Eclipsats

El passat dimart, el president Illa va "inaugurar" l'Eclipse. Pel que sembla, la cosa va anar de fer uns discursos i prémer un botó que disparava un llençament de confetti. Atenent al que he vist per xarxes socials, l'acte hauria pogut passar, perfectament, per una festa escolar d'aniversari.

Però, ep! Es veu que portaven un any preparant-ho. Per això va haver-hi un repartiment massiu d'ulleres homologades, de les que, lamentablement, en van haver de retirar moltes del mercat perquè, tot i l'homologació, resultava que no protegien prou. Algú va fer calés posant en perill la salut ocular de la gent. Em recorda el cas de les mascaretes que, per cert, es veu que té alguna vinculació, mai aclarida, amb el president Illa.

Ho desconec si es va fer, però a mi no em consta. Crec que "preparar l'eclipsi" es podria haver fet, per una banda: convocant amb prou temps a les universitats i centres de recerca del país per demanar-los quina mena d'experiments i observacions es podrien fer aprofitat l'eclipsi. Seleccionant els projectes més interessants (sota diversos criteris), i finançant-los. Per una altre banda, es podria preveure el moviment de persones cap a les zones de millor visibilitat i, per tant, amb el temps suficient, haver fet simulacions de com afectaria aquest moviment de gent al sistema de transport públic i privat. Aquest també hauria pogut ser un encàrrec a les universitats. Atenent a aquestes simulacions es podrien planificar serveis de reforç, o alternatives, i es podrien haver evitat, o mitigat, els problemes que van produir-se ahir a les carreteres i a l'estació de tren de Tarragona, quan la gent va voler tornar a casa seva, després de l'eclipsi.

Es clar que, en tot cas, d''on no hi ha no en raja i si el servei ferroviari era una merda abans de l'eclipsi, necessàriament ho havia des ser durant i després del fenomen astronòmic. EL problema és que el dèficit en infraestructures no ens agafa per sorpresa. Ja era el motiu de les primeres grans manifestacions independentistes, com la del 1 de desembre de 2007, que tenia el lema:  "Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures" i que es va convocar per l'afartament de la gent pel desastre al servei de rodalies que van provocar les obres de l'AVE.

Dinou anys més tard, rodalies, regionals i el mateix AVE són un desastre, amb diferents graus, a Catalunya. Les infraestructures col·lapsen i alguns demanen que les autovies tornin a ser de peatge, però aquesta demanda només la sentireu a Catalunya, i enlloc més de l'estat espanyol. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, també diuen que no mirem fixament la titola del que pixa sense les ulleres homologades, que encara podríem patir lesions oculars.

És cada cop més necessari, urgent, de pura supervivència, fer fora la munió d'inútils, corruptes i fanàtics espanyolistes que ocupen les institucions del país. És cada cop més urgent la independència. És necessari no cometre l'error letal de confiar el lideratge de la represa del procés d'independència a una colla que "van de catxa", que no dic que hi anessin tots, però hi anaven els que comptaven. Tot això és el que ens cal.

No calia inaugurar cap eclipsi. No ens calen botons llençadors de confetti. El que caldria seria inaugurar noves línies ferroviàries i nous trens, i nous centres de recerca, i moltes altres coses útils i necessàries.

El que caldria inaugurar seria una República Independent de Catalunya. Això és el que caldria.  

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Els errors del 7F

Reflexions al voltant de les manis d'ahir. Ahir vaig manifestar-me. Vaig anar a  la mani del matí. La mani independentista. La que, sense cap mena de dubte, assenyalava l'estat espanyol com a causa principal del col·lapse de rodalies, i no només de rodalies: també de la sanitat i educació públiques, encara que en aquests dos darrers casos, amb la complicitat necessària del govern de Catalunya, i des de fa força anys.

En la meva opinió, ahir es van fer evidents molts errors de càlcul. 

Error de càlcul: des de l'independentisme, pensar que la manifestació d'ahir era equivalent a la que va convocar la Plataforma Pel dret a Decidir el 10 de novembre de 2007. No ho era. L'ambient polític del 10N2007 no tenia gaire a veure amb el d'avui. Encara restaven alguns anys per a la sentència contra l'estatut del constitucional. Com avui, un president del PSC estava al front de la Generalitat, però aleshores ERC estava al govern. A Madrid estava Rajoy i el PP. Enguany, en canvi, hi és Pedro Sánchez i el PSOE. El 2007, a la mani del PDD s'hi va apuntar el PSC, amb l'esperança d'assenyalar al PP de Madrid com enemic. Van sortir escaldats, però d'alguna manera en participar a la manifestació venien a confirmar allò de que la culpa del desastre  de Rodalies era de Madrid.

Es pot considerar amb raó que aquella manifestació podia ser ben bé la primera gran manifestació independentista. Una situació de greuge i errors de càlcul del PSC que van impulsar el creixement del moviment independentista. Just al contrari d'ahir, on els partits polítics independentistes encara estan purgant l'enorme manca de coratge que va ser renunciar a defensar la independència. Molta gent independentista no se sent representada pels partits del procés, no els votaran i, per descomptat, no els seguiran quan els convoquin. El poder de convocatòria de l'independentisme ha rebut un cop. Per a molts de nosaltres, els partits ja no inspiren confiança o, directament, estan sota sospita. Que ERC convoqués a la mani de la tarda enlloc de a la del matí posa a ERC al bàndol autonomista, sense cap mena de dubte, per moltes estelades amb que es manifestessin. 

Però l'error de càlcul més clamorós el va cometre, precisament, el bàndol autonomista. En la seva lectura, la mani d'ahir al matí era com la mani del PDD al 10N2007. Van sentir el terror de trobar-se amb una represa de l'independentisme i van actuar amb pànic, convocant una mani alternativa (la de la tarda) en la que totes les associacions, grupuscles i guinguetes a sou de Comuns i PSC van signar a corre cuita per tractar de mostrar que la mani "transversal" i  "representativa del país" era la seva. mani on es reclamarien un trens "dignes" però sense dir que aquesta dignitat s'ha perdut per anys de desinversió, de la que el PSOE és tant o més culpable que el PP. Una mani que feia una reclamació als déus dels ferrocarrils per a que amb alguna mena d'intervenció divina fessin que els trens funcionessin, això sí, sense assenyalar la responsabilitat directa dels successius governs espanyols en aquest afer.

El resultat va ser que hi havien dues manifestacions: una pel matí, inequívocament independentista  assenyalant als governs espanyol i l'estat espanyol com a culpables, és dir apel·lant directament a la mobilització independentista, i una altre mani, l'autonomista, que essencialment reclamava una acció divina. Es podria dir que ERC va anar demanant el "traspàs de RENFE, ara sí, però de veritat, eh? i no com els cinquanta cops anteriors que ens ho han promès i no han complert". La gent, és clar, amb l'experiència dels cinquanta cops anteriors, segurament és escèptica. En tot cas, la reclamació  d'ERC els situa, sense ambigüitats, en l'autonomisme.

Resultat? l'esperat. Fins i tot avui, l'independentisme té més capacitat de mobilització que ningú. A més, va rebre l'impuls extra de  competir amb la mani autonomista. El resultat va ser que la mani del matí multiplicava en participació a la de la tarda. 

Vet-ho aquí. La mani del matí no era comparable a la del 10N2007, i aquesta hauria estat la comparació "natural", tot i que mentidera perquè les circumstàncies i context polític no era el mateixos. Si es compara la mani del matí del 7F amb la mani del PDD de 10N2007, la mani del 7F és de joguina. Però en estar convocada la mani autonomista de la tarda, la comparació natural passava a ser amb aquesta. Quan es comparen les dues manis del 7F, la independentista del matí és clarament la que guanya. Molt clarament. El que demostra que la miopia dels polítics autonomistes és encara més gran que les dels independentistes, que ja és dir.   

Aquí ho tenim, doncs. Se'ns ha regalat una victòria allà on un rival intel·ligent hauria deixat que l'independentisme s'estampés per la seva pròpia miopia. Sun Tzu: «si el teu rival comet un error, deixa'l fer». 

En la meva opinió, Va ser un error convocar una manifestació a Barcelona, on la majoria de gent té solucions alternatives als trens de la RENFE/ADIF. 

Les manifestacions només tenen una gran participació quan hi participà massivament la gent que resideix al lloc on es fa la manifestació (o bé una flota immensa d'autobusos aporta els participants, que no ha estat el cas). Si els barcelonins no es manifesten, la participació a Barcelona és baixa. 

Per a molts residents de la ciutat Barcelona la RENFE té alternatives, no sempre còmodes i no sempre ràpides, però a Barcelona ciutat la RENFE no és tan important. La cosa canvia quan es parla d'àrea metropolitana, o de comarques més allunyades. La situació en aquests punts pot ser greu i que no hagin alternatives de transport públic. El transport de mercaderies i, per tant, els processos productius que en depenen, també es veuen afectats quan hi han talls.

El que vull dir és que l'afectació és  general i no només a Barcelona: afecta a molta gent i empreses disperses per l'àrea metropolitana, o per les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, a Tarragona, Girona o Lleida. Hauria estat més astut, en la meva opinió, fer mobilitzacions per tot el recorregut de les vies, remarcant que l'afectació és per a tot el país, i no només a Barcelona i fent fàcil la participació de la gent de les comarques afectades i les empreses afectades.

En fi. Aquest cop ens n'hem sortit força bé perquè el rival l'ha cagat més que nosaltres. El correcte seria rumiar què s'ha fet bé i què  no s'ha fet bé i extreure'n conclusions. Per aconseguir la independència cal mobilització independentista. L'independentisme, pel que es veu, encara hi és, encara salva partits, encara remunta resultats en contra. Però per guanyar cal passar a l'atac. Cal marcar gols i no esperar només els errors del contrari, cal aprofitar-los quan es produeixen, això sí! i cal fer-ho amb més intel·ligència que la mostrada fins ara.

Ens han regalat una victòria. Valorem-la i aprofitem-la, i adonem-nos que hauríem pogut prendre mal. No passa res. Però cal una estratègia de mobilització i cal, sobretot saber llegir la situació en cada moment, saber prendre el pols de la societat i emprendre accions i mobilitzacions ben pensades. Un model més proper al país, molt més auto-gestionat i molt més independent de les cúpules i les direccions de les organitzacions. 

Podem guanyar si ens mobilitzem. Amb el cor i, sobretot, amb el cap.

El desastre de rodalies, 2025. L'espurna, com al 2007.

Si teniu memòria dels darrers 20 anys d'aquest país recordareu que al 2005 es va escriure i aprovar al Parlament de Catalunya una proposta d'estatut que tenia un caràcter confederalitzant,  que va ser enviat a Madrid, on va ser ribotat i retallat, i va tornar com un estatut d'autonomia "constitucional" més i que aquest estatut va ser aprovat en referèndum el 2006. El text aprovat en referèndum va ser enviat al constitucional, que va iniciar un llarg procés pare a validar-ne la constitucionalitat

En l'entremig d'aquest procés, el caos permanent a rodalies va portar a una emprenyamenta general que va culminar amb la manifestació convocada per la plataforma pel Dret de Decidir, el dia 1 de desembre de 2007,  que denunciava el mal funcionament de les infraestructures en general i, en particular de les rodalies, afectades per les obres de l'AVE.  Alguns consideren aquesta manifestació com una prèvia del procés independentista i, el cert, és que els que estàvem allà ho teniem molt clar que la millora de les infraestructures només amb la independència es podia, i només es pot, obtenir.

A juny de 2010 es va fer pública la sentència del constitucional. El tribunal constitucional espanyol va tornar a ribotar i retallar més, de forma que els catalans som els únics ciutadans espanyols que no tenen un text autonòmic aprovat pel seu Parlament. El text autonòmic català està esmenat, i mai han estat aprovades aquestes esmenes pel Parlament. 

Aquesta sentència va rebre la resposta de la manifestació de 10 de juliol de 2010: "Som una nació, nosaltres decidim", que es considera la primera gran manifestació del procés d'independència, que va arribar al seu punt àlgid a l'octubre de 2017.     

Bé. És història recent. Avui ornem a ser al punt de desembre de 2007. De fet, estem pitjor. Perquè en aquell moment les rodalies estaven afectades per les obres d'un tren d'alta velocitat, es vivia en la pujada de la bombolla immobiliària i, aparentment, hi havia una puixança general. Avui, en canvi, el desastre ferroviari no té cap altre excusa que la deixadesa estructural i la manca d'inversió. I el context és molt pitjor per es successives crisis que han sacsejat el món: l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va seguir, el COVID, la guerra d'Ucraïna... com a recents i particularment desastroses. A això cal sumar el 155 a Catalunya, el trencament de la confiança del poble amb la classe política catalana, la crisis hidrològica per la sequera i l'increment descontrolat de la població per l'arribada massiva d'immigrants que ha portat a la Catalunya dels vuit milions... amb infraestructures només per a sis. Un empobriment general de la població, una crisi d'habitatge i lloguer... 

Sí, ho afirmo. Estem pitjor que fa vint anys perquè, essencialment, no s'han solucionat els problemes que hi havien i se n'han afegit de nous. El més greu, potser, és que el moviment independentista, que és l'únic amb capacitat real per galvanitzar una massa crítica de la societat i posar-la en marxa per superar aquest desastre, ha estat traït pels seus líders. 

Però els fets són els que són: només des de l'independentisme es pot fer que els recursos de Catalunya es destinin a Catalunya. Perquè només amb un estat propi i independent, probablement en forma de república, es pot fer que els imposts dels catalans serveixen per a fer infraestructures i serveis públics eficaços a Catalunya, enlloc de fer-ho a Madrid. No n'hi ha una altre. Això ja ho sabíem al 2007, i al 2005. El problema de fons és com aleshores. Res ha millorat, ans al contrari. Ara és pitjor i més urgent.

No hi ha una altre, doncs, que tornar a fressar el camí que es va encetar amb la manifestació del 2007. Però aquest cop no hem de perdre el temps. Hem de recordar què es va fer bé i què no, i ara podem anar més ràpid, perquè aquest és un territori explorat. Aquest cop, quan arribem, que arribarem i aviat, al punt àlgid, que a ningú li tremolin les cames. Perquè no serà ni de llei a llei, ni sense papers a terra, ni les samarretes seran de colors. Aquest cop, nosaltres anem a per ells.