment.

Avui hem tornat a veure que som un país ocupat, i una minoria nacional represaliada. Avui , però també hem vist dignitat. El que potser també hem vist és un error de càlcul: dubto molt que, ni en el pitjor escenari, es preveiés que Ponsati romandria detinguda i, qui sap si segrestada a Madrid. Però la venjança fanàtica espanyola és així ¡Esto es España, coño!

A fe que ho és. I justament per això tot hauria de cremar. Els espanyols, rai, que estan encantats de conèixer-se. Però els catalans ens hauríem de fer un favor i desfer-nos d'una vegada per totes d'aquesta puta merda paràsita que és l'estat mafiós espanyol. Al preu que sigui. Per pura supervivència. Per fer que el món sigui una mica millor. I ja posats, cremem també tota la puta merda mafiosa que s'ha instal·lat a les institucions de Catalunya, i que ens converteix, i això sí que és ser desgraciat, en una còpia miserable i en petit d'aquest mateix estat.

Trenqueu-ho tot. Cremeu-ho tot. No perdoneu a ningú. No tingueu cap pietat. Torneu cent cops per cop.

Adéu, Josep Maria Espinàs.

 

Aquesta tarda ha mort Josep Maria Espinàs. 

Se'n va un referent personal. Se'n va l'autor de les columnes d'opinió , a les contraportades de l'Avui, que jo llegia allà a l'acabament dels vuitanta, o inicis dels noranta.  Se'n va l'autor del cant del Barça. Se'n va l'autor dels llibres de viatges, a peu, per un munt de llocs i paisatges humans i naturals.

Se'n va algú que estimava la terra, que estimava la llengua, que estimava el país.Se'n va algú que va ser un mestre en aquesta estimació. Referent també en aquesta estimació pràctica, que passa per a fer servir la llengua catalana sempre i a tot arreu. Referent, també, en com estimar la llengua, parlant-la i emprant-la, i el país, recorrent-lo a peu, fent-ne els camins, els cims, les valls, els pobles, els rius i el mar. Sentint-los a la pell i a les cames.

Se'n va un savi. Que escoltava i preguntava. Se'n va l'autor de grans converses amb personatges de tota mena del nostre país.

Se'n va un referent personal. Però els que senten més la pèrdua són, sens dubte, la família i els amics. Des d'aquest bloc, les condolences i l'escalf als familiars del finat.

Adéu, Josep Maria Espinàs. Moltes gràcies, de cor. Gràcies.  Tot l'agraïment i l'admiració per a vos. Descanseu en pau.

.

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"