Informe PISA

 El resultat de l'informe PISA ha aixecat polseguera. Ha fet mal. Cou.

No agrada que et vinguin de fora i et diguin que estàs malament. Que has perdut i que més val que espavilis. Que ja no ets allò que acostumaves a ser. Cou més quan et diuen que «els altres», els «rivals» tradicionals, els "adversaris" ho estan fent bé. Que estan millorant. «però a tu, què t'ha passat?»

Perquè, indiscutiblement, si ets l'únic que perd vol dir que ets l'únic  que ho està fent malament. Que estàs cometent errors. Cometre errors és acceptable. De fet, són necessaris. Sempre que dels errors se n'extregui algun aprenentatge. Sempre que de l'anàlisi dels errors se'n dedueixin accions de millora.

Vet aquí un primer problema: difícilment els polítics encarregats de gestionar l'ensenyament i l'educació acceptaran que han comès errors. Els polítics a Catalunya mai accepten que han comès errors. Mai s'equivoquen, i «fracàs» no és una paraula del seu vocabulari. Algú té la «culpa» del fracàs, i la "culpa" sempre és dels «altres»: dels governs anteriors, de les circumstàncies internacionals, de Madrit... darrerament s'ha posat de moda que la «culpa» és de la gent, que està poc conscienciada, o alguna cosa similar, i la forma de corregir el «fracàs» és «educar» a la gent, fer «pedagogia» (infantilitzant-la), i amenaçant  amb sancions, que en darrer terme és «castigar» als «culpables».

Avui sentia a la tertúlia de Catalunya Ràdio que parlaven de l'informe PISA i pensava que el primer problema el tenim amb els polítics. No només els càrrecs i gent de partit amb carnet, també els periodistes, opinadors, tertulians i "creadors i líders d'opinió" que són, en realitat, propagandistes i divulgadors dels discursos de partits. El problema són, en sentit ampli, els mateixos partits. El problema és que l'acumulació de poder per a posar-lo al servei d'interessos particulars va en contra del que és el bé comú.

Fa molt de temps que els partits serveixen com a agències de col·locació de personal a càrrecs públics, ja sigui per a interès d'aquesta gent col·locada, ja sigui per interès de la gent que els ha col·locat. Només de forma secundària per l'interès de la gent que els ha votat.

Què voleu que us digui...  fan bé. Quin és l'interès de la gent que els ha votat? es fa difícil de dir. Segur que hi ha molta gent que vota en consciència, després d'haver llegit els programes dels partits, d'haver-los comparat, d'haver fet preguntes a uns i altres tot sol·licitant aclariments d'aquells punts que no estan ben explicats o ben argumentats. Segur que molta gent vota després d'haver fet tot això i haver-ho passat pel sedàs de la pròpia ideologia i el propi judici crític. Totalment segur. M'atreveixo a dir que un grup ben important dels electors segueix aquest procediment metòdic i racional per a decidir el seu vot... 

Però, ai las! Em temo que també hi ha qui vota perquè "sent els colors" del seu club, vull dir, del seu partit polític, o perquè li agradaria ficar-se al llit amb el candidat o la candidata, o per qualsevol altre raó que se us passi per la barretina. 

 Sospito que aquest conjunt heterogeni també és un grup important. Tenint en compte això, els partits fan bé de prendre el poder que els dona la gent, i fer amb ell el que els vingui de gust. Si més no, servir els propis interessos particulars que són ben clars i definits és més racional que servir uns interessos que ves a saber quin són.

Però tant de poder en mans de tants pocs ens hauria de posar en alerta. En tant que administrats, ja siguem o no votants, no ens podem refiar dels partits. El bé comú és una cosa poc evident. El bé comú hauria de tenir alguna cosa a veure amb un model i una estratègia: amb un "què volem ser de grans" i a quin ideal de societat aspirem. Això suposa una reflexió col·lectiva que, ni s'ha fet, ni es permet que es faci.  I així anem,amb un model, o models, ambigus, quan no oposats o en conflicte. La distinció entre esquerres i dretes també va de models. 

Un cop hi ha un model, cal fer-lo efectiu. Tornem-hi: fer efectius els models potser va en contra d'interessos particulars. Si aquests interessos particulars tenen prou poder, impediran que els models es facin efectius o imposaran el model que els afavoreixi mes, sense que sigui gaire important si, nominalment, el partit que imposa el model i el model imposat siguin d'esquerres o de dretes. Mentre el model serveixi als interessos i la gent els segueixi votant, el bé comú, el model i l'estratègia només són circumstancials.

La meva opinió és que el problema amb l'educació és molt profund. Molt greu. Catalunya és un país que ha passat, en poc temps dels 6 milions als 8 milions de persones. Catalunya rica i plena no és pas cap mala cosa. Al contrari. Els nens de les famílies immigrants no són el problema. Cap nen és un problema. Si de cas, els infants són una oportunitat. Però, és clar, cal tenir un model del que volem i un pla per fer realitat aquest model.

Es poden fer moltes coses per a millorar: calen grups reduïts a les escoles; calen materials formatius de qualitat, gratuïts i accessibles; cal professorat ben format, motivat i ben pagat; cal reforçar als nens que els cal reforç; cal detectar i estimular als nens que tenen més talent i millors aptituds, per a ajudar-los a desplegar el seu potencial; cal protegir als nens dels assetjadors; cal protegir als nens de la pobresa; cal transmetre coneixements, capacitat d'aprendre, capacitat de recerca, esperit crític, mètode científic, maduresa, resiliència enfront la frustració, paciència, cal transmetre respecte, moderació, compromís amb el bé comú...

És evident que moltes d'aquestes competències, valors i caràcter no es poden transmetre a l'escola ni li correspon a l'escola transmetre'ls. Calen famílies. Cal que els nens tornin a una llar on els espera una família, on família tant pot ser la família parental més o menys ampliada, com la monoparental, com la tribu o el clan. Tant me fa si als nens els cuiden els seus pares com si ho fa el cos de bombers. El que cal és que els nens tinguin un lloc estable on viure i créixer, on se sentin segurs i estimats, on tinguin figures de referència i se'ls transmetin aquests valors i caràcter que l'escola no pot transmetre. En darrera instància, ha de ser la societat en conjunt la que educa als seus fills, la que es compromet a formar-los, estimar-los i protegir-los.

 Calen famílies però és difícil per als pares poder estar amb els fills, educar-los, cuidar-los i estimar-los quan la vida els fa destinar la major part del seu temps a pagar hipoteques i despeses de tota mena. 

 Si els fills són una dificultat afegida a aquesta forma de vida, potser és el model el que ens falla, no? 

Potser el problema és que  sistema necessita treballadors a temps complet. Potser el sistema està pensat per a treballar, produir i consumir, en lloc d'estar pensat per a educar als fills, per a cuidar als grans, per a protegir la vida. 

Potser el sistema, o el model d'avui, fa que tenir fills sigui un error que només cometen els immigrants que no estan avisats. Potser tenir fills limita la carrera professional i, aleshores, tenim una societat que es divideix en una classe «alta» de professionals que essencialment, té pocs fills  que no vol cuidar,  i una classe social «baixa» de base immigrant que té feines dures, mal pagades i que té fills que no pot cuidar. El sistema funciona amb aquests dos nivells. Els fills de la classe «baixa» tenen poques possibilitats d'ascendir socialment i , els poc que ho aconsegueixen, ja sobre avís, repeteixen l'esquema de no tenir fills. 

Vet aquí un model que destrueix a les persones i els seus bagatges culturals. Vet aquí un sistema que deshumanitza profundament a les persones i els treu una cosa tan bàsica com la relació pares-fills. Vet aquí un sistema que tritura la humanitat i ens converteix en peces d'un engranatge. Peces que es reemplacen, ja que és molt millor per als comptes de resultats que permetre que es reprodueixen. El millor del cas és que això ens sembla que és «progrés».

Un sistema i un model que va contra els nens, directament. Són les seves primeres víctimes, perquè els nens, i els mes grans, són els humans més dèbils, els més inútils per al model i el sistema, els més improductius, la despesa que cal eliminar. El sistema no vol ni fills ni avis: vol immigrants que facin la feina a sous baixos. Vol peces reemplaçables que produeixin des del minut zero, que no calgui formar i que requereixin poc manteniment. Aquest és el gran desastre. I ens sembla que això és «progrés».

Segur que es poden fer moltes coses per a millorar els resultats a les proves PISA. Accions concretes que permetran millorar la posició e Catalunya al rànquing. Segur. I segur que les implementaran i es millorarà. Per una qüestió de simple necessitat: o es millora, o no se'ls votarà, i perdran el poder. Però em demano què voldrà dir  aquesta millora en el rànquing que ja dono per descomptada (tot sigui que els polítics siguin encara més incompetents del que ja han demostrat ser). Voldrà dir que ja sabem què volem ser de grans? voldrà dir que tenim clar cap a on volem anar? 

L'altre dia sentia algú que deia que a la Xina els nens volen ser astronautes, i que, a Catalunya, volen ser influencers. Vet-ho aquí.