Aigua

 Ahir al matí, a la ràdio van posar les declaracions d'un dels responsables de la gestió de l'aigua a Catalunya. El tipus, tot indignat, es queixava que "a les ciutats" no s'està fent l'esforç que cal per estalviar aigua. Deia que la gent només s'ha esverat quan s'ha dit que no es podrien fer servir les dutxes als gimnasos i que la mesura afectaria fins i tot als jugadors del Barça.

Com de costum, la ciutadania és culpable d'alguna cosa.

Miri, no. La gent no és culpable. La major part de la ciutadania va amb el cinturó molt ben cordat. Un bon grapat de forats més del que tocaria. La major part de la ciutadania no va a gimnasos, i a la major part de la ciutadania, que potser és del Barça, les possibles afectacions de les restriccions de consum als jugadors del Barça li és absolutament igual.

La ciutadania és aquest ens que només és fort quan no fa cas. Quan la ciutadania calla i obeeix, o vota i deixa fer és quan la ciutadania lliura les armes i esdevé ramat. Això ho sap molt bé tota la classe política. Per això aquesta insistència obsessiva en culpabilitzar a la gent.

Ens diuen que la gent tenim poder: en tant que consumidors podem decidir com han de ser els productes, i forçar polítiques. Se'ns diuen moltes coses, però el fet és que la "fal·làcia del poder del consumidor" és particularment perversa. Els consumidors no van, majoritàriament, al mercat a fer política. Van a omplir el rebost amb els calés, més aviat escadussers, amb que poden comptar. Majoritàriament la gent no tria el producte car però ecològicament sostenible i amb envasat reciclable. Tria allò que pot adquirir. Més encara tria allò que pot adquirir dins l'oferta disponible, perquè la gent no tria què hi ha als lineals del súpers, només tria, si pot, el què fica al carret.

La gent no decideix quina és la oferta, només decideix amb moltes restriccions quins productes consumeix. El "poder del consumidor" només és possible quan hi ha multiplicitat d'ofertes a preus assequibles i similars. Quan només hi ha un producte o servei, no hi ha tria possible. Quan l'aigua és un monopoli, no es pot triar i no hi ha "poder del consumidor", i qui diu l'aigua, diu l'energia, i tants d'altres.

Si els lineals estan plens de productes barats i assequibles, però que són criminals per a l'ecologia, i té uns pocs productes molt cars que la propaganda diu que salvaran el planeta, podeu estar segurs que la majoria de la gent triarà els productes barats. Podeu posar-vos-hi dempeus que la majoria dels que consumiran els productes cars i ecològicament sostenibles (sempre segons la propaganda) no seran persones amb ingressos baixos.

El mateix es pot dir de l'aigua. La gent estalvia aigua, essencialment perquè l'aigua és cara i no estem per alegries.

La gent podria estalviar més aigua si fes servir rentadores més eficients, cares i modernes, encara que també caldria comptar quanta aigua s'ha consumit per a fer aquests productes tan cars, eficients i moderns, i veure si al final del seu temps de servei aquest productes han estalviat aigua o, en realitat, només han desplaçat el consum d'aigua del consumidor al productor, i que, en realitat el poc guany en el consum d'aigua no es compensa en cap cas per l'excés de consum en la banda del productor. Amb la resultant que aquest productes "ecològics" i "eficients" en realitat no han fet més que incrementar el consum.

La gent podria estalviar més aigua si disposes de circuits de reciclatge d'aigües grises. És dir, la mateixa aigua sabonosa que s'ha fet servir a la dutxa i al lavabo que es fa servir de nou per a la cisterna del vàter. Però, és clar, això suposa que cal fer uns circuits i cal afegir uns dipòsits que són incompatibles amb les mides de les capses de mistos en que viu la gent a les ciutats. Capses de mistos, val a dir, amb preus de lloguer dignes de mansió victoriana. Com és que, per llei, no es posen aquests circuits i aquests dipòsits a tota la nova construcció? com és que les capses de mistos no tenen preu de capsa de mistos? No hauria de ser, per llei, que les capses de mistos tinguin preu de capsa de mistos?

La gent podria estalviar aigua si els edificis on viuen, per llei, haguessin de tenir un sistema de recollida i emmagatzematge d'aigües pluvials, i per llei, s'hagués de construir un sistema de distribució intel·ligent de l'aigua captada

Aquestes mesures es podrien haver posat, per llei, ja fa molt de temps. Però això ni està ni es planteja i, de fet, no ha estat una necessitat urgent fins que l'increment de la població resident (els veïns de tota la vida que encara no hem marxat) i la flotant (els turistes i la gent que cada dia ve a treballar) han desbordat la capacitat dels recursos hídrics.

Dic que ha estat l'increment de la població, i no la sequera, la causa. Ho refermo. No dubto pas que la sequera ha posat les coses molt més difícils del que ja eren, però de sequeres sempre n'hi han hagut, el que no hi ha hagut sempre han estat 8 milions de catalans i 10 milions de turistes.

No es pot dir que no es podia preveure. El nostre himne nacional parla de que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Si bé mai ha quedat clar com ens ho havíem de fer per a que fos rica, el que sí es clar és que via turisme i via immigració s'ha aconseguit que estigui força plena. Plena a vessar. En excés. En tot cas, si aquest era l'objectiu, no es podia preveure també que hi haurien necessitats hídriques?

No només això, si fa desenes d'anys que es ve advertint dels efectes desertitzants del canvi climàtic a Catalunya, com és que ara els agafa de sorpresa?

Perquè aquesta és la qüestió: hi ha uns bens públics que han de ser gestionats per al benefici públic, i ha d'existir una estratègia que permeti continuar gaudint d'aquest beneficis malgrat els canvis que es puguin produir. Dit d'una altra forma, gestionar l'aigua vol dir tenir reserves per a les èpoques d'escassedat. Tenir una estratègia vol dir saber què hem de fer per a seguir disposant d'aigua suficient quan la població s'incrementa, perquè és un objectiu de país, i quan el clima canvia i el país es desertitza, que és un repte de país. Un repte que que ara, per l'estupidesa i l'avarícia d'anys, ja és inevitable, és imminent, i només es podrà pal·liar en algun grau que dependrà de l'estupidesa i l'avarícia amb que l'encarem. No sóc optimista.

Vet aquí el problema. Estupidesa i avarícia. La gran solució que els polítics han donat a l'estratègia i la gestió de l'aigua ha estat privatitzar el recurs.

I ara, per estupidesa i avarícia, tenim que la gestió de l'aigua està en mans privades. Això sí, privades, però amigues de la classe política. Tenim que aquesta gestió privada, que sobre el paper és més eficient, i competitiva i tota la pesca, té pèrdues del 25% del cabal d'aigua a les canalitzacions. No són més eficients. Són, de fet, uns inútils que malbaraten un recurs vital. Vital, que ve de vida. No es pot viure sense aigua. Ens diuen que no podran corregir aquestes pèrdues fins el 2025. Ens diuen que els haurem de compensar els guanys que deixaran de tenir pel menor consum degut a les restriccions d'us. Són, de fet, uns mafiosos que s'aprofiten que tenen el monopoli -controlen l'aixeta de l'aigua- per obligar a la gent a pagar. Mafiosos que tenen el vistiplau de la classe política, per a aprofitar-se de la ciutadania. Portes giratòries entre classe política i monopolis. Lleis pensades per afavorir interessos econòmics, a canvi de llocs en consells d'administració amb sous indecents.

Ara cal dir que la culpa és de la gent. El cas és que tenen raó en una cosa: la gent és culpable. Però no de consumir en excés. No. La gent és culpable d'haver permès que aquests mafiosos i corruptes estiguin on estan. La gent és culpable d'haver permès i tolerat aquesta classe política d'inútils, estúpids i avariciosos. De fet, tampoc és ben bé culpabilitat. En realitat, els polítics sovint només són un reflex de la societat que els ha encimbellat. Si som estúpids, covards i avariciosos, els nostres polítics ho seran encara més. És impossible tenir una gestió i una bona estratègia de país quan els responsables de dissenyar-la són estúpids, inútils, covards i avariciosos.

En fi. Aigua. Més ens valdrà que plogui perquè està clar que dels polítics, directors generals, càrrecs de confiança i alts funcionaris no ens en podem refiar gaire. Tampoc ens podem refiar gaire de la societat, que amb prou feines té per anar fent amb el que troba al súper i que vota i es pren la política com una mena de competició esportiva en la que el que compta és l'escut, i que guanyin "els teus". I no, no és culpa de la gent. Els han fet creure que la democràcia era això, i que no hi ha res més. En el mentrestant, també  ens han fotut l'aigua.