Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent.
Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris".
Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera.
Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.
Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil.
No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa, però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.
Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.
M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.
Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues.
La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.
La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba a la UCI i amb pronòstic reservat.
Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.
I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.